LLENGUA O MORT

LLENGUA O MORT
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 6 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/llengua-o-mort/

Al meu entendre, en el tema lingüístic comencem a fer el ridícul. Segurament en política anem bé, perquè el poble català, orgullós i mil·lenari, ha aconseguit aixecar-se després de tres segles de massacres, voluntats genocides dels nostres enemics i traïcions dels suposats aliats, integrant una part de la massiva immigració espanyola arribada durant els anys seixanta i setanta del segle passat.  Malgrat que alguns Catalans criptoespanyolistes blasmen contra la immigració no-espanyola arribada en època autonòmica, magnificant-la,  no és aquest el problema. La grandíssima heroïcitat  de Catalunya és haver aconseguit  sumar al procés independentista moltes persones d’origen espanyol que encara no parlen català. Aquest 48% dibuixa un 52% que és alhora polític i lingüístic perquè els mitjans en espanyol són la principal via de penetració de la propaganda espanyolista.

He dit que comencem a fer el ridícul perquè la normalització de la llengua pròpia de Catalunya no està aconseguint el mateix impuls que la reconstitució del nostre orgull com a poble. L’ús global del català, en relació a l’ús de l’espanyol, està molt lluny d’arribar al 48%, malgrat que des de la Generalitat ens vulguin consolar amb dades encapsulades (com el 54% de llibres en la nostra llengua venuts el dia de Sant Jordi). Sabent que hi ha una relació fonamental entre la identificació nacional i l’idioma, el nostre estancament lingüístic dificulta greument la conversió a l’independentisme del 50% dels ciutadans de Catalunya.

Fa pocs mesos, un conegut estranger em va comparar el cas català amb el poblet dels irreductibles gals del còmic.  Li vaig respondre que si Catalunya fos el darrer amagatall de quatre indígenes tossudament resistents celebraria que fóssim com l’Astèrix, però el terrible drama dels Catalans és que la nostra és la 9a llengua d’Europa i no ho estem fent valdre. Hauríem d’iniciar una gran campanya internacional de presentació, amb el títol “We are the ninth in Europe”, que fes  treure els colors als Europeus, assenyalant-los per la marginació a la qual estan sotmetent el seu novè idioma. Això facilitaria que tot seguit s’entengués molt millor la reclamació d’un Estat pel novè poble europeu.

Suposo que una part del problema prové de que ens sentim insegurs perquè la nostra llengua va més enllà de la regió que està reclamant ser Estat independent i, per tant, a l’hora de fer bandera de l’idioma, molts no s’atreveixen a comptar-hi els valencians i els illencs (s’està fent amb la boca petita). Tot plegat és un greu error. Recordo trenta-cinc anys de crítiques convergents a la reivindicació de Països Catalans: “esteu perjudicant Catalunya”, “esteu generant anticatalanisme a València”, “sabem que la llengua és la mateixa però heu d’evitar dir-ho en veu alta…”.

Tant de reduccionisme catalunyès en relació al català necessàriament ha d’acomplexar-nos, impedint que reivindiquem la llengua amb prou energia. En conclusió: no cal un projecte polític previ per a defensar un idioma  perquè llavors els catalunyistes fan una política lingüística acomplexada i només els activistes “de Països Catalans” defensem tota l’extensió del català, des de Salses a Guardamar. És per això que des d’Europa ens veuen tan petits. Hem de fer-ho a l’inrevés: “cal defensar un idioma perquè a partir del marc idiomàtic és més fàcil que es visualitzi un projecte polític i que la cohesió social faciliti acumular forces per a bastir amb èxit aquest projecte polític independentista”.  És arran de reconèxer que el 9è idioma d’Europa roman marginat que cal argumentar la necessitat d’un o varis Estats pel poble que parla aquesta llengua, perquè, en cas contrari, s’evidencia arreu del mon que la Unió Europea té una molt greu anomalia interna en relació al seu 9è idioma.

Quan hem volgut “fer derivar llengua de poder polític” hem tendit al reduccionisme lingüístic: els signants del Manifest del 1934 proposaven els Països Catalans i per tant l’idioma havia de ser només la parla d’aquest  territori. Després, els polítics catalanistes que tingueren poder durant la Transició (destacadament convergents i psuqueros), com que es van limitar a la regió catalunyesa, van atomitzar encara més la recuperació lingüística, i així de penosa està actualment. Doncs ja posats, havent recuperat en un 48%  l’autoestima política, potser ja ens toca fer bandera, des de Barcelona mateix i de forma desacomplexada,  de tota l’extensió de la nostra llengua. La meva proposta: atès que estem reconeixent que l’anomenat “procés independentista” no abasta tot l’àmbit lingüístic sinó solament la part catalunyesa, tampoc ja no ve d’aquí que ens reconeguem en la totalitat de la nostra civilització i de la família lingüística a la qual pertanyem (de la qual ens vam separar formalment –en part per males influències espanyoles- el maig de l’any 1934): l’àmbit  OCCITANOROMÀNIC.

El mon ha de saber que hi ha un territori de 25 milions d’Europeus on la llengua està sent agredida i substituïda amb diferents intensitats (25 milions, poca broma!), que el dialecte del sud (el català) és un dels idiomes més cohesionats i uniformes del mon (probablement mercès a haver tingut un Estat propi i potent), que des de la principal metròpoli d'aquest sud, Barcelona, s’està reivindicant un Estat independent per a una part d’aquest territori, que si ho aconseguirem o no és qüestió de percentatges, però que pel que fa a la llengua han de saber que  s’ha acabat la covardia.

Ja n’hi ha prou de refiar i d’esperar; d’esperar polítiques lingüístiques per a cohesionar la societat amb resultats tan migrats com els que podem veure a la Catalunya actual, 40 després de mort Franco! Ja n’hi ha prou de propostes sobre quina llengua ha de ser oficial en la futura república! No hem d’esperar més! Allò que cal que és estendre la llengua nostra, de manera militant i desacomplexada. No cal fer bandera del mapa, sinó de l’obstinació al carrer, a la feina, al supermercat i arreu. A Brussel·les i a Washington han de poder veure que Europa té un problema, que l’espai lingüístic va creixent, que aquest creixement cohesiona consciències i que d’aquestes consciències en sortirà un o més Estats independents.

  

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Certains confondent encore la géostratégie avec les attitudes de solidarité ou d’angélisme par rapport à l’occitanophilie catalane. Il y en a même qui s’embarquent dans des confrontations qui s’adressent plus au voisin qu’à Paris (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72 ). Notre revendication de l’Occitanie ne relève pas seulement de la solidarité internationaliste mais de « notre » revendication dans le contexte du territoire historique qui nous a façonné. Ce n’est pas dans un sens impérialiste mais dans le sens traditionnel, confédéraliste et souverainiste qui nous caractérise depuis le Ve siècle.

Nous avons vu comment cette pratique a servi pour trouver des appuis pour les Catalans (alors que nos ennemis se sentent menacés de pertes supplémentaires de territoire qui s’ajouteraient aux décolonisations précédentes) et comment ces stratégies créent souvent des cycles d’action-réaction-action : l’Espagne et la France agissent de manière agressive de peur que ces territoires périphériques, à l’origine de langue catalane ou occitane, n’établissent des liens avec la Catalogne.  Les mesures de répression contre la langue ou l’identité ont provoqué des réactions de la part des autochtones qui  contribuent à des avancées dans la conscience nationale.

Dans les années 80 et 90, beaucoup de Catalans ont également condamné la revendication catalane sur Perpignan et Alicante et dernièrement, on nous a dit "vous voyez que nous avions raison, pendant que nous revendiquions des zones éloignées du cadre de la Generalitat de Catalogne, vous ne faisiez que créer des problèmes stériles comme l’anticatalanisme mais au final toute la politique (le Processus, le référendum …) a été réduite à la région de Catalogne au sens strict du terme ». Cependant, en marge des paris espagnolistes ou francistes qui ont caractérisé certains autochtones de la périphérie, la réalité c’est que la revendication constante des Pays catalans a provoqué suffisamment de conscience et de réactions, à Perpignan comme à Alicante qui se traduisent en appuis à l’indépendance du Principat, ainsi que la perspective, si utopique soit-elle, d’un futur espace territorial commun (culturel, administratif, étatique) que nous ne pouvons pas dédaigner.

Il se passe la même chose pour la revendication de l’espace occitano-catalan : nous créons des stratégies qui peut-être ne porteront des fruits que dans un siècle mais que nous ne pouvons pas dédaigner, de la même manière que nous ne le faisions quand nous indépendantistes (les trois pelés que nous étions il y a 40 ans) nous déplacions de Perpignan à Alicante pour une action de renationalisation qui nous a menés aujourd’hui aux portes de l’autodétermination du Principat. Même si d’entrée cela peut nous paraître peu utile, peu urgent, pas indispensable, voué à l’échec, susceptible d’être remis à plus tard … l’Occitanie fait partie de nous et personne de censé ne renonce à une partie de lui-même.

Fantassin

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

Traduit du catalan par JP Hilaire

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

FANTASSIN MANEL.  Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.

Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com  aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la  llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.

També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.

Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable…  Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Jordi Vera, el Bloc Catala de centre-esquerra dins de CiU

dimarts, de novembre 21, 2006

Jordi Vera, el Bloc Catala de centre-esquerra dins de CiU

Ja fa mesos (al febrer) que vaig perdre una juguesca en la qual jo no creia que el Bloc Català s’integrés a CDC. Avui he sabut que també l’alcaldessa de Salses s’hi apunta. Es curiós que això passi coincidint amb l’accés al poder d’ERC a les comarques centrals, però suposo que al Rosselló no estan massa pendents de l’actualitat metropolitana. La raó del meu error era una percepció equivocada de com pensava que eren els punts de vista i les prioritats de Jordi Vera. Es veritat que els temps canvien que ha plogut molt des d’aquel 25 de gener que començava dient:
...
I ara permeteu-me llegir la pàgina núm. 498 de la Historia de Catalunya resumida. "...A les nou del matí, la Radio Nacional de Espana va anunciar la proclamació de la República Nacional de Catalunya que s'havia efectuat la nit del 25 de gener de l'any 2014, a Barcelona, Castelló, Palma, Fraga, Gandia i
...
(que podeu llegir completament al núm. 136, pàgina 6, de la revista Lluita). I encara ha plogut més des d’allò que explica en Jordi al seu llibre sobre la història del FAC (edicions lluita, col·lecció espurna núm. 5).

No és pas l’únic que ha canviat, per sobre de tot han canviat els temps i les situacions, i jo mai no criticaria el Jordi Vera per les seves idees ni per les seves opcions. De fet, en aquells anys en que es va debatre el tema de la denominació de la nació (coincidint amb el llibre d’en Guia “Digueu-li Catalunya”) ja vaig tenir l’oportunitat de treure’m el barret davant les seves anàlisis. Però ja m’havia fet una idea d’ell molt abans, el recordo en una sardinada que ens va convidar (juntament amb l’Imma i el malaguanyat Toni i d'altres bons amics) a casa seva, devia ser l’any 81. El vaig percebre com una persona amb conviccions però per sobre de tot amb visió.

Es justament per això, que he perdut la juguesca, perquè creia que, ara que també ha plogut des de les atzagaiades del PI, no era lògic que repetís l’opció convergent. Es a dir, que diferim en com interpretem el desenvolupament polític sistèmic a Catalunya: jo veig CDC a punt de perdre paulatinament tot allò que té de centre-esquerra, perquè en aquest espai ja s’hi està consolidant ERC. O potser en Jordi ho té clar i, en un acte de suprem sacrifici, ha considerat que és el moment de catalanitzar la dreta francesa, al més pur “estil Jordi Pujol”, competint directament per l’electorat de dreta. Si és així em sap greu pels militants d’esquerres del Bloc que hauran de començar a abandonar el vaixell.

La teoria conspirativa del SI estatutari

divendres, de maig 19, 2006

La teoria conspirativa del SI estatutari

La teoria conspirativa del SI estatutari.

Realment el carrer és savi o, si més no, imaginatiu. Avui he sentit un manobre que, com no sabia que el NO d’ERC ha estat forçat per les bases, hauria pogut crear una teoria conspirativa digna de Ianquilàndia. En síntesi consisteix en que, encara que el tema no interessa, cal votar si per contrarestar els dolents que volen el NO, però segurament s’han posat d’acord els dolents amb els bons per a que els primers demanin el NO i així la gent decent es mobilitzaria pel SI.
+
Us explico com ha anat. Estàvem esmorzant al bar prop d’una colla de manobres i paletes de l’obra que estan fent al costat. Per l’accent els he etiquetat tots com a pertanyents a l’immigració espanyola de fa mig segle (em refereixo als seus fills, és a dir, gent com jo que, en comptes de créixer en un entorn mixt, s’han criat en les poblacions de l’entorn de Barcelona en ambient predominantment andalús), llevat d’un home més jove amb barba rossa-pèlroja i d’accent semític (probablement marroquí o algerià).
+
Ens ha cridat l’atenció perquè parlaven de política, la qual cosa no és gens habitual. De seguida hem vist que el tema polític havia derivat de l’esportiu i, en concret de la intervenció de Zapatero i dels líders catalans ahir a Paris en el partit de fúbol. La mateix premsa gratuïta ha comentat vàries teories sobre l’efecte del partit en el vot estatutari. Sembla ser que aquesta premsa ha influït positivament en els hàbits de lectura populars i m’alegro per això.
+
Però allò que més ha fet que em quedés amb la pel·lícula ha estat un comentari sobre “extremismes”. Ja sabeu que m’encanta tot això dels centrismes i els extrems polítics. En concret un d’ells responia a un comentari despectiu sobre “la mandanga del estatuto” amb tota una anàlisi: “...nozotroh nunca hemo votao la generalitah...” (això és més que probable ja que sabem que l’abstencionisme és immens en les votacions autonòmiques catalanes entre la població monolíngüe; igual com ha va ser en el referèndum de l’estatut en funcions) “...pero zi loh extremista ze lo quieren cargar...!”
+
Quan un d’ells pregunta “si el PP es extremista” tots els altres responen que si. Això m’ha cridat molt l’atenció perquè ja fa temps que escolto molt comentari filo-pp en les converses de bar, especialment entre treballadors de l’extra-radi; després he recordat que un d’ells portava fa dies una revista de la conc, per tant pot tractar-se de gent –de la poca gent- sindicada i això explica plenament que tinguin forta consciència anti-pp. No exagero, només cal que pareu l’orella i veureu com ha canvia la percepció del P.P. on abans era inconcebible. Finalment un altre es fa un embolic entre el Carod, ETA, l’Al-Qaida per, al final, posar-los tots al sac dels dolents “...los malos no lo quieren, puez habrá que votar esta vez la Generatah...”
+
I aquí és on ha aparegut "el llest", precisament el més alt i amb la veu més forta, tant que ha quedat tothom callat, dient que “...zeguro que se han puesto de acuerdo el Zapatero con el PP y con el Carorovira para que los extremistas digan que no y así la mayoria de nozotroh, que nos importa un cuerno todo eso del catalán, vayamoh corriendo a votar si”. El debat ha tornar al terreny futbolístics no sense abans comentar varis dels assistents que, segurament sí que és una conxorxa, però que, per si de cas, més val votar no fos que guanyessin “els dolents”. Cal escoltar més el carrer (els coneixements, les opinions i les fantasies) en comptes de mirar-se tant el melic o manipular enquestes.

Ara al PSC li toca dissimular

diumenge, de maig 14, 2006

Ara al PSC li toca dissimular

Diu en Nadal que veu difícil pactar amb CiU un govern després de les eleccions. Està clar que si l’electoral percep que la propera Generalitat serà socioconvergent no cal perdre el temps, o es vota directament CiU o es vota algú d’esquerres que tingui ambició de manar de debò. Ho tenen difícil, sembla evident que els interessos del PSC no compten gaire i que el PSOE necessita Mas com a president de Catalunya.

Al carrer! (utopia)

divendres, de maig 12, 2006

Al carrer! (utopia)

Un company ha trobat un article meu d'abril i ha considerat el contingut premonitori de l'expulsió que ha patit ERC. En aquell moment jo intuïa que l'expulsió vergonyant seria la primera demanda de CiU per a qualsevol servei prestat a Zapatero.
Al marge de l'anècdota, us recomano el blog sencer del company com exemple de feina ben feta tant en disseny com en tasca reflexiva.

Opinions dels del melic

Opinions dels del melic

Es tan variat el ventall d’opinions sobre qui surt guanyant i qui surt perdent amb l’expulsió d’ERC del govern, com interessos supediten a cadascú. I fins que no hi hagi enquestes poc sospitoses tothom creu que l’opinió del seu cercle és l’opinió de la majoria de la població. Es llei de vida!

Jo no seré menys, després d’uns quants xats puc afirmar que la majoria del meu entorn coincideix en 5 punts. Aquí els exposo només per curiositat:

-No interessava al PSC, interessava a PSOE però els capitans del PSC s’han subordinat a Zapatero (és curiós perquè això és tot el contrari del que diuen els diaris). El PSC es veu abocat a renunciar a la Generalitat perquè qualsevol gestió “catalanista”, per lihgt que sigui, del govern català per part del PSC erosiona molt greument el PSOE fins al punt de fer-li perdre el govern espanyol davant la sospita de venuts al catalanisme.

-Maragall s’ha suïcidat perquè ha pensat que té una possibilitat d’atribuir-se l’èxit de la ratificació de l’Estatut, però l’opinió general és que s’equivoca.

.

-Estan especialment cabrejats els votants d'ICV. Penso que fins són un pèl injustos. No acabo d'entendre quina reacció creuen que hauria hagut de protagontizar en Saura, ni m'ho saben explicar tampoc gaire bé. Jo mateix no hi coincideixo, llevat de en fet que se la veu massa subordina als socialistes i sense projecte propi prou consistent. Però us asseguro que els meus coneguts estan francament irritats. Suposo que voldrien que ICV tingués un paper més dur i fins amenaçador.

-No importa tant si la gent vota No o Si, perquè molta gent haurà simpatitzat amb ERC encara que a l’hora de votar emetin el SI per això de “peix al cove”. Qui vulgui comptar vots republicans comptant paperetes del No independentistes s’equivoca. Surt guanyant electoralment ERC (en la mesura en què un partit encara minoritari no guanya els vots per grans percentatges sinó d’un amb un) perquè pot parlar clar estant fora del govern, no pateix el desgast de governar, no ha de quedar malament trencant el tripartit poc abans de les eleccions, és percebut com a víctima de la dignitat

-CiU ha demostrat traïdoria tant en el govern com en l’oposició i, en la disjuntiva de triar entre la pela i la pàtria, ha triat allò primer amb l’esperança d’usar després les tècniques publicitàries barroeres de l’estil pp contra els republicans, per tal d’intentar recuperar l’electorat cabrejat. (Serà interessant veure com s’ho faran els convergents quan necessitin d’ERC després de tant de maltracte.)

La resta d’opinions són ja molt diverses, però la gent s’hi apuntarà, com dic, en funció dels propis interessos i de consignes electorals. Veig que ja ha començat a les planes de la Vanguardia l’Enric Juliana, en un pretesament “molt intel·lectual” article en el qual intenta fer colar allò de que el extrems acaben coincidint per a vergonya dels republicans que ara coincideixen amb el PP. En fi! Intueixo que la campanya serà dura i tindrem temps per a veure’n de tots colors.

Els nervis de la socioconvergencia front la tranquilitat d'ERC

dijous, de maig 11, 2006

Els nervis de la socioconvergencia front la tranquilitat d'ERC

He de reconèixer que em trec el barret per la reacció dels dirigents republicans. No em considero un votant d'ERC (llevat d'ocasionalment i sols per raons de vot útil) per la qual cosa considero que tinc prou distància en la percepció.

De fet sempre que he admirat les capacitats dirigents d'un polític ho he fet al marge de l'opció que representava. Potser costa d'entendre, però té a veure en el fet de que m'interessa més l'anàlisi, per simple curiositat, que no pas les conseqüències dels fets; això fa que al meu voltant se succeeixin exclamacions tragicòmiques sobre allò que ens depara el futur i, en canvi, a mi no em fa ni fred ni calor, més enllà de la satisfacció de percebre que la cosa pot anar per un costat o per l'altre, i la satisfacció posterior de comprovar-ho o d'aprendre de l'error (suposo que com la meva vida i la meva feina estan tan allunyats de tot això em distrec muntant-me la pel·lícula).

Tornant a ERC, és possible que la recent angina de pit d'en Carod hagi pogut influir en l’actitud que han demostrat els seus dirigents, especialment front el tracte indigne rebut per part de CiU. Però també és possible que sigui la simple experiència i el tremp innat que marquen la diferència entre els líders i els simples mortals.

Pel que fa a l'actitud de CiU, la primera impressió és que els pot més el budellam que el cervell, però no descarto que no sigui una estratègia ben dissenyada, ja fa temps, amb l'objectiu de posar els màxims entrebancs a un futur d'enteniment amb els republicans, sabedors que, en cas d'haver d'ajuntar-se, podrien ser inevitables les comparacions (com la del pallasso de micolor o la prova del cotó fluix) i tota comparació, en un context de col·laboració, podria afectar la lleialtat de les bases convergents amb consciència i coherència patriòtica.

El partit dels "socis" em fa mes por que una pedregada

Digueu-me exagerat! Reconec que en aquest moment escric amb l'estómac i que no tinc més elements de judici que la intuïció... però compto també amb la sintonia de força gent del meu entorn.

Estic convençut que som molts els que tenim percepcions semblants sobre en Duran, en concret, i CiU (no sols Unió) en particular.

De la mateixa manera que els canvis cosmètics d'Iniciativa, cap l'ecologisme, no desvirtuen el seu paper de consciència crítica de l'esquerra espanyola que gestiona el poder; de la mateixa manera que el viatge d'ERC, vers el centre esquerra, no desvirtua l'objectiu independentista d'una part del catalanisme moderat; de la mateixa manera que la C final del PPC no ha aportat pas catalanitat al seu projecte... no veig en CiU objectius més importants que el de ser "soci".

No conec ningú que no vegi els pactes d'ERC amb el PSOE com quelcom tàctic (molts coneguts meus  fins fan cabòries per endevinar com i quan ho trencarà ERC per aprofitar-se'n electoralment), però en canvi perceben el mateix paper en CiU, no pas igual de tàctic, sinó com quelcom estratègic.

No em sorprèn, perquè tenir càrrecs a través de CiU va esdevenir per a molts un modus vivendi vital (v.l.r.), i ja se sap que per alguns la pròpia vida passa sovint per davant dels grans objectius del país.

La sensació, que percebo com a compartida amb força gent del carrer, és que, un cop aconseguit ser "soci" del govern espanyol cal mantenir-s'hi, demostrant que "saben ser bons socis", és a dir, aparcant tot aquest vernís sobiranista que s'han tret darrerament de la màniga.

Convergència contra la retolació en català

Un dels espectacles més penosos del debat de l'estatut ha estat quan CiU ens ha furtat allò que portàvem tant temps esperant: que la retolació a casa nostra es faci al menys en la llengua pròpia del nostre país.

Això passa quan les eleccions consisteixen, en realitat, en que allò que fem és votar als representants dels nostres empresaris.

Quina sort que te una classe empresarial, a qui fa mandra haver de gastar-se la xavalla etiquetant en català, de tenir eines fidels (més que no pas als interessos generals dels ciutadans) com CiU!