La fractura moral hispano-catalana

La fractura moral hispano-catalana
Article publicat a Llibertat.cat el 17/12/2017

Una de les armes propagandístiques de la guerra ideològica hispano-catalana ha estat la de la “fractura social”. La fa servir fonamentalment el bloc unionista, des del PP fins a Podemos, perquè és útil més enllà del nivell intel·lectual, gràcies a les ressonàncies dels mots “fractura” i “social”, que permeten aprofitar les imatges equívoques que generen en els oïdors. La Marta Roqueta ho comentava fa un parell de mesos (https://www.elnacional.cat/es/opinion/marta-roqueta-fractura-social_203742_102.html). Tanmateix, aquests dies s’està fent perceptible a ulls dels sorpresos Catalans, allò que jo m’atreviria a definir com a “fractura moral”.

  

A través de principis morals, les persones actuen amb rectitud decidint entre bo i dolent, just i injust, o adequat i inadequat, a través d’uns judicis morals que sempre es troben, parcialment o radicalment, units a les creences (ètiques, socials, polítiques i religioses) de la comunitat on es troba inserit l'individu. No ens hauria de sorprendre, doncs, d’entrada, l’existència d’una rasa moral entre Catalunya i Espanya.

  

Aquests dies, amb la repressió i els límits absurds a la llibertat d’expressió, aquesta rasa moral s’ha fet més explícita que mai. Explícita als ulls dels Catalans,gràcies a que aquí gaudim d’ambdues perspectives. En concret, hem vist com la manera democràtica i civilitzada de fer les coses entrava en col·lisió amb codis aliens que ens semblen alhora injustos i absurds. Però molt més ens ha sorprès adonar-nos com aquests darrers, a més d’anular els nostres, conformen un pensament únic i monolític a l’oest dels Monegres.

  

Un bon indicador de l’hegemonia, fora de Catalunya, d’aquests codis morals tan aliens a la mentalitat catalana, el trobem quan veiem que aquelles mesures repressives que ens semblen de vergonya aliena per a qualsevol ment democràtica, només generen condemnes a casa nostra, però gairebé cap Protesta per les Castelles. Per exemple, algun dia, algú podrà presumir d’haver ordenat a la policia d’anar a retirar tots i cada un dels llacets grocs d’un arbre de Nadal, però adoneu-vos que aquest algú podrà presumir que aquesta acció, que probablement en d’altres indrets del planeta tindria un cost alt en conseqüències personals (judicials, econòmiques o patrimonials, laborals, etc), a Catalunya haurà sortit totalment gratis.

  

Tornem doncs a la rasa moral: quina explicació pot tenir la percepció antagònica d’una mateixa restricció de la llibertat d’expressió a banda i banda d’una frontera encara inexistent?

  

Una resposta pot venir del dret a la venjança, reconegut sols implícitament pel poble dominant de l’Estat, en front d’una minoria territorial estigmatitzada. L’ex-lehendakari Juan José Ibarretxe va definir  l’empresonament de 8 membres  del Govern de Catalunya, com l’acció d’un "Estat petit i venjatiu”, i d’altres dirigents polítics també venien a ressaltar com és de gran el suport popular de les Espanyes a un càstig immediat, previ al judici (mitjançant la presó preventiva amb algun argument que ho pogués justificar sense que hi hagués crítiques significatives dins l’Espanya castellana), i és que el rol simbòlic d’ase dels colps que juguen els Catalans a Espanya s’ha comparat sovint amb el que altres Estats han atribuït a alguna de les seves minories. Prejudici i venjança són una fórmula terrible.

  

Hi ha una percepció hispànica atàvica sobre el caràcter gratuït de tot insult contra Catalunya, que segurament deriva de la memòria popular sobre l’esclafament català de 1714  i les mesures repressives, qualificades ja llavors de venjança, que de manera impune foren institucionalitzades des d’aquell moment  contra la població de Catalunya. Aquesta percepció s’ha mantingut amb els successius bombardejos a què ha sotmès l'exèrcit espanyol la ciutat de Barcelona, i finalment amb la victòria franquista.

  

Curiosament, si cerquem al google referències a la “venjança” que estiguin creuades amb els gentilicis “espanyol” i “català”,  les citacions històriques sols ens recorden la “venjança catalana” a Grècia. Tanmateix, tant pels Catalans com pels Espanyols, els termes “venjança” i “catalana” són un oximoron, perquè allò que s’ha consolidat en la cosmovisió peninsular és la “incapacitat” de Catalunya d’exercir-la (per estar mancada de poder sobirà), exactament al contrari de l’Estat actual, hereu d’aquella Castella victoriosa, que sí que hi tindria tot el dret, perquè la propietat de l’Estat és un atribut gairebé diví.

  

Segurament, la religió explica per què són percebuts amb diferent dignitat els pobles sotmesos, per una banda, i el poble titular de l’Estat. L’Estat té molt a veure amb la divinitat perquè sempre s’ha atribuït el dret a exercir de forma reconeguda i legal la violència i la venjança, que són pecats i prohibicions pels súbdits. El mateix concepte de venjança és pecaminós (i objecte legal de persecució judicial) perquè sembla una atribució exclusiva de la divinitat, tal com es diu al Deuteronomi, però l’excepció que capgira i eixuga el pecat la deixa molt clara una frase de Kill Bill: "Quan la fortuna et somriu en dur a terme una cosa tan violenta i terrible com una venjança, és una prova irrefutable no només que Déu existeix, sinó que estàs complint la seva voluntat."

  

A qui li pot estranyar, doncs, la prohibició de símbols catalans en esdeveniments esportius,  en base a lleis que prohibeixen signes d’odi? Com ens pot sorprendre l’encausament de víctimes de violació de drets que s’ha atrevit a denunciar la policia?  Quanta gent s’escandalitza a l’oest dels Monegres per la tolerància indecent en vers les agressions nazi-feixistes, fins i tot amb la complicitat dels líders europeus? Si recordeu alguns casos recents especialment escandalosos, les justificacions posteriors han apuntat a l’existència de denúncies ciutadanes contra símbols catalanistes alhora que no havia constància de cap denúncia al jutjat contra els feixistes (“si els Catalans no teniu costum de fer denúncies, és problema vostre”).

  

Tant amb denúncies com sense, el victoriós, el conqueridor, aquell que ostenta aquest instrument divinitzat que és  l’Estat, i que per tant té dret (no escrit, solament implícit i informal) a la venjances vestides de lleis, gaudeix de l’adhesió natural de la població. En canvi, l’adversari, com tots els adversaris, tendeix a ser caricaturitzat amb característiques deshumanitzades: a més de sospitós de perfídia, l’adversari de l’Estat és efímer, és  impotent i ho serà sempre. Els Catalans, no solament som vistos com incapaços, sinó que també ens veuen mancats de cap poder futur, de manera que qualsevol greuge contra nosaltres sempre sortirà gratis.

  

Moltes vegades, la mateixa Història dóna credibilitat a aquestes percepcions de feblesa: quantes vegades hem vist els líders catalans donar la ma a persones que han passat a la Història per haver-nos atacat? Dins el mon del patinatge, hem vist con persones que van votar contra Catalunya per pressions espanyoles aquell 26 de novembre de 2004 a Fresno, han confraternitzat posteriorment amb l’esport i els negocis catalans, com si no hagués passat res. Potser no són gaire catòlics, els Catalans, però posen sempre l’altra galta, i no pas per cristians, sinó per Catalans, és a dir, per pertànyer a un poble percebut com eternament subaltern i que, per tant, no té prou categoria com per ser venjatiu.

  

Quan una “fractura moral” tan injusta roman fossilitzada dins la cosmovisió, tant dels Espanyols com dels Catalans, és normal  que tots aquells que viuen dels nostres diners no tinguin cap por d’atacar-nos. Nosaltres  ho veiem injust, ells  ho veuen radicalment just. Tots plegats ho trobem normal. Són coses de la moral i dels sistemes de creences que els sustenten. És per això que ells (comerciants, polítics, artistes, comunicadors, professionals del dret, funcionaris, els empresaris que han deslocalitzat la seu social de les seves empreses fora de Catalunya, etc.) estan la mar de tranquils, sense cap por de les conseqüències futures (ni econòmiques ni personals) que tindrien dins d’un país normal, atès que atacar  Catalunya  i el catalanisme, sempre surt gratis.

  

Fantassin

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)
Article publicat a Llibertat.cat dimarts 26 de setembre de 2017: https://www.llibertat.cat/2017/09/estic-mes-felic-que-un-ginjol-l-article-d-avui-va-de-sentiments-40005

Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar un “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç?

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partir de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional, cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.

Fantassin

La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076

La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.

Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.

Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista 

Article publicat a Llibertat.cat el  23/10/2016

https://www.llibertat.cat/2016/10/la-repressio-anticatalana-com-indicador-de-l-avenc-independentista-36582

 

Jo crec que gairebé tots els Catalans han intuït, des del començament de l’anomenat Procés Sobiranista, que no és possible cap resposta per part d’Espanya diferent de la repressió en qualsevol de les seves formes. Segurament, allò de “parlem-ne” ho trobaríem en democràcies més avançades, com potser la britànica o la suïssa (que tenen polítics més espabilats i avesats als negocis que a l’atracament a ma armada institucionalitzat), però no pas en els espanyols. De fet, el mateix inici d’aquest gran canvi ideològic, que ha transformat en independentistes prop de la meitat de l’electorat català, es troba situat dins l’equació acció-reacció-acció, a partir de la ribotada de l’Estatut.

És veritat, com acaba de dir el ministre Margallo, que “el partido de Catalunya no se juega en casa, sino fuera”, però això només serveix per modular els nivells de violència espanyola que els seus creditors internacionals li toleraran en la repressió dels Catalans. Malgrat que l’Artur Mas, augurant la inevitable negociació amb Espanya,  faci el paper conciliador fins uns nivells que semblen absurds, l’Estat espanyol ja té una llarga tradició repressiva en la gestió de les independències de les seves colònies, i no és probable que precisament ara es transmuti com el plom dels alquimistes.

Potser acabarem reactivant, actualitzant-los a la nova realitat,  els vells CSPC, motor d’aquell primer independentisme que canalitzava la solidaritat de molts veïns del carrer que ni tan sols eren independentistes, però se’n feien tot seguit. Recordo un regidor convergent de Martorell amb qui vaig discutir la possibilitat que l’Ajuntament aprovés una moció de suport, arran d’un judici imminent (no recordo l’any ni el cas però devia ser entorn de l’any 1983), perquè ell em deia que no hi veia cap possibilitat, atès que es tractava de terroristes confessos i no pas de detinguts innocents acusats injustament. Finalment,  l’ajuntament acabà aprobant resolució de suport, perquè la resposta a la reacció espanyola motivava més que qualsevol altra consideració.

Desenganyem-nos! Tots els actors polítics ho saben, però la premsa no ho ha traslladat encara aquest futurible a la població: la repressió creixerà de manera continuada durant els propers mesos i segurament tindrà el seu punt àlgid coincidint amb la data del referèndum. Arribat el moment, no serà tan important si el podem fer o no com els efectes de la reacció espanyola, i si l’impediment de la votació acaba sent obra de les forces policials, permetent la visualització de la violència, el nivell de consciència dels Catalans creixerà exponencialment, fent-se determinant per encarar la revolta final.

 Fantassin

 

Gràcia ,Can Vies i les tècniques de gestió de conflictes

GRÀCIA, CAN VIES I LES TÈCNIQUES DE GESTIÓ DE CONFLICTES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 27 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/gracia-can-vias-i-les-tecniques-de-gestio-de-conflictes/

FANTASSIN  MANEL.  Diu l’Eulàlia Reguant (CUP) que “no hem après res de Can Vies”. S’equivoca, tothom n’ha après i l’Alcalde Trias més que ningú atès que tot seguit hi va aplicar tècniques de resolució de conflictes (res nou, atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb agents de resolució de conflictes intervenint a diari als barris). L’exalcalde ha explicat de forma clara a la premsa l’estratègia, que contemplava l’evitació del desnonament fins aconseguir el trasllat de les activitats culturals que es realitzaven al local de Gràcia i el convenciment que el desnonament generaria greus problemes de convivència. Ara que s’ha produït allò previsible, hem   vist com tenia raó l’exalcade en la previsió –ben òbvia, d’altra banda- de la conflictivitat que generaria una acció contra aquell centre social. Molt més, en un context d’integració veïnal (fins i tot una persona molt de dretes molt de dretes me’n feia una bona valoració perquè la seva filla hi participava), i en un moment en què pot ser molt útil exacerbar la violència policial, alhora que  infiltrar dins de les manifestacions  d’altres agents al servei de l’Estat, tot plegat per a desestabilitzar el Procés independentista.

La ciutat compta amb  força treballadors  municipals de resolució de conflictes.  Si mireu per la xarxa veureu centenars de mètodes, cursos i normes sobre aquestes tècniques de mediació. Les seves tipologies i es poden esquematitzar de vàries maneres segons la forma, la relació i/o qui ho expliqui. Pel tema tan concret que ens ocupa, jo les descriuria en tres tipus: 1-els sobrevinguts, 2-els crònics i 3-els artificials (generats per aconseguir objectius que no tenen res a veure amb el conflicte sinó amb les conseqüències derivades de la manipulació del mateix). Als països normals la policia acostuma a intervenir en els conflictes sobrevinguts, reservant  els crònics per a les  instàncies judicials i/o de mediació. Un conflicte sobrevingut (1) pot provocar violència cívica, per exemple entre comunitats, i la tasca policial pot servir per evitar-la fent ús de la violència legal. Un conflicte crònic (2) és, per exemple, el  que enfronta Espanya a Catalunya des de fa  més de 300 anys. Els ciutadans que defensen l’actuació policial contra els conflictes crònics són els mateixos que defensarien l’acció policial contra el catalanisme polític (bé, no tots, sempre hi ha l’excepció d’aquella claca convergent que s’esforça a culpar de tot la CUP dins  les xarxes socials, perquè en l’intent d’abanderar posicions molt carques, viuen en estat de contradicció permanent, criticant la gestió nacional de la violència però justificant-la en l’aspecte social, malgrat que els seus dirigents, com el mateix Trias, són moltíssim més assenyats).

El punt 3, sobre els conflictes artificials, és el que ens ha de preocupar. La perversió de les estructures de qui vol ser Estat, per a boicotejar el mateix Procés que vol construir, és un indicador d’un altre conflicte, aquest amagat i silenciós però  que actua com una quinta columna, infiltrant agents i executant una gestió policial injusta. És com voler justificar que es vol apagar un foc amb gasolina i després limitar-se a culpar el foc original, exonerant el piròman que l’ha magnificat. Si hi afegim l’acció dels serveis secrets d’aquell Estat que ens oprimeix, que mai no dormen, encara és més greu el problema, atès que posa en dubta si la gestió de la crisi és solament maldestre i si hi ha connivència amb l’enemic. En tot cas, quin moment millor per generar un conflicte artificial que el que coincideix amb la negociació dels  Presuposts de la Generalitat? Quin context millor que el que enfronta la voluntat independentista d’una part del Parlament (aquella que vol desobeir Espanya i requereix de fons que caldrà captar apuntant alguns impostos als més rics) amb aquella altra part que només s’ha enfilat a carro independentista per por de l’electorat, però que faran tot el possible per retornar a formes d’opressió nacional i d’espoli fiscal “moderades” i per tant “més assumibles que  les conseqüències econòmiques inicialment  incertes  de la independència”?

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi
Article publicat a http://www.llibertat.cat/ dilluns 18 d'abril de 2016:
http://www.llibertat.cat/2016/04/30-abrils-d-anar-hi-anar-hi-anar-hi-34689

Avui fa exactament 30 anys  ens trobàvem en plena campanya de mobilització per la llengua. La manifestació d’aquell 23 d’abril fou essencialment antirepressiva, i el crit que va ressonar fou  “Que se’n vagin!”, en resposta a la repressió policial de l’any anterior, però des de set dies abans  desenvolupàvem accions recatalanitzadores des d’Alacant a Perpinyà amb l’objectiu de començar a  corregir la vergonyant situació del Principat, on no arribava al 30%  el nombre de grans rètols en català. Aquella  dinàmica tingué prou èxit (fins al punt que empreses com McDonald’s van acabar esdevenint de les més catalanitzades del nostre país), però la repressió fou dura,  i al final de mes el nombre d’independentistes represaliats ja superaria el centenar. Tanmateix, ens sentíem cofois i, com ara, crèiem que teníem el triomf a tocar dels dits. Ho recordàvem ahir uns quants companys, escandalitzats que hagi passat massa temps havent  aconseguit massa poc èxit.

Els darrers 30 anys han estat lents, massa lents, en l’objectiu principal de convertir la lluita per la sobirania nacional en la principal alternativa política del nostre poble. Aquella Diada de Sant Jordi de 1986 les organitzacions  de l’independentisme combatiu cridaven a “anar-hi, anar-hi, anar-hi, amb molta imaginació, intel·ligència i astúcia, organitzadament, evitant els sectarismes i els purismes, tot omplint de continguts els tres conceptes fonamentals (Independència, socialisme i reunificació) amb objectius de lluita antirepressiva, d’oficialització única del català, de  defensa de la terra enfront de les agressions capitalistes, de defensa del poble treballador  i de defensa de la identitat i la unitat de la nació catalana des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó”.

La resistència del poble català enfront dels projectes que associaven la burgesia catalana amb l’ocupació espanyola generava un discurs clarament patriòtic i anticapitalista. Aquell mes d’abril de 1986 hi hagué una forta conflictivitat social alhora que s’incrementaren les detencions i judicis contra independentistes, així com els atacs de Terra Lliure contra  diversos objectius espanyolistes. La consciència nacional augmentava arran de l’espiral acció-reacció-acció, i  des de les comarques del sud es reclamava conceptualment el nom de Catalunya per a tota la nació (500 persones es manifestarien a València sota el lema “A Catalunya en català” convocades pels Grups de Defensa de la Llengua).  

Aquella lluita també  fou útil per a la clarificació independentista, atès que, malgrat les prevencions en vers el sectarisme abans esmentades, les crítiques contra els Grups de Defens a de la Llengua no vingueren solament  de l’enemic i dels seus socis convergents sinó també de La Crida a la Solidaritat. Si havia pogut semblar que el rebuig a la nostra llengua es limitava a sectors de mestres liderats per l’advocat Esteban Gómez Rovira, la realitat era que la manca d’avenç no era cosa dels ultres sinó de la nostra deixadesa i autoodi (Manuel de Pedrolo criticava com era d’insignificant i patètica la implicació a favor del català de les empreses que participaven en el negoci de vendes de Sant Jordi; i des de les planes del diari Avui, en Josep Ma. Espinàs, sense justificar explícitament les accions catalanitzadores realitzades amb pintura pels militants independentistes, les comprenia perquè que en deu anys s’havia avançat ben poc).

Fa 30  anys n’havien passat 10 des de la mort del Dictador espanyol i 7 des del Manifest d’Els Marges, amb una Llei de Normalització Lingüística al Principat i una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ambdues covardes i insuficients.  Trenta anys després la majoria dels nous immigrants, així com els fills de la immigració espanyola han rebut cursos de català o n’han estat escolaritzats completament. El problema dels vells immigrants espanyols, malgrat que compromet el 50% del vot autodeterminista, és sols biològic.  El problema real és la nostra tolerància a la imposició de l ‘espanyol, des dels jutjats fins a la publicitat. La realitat és que continuem lluny,  massa lluny de la normalitat, i el millor aparador per copsar-ho és el mateix dia de la llengua, el 23 d’abril, en que les senyeres són majoritàries però no pas la lletra escrita en català. Al  meu entendre, 40 anys de tardança no es poden justificar si no és perquè hem abandonat la radicalitat i hem acceptar com a normal l’anormalitat d’un cert nivell  de deixadesa i d’autoodi.

Demanar perdó als Catalans

Demanar perdó als Catalans
Article publicat el 17/03/2016 a http://www.llibertat.cat/2016/03/demanar-perdo-als-catalans-34351

No sé si el concepte de “perdó” pertany a la religió o és sols la refomulació, adaptada al cristianisme, d’un mecanisme d’equilibri present en la societat des del seus inicis. No tinc coneixements de filosofia (i potser algú em dirà que desvariejo) però no veig el “perdó” tan allunyat de la “llei del talió”, de l’autocrítica marxista i de qualsevol estratègia que cerqui el reconeixement dels errors o les malifetes com a  fórmula per aturar les espirals destructives, reequilibrant les relacions personals amb la pau necessària per a fer funcionar novament la societat.

Per la banda del “talió” (igualtat), les reparacions de guerra s’han donat no fa pas tant, amb grans deportacions de població alemanya que foren qualificades com “equitatives” (argumentant que moltes persones poloneses també foren expulsades de les seves llars). Pel que fa a l’autocrítica marxista, tot i que no pot confondre’s amb la penitència catòlica, són innegables els punts que tenen en comú. I ja centrant-nos en la necessitat del “reconeixement de culpa” com a base prèvia d’un perdó necessari per a la normalització de les relacions, tenim exemples polítics coneguts: el govern dels USA va disculpar-se oficialment per haver confinat en camps de concentració els ciutadans americans d’ascendència japonesa i els va pagar reparacions;  i molt recentment, el govern de Japó ha reconegut els abusos sexuals comesos pels seus soldats contra les ciutadanes coreanes, manifestant públicament la vergonya, la culpa i la indignitat que ha tacat la Història de la nació i el poble nipons.

 Des d’aquest punt de vista, són coneguts els casos on la manca del reconeixement de culpa ha impedit la ressolució de conflictes que han afectat el mateix culpable, i que no s’han solucionat fins que el nivell d’afectació s’ha fet insostenible atès que li causava més perjudicis que el mateix reconeixement. És el cas dels crims pedòfils que han esquitxat l’Església Catòlica, dels crims alemanys en època de Hitler, de l’esclavatge sexual de dones coreanes per part del Japó, etc. En l’extrem contrari tenim l’esclavatge africà i els crims contra els pobles originaris americans o la negativa turca a reconèixer el genocidi armeni i l’ocupació d’Armènia occidental i de la meitat del Kurdistan.

Quan la injustícia  s’empara en la Llei, es bunkeritza a uns nivells vergonyantment dramàtics: la Justícia britànica  va represseliar greument el pare de la informàtica, Alan Turing, per ser homosexual, fins que va morir; ara que s’ha sabut que Turing va salvar desenes de milers de vides per haver descodificat el sistema d’encriptació  de missatges alemanys durant la Segona Guerra Mundial, vosaltres creieu que  el Regne Unit ha demanat perdó? Doncs no, allò que ha fet la Corona Britànica ha estat perdonar-lo a ell pel seu delicte d’homosexualitat. En aquesta dicotomia entre Llei i Democràcia, els Catalans ja estem cansats d’haver-nos de justificar citant la desobediència de Rosa Parks o la restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1977. En canvi, a Euskadi ja no se sent condemnar la violència “vingui d’on vingui”, de manera que sembla que han acceptat les lleis d’ocupació com a frontera entre el bé i el mal.

Aquestes reflexions m’han arribat després d’haver escoltat el jutge Santi Vidal proposar  “una confederació d’Estats ibèrics”. Jo no veig que tingui cap sentit com a proposta inicial, com tampoc n’hauria tingut a Europa la lliure associació  d’Estats sense els reconeixements de culpa pertinents de tots els bàndols. Si hem de col·laborar amb els veïns no ho farem pas des d’una relació d’indígenes jutjats per lleis colonials sinó des de la igualtat. Potser primer haurem de disculpar-nos per la invasió catalana de Madrid de 1706, però el Govern Espanol haurà de demanar perdó als Catalans per totes i cada una de les viles massacrades, assassinats polítics com el del general Moragues, la repressió de Franco en tant que anticatalana, el magnicidi del President Companys, l’expoli econòmic des de 1714 (amb les indemnitzacions pertinents), els intents per destruir la llengua, la unitat i la identitat catalanes,  i fins les malifetes amb les quals han boicotejat el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

NOTÍCIA D’OCTUBRE 2040 EN RECORD DE LLUÍS COMPANYS

NOTÍCIA D’OCTUBRE 2040 EN RECORD DE LLUÍS COMPANYS
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 16/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/noticia-octubre-2040-record-de-lluis-companys/

FANTASSIN MANEL, corresponsal a Madrid. BBC NEWS. 16/10/2040. Europe

ESPANYA DEMANA PERDÓ PEL MAGNICIDI DEL PRESIDENT CATALÀ

Aquest 15 d’octubre de 2040 els despatxos de la capital d’Espanya bullien d’indignació continguda i resignada, mentre a Barcelona es desenvolupaven els actes solemnes presidits per Sa Majestat el Rei Felipe VI.

La concessió de l’ajut econòmic català que permetrà salvar per enèsima vegada els bancs espanyols s’ha retardat quasi un any amb l’objectiu de fer-lo coincidir amb el centenari de l’assassinat del President Companys. Aquest préstec s’ha condicionat a l’explicitació d’una petició de perdó per part del Regne d’Espanya, en tant que successor d’aquell Estat l’Espanyol responsable de les tortures i afusellament del President del Catalunya.

L’acord de desembre de 2039 del Parlament Català exigia un reconeixement clar del magnicidi, així com el pagament d’indemnitzacions als hereus del President màrtir, una declaració davant l’assemblea de l’ONU i la construcció d’un monòlit a Madrid com a mostra de penediment, no solament per les tortures i l’afusellament sinó també pels cent anys de negativa espanyola a tota condemna i reparació pel crim comès contra l’estat veí.

Tanmateix, algunes fonts ministerials de Madrid focalitzen la indignació espanyola més en Brussel·les o en Berlín que en Barcelona: “…no ens sorprenen gens les exigències de la República Popular i Federativa dels Països Catalans, que és un Estat il·legal, comunistoide i revanxista; allò que ens indigna és que la Unió Europea s’hagi negat a tornar a rescatar els nostres bancs…” ha declarat una font ministerial que prefereix restar en l’anonimat.

Fantassin, per BBC News Europe-2040.

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Detenció de Xirinacs i provocar els catalans = polarització

En primer lloc, cal recordar i fer córrer que demà dimecres 26 d'octubre, a les 9 del matí: concentració davant del Jutjat núm. 2 de Barcelona, pg. de Lluís Companys 1-5.

El PP ja fa temps que ha decidit perdre tota aspiració per créixer a Catalunya, ara només pensa en créixer a Espanya a costa de l’anticatalanisme. Per a fer-ho no n'hi ha prou dient mentides, també cal que la seva militància catalana entri en una espiral d'acció-reacció-acció i, per tant, també cal provocar els catalans per a que es prestin a deixar-se fotografiar en actituds que després titllaran a la COPE o a El Mundo de "kale borroka".

De tota manera allò més interessant es comprovar que, tot i estar a l'oposició, encara controlen força mecanismes de poder; els suficients per a provocar-nos (a hores d’ara s’hauria de ser molt curt per a creure que l’acció contra Xirinacs ha estat casual i que, podria haver passat un any abans o després, en funció de quan s’hagués volgut renovar el DNI). Cal recordar que l’estament judicial continua sota control de la dreta ecspanyols, que és un dels preus que es paguen per ser dels pocs estats on el feixisme no ha estat derrocat, sinó que, “graciosament” s’ha avingut a compartir el poder.

Em diuen els amics dels xats que soc massa bo amb els sociates, que no hi ha garanties de que la detenció no formi part de la típica barroeria ecspanyola o fins d'una mena de "plan B" psoecialista. Bé, és cert, reconec que els meves sospites sobre la ma negra pepera són pura intuïció i que només em fonamento en l'audició diària dels matins de La Cope (us ho recomano), però és un fonament que em dóna elements molt valuosos a l'hora de diagnosticar situacions com la present. Encara que no descarto cap hipòtesi, perquè si fóssim tan llestos no estaríem com estem després de tres-cents anys.

En fi, encara que sigui a costa de facilitar la feina als mitjans del PP, també la polarització és una arma per a nosaltres, i no podem fer altra cosa que fer valer totes les nostres capacitats per a organitzar la solidaritat en vers Xirinacs i fer-la massiva. No serem nosaltres els que haguem de posar vaselina a la corda, ja ho farà el PSC.

Avui sentia una de tantes bajanades radiofòniques anticatalanes, en concret deien que els empresaris aposten per l'independentisme pacífic perquè, en el context europeu, és ideal com a forma d'atomitzar el controls polítics que detempten els grans estats damunt del capital. Es una ximpleria que també té doble fil, perquè molta gent del PP sacralitza el capital i condemna els independentismes. Ara ja no sabran què pensar. Al director del programa no li ha fet cap gràcia l'explicació i hauria preferit un comentari diferent, per exemple que alguns empresaris catalans estan molt (MOLT) equivocats, o potser que reben xantatge

En tot cas a nosaltres ja ens aniria bé, de moment, que fos certa aquesta creença al sí d'alguns grups empresarials; ens donaria prou alè per fer avançar els nostres objectius. Per això, de moment caldrà també que aconseguim l'adhesió de les principals organitzacions empresarials a les accions de solidaritat amb Xirinacs, ...ni que sigui per a veure quina cara faria la dreta ecspanyola!