L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill Lumpenterrorista

L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill  Lumpenterrorista

En relació al suposat yihadista detingut ahir a Orly: Sabem que la MALALTIA MENTAL és transversal (afecta totes les classes socials) però també sabem com la marginació social i la drogoaddicció en precipiten els símptomes. 

Ho hem vist a Catalunya observant la prevalencia en els estrats més vulnerables (antics barris d'immigració andalusa amb greus mancances estructurals). 

Si als USA es disparen els símptomes al tenir armes de foc a l'abast, com voleu que no es disparin en els mateixos estrats lúmpen, i expressant-se en forma de supersticions religioses? 

El problema, doncs, no és l'anàlisi social del fenomen (que es pot prevenir amb mesures de cohesió) sinó la seva manipulació mediàtica per part de racistes, xenòfobs, populistes i derivats... 

En canvi, per part de la gent de dreta lliberal, les crítiques al "multiculturalisme" les hauríem de considerar com "autocrítiques de dreta", atès que "els únics multiculturalistes són els empresaris", els quals, davant l'emergència econòmica, no dubten a importar milions de "treballadors convidats" SENSE GASTAR-SE UN EURO EN EINES CULTURALS I SOCIALS D'INTEGRACIÓ. 

Al contrari, la manca de cohesió els va bé per després justificar mesures jurídiques i policials favorables als empresaris.

I a nivell propagandístic i també sindical, a aquesta dreta li va de conya "importar i no integrar" perquè faran creure que no són ells (la dreta multiculturalista de facto) sinó l'esquerra INTERCULTURALISTA (i per tant, integradora i antiracista) la que està important ma d'obra barata.

Pares/Mares que no saben posar límits

En plena Barcelona, en un dels miserables parcs infantils que tenim (miserables per pocs i per descuidats, en comparació amb altres ciutats) hi ha una nena d'uns 18 mesos gronxant-se i una cua de pares amb nens esperant torn. La mare de la nena va dient: "va, si us plau, baixa, que hi ha cua". La nena s'hi nega. La mare de tant en tant l'hi torna a preguntar. La nena continua negant-s'hi. Passen els minuts de deu en deu i tot continua igual. Els nens que fan cua miren als seus pares per tal que aquests intervinguin davant una actitud que ells mateixos saben prohibida i subjecte a repressió per parts dels seus propis progenitors, però aquests no obren boca. Potser és per vergonya aliena de veure que, ara que els defensors d'aquest fenomen tan nou anomenat "família nuclear" s'esquincen les vestidures, qüestionant les capacitats educatives dels homosexuals, tenim al davant tanta incapacitat heterosexual de posar límits. Al final anem abandonant la cua, oferint als nens alternatives amb to poc convincent. Potser és perquè som catalans, un entremig entre els que muntarien "un cristo" i els nòrdics que potser romandrien amb paciència infinita esperant un torn que no arriba?

El sorral infantil d’escombraries del Mercat de la Sagrada Família i altres constatacions de que això no és Suïssa i a prou feines Europa

Visita al Mercat de la Sagrada Família, exemple del reciclatge modernitzador del comerç tradicional. Un edifici que integra equipaments cívics, socials i culturals. El mercat compta amb una placeta per a que juguin els infants. Tot i així marxem de la zona de molles i gronxadors perquè veiem que els les distraccions infantils comencen a incloure la recollida de les nombroses burilles de cigarreta que hi al terra. Anem al sorral, un lloc tancat pensat per què els més petits juguin amb la terra. No pot ser! No solament està ple de porqueria a vessar, sinó que també està ple de nens. Potser exagero i no hi ha pas tanta porqueria? Ho comprovo i començo a recollir restes de deixalles que en un moment ocupen una tercera part del sorral! No serà per manca de clientela ni per manca de venedors al costat mateix. De fet, abans el sorral era una bassa amb peixos, i estava igual de bruta. Quin interès tenen els responsables del centre, els mateixos botiguers i la clientela en mantenir tal nivell de brutícia? Això no passa el més mínim control de qualitat, ni ISO, ni CE… En fi, que si algú vol una prova de que no som suïssos no li cal buscar gaire.

En vista de l'èxit ens apropem a una altra placeta en l’interior d’una illa a la confluència de València amb Padilla. Allí han posat una pista on fer encistellaments de bàsquet just al costat dels jocs pels més petits. En conseqüència les pilotes d’un grup d’adolescents van caient damunt els caps dels nadons i de les mares assegudes al banc que fa de frontera. En canvi a l’altra banda de la zona de bàsquet hi ha un terreny igual de gran però absolutament desaprofitat que hauria estat més adequat per aquesta activitat i sense posar en perill la integritat dels petits.

Per la tarda anem als Jardins d’Indústria, una zona privilegiada on poder prendre tranquil·lament un cafè al costat d’una àmplia zona d’esbarjo. No podia ser tant bonic, just dins el cercat dels més menuts el tobogan amaga algun misteri que impedeix a la criatura de pujar-hi: els graons estan tan separats que a prou feines hi podria pujar jo. I el que és pitjor, el gronxador dels més menuts te soldada una anella que sobresurt un centímetre just a l’alçada de la columna vertebral. Per tant qualsevol dia algun nen prendrà mal. El misteri en tot cas no és solament la ineficiència dels responsables, sinó també la dels pares i ciutadans. Un dia he d'apropar-me als barris alts a veure si això allí també passa.