dissabte, 8 d’abril del 2017
dissabte, 1 d’abril del 2017
ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES
ELS CATALANS HEM DE LLUITAR PER UNA EUROPA DE 2 VELOCITATS DEMOCRÀTIQUES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 1 d'abril de 2017
http://diarigran.cat/2017/04/els-catalans-hem-de-lluitar-per-una-europa-de-2-velocitats-democratiques/
D’ençà del segle XII els Catalans vam esdevenir “l’enemic” per Castella. Un cop fou contingut el perill expansionista de l’imperi de ponent, mercès a “l’Estat-Tap” d’Aragó, el regne català començà a expandir-se vers el Mediterrani, generant un model d’Europa: una confederació. És veritat que el gentilici de “Catalans”, de cara enfora, etiquetà llavors tots els seus habitants, però les relacions entre els diferents Estats estaven fonamentades en el respecte mutu, i internament en el pacte entre els diversos estaments.
Durant els següents vuit segles, Europa s’ha enfrontat a sí mateixa en una munió de guerres civils que han estat, alhora, lluites econòmiques i de poder en el context de revolucions que també eren ètiques, democràtiques i morals. O a l’inrevés. Algunes d’aquestes confrontacions ens han agafat de resquitllada, com les guerres de religió. Altres vegades hem viscut a casa nostra conflictes solament puntuals, derivats de la influència que ens arribava de les revolucions que afectaven altres indrets del Continent, però en algunes ocasions ens ha agafat de plè.
Per exemple, la incorporació del Principat de Catalunya (Franja de Ponent inclosa) a França el 12 de gener de 1812, tenia una lògica imperialista, però no podem obviar les contradiccions internes pròpies (des de la lluita de classes i l’ascens de la burgesia en contra de l’antic règim, els desitjos populars de revenja contra qui ocupava Perpinyà, passant per una mentalitat carca i clerical com la nostra de l’època en front del liberalisme i d’allò que anomenàvem l’ateisme francès).
Amb la segona guerra mundial, els interessos econòmics han estat entelats per la confrontació ideològica entre una aliança que s’abanderà en l’humanisme com a extrem moral oposat al feixisme, però que contenia dues formes de democràcia contradictòries, la del capital i la social, dues formes que entraren en “confrontació freda” durant la segona meitat del segle XX. La superació de la divisió ja va començar a posar les bases d’allò que hauria de ser la Unió Europea durant tota la guerra freda, impulsant formes híbrides dels models anteriors (alhora: democratisme, capitalisme controlat i democràcia social).
Ja sabem que la caiguda del mur de Berlín van permetre una avenç espectacular, però no crec que la munió de contradiccions que arrosseguem pugui sortir gratis, i tampoc no crec aquells que atribueixen la majoria de les contradiccions europees a la ràpida fagocitació de l’Est. En els aspectes culturals, democràtics i morals, tampoc a l’oest han desaparegut greus diferències que fa difícil la cohesió i que no s’arrangen a curt ni a mig termini ni amb la unió econòmica ni amb lleis comunes.
És veritat que la integració pot facilitar els canvis, però si ajuntem territorialment tendències feixistes molt arrelades (com les que ressorgeixen a Hongria o les que mai han desaparegut d’Espanya) amb d’altres de democratistes (com la suïssa o la Catalana), no sols hi ha el perill de no avançar, sinó que obrirem camí a les típiques estratègies populistes de boc expiatori (algunes continuen funcionant, com la d’atacar els Catalans, i d’altres s’han modernitzat lleument sols canviant els Jueus pels Musulmans).
Per tant, crec que no hem de mirar tant la correspondència d’economies, lleis, monedes, pesos i mesures, com la cohesió dels valòrs ètics, democràtics i morals. Cal una nova Europa, i certament de 2 velocitats, però la seva impulsió ja no requereix d’una classe financera dirigent, sinó d’una direcció política que hauria de ser, sobretot, cívica i popular. Un grup dirigent de societats liderades per aquells països que, de forma legítima i natural, poden impulsar valors democràtics i estratègies adreçades a les unions en funció, precisament i bàsica, de la concordància de valors democràtics.
Fantassin
diumenge, 19 de març del 2017
L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill Lumpenterrorista
L'Interculturalisme contra la dreta multiculturalista i el seu fill Lumpenterrorista
En relació al suposat yihadista detingut ahir a Orly: Sabem que la MALALTIA MENTAL és transversal (afecta totes les classes socials) però també sabem com la marginació social i la drogoaddicció en precipiten els símptomes.
Ho hem vist a Catalunya observant la prevalencia en els estrats més vulnerables (antics barris d'immigració andalusa amb greus mancances estructurals).
Si als USA es disparen els símptomes al tenir armes de foc a l'abast, com voleu que no es disparin en els mateixos estrats lúmpen, i expressant-se en forma de supersticions religioses?
El problema, doncs, no és l'anàlisi social del fenomen (que es pot prevenir amb mesures de cohesió) sinó la seva manipulació mediàtica per part de racistes, xenòfobs, populistes i derivats...
En canvi, per part de la gent de dreta lliberal, les crítiques al "multiculturalisme" les hauríem de considerar com "autocrítiques de dreta", atès que "els únics multiculturalistes són els empresaris", els quals, davant l'emergència econòmica, no dubten a importar milions de "treballadors convidats" SENSE GASTAR-SE UN EURO EN EINES CULTURALS I SOCIALS D'INTEGRACIÓ.
Al contrari, la manca de cohesió els va bé per després justificar mesures jurídiques i policials favorables als empresaris.
I a nivell propagandístic i també sindical, a aquesta dreta li va de conya "importar i no integrar" perquè faran creure que no són ells (la dreta multiculturalista de facto) sinó l'esquerra INTERCULTURALISTA (i per tant, integradora i antiracista) la que està important ma d'obra barata.
dimarts, 14 de març del 2017
La condemna del 9N i la via insurreccional
La condemna del 9N i la via insurreccional
Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076
Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076
La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.
Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.
Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.
diumenge, 12 de febrer del 2017
Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona
Necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona?
Article publicat diumenge 12 de febrer de 2017 al Diari Gran del Sobiranisme
FANTASSIN MANEL. Potser necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona, i ha de ser sagrat, perquè quan algú hi vulgui ficar estàtues de Franco o carrets de la compra, la gent ben nascuda ho trobi indecent, deixant que dins del bàndol dels relativistes només hi hagi feixistes, pocs i de mala fama. La manca d’aquest monument és la causa que persones amb l’etiqueta de demòcrates, però... qui sap si a sou de l’enemic, diferenciïn entre dues versions de l’opressió espanyolista: la que comença el 1936 i la que comença el 1640.
Després de l’afer de l’estàtua de Franco al Born, la indignació per la peformance dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” (que segurament té al darrere alguns polítics hereus dels que ja hi eren en l’època de Porcioles), ha tornat a generar debats i retrets entre les esquerres. En concret entre els que segueixen la tradició comunista anti-colonialista de pactar amb les “democràcies nacionals” (petites i mitjanes burgesies nacionalistes), per una banda, i els que actualment coincideixen amb els interessos de l’oligarquia imperialista espanyola, per l’altre costat. I és que, ja ho deia Marx -en relació al cas irlandès- que no totes les burgesies són iguals.
Però, aquest conflicte de l’estàtua de Franco i dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” també ha preocupat la bona gent, transversal i de tots els colors polítics, que es mostra necessitada de tenir un espai de record a Barcelona. Un espai commemoratiu de l’antifranquisme que, a més permetre visualitzar com estaria mal vist posar-hi símbols feixistes, també permetria recordar els espais heroics de la resistència que tingueren lloc a la megalòpoli catalana.
Recordo els meus inicis en la resistència antifranquista amb 16 anys i vinculat al PSC, però també recordo que era l’Eix Nacional i els símbols catalanistes els que orientaven tota la militància (estem parlant d’abans de la mort de Franco). Per aquesta raó, d’entrada, em semblava que el Fossar hauria de complir perfectament la doble funció (nacional i antifranquista). Tanmateix, de cara a acomodar totes les sensibilitats, no em sembla pas malament fer una petita cerca històrica, per si es pot cercar un altre indret més específic. No sóc historiador ni res semblant, però no és difícil establir el ventall dels principals àmbits que van caracteritzar l’antifranquisme. Si me’n descuido algun, ja m’ho direu i l’afegirem!
No crec que puguem fer àmbit estancs, perquè tots estaven interrelacionats; des de les campanyes populars (com la Vaga de Tramvies, els Fets del Palau de la Musica, la lluita per l’Amnistia, la Marxa de la Llibertat, l’11 de Setembre del milió o l’Afer Galinsoga, tots ells dins d’eix nacional, encara), la resistència nacional pròpiament dita (col·locació de banderes, accions terroristes, commemoracions de diades i sant jordis); la lluita universitària (que era un dels espais de llibertat, juntament amb el futbol), la resistència cultural (cançó, edicions clandestines, Òmnium Cultural i l’IEC, Escoles d’estiu i associacions pedagògiques, esport...), el moviment obrer (vagues, l’acció infiltrada dins del sindicat vertical i després els nous sindicats), les guerrilles armades i les cadenes d’evasió, les Esglésies Catòlica i Protestant, els partits polítics, les plataformes unitàries... i potser finalment la mateixa presó Model, on anaven a parar tots els represaliats de tots els episodis esmentats.
La resistència antifranquista va començar a dissenyar-se dins mateix del forat a la platja que feia de Camp de Refugiats a Argelers de la Marenda. Malauradament, la Guerra Europea en fou el primer entrebanc. Durant els anys immediats de l’ocupació i la repressió més sagnant, no sé pas si podríem parlar de Resistència o sols d’estar amagats, però és veritat que entre els detinguts a la Presó Model de Barcelona ja hi havia “accions de resistència” que podem anomenar així, i tinc entès que, en elles, hi va destacar el PSU, que fins i tot hi editava butlletins.
Les primeres accions de resistència urbana pròpiament dites crec recordar que foren les guerrilles llibertàries, els escamots independentistes (accions armades de la secció militar del Front Nacional de Catalunya des de 1943, que es veieren interferides, no sols per les caigudes policials, sinó també les per les baralles entre els partits catalanistes), i les del POUM fins 1947. Alguns grups s’havien forjat durant les cadenes d’evasió entre 1939 i 1944 (relacionades amb els serveis secrets britànics), i d’altres foren creats pel PSUC i van cometre alguns atemptats terroristes, però van acabar desarticulats i l’any 1949. Tot seguit, aparegueren a Barcelona alguns grupuscles anarquistes sense suport del Moviment Llibertari (atès que els acusava de ser més delinqüents que polítics), i en el cas de Quico Sabaté, se sap que va venir a la capital només de passada. Pel que fa a la guerrilla rural llibertària, la relació amb Barcelona només fou que en Massana desertà de la Model.
Des del punt de vista polític, cal destacar la formació del Moviment Socialista l’any 1945, a partir d’una escissió del POUM, i que fins 1953 van formar part del Govern de la República i del Parlament Català a l’exili, i després s’alià amb el PSOE per reorganitzar l’UGT a l’interior. Per la seva banda, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, especialment després que en fugissin els socialistes i s’integrés dins la III internacional, el convertiren en un dels objectius principals de la repressió franquista, sobre tot per l’efectivitat del seu aparell de propaganda. Tanmateix, els seus conflictes amb el PCE li han donat una rellevància històrica que també el situen en l’eix nacional. El seu abandonament del terrorisme l’any 1947 fou obligat per la repressió però li va permetre dedicar-se a l’entrisme dins del sindicat vertical i de les associacions socials. Per ambdues raons, fou molt criticat d’haver claudicat i d’haver renunciat a la resistència, però això li va facilitar de créixer, a partir de llavors, amb més tranquil·litat i de forma sostinguda.
La part propagandística era perillosa, però no tant com la resistència armada. D’entre aquestes, les accions públiques sempre eren més arriscades, i a elles van dedicar-se, a partir del mitjans dels quaranta, els escamots de les organitzacions d’alliberament nacional, Estat Català i Front Nacional de Catalunya. Molt menys arriscada era la distribució de manuscrits, accessible fins i tot a accions individuals de molts patriotes anònims, però l’eina principal va ser la premsa clandestina (majoritàriament eren butlletins de partit, però també fulls parroquials), i els més destacables, per organització i pervivència, segurament van ser els òrgans de la CNT i el diari la Humanitat (que havia fundat el President Companys), que tenia l’avantatge de distribuir-se per correu des de França.
El Moviment Obrer no es desvetllà fins la vaga de Manresa de 1946, i durant els inicis en destacà la CNT. A partir de 1960 ja havia acumulat prou forces com per protagonitzar enfrontaments en reivindicació de millores de les condicions laborals i socials dels treballadores de l’entorn barceloní. Els grups catòlics tingueren una gran influència en els intents de reorganització del moviment sindical. Tanmateix, la divisió era la norma, fins el naixement de les Comissions Obreres. Jo crec que aquí estigué l’inici de l’alliberament del carrer i el seu ús per part de la resistència antifranquista en general (no sols a nivell sindical), perquè les grans mobilitzacions de treballadors emparaven la globalitat de les reivindicacions.
A nivell de campanyes populars, crec que cal barrejar dos fenòmens força distanciats però que aconseguiren unir una gran massa transversal. El primer fou impulsat en part des de la CNT, i l’altre des de l’entorn Pujol. Aquest primer, la Vaga de Tramvies de 1951, sí que fou una fita popular en la lluita contra el franquisme: l’increment del preu del bitllet es van ajuntar amb el cansament de la gent i la ineptitud del govern civil. Tres-centes mil persones deixaren de treballar i la repressió fou salvatge, així com la mort d’un nen que fou tirotejat per la policia espanyola. El segon fenomen social fou el cas Galinsoga, deu anys més tard però igualment significatiu d’indignació massiva, en aquest cas no econòmica sinó pel maltracte a la identitat i a la llengua.
Poc després tingueren lloc els anomenats Fets de Palau de 1960, amb Jordi Pujol com a protagonista, que consistiren en la impressió i llançament de fulls volants contra Franco. Què deien aquelles octavetes?: 1-que Franco ens nega la llibertat política, 2-que no hi ha llibertat Sindical, 3-que no hi ha llibertat intel·lectual, 4-que no hi ha llibertat religiosa, 5-que ell i el seu règim són opressors i corruptes. Com sabem, Pujol fou torturat i empresonat a la Model. La transversalitat d’aquell escrit (referències sindicals incloses) no permeten que els presumptes casos de corrupció dels darrers anys l’excloguin de la Història de la Resistència antifranquista.
La Resistència cultural va aprofitar-se d’una certa tolerància per part del Franquisme amb iniciatives editorials, audicions de sardanes i festes tradicionals. L’àmbit universitari era ideal pel desenvolupament d’activitats de resistència, i fou en aquest àmbit que, a partir del 1942, havia reprès la seva tasca l’IEC. També l’escoltisme fou una forma de resistència antifranquista i també tingué edicions clandestines d’opuscles i algunes detencions. Pel que fa a la religió, no podem oblidar els suport catòlic al moviment sindical, com tampoc que la lluita antifranquista també implicà els protestants, que sofriren repressió, havien d’editar les seves publicacions de forma clandestina i fer les misses també d’amagat.
Al llarg de tot el franquisme, els 11 de Setembre representaren, alhora, el punt de mira anual de la repressió i l’expressió simbòlica de la reivindicació nacional que totes les organitzacions catalanes assumien com a principi programàtic. L’any 1967 el PSUC i CCOO s’uniren a la convocatòria. Els anys següents, hi hagué repressió a dojo, però també artefactes explosius des de l’independentisme, grans mobilitzacions, solidaritat amb els condemnats a mort (Garmendia i Otaegui). Els 11 de setembre, doncs, acabaren convertint-se en el un punt comú de totes les forces antifranquistes.
Aquella solidaritat amb Euskadi fou una de les formes de la resistència antifranquista catalana, i, pel seu prestigi, era una solidaritat transversal (els espanyolistes la veien com un combat antifranquista quan en realitat era clarament independentista). Aquell Consell de Guerra de Burgos generà milers d’actes, assemblees, vagues, manifestacions i accions al carrer per tot Catalunya i molt significativament a Barcelona. La tancada de Montserrat fou un punt històric de compromís antifeixista de la intel·lectualitat catalana. Amb la muntanya de Montserrat presa militarment per forces de la brigada “político-social” i de la Guardia Civil, a manca de Barcelona, seria un bon indret per posar el monument a l’antifranquisme que estem cercant.
En conclusió, front les crítiques interessades per la sacralització del Fossar de les Moreres, per part de suposats esquerrans espanyolistes (actualment aliats de l’interès de l’oligarquia espanyola per preservar la unitat d’Espanya), crítiques que distingeixen entre un monument que anomenen “nacionalista”, en contraposició a la manca d’algun espai “antifranquista”, ens caldrà fer una proposta.
Repassant a grosso modo, a partir de la síntesi que he fet als paràgrafs previs, només veig 4 llocs significatius com quatre barres: 1-altre cop el mateix espai de 1714 (Born i Fossar), atès que aquell indret simbolitza la data del “11 de setembre”, reconeguda per les principals organitzacions antifranquistes, tant de dreta com d’esquerra com sindicals, durant tots els anys de la lluita antifranquista, 2-la Presó Model (que, malauradament és en un terreny que val mols, molts, molts diners, i dubto de l’honestedat dels que tallen el bacallà per a renunciar a treure’n profit), 3-requisar a l’Estat espanyol la Comissaria de Via Laietana per fer-hi un monument a la repressió, i 4-la fàbrica SEAT.
Fantassin
FANTASSIN MANEL. Potser necessitem un espai sagrat de l’antifranquisme a Barcelona, i ha de ser sagrat, perquè quan algú hi vulgui ficar estàtues de Franco o carrets de la compra, la gent ben nascuda ho trobi indecent, deixant que dins del bàndol dels relativistes només hi hagi feixistes, pocs i de mala fama. La manca d’aquest monument és la causa que persones amb l’etiqueta de demòcrates, però... qui sap si a sou de l’enemic, diferenciïn entre dues versions de l’opressió espanyolista: la que comença el 1936 i la que comença el 1640.
Després de l’afer de l’estàtua de Franco al Born, la indignació per la peformance dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” (que segurament té al darrere alguns polítics hereus dels que ja hi eren en l’època de Porcioles), ha tornat a generar debats i retrets entre les esquerres. En concret entre els que segueixen la tradició comunista anti-colonialista de pactar amb les “democràcies nacionals” (petites i mitjanes burgesies nacionalistes), per una banda, i els que actualment coincideixen amb els interessos de l’oligarquia imperialista espanyola, per l’altre costat. I és que, ja ho deia Marx -en relació al cas irlandès- que no totes les burgesies són iguals.
Però, aquest conflicte de l’estàtua de Franco i dels “carrets de la compra al Fossar de les Moreres” també ha preocupat la bona gent, transversal i de tots els colors polítics, que es mostra necessitada de tenir un espai de record a Barcelona. Un espai commemoratiu de l’antifranquisme que, a més permetre visualitzar com estaria mal vist posar-hi símbols feixistes, també permetria recordar els espais heroics de la resistència que tingueren lloc a la megalòpoli catalana.
Recordo els meus inicis en la resistència antifranquista amb 16 anys i vinculat al PSC, però també recordo que era l’Eix Nacional i els símbols catalanistes els que orientaven tota la militància (estem parlant d’abans de la mort de Franco). Per aquesta raó, d’entrada, em semblava que el Fossar hauria de complir perfectament la doble funció (nacional i antifranquista). Tanmateix, de cara a acomodar totes les sensibilitats, no em sembla pas malament fer una petita cerca històrica, per si es pot cercar un altre indret més específic. No sóc historiador ni res semblant, però no és difícil establir el ventall dels principals àmbits que van caracteritzar l’antifranquisme. Si me’n descuido algun, ja m’ho direu i l’afegirem!
No crec que puguem fer àmbit estancs, perquè tots estaven interrelacionats; des de les campanyes populars (com la Vaga de Tramvies, els Fets del Palau de la Musica, la lluita per l’Amnistia, la Marxa de la Llibertat, l’11 de Setembre del milió o l’Afer Galinsoga, tots ells dins d’eix nacional, encara), la resistència nacional pròpiament dita (col·locació de banderes, accions terroristes, commemoracions de diades i sant jordis); la lluita universitària (que era un dels espais de llibertat, juntament amb el futbol), la resistència cultural (cançó, edicions clandestines, Òmnium Cultural i l’IEC, Escoles d’estiu i associacions pedagògiques, esport...), el moviment obrer (vagues, l’acció infiltrada dins del sindicat vertical i després els nous sindicats), les guerrilles armades i les cadenes d’evasió, les Esglésies Catòlica i Protestant, els partits polítics, les plataformes unitàries... i potser finalment la mateixa presó Model, on anaven a parar tots els represaliats de tots els episodis esmentats.
La resistència antifranquista va començar a dissenyar-se dins mateix del forat a la platja que feia de Camp de Refugiats a Argelers de la Marenda. Malauradament, la Guerra Europea en fou el primer entrebanc. Durant els anys immediats de l’ocupació i la repressió més sagnant, no sé pas si podríem parlar de Resistència o sols d’estar amagats, però és veritat que entre els detinguts a la Presó Model de Barcelona ja hi havia “accions de resistència” que podem anomenar així, i tinc entès que, en elles, hi va destacar el PSU, que fins i tot hi editava butlletins.
Les primeres accions de resistència urbana pròpiament dites crec recordar que foren les guerrilles llibertàries, els escamots independentistes (accions armades de la secció militar del Front Nacional de Catalunya des de 1943, que es veieren interferides, no sols per les caigudes policials, sinó també les per les baralles entre els partits catalanistes), i les del POUM fins 1947. Alguns grups s’havien forjat durant les cadenes d’evasió entre 1939 i 1944 (relacionades amb els serveis secrets britànics), i d’altres foren creats pel PSUC i van cometre alguns atemptats terroristes, però van acabar desarticulats i l’any 1949. Tot seguit, aparegueren a Barcelona alguns grupuscles anarquistes sense suport del Moviment Llibertari (atès que els acusava de ser més delinqüents que polítics), i en el cas de Quico Sabaté, se sap que va venir a la capital només de passada. Pel que fa a la guerrilla rural llibertària, la relació amb Barcelona només fou que en Massana desertà de la Model.
Des del punt de vista polític, cal destacar la formació del Moviment Socialista l’any 1945, a partir d’una escissió del POUM, i que fins 1953 van formar part del Govern de la República i del Parlament Català a l’exili, i després s’alià amb el PSOE per reorganitzar l’UGT a l’interior. Per la seva banda, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, especialment després que en fugissin els socialistes i s’integrés dins la III internacional, el convertiren en un dels objectius principals de la repressió franquista, sobre tot per l’efectivitat del seu aparell de propaganda. Tanmateix, els seus conflictes amb el PCE li han donat una rellevància històrica que també el situen en l’eix nacional. El seu abandonament del terrorisme l’any 1947 fou obligat per la repressió però li va permetre dedicar-se a l’entrisme dins del sindicat vertical i de les associacions socials. Per ambdues raons, fou molt criticat d’haver claudicat i d’haver renunciat a la resistència, però això li va facilitar de créixer, a partir de llavors, amb més tranquil·litat i de forma sostinguda.
La part propagandística era perillosa, però no tant com la resistència armada. D’entre aquestes, les accions públiques sempre eren més arriscades, i a elles van dedicar-se, a partir del mitjans dels quaranta, els escamots de les organitzacions d’alliberament nacional, Estat Català i Front Nacional de Catalunya. Molt menys arriscada era la distribució de manuscrits, accessible fins i tot a accions individuals de molts patriotes anònims, però l’eina principal va ser la premsa clandestina (majoritàriament eren butlletins de partit, però també fulls parroquials), i els més destacables, per organització i pervivència, segurament van ser els òrgans de la CNT i el diari la Humanitat (que havia fundat el President Companys), que tenia l’avantatge de distribuir-se per correu des de França.
El Moviment Obrer no es desvetllà fins la vaga de Manresa de 1946, i durant els inicis en destacà la CNT. A partir de 1960 ja havia acumulat prou forces com per protagonitzar enfrontaments en reivindicació de millores de les condicions laborals i socials dels treballadores de l’entorn barceloní. Els grups catòlics tingueren una gran influència en els intents de reorganització del moviment sindical. Tanmateix, la divisió era la norma, fins el naixement de les Comissions Obreres. Jo crec que aquí estigué l’inici de l’alliberament del carrer i el seu ús per part de la resistència antifranquista en general (no sols a nivell sindical), perquè les grans mobilitzacions de treballadors emparaven la globalitat de les reivindicacions.
A nivell de campanyes populars, crec que cal barrejar dos fenòmens força distanciats però que aconseguiren unir una gran massa transversal. El primer fou impulsat en part des de la CNT, i l’altre des de l’entorn Pujol. Aquest primer, la Vaga de Tramvies de 1951, sí que fou una fita popular en la lluita contra el franquisme: l’increment del preu del bitllet es van ajuntar amb el cansament de la gent i la ineptitud del govern civil. Tres-centes mil persones deixaren de treballar i la repressió fou salvatge, així com la mort d’un nen que fou tirotejat per la policia espanyola. El segon fenomen social fou el cas Galinsoga, deu anys més tard però igualment significatiu d’indignació massiva, en aquest cas no econòmica sinó pel maltracte a la identitat i a la llengua.
Poc després tingueren lloc els anomenats Fets de Palau de 1960, amb Jordi Pujol com a protagonista, que consistiren en la impressió i llançament de fulls volants contra Franco. Què deien aquelles octavetes?: 1-que Franco ens nega la llibertat política, 2-que no hi ha llibertat Sindical, 3-que no hi ha llibertat intel·lectual, 4-que no hi ha llibertat religiosa, 5-que ell i el seu règim són opressors i corruptes. Com sabem, Pujol fou torturat i empresonat a la Model. La transversalitat d’aquell escrit (referències sindicals incloses) no permeten que els presumptes casos de corrupció dels darrers anys l’excloguin de la Història de la Resistència antifranquista.
La Resistència cultural va aprofitar-se d’una certa tolerància per part del Franquisme amb iniciatives editorials, audicions de sardanes i festes tradicionals. L’àmbit universitari era ideal pel desenvolupament d’activitats de resistència, i fou en aquest àmbit que, a partir del 1942, havia reprès la seva tasca l’IEC. També l’escoltisme fou una forma de resistència antifranquista i també tingué edicions clandestines d’opuscles i algunes detencions. Pel que fa a la religió, no podem oblidar els suport catòlic al moviment sindical, com tampoc que la lluita antifranquista també implicà els protestants, que sofriren repressió, havien d’editar les seves publicacions de forma clandestina i fer les misses també d’amagat.
Al llarg de tot el franquisme, els 11 de Setembre representaren, alhora, el punt de mira anual de la repressió i l’expressió simbòlica de la reivindicació nacional que totes les organitzacions catalanes assumien com a principi programàtic. L’any 1967 el PSUC i CCOO s’uniren a la convocatòria. Els anys següents, hi hagué repressió a dojo, però també artefactes explosius des de l’independentisme, grans mobilitzacions, solidaritat amb els condemnats a mort (Garmendia i Otaegui). Els 11 de setembre, doncs, acabaren convertint-se en el un punt comú de totes les forces antifranquistes.
Aquella solidaritat amb Euskadi fou una de les formes de la resistència antifranquista catalana, i, pel seu prestigi, era una solidaritat transversal (els espanyolistes la veien com un combat antifranquista quan en realitat era clarament independentista). Aquell Consell de Guerra de Burgos generà milers d’actes, assemblees, vagues, manifestacions i accions al carrer per tot Catalunya i molt significativament a Barcelona. La tancada de Montserrat fou un punt històric de compromís antifeixista de la intel·lectualitat catalana. Amb la muntanya de Montserrat presa militarment per forces de la brigada “político-social” i de la Guardia Civil, a manca de Barcelona, seria un bon indret per posar el monument a l’antifranquisme que estem cercant.
En conclusió, front les crítiques interessades per la sacralització del Fossar de les Moreres, per part de suposats esquerrans espanyolistes (actualment aliats de l’interès de l’oligarquia espanyola per preservar la unitat d’Espanya), crítiques que distingeixen entre un monument que anomenen “nacionalista”, en contraposició a la manca d’algun espai “antifranquista”, ens caldrà fer una proposta.
Repassant a grosso modo, a partir de la síntesi que he fet als paràgrafs previs, només veig 4 llocs significatius com quatre barres: 1-altre cop el mateix espai de 1714 (Born i Fossar), atès que aquell indret simbolitza la data del “11 de setembre”, reconeguda per les principals organitzacions antifranquistes, tant de dreta com d’esquerra com sindicals, durant tots els anys de la lluita antifranquista, 2-la Presó Model (que, malauradament és en un terreny que val mols, molts, molts diners, i dubto de l’honestedat dels que tallen el bacallà per a renunciar a treure’n profit), 3-requisar a l’Estat espanyol la Comissaria de Via Laietana per fer-hi un monument a la repressió, i 4-la fàbrica SEAT.
Fantassin
divendres, 10 de febrer del 2017
Qui no vol esmicolar l’Estat capitalista?
Qui no vol esmicolar l’Estat capitalista?
Publicat a Llibertat.cat divendres 10 de febrer de 2017
http://www.llibertat.cat/2017/02/qui-no-vol-esmicolar-l-estat-capitalista-37771
Publicat a Llibertat.cat divendres 10 de febrer de 2017
http://www.llibertat.cat/2017/02/qui-no-vol-esmicolar-l-estat-capitalista-37771
No hem de tenir cap dubte que vivim un moment terriblement contradictori. Ho és tant, que bona part de l’impuls independentista està generat per aquell enemic que té la base més enllà dels Monegros. No cal ser gaire espavilat per adonar-se dels errors que comet la direcció policèntrica del Procés, i això és degut a la manca de clarificació i la gran diferència d’interessos (entre els quals segurament pesen força els personals, conjunturals i superflus). La prova ha estat com, en la negociació dels Pressupostos de la Generalitat, no s’ha dubtat a prioritzar quelcom, tant mal vist per la ciutadania, com l’exoneració d’impostos als més rics, i a posar en perill una oportunitat fonamental de generar consciència com és la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació al setembre.
Quan imaginàvem aquest moment, prevèiem un front patriòtic capaç d’estructurar en xarxa el país en forma de contrapoder efectiu, que fes funcionar alhora unes elaboracions intel·lectuals de gran qualitat i consens, una direcció política centralitzada, i totes les actuacions militants coordinades i de gran efectivitat que calguessin. Tampoc prevèiem que l’oportunitat històrica de trencar un estat capitalista tingués un rebuig tan clar per part de l’esquerra d’origen espanyol. Una esquerra que ha prioritzat el sentimentalisme patriòtic colonial i, per tant, l’aliança objectiva amb els interessos de l’oligarquia espanyola, abans que l’aliança tradicional, tàctica i puntal del comunisme d’alliberament amb les burgesies nacionals.
L’Adam Majó especulava l’altre dia amb l’arquitectura sistèmica de l’independentisme. Venia a dir que part de les contradiccions que sofrim deriven d’una gran separació entre les coordenades ideològiques de la forma actual que té la Unitat Popular i la tebior Republicana, una mena de forat sociològic que encara no hem estat a temps d’ocupar, i on la gent que s’hi sent identificada queda inevitablement sota la influència de l’espanyolisme. A pocs mesos del xoc de trens, és tan improbable que la direcció política madrilenya de Podemos permeti que les seves franquícies catalanes vagin gaire més enllà de l’acceptació formal del dret a decidir, com que l’esquerra independentista sigui capaç de tapar aquest forat amb estructures pròpies.
Les contradiccions de l’aliança que vol trencar l’Estat capitalista espanyol tampoc no faciliten els pactes puntuals amb aquell espai d’esquerra espanyolista, perquè els antics Convergents, que tant volien eixamplar la base social de l’independentisme, són els mateixos que, obcecats per dificultar la progressivitat fiscal, han posat esculls a l’eixamplament. De tota manera, els militants que he conegut de l’esquerra espanyolista a Catalunya tampoc m’han amagat mai que sols esperen la finalització del Procés per poder bastir governs d’esquerres autonòmics que puguin ser útils als seus interessos a Madrid.
Així doncs, al marge de tots els pactes que siguin necessaris amb l’espai de Podemos i derivats, en temes d’interès mutu (com l’enèsima sol·licitud de fer una referèndum al govern de Rajoy, qüestions democratistes o mostres de solidaritat amb els represaliats), la meva proposta és que no actuem a la desesperada durant aquests mesos perdent temps i forces intentant una entesa impossible per un referèndum unilateral que mai no acceptaran. L’objectiu principal de l’esquerra independentista ha de ser el de treballar des de ja en la construcció d’aquest espai ideològic pendent entre les CUP i ERC actuals, amb independència de si al setembre hi ha o no xoc de trens.
Fantassin
dissabte, 4 de febrer del 2017
Les armes xenòfobes contra el Procés independentista
Les armes xenòfobes contra el Procés independentista
De debò de debò us dic que com més s'apropi el xoc de trens entre Catalunya i Espanya, més "agents dorments'"(suposats catalanistes) veurem intoxicant les xarxes catalanes amb propaganda "casualment antiàrab".
Auguro que per les xarxes socials catalanistes començaran a córrer consignes xenòfobes, però no pas centrades en l'islam o el terrorisme (o potser només circumstancialment) sinó en concret contra la "immigració àrab", i que aquestes consignes les emetran perfils suposadament catalanistes.
Per què ho penso? Doncs perquè setmanes prèvies al 9N i a les darreres eleccions ja ho vaig detectar i ara penso que allò poden haver estat assajos. I allò que vaig veure no era anti-islamisme, ni xenofòbia contra tothom (i menys que ningú contra la immigració castellana a Catalunya) sinó contra els àrabs, estigmatitzant-los de "ser estructuralment delinqüents i de viure a costa dels nostres serveis socials".
Això em fa pensar que la diferència entre els àrabs i altres minories immigrants és què gràcies a la poca distància del Magrib és fàcil que ens arribin treballadors poc qualificats (en canvi els que arriben d'altre indrets més allunyats acostumen a ser més qualificats professionalment, és dir, que arriben perquè s'ho poden permetre, perquè les seves qualitats els fan mereixedors del suport del clan per arribar aquí sabent que podran prosperar fàcilment). Per aìxò, per la poca qualificació professional, és més fàcil que siguin magrebins alguns dels que han de recórrer als serveis socials.
Aquest fet permet els feixistes d'estigmatitzar tots els àrabs del mon mundial, però també permet l'Estat espanyol (i els seus agents dorments a casa nostra disfressats d'independentistes) iniciar campanyes entre la població per distreure'ns de la dialèctica Catalunya-Espanya ("...si tots els immigrants àrabs són gent aliena a nosaltres que viuen dels nostres serveis socials, en conseqüència els Espanyols són part de nosaltres...") , i seria una manera de desactivar aquella part dels catalans catalanistes que pogués ser permeable al racisme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)