Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Patriotes catalans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Patriotes catalans. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 de setembre del 2017

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)
Article publicat a Llibertat.cat dimarts 26 de setembre de 2017: https://www.llibertat.cat/2017/09/estic-mes-felic-que-un-ginjol-l-article-d-avui-va-de-sentiments-40005



Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar un “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç?

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partir de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional, cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.


Fantassin

dimarts, 25 d’octubre del 2005

Detenció de Xirinacs i provocar els catalans = polarització

En primer lloc, cal recordar i fer córrer que demà dimecres 26 d'octubre, a les 9 del matí: concentració davant del Jutjat núm. 2 de Barcelona, pg. de Lluís Companys 1-5.

El PP ja fa temps que ha decidit perdre tota aspiració per créixer a Catalunya, ara només pensa en créixer a Espanya a costa de l’anticatalanisme. Per a fer-ho no n'hi ha prou dient mentides, també cal que la seva militància catalana entri en una espiral d'acció-reacció-acció i, per tant, també cal provocar els catalans per a que es prestin a deixar-se fotografiar en actituds que després titllaran a la COPE o a El Mundo de "kale borroka".

De tota manera allò més interessant es comprovar que, tot i estar a l'oposició, encara controlen força mecanismes de poder; els suficients per a provocar-nos (a hores d’ara s’hauria de ser molt curt per a creure que l’acció contra Xirinacs ha estat casual i que, podria haver passat un any abans o després, en funció de quan s’hagués volgut renovar el DNI). Cal recordar que l’estament judicial continua sota control de la dreta ecspanyols, que és un dels preus que es paguen per ser dels pocs estats on el feixisme no ha estat derrocat, sinó que, “graciosament” s’ha avingut a compartir el poder.

Em diuen els amics dels xats que soc massa bo amb els sociates, que no hi ha garanties de que la detenció no formi part de la típica barroeria ecspanyola o fins d'una mena de "plan B" psoecialista. Bé, és cert, reconec que els meves sospites sobre la ma negra pepera són pura intuïció i que només em fonamento en l'audició diària dels matins de La Cope (us ho recomano), però és un fonament que em dóna elements molt valuosos a l'hora de diagnosticar situacions com la present. Encara que no descarto cap hipòtesi, perquè si fóssim tan llestos no estaríem com estem després de tres-cents anys.

En fi, encara que sigui a costa de facilitar la feina als mitjans del PP, també la polarització és una arma per a nosaltres, i no podem fer altra cosa que fer valer totes les nostres capacitats per a organitzar la solidaritat en vers Xirinacs i fer-la massiva. No serem nosaltres els que haguem de posar vaselina a la corda, ja ho farà el PSC.

Avui sentia una de tantes bajanades radiofòniques anticatalanes, en concret deien que els empresaris aposten per l'independentisme pacífic perquè, en el context europeu, és ideal com a forma d'atomitzar el controls polítics que detempten els grans estats damunt del capital. Es una ximpleria que també té doble fil, perquè molta gent del PP sacralitza el capital i condemna els independentismes. Ara ja no sabran què pensar. Al director del programa no li ha fet cap gràcia l'explicació i hauria preferit un comentari diferent, per exemple que alguns empresaris catalans estan molt (MOLT) equivocats, o potser que reben xantatge

En tot cas a nosaltres ja ens aniria bé, de moment, que fos certa aquesta creença al sí d'alguns grups empresarials; ens donaria prou alè per fer avançar els nostres objectius. Per això, de moment caldrà també que aconseguim l'adhesió de les principals organitzacions empresarials a les accions de solidaritat amb Xirinacs, ...ni que sigui per a veure quina cara faria la dreta ecspanyola!