La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076

La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.

Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.

Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 02/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/ja-som-cami-de-la-independencia/

FANTASSIN  MANEL.   Ja han passat cinc dies del 27-S. Una bona part dels Catalans som plenament conscients que hem iniciat el gran camí sense  retorn vers l’alliberament. Ho estem fent mitjançant la construcció d’un Estat independent. És natural que hi hagi contradiccions, que s’expressen de formes distintes: n’hi ha que no estan avesats a les conciliacions i menyspreen els altres actors polítics perquè no els consideren dignes de seure amb ells a negociar, i n’hi ha que en política semblen socis del Barça perquè tot i estar guanyant i estar a les acaballes del partit, sofreixen tement que encara  hi ha temps per la derrota. D’entre aquests darrers en conec que ja han “enterrat definitivament” el Procés independentista sis o set vegades durant els darrers cinc anys.

És veritat que no hem aconseguit el vot del 75% dels Catalans. Això hauria estat bonic però era improbable, raó per la qual el resultat ha estat una gran victòria, i ara tenim 18 mesos per sumar-hi la resta dels nostres conciutadans, il·lusionant-los. Tanmateix, a casa nostra l’electorat és més savi del que molts es pensen i ja no s’emmiralla fàcilment amb promeses de “més del mateix“. Aquest poble exigeix la percepció de canvis reals, substancials i radicals en la qualitat de vida com a condició necessària perquè l’independentisme avanci per la Catalunya encara espanyolista i esdevingui la nostra característica nacional indiscutible.

Com sabeu, les enquestes detecten poca confiança en aquells polítics als quals hem encarregat aquesta part del Procés; només un 20% pensem que el procés acabarà en Independència, mentre la resta sospita que els nostres líders es conformaran amb millores estatutàries. No ens ha de sorprendre que pensin així, atès que les candidatures electorals del 27-S, tot i comptar amb personalitats  molt valorades de la societat civil, encara van plenes de personatges acabats d’arribar a l’independentisme. Alguns d’ells, fins i tot pretenen abanderar-lo; amb noms que sonen mediàticament en mig d’escàndols  que tenen poc a veure amb l’orgull patriòtic. També n’hi ha que han trait la unitat independentista, que han mantingut encallat el procés fins condicionar electoralment els companys de viatge, a canvi de reactivar-lo, i que ara gaudeixen de prestigis sobredimensionats.

Aquella il·lusió que hem de generar durant els pròxims 18 mesos cal que estigui radicalment distanciada de les cruels reformes laborals i les propostes d’acomiadament exprés (aprovades al Congrés d’Espanya a proposta de CiU), de la venda de patrimoni de la Generalitat o de la privatització de la Sanitat. Les coses no surten gratis i és comprensible que les víctimes de situacions socials tan dramàtiques no hagin fet confiança a alguns d’aquests polítics. Tanmateix, el conjunt de l’independentisme ha pogut sumar en la capacitat de fer el servei patriòtic definitiu al país. Ara només cal negociar per trobar les persones de consens que hauran de ser els nostres interlocutors en la la negociació amb l’ONU, amb Europa i  amb Espanya sobre el com i el quan de la secessió.

Ja hem dit que les contradiccions sempre hi seran, entre les quals aquells tics de menyspreu que els diputats de la CUP havien percebut en l’inici de la seva tasca parlamentària, tics de classisme infantil previs a l’inevitable reconeixement dels interlocutors com actors necessaris i dignes de seure a la taula de negociacions. També és comú veure, en bona part dels catalans, la mateixa creença que tenen a Madrid que el Procés no és una revolució social sinó  l’obra d’un individu imprescindible. Però són percepcions efímeres, perquè la intel·ligència és tossuda i la societat acaba sent conscient que l’objectiu ja no ha de ser una semiautonomia governada per un semidéu sinó una societat nova i lliure.

La tasca regenerativa que haurà d’agrupar més i més compatriotes a l’Alliberament de Catalunya passa perimpulsar una nova dinàmica que garanteixi que aquells polítics tan habituats a pactar amb Madrid ja no  frenaran el Procés. La manera d’aconseguir-ho és demostrant que això que estem fent, un Estat català nou i independent, és la nostra forma de democratitzar el poder,  integrant-hi la gran massa de la societat civil que l’ha impulsat. La secessió de Catalunya ja no té aturador, està de camí, un camí que requereix diàleg, pacte, negociació, posar al devant el poble en comptes dels líders, peró encarregar-ne la representació pública a persones noves i honrades que expressin la transversalitas que ha menat aquesta revolució.

La primera fase, com hem esmentat,  serà trobar un candidat de consens a presidir el darrer període autònomic. Haurà de ser algú disposat a ser repressaliat, potser empresonat,  perquè no podem alliberar-nos sense desobeir i hem de ser conscients que la desconnexió de l’imperi pot ser dura. Tot seguit, de desobediència en desobediència, anirem creant estructures d’Estat, alhora que implementant un pla de rescat social i democratitzant la pròpia estructura del nou estat independentista en construcció. D’aquí a 18 mesos ens esperem a Ítaca.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular

Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 18/03/2014
http://www.llibertat.cat/2014/03/pobresa-marginacio-social-sofriment-i-unitat-popular-25415

Diuen els nostres polítics que el Ple Monogràfic sobre la Pobresa celebrat al Parlament de Catalunya no ha estat un fracàs. Ha permès fer un diagnòstic i aprovar algunes dotacions econòmiques per a projectes concrets dins del Pacte contra la Pobresa i per la Inclusió Social. Sí, és clar, no és poca cosa diagnosticar el problema, és bo tenir un Pla, cal fer una acció coordinada amb les entitats que intervenen directament amb aquelles situacions on l’administració no arriba, i és cert que cal repensar i reforçar recursos i estratègies, com també és obvi que cal ampliar pressupostos i que cal blindar els subministraments bàsics d’aigua i energia a les famílies pressionant les empreses... fins i tot trobo bé que l’atenció a la dependència tingui en compte els béns patrimonials de les persones dependents. A més, està clar que el principal impediment econòmic que tenim  deriva de l’explotació econòmica Espanyola.

Tant els discursos parlamentaris com totes aquestes mesures i aquestes limitacions no han suposat cap sorpresa ni cap canvi, estaven cantades, i suposo que és per això que el visionat del Ple del Parlament hauria pogut causar frustració entre els principals interessats si l’haguessin seguit. Quants d’entre els més necessitats l’hauran vist i analitzat? No sé pas si ho sabrem mai. Però sí que podem suposar que ni el ciutadà mig ni els partits polítics ni les entitats que lluiten contra (que treballen amb) la pobresa extrema s’hauran sorprès gaire. Tanmateix, queda un altre actor a valorar, un actor encara inexistent però no utòpic: l’autoorganització en el sí de la Unitat Popular.

Els activistes de les llibertats cíviques, socials i de gènere, de l’alliberament de les nacions sotmeses, de la solidaritat i dels drets humans en general, som tan contradictoris com tothom, i cometem errors seriosos. Però en determinats moments històrics i en diversos indrets geogràfics de tot el món ens hem dotat d’eines prou efectives de democràcia participativa, gestionant des d’olles populars fins a formes de guerrilla urbana. El nom d’Unitat Popular, en sí mateix, no diu res, perquè històricament hi podem incloure formes organitzatives molt diverses, però l’experiència Catalana actual comparteix algunes característiques interessants de coordinació dels moviments socials (em refereixo a la interacció d’àmbits i de formes de lluita molt diverses). Tanmateix, la pobresa extrema no en forma part encara. Sembla estrany si la situació és realment tan dramàtica. Però hi ha vàries raons que impedeixen que situacions tant greus i tan mal ateses no acabin d’esclatar: el coixins.

Catalunya sofreix la pèrdua d’una generació sencera, pertanyent majoritàriament als fills de l’immens contingent d’immigrants espanyols arribats a Catalunya des de la postguerra fins els anys setantes. Segurament els anteriors, descendents del mig milió arribat  abans de la guerra, han gaudit, gràcies al llarg període d’arrelament, d’uns nivells de formació acadèmica que els fa globalment més competitius, al menys per a poder emigrar a Europa. Tanmateix, la generació perduda és una generació escassament formada per raó de les facilitats que tenien, quan encara eren molt joves, d’aconseguir treball molt ben pagat en la construcció. La majoria viuen en grans concentracions per tota l’àrea metropolitana de Barcelona, tenen en torn dels quaranta anys i segurament ja no trobaran feina  mai o quasi mai. No és sols pobresa, és drama, aquesta població sofreix molt i més que sofrirà.. No és sols un camp adobat per les tragèdies humanes sinó també  per  a que hi puguin niar tota mena de populismes, començant pels espanyols. Per TOTES aquestes raons ha de ser un camp de treball prioritari de la Unitat Popular.

La situació no deu ser gran greu com ho pintes –m’han dit aquests dies-  atès que no hi ha senyals d’alarma social en aquestes zones. Aquesta frase semblava recolzar el debat parlamentari, on  també sonaven tranquil·les les argumentacions de tots els polítics, des de les referències genèriques a la solidaritat, passant per les idees de nous impostos, seguint per les apel·lacions al realisme i acabant en les proclamacions de que no hi ha peles (perquè Espanya ens roba).  Em recordava aquella frase del film “1 2 3” de Billy Wilder: “la situació és greu però no desesperada”. La situació hauria de ser desesperada atès que 1 de cada 3 Catalans vivim sota el llindar de la pobresa, que 225.000 famílies tenen tots els seus membres a l’atur i més de 95.000 d’aquestes són LLARS SENSE CAP INGRÉS. A més, durant el 2012 es van ordenar 25.422 desnonaments (72 per dia), mentre segueixen havent-hi 80.000 pisos buits. Per què no es desesperada? Diguem-ho clar, a Catalunya tots ens hem empobrit perquè els que treballem o percebem alguna prestació mantenim aquells dels nostres familiars que no tenen res. Estem repartint i fent de Coixí. Després, la pobresa extrema arriba quan fan acte de presència situacions de desarrelament personal i de malaltia. Aquí intervenen les entitats fent de coixí substitutiu de les famílies amb el suport d’alguns recursos de  l’administració i de la gestió de la caritat (menjadors socials, distribució d’aliments, colònies infantils, RMI, etc.).

Tornem a la Unitat Popular: dic que en la seva forma d’autoorganització dins del camp de la pobresa, és un actor necessari però encara inexistent, i dic que la raó de la seva inexistència és aquest “coixí” que no elimina el sofriment i en canvi sí que desactiva l’activisme, i posa en perill la cohesió social i nacional en zones importants de Catalunya. Després, les entitats socials permeten intervenir allí on no arriba l’administració, però per a gestionar bé els projectes d’atenció social no sempre s’aconsegueixen evitar formes que podrien semblar clientelistes. En tot cas, les relacions d’interdependència amb les administracions dificulten la reivindicació política oberta i també les accions directes més imaginatives. Sovint, dins les mateixes entitats, per molt que parteixin del treball voluntari, hi ha un moment que l’objectiu és la pròpia organització. Això és degut a que cal dirigir-la bé, la qual cosa requereix un sou; i després cal contractar personal tècnic i això implica aplicar convenis i associar-se a una patronal. Al final les relacions internes acaben sent laborals, dialèctiques i dedicades a una intervenció social limitada, pactada amb l’administració que aporta diners. Aquestes entitats són molt lloables, m’atreviria a dir que són fonamentals, però el paper de l’activisme social no s’hi ha d’assemblar en res (ni de lluny); aquest no ha de ser mai el camí de la Unitat Popular.

Allò que ha demostrat, al meu parer, el Ple monogràfic sobre la pobresa celebrat al Parlament de Catalunya és que aquí ningú s’atreveix a abordar un canvi radical i imaginatiu, arran de carrer. El que cal és “un bon cop de falç”, un abordatge original, nou i militant (sense cap sou, ni càrrecs ni salaris) de la lluita contra pobresa a Catalunya, a partir de l’autoorganització de les persones més necessitades (des de les que cerquen treball, fins als col·lectius més marginats), conjuntament amb els activistes polítics, combinant el radicalisme que requereix la realitat, les accions de solidaritat a nivell de veïnat (fins i tot olles populars si calgués), amb mecanismes pragmàtics de tipus sindical (per exemple de recerca laboral o de foment del cooperativisme), amb protestes al carrer i negociant amb els poders públics. Tot plegat, orientat amb criteris patriòtics (és a dir, a través de la Unitat Popular), perquè de l’organització del poble, en la recuperació de tot allò que li cal per satisfer algunes necessitats dramàtiques i alhora en la reivindicació, en depèn la cohesió social de les classes populars i per tant el nostre futur nacional.