L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

Article publicat al Llibertat.cat dissabte 15/04/2017
https://www.llibertat.cat/2017/04/l-hora-del-xoc-de-trens-tambe-hauria-de-ser-l-hora-dels-treballadors-38378

Aquest 25 d’abril probablement començarà la fase del “xoc de trens”. Tal com era previsible, els polítics espanyols no s’han comportat com Europeus sinó que s’han mantingut fidels a la seva tradició. Dins del bàndol imperialista, han avançat les clarificacions dins del PSC fins a uns nivells de baixesa que probablement ja no tenen retorn, i això és molt positiu. En canvi, per la banda dels comuns, malgrat les tensions, s’ha imposat un full de ruta unionista maquillat en la indefinició calculada, que serveix tant per a no fer gaire explícit l’alineament amb l’espanyolisme ranci, com per a mantenir la seva quota electoral entre la població originària de la immigració espanyola que encara rebutja la independència.

D’altra banda, dins les formacions independentistes, han anat emergint les contradiccions pròpies de quan alguns polítics professionals estan més pendents de l’economia personal que de la pàtria, i en aquest sentit, cal valorar molt positivament com les tres principals forces aliades han actuat amb responsabilitat, apagant tots els focs. En canvi, un factor negatiu ha estat la seva inactivitat en l’agitació militant, al menys durant els darrers set mesos: ha estat especialment evident la incapacitat dels partits independentistes d’engegar el gran debat popular constituent, previ al referèndum, i s’ha quasi aturat el procés de penetració en zones de forta immigració espanyola.

A hores d’ara, el taulell d’escacs previ al probable inici de la fase de xoc de trens està prou clarificat: a un costat PP-C’s-PSC amb suports dissimulats dels Comuns, i a l’altre costat CUP-PDCat-ERC;  però fins que no es produeixi la prohibició explícita del TC d’aturar la propaganda pel Referèndum, comptarem no solament amb el PSC i els Comuns, sinó també amb totes les entitats signants del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan arribarà el NO definitiu del Govern espanyol, podem suposar que la majoria de les entitats que “demanen poder votar però per a votar no” aturaran la seva pressió pel Referèndum. Tanmateix, hem sabut que l’independentisme abasta al menys el 48% dels Catalans, i per tant la composició independentista dins d’algunes entitats populars suposadament unionistes també es troba a pocs punts de l’hegemonia independentista, si no l’ha sobrepassada ja.

Hauria estat desitjable que la clarificació hagués arribat ja a totes aquestes entitats de la societat civil, i molt especialment, les organitzacions de treballadors i les patronals. Al meu parer, el plantejament de la fase del xoc de trens com un “armistici” entre dretes i esquerres és un error, perquè impedeix que el debat clarifiqui  que la independència és “win-win” (interessa a la burgesia nacional, marginada per l’oligarquia espanyola, i interessa al poble treballador per a destruir un estat capitalista impossible de controlar, i per a bastir-ne un de petit, més accessible i fàcil de controlar des de baix).  

Si volem arranjar  la inacció dels darrers mesos, la incapacitat de penetrar als ghettos espanyols i d’endegar el debat constituent des de baix, els treballadors hauríem de començar, des d’ara mateix, a traslladar als carrers i als llocs de treball, que la Nova República no es fa sola, que si no la fem nosaltres a partir dels nostres interessos, una de dues: o no es farà o la delegarem en polítics professionals en funció dels seus interessos de curta volada. Un Estat del Poble (dels treballadors i de la burgesia nacional), creat des de baix com a eina per a resoldre els problemes dels ciutadans, i amb capacitat per acollir tots els representants de la societat civil i on puguin abordar la solució dels seus problemes.

Cal visualitzar i fer visualitzar un moviment dels treballadors que està destruint estructures parasitàries, tot substituint-les amb una República catalana. Situacions com les dels treballadors del metro de Barcelona que han de fer vaga per a pressionar pel seu conveni, malgrat tenir una alcaldessa teòricament de la seva corda, evidencia la necessitat d’un canvi  d’estructures, però també, i per damunt de tot, que si al Setembre hem d’enfrontar-nos a la covardia dels nostres polítics i a la repressió i la violència del govern espanyol, la millor i més efectiva de les motivacions és un independentisme impulsat pels  interessos democratistes de tots els sectors del poble treballador.  Anem ja cap a la mobilització permanent !

Fantassin

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi
Article publicat a http://www.llibertat.cat/ dilluns 18 d'abril de 2016:
http://www.llibertat.cat/2016/04/30-abrils-d-anar-hi-anar-hi-anar-hi-34689

Avui fa exactament 30 anys  ens trobàvem en plena campanya de mobilització per la llengua. La manifestació d’aquell 23 d’abril fou essencialment antirepressiva, i el crit que va ressonar fou  “Que se’n vagin!”, en resposta a la repressió policial de l’any anterior, però des de set dies abans  desenvolupàvem accions recatalanitzadores des d’Alacant a Perpinyà amb l’objectiu de començar a  corregir la vergonyant situació del Principat, on no arribava al 30%  el nombre de grans rètols en català. Aquella  dinàmica tingué prou èxit (fins al punt que empreses com McDonald’s van acabar esdevenint de les més catalanitzades del nostre país), però la repressió fou dura,  i al final de mes el nombre d’independentistes represaliats ja superaria el centenar. Tanmateix, ens sentíem cofois i, com ara, crèiem que teníem el triomf a tocar dels dits. Ho recordàvem ahir uns quants companys, escandalitzats que hagi passat massa temps havent  aconseguit massa poc èxit.

Els darrers 30 anys han estat lents, massa lents, en l’objectiu principal de convertir la lluita per la sobirania nacional en la principal alternativa política del nostre poble. Aquella Diada de Sant Jordi de 1986 les organitzacions  de l’independentisme combatiu cridaven a “anar-hi, anar-hi, anar-hi, amb molta imaginació, intel·ligència i astúcia, organitzadament, evitant els sectarismes i els purismes, tot omplint de continguts els tres conceptes fonamentals (Independència, socialisme i reunificació) amb objectius de lluita antirepressiva, d’oficialització única del català, de  defensa de la terra enfront de les agressions capitalistes, de defensa del poble treballador  i de defensa de la identitat i la unitat de la nació catalana des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó”.

La resistència del poble català enfront dels projectes que associaven la burgesia catalana amb l’ocupació espanyola generava un discurs clarament patriòtic i anticapitalista. Aquell mes d’abril de 1986 hi hagué una forta conflictivitat social alhora que s’incrementaren les detencions i judicis contra independentistes, així com els atacs de Terra Lliure contra  diversos objectius espanyolistes. La consciència nacional augmentava arran de l’espiral acció-reacció-acció, i  des de les comarques del sud es reclamava conceptualment el nom de Catalunya per a tota la nació (500 persones es manifestarien a València sota el lema “A Catalunya en català” convocades pels Grups de Defensa de la Llengua).  

Aquella lluita també  fou útil per a la clarificació independentista, atès que, malgrat les prevencions en vers el sectarisme abans esmentades, les crítiques contra els Grups de Defens a de la Llengua no vingueren solament  de l’enemic i dels seus socis convergents sinó també de La Crida a la Solidaritat. Si havia pogut semblar que el rebuig a la nostra llengua es limitava a sectors de mestres liderats per l’advocat Esteban Gómez Rovira, la realitat era que la manca d’avenç no era cosa dels ultres sinó de la nostra deixadesa i autoodi (Manuel de Pedrolo criticava com era d’insignificant i patètica la implicació a favor del català de les empreses que participaven en el negoci de vendes de Sant Jordi; i des de les planes del diari Avui, en Josep Ma. Espinàs, sense justificar explícitament les accions catalanitzadores realitzades amb pintura pels militants independentistes, les comprenia perquè que en deu anys s’havia avançat ben poc).

Fa 30  anys n’havien passat 10 des de la mort del Dictador espanyol i 7 des del Manifest d’Els Marges, amb una Llei de Normalització Lingüística al Principat i una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ambdues covardes i insuficients.  Trenta anys després la majoria dels nous immigrants, així com els fills de la immigració espanyola han rebut cursos de català o n’han estat escolaritzats completament. El problema dels vells immigrants espanyols, malgrat que compromet el 50% del vot autodeterminista, és sols biològic.  El problema real és la nostra tolerància a la imposició de l ‘espanyol, des dels jutjats fins a la publicitat. La realitat és que continuem lluny,  massa lluny de la normalitat, i el millor aparador per copsar-ho és el mateix dia de la llengua, el 23 d’abril, en que les senyeres són majoritàries però no pas la lletra escrita en català. Al  meu entendre, 40 anys de tardança no es poden justificar si no és perquè hem abandonat la radicalitat i hem acceptar com a normal l’anormalitat d’un cert nivell  de deixadesa i d’autoodi.

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi
Article publicat a Llibertat.cat 23/04/2014
http://www.llibertat.cat/2014/04/una-mirada-historica-sobre-les-diades-independentistes-de-sant-jordi-25878

MEMÒRIA INDEPENDENTISTA

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi

Un article publicat al Diari Gran del Sobiranisme fa un repàs històric a través de set dècades d'història del Sant Jordi i l'independentisme, una aproximació a les diades més significatives de la resistència patriòtica, política i cultural des dels anys '50 fins al 1988

23/04/2014 Història

Una mirada històrica sobre les diades independentistes de Sant Jordi

A l'entrada amb el títol "23 d’abril, diada de llibres en català, roses i estelades", Manel Fantassin, -col·laborador també de Llibertat.cat a la secció d'Opinió- fa un repàs sobre el caràcter independentista de la Diada del 23 d'Abril.
Fantassin fa un repàs històric a través de set dècades d'història de l'independentisme i la resistència del catalanisme, assenyalant que "Durant el darrer segle ha estat una data de resistència que enllaçava amb el 14 d’Abril, amb el 25 d’abril i amb el Primer de Maig, enllaçant catalanisme, la nació sencera, republicanisme i moviment obrer."
L'article arrenca l’any 1950, en què es descriu com "es repartí àmpliament un manifest per Barcelona que deia: “En la Diada de Sant Jordi … ens trobem subjectats però demà serem lliures”. L’any 1951, una octaveta que tenia per títol “Sant Jordi! Desperta Ferro!” deia el següent: “Desperta poble! Uneix les teves forces amb les de Sant Jordi … així podrem  vèncer tota mena d’obstacles, si tenim plena  consciència  del nostre deure, i posem per damunt de tot interès personal, el destí gloriós de la Pàtria."
També descriu com aquesta diada de referència va prendre protagonisme i així l’any 1966 un comunicat del Consell Nacional  Català de Londres evocava la República Catalana i el Primer de Maig i recordava que els Drets Socials són un dels fonaments del moviment nacional català. El 23 d’abril de 1971 centenars de banderetes amb el lema “INDEPENDÈNCIA” ompliren la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, llançades mitjançant un enginyós artefacte. Uns actes de resistència vinculats sobretot al FNC.
Fantassin no passa per alt la brutal càrrega de la policia espanyola a les Rambles el 1985, una agressió contra vianants, feministes i independentistes portada a terme amb extrema violència, i durant la qual es van detenir 3 membres del MDT i fou empresonat el militant del PSAN Jordi Carles Burillo Roig.
L'article abasta fins l'any 1988, una diada de Sant Jordi que a Barcelona va compar amb una manifestació de 3000 convocada per l'MDT amb el lema “Fora el Rei”, que "es transformà en una mobilització de solidaritat amb Sebastià Datzira i Marcel·lí Canet, i acabà amb la detenció de 18 independentistes per part de la policia d’ocupació." Una mobilització amb sentit de Països Catalans ja que també s'hi realitzaren manifestacions i actes patriòtics antirepressius a ciutats com Girona, a Figueres, a Tavernes de Valldigna (la Safor) i a Xàtiva.
Aquest article mereix una atenció especial, ja que recupera una memòria de la lluita independentista que gran part del nou independentisme transversal, així com de l'independentisme més polititzat i d'esquerres, o bé desconeix o bé negligeix. Una aportació que convindria que tingués continuïtat en la recuperació i l'anàlisi de tantes experiències impulsades des de l'independentisme català (dates, experiències pioneres, fronts sectorials, lluites locals,  etc.).

Com passa el temps!

Com passa el temps! Aquesta nit he sortit de festa amb al gent de la feina. En aquests sopars, fa 10 anys parlàvem de coses molt existencials, fa 5 anys de criatures, i ara de dietes per aprimar i de pares que es fan grans.

I avui, dia de Sant Jordi, toca regalar llibres bons i en català, és evident. ...Però quan es tracta dels llibres que ens regala la parella o d’aquells que ens ve de gust comprar-nos, no sempre l’encertem o l’encerten. Aquest any me l’han encertat, m’han regalat allò que em venia més de gust: “Mortadelo de la Mancha”. Aquí també es nota el pas del temps, de molt de temps empassant-me rotlles que no m’interessaven en absolut. Els darrers llibres que he llegit a gust han estat en els darrers anys: “Ara si que toca” de Francesc Marc Alvaro, “Jo no sóc espanyol” de Víctor Alexandre, les “Mentides Fonamentals de l’Església Catòlica” de Pepe Rodríguez, “Viaje al Desierto de l'espanyolista Javier Nart, “El Codi Davinci” de Dan Brown i el "Diccionari del Codi" d’Iker Jiménez. Entre mig he començat algunes novel·les inqüestionablement bones, però de seguida me n’he atipat. De veritat que molt sovint hom no té ganes d’embolicar-se en històries tràgiques o en rucades intrascendents encara que inqüestionablement bén escrites. M’ho he passat millor amb el llibre pitjor escrit que he vist en ma vida, el d’en Nart, que per postres té mentalitat imperialista espanyola, que no pas en afalagades joies de la literatura moderna. En canvi, com feia de xic, amb en Mortadelo he rigut amb ganes i m’ha quedat un boníssim rotllet tota la resta del dia, i cada vegada que me’n recordo ("el passat i el futur són dins el present" vaig sentir en una pel·li).

Un St Jordi politicament correcte hauria de dialogar amb del Drac ?

En realitat més que "allò Políticament Correcte" potser hauríem de parlar d'una Fase del Procés Evolutiu"; cada vegada costa més a les escoles escenificar la mort del Drac.

Quan s'imposi el canvi de la història substituint-la pel diàleg hi haurà qui es resisteixi i argumenti les excuses més tronades. Com els nostres neighbours de ponent que, en no poder suportar sentir-se menys civilitzats que els vulgars perifèrics que s'han atrevit a erradicar la "fiesta nacional", ho atribueixen a una nova acció irredentista d'uns provincians que s'atreveixen a dir que els "toros" no són tradició catalana. Es clar, això és una ximpleria perquè sempre hi ha hagut tradició de toros des de València a Perpinyà, llavors damunt la mentida poden platicar llargament en les tertúlies de la caverna sobre tals contradiccions. Tot per no admetre que ja els tocaria afegir-se al grau més de civilització del veïnatge.

Es el mateix que li ha passat a l'únic que ha intentat acabar amb la dinàmica de violència ETA-Espanya per la via del diàleg, que la resposta dels violents de l'altre signe ha estat acusar-lo precisament a ell, d'estar conxorxat amb la violència dels primers. Són actituts molt més properes a l'Edat Mitjana i són meres resistències per no admetre que els temps canvien.