L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

Article publicat al Llibertat.cat dissabte 15/04/2017
https://www.llibertat.cat/2017/04/l-hora-del-xoc-de-trens-tambe-hauria-de-ser-l-hora-dels-treballadors-38378

Aquest 25 d’abril probablement començarà la fase del “xoc de trens”. Tal com era previsible, els polítics espanyols no s’han comportat com Europeus sinó que s’han mantingut fidels a la seva tradició. Dins del bàndol imperialista, han avançat les clarificacions dins del PSC fins a uns nivells de baixesa que probablement ja no tenen retorn, i això és molt positiu. En canvi, per la banda dels comuns, malgrat les tensions, s’ha imposat un full de ruta unionista maquillat en la indefinició calculada, que serveix tant per a no fer gaire explícit l’alineament amb l’espanyolisme ranci, com per a mantenir la seva quota electoral entre la població originària de la immigració espanyola que encara rebutja la independència.

D’altra banda, dins les formacions independentistes, han anat emergint les contradiccions pròpies de quan alguns polítics professionals estan més pendents de l’economia personal que de la pàtria, i en aquest sentit, cal valorar molt positivament com les tres principals forces aliades han actuat amb responsabilitat, apagant tots els focs. En canvi, un factor negatiu ha estat la seva inactivitat en l’agitació militant, al menys durant els darrers set mesos: ha estat especialment evident la incapacitat dels partits independentistes d’engegar el gran debat popular constituent, previ al referèndum, i s’ha quasi aturat el procés de penetració en zones de forta immigració espanyola.

A hores d’ara, el taulell d’escacs previ al probable inici de la fase de xoc de trens està prou clarificat: a un costat PP-C’s-PSC amb suports dissimulats dels Comuns, i a l’altre costat CUP-PDCat-ERC;  però fins que no es produeixi la prohibició explícita del TC d’aturar la propaganda pel Referèndum, comptarem no solament amb el PSC i els Comuns, sinó també amb totes les entitats signants del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan arribarà el NO definitiu del Govern espanyol, podem suposar que la majoria de les entitats que “demanen poder votar però per a votar no” aturaran la seva pressió pel Referèndum. Tanmateix, hem sabut que l’independentisme abasta al menys el 48% dels Catalans, i per tant la composició independentista dins d’algunes entitats populars suposadament unionistes també es troba a pocs punts de l’hegemonia independentista, si no l’ha sobrepassada ja.

Hauria estat desitjable que la clarificació hagués arribat ja a totes aquestes entitats de la societat civil, i molt especialment, les organitzacions de treballadors i les patronals. Al meu parer, el plantejament de la fase del xoc de trens com un “armistici” entre dretes i esquerres és un error, perquè impedeix que el debat clarifiqui  que la independència és “win-win” (interessa a la burgesia nacional, marginada per l’oligarquia espanyola, i interessa al poble treballador per a destruir un estat capitalista impossible de controlar, i per a bastir-ne un de petit, més accessible i fàcil de controlar des de baix).  

Si volem arranjar  la inacció dels darrers mesos, la incapacitat de penetrar als ghettos espanyols i d’endegar el debat constituent des de baix, els treballadors hauríem de començar, des d’ara mateix, a traslladar als carrers i als llocs de treball, que la Nova República no es fa sola, que si no la fem nosaltres a partir dels nostres interessos, una de dues: o no es farà o la delegarem en polítics professionals en funció dels seus interessos de curta volada. Un Estat del Poble (dels treballadors i de la burgesia nacional), creat des de baix com a eina per a resoldre els problemes dels ciutadans, i amb capacitat per acollir tots els representants de la societat civil i on puguin abordar la solució dels seus problemes.

Cal visualitzar i fer visualitzar un moviment dels treballadors que està destruint estructures parasitàries, tot substituint-les amb una República catalana. Situacions com les dels treballadors del metro de Barcelona que han de fer vaga per a pressionar pel seu conveni, malgrat tenir una alcaldessa teòricament de la seva corda, evidencia la necessitat d’un canvi  d’estructures, però també, i per damunt de tot, que si al Setembre hem d’enfrontar-nos a la covardia dels nostres polítics i a la repressió i la violència del govern espanyol, la millor i més efectiva de les motivacions és un independentisme impulsat pels  interessos democratistes de tots els sectors del poble treballador.  Anem ja cap a la mobilització permanent !

Fantassin

Gràcia ,Can Vies i les tècniques de gestió de conflictes

GRÀCIA, CAN VIES I LES TÈCNIQUES DE GESTIÓ DE CONFLICTES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 27 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/gracia-can-vias-i-les-tecniques-de-gestio-de-conflictes/

FANTASSIN  MANEL.  Diu l’Eulàlia Reguant (CUP) que “no hem après res de Can Vies”. S’equivoca, tothom n’ha après i l’Alcalde Trias més que ningú atès que tot seguit hi va aplicar tècniques de resolució de conflictes (res nou, atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb agents de resolució de conflictes intervenint a diari als barris). L’exalcalde ha explicat de forma clara a la premsa l’estratègia, que contemplava l’evitació del desnonament fins aconseguir el trasllat de les activitats culturals que es realitzaven al local de Gràcia i el convenciment que el desnonament generaria greus problemes de convivència. Ara que s’ha produït allò previsible, hem   vist com tenia raó l’exalcade en la previsió –ben òbvia, d’altra banda- de la conflictivitat que generaria una acció contra aquell centre social. Molt més, en un context d’integració veïnal (fins i tot una persona molt de dretes molt de dretes me’n feia una bona valoració perquè la seva filla hi participava), i en un moment en què pot ser molt útil exacerbar la violència policial, alhora que  infiltrar dins de les manifestacions  d’altres agents al servei de l’Estat, tot plegat per a desestabilitzar el Procés independentista.

La ciutat compta amb  força treballadors  municipals de resolució de conflictes.  Si mireu per la xarxa veureu centenars de mètodes, cursos i normes sobre aquestes tècniques de mediació. Les seves tipologies i es poden esquematitzar de vàries maneres segons la forma, la relació i/o qui ho expliqui. Pel tema tan concret que ens ocupa, jo les descriuria en tres tipus: 1-els sobrevinguts, 2-els crònics i 3-els artificials (generats per aconseguir objectius que no tenen res a veure amb el conflicte sinó amb les conseqüències derivades de la manipulació del mateix). Als països normals la policia acostuma a intervenir en els conflictes sobrevinguts, reservant  els crònics per a les  instàncies judicials i/o de mediació. Un conflicte sobrevingut (1) pot provocar violència cívica, per exemple entre comunitats, i la tasca policial pot servir per evitar-la fent ús de la violència legal. Un conflicte crònic (2) és, per exemple, el  que enfronta Espanya a Catalunya des de fa  més de 300 anys. Els ciutadans que defensen l’actuació policial contra els conflictes crònics són els mateixos que defensarien l’acció policial contra el catalanisme polític (bé, no tots, sempre hi ha l’excepció d’aquella claca convergent que s’esforça a culpar de tot la CUP dins  les xarxes socials, perquè en l’intent d’abanderar posicions molt carques, viuen en estat de contradicció permanent, criticant la gestió nacional de la violència però justificant-la en l’aspecte social, malgrat que els seus dirigents, com el mateix Trias, són moltíssim més assenyats).

El punt 3, sobre els conflictes artificials, és el que ens ha de preocupar. La perversió de les estructures de qui vol ser Estat, per a boicotejar el mateix Procés que vol construir, és un indicador d’un altre conflicte, aquest amagat i silenciós però  que actua com una quinta columna, infiltrant agents i executant una gestió policial injusta. És com voler justificar que es vol apagar un foc amb gasolina i després limitar-se a culpar el foc original, exonerant el piròman que l’ha magnificat. Si hi afegim l’acció dels serveis secrets d’aquell Estat que ens oprimeix, que mai no dormen, encara és més greu el problema, atès que posa en dubta si la gestió de la crisi és solament maldestre i si hi ha connivència amb l’enemic. En tot cas, quin moment millor per generar un conflicte artificial que el que coincideix amb la negociació dels  Presuposts de la Generalitat? Quin context millor que el que enfronta la voluntat independentista d’una part del Parlament (aquella que vol desobeir Espanya i requereix de fons que caldrà captar apuntant alguns impostos als més rics) amb aquella altra part que només s’ha enfilat a carro independentista per por de l’electorat, però que faran tot el possible per retornar a formes d’opressió nacional i d’espoli fiscal “moderades” i per tant “més assumibles que  les conseqüències econòmiques inicialment  incertes  de la independència”?

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Estelades i Drets Socials

Estelades i Drets Socials
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 20 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/estelades-i-drets-socials/

FANTASSIN  MANEL.   Diu que no té res a veure la final de la Copa del Reyamb la Manifestació pels Drets Socials del proper 29 de maig? És veritat que probablement  no en la gestació, encara que  al final tindrà força relació la presència de Catalans mobilitzats degut a la suma d’ambdós factors. El secretari general de CCOO de Catalunya, Joan Carles Gallego, segurament ho negarà,  però quan m’assabento que una bona colla de coneguts que no tenien previst ser a la manifestació ara sí que hi aniran arran  de l’afer de la prohibició de les estelades, ja podem trobar elements de causa-efecte. Què passa? Que potser una de les motivacions desqualifica l’altra? No ho crec pas, perquè el detonant és comú:  l’atac contra la nostra dignitat.

Fins fa quatre dies el Procés Sobiranista sofria una suposada desacceleració (que el gruix de la població sospitava que era acomodament i paralització). A nivell de repartiment de butaques, tornava a primar la hipoteca dels polítics per damunt de l’espoli del país. La discreció no aconseguia dissimular que l’independentisme d’esquerres tornava a enfrontar-se amb aquells altres que abans feien proclames de nacionalisme sentimental  per a que res no canviés (millor robats i oprimits moderadament abans que la incertesa d’una secessió traumàtica),que són els mateixos que ara fan proclames d’independentisme sentimental per a que res no canviï.

Un poble tan reactiu com el nostre no pot desvetllar-se sense rebre una garrotada de tant en tant.  Per sort, només calia esperar. Som l’enveja d’altres nacions que es mantenen en la letargia prèvia a l’extinció degut a que els Estats que les oprimeixen mai les fereixen en la dignitat sinó que es limiten a no prohibir-les res, però sense ajudar-les, i això fa que tinguin els dies comptats. En canvi, nosaltres estem dominats per uns  que s’autoidentifiquen fonamentalment en la seva condició de conqueridors de Catalunya per damunt d’altres matisos com franquisme, liberalisme o socialdemocràcia. La nostra sola pervivència els indigna tant, però tant, que ens claven la guitza just quan estàvem a punt d’adormir-nos.

Transcripció literal: “…Estic desanimat;  és clar que m’afecta que el TC hagi suspès les lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya, és clar que m’indigna la retallada de serveis públics i el terrible augment de la pobresa a Catalunya, però no aniré a la manifestació del dia 29…”  Només dos dies més tard: “…I tant si aniré a la manifestació del drets socials, els espanyols s’estan passant un ou amb nosaltres, i això de la prohibició de les estelades ha estat la gota que ha fet vessar el got; el dia 29 tothom davant la Subdelegació del Gobierno espanyol a protestar contra el TC per haver suspès els drets dels Catalans…”.

No cal que ens enganyem: el futbol és un bon conductor emocional. Treball digne, drets socials, democràcia real, desigualtats socials i de gènere, etc., són revolucions lentes que de vegades s’acceleren arran d’una crisi bèl·lica, i la clatellada de les banderes és allò que actualment més s’hi sembla. Hi ha alguns Catalans que voldrien el reconeixement legal de l’estelada als estadis de futbol; són  els mateixos que somnien amb la integració còmoda de Calunya dins d’una Espanya respectuosa, la qual cosa, com prou sabem les esquerres independentistes, és absolutament impossible. Per això, i gràcies al PP, podem estar prou contents, perquè la criminalització de les estelades pot ser  un bon punt de partida per reactivar  la resistència i accelerar la lluita vers una República Catalana laboralment justa, socialment solidària i nacionalment independent.

Fantassin
http://diarigran.cat/author/fantassin/
http://www.blocgran.info/?author=27

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya
Article publicat a llibertat.cat dilluns 16/05/2016
http://www.llibertat.cat/2016/05/la-millor-garantia-de-la-unitat-d-espanya-35031

La vessant esquerrana d’aquella casta política hereva dels lladres que entraren per Almansa està molt mancada de romanticisme, tan allunyada del patriotisme català com de l’anarquisme hispànic. Això és degut a que actualment  la carrera política (l’estabilitat econòmica i familiar) va per davant de les revolucions. Per tant, qui pot creure que la independència de Catalunya és compatible amb el grau de professionalització que caracteritza aquests individus?

Fins fa trenta anys encara sentíem algun polític espanyol  verbalitzant un cert compromís amb el dret dels Catalans a la secessió d’Espanya . Ara sembla que hi hagi més comprensió a l’esquerra del PSOE, però la realitat és la contrària: darrerament, els líders de Podemos i d’Izquierda Unida només posen el rostre però gairebé mai la veu  quan es parla del “referèndum d’autodeterminació."

“Posen la cara” perquè el debat és sobre l’autodeterminació dels Catalans, i el treball brut de posar la veu de forma ambigua (permetent que ens enganyem nosaltres mateixos), no és feina seva sinó de les seves sucursals a casa nostra. Això no vol dir que aquestes sucursals siguin les responsables de que  tants dels meus coneguts, entre veïns i companys de feina, voten Podemos i Barcelona en Comú confiant que aquests partits aconseguiran el reconeixement dels nostres drets.

No culpo la militància catalunyesa de l’esquerra espanyola, malgrat que aquesta sí que menteix sense vergonya ni remordiments, perquè al menys no són independentistes. Penso que el veritable problema som nosaltres, el poble ras, per alienat, per escoltar unes  promeses i computar-ne unes altres de ben diferents (potser ens hauríem de fer un estudi “gestàltic”? ), i també en som responsables els militants independentistes per com és de limitat encara el nostre abast.

En boca d’Iglesias, Garzon o Colau, que fan una extensió del concepte de “negació plausible”, difícilment sentirem gaires mentides (els errors de Zapatero ja han passat a la Historia), perquè els nous líders han esdevingut manipuladors carismàtics amb habilitat per a convèncer-nos de votar-los a canvi de que facin tot el contrari d’allò que volem. En conseqüència, cal que fem millor la nostra feina de desvetllar consciències aprofitant les poques vegades que aquest líder verbalitzen clarament  que el referèndum pel qual treballen no és pas d’autodeterminació sinó per encaixar Catalunya dins d’Espanya (com fa quatre dies Iglesias a la Cadena Ser: http://cadenaser.com/emisora/2016/05/10/radio_barcelona/1462870300_788215.html) per a  contrastar les seves declaracions  amb els seus electors més il·lusos.

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional
Article publicat a Llibertat.cat 17/07/2015
http://www.llibertat.cat/2015/07/aportacions-al-debat-social-de-l-eix-nacional-31664

Avui comentava amb uns amics la sort que tenim pel debat ciutadà que està caracteritzant Catalunya. Molts països ho voldrien. Tanmateix, m'han respost amb una idea interessant: “Potser els espanyols tenen més sort que nosaltres perquè no s'han d'escalfar tant el cap, ni tan sols per triar quin film poden veure avui, atès que en tenen prou posant els canals generalistes espanyols. Nosaltres no podem fer-ho. Potser som més lliures, però segurament no som tan feliços”. Més endavant ho hem anat desenvolupant en relació a que, sovint, els conceptes són massa complicats pels desatents, de manera que les conclusions, equivocades, acaben generant més confusió. Aquest és el cas dels “eixos nacional i social”.

És veritat, els darrers dies he pogut veure com persones que porten anys en la lluita embarrancaven atribuint característiques espanyolistes als únics que han estat independentistes des del començament: les esquerres. I alhora, atribuint  característiques essencialment independentistes  als que només fa quatre dies que han desembarcat en el sobiranisme: la dreta. Alguns coneguts que fins ara els tenia qualificats d'intel·ligents han arribat a esbombar la conclusió que: “Atès que l'esquerra catalana és espanyolista (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) i la dreta es patriòtica (CDC), l'objectiu independentista actual requeriria aparcar l'eix social”. Dins d'aquestes conclusions, la CUP i ERC no existeixen. A més: “La dreta no pot exercir de dreta, perquè Catalunya no té competències per fer cap altra cosa que no sigui retallar en Salut per augmentar una mica els serveis socials, o retallar els serveis socials per augmentar en Salut”.

Paradoxalment, en aquest tema, l'argument més intel·ligent és el que va donar la setmana passada el President Mas a Josep Cuní, negant la dicotomia eix-nacional i eix-social i explicant que l'un i l'altre són en realitat el mateix. Això ja ho dèiem els comunistes catalans (o sigui, els independentistes) fa trenta anys. Els mateixos que reivindiquen ajornar els matisos socials fins aconseguir la independència es veuen desqualificats pel mateix Artur Mas, sabedor com és el President, que no en tenim prou amb el milió vuit-cents mil catalans de convicció independentista, sinó que necessitem els vots d'uns quants milions més que es troben mancats d'aquest sentiment.

Una bona conclusió del debat, doncs, seria que l'independentisme modern (nascut els anys seixanta del segle vint, que és d'esquerres i que té en la CUP  la seva continuació directa) ha estat capaç d'arrossegar vers l'independentisme fins i tot un sector de la burgesia (representat per CDC). Semblaria lògic reconèixer també que uns i altres, esquerra i dreta, tenen  interessos  de classe que requereixen la independència. Tanmateix, alguns d'aquests interessos de classe són antagònics, però això no treu que tinguin la seva solució en la independència, i penso que no cal negar-los sinó precisament  reivindicar-los per posar contra les cordes, tant els sectors burgesos que viuen a costa del nostre espoli, com els sectors pretesament d'esquerres que reivindiquen la gestió de les engrunes que ens concedeix Madrid.

La diferència és que, mentre els sectors socials reivindicats per les esquerres tenen interessos econòmics fàcils de valorar, els actors polítics que els reivindiquen actuen amb propostes diametralment distintes: els independentistes responen amb propostes coherents mentre els espanyolistes (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) acaben adoptant respostes identitàries (camuflades amb conceptes de solidaritat, origen espanyol de les famílies, etc), perquè el números no surten i es veuen obligats a mentir a l'electorat, fent-lo creure que a Catalunya tenim un apoder legislatiu en les grans activitats econòmiques que en realitat no tenim. En canvi, la dreta està composta de grups amb interessos més diversos, però a gran trets l'efecte és semblant.

Proposta de denominació: “Dreta espanyola a Catalunya; Dreta Catalana (per tant, independentista); Esquerra Catalana (per tant, independentista); i Esquerra Espanyola a Catalunya”.

Per una banda, tenim “suposats pensadors transversals” que no saben que l'Esquerra Catalana és la CUP i és ERC,  i atribueixen tal condició als que pretenen explotar l'odi a Mas, no pas com actor nacionalista sinó fent-lo responsable de la situació social. Per l'altra banda, el debat ciutadà acaba reaccionant a les mentides dels primers negant el paper de CDC i de Mas en una part dels negocis que depenen de la gestió de les engrunes del nostre espoli que ens retornen de Madrid. La conseqüència de tot aquest “debat de la confusió” és la dificultat que tenim per informar aquests milions de Catalans que no tenen sentiment independentista però sí que tenen interessos objectivament independentistes que ells mateixos desconeixen. Aquesta part tan important de la població catalana no és pas masoquista, sinó que sofreix alienadament el gran problema organitzatiu de l'esquerra catalana  (o sigui, l'independentista): que continuem mancats de capacitat per penetrar als ghettos conformats per casa seva i la TV espanyola que tenen dins.

La negació de l'eix únic només porta a caure en contradiccions que donen munició a l'enemic. Els números canten.Durant aquest any la sinistralitat laboral a Catalunya ha augmentat un 20% en la contractació  temporal, la qual cosa sols pot tenir relació amb els efectes de precarietat laboral derivats del les polítiques d'austeritat, la manca de prevenció de les empreses i l'escàs control sobre aquestes. Per part dels treballadors, hem intentat contrarestar les dificultats d'augment salarial derivades de la reforma laboral mitjançant els convenis col·lectius, apostant per un marc català de relacions laborals, però les organitzacions empresarials catalanes (Foment i Pimec) ens estan posant tants impediments com poden.

Però la part mes greu, la que dóna més munició a l'Esquerra Espanyola a Catalunya, i que requeriria més coherència per part de l'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la lluita contra el desmantellament sanitari català a mans del govern Mas. Aquests dies, que estem sentint falques publicitàries cantant les excel·lències del nostre sistema sanitari, els convergents voldrien amagar la seva privatització amb l'excusa de fer un parèntesi electoral. Al mateix temps, l'Esquerra Espanyola a Catalunya intenta amagar la necessitat que tenim de ser independents centrant-se en l'agressió sanitària, acusant Mas de voler amagar-ho amb l'Eix Nacional. El mateix Mas diu que l'eix és Social, mentre els pensadors catalanistes acaben coincidint amb l'espanyolisme afirmant que és Nacional, i el diferencien d'un suposat eix social. Tot plegat només contribueix a reforçar els dubtes (en Duran dient que CDC està sotmesa a la CUP  i l'Esquerra Espanyola a Catalunya dient que la CUP està sotmesa a Mas).

La realitat de les retallades en Salut no és altra que el desmantellament del sistema sanitari públic de Catalunya a costa de privatitzar-lo. La disminució de la qualitat assistencial, les llistes d'espera, o el col·lapse dels serveis d'urgència, no són solament retallades sinó l'efecte de posar en mans del  negoci privat la nostra Sanitat Pública, començant per la creació  de consorcis sanitaris privatitzadors: el de Lleida, el de les terres de l'Ebre, l'Hospital Clínic de Barcelona (on els estatuts no preveuen el principi d'universalitat i gratuïtat, però sí que assenyalen els de rendibilitat, economia  i productivitat), el projecte VISC+ (que contempla vendre les dades dels  pacients de la Sanitat Pública a entitats privades), i la instrucció 5/2015, que pretenia regular l'activitat privada a l'ICS i altres centres sanitaris públics en general. Curiosament, també hem vist aquests anys com els hospitals privats concertats han incrementat els diners públics que reben un 78% mentre als serveis  d'atenció primària, als hospitals públics i també als concertats sense ànim de lucre se'ls ha retallat el seu pressupost entorn del 20%.

Aquest és el nostre marc de relacions sociolaborals i aquests són els actors. N'hi ha que treballen l'explotació generant desigualtats (malgrat que parlen de cohesió), i n'hi ha d'altres que treballem per la justícia social i la igualtat. L'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la que sempre ha estat independentista. Ara també hi ha una part de la dreta amb uns interessos de classe que també requereixen la independència. Això és transversalitat!  La Dreta Espanyola a Catalunya sembla seguir volent viure de les engrunes de l'espoli català. Finalment, l'Esquerra  Espanyola a Catalunya escapa del còmput dels interessos de classe. No és lògic, i probablement acabarà compartint arguments i nodrint-se de l'identitarisme espanyol.

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 12/01/2015
http://www.llibertat.cat/2015/01/podemos-en-les-fronteres-de-la-unitat-popular-29304

Digueu-me determinista, però si l'estratègia populista està permetent l'ascens electoral de Podemos, a la llarga no tindrà més remei que situar-se en l'eix dreta-esquerra, i tinc el convenciment que finalment serà en posicions molt centristes. Tanmateix, la dialèctica actual davant d’un govern espanyol de dreta dura ha facilitat que aquest nou partit obtingués tant el suport d'una majoria electoral esquerrana de base com d'intel·lectuals de prestigi.

No ens quedarà més remei que esperar que passi el temps per saber com serà Podemos després de les inevitables clarificacions que sofrirà quan els interessos antagònics que conté entrin en lluita intestina; tanmateix, seria interessant, com tot coneixement, que féssim un seguiment d'aquesta evolució. En aquest sentit, trobo especialment útil per l'esquerra independentista la valoració autocrítica dels nostres punts forts i febles a partir de l'evolució de Podemos dins dels àmbits de col·lissió entre els nostres moviments respectius, així com les anàlisis dels intel·lectuals, tant dels que orienten l'acció de Podemos com dels que li són crítics.

M'he fixat en dues persones que s'han significat a nivell mediàtic en la comparació entre “ells” (el partit de Pablo Iglesias) i “nosaltres” (l'esquerra independentista): l'economista Vicenç Navarro i l'antropòleg Manuel Delgado. El primer ha participat en diverses propostes de Podemos mentre el segon s'hi ha manifestat crític públicament. Ambdós s'han gestat fora del nacionalisme català i sospito que, per tant, tenen un coneixement limitat dels principis ideològics socialistes de l'independentisme modern (els del PSAN, el MDT , Terra Lliure...). Crec que aquesta limitació és positiva perquè, sent obvi l'escàs lideratge de l'esquerra independentista entre les masses populars de Catalunya, massa sovint el nostre discurs emmascara l'anàlisi de la realitat.

El dia 23 de desembre, Vicenç Navarro escrivia al seu blog un article titulat "La diferència entre Catalunya i Escòcia", on assenyalava el caràcter socialista de l'electorat escocès que, orfes de partit arran de la dretanització del Partit Laborista, van abraçar un partit més esquerrà, el Partit Nacional Escocès. El dia del Referèndum la classe treballadora (en bona part immigrant) va votar massivament per la independència mentre molts escocesos amb font sentiment identitari escocès votaven continuar al Regne Unit.

Un parell de mesos abans, Manuel Delgado feia una xerrada a Valls on explicava la vinculació entre comunisme i independentisme. Militant d'una força espanyolista, Esquerra Unida i Alternativa, no va fer referències a la lluita menada pel Moviment Català d'Alliberament Nacional durant els anys vuitanta sinó que va centrar les referències històriques en el Partit Català Proletari (que havia estat ens els orígens del PSUC), i va referir-se també als Nacionalistes d'Esquerra (grup que va confluir en ICV). Amb referències a La ideologia Alemanya, de Karl Marx, l'antropòleg assenyalava com l'idealisme sempre és de dretes, i ho contraposava al materialisme.

Les perspectives de Navarro i Delgado són interessants per les raons que apuntava al principi i també perquè, malgrat que reflexionen sobre la realitat des de la seva perspectiva, demostren prou esforç per objectivar. També perquè mantenen un discurs honrat al reconèixer la component patriòtica de la lluita proletària. De la síntesi d'aquestes aportacions vull quedar-me amb aquelles percepcions que poden ser-nos útils per orientar la nostra lluita. Manuel Delgado assenyalava que “...els amics de la CUP, que aprecio moltíssim, són bàsicament un partit de gent jove i que té una presència relativa, escassa, jo diria que minsa, dins la classe obrera organitzada”.

Vicenç Navarro, per la seva banda, parlava del lideratge del descontentament, que, al contrari d'Escòcia, “...a Catalunya ho ha intentat liderar un govern (...) percebut pel mon del treball com a responsable d'aquestes polítiques d'austeritat. Això explica l'escassa participació de les classes treballadores de Catalunya en la consulta del 9N. L'abstenció (...) va ser massiva als barris obrers (...) i és més que probable que, si el moviment independentista no mobilitza la classe treballadora (...) no hi hagi independència”.

És possible criticar tant com vulguem ambdós punts de vista, no per això deixarem de reconèixer els nostres encerts però també els nostres dèficits. Aquests dos exemples no ens descobreixen pas la sopa d'all perquè sempre hem tingut clars els objectius. De fet, trenta anys enrere ja definíem quin hauria de ser el paper capdavanter de l’independentisme al sí de les Organitzacions de Classe en el moment de l’alliberament nacional, i mai hem abandonat tal ambició. Tanmateix, ens trobem en un moment històric on es fan més patents les nostres mancances en els àmbits obrers. És veritat que no podem deixar d'avançar al ritme de les nostres capacitats, però sí podem modular les nostres prioritats allí on no acabem de fer tots els esforços de que som capaços quan ens ho proposem.

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis
Article publicat a Llibertat.cat 09/12/2014
http://www.llibertat.cat/2014/12/la-generacio-sobiranista-que-depen-de-la-pensio-dels-avis-28948

Quan el 22 % de les llars catalanes viu de la pensió de l’àvia  i/o de l’avi, podem estar ben segurs que tal situació es reflecteix en l’independentisme, tant entre el milió vuit-cents mil sobiranistes actius com en el conjunt de la massa potencialment electoral de Catalunya.

Un any enrere hauríem pogut parlar de les situacions  desesperades que coneixíem, però reduïdes a l’anecdotari de familiars, veïns, amics o nosaltres mateixos, obligats a restar com menors d’edat, sota del sostre dels pares o dels avis jubilats. En alguns casos també hauríem parlat de persones conegudes que sofreixen malalties sobrevingudes per aquestes situacions en forma de frustració, conflictes de convivència, depressió; culpa per sentir-se responsables  de l’empobriment dels nostres vells en obligar-los a compartir la pensió amb nosaltres i amb els nostres fills.

Arran de les dades presentades aquest passat vint-i-sis de novembre (observatorio social de las personas mayores 2014) per comissions obreres, tenim un panorama nacional més greu que la mitjana espanyola, amb major pèrdua de poder adquisitiu dels nostres pensionistes (19 % front el 14 % espanyol), i també  sobrepassant en 2 punts el nombre de llars que depenen de la pensió d’un jubilat, que en el cas català s’enfila pràcticament al 22 %.

Si, a més, resulta que la meitat de les nostres pensions estan per sota dels 645 €, i que  en un 16,6 % (altre cop 2 punts més que la mitjana espanyola) estem per sota de l’índex de pobresa, les nostres conclusions no haurien de quedar-se limitades a parlar dels obstacles  que pateixen els nostres vells, sinó que cal comprendre els efectes  “patològics” en aquella generació  que fins ara era la referent i principal protagonista del procés català:  els adults, fils d’aquests avis. Es tracta d’una generació que hauria de ser econòmicament independent  però que va de camí a esdevenir  laboralment perduda. També els fills d’aquests, nets dels anteriors, que també veuran greument afectat el seu esdevenidor degut a la situació familiar de dependència econòmica.

No podem menystenir l’efecte d’aquesta situació en l’actual generació independentista, i menys encara a l’hora de valorar la dificultat de milions de catalans  d’incorporar-se al moviment sobiranista. Precisament, allò assenyat hauria de ser l’adaptació de la lluita independentista a l’autoorganització d’aquest perfil poblacional.  Només amb consciència  de les causes dels propis problemes i –sobretot–   sentint-se  protagonistes de les accions superadores, s’orienta la unitat popular. I això implica la necessitat de diversificar les activitats nacionalistes, afegint a les reivindicacions tot d’accions socials solidàries, formatives, d’inserció laboral... (fins i tot olles populars, si calgués), sempre des de l’òptica independentista i enfocades a l’objectiu de la sobirania nacional i popular.

Plebiscitàries i Eix Social

Plebiscitàries i Eix Social
Article publicat a Llibertat.cat 17/11/2014
http://www.llibertat.cat/2014/11/plebiscitaries-i-eix-social-28690

L’evidència sobre la vinculació de la lluita de classes i l’alliberament nacional és tan antiga com els que la neguen. No hem d’oblidar que la mateixa guerra ideològica i totes  les teories que intenten explicar la realitat, també formen part de la lluita de classes. Els propis humans som contradictoris, i al llarg de la Història hem vist com alguns autors atribuïen una clara dimensió social a l’alliberament nacional en indrets com Irlanda,  sense veure-ho a Euskadi, o a l’inrevés. I tals confusions, quan han estat aprofitades com a manipulació a favor de l’enemic nacional, també han esdevingut el triomf de l’enemic de classe. Quelcom semblant ens podria arribar a passar novament, en el futur, si aquestes contradiccions fossin hàbilment manipulades per part d’entitats com Podemos/Podem.

Durant el segon terç del segle XX, les experiències revolucionàries independentistes del Tercer Món van influir enormement a Europa i estigueren estretament interrelacionades amb la Guerra Freda. Euskadi, els Països Catalans i Bretanya van desenvolupar embrions de moviments anti-imperialistes (contra Espanya i França) influïts per estructures de tipus “front popular patriòtic” típiques dels satèl·lits soviètics. Però aquestes  organitzacions coexistíem amb d’altres grupuscles esquerranistes de plantejaments jacobins. Tot i això, el debat ideològic estava viu, entre uns i altres, doncs llavors la influència de les lluites d’alliberament nacional del Tercer Món eren referents comuns entre nosaltres i ells. En aquella època les apel·lacions  a la unitat d’Espanya que emanaven de l’ortodòxia d’aquestes formacions esquerranistes sucursalistes, xocaven amb la realitat d’una Espanya on el patriotisme restava monopolitzat pels hereus del feixisme falangista.

Del “Frente Revolucionario Antifascista i Patriota” a “Germania Socialista”, a moviments trotskistes i maoistes sorgits del mateix bressol que ETA, el debat sobre el patriotisme des del la perspectiva independentista catalana  (contra l’imperialisme espanyol) anava generant un lent degotall en favor de l’Esquerra Independentista formada per organitzacions de classe que exercien  la direcció política  d’un ampli moviment policlassista (seguin un esquema similar a la KAS basca amb influències soviètiques). Fou per aquella època que Josep Guia definia el concepte de nacionalisme com: “...la ideologia d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme...”.

Fins i tot, havent acord en relació al dret d’autodeterminació en força debats, entre les organitzacions revolucionàries de classe catalanes i les sucursals de l’esquerranisme espanyol a Catalunya, aquestes  darreres li negaven la implementació pràctica, com tampoc ho feia el catalanisme regionalista de l’època.  Josep Guia ho explicava assenyalant que  “... el nacionalisme, doncs,  és una ideologia d’Estat: d’un Estat inexistent i reivindicat o d’un Estat existent i imposat”. En conseqüència, “...els nacionalistes que no es plantegen la qüestió de l’Estat (en una de les dues opcions esmentades abans) són els comparses que, en qualsevol  ideologia l’acompanyen, l’eixamplen i, alhora, la dilueixen. Per exemple l’esquerra ‘monàrquica' espanyola  respecte de l’espanyolisme  (burgès, no cal dir-ho) o l’esquerra republicana catalana respecte a l’independentisme  (proletari, és clar).

Amb la “caiguda del mur” va caure també un dels models d’accés al poder a través de la revolta, i l’independentisme  va iniciar el seu camí vers el centre-esquerra i el possibilisme regionalista. Mentrestant, l’Esquerra Independentista de combat es refeia de la repressió  i se centrava en el municipalisme i les lluites socials (i per tant nacionals) fins arribar als nostres dies. I ara, després de tant de temps, hem d’escoltar formacions posant en qüestió que l’alliberament nacional està imbricat en l’Eix Social? Doncs em temo que sí. Però en comptes de viure-ho amb fatalisme potser hauríem de ser més autocrítics. Alguna responsabilitat devem tenir (sobretot en quant a dèficits de comunicació amb el nostre propi poble) quan veiem que el missatge de Podemos/Podem, expandit des dels mitjans de comunicació  de l’enemic, aconsegueix convèncer gent del nostre entorn de que “el partit de Pablo Iglesias és respectuós amb el Dret a Decidir” i sols pretén “garantir un Eix Social” que les eleccions plebiscitàries suposadament no contemplen.

Contra la propaganda espanyolista  “programàticament  social i respectuosa amb Catalunya”, no podem permetre’ns ni el retorn als debats bizantins de fa quaranta anys, ni que la mentida  faci forat dins del nostre poble. Però en aquesta fase de la guerra ideològica  la nostra eina principal és l’exemple. Per tant, la reacció de l’Esquerra Independentista només pot ser  accentuar la nostra implicació personal en les lluites socials, impulsant-les arreu del territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquesta és la nostra força: la coherència en la lluita nacional  i de classe.

Aliança Estratègica Catalano-Occitana i Lluita de Classes

Aliança Estratègica Catalano-Occitana i Lluita de Classes
Article publicat a Llibertat.cat 10/02/2014
http://www.llibertat.cat/2014/02/alianca-estrategica-catalano-occitana-i-lluita-de-classes-24913

La meva intenció d’entrada no és fer una tesi, sinó sols començar a apuntar la possibilitat d’adaptar la nostra lluita al nou marc resultant de la caiguda de fronteres, però amb la proposta de fer-ho d’una manera pràctica, és a dir, aprofitant afinitats i interessos mutus per aconseguir nivells efectius de col·laboració. En l’escrit explico que: 1-per diverses causes percebem com nostres uns determinats territoris, 2-els intents (nacionalistes) de consolidar aquests marcs territorials de lluita de classes de vegades fracassen i d’altres tenen èxit, i per què crec que succeeix, 3-per què el marc Països Catalans va tan endarrerit i quina responsabilitat va tenir l’esquerra l’independentista, 4-la caiguda de fronteres i l’oportunitat de cooperar des dels Països Catalans amb Occitània al marge del seu nivell de consciència nacional.

1-per diverses causes percebem com nostres uns determinats territoris

Molts barcelonins hem tingut, de xiquets i en ple Franquisme, fins i tot en entorns zero catalanistes i d’origen espanyol com el meu, la percepció de germanor amb els valencians i de cosinatge amb els Occitans. Després vingué la lluita per la democràcia i tothom tenia  idees de com havia de ser el seu país ideal: amics partidaris d’una sola Catalunya de Salses a Guardamar; amics partidaris de refer el “Somni Catalano-Occità” de Bordeus i Niça a Guardamar; amics gallecs que confiaven en la reunificació amb Portugal, amics d’Albarracín, a tocar de Conca, que havien après l’aragonès i s’imaginaven un Aragó independent amb la Fabla substituint arreu el castellà; fins i tot vaig tenir algun conegut anarquista de debò (perquè la majoria els meus col·legues de la CNT eren espanyolistes i, per tant, malgrat la seva fraseologia antiestatalista, de forma objectivament i alienada eren aliats del capitalisme imperialista que se sustentava en la idea jacobina d’Espanya).

2-els intents (nacionalistes) de consolidar aquests marcs territorials de lluita de classes de vegades fracassen i d’altres tenen èxit, i per què crec que succeeix

Els anys següents vaig veure com alguns grups culturals centrats en la unitat nacional fins al Segura (al meu parer amb excés d’elements antimarxistes), no aconseguien  cap avenç en els seus objectius de país. Això es devia, en part, a que els marcs nacionals sols són conformats per les classes socials en lluita. En concret per aquells grups socials i polítics que aconsegueixen ser vistos com els més ferms defensors del patriotisme popular (i dels seus interessos econòmics).  Això és  perquè els moviments territorials  es poden denominar tan “nacionals” com es vulgui, però no deixen de tenir  “necessitats socials” (és clar, tot i respondre a un sentiment de pertinença per afinitat, resulta que alhora han de menjar, han de d’alimentar els seus fills, han de pagar la hipoteca, etc.

En Josep Guia defineix “nacionalisme” (Annals de la UCE, Volum I) com “aquella ideologia  d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió  real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme”. En aquella Catalunya postfranquista el caràcter embrionari  de l’esquerra Catalana (CSPC, TAI, MDT, PSAN, IPC, TL, Maulets...) permeteren que l’esquerra Espanyola  (PSC, PSUC...) s’apropiés  de l’apel·lació al nacionalisme popular Català. La no submissió estatal orgànica de la dreta Catalunyesa  va permetre CiU liderar el catalanisme. Ni PSC ni PSUC ni CiU eren independentistes i per tant van sumar entre elles l’esforç d’amagar la nació sencera, els Països Catalans, tot consolidant  una percepció territorial  coincident amb el marc administratiu de l’autonomia Espanyola anomenada Catalunya. Un marc regional que no trencava l’estat capitalista Espanyol sols el consolidava.

3-per què el marc Països Catalans va tan endarrerit i quina responsabilitat va tenir l’esquerra l’independentista

Mentrestant, idees tan antigues com la d’un estat-nació independent de Salses a Guardamar romanien marginals (limitades als papers en algunes estructures acadèmiques, en  accions de propaganda de l’activisme residual i voluntarista, en revistes dels ghettos intel·lectuals de vegades antimarxistes, en actes de la resistència cultural...). En aquells temps la percepció de l’accés al poder polític havia canviat amb la caiguda de l’URSS, i el mapa polític Català també s’estava reestructurant. Després de les clarificacions  sofertes dins l’independentisme arran dels conflictes sectaris de 1987, s’anava consolidant un centre-esquerra nominalment independentista però abocat a l’autonomisme (especialment a partir de 1991).

En aquest període, també les restes de l’independentisme original  començaren a reestructurar-se, en el seu nou nínxol sistèmic en l’extrem esquerre, a partir de fer autocrítica del que havia estat el seu error principal: la escassa o nul·la incidència  en les lluites socials (sindicals, veïnals, ecologistes, feministes, internacionalistes, etc...). Sense incidència, el projecte independentista era impossible que arribés a capes de la població objectivament (sovint sense saber-ho) interessades. D’aquesta manera, es prengué consciència que la força sociopolítica de l’independentisme no podia residir exclusivament en els vots, perquè aquests es guanyen però també  es poden perdre si no hi ha una base social –el Poble Treballador dels Països Catalans- mobilitzada i compromesa amb el  projecte polític de l’alliberament nacional  indissociable de l’alliberament social.

Des de llavors hem impulsat i ens hem fet presents en totes les lluites socials  que tenen un contingut alliberador. Juntament amb el nostre compromís hi hem exercit  una funció d’alliberament de la nostra percepció territorial, desencotillada de la construcció regional catalano-espanyola i oberta a la Nació Catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tot i això, tampoc no hem estat exemptes de contradiccions, també hem hagut d’adaptar-nos a fases i ritmes possibilistes, com quan, arran de la fusió de Maulets i les JIR, explica Joan Jubany que s’havia llevat a Catalunya i es va adormir als Països Catalans. Així doncs,  “principis fonamentals” de l’independentisme com “la nació sencera”, que havien restat adormits en ghettos culturals, solament van començar a créixer a partir de ser reclamats per grups socials en lluita (a través de l’esquerra independentista, que els reivindiquen específicament distingint-se de l’enemic de classe). No és una conclusió agradable, 50 anys després de “Nosaltres els Valencians”, però l’autocrítica mai ho és, tanmateix, és imprescindible el coneixement de la realitat per traduir-lo en estratègia.

4-la caiguda de fronteres i l’oportunitat de cooperar des dels Països Catalans amb Occitània al marge del seu nivell de consciència nacional

Parlem d’estratègia: hem vist que tots els marcs territorials són de confrontació de classe, des del protoestat Europa, passant pels vells estats-nació actuals, per les Euroregions, les províncies, les comunitats autònomes... Tots ells són també contradictoris, la seva reivindicació  obeeix a les aliances de classe que s’hi poden exercir, tots ells requereixen una identificació popular (per aconseguir reconeixement electoral) a la qual s’hi pot apel·lar per raons mítiques, històriques, culturals, econòmiques, climatològiques, de moneda, de llengua, de pesos, de mesures...  o, en cas contrari, requeriran la seva homogeneïtzació posterior. Això ens porta a la qüestió OCCITANA.

Ens interessa formar part d’un marc supranacional estès de Guardamar fins Bordeus i Niça? De fet, ja hi formem part a través de la UE, i també, en part, a través de l’Euroregió Pirineus  Mediterrània. Però hem dit que els marcs territorials requereixen afinitat i que sols avancen per interès econòmic, per tant, per avançar, cal que siguin reivindicats per algun dels grups socials en confrontació. També hem dit que són projectes contradictoris, és a dir, que poder ser reivindicats per grups socials que no n’estant interessats objectivament, o a l’inrevés (com el marc regional Espanyol,  favorable a la dreta Espanyola, que fou impulsat  tant per l’esquerra Catalana com pel nacionalisme Català durant la transició Espanyola). Tornem a la pregunta: ens interessa formar part d’aquest marc tot i els tímids i contradictoris intents capitalistes de potenciar-lo? Al meu parer, des de fa més de trenta anys, els independentistes en hem fet un tip d’anar 750 Km amunt  i avall  fent Nació Catalana, de les Corberes al Segura, i per la mateixa raó ens costa poc fer-ne 350 per anar a Tolosa o a Montpeller. Ho fem majoritàriament per turisme però no podem oblidar l’activisme (l’any passat m’explicaven, a la capital llenguadociana, que “...quan entra un mal educat parlant directament en occità dins la botiga sempre resulta que no és Occità sinó Català i de Barcelona...”). Però, quin interès podria tenir l’esquerra d’ambdós territoris en formalitzar una cooperació?

Crec que hi ha condicions per a una col·laboració mútuament beneficiosa. En la fase regional del capitalisme, prèvia a la consolidació de la globalització, ens cal alternatives a Espanya i a la UE. En aquest apartat haurà opinions pragmàtiques en contra: “atesa l’escassa consciència occitanista seria millor cercar aliats a Euskadi o a Sardenya”. També veurem opinions ètniques  a favor: “els que parlem francès percebem una afinitat de civilització, inexistent més enllà d’Occitània, i podem sentir-nos plenament com a casa quan trobem algú que parla occità, atès que els nostres idiomes són diferents per elaboració però un de sol per distància (http://opinion.jornalet.com/lenga/blog/perque-occitan-e-catalan-an-de-trajectorias-distintas-1)”. També tenim recursos que poden ser potencialment  interessants pels nostres veïns del nord, com la capacitat de la metròpoli barcelonina de difusió cultural de la llengua catalana (considerada per força intel·lectuals Occitans com la segona branca, juntament amb l’occità, de la Família Lingüística Occitano-Romànica). Però, al meu entendre, no es tracta de fer política-ficció, sinó, fonamentalment, d’aprofitar les afinitats existents amb un avantatge de proximitat geogràfica, de continuïtat territorial i d’intercomprensió idiomàtica, per a donar-nos suport en lluites concretes, fins i tot a nivell local, ecologistes, sindicals, antirepressives, etc.

Any 2014 de ferotges lluites socials

Any 2014 de ferotges lluites socials
Article publicat a Llibertat.cat 13/01/2014

La gravetat de les ferotges agressions que sofrim no permeten respostes menys dramàtiques. De fet, la història dels Catalans és més la història dels moviments socials que hem menat que no pas la dels comtes-reis.

Algú podria caure en l’error de pensar que el 2014 hauria de ser un any de treva social; que hauríem de deixar de banda la resistència a totes les injustícies, per cruels que siguin, en favor d’una consulta,  més aviat simbòlica i identitària. Aquest és també el missatge que està difonent l’esquerra espanyola imperialista per a dividir-nos. Si l’any 2014 fos un any de treva, seria molt perjudicial no sols per la lluita social sinó també per l’independentisme.

En política les etiquetes no són tan importants com l’anàlisi dels interessos als quals beneficies. Hi ha elements de l’esquerra imperialista que, per sort, no amaguen la seva vinculació a Ciutadans. D’altres, en canvi, ni tan sols saben que estan teledirigits pel CNI, els seus membres van de bona fe i es proclamen simplement “socials”, “indignats”, “llibertaris”, “internacionalistes”...  etiquetes que coincideixen amb l’independentisme combatiu.

La guerra ideològica  existeix, no podem menystenir-la. Fa dues setmanes un article a Cinco Días (http://cincodias.com/cincodias/2014/01/02/economia/1388692869_365316.html)  iniciava l’ofensiva  Espanyola per introduir  la zitzània entre els sectors progressistes Catalans contraris a les retallades de la llei de l’avortament, dels drets socials i de les prestacions sanitàries. Això, per a mi, no ha estat cap sorpresa. La sorpresa ha vingut quan  m’he trobat persones que conec i que sé que son honrades, reproduint els arguments de l’article espanyolista (explicant-me que havien arribat a la conclusió que el sobiranisme és una distracció al servei de l’oligarquia)  després de debats molts diversos. És massa coincidència. Cal prendre-ho com un indicador de l’existència de molts mecanismes  al servei de l’enemic en forma de xarxes  a través de les quals s’exerceix la guerra ideològica.

S’arriba a l’absurd quan escoltes que des de sectors populars  catalans es repeteixen frases tan alienes a la realitat que només poden haver-se dictat a Madrid, com que l’independentisme  és cosa de Mas i no se sap per quina raó oportunista  o circumstancial  s’hi ha apuntat  sectors d’esquerra; com si s’independentisme  no hagués sorgit de l’esquerra  mentre la dreta era partidària d’Espanya intentant rebre –de bades- una part del botí.

No cal que ens esverem. En sentirem de molt grosses i ho sentirem al nostre mateix costat de la trinxera. Ens ho em de prendre com indicadors  que ens alerten dels nostres dèficits en comunicació, i de com són de perillosos  els mitjans de propaganda  de l’adversari. Ens ha de servir  per identificar  qui, en oposar-se a la independència,  malgrat ho faci lluint banderes roges o anarquistes, està en realitat afavorint  els interessos de l’oligarquia  que sustenta  el projecte imperialista Espanyol.

La millor manera de combatre les mentides és demostrant que els independentistes  estem al davant de totes les lluites socials.  La crítica de  que el sobiranisme  fa la funció de “panem et circenses”  només podria ser legítima si les lluites socials es desactivessin  a Catalunya durant 2014. Mentre sigui tot el contrari, mentre nosaltres en siguem els impulsors, potser els mitjans espanyols podran convèncer algú però el nostre poble podrà contrastar la veritat veient-nos al peu del canó.