L'espanyolisme, molt abans del Primer d'Octubre de 2017, ja havia filtrat quina seria la seva estratègia de liquidació de l'independentisme, apuntant concretament al sentiment i a la moral independentistes, a partir d'un parell d'idees clau: «Els líders del Procés menteixen perquè la independència és impossible i, després que aquesta fracassi, els catalans que li hauran donat suport estaran frustrats». Els mots clau que calia repetir eren «mentida» i «frustració». Els agents catalans de l'espanyolisme ho van adoptar de seguida, d'una manera semblant al «quién pueda hacer que haga» en la fase prèvia.
Una de les figures que més va insistir en el concepte de la «frustració programada» va ser Joan Coscubiela, llavors portaveu de Catalunya Sí que es Pot al Parlament. En intervencions parlamentàries i articles d'opinió entre 2015 i 2017, va advertir reiteradament que la fulla de ruta de Junts pel Sí i la CUP enganyava la ciutadania prometent una independència sense costos ni xoc institucional.
Francesc de Carreras i l'entorn fundacional de Ciutadans comparaven el procés amb un moviment il·lusori o messiànic. Advertien que, quan les promeses de «desconnexió imminent» i de reconeixement internacional no es complissin, l'eufòria col·lectiva es transformaria en melancolia, desencís i fragmentació social.
Enric Millo (delegat del Govern espanyol a Catalunya): En declaracions i entrevistes durant el 2016 i principis del 2017, Millo repetia sovint que el Govern de la Generalitat estava creant un «fals miratge» i que la responsabilitat moral del fracàs i de la posterior desil·lusió dels ciutadans seria exclusivament dels líders independentistes, per haver-los promès un impossible.
Miquel Iceta (PSC): Des de la tribuna del Parlament, Iceta va utilitzar en diverses ocasions la metàfora dels «trens que xoquen» o de la «pantalla passada» per indicar que alimentar el mite de la declaració d'independència només portaria a una «profunda desil·lusió de la meitat de la població catalana» quan es fes evident la manca de viabilitat jurídica i internacional.
Un cop derrotats els catalans després del Primer d'Octubre, van passar el relleu a suposats independentistes que repetirien el mantra mentre s'estaven gestant altres fases de la desactivació de l'independentisme.
L'estratègia de l'anomenat Procés independentista havia seguit el criteri napoleònic de tota guerra, segons el qual la moral pesa tres quartes parts, mentre que la totalitat dels soldats i de l'armament només pesa l'altra quarta part. La moral independentista va ser la veritable força que va aconseguir fer possible el Primer d'Octubre.
Deia William Slim que la moral es fonamenta en tres pilars:
El lluitador ha d'estar convençut que l'objectiu es pot aconseguir, que l'organització on s'enquadra és eficaç i que té confiança en els comandaments.
El lluitador ha de saber que l'objectiu és fonamental i que pot contribuir directament a aconseguir-lo.
Les condicions en les quals lluitarà han de ser les millors possibles.
Aquesta moral era l'única que podia fer efectiu el Primer d'Octubre i una DUI que no hauria dut a cap reconeixement internacional —llevat d'un conflicte bèl·lic reeixit—, però que potser hauria pogut forçar Espanya a acceptar un referèndum legal i reconegut internacionalment, com en els casos escocès i quebequès. Clara Ponsatí ho va definir com «anar de farol». En resum, era la concepció napoleònica: tres quartes parts de tot depenien de la moral.
Era lògica, doncs, l'estratègia avançada per l'espanyolisme d'un llarg procés de desmoralització, amb els arguments previstos —«els líders del Procés ens han traït» i «el Procés era una mentida»— llançats des de dins mateix de les files independentistes, als quals se sumarien altres mesures, com la repressió judicial i el xantatge envers els líders empresonats, així com la gestació d'una propaganda tendent a substituir l'enemic Madrid per l'enemic La Meca.
