Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pedagogia independentista. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pedagogia independentista. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 de setembre del 2017

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)
Article publicat a Llibertat.cat dimarts 26 de setembre de 2017: https://www.llibertat.cat/2017/09/estic-mes-felic-que-un-ginjol-l-article-d-avui-va-de-sentiments-40005



Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar un “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç?

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partir de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional, cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.


Fantassin

dimarts, 14 de març del 2017

La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076



La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.




Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.




Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.

dimarts, 17 de maig del 2016

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya
Article publicat a llibertat.cat dilluns 16/05/2016
http://www.llibertat.cat/2016/05/la-millor-garantia-de-la-unitat-d-espanya-35031

La vessant esquerrana d’aquella casta política hereva dels lladres que entraren per Almansa està molt mancada de romanticisme, tan allunyada del patriotisme català com de l’anarquisme hispànic. Això és degut a que actualment  la carrera política (l’estabilitat econòmica i familiar) va per davant de les revolucions. Per tant, qui pot creure que la independència de Catalunya és compatible amb el grau de professionalització que caracteritza aquests individus?
Fins fa trenta anys encara sentíem algun polític espanyol  verbalitzant un cert compromís amb el dret dels Catalans a la secessió d’Espanya . Ara sembla que hi hagi més comprensió a l’esquerra del PSOE, però la realitat és la contrària: darrerament, els líders de Podemos i d’Izquierda Unida només posen el rostre però gairebé mai la veu  quan es parla del “referèndum d’autodeterminació."
“Posen la cara” perquè el debat és sobre l’autodeterminació dels Catalans, i el treball brut de posar la veu de forma ambigua (permetent que ens enganyem nosaltres mateixos), no és feina seva sinó de les seves sucursals a casa nostra. Això no vol dir que aquestes sucursals siguin les responsables de que  tants dels meus coneguts, entre veïns i companys de feina, voten Podemos i Barcelona en Comú confiant que aquests partits aconseguiran el reconeixement dels nostres drets.
No culpo la militància catalunyesa de l’esquerra espanyola, malgrat que aquesta sí que menteix sense vergonya ni remordiments, perquè al menys no són independentistes. Penso que el veritable problema som nosaltres, el poble ras, per alienat, per escoltar unes  promeses i computar-ne unes altres de ben diferents (potser ens hauríem de fer un estudi “gestàltic”? ), i també en som responsables els militants independentistes per com és de limitat encara el nostre abast.
En boca d’Iglesias, Garzon o Colau, que fan una extensió del concepte de “negació plausible”, difícilment sentirem gaires mentides (els errors de Zapatero ja han passat a la Historia), perquè els nous líders han esdevingut manipuladors carismàtics amb habilitat per a convèncer-nos de votar-los a canvi de que facin tot el contrari d’allò que volem. En conseqüència, cal que fem millor la nostra feina de desvetllar consciències aprofitant les poques vegades que aquest líder verbalitzen clarament  que el referèndum pel qual treballen no és pas d’autodeterminació sinó per encaixar Catalunya dins d’Espanya (com fa quatre dies Iglesias a la Cadena Ser: http://cadenaser.com/emisora/2016/05/10/radio_barcelona/1462870300_788215.html) per a  contrastar les seves declaracions  amb els seus electors més il·lusos.

dilluns, 8 de maig del 2006

Política, espectacle i mitjans de comunicació

dilluns, de maig 08, 2006

Política, espectacle i mitjans de comunicació

Escric mentres escolto el debat de la compareixença del President sobre els darrers canvis de govern i em meravella la part d'espectacle que tenen aquests actes. No podem menystenir la dimensió propagandística dels nostres líders ni la importància d'aquesta component.

Les idees requereixen no solament de legitimitat sinó també bons mecanismes de transmissió. En el cas que ens ocupa, darrere del suposat interès per l'Estatut hi ha altres interessos en joc, interessos de resituació que poden condicionar futures majories, és a dir, poder.

ICV-EUA continua fent de consciència crítica del PSC, com no podia ser d'altra manera, però ERC ja ha deixat de funcionar com a consciència crítica de CiU i, penso que, més per xamba que no pas per estratègia, està aconseguint (fent difícils equilibris) consolidar-se com l'alternativa de centre esquerra del projectes nacional (estatal) català. En el cas del referèndum de l'Estatut ha aconseguit diferenciar-se de tots, encara que en una posició complicada, però que, de segur, li facilitarà continuar en la seva consolidació futura, incorporant el descontentament nacional. De moment és un procés lent, encara marginal, perquè incorpora encara adhesions d'una en una, però de segur el seu paper no passarà desapercebut i mereixerà prou respecte, fins i tot per part de gent que ara els criticarà per considerar arriscat el seu vot.

El problema és que no sempre aconsegueixes transmetre fàcilment el teu missatge. Fixeu-vos que fins CiU s'ha afegit a les tècniques "pp" de repetir, davant dels mitjans de comunicació, frases simplistes proclamant que aquest govern no ha fet res o que el conseller Vendrell ha comès delictes, sabent que la majoria de la gent no escolta els debats i que sovint només queda allò que repeteixes matxaconament.

Tot plegat em fa pensar que, possiblement sovint, les idees dominants deuen ser les idees dels mitjans de comunicació dominants. Els medias només han de limitar-se a recollir la frase goebbeliana que li han fet dir al seu polític i ja tens una bona part de la població convençuda de que aquells que han fet molta bona feina no han fet res de res.

Caldrà estar amatents doncs al problema dels mitjans de comunicació, i cercar maneres d'evitar tant de poder en tant poca gent, per tal de garantir que la capacitat d'espectacle de cada polític rebi fonamentalment i directa la crítica del públic, no pas dels poderosos -poderosos- crítics mediàtics apoltronats i, sobre tot, interessats.

divendres, 14 d’octubre del 2005

ACCIÓ (de justícia)-REACCIÓ-ACCIÓ (consciència)

De tota manera cal no oblidar que la consciència ja és en si mateixa un capital, i que per a guanyar consciència cal que la realitat es mostri crua, la qual cosa solament passa en moments de crisi.
Ho dic en relació a l'article anterior: si continuo pensant que els perdedors electorals de les retallades a l'estatut seran PSC i CiU és perquè vaig veient com reaccionen els meus coneguts, que per sort en tinc votant totes les opcions.
Els més interessants són els votants socialistes. Alguns d'ells se senten francament malament davant el tracte de Madrid, i n'hi ha que ja fan proclames pseudoindependentistes, suposo que per a sorpresa d'ells mateixos (la majoria dels que conec són d'origen immigrant dels anys seixanta, és a dir, relativament recent).
També veig gent de CiU que, després de sentir-se cremats amb l'estratègia negociadora convergent, i de creure's després que va valdre la pena, ara tenen la sensació que el sr. Mas els ha aixecat la camisa. I, per postres, per a ells l'estatut és gairebé una fita.
També és quasi la gran fita per als autoanomenats recentment ecosocialistes, però la seva estratègia és més de guia crítica del germà gran, de tal manera que poden arribar a comprendre les contradiccions del PSOE. En canvi el PP ja està acostumat a no guanyar ni perdre, atenent al seu caràcter marginal al nostre país, i la seva estratègia va adreçada solament al vot espanyol anticatalà.
Solament veig optimistes els d'ERC, perquè guanyen els vots dels socialistes i dels convergents decebuts (potser no en grans percentantges, però si en nombres concrets i comptants, que són de moment els importants), i també guanyen la consciència que es deriva del debat que està havent al carrer. Si obviem les pèrdues econòmiques -relatives- que pot sufrir Catalunya amb la retallada estatutària, els republicans no pateixen la decepció de qui veu l'Estatut com una fita, sinó que es revaliden en la convicció que l'objectiu és la independència, i que, de moment, tot això de més que guanyem ja ho tindrem.

diumenge, 9 d’octubre del 2005

Efectes electorals de la retallada de l'Estatut

Zapatero cedeix a la pressió de Rajoy i retallarà l'Estatut d'acord amb el PP. Al marge de les pèrdues en diners i d'augment de capacitats per a Catalunya, tinc curiositat de saber com afectarà electoralment als partits catalans.
Jo crec que qui pot sortir guanyant és ERC perquè haurà fet allò que tocava (fins i tot votant si als guanys d'un estatut retallat) i haurà demostrat que no hi ha altra alternativa que la independència.
També haurà guanyat l'extrema esquerra independentista perquè s'haurà demostrat que la via democràtica no serveix, i que allò de que no calia terrorisme, que n'hi ha prou amb un 90% dels vots, no està tan clar.

divendres, 29 de juliol del 2005

Per a què ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ha de servir per a demostrar que no és útil, que continuem incòmodes, també pot servir per alleugerir el robatori que patim, i servirà també com a dogma i fita d’aquells que es volen sotmesos al veí, i també a aquells altres que de tanta prudència ratllen la traïdoria. Però ja veureu que l’efecte dominant serà el primer, i ho demostrarà el fet de que l’Estatut no deixarà de ser criticat com a font de discriminació en vers els catalans.
Li hem de reconèixer un efecte positiu al procés d’elaboració del nou Estatut: el d’haver generat debat. Segurament no tothom deu estar content d’aquest efecte, perquè hi ha gent que s’ha vist obligada a retratar-se amb afirmacions tan obligades com absurdes, que sonen absurdes les diguis com les diguis.
On he sentit més comentaris amb to absurd ha estat en l’entorn convergent, i on he sentit més lamentacions per haver de dir en veu alta tot el contrari d’allò que es pensa (per disciplina de partit) ha estat en l’entorn socialista.Uns i altres s’han esforçat en amagar evidències. N’hi ha que són tabú, com que l’Estatut, tot i que proclami amb molta pompa drets històrics, és una concessió dels nostres veïns (ja us podeu escandalitzar!), i l’evidència subsegüent de que només ens concediran allò que voldran (llevat que nosaltres tinguéssim força per a obligar-los al contrari, que no és el cas, com se sospita que va passar amb el vigent Estatut basc).
L’altra evidència és que l’Estatut que s’aprovi serà aquell que més s’assembli a l’ideari de les dues formacions majoritàries, PSC i CiU. Encara que els segons tirin pilotes fora, amb l’ajut de l’extrema esquerra independentista, declarant que amb un govern de CiU i ERC s’hauria pogut aconseguir que els nostres veïns haguessin tingut a bé concedir-nos graciosament un estatus de quasi sobirania.
La realitat final –desenganyem-nos- serà la que voldran PSC i CiU. Els socialistes, que a hores d’ara estan creant mala consciència als seus militants catalans pel rebuig -obligat des de Madrid- als "drets històrics". Els convergents, que evidencien més ganes de ser socis del PSC que no pas de fer avenços, ja no en l’autogovern, sinó que ni tan sols en l’extensió de la llengua (i no ho dic solament per la passivitat, dels darrers vint anys, algú ha vist algun convergent intentant parlar en català, malgrat la prohibició, als plenaris congrés espanyol o a l’europeu?).
Per a desgràcia d’uns i altres, l’Estatut no és solament simbolisme, sinó que és un eina que permetria alleugerir la pressió econòmica (les conseqüències del "espoli fiscal", de la manca d’infrastructures i de la incapacitat normativa del govern) una forta pressió que recau no solament damunt els treballadors, sinó també sobre els empresaris. Per tant les forces econòmiques i socials també pressionen als partits per tal que s’aprobi l’Estatut amb el màxim de poder per a Catalunya. Així doncs, això que en la pràctica és una graciosa concessió dels nostres veïns, ha de complir uns expectatives independentment dels interessos de CiU i PSC.
Torno a la pregunta de l’enunciat: Per a què ha de servir l’Estatut?
Per als que tenen l’última paraula, convergents per una banda i l’estat espanyol (vull dir l’encarregat de fer les rebaixes a Catalunya, és a dir, el PSC) per l’altra, el nou Estatut ha de ser allò màxim a què és pot aspirar, perquè no hi ha vida fora d’Espanya. Per a les forces econòmiques ha de ser una mica d’oxigen. (els qui deriven del revolucionarisme tercermundista diuen que "quant pitjor millor", i que quant més escanyats més fort ens rebel·larem; en canvi un amic de Tolosa m’explica que és tot el contrari, quan el país s’empobreix també perd consciència).
Per a l’independentisme l’Estatut ha de servir per a demostrar que amb les màximes atribucions que permet la Constitució, els catalans continuem estant discriminats en relació a estats més petits que nosaltres, com Hongria, Dinamarca, Lituània o Malta, i fins i tot, en relació a Euskadi.
En resum, ha de servir per a constatar com cau pel seu propi pes aquella frase de Zapatero a Puigcercós al Debat d’Investidura, presagiant que, de tan còmodes, ja no sentiríem la necessitats de reclamar la independència. Que els convergents ja no podran justificar-se dient que la Constitució permet més coses i són els governs els que interpreten restrictivament. Que no quedarà altra sortida...