Cal repensar l'estrategia rupturista ???

En Josep Sort planteja al seu bloc un canvi d’actitud de l’esquerra revolucionària (la pertanyent al projecte nacional català) en relació al centre-esquerre (el pertanyent al projecte nacional català). En concret planteja que s’acabin les baralles entre els grups l’extrema esquerra independentista i el cada cop més ampli centre-esquerre sobiranista. Des de la meva condició de profà provaré a donar el meu punt de vista. Que quedi clar que en Josep és el professional i d’aquestes coses és ell qui en sap, però la meva intuïció va per això altre que segueix:

Les revolucions no sorgeixen tant d’estratègies revolucionàries com de “condicions” revolucionàries que gaudeixen de les estratègies adequades. Es semblant a aquella frase de “quan pitjor millor”. En aquest racó d’Europa s’ha desenvolupat un ampli ventall de classes benestants, i per tant amb poca consciència social, anomenades “classes mitges”. Difícilment fins que no canviïn molt les coses, ens trobarem en condicions com les que al 68 van fer néixer organitzacions revolucionàries com ETA o PSAN, em refereixo als models vietnamita, algerià o cubà.

En el context actual d’Europa toca jugar a les eleccions i, per tant, toca creure’s aquell vell esquema consistent en organitzacions de centre hegemòniques (centre-esquerre i centre-dreta) i en extrems minúsculs que, llevat que arribessin condicions bèl·liques, no poden somniar a gestionar mai el poder (recordeu que fins i tot en les condicions de la Irlanda independentista fou l’IRA qui va fer la feina però en canvi el Fianna Fail que va acabar gestionant el poder). Als extrems de l’esquema sols els queda el paper d’exercir de consciència social dels centres. Jo que, a més, ho interpreto des d’un punt de vista sistèmic, entenc que els extrems són absolutament indispensables i que, la seva principal tasca ha de ser criticar les forces de centre corresponents, acusant-les de traïdores, venudes i del que calgui, per tal d’evitar una excessiva deriva cap als interessos socials o patriòtics de l’enemic.

En el cas de Catalunya hem patit els darrers anys les conseqüències derivades de la derrota i de l’allau immigratori, que s’ha materialitzat en una organització política de partits incompleta i contradictòria. Hi havia dos projectes nacionals però la manca de consciència feia que sectors catalans poc conscients i sectors espanyolistes confluïssin en els mateixos partits d’esquerra, i que sectors de treballadors conscients de la pròpia identitat nacional catalana reconeguessin l’hegemonia patriòtica de partits de dreta. Es a dir, l’arc dels partits que maldaven per un projecte nacional català estava coix per l’esquerra.

Als anys 80 encara hi havia la Unió Soviètica i el model que volíem era el típic de moviment popular o aliança de classes mitges dirigida per un partit comunista que es reconegut per aquestes classes com a dirigent en base a ser percebut com més patriòtic. Es un sistema que havia funcionat a Cuba, que feia veure que era així a Polònia, a la RDA o a Txecoslovàquia i, sobre tot, que s’usava a Euskadi. La Unitat Popular o Herri Batasuna adoptava l’esquema clàssic, havent derivat sols lleugerament en la forma (el partit comunista dirigent Hasi havia donat lloc a la coordinadora dirigent KAS i aquesta al partit comunista militar ETA). Per tant, des de la direcció política comunista dels moviments radicals independentistes catalans, la comparació era inevitable. Però, per sobre de tot, hi havia la necessitat: estava desenvolupant-se el sector que faltava en el sistema de partits de projecte nacional català. L’independentisme feia forat entre àmplies capes del centre-esquerre.

Per tant, teníem l’extrema dreta independentista (un grupúscul residual però que ja complia simbòlicament), teníem l’ampli centre-dreta, que ja detemptava el poder i es demostrava tan prudent que ratllava la traïdoria, i teníem la possibilitat d’ocupar l’ampli centre-esquerre imitant el model basc, és a dir, a partir d’un moviment popular patriòtic dirigit per un partit comunista a l’estil d’Euskadi. I en l’horitzó teníem encara la utopia del socialisme real.

Ara a Euskadi això continua igual, també hi ha dos projectes nacionals i en el projecte sobiranista l’ampli centre esquerre està format per gent ben poc revolucionària però que accepta la direcció política d’un partit comunista reconegut en el seu paper patriòtic. Però a Catalunya l’intent de crear una HB catalana va fracassar per un conjunt complex de motius i això va donar la possibilitat a ERC de copar el centre esquerra del projecte nacional català. Per tant es jugaria al joc de la democràcia burgesa, i els perdedors quedaven comminats a l’extrem.

Només el centre acabarà gestionant el poder, i a les organitzacions de l’independentisme revolucionari (l’esquerra radical catalana per contraposició al partits d’extrema esquerra del projecte nacional-federal espanyol) solament els queda el seu paper dinamitzador. Compte, és un paper fonamental, són imprescindibles! Però es limitaran a l’agitació, no gestionaran poder (llevat de en els àmbits més propers, fonamentalment municipals, en base al reconeixement del seu liderat en l’activisme relatiu a les lluites ciutadanes), faran de consciència crítica social (i patriòtica fins que no ens alliberem d’Espanya) del centre esquerre, és a dir, de ERC. I la única manera de fer-ho és criticant ERC, criticant les seves –inevitables- contradiccions (inherents al poder), criticant-los quan es venen, quan traeixen, quan no estan a l’alçada, quan s’aburgesen...

Però no ens enganyem, som vasos comunicants, de joves estarem a Maulets i possiblement de grans votarem ERC, ni que sigui de vegades i com a vot útil, com fa l'extrema esquerra espanyola de tant en tant en relació al centre-esquerre espanyol (quí no coneix algun votant d'EUA que algun cop no ha votat PSOE?). Es un punt de vista sistèmic?

La Mani dels Indignats [som una nació i tenim el dret de decidir !]

No sé si seríem un milió o solament setanta mil (jo mateix vaig comptar a ull un grup de mil i després 315 espais de similars dimensions, i encara quedava molta gent pels marges) però el clima no era pas tan festiu com comentava la ràdio; si un sentiment es palpava en l'ambient era la indignació massiva.

De tant en tant em trobava algun conegut de trenta anys enrere, quan al carrer sempre érem els cent mateixos i ens coneixíem tots, i comentàvem amb orgull com el nostre país ha normalitzat la dignitat. Em replica l'altre que potser ens cal més líders perquè és poc eficient que la gent només s'activi quan ja els té més que inflats.

Jo soc més optimista, penso que la indignació és un bon planter, i que els polítics de la vella generació ho han calculat malament, es pensaven que els catalans d'ara continuen sent com la generació dels nostres pares; CiU ha calculat malament, però també ICV, que mentre estic manifestant-me escolto per ràdio com critiquen la mani perquè consideren que ara no és moment de mobilitzar-se sinó d'impulsar justament això que la gent està rebutjant massivament, un estatut que ens tracta com menors d'edat.

Si ara, a més, els bascs aconsegueixen millor reconeixement que nosaltres em penso que tota la gernació del meu entorn arraconarà aquests polítics de pa sucat amb oli que ens ha tocat patir (què trist és que siguin els íntegres els que marxin!). En fi, no vull caure en allò de mirar-me el melic, però auguro que entre l'abstenció habitual i l'abstenció militant el resultat de plebiscitar l'actual estatut serà més significatiu en el sentit de que els catalans estem començant a dir prou.

Les mentides d'Artur Mas en mp3

Està corrent per la xarxa aquest mp3 de Les mentides d'Artur Mas que, quan l'escoltes, et provoca més vergonya que ràbia. El pitjor del cas és que tals reaccions són curiosament selectives; en una bona part de la població (suposo que a la gent més fidel) els provoca autisme. De fet ja m'he discutit amb uns quants que ho conceptualitzen totalment a l'inrevés, com un gran acte de COHERENCIA! Es increïble, em recorda les tertúlies de la cope on les interpretacions poden arribar a ser absolutament surrealistes tot i expressades amb una infinita seriositat!

Qui tindrà més pebrots?

No dubto de les habilitats periodístiques d'Antonio Franco i Lluís Foix, i menys del domini mediàtic de Carod-Rovira. Per una banda, els primers tenien avui la trista missió de fer veure que "allò normal" és donar el si a un estatut que "se suposa que la majoria vol" (però que ningú no ha llegit i que l'únic que sabem d'ell és que retalla vergonyosament i innecessària les capacitats pressupostàries del nostre país) donant per bones unes enquestes d'intencions també més que dubtoses; per l'altra banda, en Carod ha complert les expectatives, dient allò que tots sabem i que no llegim ni a El Periodico ni a La Vanguardia, és a dir, posant seny a les especulacions sobre l'actuació que podem esperar d'ERC.

Però allò que m'ha cridat l'atenció és que el debat està ja situat en clau electoral, i seria ruc qui no se n'adonés. De moment, i a diferència de les "opinions" que llegim a El Periodico i a La Vanguardia, la majoria dels meus coneguts, que fins ara votaven CiU, PSC i ICV-EUiA, s'estan estirant dels cabells. Els socialistes potser no tant, perquè els atreu la personalitat de Maragall i li tenen confiança a ultrança, però els altres... us asseguro que han partit peres per a futures votacions. L'incendi està servit, en Mas ha mogut fitxa sacrificant el país per la carta electoral, i potser ha perdut, però ha ficat a tothom en la partida. A partir d'ara no us cregueu cap missatge referent a l'estatut en clau constructiva, a partir d'ara ja és solament una qüestió de pebrots. Potser qui ho té ja més clar és el mateix Mas, els altres estan tot just adonant-se, i segurament qui viu més en la inòpia és ICV-EUiA.

Un nom per l'Estatut

Si els nostres veïns de ponent van batejar una de les seves constitucions amb el sobrenom de "La Pepa", nosaltres ens haurem d'escarrassar per a trobar un mot prou adequat per l'Estatut del 2006. En principi sembla evident que serà conegut popularment com "l'Estatut de la Baixada dels Pantalons d'en Mas", però després se m'acut que el poble no és tan prosaic, la gent és més donada als rodolins i als jocs de paraules. Segurament serà conegut com "la Mas-rxa enrere"? o potser "l'Estatut Mas-oquista" per allò de que ens putegem nosaltres mateixos i després sembla que estiguem obligats a gaudir votant-lo? O també "l'Estatut Mas-turbat" perquè ha eixit, amb poca substància, d'una insolidària iniciativa solitària"?

Expulsar ERC del govern

Això que segueix no és sols meu, està amanit amb les diferents elucubracions que he sentit al carrer... el carrer és més savi del que hom pensa!

-probablement l'electorat del PSC no podia assumir, al principi, un govern amb CiU;

-probablement els quadres de CiU no podien viure sense els recursos derivats del poder i garantits per la condició de ser socis del partit governant a Espanya;

-probablement el PSC-PSOE necessitava una retallada dràstica de l'Estatut si no volia perdre més sufragis espanyols;

-probablement CiU estava disposada a retallar l'Estatut, i tot el que fes falta, per tal de recuperar oxigen de poder, és a dir, governar;

-probablement els socialistes quedaven en deute amb els convergents davant d'un servei de tal magnitud, i estarien disposats a acceptar qualsevol condició, especialment amb una CiU presentada com a força centrista que ja ha purgat possibles corrupteles i excessius acomodaments;

-probablement la condició era expulsar ERC del govern...

Què és més patriòtic?

En anteriors posts comentava que el preu per la traïció de CiU a l'Estatut de Catalunya deu ser probablement el d'accedir a ser soci dels sociates a mig termini, però no deu ser solament això, perquè el desgast que patirà ara CiU serà considerable, per tant aquí hi deu haver més coses en joc, i alguna l'apuntava en Mas, com si haguessin de governar aviat, al temps que ha començat una campanya per intentar forçar ERC a abandonar el Tripartit. Per tant, estic convençut que la segona part de la jugada consisteix en alguna bateria de martingales per a precipitar alguna espècie de govern de suposada salvació nacional format per convergents i socialistes.

Em causa vergonya aliena una estratègia tan infantil, perquè no serà fàcil focalitzar responsabilitats en els socialistes. El PSC no té entitat pròpia i com a PSOE són coherents en l'escasa ambició per al nostre poble. Per tant, qui ha escenificat el rol de retallador de l'Estatut ha estat en Mas. El més patriòtic no és qui se'n diu, sinó qui ho demostra. Que en prenguin nota les ments esquemàtiques que continuen demanant als republicans un govern amb els convergents, perquè no es pot premiar qui ha quedat retratat com a principal responsable de la derrota. Al menys els espanyolistes saps de quin pal van i no te'n refies, en canvi la traïció és més perillosa. En aquests moments la gent té l'evidència de que allò MENYS patriòtic seria precisament ajuntar-se amb CiU. No hi ha gaire més alternatives de govern, o ERC fa president en Mas, o ERC abandona i facilita un govern CiU-PSC o ERC continua al govern i aprofita per a criticar que ha estat CiU qui s'ha carregat l'Estatut.

La butxaca o la pàtria!

Ja us anunciava, fa uns quants posts, que podíem esperar qualsevol traïció del partit "dels socis", perquè és una gent que, després de tants anys fent la mà, és més fàcil que, a l'hora d'optar entre la pàtria i la botigueta, acabin triant la botigueta. El dubte és saber quin ha estat el preu, però allò més probable és que sigui precisament el paper de "soci", a mig termini, dels socialistes espanyols.

S'ha notat que en Mas ha fet un pas en fals (...o no...!) perquè podria haver aconseguit millor resultat mediàtic si hagués fet el mateix que quan es va aprovar l'estatut al Parlament, és a dir, fer-se l'estret fins al darrer segon i llavors donar la sensació que ha salvat el país.

En canvi la sensació que ha donat ha estat de precipitació i de ser l'encarregat de posar els límits, retallant l'estatut que va sortir de nostre parlament i acceptant molt menys del que hauríem pogut aconseguir, a canvi de no se sap què. Les explicacions sobre terminis posteriors per a fer millores al cap d'uns anys, etc., etc., són massa intel·lectuals i tenen escassa transcendència mediàtica.

Aquesta és una oportunitat pels republicans. El seu paper decisori en el tema de l’aprovació de l'estatut és necessàriament limitat, perquè és un partit petit, però l'objectiu prioritari d'ERC és precisament créixer, i el creixement en l'espai de centre-esquerre amb requisits d'alts nivells de consciència nacional, en una societat com la nostra, només pot aconseguir-se "de vot en vot". Per tant, ara que ERC ja ha demostrat la seva vàlua havent impulsat la reforma de l'Estatut, podria preconitzar l'abstenció per dignitat.

L'Estatut sortirà igual i les millores que conté ens donaran una mica d'oxigen, però ara és també l'hora de la pedagogia i d'augmentar la consciència, i un partit sobiranista no pot dir que si a la baixada de pantalons en el tema del concert econòmic o a la negació de les conseqüències jurídiques que deriven de la nostra condició nacional.

He sentit que des de l'extrema esquerra independentista es vol demanar el no en el referèndum. No és adequat si hem de coincidir en el vot amb el PP, perquè això resta adhesions; fora de la militància estricta ningú no entendrà que es pugui coincidir en vot amb l'enemic.

Cal reconèixer que la consciència no ens ve tant de les nostres habilitats com de les agressions de l'enemic. He conegut en els darrers mesos força gent d'origen espanyol i anteriors votants de formacions espanyoles que, de tanta indignació pels atacs de la COPE estan decidits a votar ERC a les properes eleccions. Però només de vot en vot anirà creixent el centre esquerra catalanista a costa dels socialistes i, també de vot en vot, però demostrant-se més patriota que CiU, a costa dels convergents. Ara que CiU s'ha destapat cal evidenciar el paper de casdascú.

ACCIÓ (de justícia)-REACCIÓ-ACCIÓ (consciència)

De tota manera cal no oblidar que la consciència ja és en si mateixa un capital, i que per a guanyar consciència cal que la realitat es mostri crua, la qual cosa solament passa en moments de crisi.

Ho dic en relació a l'article anterior: si continuo pensant que els perdedors electorals de les retallades a l'estatut seran PSC i CiU és perquè vaig veient com reaccionen els meus coneguts, que per sort en tinc votant totes les opcions.

Els més interessants són els votants socialistes. Alguns d'ells se senten francament malament davant el tracte de Madrid, i n'hi ha que ja fan proclames pseudoindependentistes, suposo que per a sorpresa d'ells mateixos (la majoria dels que conec són d'origen immigrant dels anys seixanta, és a dir, relativament recent).

També veig gent de CiU que, després de sentir-se cremats amb l'estratègia negociadora convergent, i de creure's després que va valdre la pena, ara tenen la sensació que el sr. Mas els ha aixecat la camisa. I, per postres, per a ells l'estatut és gairebé una fita.

També és quasi la gran fita per als autoanomenats recentment ecosocialistes, però la seva estratègia és més de guia crítica del germà gran, de tal manera que poden arribar a comprendre les contradiccions del PSOE. En canvi el PP ja està acostumat a no guanyar ni perdre, atenent al seu caràcter marginal al nostre país, i la seva estratègia va adreçada solament al vot espanyol anticatalà.

Solament veig optimistes els d'ERC, perquè guanyen els vots dels socialistes i dels convergents decebuts (potser no en grans percentantges, però si en nombres concrets i comptants, que són de moment els importants), i també guanyen la consciència que es deriva del debat que està havent al carrer. Si obviem les pèrdues econòmiques -relatives- que pot sufrir Catalunya amb la retallada estatutària, els republicans no pateixen la decepció de qui veu l'Estatut com una fita, sinó que es revaliden en la convicció que l'objectiu és la independència, i que, de moment, tot això de més que guanyem ja ho tindrem.

Efectes electorals de la retallada de l'Estatut

Zapatero cedeix a la pressió de Rajoy i retallarà l'Estatut d'acord amb el PP. Al marge de les pèrdues en diners i d'augment de capacitats per a Catalunya, tinc curiositat de saber com afectarà electoralment als partits catalans.

Jo crec que qui pot sortir guanyant és ERC perquè haurà fet allò que tocava (fins i tot votant si als guanys d'un estatut retallat) i haurà demostrat que no hi ha altra alternativa que la independència.

També haurà guanyat l'extrema esquerra independentista perquè s'haurà demostrat que la via democràtica no serveix, i que allò de que no calia terrorisme, que n'hi ha prou amb un 90% dels vots, no està tan clar.

Ara toca mobilitzar la població

Ja va bé fer de consciència de l’esquerra independentista, però a l’hora de la veritat més val tenir més eines que menys, i tot allò que obtinguem d’aquest estatut que fins ara no teníem, ben vingut sia ...de moment.

I ARA TOCA MOBILITZAR LA POBLACIO.

Si la primera porra consistia en saber si aprovaríem l’estatut...

I la darrera serà la quantitat de retalls que hi haurà a Madrid...

La porra del mig, la propera, es saber si els nostres líders tenen prou capacitat per a mobilitzar la població de Catalunya, de forma prou visible com per a que sigui percebut, a Madrid i al mon, que no és solament el vuitanta-nou per cent teòric (electoral) qui vol l’Estatut, sinó que és la població del carrer.

Jo personalment soc pessimista, no crec que els nostres líders tinguin tal capacitat, només cal reconèixer honradament que la informació i el debat previ van ser un fracàs.

Si, fins i tot, gent que llegeix el diari, i propera a mi, desconeixen que ha hagut un autobús recollint propostes i donant a conèixer el tema.

Serem capaços de mobilitzar totes les personalitats mediàtiques per tal que, cada vegada que intervingui en mitjans espanyols o de més enllà, declarin que volem l’Estatut?

No ho crec, però sí tinc el convenciment que és precisament això el que caldria.

Per a què ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ha de servir per a demostrar que no és útil, que continuem incòmodes, també pot servir per alleugerir el robatori que patim, i servirà també com a dogma i fita d’aquells que es volen sotmesos al veí, i també a aquells altres que de tanta prudència ratllen la traïdoria. Però ja veureu que l’efecte dominant serà el primer, i ho demostrarà el fet de que l’Estatut no deixarà de ser criticat com a font de discriminació en vers els catalans.
Li hem de reconèixer un efecte positiu al procés d’elaboració del nou Estatut: el d’haver generat debat. Segurament no tothom deu estar content d’aquest efecte, perquè hi ha gent que s’ha vist obligada a retratar-se amb afirmacions tan obligades com absurdes, que sonen absurdes les diguis com les diguis.
On he sentit més comentaris amb to absurd ha estat en l’entorn convergent, i on he sentit més lamentacions per haver de dir en veu alta tot el contrari d’allò que es pensa (per disciplina de partit) ha estat en l’entorn socialista.Uns i altres s’han esforçat en amagar evidències. N’hi ha que són tabú, com que l’Estatut, tot i que proclami amb molta pompa drets històrics, és una concessió dels nostres veïns (ja us podeu escandalitzar!), i l’evidència subsegüent de que només ens concediran allò que voldran (llevat que nosaltres tinguéssim força per a obligar-los al contrari, que no és el cas, com se sospita que va passar amb el vigent Estatut basc).
L’altra evidència és que l’Estatut que s’aprovi serà aquell que més s’assembli a l’ideari de les dues formacions majoritàries, PSC i CiU. Encara que els segons tirin pilotes fora, amb l’ajut de l’extrema esquerra independentista, declarant que amb un govern de CiU i ERC s’hauria pogut aconseguir que els nostres veïns haguessin tingut a bé concedir-nos graciosament un estatus de quasi sobirania.
La realitat final –desenganyem-nos- serà la que voldran PSC i CiU. Els socialistes, que a hores d’ara estan creant mala consciència als seus militants catalans pel rebuig -obligat des de Madrid- als "drets històrics". Els convergents, que evidencien més ganes de ser socis del PSC que no pas de fer avenços, ja no en l’autogovern, sinó que ni tan sols en l’extensió de la llengua (i no ho dic solament per la passivitat, dels darrers vint anys, algú ha vist algun convergent intentant parlar en català, malgrat la prohibició, als plenaris congrés espanyol o a l’europeu?).
Per a desgràcia d’uns i altres, l’Estatut no és solament simbolisme, sinó que és un eina que permetria alleugerir la pressió econòmica (les conseqüències del "espoli fiscal", de la manca d’infrastructures i de la incapacitat normativa del govern) una forta pressió que recau no solament damunt els treballadors, sinó també sobre els empresaris. Per tant les forces econòmiques i socials també pressionen als partits per tal que s’aprobi l’Estatut amb el màxim de poder per a Catalunya. Així doncs, això que en la pràctica és una graciosa concessió dels nostres veïns, ha de complir uns expectatives independentment dels interessos de CiU i PSC.
Torno a la pregunta de l’enunciat: Per a què ha de servir l’Estatut?
Per als que tenen l’última paraula, convergents per una banda i l’estat espanyol (vull dir l’encarregat de fer les rebaixes a Catalunya, és a dir, el PSC) per l’altra, el nou Estatut ha de ser allò màxim a què és pot aspirar, perquè no hi ha vida fora d’Espanya. Per a les forces econòmiques ha de ser una mica d’oxigen. (els qui deriven del revolucionarisme tercermundista diuen que "quant pitjor millor", i que quant més escanyats més fort ens rebel·larem; en canvi un amic de Tolosa m’explica que és tot el contrari, quan el país s’empobreix també perd consciència).
Per a l’independentisme l’Estatut ha de servir per a demostrar que amb les màximes atribucions que permet la Constitució, els catalans continuem estant discriminats en relació a estats més petits que nosaltres, com Hongria, Dinamarca, Lituània o Malta, i fins i tot, en relació a Euskadi.
En resum, ha de servir per a constatar com cau pel seu propi pes aquella frase de Zapatero a Puigcercós al Debat d’Investidura, presagiant que, de tan còmodes, ja no sentiríem la necessitats de reclamar la independència. Que els convergents ja no podran justificar-se dient que la Constitució permet més coses i són els governs els que interpreten restrictivament. Que no quedarà altra sortida...