ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 1 d'abril de 2017

http://diarigran.cat/2017/04/els-catalans-hem-de-lluitar-per-una-europa-de-2-velocitats-democratiques/

D’ençà del segle XII els Catalans vam esdevenir “l’enemic” per Castella. Un cop fou contingut el perill expansionista de l’imperi de ponent,  mercès a “l’Estat-Tap” d’Aragó, el regne català començà a expandir-se vers el Mediterrani, generant un model d’Europa: una confederació. És veritat que el gentilici de “Catalans”, de cara enfora, etiquetà llavors tots els seus habitants, però les relacions entre els diferents Estats estaven fonamentades en el respecte mutu, i internament en el pacte entre els diversos estaments.

Durant els següents vuit segles, Europa s’ha enfrontat a sí mateixa en una munió de guerres civils que han estat, alhora, lluites econòmiques i de poder en el context de revolucions que també eren ètiques, democràtiques i morals. O a l’inrevés. Algunes d’aquestes confrontacions ens han agafat de resquitllada, com les guerres de religió. Altres vegades hem viscut a casa nostra conflictes  solament puntuals, derivats de la influència que ens arribava de les revolucions que afectaven altres indrets del Continent, però en algunes ocasions ens ha agafat de plè.

Per exemple, la incorporació del Principat de Catalunya (Franja de Ponent inclosa)  a França el 12 de gener de 1812, tenia una lògica imperialista, però no podem obviar les  contradiccions internes pròpies (des de la lluita de classes i l’ascens de la burgesia en contra de l’antic règim, els desitjos populars de revenja contra qui ocupava Perpinyà, passant per una  mentalitat carca i clerical com la nostra de l’època en front del liberalisme i d’allò que anomenàvem l’ateisme francès).

Amb la segona guerra mundial, els interessos econòmics han estat entelats per la confrontació ideològica entre una aliança que s’abanderà en l’humanisme com a extrem moral oposat al feixisme, però que contenia dues formes de democràcia contradictòries, la del capital i la social, dues formes que entraren en “confrontació freda” durant la segona meitat del segle XX. La superació de la divisió ja va començar a posar les bases d’allò que hauria de ser la Unió Europea durant tota la guerra freda, impulsant formes híbrides dels models anteriors (alhora: democratisme, capitalisme controlat i democràcia social).

Ja sabem que la caiguda del mur de Berlín van permetre una avenç espectacular, però no crec que la munió de contradiccions que arrosseguem pugui sortir gratis, i tampoc no crec aquells que atribueixen la majoria de les contradiccions europees a la ràpida fagocitació de l’Est. En els aspectes culturals, democràtics i morals, tampoc a l’oest han desaparegut  greus diferències que fa difícil la cohesió i que no s’arrangen a curt ni a mig termini ni amb la unió econòmica ni amb lleis comunes.

És veritat que la integració pot facilitar els canvis, però si ajuntem territorialment tendències feixistes molt arrelades (com les que ressorgeixen a Hongria o les que mai han desaparegut d’Espanya) amb d’altres de democratistes (com la suïssa o la Catalana), no sols hi ha el perill de no avançar, sinó que obrirem camí a les típiques estratègies populistes de  boc expiatori (algunes continuen funcionant, com la d’atacar els Catalans, i d’altres s’han modernitzat lleument sols canviant  els Jueus pels Musulmans).

Per tant, crec que no hem de mirar tant la correspondència d’economies, lleis, monedes, pesos i mesures, com la cohesió dels valòrs ètics, democràtics i morals. Cal una nova Europa, i certament de 2 velocitats, però la seva impulsió ja no requereix d’una classe financera dirigent, sinó d’una direcció política que hauria de ser, sobretot, cívica i popular. Un grup dirigent de societats liderades per aquells països que, de forma legítima i natural, poden impulsar valors democràtics i estratègies adreçades a les unions en funció, precisament i bàsica, de la concordància de valors democràtics.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Política, espectacle i mitjans de comunicació

dilluns, de maig 08, 2006

Política, espectacle i mitjans de comunicació

Escric mentres escolto el debat de la compareixença del President sobre els darrers canvis de govern i em meravella la part d'espectacle que tenen aquests actes. No podem menystenir la dimensió propagandística dels nostres líders ni la importància d'aquesta component.

Les idees requereixen no solament de legitimitat sinó també bons mecanismes de transmissió. En el cas que ens ocupa, darrere del suposat interès per l'Estatut hi ha altres interessos en joc, interessos de resituació que poden condicionar futures majories, és a dir, poder.

ICV-EUA continua fent de consciència crítica del PSC, com no podia ser d'altra manera, però ERC ja ha deixat de funcionar com a consciència crítica de CiU i, penso que, més per xamba que no pas per estratègia, està aconseguint (fent difícils equilibris) consolidar-se com l'alternativa de centre esquerra del projectes nacional (estatal) català. En el cas del referèndum de l'Estatut ha aconseguit diferenciar-se de tots, encara que en una posició complicada, però que, de segur, li facilitarà continuar en la seva consolidació futura, incorporant el descontentament nacional. De moment és un procés lent, encara marginal, perquè incorpora encara adhesions d'una en una, però de segur el seu paper no passarà desapercebut i mereixerà prou respecte, fins i tot per part de gent que ara els criticarà per considerar arriscat el seu vot.

El problema és que no sempre aconsegueixes transmetre fàcilment el teu missatge. Fixeu-vos que fins CiU s'ha afegit a les tècniques "pp" de repetir, davant dels mitjans de comunicació, frases simplistes proclamant que aquest govern no ha fet res o que el conseller Vendrell ha comès delictes, sabent que la majoria de la gent no escolta els debats i que sovint només queda allò que repeteixes matxaconament.

Tot plegat em fa pensar que, possiblement sovint, les idees dominants deuen ser les idees dels mitjans de comunicació dominants. Els medias només han de limitar-se a recollir la frase goebbeliana que li han fet dir al seu polític i ja tens una bona part de la població convençuda de que aquells que han fet molta bona feina no han fet res de res.

Caldrà estar amatents doncs al problema dels mitjans de comunicació, i cercar maneres d'evitar tant de poder en tant poca gent, per tal de garantir que la capacitat d'espectacle de cada polític rebi fonamentalment i directa la crítica del públic, no pas dels poderosos -poderosos- crítics mediàtics apoltronats i, sobre tot, interessats.

Retallar l'Estatut seria donar ales al terrorisme

En l'article anterior parlava de terrorisme i en aquest sembla que hi torni en relació a altres arguments. No és cap fixació, és casualitat, però tampoc no cal mossegar-se la llengua sobre fenòmens que són ben reals i bé propers. Cal recordar que a casa nostra es va desactivar una pràctica terrorista embrionària amb l'argument que no seria necessària, que desaparegut el xantatge de l'exèrcit espanyol damunt Catalunya ningú podria negar-nos allò que democràticament decidíssim per immensa majoria.

Per tant, si tot això es demostra fals, donaran molts arguments als grups d'extrema esquerra que preconitzen la necessitat d'accions de resistència armada. I pel que fa al tema ideològic, també les que sortiran guanyant seran les opcions sobiranistes, que demostraran que el comentari de Zapatero en el debat d'investidura dient a Puigcercós que ja no necessitarà ser independentista de tant a gust que es trobarà a Espanya, no era ni tan sols una broma, sinó que era una simple ingenuïtat.

Per tant, més val no esverar-se, no crec que els socialistes espanyols s'atreveixin a enfortir l'argumentació terrorista ni a donar vots a ERC, més aviat crec que les mostres d'extrema gasiveria obeeixen a uns nivells de negociació que se'ns escapen als simples mortals. Algú deia que aquestes negociacions deuen ser tan dures, tant "a cara de perro" com les de les cimeres europees sobre els pressupostos de la Unió. Potser exageren un xic, però només un xic.

O potser estic molt equivocat. Ho sabrem ben aviat.