Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits

dimarts, de maig 29, 2007

Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits

No faig gaire cas de les anàlisis electorals que aquests dies tenen entretinguts a comentaristes professionals i mitjans en general. Una cosa molt diferent són les eleccions allí on coincideixen autonòmiques i municipals, però a la Catalunya central, la mateixa lògica local fa que, a la majoria d'indrets, s'hagi tingut en compte la persona més que el color. Jo mateix coneixo gent "absolutament anticonvergent" que ha votat l'alcalde sortint convergent per allò de que "el coneixes, estàs prou content amb com ho ha fet i és pitjor la incertesa davant algú desconegut".

De tota manera sempre he dit que es menysvalora la component d'espectacle que té el procés electoral per a la majoria de la gent. No dic que m'agradi però és tonto deixar coixa la part estètica davant de la ideològica, i penso que això ha perjudicat ERC perquè, desenganyem-nos, la majoria dels electors ni tan sols ha fet una ullada de resquitllada als cartells, i només un percentatge marginal de barcelonins sabria dir el cognom del candidat republicà. En aquest sentit segurament la campanya d'Iniciativa ha estat molt millor.

He rebut fins ara cinc missatges de lectors habituals de blocs assenyalant-me que, en relació a la meu esquema sistèmic del doble grup de partits catalans, em comenten que l'ascens de la CUP i del PxC completen el sistema pels extrems. Ja els he dit que s'equivoquen, penso que cal situar el PxC en l'extrema dreta espanyolista, no és independentista. Però estic d'acord en que l'ascens de la CUP comença a normalitzar-nos, donat que ERC se situa en el centre-esquerra i, de la mateixa manera que els espanyols del PSC tenen per l'extrem a IC-V, nosaltres estàvem coixos en aquest sentit.

Tot i així la meva anàlisi de la baixada d'ERC no apunta tant a un desgast electoral independentista com a la manca de prou gent independentista. Això és perquè considero que els republicans van arreplegar fa anys molt (moltíssim) vot de protesta, de persones provinents del regionalisme espanyol. Després ja pots moderar tant com vulguis el discurs, que els vots de protesta, d'un perfil difícilment fidelitzable, els acabes perdent i tornen a votar espanyol.

Una cosa molt diferent és a pobles: l'ascens important d'ERC fora de BCN segurament ja és independentista d'esquerres, és a dir, que en el futur solament oscilarà ocasionalment entre aquests i el seu extrem, la CUP (com fan el binomi PSC-ICV). Però, per contra, quan parlem d'ascens a comarques, estem parlant de molt poqueta gent; el gran pastís està a la Gran Barcelona, on si vols guanyar vots has d'aconseguir l'adhesió puntual de gent que es defineix tranquil·lament espanyola. És clar, després toca intentar fidelitzar aquesta gent, cosa que no s'aconsegueix com no es faci una bona pedagogia de l'independentisme. ERC ha oblidat que encara necessita el vot militant, és a dir, comptar els vots un a un, i quan amagues l'estelada potser pesques més peixos del compte, però després no evites que un altre dia vagin a la platja o votin la competència.

Tornem a la temàtica que ocupava el segon paràgraf d'aquest escrit: l'estètica. Ara sembla que a Barcelona toca constituir un govern més social. Està molt bé, però dubto molt que la gent (la gran massa votant) atribueixi en el futur els èxits a ningú més que a l'Hereu o, en part, als que saben treballar-se més la càmera: el Saura i la Mayol. No n'hi ha prou amb la guapura, cal carisma, en Portabella s'hauria d'espabilar per aprendre a compaginar la bona gestió amb aconseguir que la seva imatge (associada a la bona gestió) arribi a la ciutadania, i és que els independentistes tenim el defecte de mirar-nos el melic i pensar que com nosaltres ens veiem tothom ens veu.

La mala imatge d’ERC ??

dimarts, d’abril 03, 2007

La mala imatge d’ERC ??

El meu paper estratègic en l’extrem sinistre de l’arc parlamentari (independentment del vot útil) em permet preguntar-me si és veritat això de la mala imatge que diuen els espanyolistes que té ERC entre els catalanistes. Veig que en l’entorn radical “anti-erc” és on millor ha funcionat la provocació de Xavier Vendrell contra CiU, i és on més perdonen la vida als republicans i carreguen contra Mas. Però jo estic buscant un votants autèntics d’ERC.

M’havia proposat aconseguir trobar algú d’ERC en estat pur, és a dir, no un votant ocasional sinó un partidari convençut; algú que en coherència amb la satel·lització que va patir el partit per part de CiU no fos partidari de tornar al “més del mateix”. Aquest “algú” també hauria d’estar en línia amb l’objectiu de convertir ERC en el gran partir de centre esquerra catalanista en contraposició al partit de centre esquerra espanyol que és el PSC, en paral·lel als papers que tenen respectivament CiU i PP.

Una de dues, o només he trobat mediocritats per defecte de cerca o és que ERC encara no ha consolidat l’espai propi que li toca consolidar: tots els votants d’ERC que m’han parlat de mala imatge d’ERC estan lluny del paradigma independentista, són simples convergents o iniciatius en vot de comissió de servei.

De tota manera està clar que el gran defecte dels republicans és la poca capacitat de comunicar-se amb la població, la qual cosa segurament és deguda a la manca de mitjans de comunicació “propis” (a l’estil de El Periódico amb el PSC o de El Mundo amb el PP). Al final ens acabem trobant que la opinió dominant és l’opinió de la premsa dominant, i els lectors acaben coneixent més les propostes, a partir del mirall deformat de l’enemic, que no pas de forma directa. L’únic independentista de debò que he trobat està convençut que ERC té mala imatge entre l’electorat republicà perquè així ho diuen els espanyolistes en la premsa espanyola.

Alquímia i ERC

dilluns, de desembre 04, 2006

Alquímia i ERC

Ara que l’independentisme s’ha consolidat al centre-esquerra tot just hem començat. No és com als anys vuitanta, que ens coneixíem tots, però encara queda molt camí per esdevenir hegemònics i poder encarar un referèndum.

Mirant de lluny les anomalies del sistema català de partits és evident que els següents grans passos són tres:

1- La consolidació d’una extrema esquerra creïble, que podria cohesionar-se si accedís al parlament, ni que fos amb un parell de diputats (he parlat amb gent de les CUP, d’Endavant i deMaulets que ho veuen factible en les properes autonòmiques, però jo crec que abans han de fer-se creïbles al carrer, en lluites i mogudes reals, no en reunions de patums).
2- La definició independentista del centre-dreta convergent (això va per llarg, abans cal que la federació toqui fons, perquè sovint els privilegis personals impedeixen les clarificacions).3- L’avenç a les comarques de València i Alacant (segurament a partir d'accions de suport més obertes i desacomplexades per part dels polítics cagadubtes barcelonins)

Però són passes massa llargues tenint en compte la nostra situació. Només un exemple que ha passat avui mateix: un home ha fet un comentari en un bar dient que els polítics estan imposant el català de la mateixa manera que ho va fer Franco amb l’espanyol. L’únic dels present mínimament conscient era qui m’explicava l’anècdota i, per més senyes, un destacat activista (és a dir, que no hi ha gent normal conscient ?) i només ha dit que la diferència era obvia: al franquisme s’imposava un idioma aliè en un territori foraster i en canvi ara els catalans no anem a imposar-lo ni a Saragossa ni a França, sinó al nostre propi territori, tal com fan els parisencs amb el francès a París o els madrilenys amb l’espanyol a Madrid sense que ningú els critiqui. No cal dir que tots els presents han posat a parir aquest amic negant que l’espanyol fos aliè a Catalunya.

En fi, que és obvi, que encara hi ha tram per recórrer fins deixar de ser quatre gats.

Per tant, els propers passos han de ser intel·ligents, i al temps que s’avança poquet a poquet en els 3 punts assenyalats abans, cal que l’actual força hegemònica de l’independentisme sàpiga d’alquímia.

El primer gran alquimista va ser Pujol, amb la unió de la CDC de centre-esquerra i la UDC de centre-dreta fardaven de ser el centre perfecte, i les eleccions ho demostraven.

Doncs ara li toca a ERC fer un doble paper, per una banda en Carod i en Puigcercós, des del govern no ha de parlar com a partit, han de conquerir el centre de l’electoral demostrant que són govern i que són bons gestors per si mateixos, i les fronteres electorals, especialment els monolingües espanyolistes, han de digerir amb convenciment la fórmula independentisme=bona gestió i millora social.

Però en segon lloc ERC ha d’expressar-se molt més que abans per tal de contiuar fent ideologia (que després esdevindrà vots), i no per boca de Carod i Puigcercós, ni limitant-se a recolzar el govern, sinó des de l’aparell del partit, mobilitzant la societat, des dels barris, recuperant els instituts i liderant tota mena d’accions reivindicatives.

Tot això, és clar, fins allà on ho permeti l’estreta capacitat mobilitzadora del centre-esquerra. Allà on ja no dóna més de sí és on ha de créixer l’extrema-esquerra. El problema és que aquest altre ningú sap on és, també ha desaparegut dels instituts, només surt a passejar per la diada, i ara que es poden difondre manifestos a través del messenger ja no cal ni pancartes ni pintades. A veure si comencem a espavilar!

Campanya a ganivetades

dimecres, d’octubre 18, 2006

Campanya a ganivetades

La campanya electora ha començat de forma prou interessant: a ganivetades. I això m’ha permès sentir com en parla i s’hi interessa més gent de l’habitual en els comicis autonòmics catalans, al menys en els meus àmbits de relació. He parlat amb la gent a la feina, al bar, amb altres pares esperant la sortida dels nens de l’escola, amb amics i coneguts i en xats.

N’he conegut que pensen votar la formació neolerouxista de’n Boadella, la qual cosa em fa pensar que pot superar els vint mil vots, però d’aquests en són majoria els que m’han reconegut haver votat anteriorment al PP, per la qual cosa crec que bàsicament dividirà el vot de dreta espanyola, al temps que espantarà molts votants espanyolistes d’esquerra que optaran pel vot útil Montilla. La COPE haurà estat en part causant d’aquesta erosió al PP.

També he parlat amb votants socialistes que s’han despertat gràcies al DVD de CiU i que prometen anar a votar en Montilla, tot i que algun d’ells diu que no li agrada el candidat i que, front la “pijeria” dels líders d’Iniciativa, acabaran votant ERC.

En general no he percebut rebuig contra en Carod. Només detecto animadversió en gent que es declara espanyolista i que l’abomina per la seva condició d’independentista, així com en militants de CiU. Es possible que ERC obtingui més vots dels esperats gràcies a una polarització entre dos models que no agraden gaire. No he sentit cap votant de CiU tocant campanes pel DVD, més aviat avergonyits per un estil desagradable. I d’altra banda he sentit uns quants andalusos descontents pel poc “salero” de Montilla. També en coneixo que han deixat d’identificar-se amb una IC (i especialment amb els seus dirigents) que es percebuda com un simple satèl·lit. En fi, que potser ERC ens dóna una sorpresa i no estan tan cremats com se’ns vol fer creure.

Abans de publicar aquest escrit un company de Girona amb qui ho he discutit per xat em diu que estic equivocadíssim, que en el seu entorn veïnal (Salt) no creu que tornin a votar en Carod molts dels que ho van fer en les anteriors autonòmiques degut a les relliscades que ha tingut. Ja ho veurem. De vegades les relliscades ens fan humans, el votant pot solidaritzar-se arrel del linxament i tenir en compte que has tingut bones intencions, especialment si ets simpàtic i et veuen després com t’afaites. Més que si no tens cintura per aguantar una entrevista feta amb mala educació, més que si dus roba de marca, i més que si et creuen sospitós de voler estar dalt a qualsevol preu.

Que la Generalitat pugui convocar referèndums per a l'autodeterminació

dimarts, d’octubre 17, 2006

Que la Generalitat pugui convocar referèndums per a l'autodeterminació

De vegades els períodes electorals són com fer dissabte, serveixen per clarificar, i es clarifiquen moltes coses, des d'actituds fins a conceptes que en altres moments esquiven tant com poden.

VilaWeb - Diari Electrònic Independent - www.vilaweb.cat: "Montilla i Piqué menystenen la proposta d'ERC d'impulsar l'autodeterminació

José Montilla i Josep Piqué han estat els primers candidats a respondre a la proposta de Josep Lluís Carod-Rovira Perquè la Generalitat pugui convocar referèndums per a l'autodeterminació Carod-Rovira demana a tots els partits que hi donin suport. Montilla ha dit que el nou estatut no preveia aquesta possibilitat i que tampoc no era partidari de l'autodeterminació. I Piqué ha considerat 'pura propaganda' la proposta del candidat d'ERC.

Carod ha enviat avui una carta als altres quatre candidats recordant-los que el Parlament de Catalunya va aprovar, l'any 1989, una resolució segons la qual Catalunya no renunciava a l'objectiu de l'autodeterminació. Per cert que Esquerra presenta avui al Congrés espanyol una proposició de llei perquè el govern català tingui competència per a convocar referèndums."

La teoria conspirativa del SI estatutari

divendres, de maig 19, 2006

La teoria conspirativa del SI estatutari

La teoria conspirativa del SI estatutari.

Realment el carrer és savi o, si més no, imaginatiu. Avui he sentit un manobre que, com no sabia que el NO d’ERC ha estat forçat per les bases, hauria pogut crear una teoria conspirativa digna de Ianquilàndia. En síntesi consisteix en que, encara que el tema no interessa, cal votar si per contrarestar els dolents que volen el NO, però segurament s’han posat d’acord els dolents amb els bons per a que els primers demanin el NO i així la gent decent es mobilitzaria pel SI.
+
Us explico com ha anat. Estàvem esmorzant al bar prop d’una colla de manobres i paletes de l’obra que estan fent al costat. Per l’accent els he etiquetat tots com a pertanyents a l’immigració espanyola de fa mig segle (em refereixo als seus fills, és a dir, gent com jo que, en comptes de créixer en un entorn mixt, s’han criat en les poblacions de l’entorn de Barcelona en ambient predominantment andalús), llevat d’un home més jove amb barba rossa-pèlroja i d’accent semític (probablement marroquí o algerià).
+
Ens ha cridat l’atenció perquè parlaven de política, la qual cosa no és gens habitual. De seguida hem vist que el tema polític havia derivat de l’esportiu i, en concret de la intervenció de Zapatero i dels líders catalans ahir a Paris en el partit de fúbol. La mateix premsa gratuïta ha comentat vàries teories sobre l’efecte del partit en el vot estatutari. Sembla ser que aquesta premsa ha influït positivament en els hàbits de lectura populars i m’alegro per això.
+
Però allò que més ha fet que em quedés amb la pel·lícula ha estat un comentari sobre “extremismes”. Ja sabeu que m’encanta tot això dels centrismes i els extrems polítics. En concret un d’ells responia a un comentari despectiu sobre “la mandanga del estatuto” amb tota una anàlisi: “...nozotroh nunca hemo votao la generalitah...” (això és més que probable ja que sabem que l’abstencionisme és immens en les votacions autonòmiques catalanes entre la població monolíngüe; igual com ha va ser en el referèndum de l’estatut en funcions) “...pero zi loh extremista ze lo quieren cargar...!”
+
Quan un d’ells pregunta “si el PP es extremista” tots els altres responen que si. Això m’ha cridat molt l’atenció perquè ja fa temps que escolto molt comentari filo-pp en les converses de bar, especialment entre treballadors de l’extra-radi; després he recordat que un d’ells portava fa dies una revista de la conc, per tant pot tractar-se de gent –de la poca gent- sindicada i això explica plenament que tinguin forta consciència anti-pp. No exagero, només cal que pareu l’orella i veureu com ha canvia la percepció del P.P. on abans era inconcebible. Finalment un altre es fa un embolic entre el Carod, ETA, l’Al-Qaida per, al final, posar-los tots al sac dels dolents “...los malos no lo quieren, puez habrá que votar esta vez la Generatah...”
+
I aquí és on ha aparegut "el llest", precisament el més alt i amb la veu més forta, tant que ha quedat tothom callat, dient que “...zeguro que se han puesto de acuerdo el Zapatero con el PP y con el Carorovira para que los extremistas digan que no y así la mayoria de nozotroh, que nos importa un cuerno todo eso del catalán, vayamoh corriendo a votar si”. El debat ha tornar al terreny futbolístics no sense abans comentar varis dels assistents que, segurament sí que és una conxorxa, però que, per si de cas, més val votar no fos que guanyessin “els dolents”. Cal escoltar més el carrer (els coneixements, les opinions i les fantasies) en comptes de mirar-se tant el melic o manipular enquestes.

Ara al PSC li toca dissimular

diumenge, de maig 14, 2006

Ara al PSC li toca dissimular

Diu en Nadal que veu difícil pactar amb CiU un govern després de les eleccions. Està clar que si l’electoral percep que la propera Generalitat serà socioconvergent no cal perdre el temps, o es vota directament CiU o es vota algú d’esquerres que tingui ambició de manar de debò. Ho tenen difícil, sembla evident que els interessos del PSC no compten gaire i que el PSOE necessita Mas com a president de Catalunya.

Al carrer! (utopia)

divendres, de maig 12, 2006

Al carrer! (utopia)

Un company ha trobat un article meu d'abril i ha considerat el contingut premonitori de l'expulsió que ha patit ERC. En aquell moment jo intuïa que l'expulsió vergonyant seria la primera demanda de CiU per a qualsevol servei prestat a Zapatero.
Al marge de l'anècdota, us recomano el blog sencer del company com exemple de feina ben feta tant en disseny com en tasca reflexiva.

Opinions dels del melic

Opinions dels del melic

Es tan variat el ventall d’opinions sobre qui surt guanyant i qui surt perdent amb l’expulsió d’ERC del govern, com interessos supediten a cadascú. I fins que no hi hagi enquestes poc sospitoses tothom creu que l’opinió del seu cercle és l’opinió de la majoria de la població. Es llei de vida!

Jo no seré menys, després d’uns quants xats puc afirmar que la majoria del meu entorn coincideix en 5 punts. Aquí els exposo només per curiositat:

-No interessava al PSC, interessava a PSOE però els capitans del PSC s’han subordinat a Zapatero (és curiós perquè això és tot el contrari del que diuen els diaris). El PSC es veu abocat a renunciar a la Generalitat perquè qualsevol gestió “catalanista”, per lihgt que sigui, del govern català per part del PSC erosiona molt greument el PSOE fins al punt de fer-li perdre el govern espanyol davant la sospita de venuts al catalanisme.

-Maragall s’ha suïcidat perquè ha pensat que té una possibilitat d’atribuir-se l’èxit de la ratificació de l’Estatut, però l’opinió general és que s’equivoca.

.

-Estan especialment cabrejats els votants d'ICV. Penso que fins són un pèl injustos. No acabo d'entendre quina reacció creuen que hauria hagut de protagontizar en Saura, ni m'ho saben explicar tampoc gaire bé. Jo mateix no hi coincideixo, llevat de en fet que se la veu massa subordina als socialistes i sense projecte propi prou consistent. Però us asseguro que els meus coneguts estan francament irritats. Suposo que voldrien que ICV tingués un paper més dur i fins amenaçador.

-No importa tant si la gent vota No o Si, perquè molta gent haurà simpatitzat amb ERC encara que a l’hora de votar emetin el SI per això de “peix al cove”. Qui vulgui comptar vots republicans comptant paperetes del No independentistes s’equivoca. Surt guanyant electoralment ERC (en la mesura en què un partit encara minoritari no guanya els vots per grans percentatges sinó d’un amb un) perquè pot parlar clar estant fora del govern, no pateix el desgast de governar, no ha de quedar malament trencant el tripartit poc abans de les eleccions, és percebut com a víctima de la dignitat

-CiU ha demostrat traïdoria tant en el govern com en l’oposició i, en la disjuntiva de triar entre la pela i la pàtria, ha triat allò primer amb l’esperança d’usar després les tècniques publicitàries barroeres de l’estil pp contra els republicans, per tal d’intentar recuperar l’electorat cabrejat. (Serà interessant veure com s’ho faran els convergents quan necessitin d’ERC després de tant de maltracte.)

La resta d’opinions són ja molt diverses, però la gent s’hi apuntarà, com dic, en funció dels propis interessos i de consignes electorals. Veig que ja ha començat a les planes de la Vanguardia l’Enric Juliana, en un pretesament “molt intel·lectual” article en el qual intenta fer colar allò de que el extrems acaben coincidint per a vergonya dels republicans que ara coincideixen amb el PP. En fi! Intueixo que la campanya serà dura i tindrem temps per a veure’n de tots colors.