La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

Article publicat a Llibertat.cat el 18/01/2018: https://www.llibertat.cat/2018/01/la-municio-simbolica-bastim-estatues-i-monolits-a-l-u-d-octubre-com-a-simbols-de-l-alliberament-tra-41021

Coherent amb l’anàlisi que comparteixo amb els altres històrics de l’independentisme que van sofrir la repressió dels anys vuitantes i norantes, la situació actual és la mateixa que abans de l’u d’octubre vam preveure que succeiria: una clarificació necessària, malgrat que l’alliberament de Catalunya seria avortat per la força des d’Espanya i des d’Europa.

Potser temíem que sofriríem una  major repressió (desenes d’innocents catalans esclafats sota els tancs),  però també que mostraríem una major valentia (el Govern català, resistint dins d’un Parlament defensat pel poble català, fent front a l’atac combinat de l’artilleria i dels paracaigudistes espanyols); però malgrat no haver acabat de forma tan tràgica  ni tan determinant, cal reconèixer que el poble ha estat capaç  de coordinar des de la clandestinitat un Referèndum d’Independència, i que amb aquesta gesta s’ha forçat una clarificació de la societat catalana que ens orientarà a l’hora de focalitzar la nostra acció desalienadora i política.

A dia d’avui, amb la constitució del nou Parlament autonòmic, ja res no podrà ser el mateix que era abans de l’u d’octubre. Malgrat que  el Tribunal Constitucional i les forces monàrquiques de dreta (PP i Ciutadans) i de pseudoesquerra (PSC i Comuns) intentin el retorn a la “normalitat constitucional” monàrquica, ja no hi ha marxa enrere en la cosmovisió de les forces republicanes (CUP, JxC i ERC), gràcies –tot s’ha de dir- a la determinació repressiva del PP i a l’anticatalanisme de C’s.

És clar, no puc posar la ma al foc sobre la capacitat dels nostres polítics  de defensar la República a curt termini. Estem carregats de contradiccions. No puc assegurar que la burgesia nacional catalana no es vendrà barata a canvi de les engrunes del nostre propi espoli i d’alleugerir la incertesa econòmica. Tampoc no puc garantir que l’esquerra independentista catalana està científicament cohesionada en la revolució patriòtica internacionalista sense cap contaminació sentimental imperialista espanyola. Però, insisteixo, no hi ha marxa enrere, perquè hem inscrit una nova gesta, l’u d’octubre,  dins un procés independentista que ja ha complert 300 anys.

És en part per això, que una part important de la repressió espanyola està centrada en la manipulació  històrica: als nostres polítics empresonats se’ls reclama que s’humiliïn i que proclamin una interpretació dels fets diametralment distinta de la que ells mateixos van liderar. En la tradició censora  espanyola, mai no són tan importants els fets com que l’esdevenidor ho recordi en forma d’una anècdota poc important. Per tant, si l’adversari demana que els líders -actualment empresonats- del Referèndum de l’u d’octubre reescriguin la Història proclamant la manca de transcendència jurídica d’aquesta gesta del Poble, llavors, la consolidació simbòlica del Referèndum i dels seus efectes esdevé una obligació  revolucionària dels valors republicans.

Per tot plegat, i al marge del desenvolupament del Procés independentista, és fonamental que no triguem a l’hora d’incorporar l’u d’octubre dins la simbologia nacional-popular. Atès el caràcter local de la resistència a la repressió espanyola contra els votants en aquella data heroica,  és normal que el record d’aital gesta democràtica tingui un caràcter de barri i de vilatge. Quina  millor forma de  commemoració, doncs,  que bastint  monuments a l’u d’octubre a tots i cada un dels nostres barris, municipis i viles, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó?

Fantassin

Errors molt Comuns

Errors molt Comuns

Aquest article fou publicat dissabte 14 d'octubre de 2017 a Llibertat.cat

https://www.llibertat.cat/2017/10/errors-molt-comuns-40203

Havent  de publicar aquestes reflexions  abans del compliment  de l’ultimàtum  espanyol contra Puigdemont, no les malbarataré amb arguments a favor o en contra de confirmar, aquest dilluns, la proclamació de la República. Això ja ho està fent la resta de la humanitat. Prefereixo comentar allò que crec que són alguns dels errors més comuns que hem comès a l’hora de valorar els interessos en joc.

Durant massa temps hem traçat estratègies en base a hipòtesis sobre el comportament d’alguns dels  actors del conflicte, hipòtesis ara que ja hem pogut començar a validar o falsejar (per exemple el comportament d’Europa, la contenció de l’Estat en l’ús de la força contra els Catalans, la pressió del gran capital, la implicació dels sindicats, el desvetllament electoral de ghetto espanyolista dins de Catalunya, o si l’esquerra espanyola a Catalunya s’alinearia amb l’independentisme o amb el bàndol contrari). Penso que ara ja no estaria justificat que caiguéssim en  els mateixos errors.

Tanmateix, no vull centrar-me en el tema dels interessos econòmics egoistes, que diuen,  haurien estat els de major pes a l’hora de frenar la proclamació del 10/10/2017 (degut a la influència del gran capital català anti-independentista damunt les classes populars del segment petit-burgès).  La burgesia catalana, malgrat que  ja no pot suportar per més temps la sagnia del domini espanyol, segons algunes opinions  encara hauria acceptat una darrera oportunitat d’intentar estalviar-se la inevitable inseguretat derivada del procés, influint en la decisió del President de posposar la independència.

Tampoc no vull centrar-me en la persona. És veritat que no podem  menysvalorar, d’entre tots  els factors de la frenada, que el President hagi volgut escriure en les pàgines de la Història del nostre poble, de manera serena i calculada, una enèsima mostra del tarannà dialogant dels Catalans. Com també seria possible i lògic creure que  la seva agenda personal hagués tingut un pes en la decisió, perquè el cost del càstig espanyol molt probablement afectarà de manera significativa Carles Puigdemont, com a individu, a nivell familiar i al  seu patrimoni.

Finalment, tampoc no val la pena que m’aturi a descriure els interessos internacionals, perquè  malgrat  que ningú no confia en Europa mentre no siguem independents (els Europeus només ens han tractat amb respecte durant els pocs segons que hem estat independents),  sí que hi havia una certa confiança que Espanya no podria fer ús dels seus soldats en contra dels seus propis ciutadans, però  ara sabem que només cal vestir-los de policia i poden ser tan cruels com calgui amb plena complicitat de les institucions de la U.E.

Prefereixo centrar-me en aquella influència que no ha estat gaire comentada i que no és cap de les anteriors: l’espai polític dels Comuns-Podem-ICV-EUA.

És obvi que en el conjunt de les forces catalanistes que aposten pel marc espanyol, l’espai de l’esquerra radical (que darrerament tendim a anomenar “Comuns”) és la més honesta a l’hora de reivindicar un referèndum que nosaltres sabem (com també ho saben ells) que l’Estat mai no acceptarà. En paral·lel, seu electorat del fora de Catalunya, degut en part a les seves reduïdes dimensions,  i  també és més immune a la propaganda anticatalana hegemònica per les Castelles.

Els Comuns reuneixen característiques dels anteriors grup d’influència que hem esmentat: 1-estan vinculats a forces estatalistes europees; 2-el seu electorat  està tan afectat pel domini espanyol com la resta de les classes populars, burgesia inclosa, i malgrat no rebre pressió del gran capital, són la sucursal no reconeguda d’un partit que coincideix amb l’objectiu de mantenir aquest instrument del capitalisme espanyol que és l’Estat espanyol en les seves dimensions geogràfiques actuals, 3-també tenen molta por a nivell personal (en concret  d’una inhabilitació del seu candidat més factible, que pogués impedir-li de competir electoralment per la Presidència de la Generalitat.

La pregunta: estem vacunats de l’error de desviure’ns per atraure els Comuns al projecte independentista? El passat dia 10, durant les respostes parlamentàries a la frenada independentista del President Puigdemont,  mentre Albiol i Arrimades evidenciaven la seva poca capacitat d’adaptar-se als canvis de situació, i l’Iceta –més hàbil- ho aconseguia, vam  escoltar un Rabell tan coherent en les seves expressions que semblava haver escrit el seu discurs amb informació privilegiada. Casualment, jo em trobava llavors amb persones de l’entorn Podemos-Comuns absolutament cofoies, tant per la decisió del President com pel discurs de resposta del portaveu de CSQP.

“Això és un canvi de socis”, deien aquests comuns, etzibant als meus amics cupaires que a l’hora  d’haver de fer política realista ells són una força més assenyada, menys tendent a llançar-se al precipici”. Poques hores després,  ja vam saber allò del Donald Tusk i de com va anar el canvi de decisió del President. Tanmateix, durant els dies següents continuaven les expressions de suport en vers Carles Puigdemont per part de l’esquerra espanyola  (autoanomenada “sobiranista”) a Catalunya.

Aquests suports, al meu parer, només poden ser puntuals. Fins i tot en el cas hipotètic que la direcció de l’independentisme estigués sota la direcció i la presidència de la CUP, l’espai dels Comuns mai no s’adheriria a un procés de secessió nacional catalana, perquè mentre la seva estratègia formal parla d’autodeterminació, l’estratègia operativa d’aquell espai polític s’ha adreçat a dinamitar els passos decisius, quan els ha hagut, en vers la sobirania.  És veritat que en el moment de la batalla sovint acaben del costat del poble,  i això és perquè la reacció de l’Estat capitalista és sovint una reacció a l’acció independentista, de manera que en aquests contexts no poden posar-se al costat del PP. Això ja va passar el 9-N, van facilitar la “percepció” d’una majoria percentual  espanyolista el 27-S, i ho tornaven a fer el 1-O (fins que es van veure obligats a posicionar-se al costat de les víctimes de la repressió de PP).

No podria ser que els Comuns acabessin veient que no hi ha opció més revolucionària que l’independentisme, en aquest moment concret de la Història? Digueu-me determinista i esquemàtic, però jo no els veig fora del sistema espanyolista de partits, perquè el seu és un espai ideològic que no pot quedar vacant. Per això mateix, crec que les contradiccions al voltant del marc nacional de la lluita de classes les resoldran a base de clarificacions internes: escissions, canvis de sigles o baixes personals de militants per incorporar-se a l’esquerra independentista. Sempre romandrà el seu espai de “la utopia espanyola on Catalunya podria estar còmoda”,  sempre romandrà però serà cada cop més petit, com també aniran reduint-se els electorats del centre-esquerra espanyolista de l’actual PSC, així com els dels partits de dretes espanyolistes.

A pocs dies de la clarificació del President Puigdemont, que haurà de respondre a l’ultimàtum d’Espanya, crec que l’independentisme ja s’ha clarificat en relació a quins suports de fora del sobiranisme no cal que esperem (capital, Europa i agendes B).  Des de la meva humil opinió, crec que també caldria desfer-nos d’ingènues esperances de suport per part d’algunes de les forces suposadament sobiranistes. És clar que cal acumular forces, però també ens cal més cohesió de la que s’aconsegueix amb feixucs i estèrils esforços d’atraure’ns aquest sector. Ha arribat el moment de ser valents i de deixar d’ensopegar amb pedres ja conegudes.

Fantassin

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

Article publicat a llibertat.cat/ diumenge 09/07/2017
https://www.llibertat.cat/2017/07/l-1-d-octubre-en-la-gestacio-del-marc-independent-catala-de-relacions-laborals-39269

És possible un canvi de marc de relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.

El referèndum independentista, tant si és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme, probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de relacions laborals espanyol  a partir de l’assumpció de consciència del nostre dret a la sobirania.

Parlo de “consciència dels drets”, més que  d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els mesos previs a la campanya del referèndum.  És clar que farem campanya, i no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat), però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.

L’assumpció generalitzada de la percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer, fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal  podrà venir –o no– després del 2 d’octubre,  i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.

Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.

Els moviments socials de casa nostra  -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana;  l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.

Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades  per l’anticatalanisme espanyol. Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.

Per part d’aquestes bones persones encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment  i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.

Amb la futura Renda Garantida de Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels  nous equilibris partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària, feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats” potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1 d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.

Fantassin

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

Article publicat al Llibertat.cat dissabte 15/04/2017
https://www.llibertat.cat/2017/04/l-hora-del-xoc-de-trens-tambe-hauria-de-ser-l-hora-dels-treballadors-38378

Aquest 25 d’abril probablement començarà la fase del “xoc de trens”. Tal com era previsible, els polítics espanyols no s’han comportat com Europeus sinó que s’han mantingut fidels a la seva tradició. Dins del bàndol imperialista, han avançat les clarificacions dins del PSC fins a uns nivells de baixesa que probablement ja no tenen retorn, i això és molt positiu. En canvi, per la banda dels comuns, malgrat les tensions, s’ha imposat un full de ruta unionista maquillat en la indefinició calculada, que serveix tant per a no fer gaire explícit l’alineament amb l’espanyolisme ranci, com per a mantenir la seva quota electoral entre la població originària de la immigració espanyola que encara rebutja la independència.

D’altra banda, dins les formacions independentistes, han anat emergint les contradiccions pròpies de quan alguns polítics professionals estan més pendents de l’economia personal que de la pàtria, i en aquest sentit, cal valorar molt positivament com les tres principals forces aliades han actuat amb responsabilitat, apagant tots els focs. En canvi, un factor negatiu ha estat la seva inactivitat en l’agitació militant, al menys durant els darrers set mesos: ha estat especialment evident la incapacitat dels partits independentistes d’engegar el gran debat popular constituent, previ al referèndum, i s’ha quasi aturat el procés de penetració en zones de forta immigració espanyola.

A hores d’ara, el taulell d’escacs previ al probable inici de la fase de xoc de trens està prou clarificat: a un costat PP-C’s-PSC amb suports dissimulats dels Comuns, i a l’altre costat CUP-PDCat-ERC;  però fins que no es produeixi la prohibició explícita del TC d’aturar la propaganda pel Referèndum, comptarem no solament amb el PSC i els Comuns, sinó també amb totes les entitats signants del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan arribarà el NO definitiu del Govern espanyol, podem suposar que la majoria de les entitats que “demanen poder votar però per a votar no” aturaran la seva pressió pel Referèndum. Tanmateix, hem sabut que l’independentisme abasta al menys el 48% dels Catalans, i per tant la composició independentista dins d’algunes entitats populars suposadament unionistes també es troba a pocs punts de l’hegemonia independentista, si no l’ha sobrepassada ja.

Hauria estat desitjable que la clarificació hagués arribat ja a totes aquestes entitats de la societat civil, i molt especialment, les organitzacions de treballadors i les patronals. Al meu parer, el plantejament de la fase del xoc de trens com un “armistici” entre dretes i esquerres és un error, perquè impedeix que el debat clarifiqui  que la independència és “win-win” (interessa a la burgesia nacional, marginada per l’oligarquia espanyola, i interessa al poble treballador per a destruir un estat capitalista impossible de controlar, i per a bastir-ne un de petit, més accessible i fàcil de controlar des de baix).  

Si volem arranjar  la inacció dels darrers mesos, la incapacitat de penetrar als ghettos espanyols i d’endegar el debat constituent des de baix, els treballadors hauríem de començar, des d’ara mateix, a traslladar als carrers i als llocs de treball, que la Nova República no es fa sola, que si no la fem nosaltres a partir dels nostres interessos, una de dues: o no es farà o la delegarem en polítics professionals en funció dels seus interessos de curta volada. Un Estat del Poble (dels treballadors i de la burgesia nacional), creat des de baix com a eina per a resoldre els problemes dels ciutadans, i amb capacitat per acollir tots els representants de la societat civil i on puguin abordar la solució dels seus problemes.

Cal visualitzar i fer visualitzar un moviment dels treballadors que està destruint estructures parasitàries, tot substituint-les amb una República catalana. Situacions com les dels treballadors del metro de Barcelona que han de fer vaga per a pressionar pel seu conveni, malgrat tenir una alcaldessa teòricament de la seva corda, evidencia la necessitat d’un canvi  d’estructures, però també, i per damunt de tot, que si al Setembre hem d’enfrontar-nos a la covardia dels nostres polítics i a la repressió i la violència del govern espanyol, la millor i més efectiva de les motivacions és un independentisme impulsat pels  interessos democratistes de tots els sectors del poble treballador.  Anem ja cap a la mobilització permanent !

Fantassin

Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits

dimarts, de maig 29, 2007

Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits

No faig gaire cas de les anàlisis electorals que aquests dies tenen entretinguts a comentaristes professionals i mitjans en general. Una cosa molt diferent són les eleccions allí on coincideixen autonòmiques i municipals, però a la Catalunya central, la mateixa lògica local fa que, a la majoria d'indrets, s'hagi tingut en compte la persona més que el color. Jo mateix coneixo gent "absolutament anticonvergent" que ha votat l'alcalde sortint convergent per allò de que "el coneixes, estàs prou content amb com ho ha fet i és pitjor la incertesa davant algú desconegut".

De tota manera sempre he dit que es menysvalora la component d'espectacle que té el procés electoral per a la majoria de la gent. No dic que m'agradi però és tonto deixar coixa la part estètica davant de la ideològica, i penso que això ha perjudicat ERC perquè, desenganyem-nos, la majoria dels electors ni tan sols ha fet una ullada de resquitllada als cartells, i només un percentatge marginal de barcelonins sabria dir el cognom del candidat republicà. En aquest sentit segurament la campanya d'Iniciativa ha estat molt millor.

He rebut fins ara cinc missatges de lectors habituals de blocs assenyalant-me que, en relació a la meu esquema sistèmic del doble grup de partits catalans, em comenten que l'ascens de la CUP i del PxC completen el sistema pels extrems. Ja els he dit que s'equivoquen, penso que cal situar el PxC en l'extrema dreta espanyolista, no és independentista. Però estic d'acord en que l'ascens de la CUP comença a normalitzar-nos, donat que ERC se situa en el centre-esquerra i, de la mateixa manera que els espanyols del PSC tenen per l'extrem a IC-V, nosaltres estàvem coixos en aquest sentit.

Tot i així la meva anàlisi de la baixada d'ERC no apunta tant a un desgast electoral independentista com a la manca de prou gent independentista. Això és perquè considero que els republicans van arreplegar fa anys molt (moltíssim) vot de protesta, de persones provinents del regionalisme espanyol. Després ja pots moderar tant com vulguis el discurs, que els vots de protesta, d'un perfil difícilment fidelitzable, els acabes perdent i tornen a votar espanyol.

Una cosa molt diferent és a pobles: l'ascens important d'ERC fora de BCN segurament ja és independentista d'esquerres, és a dir, que en el futur solament oscilarà ocasionalment entre aquests i el seu extrem, la CUP (com fan el binomi PSC-ICV). Però, per contra, quan parlem d'ascens a comarques, estem parlant de molt poqueta gent; el gran pastís està a la Gran Barcelona, on si vols guanyar vots has d'aconseguir l'adhesió puntual de gent que es defineix tranquil·lament espanyola. És clar, després toca intentar fidelitzar aquesta gent, cosa que no s'aconsegueix com no es faci una bona pedagogia de l'independentisme. ERC ha oblidat que encara necessita el vot militant, és a dir, comptar els vots un a un, i quan amagues l'estelada potser pesques més peixos del compte, però després no evites que un altre dia vagin a la platja o votin la competència.

Tornem a la temàtica que ocupava el segon paràgraf d'aquest escrit: l'estètica. Ara sembla que a Barcelona toca constituir un govern més social. Està molt bé, però dubto molt que la gent (la gran massa votant) atribueixi en el futur els èxits a ningú més que a l'Hereu o, en part, als que saben treballar-se més la càmera: el Saura i la Mayol. No n'hi ha prou amb la guapura, cal carisma, en Portabella s'hauria d'espabilar per aprendre a compaginar la bona gestió amb aconseguir que la seva imatge (associada a la bona gestió) arribi a la ciutadania, i és que els independentistes tenim el defecte de mirar-nos el melic i pensar que com nosaltres ens veiem tothom ens veu.

Condicions per al referèndum sobiranista

diumenge, de novembre 19, 2006

Condicions per al referèndum sobiranista

Aquests dies en Carod, en les seves intervencions publiques, em dóna la raó en la meva tesi (blog de 24 d’octubre) on us deia que el més important del resultat electoral, de les darreres eleccions autonòmiques, no seria tant qui guanyava, com el fet de clarificar espais polítics a partir de la consolidació de l’esquerra sobiranista.

Això ens retorna al tema dels espais polítics, per tant a l’esquema de 15 de juny, i a l’esquematització de 13 de març relativa als comentaris sobre un article de Josep Sortque parlava de reformular l’estratègia rupturista.

La confusió de la gent, sobre els espais polítics, prové de les contradiccions derivades de no haver consolidat fins ara l’espai esquerrà del projecte sobiranista català. Per això molta gent s’ha pensat que un govern de coalició CiU i ERC ens portaria poc menys que a la independència. En Carod ha dit molt bé que, en ambició nacional, ara mateix, PSC i CiU són el mateix i que, dolent per dolent, al menys amb l’esquerra espanyola de moment podem avançar en alguns objectius socials.

Un cop consolidats els quatre espais de centre catalans caldrà anar superant les contradiccions de militància (que han dut, entre altres, a l’aparició partit Ciudadanos). Quant aquests espais acabin de clarificar-se podrà començar de debò la competència ideològica, és a dir, la confrontació entre ells per l’hegemonia. Les persones poden canviar, els partits també, però els espais romanen i, en funció de l’actuació dels polítics, aquests espais sociològics aniran aprimant-se els uns i fent-se més grans els altres. És un procés que pot durar més d’una generació.

De què dependrà la possibilitat d’encarar un Referèndum sobiranista a la catalunya central?

Doncs en època de pau (quan la població tendeix al centre i els extrems resten necessàriament minoritaris i limitats a fer de consciència crítica de les essències dels centres respectius) només podrem encarar amb possibilitats un referèndum en el moment que tots els sectors sobiranistes siguin hegemònics.

Com deia abans, les persones i fins el partits poden bellugar-se, però els sectors romanen i basteixen noves organitzacions que liderin aquests espais. Per tant hem de tenir en compte aquest esquema perquè ens dona indicadors d’actuació (bàsicament centrats en la conscienciació) en comptes de perdre el temps en esforços pels quals encara no estem preparats.

Quina actuació? Doncs principalment 1-estendre la motivació independentista, 2-créixer al sud, 3-que esdevingui molt feble l’adscripció espanyola, i 4-que els nous immigrants trobin més seductor el projecte català (i la llengua) que no pas l’espanyol.

1-La motivació és un tema complex. Ho demostra el tortuós camí que ha seguit l’independentisme des de l’extrema esquerra fins el centre sociològic, des de concepcions revolucionàries vietnamites, algerianes, cubanes, i des de l’impacte mediàtic d’experiències terroristes fins la normalització d’un discurs que es justifica en el mercat europeu i la seva reestructuració territorial.

2-Hem de ser capaços de créixer a les comarques meridionals, perquè la batalla sempre comença a la frontera i la gran frontera és el sud.

3-La fortalesa independentista és relativa. Alguns poden avantposar els interessos econòmics –fins i tot corrupció- als nacionals, i d’altres guanyaran suport popular independentment de la seva condició de dreta o esquerra, per la percepció per part de l’electorat de ser la força més patriòtica (el que ha passat fins ara amb CiU i ara comença a passar amb ERC, o el que passava a Euskadi on molta gent no comunista optava per recolzar l’organització comunista ETA en base al reconeixement patriòtic). Tot plegat fa necessari, com a condició prèvia, l’afebliment dels sectors espanyols.

4-Finalment, en aquest joc sempre ha jugat el mateix peó, la immigració. La nostra societat ha sabut fins ara assimilar totalment la massiva immigració occitana de segles enrera, ha desactivat el problema de la immigració espanyola integrant els seus líders al sistema autonòmic i incorporant els més conscients a la lluita independentista (Quim Sánchez i molts altres). A mesura que ens apropem al plebiscit es radicalitzarà la manipulació d’aquest col·lectiu des de Madrid. De quina manera podem ser més seductors i no ens passi com a Quebec on els nous immigrants s’arrengleren amb l’opció canadenca? Doncs segurament liderant, des de l’independentisme explícit, la lluita per la solució d’allò que percebeixen com a problemes principals, a partir de la responsabilitat de l’Estat en tals problemes, i des del govern autonòmic removent els elements que puguin crear confrontació amb els sectors socials catalans que estan en competència amb la immigració, és a dir, garantint drets, serveis mínims, cultura, formació, inserció laboral i creixement econòmic.

Coalicions i supervivència

dilluns, de novembre 06, 2006

Coalicions i supervivència

El carrer és més llest del que sembla, ho he dit moltes vegades, però avui he de matisar que de vegades cal donar-li un cop de ma en les reflexions: aquests dies he sentit molts comentaris sobre el nou tripartit que sortien més aviat dels budells que no pas de la raó, però solament m'ha calgut fer algun assenyalament per tal que els meus interlocutors esmenessin substancialment el comentari. Es el cas de les persones que criticaven ERC per no haver format coalició amb CiU (el mal anomenat "front nacionalista") i el de les persones que criticaven el PSC per la mateixa raó (l'anomenada "sociovergència"). Només he hagut de preguntar quina creien que seria la conseqüència electoral de tal acció i, de seguida, tant els votants de PSC com els votants d'ERC, em responien que, sens dubtar-ho, suposaria la debacle -electoral- dels seus referents polítics.

Clarificar espais politics millor que pensar qui guanyarà les eleccions

dimarts, d’octubre 24, 2006

Clarificar espais politics millor que pensar qui guanyarà les eleccions

Ja ho he dit altres vegades, de moment no m'importa tant qui guanya i tampoc qui forma govern perquè penso que encara estem en la fase en que cal acabar de clarificar els espais polítics. El govern es decidirà l'endemà, a base de negociacions, amb llum, taquígrafs i notari.

Cal clarificar els espais polítics perquè això permetrà fidelitzar l'electorat i permetrà la sana competència entre dreta i esquerra i entre espanyolisme i independentisme, en funció de qui demostra ser més patriota o qui demostra aconseguir amb honradesa millor benestar social.

Fins ara ha estat un merder: gent d'esquerra sobiranista votant CiU i gent d'esquerra espanyolista votant PP, perquè els socialistes estaven plagats de catalanistes degut a la inexistència d'una ERC amb cara i ulls.

Ara comencen a consolidar-se amplis sectors de població que no s'avergonyeixen de ser el que són. Fins ara he conegut persones clarament de "dreta" que ni tan sols n'eren conscients perquè no admetien tal etiqueta, i el mateix passava amb conceptes com "espanyolista", "independentista", "d'esquerres"...

Surti el que surti, al menys acabaran de consolidar-se els quatre sectors de centre de la societat catalana, la qual cosa vol dir que CiU anirà perdent l'electorat que no li toca i anirà adoptant cada vegada més postures clares de dreta, i el PSC un perfil més desacomplexat en declarar que Catalunya per a ells és Espanya.

La gràcia estarà en veure com uns van engreixant-se i altres aprimant-se en funció de com evoluciona la consciència de la nostra societat o en funció de la seva valentia, patriotisme o corrupteles.

Les clarificacions són un pas enrere però...

dimecres, de juny 21, 2006

Les clarificacions són un pas enrere però...

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/20768

Les clarificacions són un pas enrere, que no ens ha d'espantar, perquè poden permetre després fer dos passos endavant.
Per exemple, la percepció del trist paper convergent ha permet clarificar l'espai sobiranista entre la dreta entreguista i esquerra que assumeix una derrota anunciada per principi patriòtic (coneixo uns quant convergents i també una quants exmaulets prou contents amb la postura d'erc).
Doncs ara la clarificació espanyolista del PSC també potser permetrà un trasbàs de vots, i potser també de persones, catalanistes. En concret del centre-esquerre federalista espanyol del pesesé al centre-esquerre sobiranista d'eerrecé. De fet també coneixo votants de psc que m'ha dit que si no es presenta Maragall o Nadal votaran republicà.

Això no vol dir que no dolgui, eh! Els passos enrere dolen de valent.

Referèndum cantat i clarificació que cal aprofitar

dilluns, de juny 19, 2006

Referèndum cantat i clarificació que cal aprofitar

En torn al 70 % de SI, un 20 % de NO i una participació de menys del 50 % ha estat, amb matisos, la previsió que m’han fet tots els independentistes amb qui he parlat durant la campanya. S’havia de dir amb la boca petita perquè estaven fent campanya pel NO, però era el resultat previsible. L’objectiu principal haurà estat no deixar òrfena la pròxima generació de dirigents del sobiranisme català i el nucli de la mateixa.

Hi havia una clarificació pendent, calia diferenciar la percepció d’allò que és dreta i allò que és esquerra des del punt de vista de qui és més patriòtic i qui, en canvi, es ven el país a l’enemic a canvi de quatre duros (ERC encara no té un perfil de votants prou ampli en el centre esquerre que li sigui fidel alhora que cohesionat ideològicament; ha rebut massa vot que era en origen clientela frustrada d’altre opcions i que retorna intermitentment als orígens). En aquest sentit l’opció pel NO dels republicans haurà estat un sacrifici cantat, i dolorós, però necessari per a singularitzar-se dels altres.

Si tot l’arc parlamentari hagués votat SI hauria estat equivalent a que el poble català es fés l’harakiri dient “no volem allò que ha fet el nostre parlament, els catalans preferim les retallades de Madrid”. D’aquesta manera al menys una força tindrà la possibilitat de reclamar Més a partir de demà mateix. Però l’extrema esquerra independentista tampoc no ha de badar, la seva funció ha de continuar sent estirar de la corda, som un sistema, ningú no és prescindible. Ara toca continuar fent-ho bé, perquè tot just comença una campanya electoral que hauria de començar incorporant, en forma de militància, els guanys de la clarificació que ha permès aquest debat estatutari.

ON.ET.SITUES.en.la.politica.catalana.(mapa.politic.catala)

dijous, de juny 15, 2006

ON.ET.SITUES.en.la.politica.catalana.(mapa.politic.catala)

Hi ha a la xarxa un esquema com el del 13 de març, però els exemples de partits polítics es limiten als de les comarques centrals. El joc consisteix en situar-se en una de les caselles.

Repensar l'estratègia rupturista ...en esquema

Repensar l'estratègia rupturista ...en esquema

M'han demanat tantes explicacions i m'han plogut tantes crítiques sobre el meu escrit de si "cal repensar l'estratègia rupturista" de resposta a Josep Sort, que, ja posats, us ho envio en esquema. De fet no és pas res nou ni novedós, és l'esquema típic, sinó que el problema rau en que molta gent està conveçuda de que ara mateix és igual de possible establir un règim revolucionari com en temps de la Unió Soviètica, i em temo que no és tan així, que les coses han canviat força.

Cal repensar l'estrategia rupturista ???

En Josep Sort planteja al seu bloc un canvi d’actitud de l’esquerra revolucionària (la pertanyent al projecte nacional català) en relació al centre-esquerre (el pertanyent al projecte nacional català). En concret planteja que s’acabin les baralles entre els grups l’extrema esquerra independentista i el cada cop més ampli centre-esquerre sobiranista. Des de la meva condició de profà provaré a donar el meu punt de vista. Que quedi clar que en Josep és el professional i d’aquestes coses és ell qui en sap, però la meva intuïció va per això altre que segueix:

Les revolucions no sorgeixen tant d’estratègies revolucionàries com de “condicions” revolucionàries que gaudeixen de les estratègies adequades. Es semblant a aquella frase de “quan pitjor millor”. En aquest racó d’Europa s’ha desenvolupat un ampli ventall de classes benestants, i per tant amb poca consciència social, anomenades “classes mitges”. Difícilment fins que no canviïn molt les coses, ens trobarem en condicions com les que al 68 van fer néixer organitzacions revolucionàries com ETA o PSAN, em refereixo als models vietnamita, algerià o cubà.

En el context actual d’Europa toca jugar a les eleccions i, per tant, toca creure’s aquell vell esquema consistent en organitzacions de centre hegemòniques (centre-esquerre i centre-dreta) i en extrems minúsculs que, llevat que arribessin condicions bèl·liques, no poden somniar a gestionar mai el poder (recordeu que fins i tot en les condicions de la Irlanda independentista fou l’IRA qui va fer la feina però en canvi el Fianna Fail que va acabar gestionant el poder). Als extrems de l’esquema sols els queda el paper d’exercir de consciència social dels centres. Jo que, a més, ho interpreto des d’un punt de vista sistèmic, entenc que els extrems són absolutament indispensables i que, la seva principal tasca ha de ser criticar les forces de centre corresponents, acusant-les de traïdores, venudes i del que calgui, per tal d’evitar una excessiva deriva cap als interessos socials o patriòtics de l’enemic.

En el cas de Catalunya hem patit els darrers anys les conseqüències derivades de la derrota i de l’allau immigratori, que s’ha materialitzat en una organització política de partits incompleta i contradictòria. Hi havia dos projectes nacionals però la manca de consciència feia que sectors catalans poc conscients i sectors espanyolistes confluïssin en els mateixos partits d’esquerra, i que sectors de treballadors conscients de la pròpia identitat nacional catalana reconeguessin l’hegemonia patriòtica de partits de dreta. Es a dir, l’arc dels partits que maldaven per un projecte nacional català estava coix per l’esquerra.

Als anys 80 encara hi havia la Unió Soviètica i el model que volíem era el típic de moviment popular o aliança de classes mitges dirigida per un partit comunista que es reconegut per aquestes classes com a dirigent en base a ser percebut com més patriòtic. Es un sistema que havia funcionat a Cuba, que feia veure que era així a Polònia, a la RDA o a Txecoslovàquia i, sobre tot, que s’usava a Euskadi. La Unitat Popular o Herri Batasuna adoptava l’esquema clàssic, havent derivat sols lleugerament en la forma (el partit comunista dirigent Hasi havia donat lloc a la coordinadora dirigent KAS i aquesta al partit comunista militar ETA). Per tant, des de la direcció política comunista dels moviments radicals independentistes catalans, la comparació era inevitable. Però, per sobre de tot, hi havia la necessitat: estava desenvolupant-se el sector que faltava en el sistema de partits de projecte nacional català. L’independentisme feia forat entre àmplies capes del centre-esquerre.

Per tant, teníem l’extrema dreta independentista (un grupúscul residual però que ja complia simbòlicament), teníem l’ampli centre-dreta, que ja detemptava el poder i es demostrava tan prudent que ratllava la traïdoria, i teníem la possibilitat d’ocupar l’ampli centre-esquerre imitant el model basc, és a dir, a partir d’un moviment popular patriòtic dirigit per un partit comunista a l’estil d’Euskadi. I en l’horitzó teníem encara la utopia del socialisme real.

Ara a Euskadi això continua igual, també hi ha dos projectes nacionals i en el projecte sobiranista l’ampli centre esquerre està format per gent ben poc revolucionària però que accepta la direcció política d’un partit comunista reconegut en el seu paper patriòtic. Però a Catalunya l’intent de crear una HB catalana va fracassar per un conjunt complex de motius i això va donar la possibilitat a ERC de copar el centre esquerra del projecte nacional català. Per tant es jugaria al joc de la democràcia burgesa, i els perdedors quedaven comminats a l’extrem.

Només el centre acabarà gestionant el poder, i a les organitzacions de l’independentisme revolucionari (l’esquerra radical catalana per contraposició al partits d’extrema esquerra del projecte nacional-federal espanyol) solament els queda el seu paper dinamitzador. Compte, és un paper fonamental, són imprescindibles! Però es limitaran a l’agitació, no gestionaran poder (llevat de en els àmbits més propers, fonamentalment municipals, en base al reconeixement del seu liderat en l’activisme relatiu a les lluites ciutadanes), faran de consciència crítica social (i patriòtica fins que no ens alliberem d’Espanya) del centre esquerre, és a dir, de ERC. I la única manera de fer-ho és criticant ERC, criticant les seves –inevitables- contradiccions (inherents al poder), criticant-los quan es venen, quan traeixen, quan no estan a l’alçada, quan s’aburgesen...

Però no ens enganyem, som vasos comunicants, de joves estarem a Maulets i possiblement de grans votarem ERC, ni que sigui de vegades i com a vot útil, com fa l'extrema esquerra espanyola de tant en tant en relació al centre-esquerre espanyol (quí no coneix algun votant d'EUA que algun cop no ha votat PSOE?). Es un punt de vista sistèmic?

La Mani dels Indignats [som una nació i tenim el dret de decidir !]

No sé si seríem un milió o solament setanta mil (jo mateix vaig comptar a ull un grup de mil i després 315 espais de similars dimensions, i encara quedava molta gent pels marges) però el clima no era pas tan festiu com comentava la ràdio; si un sentiment es palpava en l'ambient era la indignació massiva.

De tant en tant em trobava algun conegut de trenta anys enrere, quan al carrer sempre érem els cent mateixos i ens coneixíem tots, i comentàvem amb orgull com el nostre país ha normalitzat la dignitat. Em replica l'altre que potser ens cal més líders perquè és poc eficient que la gent només s'activi quan ja els té més que inflats.

Jo soc més optimista, penso que la indignació és un bon planter, i que els polítics de la vella generació ho han calculat malament, es pensaven que els catalans d'ara continuen sent com la generació dels nostres pares; CiU ha calculat malament, però també ICV, que mentre estic manifestant-me escolto per ràdio com critiquen la mani perquè consideren que ara no és moment de mobilitzar-se sinó d'impulsar justament això que la gent està rebutjant massivament, un estatut que ens tracta com menors d'edat.

Si ara, a més, els bascs aconsegueixen millor reconeixement que nosaltres em penso que tota la gernació del meu entorn arraconarà aquests polítics de pa sucat amb oli que ens ha tocat patir (què trist és que siguin els íntegres els que marxin!). En fi, no vull caure en allò de mirar-me el melic, però auguro que entre l'abstenció habitual i l'abstenció militant el resultat de plebiscitar l'actual estatut serà més significatiu en el sentit de que els catalans estem començant a dir prou.

Les mentides d'Artur Mas en mp3

Està corrent per la xarxa aquest mp3 de Les mentides d'Artur Mas que, quan l'escoltes, et provoca més vergonya que ràbia. El pitjor del cas és que tals reaccions són curiosament selectives; en una bona part de la població (suposo que a la gent més fidel) els provoca autisme. De fet ja m'he discutit amb uns quants que ho conceptualitzen totalment a l'inrevés, com un gran acte de COHERENCIA! Es increïble, em recorda les tertúlies de la cope on les interpretacions poden arribar a ser absolutament surrealistes tot i expressades amb una infinita seriositat!

Qui tindrà més pebrots?

No dubto de les habilitats periodístiques d'Antonio Franco i Lluís Foix, i menys del domini mediàtic de Carod-Rovira. Per una banda, els primers tenien avui la trista missió de fer veure que "allò normal" és donar el si a un estatut que "se suposa que la majoria vol" (però que ningú no ha llegit i que l'únic que sabem d'ell és que retalla vergonyosament i innecessària les capacitats pressupostàries del nostre país) donant per bones unes enquestes d'intencions també més que dubtoses; per l'altra banda, en Carod ha complert les expectatives, dient allò que tots sabem i que no llegim ni a El Periodico ni a La Vanguardia, és a dir, posant seny a les especulacions sobre l'actuació que podem esperar d'ERC.

Però allò que m'ha cridat l'atenció és que el debat està ja situat en clau electoral, i seria ruc qui no se n'adonés. De moment, i a diferència de les "opinions" que llegim a El Periodico i a La Vanguardia, la majoria dels meus coneguts, que fins ara votaven CiU, PSC i ICV-EUiA, s'estan estirant dels cabells. Els socialistes potser no tant, perquè els atreu la personalitat de Maragall i li tenen confiança a ultrança, però els altres... us asseguro que han partit peres per a futures votacions. L'incendi està servit, en Mas ha mogut fitxa sacrificant el país per la carta electoral, i potser ha perdut, però ha ficat a tothom en la partida. A partir d'ara no us cregueu cap missatge referent a l'estatut en clau constructiva, a partir d'ara ja és solament una qüestió de pebrots. Potser qui ho té ja més clar és el mateix Mas, els altres estan tot just adonant-se, i segurament qui viu més en la inòpia és ICV-EUiA.

Un nom per l'Estatut

Si els nostres veïns de ponent van batejar una de les seves constitucions amb el sobrenom de "La Pepa", nosaltres ens haurem d'escarrassar per a trobar un mot prou adequat per l'Estatut del 2006. En principi sembla evident que serà conegut popularment com "l'Estatut de la Baixada dels Pantalons d'en Mas", però després se m'acut que el poble no és tan prosaic, la gent és més donada als rodolins i als jocs de paraules. Segurament serà conegut com "la Mas-rxa enrere"? o potser "l'Estatut Mas-oquista" per allò de que ens putegem nosaltres mateixos i després sembla que estiguem obligats a gaudir votant-lo? O també "l'Estatut Mas-turbat" perquè ha eixit, amb poca substància, d'una insolidària iniciativa solitària"?

Expulsar ERC del govern

Això que segueix no és sols meu, està amanit amb les diferents elucubracions que he sentit al carrer... el carrer és més savi del que hom pensa!

-probablement l'electorat del PSC no podia assumir, al principi, un govern amb CiU;

-probablement els quadres de CiU no podien viure sense els recursos derivats del poder i garantits per la condició de ser socis del partit governant a Espanya;

-probablement el PSC-PSOE necessitava una retallada dràstica de l'Estatut si no volia perdre més sufragis espanyols;

-probablement CiU estava disposada a retallar l'Estatut, i tot el que fes falta, per tal de recuperar oxigen de poder, és a dir, governar;

-probablement els socialistes quedaven en deute amb els convergents davant d'un servei de tal magnitud, i estarien disposats a acceptar qualsevol condició, especialment amb una CiU presentada com a força centrista que ja ha purgat possibles corrupteles i excessius acomodaments;

-probablement la condició era expulsar ERC del govern...

Què és més patriòtic?

En anteriors posts comentava que el preu per la traïció de CiU a l'Estatut de Catalunya deu ser probablement el d'accedir a ser soci dels sociates a mig termini, però no deu ser solament això, perquè el desgast que patirà ara CiU serà considerable, per tant aquí hi deu haver més coses en joc, i alguna l'apuntava en Mas, com si haguessin de governar aviat, al temps que ha començat una campanya per intentar forçar ERC a abandonar el Tripartit. Per tant, estic convençut que la segona part de la jugada consisteix en alguna bateria de martingales per a precipitar alguna espècie de govern de suposada salvació nacional format per convergents i socialistes.

Em causa vergonya aliena una estratègia tan infantil, perquè no serà fàcil focalitzar responsabilitats en els socialistes. El PSC no té entitat pròpia i com a PSOE són coherents en l'escasa ambició per al nostre poble. Per tant, qui ha escenificat el rol de retallador de l'Estatut ha estat en Mas. El més patriòtic no és qui se'n diu, sinó qui ho demostra. Que en prenguin nota les ments esquemàtiques que continuen demanant als republicans un govern amb els convergents, perquè no es pot premiar qui ha quedat retratat com a principal responsable de la derrota. Al menys els espanyolistes saps de quin pal van i no te'n refies, en canvi la traïció és més perillosa. En aquests moments la gent té l'evidència de que allò MENYS patriòtic seria precisament ajuntar-se amb CiU. No hi ha gaire més alternatives de govern, o ERC fa president en Mas, o ERC abandona i facilita un govern CiU-PSC o ERC continua al govern i aprofita per a criticar que ha estat CiU qui s'ha carregat l'Estatut.

La butxaca o la pàtria!

Ja us anunciava, fa uns quants posts, que podíem esperar qualsevol traïció del partit "dels socis", perquè és una gent que, després de tants anys fent la mà, és més fàcil que, a l'hora d'optar entre la pàtria i la botigueta, acabin triant la botigueta. El dubte és saber quin ha estat el preu, però allò més probable és que sigui precisament el paper de "soci", a mig termini, dels socialistes espanyols.

S'ha notat que en Mas ha fet un pas en fals (...o no...!) perquè podria haver aconseguit millor resultat mediàtic si hagués fet el mateix que quan es va aprovar l'estatut al Parlament, és a dir, fer-se l'estret fins al darrer segon i llavors donar la sensació que ha salvat el país.

En canvi la sensació que ha donat ha estat de precipitació i de ser l'encarregat de posar els límits, retallant l'estatut que va sortir de nostre parlament i acceptant molt menys del que hauríem pogut aconseguir, a canvi de no se sap què. Les explicacions sobre terminis posteriors per a fer millores al cap d'uns anys, etc., etc., són massa intel·lectuals i tenen escassa transcendència mediàtica.

Aquesta és una oportunitat pels republicans. El seu paper decisori en el tema de l’aprovació de l'estatut és necessàriament limitat, perquè és un partit petit, però l'objectiu prioritari d'ERC és precisament créixer, i el creixement en l'espai de centre-esquerre amb requisits d'alts nivells de consciència nacional, en una societat com la nostra, només pot aconseguir-se "de vot en vot". Per tant, ara que ERC ja ha demostrat la seva vàlua havent impulsat la reforma de l'Estatut, podria preconitzar l'abstenció per dignitat.

L'Estatut sortirà igual i les millores que conté ens donaran una mica d'oxigen, però ara és també l'hora de la pedagogia i d'augmentar la consciència, i un partit sobiranista no pot dir que si a la baixada de pantalons en el tema del concert econòmic o a la negació de les conseqüències jurídiques que deriven de la nostra condició nacional.

He sentit que des de l'extrema esquerra independentista es vol demanar el no en el referèndum. No és adequat si hem de coincidir en el vot amb el PP, perquè això resta adhesions; fora de la militància estricta ningú no entendrà que es pugui coincidir en vot amb l'enemic.

Cal reconèixer que la consciència no ens ve tant de les nostres habilitats com de les agressions de l'enemic. He conegut en els darrers mesos força gent d'origen espanyol i anteriors votants de formacions espanyoles que, de tanta indignació pels atacs de la COPE estan decidits a votar ERC a les properes eleccions. Però només de vot en vot anirà creixent el centre esquerra catalanista a costa dels socialistes i, també de vot en vot, però demostrant-se més patriota que CiU, a costa dels convergents. Ara que CiU s'ha destapat cal evidenciar el paper de casdascú.