Escoltant Pierrot Rapsat. Adéu Cadaqués? Encara no!

dilluns, de juliol 24, 2006

Escoltant Pierrot Rapsat. Adéu Cadaqués? Encara no!

Fa una estona escoltava la cançó on Pierre Rapsat (Dazibao) deia adéu a Cadaqués l'any 2001 (i poc després moriria). No es pot negar que això dóna més matisos a una contemplació sempre formosament dramàtica del Cap de Creus. S'ha de reconéixer que aquest paisatge enganxa!

I com ja fa un any que no pujo gaire més al nord del Besòs, començo a comptar els cinc dies que em manquen per enfilar cap a la Costra Brava i remullar-me en aigues un xic més fresques, per tal de combatre millor la calorada. Jo ja tindré temps de dir "adéu"; d'entrada toca dir "ara pujo". Tot i així aprofitem per recordar el rocker d'Ixelles:

C'est ici que la montagne et la mer
Se sont rencontrées
Unies sous la couronne solaire
Pour l'éternité

Ici une beauté encore sauvage
Me saoule et me grise
Quand il faut quitter ce paysage
Les gens d'ici se disent

Adeu Adeu ils parlent de tramontane
Adeu Adeu de la douceur catalane
Adeu Adeu C'est jamais un adieu
Adeu

Ici le bleu du ciel a rougi
Trois jours et trois nuits
Sous un ciel de folie à la Dali
Un brasier a rugi

Battue par le vent - en sang
La voilà qui brûle
Qui pourra me dire si c'est le vent
Ou la montagne qui hurle ?

Adeu Adeu c'est la tramontane
Adeu Adeu la folie catalane
Adeu Adeu c'est jamais un adieu
Adeu Adeu

Mais chaque fois la tramontane
A nouveau nous ramène

Toutes les couleurs qu'elle enflamme
A nouveau elle sème
Caresse tes cheveux
Et la vie peu à peu
Revient te caresser les yeux

Adeu Adeu une tramontane
Adeu Adeu douceur catalane
Adeu Adeu coule dans tes cheveux
Adeu Adeu jamais j'dirai adieu
Adeu Adeu à la tramontane
Adeu Adeu à la folie catalane
Adeu Adeu à de si beaux yeux
Adeu Adeu

On s'reverra au cap Creus
J'vous dis adeu

Enllestint el tema Mayte Martín

He llegit una mar de comentaris sobre el tema de l'actuació de Mayte Martín en espanyol a l'acte institucional de recordatori de l'ocupació espanyola de 1714, i no m'ha agradat cap d'ells, acabant per l'entrevista de la mateixa Mayte Martín al Periódico d'avui. No m'ha agradat per simplistes, els uns perquè no en saben més i els altres per perverses ocultacions d'interessos reals.

A mi m'agrada moltíssim el flamenc, i reconeixo haver gaudit amb la seva interpretació, però una cosa no treu l'altra, i el principal problema de l'acte era que va semblar que es pretenia donar una imatge de Catalunya com si fos una societat dual. Les societats diverses són més democràtiques que les societats duals, i Catalunya és diversa, no és dual.

El poble de Catalunya a través de les seves organitzacions han volgut que el nostre poble incorpori poblacions d'arreu i les integri a través de l'idioma (com als Estats Units) independentment de que, fora dels àmbits públics més formals, parlin els idiomes que els doni la gana, independentment de que es lideri la producció editorial en espanyol arreu del mon, o de que es canti i s'exporti música paquistanesa.

Ja hem vist com Catalunya va integrar una massiva immigració occitana, i que després va patir, amb manca d’eines, una massiva immigració espanyola. I que Catalunya ha canviat, la Catalunya d’abans de la guerra ja no tenia res a veure amb la repressiva Catalunya reprimida i missaire d’un segle enrera, i la radical Catalunya pre-franquista no te res a veure amb l’actual. Però l’idioma continua sent aquí, a diferencia d’altres llocs, el factor cohesionador.

Durant la transició vam haver de renunciar a força coses, a canvi de la consideració legal de "la llengua pròpia". Per tant, independentment que hi hagi bilingüisme legal, perquè la llengua oficial de l'Estat és legal a Catalunya, Catalunya no és exactament bilingüe, donat que legalment la llengua pròpia és una altra i només legalment aquella. En conseqüència tots els idiomes són benvinguts, i un d'ells, l’espanyol, en ser legal a l'estat, té més prerrogatives legals que els altres (gallec, urdu, berber, xinès, àrab...).

Suposo que el problema és que alguns encara no han paït aquesta singularitat legal i continuen intentant donar l'aparença de que som una societat dual (catalanoparlants i castellanoparlants), i els gallecs, àrabs, urdus, etc. que es fotin.).

Total, que la polèmica ja no hauria d’haver començat, o es podria haver arreglat sense estendre aquest sentiment de que "ens l'estan jugant" si, en comptes de programar únicament la Mayte Martín, haguessin programat la Mayte Martín i un cantant gallec, i/o àrab, i/o berber, i/o indi...

Això en el cas de voler que la Diada Institucional reflexés la producció artística de Catalunya. I si, en canvi, haguessin volgut quelcom més simbòlic, podien haver fet que artistes forasters cantessin en català.

Ambdues fórmules haurien evitat la sospita de que es vol imposar la concepció de que Catalunya és uns societat dual, perquè tots sabem que les societats duals pateixen manca d'integració, enfrontaments, l'adhesió de la resta de les minories a un o altre bàndol, normalment al bàndol més fort, etc. Per això molts han reaccionat amb més por que no pas angunia.

I és que cal estar vigilants perquè hi ha interessos inconfessables darrera d'aparences molt formals (només cal veure el racisme catalanofòbic que transpiren molts suposadament respectables locutors de l'emissora de l'Església). No badem!

BOLOGNA di Guccini

Vaig conèixer les cançons de Guccini per casualitat arrel d'una estada llampec a Roma fa 15 d'anys. Des de llavors, seguir les seves cançons per a un italià és molt més fàcil que per a nosaltres escoltar Estopa, però és quasi impossible per a un català seguir Guccini. No trobes discs, de debò, ni al Fnac ni a botigues ètniques, enlloc...! Ningú te'ls vol importar, has de refiar de gent que viatgi a Itàlia i acabes atresorant gravacions casuals de molt poca qualitat. Ningú diria que som tots a Europa! Espero que no hagi de passar 15 anys més per a que la resta dels catalans puguin descobrir Guccini.

Aquesta és una de les meves preferides:

Bologna è una vecchia signora coi fianchi un po' molli
col seno sul piano padano ed il culo sui colli.
Bologna arrogante e papale, Bologna la rossa e fetale
Bologna la grassa e inumana, già un poco Romagna e in odor di Toscana.
Bologna per me provinciale Parigi in minore,
mercati all'aperto, bistrot, della "rive gauche" l'odore.
Con Sartre che pontificava, Baudelaire tra l'assenzio cantava
ed io, modenese volgare, a sudarmi un amore, fosse pure ancillare.
Però che Bohème confortevole, giocata fra case e osterie
quando a ogni bicchiere rimbalzano le filosofie.
Oh come eravamo poetici, ma senza pudore o paura
e i vecchi imberiaghi sembravano la letteratura.
Oh quant'eravam tutti artistici, ma senza pudore o vergogna
cullati fra i portici, cosce di mamma Bologna.
Bologna è una donna emiliana, di zigomo forte
Bologna capace d'amore, capace di morte.
Che sa quel che conta e che vale, che sa dov'è il sugo del sale
che calcola il giusto, la vita e che sa stare in piedi, per quanto colpita.
Bologna è una ricca signora che fu contadina
benessere, ville, gioielli e salame in vetrina
che sa che l' odor di miseria da mandar giù è cosa seria
e vuole sentirsi sicura con quello che ha addosso, perché sa la paura.
Lo sprechi il tuo odor di benessere, però con lo strano binomio
dei morti per sogni davanti al tuo Santo Petronio.
E i tuoi bolognesi, se esistono, ci sono o oramai si son persi
confusi e legati a migliaia di mondi diversi.
Oh quante parole ti cantano, cullando i cliché della gente
cantando canzoni che è come cantare di niente.
Bologna è una strana signora, volgare e matrona
Bologna bambina perbene, Bologna busona.
Bologna ombelico di tutto, mi spingi a un singhiozzo e ad un rutto
rimorso per quel che m'hai dato e quasi ricordo e in odor di passato.