Errors molt Comuns

Errors molt Comuns

Aquest article fou publicat dissabte 14 d'octubre de 2017 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2017/10/errors-molt-comuns-40203

Havent  de publicar aquestes reflexions  abans del compliment  de l’ultimàtum  espanyol contra Puigdemont, no les malbarataré amb arguments a favor o en contra de confirmar, aquest dilluns, la proclamació de la República. Això ja ho està fent la resta de la humanitat. Prefereixo comentar allò que crec que són alguns dels errors més comuns que hem comès a l’hora de valorar els interessos en joc.

Durant massa temps hem traçat estratègies en base a hipòtesis sobre el comportament d’alguns dels  actors del conflicte, hipòtesis ara que ja hem pogut començar a validar o falsejar (per exemple el comportament d’Europa, la contenció de l’Estat en l’ús de la força contra els Catalans, la pressió del gran capital, la implicació dels sindicats, el desvetllament electoral de ghetto espanyolista dins de Catalunya, o si l’esquerra espanyola a Catalunya s’alinearia amb l’independentisme o amb el bàndol contrari). Penso que ara ja no estaria justificat que caiguéssim en  els mateixos errors.

Tanmateix, no vull centrar-me en el tema dels interessos econòmics egoistes, que diuen,  haurien estat els de major pes a l’hora de frenar la proclamació del 10/10/2017 (degut a la influència del gran capital català anti-independentista damunt les classes populars del segment petit-burgès).  La burgesia catalana, malgrat que  ja no pot suportar per més temps la sagnia del domini espanyol, segons algunes opinions  encara hauria acceptat una darrera oportunitat d’intentar estalviar-se la inevitable inseguretat derivada del procés, influint en la decisió del President de posposar la independència.

Tampoc no vull centrar-me en la persona. És veritat que no podem  menysvalorar, d’entre tots  els factors de la frenada, que el President hagi volgut escriure en les pàgines de la Història del nostre poble, de manera serena i calculada, una enèsima mostra del tarannà dialogant dels Catalans. Com també seria possible i lògic creure que  la seva agenda personal hagués tingut un pes en la decisió, perquè el cost del càstig espanyol molt probablement afectarà de manera significativa Carles Puigdemont, com a individu, a nivell familiar i al  seu patrimoni.

Finalment, tampoc no val la pena que m’aturi a descriure els interessos internacionals, perquè  malgrat  que ningú no confia en Europa mentre no siguem independents (els Europeus només ens han tractat amb respecte durant els pocs segons que hem estat independents),  sí que hi havia una certa confiança que Espanya no podria fer ús dels seus soldats en contra dels seus propis ciutadans, però  ara sabem que només cal vestir-los de policia i poden ser tan cruels com calgui amb plena complicitat de les institucions de la U.E.

Prefereixo centrar-me en aquella influència que no ha estat gaire comentada i que no és cap de les anteriors: l’espai polític dels Comuns-Podem-ICV-EUA.

És obvi que en el conjunt de les forces catalanistes que aposten pel marc espanyol, l’espai de l’esquerra radical (que darrerament tendim a anomenar “Comuns”) és la més honesta a l’hora de reivindicar un referèndum que nosaltres sabem (com també ho saben ells) que l’Estat mai no acceptarà. En paral·lel, seu electorat del fora de Catalunya, degut en part a les seves reduïdes dimensions,  i  també és més immune a la propaganda anticatalana hegemònica per les Castelles.

Els Comuns reuneixen característiques dels anteriors grup d’influència que hem esmentat: 1-estan vinculats a forces estatalistes europees; 2-el seu electorat  està tan afectat pel domini espanyol com la resta de les classes populars, burgesia inclosa, i malgrat no rebre pressió del gran capital, són la sucursal no reconeguda d’un partit que coincideix amb l’objectiu de mantenir aquest instrument del capitalisme espanyol que és l’Estat espanyol en les seves dimensions geogràfiques actuals, 3-també tenen molta por a nivell personal (en concret  d’una inhabilitació del seu candidat més factible, que pogués impedir-li de competir electoralment per la Presidència de la Generalitat.

La pregunta: estem vacunats de l’error de desviure’ns per atraure els Comuns al projecte independentista? El passat dia 10, durant les respostes parlamentàries a la frenada independentista del President Puigdemont,  mentre Albiol i Arrimades evidenciaven la seva poca capacitat d’adaptar-se als canvis de situació, i l’Iceta –més hàbil- ho aconseguia, vam  escoltar un Rabell tan coherent en les seves expressions que semblava haver escrit el seu discurs amb informació privilegiada. Casualment, jo em trobava llavors amb persones de l’entorn Podemos-Comuns absolutament cofoies, tant per la decisió del President com pel discurs de resposta del portaveu de CSQP.

“Això és un canvi de socis”, deien aquests comuns, etzibant als meus amics cupaires que a l’hora  d’haver de fer política realista ells són una força més assenyada, menys tendent a llançar-se al precipici”. Poques hores després,  ja vam saber allò del Donald Tusk i de com va anar el canvi de decisió del President. Tanmateix, durant els dies següents continuaven les expressions de suport en vers Carles Puigdemont per part de l’esquerra espanyola  (autoanomenada “sobiranista”) a Catalunya.

Aquests suports, al meu parer, només poden ser puntuals. Fins i tot en el cas hipotètic que la direcció de l’independentisme estigués sota la direcció i la presidència de la CUP, l’espai dels Comuns mai no s’adheriria a un procés de secessió nacional catalana, perquè mentre la seva estratègia formal parla d’autodeterminació, l’estratègia operativa d’aquell espai polític s’ha adreçat a dinamitar els passos decisius, quan els ha hagut, en vers la sobirania.  És veritat que en el moment de la batalla sovint acaben del costat del poble,  i això és perquè la reacció de l’Estat capitalista és sovint una reacció a l’acció independentista, de manera que en aquests contexts no poden posar-se al costat del PP. Això ja va passar el 9-N, van facilitar la “percepció” d’una majoria percentual  espanyolista el 27-S, i ho tornaven a fer el 1-O (fins que es van veure obligats a posicionar-se al costat de les víctimes de la repressió de PP).

No podria ser que els Comuns acabessin veient que no hi ha opció més revolucionària que l’independentisme, en aquest moment concret de la Història? Digueu-me determinista i esquemàtic, però jo no els veig fora del sistema espanyolista de partits, perquè el seu és un espai ideològic que no pot quedar vacant. Per això mateix, crec que les contradiccions al voltant del marc nacional de la lluita de classes les resoldran a base de clarificacions internes: escissions, canvis de sigles o baixes personals de militants per incorporar-se a l’esquerra independentista. Sempre romandrà el seu espai de “la utopia espanyola on Catalunya podria estar còmoda”,  sempre romandrà però serà cada cop més petit, com també aniran reduint-se els electorats del centre-esquerra espanyolista de l’actual PSC, així com els dels partits de dretes espanyolistes.

A pocs dies de la clarificació del President Puigdemont, que haurà de respondre a l’ultimàtum d’Espanya, crec que l’independentisme ja s’ha clarificat en relació a quins suports de fora del sobiranisme no cal que esperem (capital, Europa i agendes B).  Des de la meva humil opinió, crec que també caldria desfer-nos d’ingènues esperances de suport per part d’algunes de les forces suposadament sobiranistes. És clar que cal acumular forces, però també ens cal més cohesió de la que s’aconsegueix amb feixucs i estèrils esforços d’atraure’ns aquest sector. Ha arribat el moment de ser valents i de deixar d’ensopegar amb pedres ja conegudes.

Fantassin

Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona

Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona?

Article publicat diumenge 12 de febrer de 2017 al Diari Gran del Sobiranisme

http://diarigran.cat/2017/02/necessitem-un-espai-sagrat-de-l%E2%80%99antifranquisme-a-barcelona/

FANTASSIN MANEL.  Potser necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona, i ha de ser sagrat, perquè quan algú hi vulgui ficar estàtues de Franco o carrets de la compra, la gent ben nascuda ho trobi indecent, deixant que dins del bàndol dels relativistes només hi hagi feixistes, pocs i de mala fama. La manca d’aquest monument és la causa que persones amb l’etiqueta de demòcrates, però... qui sap si a sou de l’enemic, diferenciïn entre dues versions de l’opressió espanyolista: la que comença el 1936 i la que comença el 1640.

Després de l’afer de l’estàtua de Franco al Born, la indignació per la peformance dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” (que segurament té al darrere alguns polítics hereus dels que ja hi eren en l’època de Porcioles), ha tornat a generar debats i retrets entre les esquerres. En concret entre els que segueixen la tradició comunista anti-colonialista de pactar amb les “democràcies nacionals” (petites i mitjanes burgesies nacionalistes), per una banda, i els que actualment coincideixen amb els interessos de l’oligarquia imperialista espanyola, per l’altre costat. I és que, ja ho deia Marx -en relació al cas irlandès- que no totes les burgesies són iguals.

Però, aquest conflicte de l’estàtua de Franco i dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” també ha preocupat la bona gent, transversal i de tots els colors polítics, que es mostra necessitada de tenir un espai de record a Barcelona. Un espai commemoratiu de l’antifranquisme que, a més permetre visualitzar com estaria mal vist posar-hi símbols feixistes, també permetria recordar els espais heroics de la resistència que tingueren lloc a la megalòpoli catalana.

Recordo els meus inicis en la resistència antifranquista amb 16 anys i vinculat al PSC, però també recordo que era l’Eix Nacional i els símbols catalanistes els que orientaven tota la militància (estem parlant d’abans de la mort de Franco). Per aquesta raó, d’entrada, em semblava que el Fossar hauria de complir perfectament la doble funció (nacional i antifranquista). Tanmateix, de cara a acomodar totes les sensibilitats, no em sembla pas malament fer una petita cerca històrica, per si es pot cercar un altre indret més específic. No sóc historiador ni res semblant, però no és difícil establir el ventall dels principals àmbits que van caracteritzar l’antifranquisme. Si me’n descuido algun, ja m’ho direu i l’afegirem!

No crec que puguem fer àmbit estancs, perquè tots estaven interrelacionats; des de les campanyes populars (com la Vaga de Tramvies, els Fets del Palau de la Musica, la lluita per l’Amnistia, la Marxa de la Llibertat, l’11 de Setembre del milió o l’Afer Galinsoga, tots ells dins d’eix nacional, encara), la resistència nacional pròpiament dita (col·locació de banderes, accions terroristes, commemoracions de diades i sant jordis); la lluita universitària (que era un dels espais de llibertat, juntament amb el futbol), la resistència cultural (cançó, edicions clandestines, Òmnium Cultural i l’IEC, Escoles d’estiu i associacions pedagògiques, esport...), el moviment obrer (vagues, l’acció infiltrada dins del sindicat vertical i després els nous sindicats), les guerrilles armades i les cadenes d’evasió, les Esglésies Catòlica i Protestant, els partits polítics, les plataformes unitàries... i potser finalment la mateixa presó Model, on anaven a parar tots els represaliats de tots els episodis esmentats.

La resistència antifranquista va començar a dissenyar-se dins mateix del forat a la platja que feia de  Camp de Refugiats a Argelers de la Marenda. Malauradament, la Guerra Europea en fou el primer entrebanc. Durant els anys immediats de l’ocupació i la repressió més sagnant, no sé pas si podríem parlar de Resistència o sols d’estar amagats, però és veritat que entre els detinguts a la Presó Model de Barcelona ja hi havia “accions de resistència” que podem anomenar així, i tinc entès que, en elles, hi va destacar el PSU, que fins i tot hi editava butlletins.

Les primeres accions de resistència urbana pròpiament dites crec recordar que foren les guerrilles  llibertàries, els escamots independentistes (accions armades de la secció militar del Front Nacional de Catalunya des de 1943, que es veieren interferides, no sols per les caigudes policials, sinó també les per les baralles entre els partits catalanistes), i les del POUM fins 1947.  Alguns grups s’havien forjat durant les cadenes d’evasió entre 1939 i 1944 (relacionades amb els serveis secrets britànics), i d’altres foren creats pel PSUC i van cometre alguns atemptats terroristes, però van acabar desarticulats i l’any 1949. Tot seguit, aparegueren a Barcelona alguns grupuscles anarquistes sense suport del Moviment Llibertari (atès que els acusava de ser més delinqüents que polítics), i en el cas de Quico Sabaté, se sap que va venir a la capital només de passada. Pel que fa a la guerrilla rural llibertària, la relació amb Barcelona només fou que en Massana desertà de la Model.

Des del punt de vista polític, cal destacar la formació del Moviment Socialista l’any 1945, a partir d’una escissió del POUM, i que fins 1953 van formar part del Govern de la República  i del Parlament Català a l’exili, i després s’alià amb el PSOE per reorganitzar l’UGT a l’interior.  Per la seva banda, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, especialment després que en fugissin els socialistes i s’integrés dins la III internacional, el convertiren en un dels objectius principals de la repressió franquista, sobre tot per l’efectivitat del seu aparell de propaganda. Tanmateix, els seus conflictes amb el PCE li han donat una rellevància històrica que també el situen en l’eix nacional. El seu abandonament del terrorisme l’any 1947 fou obligat per la repressió però li va permetre dedicar-se a l’entrisme dins del sindicat vertical i de les associacions socials. Per ambdues raons, fou molt criticat d’haver claudicat i d’haver renunciat a la resistència, però això li va facilitar de créixer, a partir de llavors, amb més tranquil·litat i de forma sostinguda.

La part propagandística era perillosa, però no tant com la resistència armada. D’entre aquestes, les accions públiques sempre eren més arriscades, i a elles van dedicar-se, a partir del mitjans dels quaranta, els escamots de les organitzacions d’alliberament nacional, Estat Català i Front Nacional de Catalunya. Molt menys arriscada era la distribució de manuscrits, accessible fins i tot a accions individuals de molts patriotes anònims, però l’eina principal va ser la premsa clandestina (majoritàriament eren butlletins de partit, però també fulls parroquials), i els més destacables, per organització i pervivència, segurament van ser els òrgans de la CNT i el diari la Humanitat (que havia fundat el President Companys), que tenia l’avantatge de distribuir-se per correu des de França.

El Moviment Obrer no es desvetllà fins la vaga de Manresa de 1946, i durant els inicis en destacà la CNT. A partir de 1960 ja havia acumulat prou forces com per protagonitzar enfrontaments en reivindicació de millores de les condicions laborals i socials dels treballadores de l’entorn barceloní. Els grups catòlics tingueren una gran influència en els intents de reorganització del moviment sindical. Tanmateix, la divisió era la norma, fins el naixement de les Comissions Obreres. Jo crec que aquí estigué l’inici de l’alliberament del carrer i el seu ús per  part de la resistència antifranquista en general (no sols a nivell sindical), perquè les grans mobilitzacions de treballadors emparaven la globalitat de les reivindicacions.

A nivell de campanyes populars, crec que cal barrejar dos fenòmens força distanciats però que aconseguiren unir una gran massa transversal. El primer fou impulsat en part des de la CNT, i l’altre des de l’entorn Pujol. Aquest primer, la Vaga de Tramvies de 1951, sí que fou una fita popular en la lluita contra el franquisme: l’increment del preu del bitllet es van ajuntar amb el cansament de la gent i la ineptitud del govern civil. Tres-centes mil persones  deixaren de treballar i la repressió fou salvatge, així com la mort d’un nen que fou tirotejat per la policia espanyola. El segon fenomen social fou el cas Galinsoga, deu anys més tard però igualment significatiu d’indignació massiva, en aquest cas no econòmica sinó pel maltracte a la identitat  i a la llengua.

Poc després tingueren lloc els anomenats  Fets de Palau de 1960, amb Jordi Pujol com a protagonista, que consistiren en la impressió i llançament de fulls volants contra Franco. Què deien aquelles octavetes?: 1-que Franco ens nega la llibertat política, 2-que no hi ha llibertat Sindical, 3-que no hi ha llibertat intel·lectual, 4-que no hi ha llibertat religiosa, 5-que ell i el seu règim són opressors i corruptes. Com sabem, Pujol fou torturat i empresonat a la Model. La transversalitat d’aquell escrit (referències sindicals incloses) no permeten que els presumptes casos de corrupció dels darrers anys l’excloguin de la Història de la Resistència antifranquista.

La Resistència cultural va aprofitar-se d’una certa tolerància per part del Franquisme amb iniciatives editorials, audicions de sardanes i festes tradicionals. L’àmbit universitari era ideal pel desenvolupament d’activitats de resistència, i fou en aquest àmbit que, a partir del 1942, havia reprès la seva tasca l’IEC. També l’escoltisme fou una forma de resistència antifranquista i també tingué edicions clandestines d’opuscles i algunes detencions. Pel que fa a la religió, no podem oblidar els suport catòlic al moviment sindical, com tampoc que la lluita antifranquista també implicà els protestants, que sofriren repressió, havien d’editar les seves publicacions de forma clandestina i fer les misses també d’amagat.

Al llarg de tot el franquisme, els 11 de Setembre representaren, alhora, el punt de mira anual de la repressió i l’expressió simbòlica de la reivindicació nacional que totes les organitzacions catalanes assumien com a principi programàtic. L’any 1967 el PSUC i CCOO s’uniren a la convocatòria. Els anys següents, hi hagué repressió a dojo, però també artefactes explosius des de l’independentisme, grans mobilitzacions, solidaritat amb els condemnats a mort (Garmendia i Otaegui). Els 11 de setembre, doncs, acabaren convertint-se en el un punt comú de totes les forces antifranquistes.

Aquella solidaritat amb Euskadi fou una de les formes de la resistència antifranquista catalana, i, pel seu prestigi, era una solidaritat transversal (els espanyolistes la veien com un combat antifranquista quan en realitat era clarament independentista). Aquell Consell de Guerra de Burgos generà milers d’actes, assemblees, vagues, manifestacions i accions al carrer per tot Catalunya i molt significativament a Barcelona. La tancada de Montserrat fou un punt històric de compromís antifeixista de la intel·lectualitat catalana. Amb la muntanya de Montserrat presa militarment per forces de la brigada “político-social” i de la Guardia Civil, a manca de Barcelona, seria un bon indret per posar el monument a l’antifranquisme que estem cercant.

En conclusió, front les crítiques interessades per la sacralització del Fossar de les Moreres, per part de suposats esquerrans espanyolistes (actualment aliats de l’interès de l’oligarquia espanyola per preservar la unitat d’Espanya), crítiques que distingeixen entre un monument que anomenen “nacionalista”, en contraposició a la manca d’algun espai “antifranquista”, ens caldrà fer una proposta.

Repassant a grosso modo, a partir de la síntesi que he fet als paràgrafs previs, només veig 4 llocs significatius com quatre barres: 1-altre cop el mateix espai de 1714 (Born i Fossar), atès que aquell indret simbolitza la data del “11 de setembre”, reconeguda per les principals organitzacions antifranquistes, tant de dreta com d’esquerra com sindicals, durant tots els anys de la lluita antifranquista, 2-la Presó Model (que, malauradament és en un terreny que val mols, molts, molts diners, i dubto de l’honestedat dels que tallen el bacallà per a renunciar a treure’n profit), 3-requisar a l’Estat espanyol la Comissaria de Via Laietana per fer-hi un monument a la repressió,  i 4-la fàbrica SEAT.

Fantassin