JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 02/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/ja-som-cami-de-la-independencia/

FANTASSIN  MANEL.   Ja han passat cinc dies del 27-S. Una bona part dels Catalans som plenament conscients que hem iniciat el gran camí sense  retorn vers l’alliberament. Ho estem fent mitjançant la construcció d’un Estat independent. És natural que hi hagi contradiccions, que s’expressen de formes distintes: n’hi ha que no estan avesats a les conciliacions i menyspreen els altres actors polítics perquè no els consideren dignes de seure amb ells a negociar, i n’hi ha que en política semblen socis del Barça perquè tot i estar guanyant i estar a les acaballes del partit, sofreixen tement que encara  hi ha temps per la derrota. D’entre aquests darrers en conec que ja han “enterrat definitivament” el Procés independentista sis o set vegades durant els darrers cinc anys.

És veritat que no hem aconseguit el vot del 75% dels Catalans. Això hauria estat bonic però era improbable, raó per la qual el resultat ha estat una gran victòria, i ara tenim 18 mesos per sumar-hi la resta dels nostres conciutadans, il·lusionant-los. Tanmateix, a casa nostra l’electorat és més savi del que molts es pensen i ja no s’emmiralla fàcilment amb promeses de “més del mateix“. Aquest poble exigeix la percepció de canvis reals, substancials i radicals en la qualitat de vida com a condició necessària perquè l’independentisme avanci per la Catalunya encara espanyolista i esdevingui la nostra característica nacional indiscutible.

Com sabeu, les enquestes detecten poca confiança en aquells polítics als quals hem encarregat aquesta part del Procés; només un 20% pensem que el procés acabarà en Independència, mentre la resta sospita que els nostres líders es conformaran amb millores estatutàries. No ens ha de sorprendre que pensin així, atès que les candidatures electorals del 27-S, tot i comptar amb personalitats  molt valorades de la societat civil, encara van plenes de personatges acabats d’arribar a l’independentisme. Alguns d’ells, fins i tot pretenen abanderar-lo; amb noms que sonen mediàticament en mig d’escàndols  que tenen poc a veure amb l’orgull patriòtic. També n’hi ha que han trait la unitat independentista, que han mantingut encallat el procés fins condicionar electoralment els companys de viatge, a canvi de reactivar-lo, i que ara gaudeixen de prestigis sobredimensionats.

Aquella il·lusió que hem de generar durant els pròxims 18 mesos cal que estigui radicalment distanciada de les cruels reformes laborals i les propostes d’acomiadament exprés (aprovades al Congrés d’Espanya a proposta de CiU), de la venda de patrimoni de la Generalitat o de la privatització de la Sanitat. Les coses no surten gratis i és comprensible que les víctimes de situacions socials tan dramàtiques no hagin fet confiança a alguns d’aquests polítics. Tanmateix, el conjunt de l’independentisme ha pogut sumar en la capacitat de fer el servei patriòtic definitiu al país. Ara només cal negociar per trobar les persones de consens que hauran de ser els nostres interlocutors en la la negociació amb l’ONU, amb Europa i  amb Espanya sobre el com i el quan de la secessió.

Ja hem dit que les contradiccions sempre hi seran, entre les quals aquells tics de menyspreu que els diputats de la CUP havien percebut en l’inici de la seva tasca parlamentària, tics de classisme infantil previs a l’inevitable reconeixement dels interlocutors com actors necessaris i dignes de seure a la taula de negociacions. També és comú veure, en bona part dels catalans, la mateixa creença que tenen a Madrid que el Procés no és una revolució social sinó  l’obra d’un individu imprescindible. Però són percepcions efímeres, perquè la intel·ligència és tossuda i la societat acaba sent conscient que l’objectiu ja no ha de ser una semiautonomia governada per un semidéu sinó una societat nova i lliure.

La tasca regenerativa que haurà d’agrupar més i més compatriotes a l’Alliberament de Catalunya passa perimpulsar una nova dinàmica que garanteixi que aquells polítics tan habituats a pactar amb Madrid ja no  frenaran el Procés. La manera d’aconseguir-ho és demostrant que això que estem fent, un Estat català nou i independent, és la nostra forma de democratitzar el poder,  integrant-hi la gran massa de la societat civil que l’ha impulsat. La secessió de Catalunya ja no té aturador, està de camí, un camí que requereix diàleg, pacte, negociació, posar al devant el poble en comptes dels líders, peró encarregar-ne la representació pública a persones noves i honrades que expressin la transversalitas que ha menat aquesta revolució.

La primera fase, com hem esmentat,  serà trobar un candidat de consens a presidir el darrer període autònomic. Haurà de ser algú disposat a ser repressaliat, potser empresonat,  perquè no podem alliberar-nos sense desobeir i hem de ser conscients que la desconnexió de l’imperi pot ser dura. Tot seguit, de desobediència en desobediència, anirem creant estructures d’Estat, alhora que implementant un pla de rescat social i democratitzant la pròpia estructura del nou estat independentista en construcció. D’aquí a 18 mesos ens esperem a Ítaca.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

ACCIÓ (de justícia)-REACCIÓ-ACCIÓ (consciència)

De tota manera cal no oblidar que la consciència ja és en si mateixa un capital, i que per a guanyar consciència cal que la realitat es mostri crua, la qual cosa solament passa en moments de crisi.

Ho dic en relació a l'article anterior: si continuo pensant que els perdedors electorals de les retallades a l'estatut seran PSC i CiU és perquè vaig veient com reaccionen els meus coneguts, que per sort en tinc votant totes les opcions.

Els més interessants són els votants socialistes. Alguns d'ells se senten francament malament davant el tracte de Madrid, i n'hi ha que ja fan proclames pseudoindependentistes, suposo que per a sorpresa d'ells mateixos (la majoria dels que conec són d'origen immigrant dels anys seixanta, és a dir, relativament recent).

També veig gent de CiU que, després de sentir-se cremats amb l'estratègia negociadora convergent, i de creure's després que va valdre la pena, ara tenen la sensació que el sr. Mas els ha aixecat la camisa. I, per postres, per a ells l'estatut és gairebé una fita.

També és quasi la gran fita per als autoanomenats recentment ecosocialistes, però la seva estratègia és més de guia crítica del germà gran, de tal manera que poden arribar a comprendre les contradiccions del PSOE. En canvi el PP ja està acostumat a no guanyar ni perdre, atenent al seu caràcter marginal al nostre país, i la seva estratègia va adreçada solament al vot espanyol anticatalà.

Solament veig optimistes els d'ERC, perquè guanyen els vots dels socialistes i dels convergents decebuts (potser no en grans percentantges, però si en nombres concrets i comptants, que són de moment els importants), i també guanyen la consciència que es deriva del debat que està havent al carrer. Si obviem les pèrdues econòmiques -relatives- que pot sufrir Catalunya amb la retallada estatutària, els republicans no pateixen la decepció de qui veu l'Estatut com una fita, sinó que es revaliden en la convicció que l'objectiu és la independència, i que, de moment, tot això de més que guanyem ja ho tindrem.

Efectes electorals de la retallada de l'Estatut

Zapatero cedeix a la pressió de Rajoy i retallarà l'Estatut d'acord amb el PP. Al marge de les pèrdues en diners i d'augment de capacitats per a Catalunya, tinc curiositat de saber com afectarà electoralment als partits catalans.

Jo crec que qui pot sortir guanyant és ERC perquè haurà fet allò que tocava (fins i tot votant si als guanys d'un estatut retallat) i haurà demostrat que no hi ha altra alternativa que la independència.

També haurà guanyat l'extrema esquerra independentista perquè s'haurà demostrat que la via democràtica no serveix, i que allò de que no calia terrorisme, que n'hi ha prou amb un 90% dels vots, no està tan clar.