L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

Article publicat a llibertat.cat/ diumenge 09/07/2017
https://www.llibertat.cat/2017/07/l-1-d-octubre-en-la-gestacio-del-marc-independent-catala-de-relacions-laborals-39269

És possible un canvi de marc de relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.

El referèndum independentista, tant si és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme, probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de relacions laborals espanyol  a partir de l’assumpció de consciència del nostre dret a la sobirania.

Parlo de “consciència dels drets”, més que  d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els mesos previs a la campanya del referèndum.  És clar que farem campanya, i no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat), però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.

L’assumpció generalitzada de la percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer, fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal  podrà venir –o no– després del 2 d’octubre,  i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.

Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.

Els moviments socials de casa nostra  -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana;  l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.

Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades  per l’anticatalanisme espanyol. Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.

Per part d’aquestes bones persones encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment  i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.

Amb la futura Renda Garantida de Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels  nous equilibris partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària, feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats” potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1 d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.

Fantassin

Vull ser lliure, ara mateix

Vull ser lliure, ara mateix
Article publicat a llibertat.cat dissabte 20 de maig de 2017

https://www.llibertat.cat/2017/05/vull-ser-lliure-ara-mateix-38725

“No puedo entender que os comparéis con los esclavos negros, no es sólo insultante sino absurdo, porque vosotros sois libres, y muy libres,  y lo que reivindicáis  es vencer, y recobrar riqueza, y territorio, y que vuelva a ser  rica y plena la Cataluña  triunfante, como este Arco del Triunfo...”. Estic davant del TSJC, atenent les preguntes d’algunes turistes que a les 08:30 hores  se senten encuriosits de veure 200 jubilats cantant (https://www.instagram.com/p/BT_1isulABC/) espirituals negres:

“…Vull ser lliure, vull ser lliure,

vull ser lliure, ara mateix, ara mateix.

I abans de ser un esclau

enterreu-me sota el fang

i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Prou segregació, prou segregació,

prou segregació, ara mateix, ara mateix…”

després que han acompanyat, i ara esperen que surtin, els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya que aquest divendres 12 de maig estan sent interrogats per la Justícia Espanyola per haver permès la Llibertat d’Expressió dels Diputats Catalans.

Avui tampoc no tinc temps d’explicar la realitat de Catalunya a tothom que s’apropa, i de preguntes en fan moltes, com  per exemple: “per quina raó només hi ha jubilats en aquest acte?”. Això em fa pensar en aquella proposta que de vegades ha apuntat en Junqueras  sobre la possibilitat de fer una vaga general independentista. Probablement seria  tan minsa com totes les vagues generals convocades pels abertzales a Euskadi, i per tant faria menys pressió damunt l’administració que una vaga dels funcionaris que atenen les persones. Per contra, el tema de les cançons de resistència i de lluita m’està servint  com a fil conductor per a il·lustrar alguns d’aquests turistes sobre la Història de greuges i agressions sofertes pels Catalans, i que la identificació amb himnes d’altres temps i latituds és deu  a que totes les revoltes beneficien el conjunt de la humanitat. Al final, acabo assenyalant que la revolució que està menant Catalunya és la més important de l’Europa del segle XXI.

“Si és així, com dius, per què  aquesta revolució  tan important no està cohesionant el subjecte revolucionari  (no sols aquests 200 jubilats sinó també  persones d’arreu, al carrer, als bars, a les muntanyes) de la mateixa manera que nosaltres vam fer a Itàlia amb els cants de Verdi?“– em qüestiona un altre turista. Touché! Més tard, he estat reflexionant  sobre aquest tema i he de reconèixer que no he estat capaç de trobar explicacions que m’hagin satisfet, perquè llevat de la consigna “in-inde-independèn-cia”,  és veritat que els càntics del procés (des de l’himne nacional fins a l’ús reduït de cançons dels anys vuitanta, passant pel Cant de la Independència en veu de Núria Inglés), no responen al fenomen cultural que sembla habitual dels  moments històrics com el nostre. 

Mancat d’explicacions que em satisfacin però capficat en trobar-les, he implementat una petita andròmina per ajudar-me: un grup de facebook (https://www.facebook.com/groups/294978427619376/) on espero que els amics d’arreu  compartiran cançons revolucionàries amb les quals ens sentim identificats, malgrat viure a l’altra banda del mon. No sé pas si en traurem d’entrellat de si hi ha una relació causa-efecte entre les capacitats de sacrifici i de combat de les lluites que generen càntics i les que no, o  sobre les possibilitats d’èxit d’unes i altres... però, al menys, escoltant aquestes himnes, gaudirem  de la unió emocional amb processos llibertaris que, malgrat estar allunyats en el temps i la geografia, són part de tots nosaltres, com el   “...vull ser lliure...” que canten els jubilats en front del TSJC, fent d’aquest espiritual negre una expressió de l’independentisme català. I qui sap si també aquestes cançons  revolucionàries (coreanes, zapatistes, nord-americanes, de resistència francesa, basques, bretones, kurdes, etc)  ens acabaran inspirant en  la nostra lluita...

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

Article publicat al Llibertat.cat dissabte 15/04/2017
https://www.llibertat.cat/2017/04/l-hora-del-xoc-de-trens-tambe-hauria-de-ser-l-hora-dels-treballadors-38378

Aquest 25 d’abril probablement començarà la fase del “xoc de trens”. Tal com era previsible, els polítics espanyols no s’han comportat com Europeus sinó que s’han mantingut fidels a la seva tradició. Dins del bàndol imperialista, han avançat les clarificacions dins del PSC fins a uns nivells de baixesa que probablement ja no tenen retorn, i això és molt positiu. En canvi, per la banda dels comuns, malgrat les tensions, s’ha imposat un full de ruta unionista maquillat en la indefinició calculada, que serveix tant per a no fer gaire explícit l’alineament amb l’espanyolisme ranci, com per a mantenir la seva quota electoral entre la població originària de la immigració espanyola que encara rebutja la independència.

D’altra banda, dins les formacions independentistes, han anat emergint les contradiccions pròpies de quan alguns polítics professionals estan més pendents de l’economia personal que de la pàtria, i en aquest sentit, cal valorar molt positivament com les tres principals forces aliades han actuat amb responsabilitat, apagant tots els focs. En canvi, un factor negatiu ha estat la seva inactivitat en l’agitació militant, al menys durant els darrers set mesos: ha estat especialment evident la incapacitat dels partits independentistes d’engegar el gran debat popular constituent, previ al referèndum, i s’ha quasi aturat el procés de penetració en zones de forta immigració espanyola.

A hores d’ara, el taulell d’escacs previ al probable inici de la fase de xoc de trens està prou clarificat: a un costat PP-C’s-PSC amb suports dissimulats dels Comuns, i a l’altre costat CUP-PDCat-ERC;  però fins que no es produeixi la prohibició explícita del TC d’aturar la propaganda pel Referèndum, comptarem no solament amb el PSC i els Comuns, sinó també amb totes les entitats signants del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan arribarà el NO definitiu del Govern espanyol, podem suposar que la majoria de les entitats que “demanen poder votar però per a votar no” aturaran la seva pressió pel Referèndum. Tanmateix, hem sabut que l’independentisme abasta al menys el 48% dels Catalans, i per tant la composició independentista dins d’algunes entitats populars suposadament unionistes també es troba a pocs punts de l’hegemonia independentista, si no l’ha sobrepassada ja.

Hauria estat desitjable que la clarificació hagués arribat ja a totes aquestes entitats de la societat civil, i molt especialment, les organitzacions de treballadors i les patronals. Al meu parer, el plantejament de la fase del xoc de trens com un “armistici” entre dretes i esquerres és un error, perquè impedeix que el debat clarifiqui  que la independència és “win-win” (interessa a la burgesia nacional, marginada per l’oligarquia espanyola, i interessa al poble treballador per a destruir un estat capitalista impossible de controlar, i per a bastir-ne un de petit, més accessible i fàcil de controlar des de baix).  

Si volem arranjar  la inacció dels darrers mesos, la incapacitat de penetrar als ghettos espanyols i d’endegar el debat constituent des de baix, els treballadors hauríem de començar, des d’ara mateix, a traslladar als carrers i als llocs de treball, que la Nova República no es fa sola, que si no la fem nosaltres a partir dels nostres interessos, una de dues: o no es farà o la delegarem en polítics professionals en funció dels seus interessos de curta volada. Un Estat del Poble (dels treballadors i de la burgesia nacional), creat des de baix com a eina per a resoldre els problemes dels ciutadans, i amb capacitat per acollir tots els representants de la societat civil i on puguin abordar la solució dels seus problemes.

Cal visualitzar i fer visualitzar un moviment dels treballadors que està destruint estructures parasitàries, tot substituint-les amb una República catalana. Situacions com les dels treballadors del metro de Barcelona que han de fer vaga per a pressionar pel seu conveni, malgrat tenir una alcaldessa teòricament de la seva corda, evidencia la necessitat d’un canvi  d’estructures, però també, i per damunt de tot, que si al Setembre hem d’enfrontar-nos a la covardia dels nostres polítics i a la repressió i la violència del govern espanyol, la millor i més efectiva de les motivacions és un independentisme impulsat pels  interessos democratistes de tots els sectors del poble treballador.  Anem ja cap a la mobilització permanent !

Fantassin

Els comuns aposten per una república catalana dins d'Espanya

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 1 d'abril de 2017

http://diarigran.cat/2017/04/els-catalans-hem-de-lluitar-per-una-europa-de-2-velocitats-democratiques/

D’ençà del segle XII els Catalans vam esdevenir “l’enemic” per Castella. Un cop fou contingut el perill expansionista de l’imperi de ponent,  mercès a “l’Estat-Tap” d’Aragó, el regne català començà a expandir-se vers el Mediterrani, generant un model d’Europa: una confederació. És veritat que el gentilici de “Catalans”, de cara enfora, etiquetà llavors tots els seus habitants, però les relacions entre els diferents Estats estaven fonamentades en el respecte mutu, i internament en el pacte entre els diversos estaments.

Durant els següents vuit segles, Europa s’ha enfrontat a sí mateixa en una munió de guerres civils que han estat, alhora, lluites econòmiques i de poder en el context de revolucions que també eren ètiques, democràtiques i morals. O a l’inrevés. Algunes d’aquestes confrontacions ens han agafat de resquitllada, com les guerres de religió. Altres vegades hem viscut a casa nostra conflictes  solament puntuals, derivats de la influència que ens arribava de les revolucions que afectaven altres indrets del Continent, però en algunes ocasions ens ha agafat de plè.

Per exemple, la incorporació del Principat de Catalunya (Franja de Ponent inclosa)  a França el 12 de gener de 1812, tenia una lògica imperialista, però no podem obviar les  contradiccions internes pròpies (des de la lluita de classes i l’ascens de la burgesia en contra de l’antic règim, els desitjos populars de revenja contra qui ocupava Perpinyà, passant per una  mentalitat carca i clerical com la nostra de l’època en front del liberalisme i d’allò que anomenàvem l’ateisme francès).

Amb la segona guerra mundial, els interessos econòmics han estat entelats per la confrontació ideològica entre una aliança que s’abanderà en l’humanisme com a extrem moral oposat al feixisme, però que contenia dues formes de democràcia contradictòries, la del capital i la social, dues formes que entraren en “confrontació freda” durant la segona meitat del segle XX. La superació de la divisió ja va començar a posar les bases d’allò que hauria de ser la Unió Europea durant tota la guerra freda, impulsant formes híbrides dels models anteriors (alhora: democratisme, capitalisme controlat i democràcia social).

Ja sabem que la caiguda del mur de Berlín van permetre una avenç espectacular, però no crec que la munió de contradiccions que arrosseguem pugui sortir gratis, i tampoc no crec aquells que atribueixen la majoria de les contradiccions europees a la ràpida fagocitació de l’Est. En els aspectes culturals, democràtics i morals, tampoc a l’oest han desaparegut  greus diferències que fa difícil la cohesió i que no s’arrangen a curt ni a mig termini ni amb la unió econòmica ni amb lleis comunes.

És veritat que la integració pot facilitar els canvis, però si ajuntem territorialment tendències feixistes molt arrelades (com les que ressorgeixen a Hongria o les que mai han desaparegut d’Espanya) amb d’altres de democratistes (com la suïssa o la Catalana), no sols hi ha el perill de no avançar, sinó que obrirem camí a les típiques estratègies populistes de  boc expiatori (algunes continuen funcionant, com la d’atacar els Catalans, i d’altres s’han modernitzat lleument sols canviant  els Jueus pels Musulmans).

Per tant, crec que no hem de mirar tant la correspondència d’economies, lleis, monedes, pesos i mesures, com la cohesió dels valòrs ètics, democràtics i morals. Cal una nova Europa, i certament de 2 velocitats, però la seva impulsió ja no requereix d’una classe financera dirigent, sinó d’una direcció política que hauria de ser, sobretot, cívica i popular. Un grup dirigent de societats liderades per aquells països que, de forma legítima i natural, poden impulsar valors democràtics i estratègies adreçades a les unions en funció, precisament i bàsica, de la concordància de valors democràtics.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill Lumpenterrorista

L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill  Lumpenterrorista

En relació al suposat yihadista detingut ahir a Orly: Sabem que la MALALTIA MENTAL és transversal (afecta totes les classes socials) però també sabem com la marginació social i la drogoaddicció en precipiten els símptomes. 

Ho hem vist a Catalunya observant la prevalencia en els estrats més vulnerables (antics barris d'immigració andalusa amb greus mancances estructurals). 

Si als USA es disparen els símptomes al tenir armes de foc a l'abast, com voleu que no es disparin en els mateixos estrats lúmpen, i expressant-se en forma de supersticions religioses? 

El problema, doncs, no és l'anàlisi social del fenomen (que es pot prevenir amb mesures de cohesió) sinó la seva manipulació mediàtica per part de racistes, xenòfobs, populistes i derivats... 

En canvi, per part de la gent de dreta lliberal, les crítiques al "multiculturalisme" les hauríem de considerar com "autocrítiques de dreta", atès que "els únics multiculturalistes són els empresaris", els quals, davant l'emergència econòmica, no dubten a importar milions de "treballadors convidats" SENSE GASTAR-SE UN EURO EN EINES CULTURALS I SOCIALS D'INTEGRACIÓ. 

Al contrari, la manca de cohesió els va bé per després justificar mesures jurídiques i policials favorables als empresaris.

I a nivell propagandístic i també sindical, a aquesta dreta li va de conya "importar i no integrar" perquè faran creure que no són ells (la dreta multiculturalista de facto) sinó l'esquerra INTERCULTURALISTA (i per tant, integradora i antiracista) la que està important ma d'obra barata.

La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076

La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.

Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.

Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.