Per començar, allò que he observat és que la gent creu allò que vol creure: només cal difondre un fake racista i veus que qui se l'empassa completament i qui negarà que sigui un fake, per molt que es pugui veure que l'actor du la cara pintada, és aquella persona a qui sempre li havíem notat un punt racista. De la mateixa manera, les persones que he conegut encuriosides perquè les descripcions dels signes astrològics semblen encaixar amb ells mateixos i amb la gent coneguda, parteixen d'una certa predisposició a deixar-se afalagar pel conjunt de trets positius (a voltes contradictoris) que tipifiquen les descripcions astrològiques. En canvi, com que jo no crec en res de res, soc més immune a l'afalagament metafísic.
Tanmateix, he cregut que el millor per a analitzar aquest fenomen és percebre les mateixes sensacions, i com que la immunitat que he esmentat en el paràgraf anterior és relativa (puc ser temptat, com tots els humans, però gràcies a la cultura aconsegueixo no acabar caient en l'alienació), he pogut prestar-me a ser diagnosticat per la Carta Astral fent de rata de laboratori, amb el compromís d'escoltar tot allò que havien de dir de mi els astres amb la ment oberta, sense negar d'entrada res, amb l'objectiu de descriure les sensacions que he experimentat.
La primera sensació em recorda també la política i en concret alguns coneguts afectats de racisme cultural i fanatitzats pels missatges orriolistes que només perceben allò que encaixa, alhora que resten cecs a allò que no encaixa. En el meu cas, m'he vist fascinat en sentir la carta astral, fins al punt que sembla que em converteixi jo mateix en un col·laboracionista astrològic intentant que allò que em diguin sigui coherent, i per a facilitar que ho sigui em sorprenc a mi mateix oblidant-me de tot allò que no encaixa. A més a més, hi ha quelcom semblant al patriotisme: l'orgull de sentir parlar de mi mateix com si jo tingués més transcendència que la meva humil existència. També en l'àmbit simbòlic enganxen les icones arquetípiques tan simples però exitosos de la verge organitzada i materialista, del lleó orgullós, el crac sensible, el capricorn disciplinat...
I dintre d'aquesta comparació política, també hi ha el factor d'identificació amb "els teus" que hem après des de petits: ens sentim units a persones del nostre signe. Per postres, les incipients pulsions sentimentals adolescents ens consolen perquè "els signes no eren compatibles" o ens donen esperances perquè una altra persona, "vulgui o no vulgui", és compatible amb nosaltres.
Tornant a allò de percebre només les coses que encaixen i oblidar-ne la resta, m'ha cridat l'atenció la sensació que he tingut que la lectura de la carta astral m'ha seduït molt més que els horòscops dels diaris. Aquests darrers són curts, de 3 o 4 frases. Se'ls veu fàcilment el llautó. En canvi, una mar de pàgines parlant de mi de manera afalagadora, forçosament contenen una vintena de frases que l'encerten del ple, i aquí torna a funcionar el curiós mecanisme cognitiu pel qual tendeixo a retenir aquestes i oblidar totes les altres que no encaixen.
D'altra banda, el llenguatge és com els dels polítics: calculat per a dir ambigüitats: no diuen que el meu ascendent lleó em fa a estones extravertit sinó que "la meva energia es projecta cap enfora quan les circumstàncies són favorables", la qual descripció pot funcionar amb tothom. O també: “Verge + ascendent Lleó = detallista amb empenta”. Si tinc empenta, encaixa. Si no en tinc, puc interpretar-ho com “empenta interna”, “empenta reprimida”, “empenta que només surt en contextos concrets”… Sempre hi ha una porta de sortida interpretativa.
En fi, que després de la meva primera carta astral, el meu punt de vista no ha canviat: és una ximpleria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada