La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

Article publicat a Llibertat.cat el 18/01/2018: https://www.llibertat.cat/2018/01/la-municio-simbolica-bastim-estatues-i-monolits-a-l-u-d-octubre-com-a-simbols-de-l-alliberament-tra-41021

Coherent amb l’anàlisi que comparteixo amb els altres històrics de l’independentisme que van sofrir la repressió dels anys vuitantes i norantes, la situació actual és la mateixa que abans de l’u d’octubre vam preveure que succeiria: una clarificació necessària, malgrat que l’alliberament de Catalunya seria avortat per la força des d’Espanya i des d’Europa.

Potser temíem que sofriríem una  major repressió (desenes d’innocents catalans esclafats sota els tancs),  però també que mostraríem una major valentia (el Govern català, resistint dins d’un Parlament defensat pel poble català, fent front a l’atac combinat de l’artilleria i dels paracaigudistes espanyols); però malgrat no haver acabat de forma tan tràgica  ni tan determinant, cal reconèixer que el poble ha estat capaç  de coordinar des de la clandestinitat un Referèndum d’Independència, i que amb aquesta gesta s’ha forçat una clarificació de la societat catalana que ens orientarà a l’hora de focalitzar la nostra acció desalienadora i política.

A dia d’avui, amb la constitució del nou Parlament autonòmic, ja res no podrà ser el mateix que era abans de l’u d’octubre. Malgrat que  el Tribunal Constitucional i les forces monàrquiques de dreta (PP i Ciutadans) i de pseudoesquerra (PSC i Comuns) intentin el retorn a la “normalitat constitucional” monàrquica, ja no hi ha marxa enrere en la cosmovisió de les forces republicanes (CUP, JxC i ERC), gràcies –tot s’ha de dir- a la determinació repressiva del PP i a l’anticatalanisme de C’s.

És clar, no puc posar la ma al foc sobre la capacitat dels nostres polítics  de defensar la República a curt termini. Estem carregats de contradiccions. No puc assegurar que la burgesia nacional catalana no es vendrà barata a canvi de les engrunes del nostre propi espoli i d’alleugerir la incertesa econòmica. Tampoc no puc garantir que l’esquerra independentista catalana està científicament cohesionada en la revolució patriòtica internacionalista sense cap contaminació sentimental imperialista espanyola. Però, insisteixo, no hi ha marxa enrere, perquè hem inscrit una nova gesta, l’u d’octubre,  dins un procés independentista que ja ha complert 300 anys.

És en part per això, que una part important de la repressió espanyola està centrada en la manipulació  històrica: als nostres polítics empresonats se’ls reclama que s’humiliïn i que proclamin una interpretació dels fets diametralment distinta de la que ells mateixos van liderar. En la tradició censora  espanyola, mai no són tan importants els fets com que l’esdevenidor ho recordi en forma d’una anècdota poc important. Per tant, si l’adversari demana que els líders -actualment empresonats- del Referèndum de l’u d’octubre reescriguin la Història proclamant la manca de transcendència jurídica d’aquesta gesta del Poble, llavors, la consolidació simbòlica del Referèndum i dels seus efectes esdevé una obligació  revolucionària dels valors republicans.

Per tot plegat, i al marge del desenvolupament del Procés independentista, és fonamental que no triguem a l’hora d’incorporar l’u d’octubre dins la simbologia nacional-popular. Atès el caràcter local de la resistència a la repressió espanyola contra els votants en aquella data heroica,  és normal que el record d’aital gesta democràtica tingui un caràcter de barri i de vilatge. Quina  millor forma de  commemoració, doncs,  que bastint  monuments a l’u d’octubre a tots i cada un dels nostres barris, municipis i viles, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó?

Fantassin

La fractura moral hispano-catalana

La fractura moral hispano-catalana
Article publicat a Llibertat.cat el 17/12/2017

Una de les armes propagandístiques de la guerra ideològica hispano-catalana ha estat la de la “fractura social”. La fa servir fonamentalment el bloc unionista, des del PP fins a Podemos, perquè és útil més enllà del nivell intel·lectual, gràcies a les ressonàncies dels mots “fractura” i “social”, que permeten aprofitar les imatges equívoques que generen en els oïdors. La Marta Roqueta ho comentava fa un parell de mesos (https://www.elnacional.cat/es/opinion/marta-roqueta-fractura-social_203742_102.html). Tanmateix, aquests dies s’està fent perceptible a ulls dels sorpresos Catalans, allò que jo m’atreviria a definir com a “fractura moral”.

  

A través de principis morals, les persones actuen amb rectitud decidint entre bo i dolent, just i injust, o adequat i inadequat, a través d’uns judicis morals que sempre es troben, parcialment o radicalment, units a les creences (ètiques, socials, polítiques i religioses) de la comunitat on es troba inserit l'individu. No ens hauria de sorprendre, doncs, d’entrada, l’existència d’una rasa moral entre Catalunya i Espanya.

  

Aquests dies, amb la repressió i els límits absurds a la llibertat d’expressió, aquesta rasa moral s’ha fet més explícita que mai. Explícita als ulls dels Catalans,gràcies a que aquí gaudim d’ambdues perspectives. En concret, hem vist com la manera democràtica i civilitzada de fer les coses entrava en col·lisió amb codis aliens que ens semblen alhora injustos i absurds. Però molt més ens ha sorprès adonar-nos com aquests darrers, a més d’anular els nostres, conformen un pensament únic i monolític a l’oest dels Monegres.

  

Un bon indicador de l’hegemonia, fora de Catalunya, d’aquests codis morals tan aliens a la mentalitat catalana, el trobem quan veiem que aquelles mesures repressives que ens semblen de vergonya aliena per a qualsevol ment democràtica, només generen condemnes a casa nostra, però gairebé cap Protesta per les Castelles. Per exemple, algun dia, algú podrà presumir d’haver ordenat a la policia d’anar a retirar tots i cada un dels llacets grocs d’un arbre de Nadal, però adoneu-vos que aquest algú podrà presumir que aquesta acció, que probablement en d’altres indrets del planeta tindria un cost alt en conseqüències personals (judicials, econòmiques o patrimonials, laborals, etc), a Catalunya haurà sortit totalment gratis.

  

Tornem doncs a la rasa moral: quina explicació pot tenir la percepció antagònica d’una mateixa restricció de la llibertat d’expressió a banda i banda d’una frontera encara inexistent?

  

Una resposta pot venir del dret a la venjança, reconegut sols implícitament pel poble dominant de l’Estat, en front d’una minoria territorial estigmatitzada. L’ex-lehendakari Juan José Ibarretxe va definir  l’empresonament de 8 membres  del Govern de Catalunya, com l’acció d’un "Estat petit i venjatiu”, i d’altres dirigents polítics també venien a ressaltar com és de gran el suport popular de les Espanyes a un càstig immediat, previ al judici (mitjançant la presó preventiva amb algun argument que ho pogués justificar sense que hi hagués crítiques significatives dins l’Espanya castellana), i és que el rol simbòlic d’ase dels colps que juguen els Catalans a Espanya s’ha comparat sovint amb el que altres Estats han atribuït a alguna de les seves minories. Prejudici i venjança són una fórmula terrible.

  

Hi ha una percepció hispànica atàvica sobre el caràcter gratuït de tot insult contra Catalunya, que segurament deriva de la memòria popular sobre l’esclafament català de 1714  i les mesures repressives, qualificades ja llavors de venjança, que de manera impune foren institucionalitzades des d’aquell moment  contra la població de Catalunya. Aquesta percepció s’ha mantingut amb els successius bombardejos a què ha sotmès l'exèrcit espanyol la ciutat de Barcelona, i finalment amb la victòria franquista.

  

Curiosament, si cerquem al google referències a la “venjança” que estiguin creuades amb els gentilicis “espanyol” i “català”,  les citacions històriques sols ens recorden la “venjança catalana” a Grècia. Tanmateix, tant pels Catalans com pels Espanyols, els termes “venjança” i “catalana” són un oximoron, perquè allò que s’ha consolidat en la cosmovisió peninsular és la “incapacitat” de Catalunya d’exercir-la (per estar mancada de poder sobirà), exactament al contrari de l’Estat actual, hereu d’aquella Castella victoriosa, que sí que hi tindria tot el dret, perquè la propietat de l’Estat és un atribut gairebé diví.

  

Segurament, la religió explica per què són percebuts amb diferent dignitat els pobles sotmesos, per una banda, i el poble titular de l’Estat. L’Estat té molt a veure amb la divinitat perquè sempre s’ha atribuït el dret a exercir de forma reconeguda i legal la violència i la venjança, que són pecats i prohibicions pels súbdits. El mateix concepte de venjança és pecaminós (i objecte legal de persecució judicial) perquè sembla una atribució exclusiva de la divinitat, tal com es diu al Deuteronomi, però l’excepció que capgira i eixuga el pecat la deixa molt clara una frase de Kill Bill: "Quan la fortuna et somriu en dur a terme una cosa tan violenta i terrible com una venjança, és una prova irrefutable no només que Déu existeix, sinó que estàs complint la seva voluntat."

  

A qui li pot estranyar, doncs, la prohibició de símbols catalans en esdeveniments esportius,  en base a lleis que prohibeixen signes d’odi? Com ens pot sorprendre l’encausament de víctimes de violació de drets que s’ha atrevit a denunciar la policia?  Quanta gent s’escandalitza a l’oest dels Monegres per la tolerància indecent en vers les agressions nazi-feixistes, fins i tot amb la complicitat dels líders europeus? Si recordeu alguns casos recents especialment escandalosos, les justificacions posteriors han apuntat a l’existència de denúncies ciutadanes contra símbols catalanistes alhora que no havia constància de cap denúncia al jutjat contra els feixistes (“si els Catalans no teniu costum de fer denúncies, és problema vostre”).

  

Tant amb denúncies com sense, el victoriós, el conqueridor, aquell que ostenta aquest instrument divinitzat que és  l’Estat, i que per tant té dret (no escrit, solament implícit i informal) a la venjances vestides de lleis, gaudeix de l’adhesió natural de la població. En canvi, l’adversari, com tots els adversaris, tendeix a ser caricaturitzat amb característiques deshumanitzades: a més de sospitós de perfídia, l’adversari de l’Estat és efímer, és  impotent i ho serà sempre. Els Catalans, no solament som vistos com incapaços, sinó que també ens veuen mancats de cap poder futur, de manera que qualsevol greuge contra nosaltres sempre sortirà gratis.

  

Moltes vegades, la mateixa Història dóna credibilitat a aquestes percepcions de feblesa: quantes vegades hem vist els líders catalans donar la ma a persones que han passat a la Història per haver-nos atacat? Dins el mon del patinatge, hem vist con persones que van votar contra Catalunya per pressions espanyoles aquell 26 de novembre de 2004 a Fresno, han confraternitzat posteriorment amb l’esport i els negocis catalans, com si no hagués passat res. Potser no són gaire catòlics, els Catalans, però posen sempre l’altra galta, i no pas per cristians, sinó per Catalans, és a dir, per pertànyer a un poble percebut com eternament subaltern i que, per tant, no té prou categoria com per ser venjatiu.

  

Quan una “fractura moral” tan injusta roman fossilitzada dins la cosmovisió, tant dels Espanyols com dels Catalans, és normal  que tots aquells que viuen dels nostres diners no tinguin cap por d’atacar-nos. Nosaltres  ho veiem injust, ells  ho veuen radicalment just. Tots plegats ho trobem normal. Són coses de la moral i dels sistemes de creences que els sustenten. És per això que ells (comerciants, polítics, artistes, comunicadors, professionals del dret, funcionaris, els empresaris que han deslocalitzat la seu social de les seves empreses fora de Catalunya, etc.) estan la mar de tranquils, sense cap por de les conseqüències futures (ni econòmiques ni personals) que tindrien dins d’un país normal, atès que atacar  Catalunya  i el catalanisme, sempre surt gratis.

  

Fantassin

Errors molt Comuns

Errors molt Comuns

Aquest article fou publicat dissabte 14 d'octubre de 2017 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2017/10/errors-molt-comuns-40203

Havent  de publicar aquestes reflexions  abans del compliment  de l’ultimàtum  espanyol contra Puigdemont, no les malbarataré amb arguments a favor o en contra de confirmar, aquest dilluns, la proclamació de la República. Això ja ho està fent la resta de la humanitat. Prefereixo comentar allò que crec que són alguns dels errors més comuns que hem comès a l’hora de valorar els interessos en joc.

Durant massa temps hem traçat estratègies en base a hipòtesis sobre el comportament d’alguns dels  actors del conflicte, hipòtesis ara que ja hem pogut començar a validar o falsejar (per exemple el comportament d’Europa, la contenció de l’Estat en l’ús de la força contra els Catalans, la pressió del gran capital, la implicació dels sindicats, el desvetllament electoral de ghetto espanyolista dins de Catalunya, o si l’esquerra espanyola a Catalunya s’alinearia amb l’independentisme o amb el bàndol contrari). Penso que ara ja no estaria justificat que caiguéssim en  els mateixos errors.

Tanmateix, no vull centrar-me en el tema dels interessos econòmics egoistes, que diuen,  haurien estat els de major pes a l’hora de frenar la proclamació del 10/10/2017 (degut a la influència del gran capital català anti-independentista damunt les classes populars del segment petit-burgès).  La burgesia catalana, malgrat que  ja no pot suportar per més temps la sagnia del domini espanyol, segons algunes opinions  encara hauria acceptat una darrera oportunitat d’intentar estalviar-se la inevitable inseguretat derivada del procés, influint en la decisió del President de posposar la independència.

Tampoc no vull centrar-me en la persona. És veritat que no podem  menysvalorar, d’entre tots  els factors de la frenada, que el President hagi volgut escriure en les pàgines de la Història del nostre poble, de manera serena i calculada, una enèsima mostra del tarannà dialogant dels Catalans. Com també seria possible i lògic creure que  la seva agenda personal hagués tingut un pes en la decisió, perquè el cost del càstig espanyol molt probablement afectarà de manera significativa Carles Puigdemont, com a individu, a nivell familiar i al  seu patrimoni.

Finalment, tampoc no val la pena que m’aturi a descriure els interessos internacionals, perquè  malgrat  que ningú no confia en Europa mentre no siguem independents (els Europeus només ens han tractat amb respecte durant els pocs segons que hem estat independents),  sí que hi havia una certa confiança que Espanya no podria fer ús dels seus soldats en contra dels seus propis ciutadans, però  ara sabem que només cal vestir-los de policia i poden ser tan cruels com calgui amb plena complicitat de les institucions de la U.E.

Prefereixo centrar-me en aquella influència que no ha estat gaire comentada i que no és cap de les anteriors: l’espai polític dels Comuns-Podem-ICV-EUA.

És obvi que en el conjunt de les forces catalanistes que aposten pel marc espanyol, l’espai de l’esquerra radical (que darrerament tendim a anomenar “Comuns”) és la més honesta a l’hora de reivindicar un referèndum que nosaltres sabem (com també ho saben ells) que l’Estat mai no acceptarà. En paral·lel, seu electorat del fora de Catalunya, degut en part a les seves reduïdes dimensions,  i  també és més immune a la propaganda anticatalana hegemònica per les Castelles.

Els Comuns reuneixen característiques dels anteriors grup d’influència que hem esmentat: 1-estan vinculats a forces estatalistes europees; 2-el seu electorat  està tan afectat pel domini espanyol com la resta de les classes populars, burgesia inclosa, i malgrat no rebre pressió del gran capital, són la sucursal no reconeguda d’un partit que coincideix amb l’objectiu de mantenir aquest instrument del capitalisme espanyol que és l’Estat espanyol en les seves dimensions geogràfiques actuals, 3-també tenen molta por a nivell personal (en concret  d’una inhabilitació del seu candidat més factible, que pogués impedir-li de competir electoralment per la Presidència de la Generalitat.

La pregunta: estem vacunats de l’error de desviure’ns per atraure els Comuns al projecte independentista? El passat dia 10, durant les respostes parlamentàries a la frenada independentista del President Puigdemont,  mentre Albiol i Arrimades evidenciaven la seva poca capacitat d’adaptar-se als canvis de situació, i l’Iceta –més hàbil- ho aconseguia, vam  escoltar un Rabell tan coherent en les seves expressions que semblava haver escrit el seu discurs amb informació privilegiada. Casualment, jo em trobava llavors amb persones de l’entorn Podemos-Comuns absolutament cofoies, tant per la decisió del President com pel discurs de resposta del portaveu de CSQP.

“Això és un canvi de socis”, deien aquests comuns, etzibant als meus amics cupaires que a l’hora  d’haver de fer política realista ells són una força més assenyada, menys tendent a llançar-se al precipici”. Poques hores després,  ja vam saber allò del Donald Tusk i de com va anar el canvi de decisió del President. Tanmateix, durant els dies següents continuaven les expressions de suport en vers Carles Puigdemont per part de l’esquerra espanyola  (autoanomenada “sobiranista”) a Catalunya.

Aquests suports, al meu parer, només poden ser puntuals. Fins i tot en el cas hipotètic que la direcció de l’independentisme estigués sota la direcció i la presidència de la CUP, l’espai dels Comuns mai no s’adheriria a un procés de secessió nacional catalana, perquè mentre la seva estratègia formal parla d’autodeterminació, l’estratègia operativa d’aquell espai polític s’ha adreçat a dinamitar els passos decisius, quan els ha hagut, en vers la sobirania.  És veritat que en el moment de la batalla sovint acaben del costat del poble,  i això és perquè la reacció de l’Estat capitalista és sovint una reacció a l’acció independentista, de manera que en aquests contexts no poden posar-se al costat del PP. Això ja va passar el 9-N, van facilitar la “percepció” d’una majoria percentual  espanyolista el 27-S, i ho tornaven a fer el 1-O (fins que es van veure obligats a posicionar-se al costat de les víctimes de la repressió de PP).

No podria ser que els Comuns acabessin veient que no hi ha opció més revolucionària que l’independentisme, en aquest moment concret de la Història? Digueu-me determinista i esquemàtic, però jo no els veig fora del sistema espanyolista de partits, perquè el seu és un espai ideològic que no pot quedar vacant. Per això mateix, crec que les contradiccions al voltant del marc nacional de la lluita de classes les resoldran a base de clarificacions internes: escissions, canvis de sigles o baixes personals de militants per incorporar-se a l’esquerra independentista. Sempre romandrà el seu espai de “la utopia espanyola on Catalunya podria estar còmoda”,  sempre romandrà però serà cada cop més petit, com també aniran reduint-se els electorats del centre-esquerra espanyolista de l’actual PSC, així com els dels partits de dretes espanyolistes.

A pocs dies de la clarificació del President Puigdemont, que haurà de respondre a l’ultimàtum d’Espanya, crec que l’independentisme ja s’ha clarificat en relació a quins suports de fora del sobiranisme no cal que esperem (capital, Europa i agendes B).  Des de la meva humil opinió, crec que també caldria desfer-nos d’ingènues esperances de suport per part d’algunes de les forces suposadament sobiranistes. És clar que cal acumular forces, però també ens cal més cohesió de la que s’aconsegueix amb feixucs i estèrils esforços d’atraure’ns aquest sector. Ha arribat el moment de ser valents i de deixar d’ensopegar amb pedres ja conegudes.

Fantassin

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)
Article publicat a Llibertat.cat dimarts 26 de setembre de 2017: https://www.llibertat.cat/2017/09/estic-mes-felic-que-un-ginjol-l-article-d-avui-va-de-sentiments-40005

Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar un “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç?

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partir de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional, cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.

Fantassin

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

Article publicat a Llibertat.cat dilluns 04 de setembre de 2017: 
https://www.llibertat.cat/2017/09/la-contra-2017.-els-contrarevolucionaris-l-any-de-l-alliberament-de-catalunya-39740

Les xifres sobre els guanys potencials de la independència de Catalunya fa temps que estan sobre la taula i encara no les ha pogut desmentir ningú, com tampoc la seva dimensió revolucionària. Fins i tot, aquells pocs grups patriòtics espanyols que s’emboliquen en la bandera obrerista (els sindicats sucursalistes i també alguns partits esquerranistes) ja estan abandonant el contra-argument de “prioritzar la recuperació dels drets socials”, com a rèplica a l’independentisme,  degut a que, fins i tot els patriòticament contraris a la independència reconeixen que, en el pitjor dels cassos, l’economia d’una Catalunya lliure farà que siguin inevitables els avenços en drets socials.

Sempre que  s’està gestant una revolució es produeix una clarificació gradual que va polaritzant els interessos enfrontats. A la llum d’una percepció marxista, no són pas les etiquetes sinó “a qui afavoreix el canvi” allò que polaritza  els blocs enfrontats.  Tanmateix, sempre hi ha hagut alguna gent que, fent ostentació de l’etiqueta marxista, ha fet precisament tot el contrari: afavorir objectivament l’enemic. Alguns dels que han viscut i viuen de criticar la dreta són els mateixos que avui, malgrat evitar aparèixer a les fotos del bracet del PP,  estan esdevenint còmplices de facto de la pitjor de les oligarquies.

Sempre ens quedarà el dubte de saber quins són els interessos reals d’aquests grups contrarevolucionaris que enarboren la bandera revolucionària: Potser tot deriva de fonamentalismes malentesos, esquematismes infantils i empanades mentals? Són les Agendes-B (interessos personals relacionats amb el sou, la hipoteca o la covardia dels seus dirigents)? Prioritzen alguna mena de pulsió supremacista espanyola inconscient? Estan manipulats i teledirigits mercès a infiltracions per part d’agents de l’Estat?

Tant si es tracta d’una acció encoberta de l’Estat enemic com si respon a causes endògenes, o a combinacions malaurades, ja vam sofrir la seva acció tres dècades enrere, quan s’impedí que l’independentisme català adoptés una estructura semblant a la fórmula –d’influència soviètica per a les revolucions nacionals- de l’Esquerra Abertzale d’Euskadi (fòrmula que es basava en un Front policlassista anomenat Herri Batasuna dirigit pel bloc KAS). Malauradament, l’èxit contrarevolucionari va abocar l’independentisme català al joc autonomista espanyol durant 20 anys, fins que el errors dels partits espanyols, amb el “cepillado” de l’Estatut, l’han revifat des de 2006.

En tot cas, el fenomen de veure actuar a la contra els que fins llavors semblaven a favor ja ve de lluny. En la seva vessant esquerranista, hem vist durant la Guerra Freda com “la Contra Intel·lectual” (grups amb poca transcendència degut al seu caràcter residual) criticava les revolucions d’alliberament nacional (generades a partir d’aliances policlassistes entre els comunistes prosoviètics i les burgesies nacionals) acusant-les d’estar mancades de puresa proletària. El paper dels contrarevolucionaris esquerranistes (i també dels militants dels partits d’esquerra de la metròpoli imperialista residents en aquelles colònies), en oposar-se a la independència amb arguments puristes, fou –per omissió- el d’afavorir objectivament els interessos oligàrquics imperialistes.

Potser l’exemple que li ha donat més claredat al fenomen de “la Contra” ha estat el del famós Comandante Cero de la revolució d’alliberament nacional nicaragüenca. Explícitament, ell no criticava la necessitat de l’alliberament nacional, solament “criticava els errors que posaven en perill el procés revolucionari”, i en concret que “el líder revolucionari Daniel Ortega s’estava oblidant de la classe obrera”. A partir d’aquí, tots els avenços socials que estava impulsant la recentment alliberada pàtria de Sandino –projectes impossibles en un context de robatori i corrupció com l’anterior- es veieren aturats per la guerra contrarevolucionària que menaren conjuntament Eden Pastora i els ex-membres de la Guardia Nacional Somozista, casualment amb un cert finançament provinent dels USA. 

Amb els anys, la Història esdevé un jutge fred i les emocions, la sang i les pèrdues d’aquelles victòries frustrades perden dramatisme, esdevenint solament frases i nombres. Després de tant de sofriment, a Nicaragua el Comandante Cero i el cardenal Obando, quan ja no han trobat cap modus vivendi millor alternatiu, han decidit esdevenir grans amics de Daniel Ortega i dels avantatges del sandinisme, vulgars caricatures actuals del tema que ens ocupa.

També a Cuba, a Vietnam i a Algèria, els contrarevolucionaris hauran passat a l’oblit o s’hauran convertit en caricatures. Això mateix també succeirà a Catalunya: les generacions futures segurament no recordaran els noms de la Contra durant la revolució independentista iniciada el dia 1 d’octubre de 2017, però, nosaltres sí que els veurem properament: amagats darrere de frases anti-PP i d’apel·lacions a un futur utòpic,  però aliats objectivament amb l’oligarquia espanyola en l’intent d’impedir el trencament de l’Estat capitalista espanyol.

Fantassin

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

Article publicat a llibertat.cat/ diumenge 09/07/2017
https://www.llibertat.cat/2017/07/l-1-d-octubre-en-la-gestacio-del-marc-independent-catala-de-relacions-laborals-39269

És possible un canvi de marc de relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.

El referèndum independentista, tant si és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme, probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de relacions laborals espanyol  a partir de l’assumpció de consciència del nostre dret a la sobirania.

Parlo de “consciència dels drets”, més que  d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els mesos previs a la campanya del referèndum.  És clar que farem campanya, i no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat), però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.

L’assumpció generalitzada de la percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer, fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal  podrà venir –o no– després del 2 d’octubre,  i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.

Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.

Els moviments socials de casa nostra  -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana;  l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.

Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades  per l’anticatalanisme espanyol. Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.

Per part d’aquestes bones persones encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment  i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.

Amb la futura Renda Garantida de Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels  nous equilibris partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària, feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats” potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1 d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.

Fantassin

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

Article publicat al Llibertat.cat dissabte 15/04/2017
https://www.llibertat.cat/2017/04/l-hora-del-xoc-de-trens-tambe-hauria-de-ser-l-hora-dels-treballadors-38378

Aquest 25 d’abril probablement començarà la fase del “xoc de trens”. Tal com era previsible, els polítics espanyols no s’han comportat com Europeus sinó que s’han mantingut fidels a la seva tradició. Dins del bàndol imperialista, han avançat les clarificacions dins del PSC fins a uns nivells de baixesa que probablement ja no tenen retorn, i això és molt positiu. En canvi, per la banda dels comuns, malgrat les tensions, s’ha imposat un full de ruta unionista maquillat en la indefinició calculada, que serveix tant per a no fer gaire explícit l’alineament amb l’espanyolisme ranci, com per a mantenir la seva quota electoral entre la població originària de la immigració espanyola que encara rebutja la independència.

D’altra banda, dins les formacions independentistes, han anat emergint les contradiccions pròpies de quan alguns polítics professionals estan més pendents de l’economia personal que de la pàtria, i en aquest sentit, cal valorar molt positivament com les tres principals forces aliades han actuat amb responsabilitat, apagant tots els focs. En canvi, un factor negatiu ha estat la seva inactivitat en l’agitació militant, al menys durant els darrers set mesos: ha estat especialment evident la incapacitat dels partits independentistes d’engegar el gran debat popular constituent, previ al referèndum, i s’ha quasi aturat el procés de penetració en zones de forta immigració espanyola.

A hores d’ara, el taulell d’escacs previ al probable inici de la fase de xoc de trens està prou clarificat: a un costat PP-C’s-PSC amb suports dissimulats dels Comuns, i a l’altre costat CUP-PDCat-ERC;  però fins que no es produeixi la prohibició explícita del TC d’aturar la propaganda pel Referèndum, comptarem no solament amb el PSC i els Comuns, sinó també amb totes les entitats signants del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan arribarà el NO definitiu del Govern espanyol, podem suposar que la majoria de les entitats que “demanen poder votar però per a votar no” aturaran la seva pressió pel Referèndum. Tanmateix, hem sabut que l’independentisme abasta al menys el 48% dels Catalans, i per tant la composició independentista dins d’algunes entitats populars suposadament unionistes també es troba a pocs punts de l’hegemonia independentista, si no l’ha sobrepassada ja.

Hauria estat desitjable que la clarificació hagués arribat ja a totes aquestes entitats de la societat civil, i molt especialment, les organitzacions de treballadors i les patronals. Al meu parer, el plantejament de la fase del xoc de trens com un “armistici” entre dretes i esquerres és un error, perquè impedeix que el debat clarifiqui  que la independència és “win-win” (interessa a la burgesia nacional, marginada per l’oligarquia espanyola, i interessa al poble treballador per a destruir un estat capitalista impossible de controlar, i per a bastir-ne un de petit, més accessible i fàcil de controlar des de baix).  

Si volem arranjar  la inacció dels darrers mesos, la incapacitat de penetrar als ghettos espanyols i d’endegar el debat constituent des de baix, els treballadors hauríem de començar, des d’ara mateix, a traslladar als carrers i als llocs de treball, que la Nova República no es fa sola, que si no la fem nosaltres a partir dels nostres interessos, una de dues: o no es farà o la delegarem en polítics professionals en funció dels seus interessos de curta volada. Un Estat del Poble (dels treballadors i de la burgesia nacional), creat des de baix com a eina per a resoldre els problemes dels ciutadans, i amb capacitat per acollir tots els representants de la societat civil i on puguin abordar la solució dels seus problemes.

Cal visualitzar i fer visualitzar un moviment dels treballadors que està destruint estructures parasitàries, tot substituint-les amb una República catalana. Situacions com les dels treballadors del metro de Barcelona que han de fer vaga per a pressionar pel seu conveni, malgrat tenir una alcaldessa teòricament de la seva corda, evidencia la necessitat d’un canvi  d’estructures, però també, i per damunt de tot, que si al Setembre hem d’enfrontar-nos a la covardia dels nostres polítics i a la repressió i la violència del govern espanyol, la millor i més efectiva de les motivacions és un independentisme impulsat pels  interessos democratistes de tots els sectors del poble treballador.  Anem ja cap a la mobilització permanent !

Fantassin

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 1 d'abril de 2017

http://diarigran.cat/2017/04/els-catalans-hem-de-lluitar-per-una-europa-de-2-velocitats-democratiques/

D’ençà del segle XII els Catalans vam esdevenir “l’enemic” per Castella. Un cop fou contingut el perill expansionista de l’imperi de ponent,  mercès a “l’Estat-Tap” d’Aragó, el regne català començà a expandir-se vers el Mediterrani, generant un model d’Europa: una confederació. És veritat que el gentilici de “Catalans”, de cara enfora, etiquetà llavors tots els seus habitants, però les relacions entre els diferents Estats estaven fonamentades en el respecte mutu, i internament en el pacte entre els diversos estaments.

Durant els següents vuit segles, Europa s’ha enfrontat a sí mateixa en una munió de guerres civils que han estat, alhora, lluites econòmiques i de poder en el context de revolucions que també eren ètiques, democràtiques i morals. O a l’inrevés. Algunes d’aquestes confrontacions ens han agafat de resquitllada, com les guerres de religió. Altres vegades hem viscut a casa nostra conflictes  solament puntuals, derivats de la influència que ens arribava de les revolucions que afectaven altres indrets del Continent, però en algunes ocasions ens ha agafat de plè.

Per exemple, la incorporació del Principat de Catalunya (Franja de Ponent inclosa)  a França el 12 de gener de 1812, tenia una lògica imperialista, però no podem obviar les  contradiccions internes pròpies (des de la lluita de classes i l’ascens de la burgesia en contra de l’antic règim, els desitjos populars de revenja contra qui ocupava Perpinyà, passant per una  mentalitat carca i clerical com la nostra de l’època en front del liberalisme i d’allò que anomenàvem l’ateisme francès).

Amb la segona guerra mundial, els interessos econòmics han estat entelats per la confrontació ideològica entre una aliança que s’abanderà en l’humanisme com a extrem moral oposat al feixisme, però que contenia dues formes de democràcia contradictòries, la del capital i la social, dues formes que entraren en “confrontació freda” durant la segona meitat del segle XX. La superació de la divisió ja va començar a posar les bases d’allò que hauria de ser la Unió Europea durant tota la guerra freda, impulsant formes híbrides dels models anteriors (alhora: democratisme, capitalisme controlat i democràcia social).

Ja sabem que la caiguda del mur de Berlín van permetre una avenç espectacular, però no crec que la munió de contradiccions que arrosseguem pugui sortir gratis, i tampoc no crec aquells que atribueixen la majoria de les contradiccions europees a la ràpida fagocitació de l’Est. En els aspectes culturals, democràtics i morals, tampoc a l’oest han desaparegut  greus diferències que fa difícil la cohesió i que no s’arrangen a curt ni a mig termini ni amb la unió econòmica ni amb lleis comunes.

És veritat que la integració pot facilitar els canvis, però si ajuntem territorialment tendències feixistes molt arrelades (com les que ressorgeixen a Hongria o les que mai han desaparegut d’Espanya) amb d’altres de democratistes (com la suïssa o la Catalana), no sols hi ha el perill de no avançar, sinó que obrirem camí a les típiques estratègies populistes de  boc expiatori (algunes continuen funcionant, com la d’atacar els Catalans, i d’altres s’han modernitzat lleument sols canviant  els Jueus pels Musulmans).

Per tant, crec que no hem de mirar tant la correspondència d’economies, lleis, monedes, pesos i mesures, com la cohesió dels valòrs ètics, democràtics i morals. Cal una nova Europa, i certament de 2 velocitats, però la seva impulsió ja no requereix d’una classe financera dirigent, sinó d’una direcció política que hauria de ser, sobretot, cívica i popular. Un grup dirigent de societats liderades per aquells països que, de forma legítima i natural, poden impulsar valors democràtics i estratègies adreçades a les unions en funció, precisament i bàsica, de la concordància de valors democràtics.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill Lumpenterrorista

L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill  Lumpenterrorista

En relació al suposat yihadista detingut ahir a Orly: Sabem que la MALALTIA MENTAL és transversal (afecta totes les classes socials) però també sabem com la marginació social i la drogoaddicció en precipiten els símptomes. 

Ho hem vist a Catalunya observant la prevalencia en els estrats més vulnerables (antics barris d'immigració andalusa amb greus mancances estructurals). 

Si als USA es disparen els símptomes al tenir armes de foc a l'abast, com voleu que no es disparin en els mateixos estrats lúmpen, i expressant-se en forma de supersticions religioses? 

El problema, doncs, no és l'anàlisi social del fenomen (que es pot prevenir amb mesures de cohesió) sinó la seva manipulació mediàtica per part de racistes, xenòfobs, populistes i derivats... 

En canvi, per part de la gent de dreta lliberal, les crítiques al "multiculturalisme" les hauríem de considerar com "autocrítiques de dreta", atès que "els únics multiculturalistes són els empresaris", els quals, davant l'emergència econòmica, no dubten a importar milions de "treballadors convidats" SENSE GASTAR-SE UN EURO EN EINES CULTURALS I SOCIALS D'INTEGRACIÓ. 

Al contrari, la manca de cohesió els va bé per després justificar mesures jurídiques i policials favorables als empresaris.

I a nivell propagandístic i també sindical, a aquesta dreta li va de conya "importar i no integrar" perquè faran creure que no són ells (la dreta multiculturalista de facto) sinó l'esquerra INTERCULTURALISTA (i per tant, integradora i antiracista) la que està important ma d'obra barata.

La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076

La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.

Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.

Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.

Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona

Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona?

Article publicat diumenge 12 de febrer de 2017 al Diari Gran del Sobiranisme

http://diarigran.cat/2017/02/necessitem-un-espai-sagrat-de-l%E2%80%99antifranquisme-a-barcelona/

FANTASSIN MANEL.  Potser necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona, i ha de ser sagrat, perquè quan algú hi vulgui ficar estàtues de Franco o carrets de la compra, la gent ben nascuda ho trobi indecent, deixant que dins del bàndol dels relativistes només hi hagi feixistes, pocs i de mala fama. La manca d’aquest monument és la causa que persones amb l’etiqueta de demòcrates, però... qui sap si a sou de l’enemic, diferenciïn entre dues versions de l’opressió espanyolista: la que comença el 1936 i la que comença el 1640.

Després de l’afer de l’estàtua de Franco al Born, la indignació per la peformance dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” (que segurament té al darrere alguns polítics hereus dels que ja hi eren en l’època de Porcioles), ha tornat a generar debats i retrets entre les esquerres. En concret entre els que segueixen la tradició comunista anti-colonialista de pactar amb les “democràcies nacionals” (petites i mitjanes burgesies nacionalistes), per una banda, i els que actualment coincideixen amb els interessos de l’oligarquia imperialista espanyola, per l’altre costat. I és que, ja ho deia Marx -en relació al cas irlandès- que no totes les burgesies són iguals.

Però, aquest conflicte de l’estàtua de Franco i dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” també ha preocupat la bona gent, transversal i de tots els colors polítics, que es mostra necessitada de tenir un espai de record a Barcelona. Un espai commemoratiu de l’antifranquisme que, a més permetre visualitzar com estaria mal vist posar-hi símbols feixistes, també permetria recordar els espais heroics de la resistència que tingueren lloc a la megalòpoli catalana.

Recordo els meus inicis en la resistència antifranquista amb 16 anys i vinculat al PSC, però també recordo que era l’Eix Nacional i els símbols catalanistes els que orientaven tota la militància (estem parlant d’abans de la mort de Franco). Per aquesta raó, d’entrada, em semblava que el Fossar hauria de complir perfectament la doble funció (nacional i antifranquista). Tanmateix, de cara a acomodar totes les sensibilitats, no em sembla pas malament fer una petita cerca històrica, per si es pot cercar un altre indret més específic. No sóc historiador ni res semblant, però no és difícil establir el ventall dels principals àmbits que van caracteritzar l’antifranquisme. Si me’n descuido algun, ja m’ho direu i l’afegirem!

No crec que puguem fer àmbit estancs, perquè tots estaven interrelacionats; des de les campanyes populars (com la Vaga de Tramvies, els Fets del Palau de la Musica, la lluita per l’Amnistia, la Marxa de la Llibertat, l’11 de Setembre del milió o l’Afer Galinsoga, tots ells dins d’eix nacional, encara), la resistència nacional pròpiament dita (col·locació de banderes, accions terroristes, commemoracions de diades i sant jordis); la lluita universitària (que era un dels espais de llibertat, juntament amb el futbol), la resistència cultural (cançó, edicions clandestines, Òmnium Cultural i l’IEC, Escoles d’estiu i associacions pedagògiques, esport...), el moviment obrer (vagues, l’acció infiltrada dins del sindicat vertical i després els nous sindicats), les guerrilles armades i les cadenes d’evasió, les Esglésies Catòlica i Protestant, els partits polítics, les plataformes unitàries... i potser finalment la mateixa presó Model, on anaven a parar tots els represaliats de tots els episodis esmentats.

La resistència antifranquista va començar a dissenyar-se dins mateix del forat a la platja que feia de  Camp de Refugiats a Argelers de la Marenda. Malauradament, la Guerra Europea en fou el primer entrebanc. Durant els anys immediats de l’ocupació i la repressió més sagnant, no sé pas si podríem parlar de Resistència o sols d’estar amagats, però és veritat que entre els detinguts a la Presó Model de Barcelona ja hi havia “accions de resistència” que podem anomenar així, i tinc entès que, en elles, hi va destacar el PSU, que fins i tot hi editava butlletins.

Les primeres accions de resistència urbana pròpiament dites crec recordar que foren les guerrilles  llibertàries, els escamots independentistes (accions armades de la secció militar del Front Nacional de Catalunya des de 1943, que es veieren interferides, no sols per les caigudes policials, sinó també les per les baralles entre els partits catalanistes), i les del POUM fins 1947.  Alguns grups s’havien forjat durant les cadenes d’evasió entre 1939 i 1944 (relacionades amb els serveis secrets britànics), i d’altres foren creats pel PSUC i van cometre alguns atemptats terroristes, però van acabar desarticulats i l’any 1949. Tot seguit, aparegueren a Barcelona alguns grupuscles anarquistes sense suport del Moviment Llibertari (atès que els acusava de ser més delinqüents que polítics), i en el cas de Quico Sabaté, se sap que va venir a la capital només de passada. Pel que fa a la guerrilla rural llibertària, la relació amb Barcelona només fou que en Massana desertà de la Model.

Des del punt de vista polític, cal destacar la formació del Moviment Socialista l’any 1945, a partir d’una escissió del POUM, i que fins 1953 van formar part del Govern de la República  i del Parlament Català a l’exili, i després s’alià amb el PSOE per reorganitzar l’UGT a l’interior.  Per la seva banda, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, especialment després que en fugissin els socialistes i s’integrés dins la III internacional, el convertiren en un dels objectius principals de la repressió franquista, sobre tot per l’efectivitat del seu aparell de propaganda. Tanmateix, els seus conflictes amb el PCE li han donat una rellevància històrica que també el situen en l’eix nacional. El seu abandonament del terrorisme l’any 1947 fou obligat per la repressió però li va permetre dedicar-se a l’entrisme dins del sindicat vertical i de les associacions socials. Per ambdues raons, fou molt criticat d’haver claudicat i d’haver renunciat a la resistència, però això li va facilitar de créixer, a partir de llavors, amb més tranquil·litat i de forma sostinguda.

La part propagandística era perillosa, però no tant com la resistència armada. D’entre aquestes, les accions públiques sempre eren més arriscades, i a elles van dedicar-se, a partir del mitjans dels quaranta, els escamots de les organitzacions d’alliberament nacional, Estat Català i Front Nacional de Catalunya. Molt menys arriscada era la distribució de manuscrits, accessible fins i tot a accions individuals de molts patriotes anònims, però l’eina principal va ser la premsa clandestina (majoritàriament eren butlletins de partit, però també fulls parroquials), i els més destacables, per organització i pervivència, segurament van ser els òrgans de la CNT i el diari la Humanitat (que havia fundat el President Companys), que tenia l’avantatge de distribuir-se per correu des de França.

El Moviment Obrer no es desvetllà fins la vaga de Manresa de 1946, i durant els inicis en destacà la CNT. A partir de 1960 ja havia acumulat prou forces com per protagonitzar enfrontaments en reivindicació de millores de les condicions laborals i socials dels treballadores de l’entorn barceloní. Els grups catòlics tingueren una gran influència en els intents de reorganització del moviment sindical. Tanmateix, la divisió era la norma, fins el naixement de les Comissions Obreres. Jo crec que aquí estigué l’inici de l’alliberament del carrer i el seu ús per  part de la resistència antifranquista en general (no sols a nivell sindical), perquè les grans mobilitzacions de treballadors emparaven la globalitat de les reivindicacions.

A nivell de campanyes populars, crec que cal barrejar dos fenòmens força distanciats però que aconseguiren unir una gran massa transversal. El primer fou impulsat en part des de la CNT, i l’altre des de l’entorn Pujol. Aquest primer, la Vaga de Tramvies de 1951, sí que fou una fita popular en la lluita contra el franquisme: l’increment del preu del bitllet es van ajuntar amb el cansament de la gent i la ineptitud del govern civil. Tres-centes mil persones  deixaren de treballar i la repressió fou salvatge, així com la mort d’un nen que fou tirotejat per la policia espanyola. El segon fenomen social fou el cas Galinsoga, deu anys més tard però igualment significatiu d’indignació massiva, en aquest cas no econòmica sinó pel maltracte a la identitat  i a la llengua.

Poc després tingueren lloc els anomenats  Fets de Palau de 1960, amb Jordi Pujol com a protagonista, que consistiren en la impressió i llançament de fulls volants contra Franco. Què deien aquelles octavetes?: 1-que Franco ens nega la llibertat política, 2-que no hi ha llibertat Sindical, 3-que no hi ha llibertat intel·lectual, 4-que no hi ha llibertat religiosa, 5-que ell i el seu règim són opressors i corruptes. Com sabem, Pujol fou torturat i empresonat a la Model. La transversalitat d’aquell escrit (referències sindicals incloses) no permeten que els presumptes casos de corrupció dels darrers anys l’excloguin de la Història de la Resistència antifranquista.

La Resistència cultural va aprofitar-se d’una certa tolerància per part del Franquisme amb iniciatives editorials, audicions de sardanes i festes tradicionals. L’àmbit universitari era ideal pel desenvolupament d’activitats de resistència, i fou en aquest àmbit que, a partir del 1942, havia reprès la seva tasca l’IEC. També l’escoltisme fou una forma de resistència antifranquista i també tingué edicions clandestines d’opuscles i algunes detencions. Pel que fa a la religió, no podem oblidar els suport catòlic al moviment sindical, com tampoc que la lluita antifranquista també implicà els protestants, que sofriren repressió, havien d’editar les seves publicacions de forma clandestina i fer les misses també d’amagat.

Al llarg de tot el franquisme, els 11 de Setembre representaren, alhora, el punt de mira anual de la repressió i l’expressió simbòlica de la reivindicació nacional que totes les organitzacions catalanes assumien com a principi programàtic. L’any 1967 el PSUC i CCOO s’uniren a la convocatòria. Els anys següents, hi hagué repressió a dojo, però també artefactes explosius des de l’independentisme, grans mobilitzacions, solidaritat amb els condemnats a mort (Garmendia i Otaegui). Els 11 de setembre, doncs, acabaren convertint-se en el un punt comú de totes les forces antifranquistes.

Aquella solidaritat amb Euskadi fou una de les formes de la resistència antifranquista catalana, i, pel seu prestigi, era una solidaritat transversal (els espanyolistes la veien com un combat antifranquista quan en realitat era clarament independentista). Aquell Consell de Guerra de Burgos generà milers d’actes, assemblees, vagues, manifestacions i accions al carrer per tot Catalunya i molt significativament a Barcelona. La tancada de Montserrat fou un punt històric de compromís antifeixista de la intel·lectualitat catalana. Amb la muntanya de Montserrat presa militarment per forces de la brigada “político-social” i de la Guardia Civil, a manca de Barcelona, seria un bon indret per posar el monument a l’antifranquisme que estem cercant.

En conclusió, front les crítiques interessades per la sacralització del Fossar de les Moreres, per part de suposats esquerrans espanyolistes (actualment aliats de l’interès de l’oligarquia espanyola per preservar la unitat d’Espanya), crítiques que distingeixen entre un monument que anomenen “nacionalista”, en contraposició a la manca d’algun espai “antifranquista”, ens caldrà fer una proposta.

Repassant a grosso modo, a partir de la síntesi que he fet als paràgrafs previs, només veig 4 llocs significatius com quatre barres: 1-altre cop el mateix espai de 1714 (Born i Fossar), atès que aquell indret simbolitza la data del “11 de setembre”, reconeguda per les principals organitzacions antifranquistes, tant de dreta com d’esquerra com sindicals, durant tots els anys de la lluita antifranquista, 2-la Presó Model (que, malauradament és en un terreny que val mols, molts, molts diners, i dubto de l’honestedat dels que tallen el bacallà per a renunciar a treure’n profit), 3-requisar a l’Estat espanyol la Comissaria de Via Laietana per fer-hi un monument a la repressió,  i 4-la fàbrica SEAT.

Fantassin

Qui no vol esmicolar l’Estat capitalista?

Qui no vol esmicolar l’Estat capitalista?
Publicat a Llibertat.cat divendres 10 de febrer de 2017
http://www.llibertat.cat/2017/02/qui-no-vol-esmicolar-l-estat-capitalista-37771

No hem de tenir cap dubte que vivim un moment terriblement contradictori. Ho és tant, que bona part de l’impuls independentista està generat per aquell enemic que té la base més enllà dels Monegros. No cal ser gaire espavilat per adonar-se dels errors que comet la direcció policèntrica del Procés, i això és degut a la manca de clarificació i la gran diferència d’interessos (entre els quals segurament pesen força els personals, conjunturals i superflus). La prova ha estat com, en la negociació dels Pressupostos de la Generalitat, no s’ha dubtat a prioritzar quelcom, tant mal vist per la ciutadania, com l’exoneració d’impostos als més rics, i a posar en perill una oportunitat fonamental de generar consciència com és la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació al setembre.

Quan imaginàvem aquest moment, prevèiem un front patriòtic capaç d’estructurar en xarxa el país en forma de contrapoder efectiu, que fes funcionar alhora unes elaboracions intel·lectuals de gran qualitat i consens, una direcció política centralitzada, i totes les actuacions militants coordinades i de gran efectivitat que calguessin. Tampoc prevèiem que l’oportunitat històrica de trencar un estat capitalista tingués un rebuig tan clar per part de l’esquerra d’origen espanyol. Una esquerra que ha prioritzat el sentimentalisme patriòtic colonial i, per tant, l’aliança objectiva amb els interessos de l’oligarquia espanyola, abans que l’aliança tradicional, tàctica i puntal del comunisme d’alliberament amb les burgesies nacionals.

L’Adam Majó especulava l’altre dia amb l’arquitectura sistèmica de l’independentisme. Venia a dir que part de les contradiccions que sofrim deriven d’una gran separació entre les coordenades ideològiques de la forma actual que té la Unitat Popular i la tebior Republicana, una mena de forat sociològic que encara no hem estat a temps d’ocupar, i on la gent que s’hi sent identificada queda inevitablement sota la influència de l’espanyolisme. A pocs mesos del xoc de trens, és tan improbable que la direcció política madrilenya de Podemos permeti que les seves franquícies catalanes vagin gaire més enllà de l’acceptació formal del dret a decidir, com que l’esquerra independentista sigui capaç de tapar aquest forat amb estructures pròpies.

Les contradiccions de l’aliança que vol trencar l’Estat capitalista espanyol tampoc no faciliten els pactes puntuals amb aquell espai d’esquerra espanyolista, perquè els antics Convergents, que tant volien eixamplar la base social de l’independentisme, són els mateixos que, obcecats per dificultar la progressivitat fiscal, han posat esculls a l’eixamplament. De tota manera, els militants que he conegut de l’esquerra espanyolista a Catalunya tampoc m’han amagat mai que sols esperen la finalització del Procés per poder bastir governs d’esquerres autonòmics que puguin ser útils als seus interessos a Madrid.  

Així doncs, al marge de tots els pactes que siguin necessaris amb l’espai de Podemos i derivats, en temes d’interès mutu (com l’enèsima sol·licitud de fer una referèndum al govern de Rajoy, qüestions democratistes o mostres de solidaritat amb els represaliats), la meva proposta és que no actuem a la desesperada durant aquests mesos perdent temps i forces intentant una entesa impossible per un referèndum unilateral que mai no acceptaran. L’objectiu principal de l’esquerra independentista ha de ser el de treballar des de ja en la construcció d’aquest espai ideològic pendent entre les CUP i ERC actuals, amb independència de si al setembre hi ha o no xoc de trens.

Fantassin