LLENGUA O MORT

LLENGUA O MORT
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 6 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/llengua-o-mort/

Al meu entendre, en el tema lingüístic comencem a fer el ridícul. Segurament en política anem bé, perquè el poble català, orgullós i mil·lenari, ha aconseguit aixecar-se després de tres segles de massacres, voluntats genocides dels nostres enemics i traïcions dels suposats aliats, integrant una part de la massiva immigració espanyola arribada durant els anys seixanta i setanta del segle passat.  Malgrat que alguns Catalans criptoespanyolistes blasmen contra la immigració no-espanyola arribada en època autonòmica, magnificant-la,  no és aquest el problema. La grandíssima heroïcitat  de Catalunya és haver aconseguit  sumar al procés independentista moltes persones d’origen espanyol que encara no parlen català. Aquest 48% dibuixa un 52% que és alhora polític i lingüístic perquè els mitjans en espanyol són la principal via de penetració de la propaganda espanyolista.

He dit que comencem a fer el ridícul perquè la normalització de la llengua pròpia de Catalunya no està aconseguint el mateix impuls que la reconstitució del nostre orgull com a poble. L’ús global del català, en relació a l’ús de l’espanyol, està molt lluny d’arribar al 48%, malgrat que des de la Generalitat ens vulguin consolar amb dades encapsulades (com el 54% de llibres en la nostra llengua venuts el dia de Sant Jordi). Sabent que hi ha una relació fonamental entre la identificació nacional i l’idioma, el nostre estancament lingüístic dificulta greument la conversió a l’independentisme del 50% dels ciutadans de Catalunya.

Fa pocs mesos, un conegut estranger em va comparar el cas català amb el poblet dels irreductibles gals del còmic.  Li vaig respondre que si Catalunya fos el darrer amagatall de quatre indígenes tossudament resistents celebraria que fóssim com l’Astèrix, però el terrible drama dels Catalans és que la nostra és la 9a llengua d’Europa i no ho estem fent valdre. Hauríem d’iniciar una gran campanya internacional de presentació, amb el títol “We are the ninth in Europe”, que fes  treure els colors als Europeus, assenyalant-los per la marginació a la qual estan sotmetent el seu novè idioma. Això facilitaria que tot seguit s’entengués molt millor la reclamació d’un Estat pel novè poble europeu.

Suposo que una part del problema prové de que ens sentim insegurs perquè la nostra llengua va més enllà de la regió que està reclamant ser Estat independent i, per tant, a l’hora de fer bandera de l’idioma, molts no s’atreveixen a comptar-hi els valencians i els illencs (s’està fent amb la boca petita). Tot plegat és un greu error. Recordo trenta-cinc anys de crítiques convergents a la reivindicació de Països Catalans: “esteu perjudicant Catalunya”, “esteu generant anticatalanisme a València”, “sabem que la llengua és la mateixa però heu d’evitar dir-ho en veu alta…”.

Tant de reduccionisme catalunyès en relació al català necessàriament ha d’acomplexar-nos, impedint que reivindiquem la llengua amb prou energia. En conclusió: no cal un projecte polític previ per a defensar un idioma  perquè llavors els catalunyistes fan una política lingüística acomplexada i només els activistes “de Països Catalans” defensem tota l’extensió del català, des de Salses a Guardamar. És per això que des d’Europa ens veuen tan petits. Hem de fer-ho a l’inrevés: “cal defensar un idioma perquè a partir del marc idiomàtic és més fàcil que es visualitzi un projecte polític i que la cohesió social faciliti acumular forces per a bastir amb èxit aquest projecte polític independentista”.  És arran de reconèxer que el 9è idioma d’Europa roman marginat que cal argumentar la necessitat d’un o varis Estats pel poble que parla aquesta llengua, perquè, en cas contrari, s’evidencia arreu del mon que la Unió Europea té una molt greu anomalia interna en relació al seu 9è idioma.

Quan hem volgut “fer derivar llengua de poder polític” hem tendit al reduccionisme lingüístic: els signants del Manifest del 1934 proposaven els Països Catalans i per tant l’idioma havia de ser només la parla d’aquest  territori. Després, els polítics catalanistes que tingueren poder durant la Transició (destacadament convergents i psuqueros), com que es van limitar a la regió catalunyesa, van atomitzar encara més la recuperació lingüística, i així de penosa està actualment. Doncs ja posats, havent recuperat en un 48%  l’autoestima política, potser ja ens toca fer bandera, des de Barcelona mateix i de forma desacomplexada,  de tota l’extensió de la nostra llengua. La meva proposta: atès que estem reconeixent que l’anomenat “procés independentista” no abasta tot l’àmbit lingüístic sinó solament la part catalunyesa, tampoc ja no ve d’aquí que ens reconeguem en la totalitat de la nostra civilització i de la família lingüística a la qual pertanyem (de la qual ens vam separar formalment –en part per males influències espanyoles- el maig de l’any 1934): l’àmbit  OCCITANOROMÀNIC.

El mon ha de saber que hi ha un territori de 25 milions d’Europeus on la llengua està sent agredida i substituïda amb diferents intensitats (25 milions, poca broma!), que el dialecte del sud (el català) és un dels idiomes més cohesionats i uniformes del mon (probablement mercès a haver tingut un Estat propi i potent), que des de la principal metròpoli d'aquest sud, Barcelona, s’està reivindicant un Estat independent per a una part d’aquest territori, que si ho aconseguirem o no és qüestió de percentatges, però que pel que fa a la llengua han de saber que  s’ha acabat la covardia.

Ja n’hi ha prou de refiar i d’esperar; d’esperar polítiques lingüístiques per a cohesionar la societat amb resultats tan migrats com els que podem veure a la Catalunya actual, 40 després de mort Franco! Ja n’hi ha prou de propostes sobre quina llengua ha de ser oficial en la futura república! No hem d’esperar més! Allò que cal que és estendre la llengua nostra, de manera militant i desacomplexada. No cal fer bandera del mapa, sinó de l’obstinació al carrer, a la feina, al supermercat i arreu. A Brussel·les i a Washington han de poder veure que Europa té un problema, que l’espai lingüístic va creixent, que aquest creixement cohesiona consciències i que d’aquestes consciències en sortirà un o més Estats independents.

  

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Certains confondent encore la géostratégie avec les attitudes de solidarité ou d’angélisme par rapport à l’occitanophilie catalane. Il y en a même qui s’embarquent dans des confrontations qui s’adressent plus au voisin qu’à Paris (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72 ). Notre revendication de l’Occitanie ne relève pas seulement de la solidarité internationaliste mais de « notre » revendication dans le contexte du territoire historique qui nous a façonné. Ce n’est pas dans un sens impérialiste mais dans le sens traditionnel, confédéraliste et souverainiste qui nous caractérise depuis le Ve siècle.

Nous avons vu comment cette pratique a servi pour trouver des appuis pour les Catalans (alors que nos ennemis se sentent menacés de pertes supplémentaires de territoire qui s’ajouteraient aux décolonisations précédentes) et comment ces stratégies créent souvent des cycles d’action-réaction-action : l’Espagne et la France agissent de manière agressive de peur que ces territoires périphériques, à l’origine de langue catalane ou occitane, n’établissent des liens avec la Catalogne.  Les mesures de répression contre la langue ou l’identité ont provoqué des réactions de la part des autochtones qui  contribuent à des avancées dans la conscience nationale.

Dans les années 80 et 90, beaucoup de Catalans ont également condamné la revendication catalane sur Perpignan et Alicante et dernièrement, on nous a dit "vous voyez que nous avions raison, pendant que nous revendiquions des zones éloignées du cadre de la Generalitat de Catalogne, vous ne faisiez que créer des problèmes stériles comme l’anticatalanisme mais au final toute la politique (le Processus, le référendum …) a été réduite à la région de Catalogne au sens strict du terme ». Cependant, en marge des paris espagnolistes ou francistes qui ont caractérisé certains autochtones de la périphérie, la réalité c’est que la revendication constante des Pays catalans a provoqué suffisamment de conscience et de réactions, à Perpignan comme à Alicante qui se traduisent en appuis à l’indépendance du Principat, ainsi que la perspective, si utopique soit-elle, d’un futur espace territorial commun (culturel, administratif, étatique) que nous ne pouvons pas dédaigner.

Il se passe la même chose pour la revendication de l’espace occitano-catalan : nous créons des stratégies qui peut-être ne porteront des fruits que dans un siècle mais que nous ne pouvons pas dédaigner, de la même manière que nous ne le faisions quand nous indépendantistes (les trois pelés que nous étions il y a 40 ans) nous déplacions de Perpignan à Alicante pour une action de renationalisation qui nous a menés aujourd’hui aux portes de l’autodétermination du Principat. Même si d’entrée cela peut nous paraître peu utile, peu urgent, pas indispensable, voué à l’échec, susceptible d’être remis à plus tard … l’Occitanie fait partie de nous et personne de censé ne renonce à une partie de lui-même.

Fantassin

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

Traduit du catalan par JP Hilaire

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

FANTASSIN MANEL.  Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.

Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com  aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la  llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.

També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.

Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable…  Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
Article publicat el 16/11/2015 a  Llibertat.cat 
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069

“-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi. 

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA !!!!

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA !!!!
Article publicat el 30/10/2015 al Diari Gran del Sobiranisme:
http://diarigran.cat/2015/10/defensem-la-nostra-terra/

FANTASSIN MANEL.  Los Catalans avèm l’avantatgi que quand invocam la “tèrra” nos podèm referir al nòstre entorn institucional (la pàtria) e al natural (l’ecologia). La nòstra tradicion tend al federalisme, que permet daissar dobèrta la pòrta  a las ulteriors institucionalisacions d’aqueles domenis qu’en màger o mendre mesura nos son consubstancials: del vilatge als vilatges vesins, als parçans, a las veguerias, a la region, al país e als territòris fraires… dins tèrras sòrs avèm pas mai dreches que degun, mas nos sentèm en cò nostre;  ont sèm eroses es la nòstra tèrra, e los Catalans la defendèm amb las mans e amb çò que caldrà.

Aquesta és l’explicació que vaig haver de donar en francès a uns bretons que vaig conèixer a Montpeller el passat dissabte 24 d’octubre. Em van trobar en el transcurs de la gran manifestació en defensa de la llengua occitana, sorpresos per veure’m amb l’estelada i en mig d’una animada conversa en occità que estava mantenint amb dos vells lluitadors de Niça. Com pot ser que estigueu parlant en occità en comptes d’en francès si vosaltres sou Catalans i els altres sou de Niça? Molt més es van sorprendre en saber que la majoria dels prop  de dos-cents que lluíem estelades pels carrers de la capital de l’Erau no veníem pas de Perpinyà sinó de Barcelona.

 “Així, doncs, barcelonins i valencians sou Occitans? “  -em demanaven els astorats Bretons.  La meva resposta: “el gentilici conjunt de valencians i barcelonins pot ser complicat, com també ho és el de gascons i provençals, però allò que tinc clar és que sóc del meu vilatge, que sóc de Barcelona, que sóc Català, que no sóc pas Espanyol, que, malgrat ser d’origen familiar aragonès, a Saragossa em sento foraster, mentre que a Montpelhièr em sento com a casa meva,  i que, de la mateixa manera, no percebo pas com forasters els occitans  que em trobo per Barcelona”.

En aquest sentit, la tradició patriòtica catalana de lluita en defensa de “la terra” l’aplico globalment allí on sento que pertanyo de forma natural (gairebé ecològica). Forçat a categoritzar, tendiria a posar en el primer lloc d’aquesta pulsió el meu barri, en segon terme el meu vilatge d’origen,  en tercer terme Barcelona, en quart qualsevol indret de Catalunya, en cinquè qualsevol indret de València, Alacant, Mallorca, la Franja… en sisè terme qualsevol indret entre Bordèu i Niça, en setè terme l’àmbit cultural cataloccitan-gal·lo-rhaetocisalpin, en vuitè terme l’entorn mediterrani, en novè el conjunt europeu i en desè terme tot el mon mundial. Probablement, com més lluny del vilatge, menys sentiments d’implicació percebré.

Al final, vaig dir als sorpresos bretons: “sóc Català però també em sento cataloccitan; hauríem estat fent solidaritat internacionalista si haguéssim anat a Brest o a Aiacciu, però crec que a Montpelhièr molts barcelonins hem vingut en defensa  -de forma conscient o alienada-  de la nostra terra, i això també vol dir de la llenguanostra“. Potser no estàvem clamant per la cohesionadíssima varietat que parlem de les Corberes al Segura, sinó per aquell conjunt lingüístic (que s’estén de Bordèu a les Valadas i de Clarmont a Guardarmar), que m’estava donant l’oportunitat de gaudir d’una conversa emocionant amb dos vells patriotes de Niça, els quals m’explicaven, amb orgull i en lenga nostra, com l’any 1936 els seus pares van venir a Barcelona a lluitar contra la invasió espanyola de Franco.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Anem. Per la lenga occitana. oc

Deu mil persones a Carcassona per l'occità és un èxit tenint en compte que vivim al desert, i és també una misèria tenint en compte que es tracta d'un dels majors pobles d'Europa, però per sobre de tot és l'exemple de com l'Estat més racista del nostre subcontinent pot exercir el genocidi cultural amb plena impunitat.

Pel que fa a la Catalunya institucional, res de nou, els líders que ens ha tocat tenir intueixen que és útil tenir un soci econòmic occità, però encara no han entès que els interessos estratègics de Catalunya requereixen una Occitània que hagi recuperat el seu idioma, i que justament en favor dels interessos estratègics de Catalunya cal immiscir-se tant com calgui, des de l'Aran i amb mitjans audiovisuals molt més enllà de les necessitats araneses, que abastin al menys fins a Tolosa, i que facilitin el camí de les avantguardes occitanistes en el camí de la recuperació de la consciència nacional occitana.

Enllestint el tema Mayte Martín

He llegit una mar de comentaris sobre el tema de l'actuació de Mayte Martín en espanyol a l'acte institucional de recordatori de l'ocupació espanyola de 1714, i no m'ha agradat cap d'ells, acabant per l'entrevista de la mateixa Mayte Martín al Periódico d'avui. No m'ha agradat per simplistes, els uns perquè no en saben més i els altres per perverses ocultacions d'interessos reals.

A mi m'agrada moltíssim el flamenc, i reconeixo haver gaudit amb la seva interpretació, però una cosa no treu l'altra, i el principal problema de l'acte era que va semblar que es pretenia donar una imatge de Catalunya com si fos una societat dual. Les societats diverses són més democràtiques que les societats duals, i Catalunya és diversa, no és dual.

El poble de Catalunya a través de les seves organitzacions han volgut que el nostre poble incorpori poblacions d'arreu i les integri a través de l'idioma (com als Estats Units) independentment de que, fora dels àmbits públics més formals, parlin els idiomes que els doni la gana, independentment de que es lideri la producció editorial en espanyol arreu del mon, o de que es canti i s'exporti música paquistanesa.

Ja hem vist com Catalunya va integrar una massiva immigració occitana, i que després va patir, amb manca d’eines, una massiva immigració espanyola. I que Catalunya ha canviat, la Catalunya d’abans de la guerra ja no tenia res a veure amb la repressiva Catalunya reprimida i missaire d’un segle enrera, i la radical Catalunya pre-franquista no te res a veure amb l’actual. Però l’idioma continua sent aquí, a diferencia d’altres llocs, el factor cohesionador.

Durant la transició vam haver de renunciar a força coses, a canvi de la consideració legal de "la llengua pròpia". Per tant, independentment que hi hagi bilingüisme legal, perquè la llengua oficial de l'Estat és legal a Catalunya, Catalunya no és exactament bilingüe, donat que legalment la llengua pròpia és una altra i només legalment aquella. En conseqüència tots els idiomes són benvinguts, i un d'ells, l’espanyol, en ser legal a l'estat, té més prerrogatives legals que els altres (gallec, urdu, berber, xinès, àrab...).

Suposo que el problema és que alguns encara no han paït aquesta singularitat legal i continuen intentant donar l'aparença de que som una societat dual (catalanoparlants i castellanoparlants), i els gallecs, àrabs, urdus, etc. que es fotin.).

Total, que la polèmica ja no hauria d’haver començat, o es podria haver arreglat sense estendre aquest sentiment de que "ens l'estan jugant" si, en comptes de programar únicament la Mayte Martín, haguessin programat la Mayte Martín i un cantant gallec, i/o àrab, i/o berber, i/o indi...

Això en el cas de voler que la Diada Institucional reflexés la producció artística de Catalunya. I si, en canvi, haguessin volgut quelcom més simbòlic, podien haver fet que artistes forasters cantessin en català.

Ambdues fórmules haurien evitat la sospita de que es vol imposar la concepció de que Catalunya és uns societat dual, perquè tots sabem que les societats duals pateixen manca d'integració, enfrontaments, l'adhesió de la resta de les minories a un o altre bàndol, normalment al bàndol més fort, etc. Per això molts han reaccionat amb més por que no pas angunia.

I és que cal estar vigilants perquè hi ha interessos inconfessables darrera d'aparences molt formals (només cal veure el racisme catalanofòbic que transpiren molts suposadament respectables locutors de l'emissora de l'Església). No badem!

Records de París. Petit anecdotari

Ja he tornat de fer el turista a París, sort que encara em queden uns dies de vacances. He llegit alguns blogs d'intel·lectuals que també hi han estat, i també han coincidit companys treballadors com jo. Ja és curiós!

SEGURETAT

En tertúlies prèvies, al bar, ha sortit vàries vegades la idea de que París havia esdevingut la capital més segura, i penso que més d'un ha (hem) canviat els plans previs d’anar a Roma, a Londres o a Egipte.

En tot cas, la seguretat francesa només és aparença: cap control d’entrada (en canvi els controls espanyols en la frontera intercatalana són rigorosos, i potser més atents a la immigració que a altra cosa), tot París ple de soldat amb el fusell a punt, però en actitud de tenir només un paper estètic més que efectiu (malgrat l'orgull que mostra el taxista pakistanès, que em comenta la necessitat del suport de l’exèrcit en les patrulles urbanes). La veritat és que no sé que pensar del fet que l’home sigui pakistanès.

I si bé, cal reconèixer les bones mesures de control de museu d’Orsay, amb un nombre reduït de visitants, fa por, en canvi, veure tot el contrari al Louvre, la qual cosa fa pensar que les paradoxes juguen sempre en camp enemic, i en aquest cas es constata que, a major nombre d’objectius –persones-, pitjor és la seguretat.

COMPARACIONS

Les comparacions són inevitables. La primera que frapa és que “a París no hi ha cagades de gos per les voreres”. Llevat de les espantoses papereres que hi han posat, el servei de neteja sembla semblant, i no tenen pas pinta de treballar millor que els d'aquí. Però al cap de poc t'adones que no pares de veure treballadors de la neteja pel carrer, a totes hores, en canvi podria dir l'horari que fan els que passen per davant de casa a BCN cada matí. També observo conductes incíviques dels vianants, per tant no és una simple diferència cultural entre ciutadans, sinó entre ajuntaments i la forma que tenen de gastar-se els diners.

COM A CASA

Feia 20 anys que no trepitjava París, però la sensació ha estat la mateixa, és com estar a casa. Es una sensació contradictòria que he comentat sovint amb altres catalans: tot i la secular enemistat entre Catalunya i França, hi ha una gran afinitat dels barcelonins que parlem francès amb París. Ens hi sentim moltíssim menys forasters que no pas a Madrid. I deu ser mutu, perquè ja he sentit uns quants turistes parisencs a BCN comentar còm els recorda París –suposo que en miniatura- tal o tal altre carrer de la capital catalana.

SIMPATIA

Fa ràbia parlar de clixés, però donat que he vist que ni els suposadament més correctes se n’estan, jo també ho faré. Penso que l'antipatia referida als parisencs és com la suposada gasiveria dels catalans. En concret observo que els parisencs “de vàries generacions” supersimpàtics que em trobo, estan de lleure, i que tots els antipàtics –molt- que he encepegat són nous-francesos, que precisament són els únics que em trobo pencant, i no m’estranya que no tinguin temps ni ganes d’estar simpàtics. En conclusió, que igual com la suposada gasiveria dels catalans, més observable en nous catalans, que van de cul, que no pas en catalans de més d’una generació que no treballen per menys de 1500 euros, es tracta –com tot- d’un factor soci-econòmic.

IMMIGRANTS

Com deia, o s’han quedat treballant els immigrants i els “vell-immigrants” són tots de vacances, com jo mateix, o aquí és com a la resta d’Europa. I encara hi ha qui es queixa, com ho proven conflictes com el nostre de Ca n’Anglada i, aquí a París, moltes enganxines xenòfobes i pintades que veig al carrer. En tot cas, em fa molta gràcia al Sacré Coeur la impressió de que la manca de vocacions ha obligat a importar també capellans i escolanets. Els espantossos i dramàtics incendis en pisos d’immigrants, que aquests dies s’han cobrat especialment la vida de molts nens, han permès demostrar que molta de l’atenció a la cohesió social francesa era pura façana, que els polítics no fan bé la seva feina i que després es paga amb vides humanes, amb explotació i amb conflictivitat. Es a dir, s’acaba pagant a la catalana: pagant alts sous a mals gestors, pagant en pròpia pell les consqüències i després pagant per triplicat els costos d’arrajar-ho a posteriori i malament.

IDIOMA

No puc evitar preguntar, a la rossa ukraniana que tinc davant, a la cua de la caixera del súper, per què parla –amb molt d’esforç- al seu fill de dos anys en francès, sent com és aquest l’idioma dominant, amb la qual cosa el nano inevitablement aprendrà el francès correctíssimament –ho vulgui o no- i en canvi ara la mare l’està privant d’aprendre rus o ukranià en una edat fonamental per a incorporar-ho. La noia em respon amb sorpresa –més per l’obvietat, que no pas pel fet de preguntar-li, que està convençuda que, si no ho fa, el nen potser mai no parlarà bé el francès, i això el pot perjudicar.

Es espantós veure com una idea equivocada i culturalment genocida, no solament ha arrelat en la ment del major poble culturalment genocidat d’Europa, l’occità, sinó que, fins i tot en els nous immigrants. L’obsessió per l’aprenentatge perfecte ratlla el terror al fracàs. Arreu sents la cantinella musical “bonjour” amb quasi la mateixa dicció, tant en els africans de París com en les riuades de pagesos de sud, que venen a visitar la seva ciutat-aparador com si fos la Meca, al menys un cop en la vida, com en els moltíssims catalans que s’hi han establert i que hauran prosperat –sempre que hagin perdut tot altre accent.

Només he conegut una excepció, un cambrer ja gran, davant del metro Odeon, que no tenia cap escrúpol per parlar amb accent de poble. Des d’ací el meu agraïment per haver-me alegrat les reflexions.

LA CULTURA DE L’AIGUA

Europa te una cultura fluvial desconeguda per nosaltres. Els rius són una forma de vida. Quina enveja quan veig aquesta gent vivint en aquestes barques ancorades o viatjant pels canals.París és aigua brollant de les voreres per a netejar-les, és el Sena cabalós, són tantes fonts i tanta gespa! (“París és el Sena i el Sena és París”.) Es molt diferent el Plan Hidrológico de l’opulència del malbaratament i també d’algunes obres de transvasament que podríem dir “humanitari”. Per cert, no entenc com poden cobrar-la embotellada als bars de Paris per 3 i fins 4 euros.

Tot això ve al cas d’un dia que em desperto aviat i escolto per la ràdio una entrevista que li fa Radio France Culture a Pedro Arrojo. Tota la meva admiració per ell i el moviment que ha endegat. Parla molt bé el francès per ser espanyol –perdoneu el reduccionisme però he conegut espanyols que fins després de viure trenta anys a França s’enorgullien de les seves dificultats idiomàtiques i de no haver après a dir ni “bonjour”-. Pedro Arrojo explica que, més enllà de l’aigua per a viure, l’aigua-dret-humà o de l’aigua-social, ell no és pas contrari a l’ús dels recursos hídrics com a negoci (“eau-business”), però “no pas pagat amb diners públics”, i per tant la seva bandera és la del consum sostenible.

Fins aquí hi estic d’acord, però de sobte critica el possible transvassament del Roina. No fotem! Cal que anem més enllà de generalitzacions simplistes i pensem també que la solidaritat “humana” està també en qüestionar tanta aigua com es perd, en una Europa del Nord on en sobra. Quan es perd a un nivell indecent podria arribar no solament a BCN, sinó també a l’Àfrica on tanta gent es mor de gana i set. I tot això en base a l’aigua que es perd, SENSE AFECTAR els cabdals del Roina o d’altres rius. Una cosa molt diferent és, després controlar que, un cop acabada la set i desenvolupat un mínim les zones pobres, no s’està pagant amb diners públics una aigua-business.

Potser José Bové rebutjaria el transvassament a BCN, però s’atrevirien a rebutjar enviar tanta aigua sobrant a Somàlia? Això no treu que cal evitar la pèrdua del 40 % de l’aigua catalana, de la mateixa manera que no perdem pas un 40 % d’oli o d’orxata. I no treu que si cal aigua-business, cal que la paguin els empresaris després d’assegurar-nos que no s’afecten els ecosistemes dels grans rius del nord d’Europa ni els paisatges amb les obres dels transvasaments. Au va! Qui s’atreveix a dir que si al trasvassament –controlat, social i ecològicament ben fet- del Danubi i del Rhin a zones assedegades d’Àfrica o Palestina?

VEINS

Com podeu veure, a París no m’he limitat a visitar museus. De tant bé que s’hi està dóna ganes de barrejar-se, de copsar la quotidianitat. I això inclou la radio i al TV, la qual cosa aporta noves curiositats.

Anuncien la Visa per la Imatge de Perpinyà, i per descomptat que no hi ha la més mínima referència al sobrenom “la catalana” que ha imposat l’actual batlle. La mostra fotogràfica és un esdeveniment francès, i punt. En canvi quan acaben de parlar de modernitats i passen al folklore, en concret a les festes populars d’Euskadi nord, no paren d’usar el gentilici de “basc” de forma francament exagerada. El dubte després és si la causa és la temàtica o el subjecte.

Sempre hi ha a París la sensació de que Catalunya els fa por, i sempre acaba sortint la relació amb Occitània. La cosa folklòrica està bé perquè, després, si pots, te’n fots. Però Barcelona està massa prop de Tolosa i potser és molt mal exemple.

Entro en una farmàcia de Montparnasse, prop de la Place de Catalogne, cercant un producte molt concret que acostumo a comprar a Barcelona. L’amable dependenta em demana el nom comercial del producte a Espanya, i li responc que a Barcelona en tenim dues marques que li comunico. Ella llavors s’atura, fa aspecte d’estar pensant un moment, i al final m’etziba una pregunta interessantíssima: còm és que, amb el que va de pocs dies, ja s’ha trobat quatre turistes de Barcelona que, quan els pregunta per una marca espanyola, li responen amb evasives del tipus “a Catalunya s’anomena” o, com he fet jo, “a Barcelona s’anomena”.

Em posa en un compromís, perquè no tinc temps ni ganes per a explicar-li coses que, d’altra banda, està programada educativament per la France, per a menysprear o rebutjar –ja li noto en el posat-, i d’altra banda tampoc no vull donar-li una idea d’irredentisme. Tot i això, decideixo prendre la medecina, que tinc pressa, i respondre-li amb una altra evasiva: “potser el fet que el carrer Vercingetorix creua la Plaça de Catalogne tingui alguna cosa a veure..." i me’n vaig, esperant que tot plegat la indueixi a interessar-se més pel nostre país.

De tota manera l’anècdota em fa reflexionar sobre el fet de que els catalans que s’ha trobat la farmacèutica hagin coincidit. Es estadísticament improbable, és com quan al Gran Basar d’Istanbul els venedors que t’atabalen et pregunten si ets espanyol, i quan dius que no ja et pregunten de seguida si ets català, perquè se n’han trobat a milers fent la mateixa conya (i amb la malfiança de si serem amics dels kurds). Si tenim en compte que a Catalunya, fins i tot entre els votants catalanistes, dominen clarament els que diuen sempre frases del tipus “aquí a Espanya”, arribarem a la conclusió de que els que viatgen son els altres, ...o potser ho són degut al fet que viatgen??

AU REVOIR, PARIS

A la Gare d'Austerlitz està a punt de sortir el tren de Barcelona. Que el tren és espanyol es nota en els mànecs desmanegats, els coixins desfilats i els velcros trencats. Al bar de l’andana volen acomiadar-nos i posen música en espanyol, igual com quan vam arribar. Em sembla que no tenen ni idea de què diu la cançó, un cambrer es desplaça fent moviments com si estigués ballant salsa; molta menys idea deuen tenir de Barcelona, i segur que quan pensen en un país tan proper i tan afí com Catalunya ens volen ballant sevillanes amb barret mexicà. Sona la cançó a l’andana: Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Che Guevara. ¡Seguiremos adelante, como junto a ti seguimos, y con Fidel te decimos, "Hasta siempre Comandante!"

Au Revoir, París, espero que no tornin a passar 20 anys, que continuem sentint-nos com a casa, i que els catalans siguem capaços de saber comunicar-te també qui som i com som de debò.