Propaganda espanyolista subliminal amb l'excusa que el català és el 88 idioma del mon

diumenge, de juny 24, 2007

Propaganda espanyolista subliminal amb l'excusa que el català és el 88 idioma del món

El català és l'idioma 88 però en realitat ens volen colar que l'espanyol és el segon i no és cert.

Diu la notícia que la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat Barcelonina ha declarat que la nostra és la 88 llengua, amb més parlants que el suec i el búlgar. Curiosament s'explica que aquesta xifra prové de l'enquesta de 2003 en la qual aquest nombre de persones declaren conèixer l'idioma. Però el més curiós és que a continuació s'esforcen en fer-nos combregar que el segon idioma és l'espanyol. Això em sembla propaganda subliminal, perquè si el sistema de recompte és el mateix, no és creïble que els que coneixen anglès siguin únicament els habitants dels països anglòfons.

El español, segundo tras el chinoLa lengua más hablada en el mundo actualmente es el chino mandarín (885 millones de personas), seguido por el español (332 millones) y el inglés (322 millones).

Si sumem a aquests suposats 322 milions d'anglòfons tots els altres milions que coneixen l'anglès dubto moltíssim que l'espanyol estigui en segon lloc.

No anunciar als diaris films que no tinguin copia en catala

dimarts, de juny 12, 2007

No anunciar als diaris films que no tinguin copia en catala

No vull comparar l'alcohol amb la cinematografia, tot i que ambdues serveixin per evadir-se. Vull comparar la responsabilitat de determinats agents socials.

.

Ahir sentia com els principals diaris havien subscrit un codi d'autoregulació segons el qual, avant posaven l'ètica a guanyar diners i es negaven, en conseqüència, a publicar publicitat de begudes alcohòliques en determinades condicions i contextos.

.

Al nostre país hi ha empreses de cinema que ens discriminen a partir d'un esquema molt simple: frisen pels nostres diners però alhora ens menyspreen de tal manera que ens neguen el visionat de la còpia del film en la llengua pròpia del país.

.

I la premsa, en aquest cas, no solament no exerceix d' abanderada de l'ètica sinó que fins sembla que recolzi el menyspreu omplint pàgines de publicitat per aquestes mateixes pel·lícules.

Com escaqueja-se d'haver de retolar en catala

diumenge, de març 18, 2007

Com escaqueja-se d'haver de retolar en catala

Fa un quants posts comentava com en alguns comerços llatinoamericans estan convençuts de que les lleis de política lingüística només afecten a "ustedes los españoles", i que ells, en tant que immigrants del més enllà, estan exempts d'haver de posar ni un sol rètol en català als forns, botigues de queviures i altres locals que regenten. Després d'haver-los informat de que la llei és la llei i que afecta tothom veig que no s'ho han cregut i tot roman igual (...igual que al franquisme!).

De tota manera em mereixen més respecte els ignorants que els "notes", o sigui, aquells altres a qui se'ls nota que prenen mesures per a que "se note el efecto sin que se note el cuidado", és a dir, que es caracteritzen per posar a l'entrada un cartell en català ben gran ...i sovint l'únic! No es tracta de fets aïllats i, per com és d'elaborat el truc, evidencien malícia (ells potser en dirien "picaresca"?). Caldria estudiar tot el que hi ha darrera tanta resistència per etiquetar en català al temps que intenten escaquejar-se de les corresponents sancions. Jo estic convençut que no hi ha tanta mandra ni tant anticatalanisme com, més aviat, la por de molestar algun client (és ben sabut que les normes de gentilesa catalanes sempre han posat els veïns de ponent per davant dels de casa).

Us pensareu que exagero, però aquest escrit ja el tenia començat fa quinze dies, i el vaig aturar per un dubte ètic que va crear-me la lectura d'una reflexió en el blog d'un amic advocat sobre les denúncies públiques a marques i establiments. En tot cas, en aquestes dues setmanes he pogut comprovar com el sistema d'escaqueig es repeteix a tort i a dret. Els darrers han estat ahir dissabte al supermercat Consum de prop de casa, i avui al túnel de rentat Hanna de València amb Diagonal. Al primer uns grans cartells en català adreçats a l'entrada et donen la sensació de que el nivell de la llengua pròpia serà digne, però si t'hi fixes, els productes estan tots en la llengua aliena. I al túnel un teldal retolat amb la paraula "sortida" et fa passar de llarg amb tranquilitat, fins el dia que hi entres i t'adones que dins hi ha una munió de rètols, cap ni un dels quals en català, llevat del tendal de sortida per fora.

Malauradament la picaresca te vida pròpia i més vides que un gat, fins al punt que acaba configurant tot un sistema. No ens hauria d’estranyar si, quan les sancions econòmiques obliguen aquests locals a normalitzar-se, no es produeix una readequació dels mecanismes d'escaqueig en funció de les probabilitats de ser descoberts o de la reincidència. Probablement el comerç regentat per sud-americans posarà un cartellet en català a la porta, llavors el túnel de rentat col·locarà quatre pancartes estratègiques en català dins l'establiment i finalment el supermercat distribuirà un nombre limitat de retolets per les estanteries amb el lema "producte recomanat" o "millor relació qualitat-preu" o quelcom semblat. Qualsevol artimanya que els permeti continuar atemptant contra els drets dels consumidors de la forma més desapercebuda possible.

Sabeu que molt sovint pregunto a la gent, doncs la millor resposta me la va donar fa uns dies una senyora gran (en relació als rètols d'un concert que s'havia de fer a Barcelona però semblava que els barcelonins no hi estàvem convidats perquè només estava escrit en espanyol) que em va respondre "...miri, això a Madrid no ho permetrien, però ja se sap que a nosaltres la Generalitat no sap defensar-nos...". Tota una lliçó de fatalisme nascut de l'experiència vital de tres dècades d'ineficàcia dels nostres governants.

Europa es burla del català: oficialitza l'irlandès i continua menyspreant l'idioma de 10 milions d'europeus

dimecres, de gener 17, 2007

Europa es burla del català: oficialitza l'irlandès i continua menyspreant l'idioma de 10 milions d'europeus

Europa es burla del català: oficialitza l'irlandès i continua menyspreant l'idioma de 10 milions d'europeus:

16/01/2007 · Brusel·les
El gaèlic irlandès ja és oficial al Parlament Europeu. Mentrestant, el català, parlat per més de deu milions d'europeus, continua en un règim de clandestinitat, tot i que el president de l'Eurocambra era, fins dilluns mateix, un ciutadà nascut a la Pobla de Segur. En aquest sentit, l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan posa de manifest la contradicció que suposa que una llengua que tan sols 260.000 persones el parlen amb fluïdesa: 'Aquest exemple demostra com d'útil és per a una llengua tenir un aparell estatal al darrere a fi de millorar el seu estatus, independentment del nombre de parlants que tingui la llengua en qüestió'.

Joan constata que Europa no té en compte els europeus, sinó els Estats: 'La decisió sobre l'irlandès mostra molt clarament que el fet de ser un país independent facilita molt l'oficialització de l'idioma propi. En canvi,una nació sense estat que demani la plena oficialitat per a la llengua pròpia s'ha d'enfrontar amb tota una colla d'arguments inconsistents que pretenen fer veure que les seves demandes són políticament i tècnicament inviables'.

Tribuna Catalana

http://www.tribuna.cat/

Oficialitzant els barbarismes

diumenge, d’octubre 15, 2006

Oficialitzant els barbarismes

Oficialitzant els barbarismes

Es una obvietat que l’ús social del català va perdent terreny en favor de l’espanyol, i que tal situació només s’explicaria si ses senyories haguessin dedicat a l’onanisme tants anys de govern catalanista.

El pitjor és que tenim eines i no les sabem usar. Es comprensible que la gernació d’immigrants occitans s’integressin al català, i també que ho fessin igualment les primeres allaus d’espanyols de principis del segle passat. En canvi, s’entén que ja no ho fessin les de mitjans de segle, degut a la política genocida de Madrid i a l’assentament en ghettos (entre altres raons).

Però trobo greu que quan arriben els extracomunitaris, tenint nosaltres les eines educatives així com poderosos mitjans de comunicació audiovisual (que esdevenen els primers socialitzadors), aquests treballadors s’integrin en base a la llengua del país veí de ponent, en comptes de fer-ho en la llengua d’ací. No siguem ingenus, això només és possible per la deixadesa-complicitat de qui té el poder.

Alguns exemples de “disfuncions” que, vist en perspectiva el seu augment, perden la categoria d’anècdotes marginals:

Avui mateix, en una petita farmàcia, prop de la Sagrada Família, he demanat: “...un Kleenex, si us plau...”, i la dependenta m’ha respost: “...en castellano!”. Li he preguntat per què no entén català i m’ha respost que, sent anglòfona, i parlant prou espanyol, pot atendre perfectament “els naturals i els turistes”.

Però ahir mateix, a Catalunya Informació (i fa pocs dies al 3/24 en un cas similar) un corresponsal parlava d’una malaltia usant el terme “enfermetat” (ara no recordo qui era el presumpte “enferm”). Tampoc ningú ha impulsat campanyes, en els mitjans, de correcció dels barbarismes més habituals (culumpiu, què tal, polla, polvo, vivenda, encimera, empollar, empotrat, no hi ha dret, catejar, bronca, atontar, amariconat, a no ser que, a simple vista...) suposo que a l’espera del moment d’oficiliatzar-los. I també La Caixa ja s’ha encarregat de canviar-nos el “si us plau” per una fórmula corrompuda. La tècnica d’impulsar –fent veure que és sols tolerància- barbarismes, que després s’accepten com a sinònims, i que finalment es prioritzen front el sinònim més genuí, és una tècnica que no protagonitza el poble, sinó que s’impulsa des del poder.

Per tant, com volen que ens estranyi que des del poder es toleri l’incompliment dels principis de la política lingüística?

Amb quina paraula podem qualificar un poder català que, amb la seva inoperància, esdevé causa de la substitució paulatina (“sin que se note el cuidado?”) del català per l’espanyol a casa nostra?

Prudència? No, l’altra.

Els altres espanyols

dissabte, de setembre 16, 2006

Els altres espanyols

Es el quart forn de pa sudamericà que veig amb tots els rètols en espanyol, i com tinc uns mínuts decideixo entrar a esbrinar si és que no s'han assabentat que la llei em dóna garanties lingüístiques. L'amo de l'establiment, molt amable, m'explica que ho entén, però que li estic parlant d'una cosa que sols "les afecta a ustedes los españoles de Cataluña, que tienen la obligacion de poner algunos cartelitos en catalán". A continuació m'explica amb to didàctic que els establiments que regenten els nouvinguts no estan subjectes a tal requisit. Jo li replico que si no fos perquè al rètol de la porta diu que és colombià no veig cap diferència ni en la clientela ni en la mercaderia, no es pot dir que tingui característiques ètniques ni que estigui en un ghetto. A tots els efectes és un comerç més del barri que no respecta la llei i que ningú no l'hi fa respectar. "Se equivoca caballero, nosotros estamos exentos, fíjese que no verá ningún local colombiano ni marroquí ni chino con la rotulacion en catalán o donde le entiendan en catalán, a eso sólo estan obligados ustedes los españoles. En fi, al final la conversa deriva amigablement en questions generals, de política internacional, de gastronomia... Quan, de tant en tant, torno al tema, comentant el magnífic exponent de respecte a la nació catalana que suposa el Casal Argentí de Barcelona, el meu interlocutor fa una cara que, acompanyada del seu físic que recorda l'Obelix d'Uderzo, sembla que digui "...estan todos locos, argentinos y catalanes!"

El Papa menysprea els valencians

dilluns, de juliol 10, 2006

El Papa menysprea els valencians

El Papa va permetre una cerimònia tan castellanista com la que s'hauria pogut fer a Valladolid. Però la frase que ha pronunciat en català al sortir de la basílica 10/7/2006 demostra que sap quin és l'idioma de la ciutat, i això encara empitjora la sensació d'insult, perquè evidencia que no pateix ignorància, sinó que el menyspreu que ha demostrat, durant tota la visita a València envers l'idioma de la ciutat que l'ha acollit, només podia ser premeditat. A ningú se li escapa que en altres ciutats no s'hauria atrevit a escenificar un tracte tan vexatori.

Convergència contra la retolació en català

Un dels espectacles més penosos del debat de l'estatut ha estat quan CiU ens ha furtat allò que portàvem tant temps esperant: que la retolació a casa nostra es faci al menys en la llengua pròpia del nostre país.

Això passa quan les eleccions consisteixen, en realitat, en que allò que fem és votar als representants dels nostres empresaris.

Quina sort que te una classe empresarial, a qui fa mandra haver de gastar-se la xavalla etiquetant en català, de tenir eines fidels (més que no pas als interessos generals dels ciutadans) com CiU!

Llenguatge minoritari ????

La Comissió Europea contraposa, en aquest document (http://www.ecml.at/edl/default.asp?t=celebration), el català a altres idiomes, alguns minoritaris amb un nombre de parlants excàs en comparació amb el nostre; però allò que fa ràbia, no és tant que digui que el minoritari és el nostre, com que cap ni un dels notres polítics no hagi protestat per tal qualificació.

Si al menys, en el document, s'hagués qualificat també de minoritari el Grec, el Txec, el Bielorus, el Suec, el Búlgar, el Croat, el Finès o el Danès...!

Fins i tot el portuguès a Europa.

Creieu que algún els nostres polítics ens sorprendrà i tindrà nassos de declarar, davant la premsa, que el senyor Barroso, com a màxim representant de la Comissió que ha publicat el document, és un perfecte ignorant?

Jo no ho crec. Molt em temo que tenim allò que ens mereixem.

La diferencia entre McDonalds i Kentucky Fried Chicken no es el pollastre a Catalunya

Com avui tocava restaurant exòtic, no ens venia de gust ni la cuina xinesa ni la japonesa, i ja hem abusat molt els darrers dies de les menges italianes, hem acabat anant a un restaurant típic americà. Malauradament hi havia massa cua al McDonald's de la Sagrada Família i hem entrat al Kentucky Fried Chicken. Acostumats com estàvem a l’extrema catalanització del primer, ens ha frapat l’extrema espanyolització del segon.

Recordo com les manifestacions del matí de l’onze de setembre a la dècada dels vuitanta tenien per costum, al pas pel McDonald's, fer una trencadissa. Algú al mig de la moguda, i en desacord amb els agressors, sempre qüestionava què tenia a veure l’imperialisme americà, que havia afectat a espanyols, sud-americans i d’altres nacions, però mai a Catalunya, amb les reivindicacions de la Diada. S’argumentava que l’enemic era Espanya i no USA, i que, posats a fer, potser calia apedregar restaurants espanyols. I també recordo que en les discussions que es generaven sovint la resposta derivava en l’explicació, gens internacionalista, de que “no podem permetre que els guiris vinguin a espanyolitzar-nos encara més que els espanyols”. 

De tal manera, que devia córrer l’any 89 o adjacents, quan el servei d’ordre de la manifestació es va posar a protegir els vidres del restaurant, i quan algun exaltat els va increpar, un dels defensors va respondre que “no podem permetre que sigui atacat un lloc totalment catalanitzat quan el restaurant espanyol d’uns metres més enllà no tenia ni un sol rètol en català”. Aquí van acabar les trencadisses. Sort que aquelles èpoques salvatges i estèrils van acabar.

Estava en aquestes reflexions quan m’ha sorprès la gran diferència entre ambdós restaurants. No podia ser que no hi hagués ni un sol rètol en català quan en l’altre ho són gairebé tots. Però no, ni un, ni en cartells, ni en adhesius, ni en rètols... Únicament el rètol amb la normativa de la Generalitat, que fins i tot fa riure, de tan isolada, perquè sembla ella fora de lloc; sembla que estigui penjada en un restaurant situat a Salamanca. No m'estranya que després els turistes tampoc no percebin la diferència, entre barcelonins i salmantins, si nosaltres no mirem que, en aquests llocs, no es doni una imatge equivocada del nostre país.

Enllestint el tema Mayte Martín

He llegit una mar de comentaris sobre el tema de l'actuació de Mayte Martín en espanyol a l'acte institucional de recordatori de l'ocupació espanyola de 1714, i no m'ha agradat cap d'ells, acabant per l'entrevista de la mateixa Mayte Martín al Periódico d'avui. No m'ha agradat per simplistes, els uns perquè no en saben més i els altres per perverses ocultacions d'interessos reals.

A mi m'agrada moltíssim el flamenc, i reconeixo haver gaudit amb la seva interpretació, però una cosa no treu l'altra, i el principal problema de l'acte era que va semblar que es pretenia donar una imatge de Catalunya com si fos una societat dual. Les societats diverses són més democràtiques que les societats duals, i Catalunya és diversa, no és dual.

El poble de Catalunya a través de les seves organitzacions han volgut que el nostre poble incorpori poblacions d'arreu i les integri a través de l'idioma (com als Estats Units) independentment de que, fora dels àmbits públics més formals, parlin els idiomes que els doni la gana, independentment de que es lideri la producció editorial en espanyol arreu del mon, o de que es canti i s'exporti música paquistanesa.

Ja hem vist com Catalunya va integrar una massiva immigració occitana, i que després va patir, amb manca d’eines, una massiva immigració espanyola. I que Catalunya ha canviat, la Catalunya d’abans de la guerra ja no tenia res a veure amb la repressiva Catalunya reprimida i missaire d’un segle enrera, i la radical Catalunya pre-franquista no te res a veure amb l’actual. Però l’idioma continua sent aquí, a diferencia d’altres llocs, el factor cohesionador.

Durant la transició vam haver de renunciar a força coses, a canvi de la consideració legal de "la llengua pròpia". Per tant, independentment que hi hagi bilingüisme legal, perquè la llengua oficial de l'Estat és legal a Catalunya, Catalunya no és exactament bilingüe, donat que legalment la llengua pròpia és una altra i només legalment aquella. En conseqüència tots els idiomes són benvinguts, i un d'ells, l’espanyol, en ser legal a l'estat, té més prerrogatives legals que els altres (gallec, urdu, berber, xinès, àrab...).

Suposo que el problema és que alguns encara no han paït aquesta singularitat legal i continuen intentant donar l'aparença de que som una societat dual (catalanoparlants i castellanoparlants), i els gallecs, àrabs, urdus, etc. que es fotin.).

Total, que la polèmica ja no hauria d’haver començat, o es podria haver arreglat sense estendre aquest sentiment de que "ens l'estan jugant" si, en comptes de programar únicament la Mayte Martín, haguessin programat la Mayte Martín i un cantant gallec, i/o àrab, i/o berber, i/o indi...

Això en el cas de voler que la Diada Institucional reflexés la producció artística de Catalunya. I si, en canvi, haguessin volgut quelcom més simbòlic, podien haver fet que artistes forasters cantessin en català.

Ambdues fórmules haurien evitat la sospita de que es vol imposar la concepció de que Catalunya és uns societat dual, perquè tots sabem que les societats duals pateixen manca d'integració, enfrontaments, l'adhesió de la resta de les minories a un o altre bàndol, normalment al bàndol més fort, etc. Per això molts han reaccionat amb més por que no pas angunia.

I és que cal estar vigilants perquè hi ha interessos inconfessables darrera d'aparences molt formals (només cal veure el racisme catalanofòbic que transpiren molts suposadament respectables locutors de l'emissora de l'Església). No badem!

Aparentment... La Caixa no confia en la tolerància dels espanyols

Si no vaig errat La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa" és una entitat catalana amb presència probablement multinacional. He vist el seu anunci a TV3 en català, però m'ha sorprès que el personatge que figura ser un voluntari du pintat al vestit el rètol "voluntario". Suposo que la publicitat de l'Obra Social deu estar pensada per a tot l'estat espanyol, ...però a l'hora de dissenyar el rètol es devien trobar en un dilema: si ho escrivien en català potser els espanyols s'empiparien (quina por!); en canvi, si ho escriuen en espanyol no hi ha cap problema, perquè els catalans ja estem molt acostumats a empassar. A part del fet que no hi ha cap perill que els estalviador catalans es passin a la competència. Dit d'una altra manera, que aquesta entitat deu tenir escassa confiança en la capacitat de tolerància dels madrilenys.

Presa de pèl? Més aviat presa de peles! ...a costa del pèl

Fent un darrer esforç i pensant que, potser no estalviaré com la resta d’europeus, però al menys semblaré europeu en la despesa, decideixo comprar la recàrrega de fulles d’afaitar. A més, no estan els temps per a semblar un taliban amb llargues barbes. I en aquests pensaments la paranoia em du a sospitar si darrera les darreres guerres no hi ha els mateixos industrials d’aquest afaitat de luxe que patim a Occident, per tal de contrarestar la moda de les barbes fonamentalistes.
Algú dirà que podria usar fulles més barates, o fins una maquineta elèctrica. Els qui us afaiteu ja sabeu que “NO ES EL MATEIX”.
A la cua de pagar la caixera, que fins aquell moment m’ha tractat en català, li fum un crit a la que probablement és la seva cap, dient-li “un paquete de a ocho”, la qual cosa em du a altres dues reflexions, la primera és si cal saber català per a ser cap, o si les caps venen de Madrid entre setmana, o fins si no han reclutat d’urgència una turista madrilenya per a fer de cap, degut a algun embolic en els torns de vacances. La segona reflexió és per què cal anotar especialment les fulles d’afaitar entre tants milers d’altres productes? Ho pregunto obertament i la meva simpàtica caixera m’informa que és degut a que “la gent ho roba i per tant cal fer aquest recompte per a fer-se al menys una idea de les existències.” Ho trobo raonable, fins i tot em sorprèn el relatiu fatalisme, perquè en l’altre supermercat on vaig més habitualment les tenen guardades en un armariet tancat amb clau, on també guarden els whiskys cars i els perfums de luxe.
Alguna vegada ja he començat a mirar en les basars xinesos (antics “tot-a-cent”) si en trobava. Qui m’acompanyava em recriminava el meu desig de que ho fabriquin a Xina com una acceptació de l’explotació en vers gent en situació de semi-esclavatge. De cap manera! No vull que aquesta marca es fabriqui a Xina (que probablement ja ho fan) sinó que vull que els xinesos fabriquin productes xinesos d’igual qualitat que permetin la competència i, alhora, satisfer els meus desitjos (...en el fons, de venjança).

A battle is only lost... when one gives up !

Ahir me'n va passar una que em va recordar l'article anterior (http://fantassin.blogspot.com.es/2005/07/del-quebec-catalunya-monistrol-em.html), però a la inversa. Un italià amb qui estava conversant molt animadament de sobte em va saltar amb quelcom semblant a aquella paròdia de "mi habla very gut espanyol", em va dir textualment: "no hace falta que conversemos en italiano porque yo hablo muy bien tu idioma". Jo li vaig respondre: "de debó que parles català?". Ell, confós i dissimulant com estava de tallat, em respon lentament: "...no, ...no, en realidad no hablo catalán...". A la qual cosa vaig retornar-li: "alhora, se tu non parli la mia lingua ed io posso parlare la tua lingua, sarebbe assurdo che parlavamo una lingua diversa, non è vero?".
I així vam continuar.

Donant exemple (Lucrecia a TRES D o com el català es mes difícil que el xinès)

Després de veure l'entrevista de la meva admirada Lucrecia al programa de Ramon Pellicer, la primera sensació que et ve al cap és el sentiment de culpa, de viure en un país que té un idioma tant, però TANT difícil.
No hi veig altra explicació, jo que sóc assidu observador, gràcies al satel·lit, de les televisions francesa, belga, anglesa, italiana, i fins turca i coreana. A tot arreu hi veig entrevistes a immigrants que, després d'entre uns mesos i un any de viure-hi, s'expressen en l'idioma del país.
I és que la TV té també la funció de donar exemple, i l'entrevista a Lucrecia dóna exemple, que després de 15 anys de viure a Catalunya, però no en un ghetto, sinó amb una relació privilegiada amb els mitjans de comunicació catalans i amb els principals comunicadors catalans (és a dir, amb una especial motivació per a aprendre l'idioma del país donat que tindràs més possibilitats que la majoria dels mortals de sortir a la tele) NO ET SERÀ POSSIBLE aprendre el català -o potser tampoc no cal- no ja en els pocs mesos que és habitual aprendre la llengua d'un país, si emigres a Alemanya o a Turquia, sinó que NI TAN SOLS EN QUINZE ANYS.

Andele, platique con Diós, cuate !!!

Ja estan els veïns ateus, laics i, evidentment, "no-nacionalistes" posant espelmes al Sant Cristu Gros demanant un Papa de parla espanyola. Quina por !! Després d'un Papa com l'anterior, tan políglota i alhora limitat per a segons quin idioma, un hispà seria catastròfic.

Des del meu punt de vista, bàsicament estètic i honestament ateu, preferiria un papa negre, però he de reconèixer que, sigui del color que sigui, em fa por un papa que respongui a les expectatives de tan "democràtics" veïns.

Avui han enterrat el Papa que més s'ha resistit a beneir en català

Avui han enterrat el Papa que més s'ha resistit a beneir en català. És clar, si a un no l'hi demanen, no li fa falta resistir-se, i ha estat al Papa Joan Pau II a qui se li ha demanat des de tots els òrgans de poder catalans i també des de totes les parròquies. Fins i tot un Estat, mig presidit per l'Església, com és Andorra, l'hi ha demanat. 

El principal motiu per a demanar-ho era que, posats a beneir en un centenar d'idiomes, la majoria petits, el català no solament no és petit sinó que ha estat el setè més gran de la Unió Europea. I el Papa mai ha accedit. Més que homilies ens ha humiliat, any rera any.

Per què? Potser el Papa tenia mania als catalans? O potser el Papa estava captiu i dominat pels capos de l'Església espanyola? Potser mai ho sabrem. En fi, que lluny queda aquella exclamació que deia: “O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani!”.