Ja he tornat de fer el turista a París, sort que encara em queden uns dies de vacances. He llegit alguns blogs d'intel·lectuals que també hi han estat, i també han coincidit companys treballadors com jo. Ja és curiós!
SEGURETAT
En tertúlies prèvies, al bar, ha sortit vàries vegades la idea de que París havia esdevingut la capital més segura, i penso que més d'un ha (hem) canviat els plans previs d’anar a Roma, a Londres o a Egipte.
En tot cas, la seguretat francesa només és aparença: cap control d’entrada (en canvi els controls espanyols en la frontera intercatalana són rigorosos, i potser més atents a la immigració que a altra cosa), tot París ple de soldat amb el fusell a punt, però en actitud de tenir només un paper estètic més que efectiu (malgrat l'orgull que mostra el taxista pakistanès, que em comenta la necessitat del suport de l’exèrcit en les patrulles urbanes). La veritat és que no sé que pensar del fet que l’home sigui pakistanès.
I si bé, cal reconèixer les bones mesures de control de museu d’Orsay, amb un nombre reduït de visitants, fa por, en canvi, veure tot el contrari al Louvre, la qual cosa fa pensar que les paradoxes juguen sempre en camp enemic, i en aquest cas es constata que, a major nombre d’objectius –persones-, pitjor és la seguretat.
COMPARACIONS
Les comparacions són inevitables. La primera que frapa és que “a París no hi ha cagades de gos per les voreres”. Llevat de les espantoses papereres que hi han posat, el servei de neteja sembla semblant, i no tenen pas pinta de treballar millor que els d'aquí. Però al cap de poc t'adones que no pares de veure treballadors de la neteja pel carrer, a totes hores, en canvi podria dir l'horari que fan els que passen per davant de casa a BCN cada matí. També observo conductes incíviques dels vianants, per tant no és una simple diferència cultural entre ciutadans, sinó entre ajuntaments i la forma que tenen de gastar-se els diners.
COM A CASA
Feia 20 anys que no trepitjava París, però la sensació ha estat la mateixa, és com estar a casa. Es una sensació contradictòria que he comentat sovint amb altres catalans: tot i la secular enemistat entre Catalunya i França, hi ha una gran afinitat dels barcelonins que parlem francès amb París. Ens hi sentim moltíssim menys forasters que no pas a Madrid. I deu ser mutu, perquè ja he sentit uns quants turistes parisencs a BCN comentar còm els recorda París –suposo que en miniatura- tal o tal altre carrer de la capital catalana.
SIMPATIA
Fa ràbia parlar de clixés, però donat que he vist que ni els suposadament més correctes se n’estan, jo també ho faré. Penso que l'antipatia referida als parisencs és com la suposada gasiveria dels catalans. En concret observo que els parisencs “de vàries generacions” supersimpàtics que em trobo, estan de lleure, i que tots els antipàtics –molt- que he encepegat són nous-francesos, que precisament són els únics que em trobo pencant, i no m’estranya que no tinguin temps ni ganes d’estar simpàtics. En conclusió, que igual com la suposada gasiveria dels catalans, més observable en nous catalans, que van de cul, que no pas en catalans de més d’una generació que no treballen per menys de 1500 euros, es tracta –com tot- d’un factor soci-econòmic.
IMMIGRANTS
Com deia, o s’han quedat treballant els immigrants i els “vell-immigrants” són tots de vacances, com jo mateix, o aquí és com a la resta d’Europa. I encara hi ha qui es queixa, com ho proven conflictes com el nostre de Ca n’Anglada i, aquí a París, moltes enganxines xenòfobes i pintades que veig al carrer. En tot cas, em fa molta gràcia al Sacré Coeur la impressió de que la manca de vocacions ha obligat a importar també capellans i escolanets. Els espantossos i dramàtics incendis en pisos d’immigrants, que aquests dies s’han cobrat especialment la vida de molts nens, han permès demostrar que molta de l’atenció a la cohesió social francesa era pura façana, que els polítics no fan bé la seva feina i que després es paga amb vides humanes, amb explotació i amb conflictivitat. Es a dir, s’acaba pagant a la catalana: pagant alts sous a mals gestors, pagant en pròpia pell les consqüències i després pagant per triplicat els costos d’arrajar-ho a posteriori i malament.
IDIOMA
No puc evitar preguntar, a la rossa ukraniana que tinc davant, a la cua de la caixera del súper, per què parla –amb molt d’esforç- al seu fill de dos anys en francès, sent com és aquest l’idioma dominant, amb la qual cosa el nano inevitablement aprendrà el francès correctíssimament –ho vulgui o no- i en canvi ara la mare l’està privant d’aprendre rus o ukranià en una edat fonamental per a incorporar-ho. La noia em respon amb sorpresa –més per l’obvietat, que no pas pel fet de preguntar-li, que està convençuda que, si no ho fa, el nen potser mai no parlarà bé el francès, i això el pot perjudicar.
Es espantós veure com una idea equivocada i culturalment genocida, no solament ha arrelat en la ment del major poble culturalment genocidat d’Europa, l’occità, sinó que, fins i tot en els nous immigrants. L’obsessió per l’aprenentatge perfecte ratlla el terror al fracàs. Arreu sents la cantinella musical “bonjour” amb quasi la mateixa dicció, tant en els africans de París com en les riuades de pagesos de sud, que venen a visitar la seva ciutat-aparador com si fos la Meca, al menys un cop en la vida, com en els moltíssims catalans que s’hi han establert i que hauran prosperat –sempre que hagin perdut tot altre accent.
Només he conegut una excepció, un cambrer ja gran, davant del metro Odeon, que no tenia cap escrúpol per parlar amb accent de poble. Des d’ací el meu agraïment per haver-me alegrat les reflexions.
LA CULTURA DE L’AIGUA
Europa te una cultura fluvial desconeguda per nosaltres. Els rius són una forma de vida. Quina enveja quan veig aquesta gent vivint en aquestes barques ancorades o viatjant pels canals.París és aigua brollant de les voreres per a netejar-les, és el Sena cabalós, són tantes fonts i tanta gespa! (“París és el Sena i el Sena és París”.) Es molt diferent el Plan Hidrológico de l’opulència del malbaratament i també d’algunes obres de transvasament que podríem dir “humanitari”. Per cert, no entenc com poden cobrar-la embotellada als bars de Paris per 3 i fins 4 euros.
Tot això ve al cas d’un dia que em desperto aviat i escolto per la ràdio una entrevista que li fa Radio France Culture a Pedro Arrojo. Tota la meva admiració per ell i el moviment que ha endegat. Parla molt bé el francès per ser espanyol –perdoneu el reduccionisme però he conegut espanyols que fins després de viure trenta anys a França s’enorgullien de les seves dificultats idiomàtiques i de no haver après a dir ni “bonjour”-. Pedro Arrojo explica que, més enllà de l’aigua per a viure, l’aigua-dret-humà o de l’aigua-social, ell no és pas contrari a l’ús dels recursos hídrics com a negoci (“eau-business”), però “no pas pagat amb diners públics”, i per tant la seva bandera és la del consum sostenible.
Fins aquí hi estic d’acord, però de sobte critica el possible transvassament del Roina. No fotem! Cal que anem més enllà de generalitzacions simplistes i pensem també que la solidaritat “humana” està també en qüestionar tanta aigua com es perd, en una Europa del Nord on en sobra. Quan es perd a un nivell indecent podria arribar no solament a BCN, sinó també a l’Àfrica on tanta gent es mor de gana i set. I tot això en base a l’aigua que es perd, SENSE AFECTAR els cabdals del Roina o d’altres rius. Una cosa molt diferent és, després controlar que, un cop acabada la set i desenvolupat un mínim les zones pobres, no s’està pagant amb diners públics una aigua-business.
Potser José Bové rebutjaria el transvassament a BCN, però s’atrevirien a rebutjar enviar tanta aigua sobrant a Somàlia? Això no treu que cal evitar la pèrdua del 40 % de l’aigua catalana, de la mateixa manera que no perdem pas un 40 % d’oli o d’orxata. I no treu que si cal aigua-business, cal que la paguin els empresaris després d’assegurar-nos que no s’afecten els ecosistemes dels grans rius del nord d’Europa ni els paisatges amb les obres dels transvasaments. Au va! Qui s’atreveix a dir que si al trasvassament –controlat, social i ecològicament ben fet- del Danubi i del Rhin a zones assedegades d’Àfrica o Palestina?
VEINS
Com podeu veure, a París no m’he limitat a visitar museus. De tant bé que s’hi està dóna ganes de barrejar-se, de copsar la quotidianitat. I això inclou la radio i al TV, la qual cosa aporta noves curiositats.
Anuncien la Visa per la Imatge de Perpinyà, i per descomptat que no hi ha la més mínima referència al sobrenom “la catalana” que ha imposat l’actual batlle. La mostra fotogràfica és un esdeveniment francès, i punt. En canvi quan acaben de parlar de modernitats i passen al folklore, en concret a les festes populars d’Euskadi nord, no paren d’usar el gentilici de “basc” de forma francament exagerada. El dubte després és si la causa és la temàtica o el subjecte.
Sempre hi ha a París la sensació de que Catalunya els fa por, i sempre acaba sortint la relació amb Occitània. La cosa folklòrica està bé perquè, després, si pots, te’n fots. Però Barcelona està massa prop de Tolosa i potser és molt mal exemple.
Entro en una farmàcia de Montparnasse, prop de la Place de Catalogne, cercant un producte molt concret que acostumo a comprar a Barcelona. L’amable dependenta em demana el nom comercial del producte a Espanya, i li responc que a Barcelona en tenim dues marques que li comunico. Ella llavors s’atura, fa aspecte d’estar pensant un moment, i al final m’etziba una pregunta interessantíssima: còm és que, amb el que va de pocs dies, ja s’ha trobat quatre turistes de Barcelona que, quan els pregunta per una marca espanyola, li responen amb evasives del tipus “a Catalunya s’anomena” o, com he fet jo, “a Barcelona s’anomena”.
Em posa en un compromís, perquè no tinc temps ni ganes per a explicar-li coses que, d’altra banda, està programada educativament per la France, per a menysprear o rebutjar –ja li noto en el posat-, i d’altra banda tampoc no vull donar-li una idea d’irredentisme. Tot i això, decideixo prendre la medecina, que tinc pressa, i respondre-li amb una altra evasiva: “potser el fet que el carrer Vercingetorix creua la Plaça de Catalogne tingui alguna cosa a veure..." i me’n vaig, esperant que tot plegat la indueixi a interessar-se més pel nostre país.
De tota manera l’anècdota em fa reflexionar sobre el fet de que els catalans que s’ha trobat la farmacèutica hagin coincidit. Es estadísticament improbable, és com quan al Gran Basar d’Istanbul els venedors que t’atabalen et pregunten si ets espanyol, i quan dius que no ja et pregunten de seguida si ets català, perquè se n’han trobat a milers fent la mateixa conya (i amb la malfiança de si serem amics dels kurds). Si tenim en compte que a Catalunya, fins i tot entre els votants catalanistes, dominen clarament els que diuen sempre frases del tipus “aquí a Espanya”, arribarem a la conclusió de que els que viatgen son els altres, ...o potser ho són degut al fet que viatgen??
AU REVOIR, PARIS
A la Gare d'Austerlitz està a punt de sortir el tren de Barcelona. Que el tren és espanyol es nota en els mànecs desmanegats, els coixins desfilats i els velcros trencats. Al bar de l’andana volen acomiadar-nos i posen música en espanyol, igual com quan vam arribar. Em sembla que no tenen ni idea de què diu la cançó, un cambrer es desplaça fent moviments com si estigués ballant salsa; molta menys idea deuen tenir de Barcelona, i segur que quan pensen en un país tan proper i tan afí com Catalunya ens volen ballant sevillanes amb barret mexicà. Sona la cançó a l’andana: Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Che Guevara. ¡Seguiremos adelante, como junto a ti seguimos, y con Fidel te decimos, "Hasta siempre Comandante!"
Au Revoir, París, espero que no tornin a passar 20 anys, que continuem sentint-nos com a casa, i que els catalans siguem capaços de saber comunicar-te també qui som i com som de debò.
