dilluns, de juliol 30, 2007
Test d'addicció als blocs
Pel que sembla no soc prou addicte als blocs. M'hi hauré d'esforçar més!
32%http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2496324
dilluns, 30 de juliol del 2007
divendres, 20 de juliol del 2007
AVE i Sagrada Família: son "tontus" o tenen interessos amagats
divendres, de juliol 20, 2007
AVE i Sagrada Família: son "tontus" o tenen interessos amagats
Avui al mercat de la Sagrada Família es passaven paperets ambl'adreça de youTube on surt la simulació de l'hipotètic esfondrament de la Sagrada Família degut al pas del TGV (que els espanyols anomenen AVE). No hi havia ningú que l'hagués visionat encara, ni tan sols el que passava el paperet, però l'espectativa era alta, donat que n'havien sentit parlar als diaris o a la ràdio, o de boca de coneguts que l'haurien vist.
Un dels presents estava content de la posició d'en Portavella perquè deia que havia vingut força vegades al mercat, i com els altres assentien, sembla que el coneixia força gent de les parades.
Després la conversa ha derivat una estona en discussió estèril que se sortia del tema. Va! Ho explicaré per evitar intrigues. Un dels presents deia que s'alegrava que Esquerra s'hagués possicionat en contra del traçat pel carrer Mallorca "perquè jo, que sempre he votat els partits d'esquerres, no sabria ara passar-me a la dreta" (en referència a que els altres opositors eren CiU i PP). I això ha estat replicat per un altre que furiós ha proclamat que CiU no és pas de dreta. Llavors el primer ha respost que no CiU era pas d'esquerres, i la contrarrèplica de l'altre que "tampoc de dretes".
En fi, a part d'aquesta tendència de dispersar, tan típicament catalana, el tema principal ha estat "com son de tontos enrocant-se en que el túnel passi pel carrer Mallorca quan podria passar per Aragó". Una senyora ha dit que sota d'Aragó ja hi ha un túnel però que segurament és petit, i un altre home ha respost que, a la fondària que ha d'anar, no costaria res fer un altre túnel molt per sota de l'actual. Però aquest també ha afirmat que "segur que no es un problema tècnic, sinó no s'enrocarien en una cosa que la gent no vol, o sigui que aquí hi deu haver interessos amagats".
Després, durant un quart d'hora han proposat tot tipus de sospites sobre els interessos que hi pot haver al darrera, des de pagament de favors polítics a interessos immobiliaris.
En tot cas em quedo amb la percepció d'aquesta doble dimensió que caracteritza el veïnat: estan desmobilitzats però hi ha coses que no se les empassen.
dimecres, 18 de juliol del 2007
El respecte, entre la raó i la força
dimecres, de juliol 18, 2007
El respecte, entre la raó i la força
He iniciat una enquesta al meu bloc principal (com entreteniment per encarar les vacances i també per assajar les eines web).
Que ens cal per a ser respectats?
Es a la columna de la dreta,
si no la sabeu trobar intenteu-ho des d'aquest LINK
Que ens cal per a ser respectats?
Es a la columna de la dreta,
si no la sabeu trobar intenteu-ho des d'aquest LINK
dimecres, 4 de juliol del 2007
Avaluació mesures femenines ?
dimecres, de juliol 04, 2007
Avaluació mesures femenines ?
He estat discutint amb una ciberamiga peruana sobre un tema tan tronat com la dictadura de l'aspecte físic. Ella m'ha enviat escanejat un mètode de taxació de mamelles i culs que diu que té força anomenada al seu país perquè valora també que la dona estigui compromesa en causes "trascendents" com un atractiu. Tanmateix la meva amiga vol aclarir que, en la seva opinió, aquest "atractiu" és sols la proba de la supeditació de la valoració femenina a les necessitats sexuals de l'home.
Com no és un dels meus temes i ja m'estava bé la seva anàlisi li ha anat donant la raó, però ha estat graciós, i aprofito per a comentar-ho com acompanyament de la foto del "mètode", que la meva amiga ha anat variant el seu discurs com si simplement estigués pensant en veu alta mentre em parlava, fins que ha acabat reconeixent que ella mateixa ha estat sovint molt crítica amb algunes actrius poc atractives, més que no pas els seus amics masculins.
Després ha dit que acabava d'adonar-se que potser l'atractiu que descriu aquest quadre no s'adreça tant als homes com a les dones. Fins i tot ha dit que un jurat de dones seria molt més exigent que un d'homes en els criteris del mètode.
Per últim diu que tot just acabava d'adonar-se, en plan autocrític, que allò que l'havia indignat del mètode fou que ella sortia mal quantificada, la qual cosa sempre havia sabut però li feia ràbia que una enquesta ho evidenciés.
Per la meva banda li he donat el pèssam per patir la dictadura de la imatge, i més si, com ella mateix reconeix, no és tant una estratègia hormonal per cercar un semental sinó, més aviat, un sistema classista dins del gènere femení.
Posteriorment una altra contertúlia texana s'ha embrancat en una discussió, indignada amb la companya peruana, però jo ja he passat i m'he anat a dormir. Tanmateix després he pensat que també podia servir per avaluar un home i ho he probat. En tot cas la sensació que m'ha donat ha estat d'inutilitat. Crec que les relacions socials entre els homes no venen determinades per la imatge, i em temo que les hormones masculines es valen d'altres estratègies, diferents del físic, per atraure les dones, en concret per les demostracions de poder.
Com no és un dels meus temes i ja m'estava bé la seva anàlisi li ha anat donant la raó, però ha estat graciós, i aprofito per a comentar-ho com acompanyament de la foto del "mètode", que la meva amiga ha anat variant el seu discurs com si simplement estigués pensant en veu alta mentre em parlava, fins que ha acabat reconeixent que ella mateixa ha estat sovint molt crítica amb algunes actrius poc atractives, més que no pas els seus amics masculins.
Després ha dit que acabava d'adonar-se que potser l'atractiu que descriu aquest quadre no s'adreça tant als homes com a les dones. Fins i tot ha dit que un jurat de dones seria molt més exigent que un d'homes en els criteris del mètode.
Per últim diu que tot just acabava d'adonar-se, en plan autocrític, que allò que l'havia indignat del mètode fou que ella sortia mal quantificada, la qual cosa sempre havia sabut però li feia ràbia que una enquesta ho evidenciés.
Per la meva banda li he donat el pèssam per patir la dictadura de la imatge, i més si, com ella mateix reconeix, no és tant una estratègia hormonal per cercar un semental sinó, més aviat, un sistema classista dins del gènere femení.
Posteriorment una altra contertúlia texana s'ha embrancat en una discussió, indignada amb la companya peruana, però jo ja he passat i m'he anat a dormir. Tanmateix després he pensat que també podia servir per avaluar un home i ho he probat. En tot cas la sensació que m'ha donat ha estat d'inutilitat. Crec que les relacions socials entre els homes no venen determinades per la imatge, i em temo que les hormones masculines es valen d'altres estratègies, diferents del físic, per atraure les dones, en concret per les demostracions de poder.
Al final hem de reconèixer que no som tan diferents de les tribus de micos, dominades per mascles gens atractius però que mantenen estructures classistes (no soc expert però m'ho sembla dels documentals de la tele) a base de demostracions de poder. En fi, no puc dir gaire cosa més perquè no és el meu tema, ho deixo en mans de sociòlegs i de psicòlegs, però sembla com si l'interès de les dones pel tamany del seu pit i per la seva cintura superés l'interès dels homes pel tamany del pit de les mateixes dones. I a l'home, de moment (encara tardarem alguns centenars d'anys en evolucionar), doneu-li pistoles i diners, i probablement triarà les dones més aviat per l'expressió d'admiració de les mateixes i no tant per les seves mesures.
diumenge, 24 de juny del 2007
Propaganda espanyolista subliminal amb l'excusa que el català és el 88 idioma del mon
diumenge, de juny 24, 2007
Propaganda espanyolista subliminal amb l'excusa que el català és el 88 idioma del món
El català és l'idioma 88 però en realitat ens volen colar que l'espanyol és el segon i no és cert.
Diu la notícia que la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat Barcelonina ha declarat que la nostra és la 88 llengua, amb més parlants que el suec i el búlgar. Curiosament s'explica que aquesta xifra prové de l'enquesta de 2003 en la qual aquest nombre de persones declaren conèixer l'idioma. Però el més curiós és que a continuació s'esforcen en fer-nos combregar que el segon idioma és l'espanyol. Això em sembla propaganda subliminal, perquè si el sistema de recompte és el mateix, no és creïble que els que coneixen anglès siguin únicament els habitants dels països anglòfons.
Si sumem a aquests suposats 322 milions d'anglòfons tots els altres milions que coneixen l'anglès dubto moltíssim que l'espanyol estigui en segon lloc.
dimarts, 12 de juny del 2007
No anunciar als diaris films que no tinguin copia en catala
dimarts, de juny 12, 2007
No anunciar als diaris films que no tinguin copia en catala
No vull comparar l'alcohol amb la cinematografia, tot i que ambdues serveixin per evadir-se. Vull comparar la responsabilitat de determinats agents socials.
.
Ahir sentia com els principals diaris havien subscrit un codi d'autoregulació segons el qual, avant posaven l'ètica a guanyar diners i es negaven, en conseqüència, a publicar publicitat de begudes alcohòliques en determinades condicions i contextos.
.
Al nostre país hi ha empreses de cinema que ens discriminen a partir d'un esquema molt simple: frisen pels nostres diners però alhora ens menyspreen de tal manera que ens neguen el visionat de la còpia del film en la llengua pròpia del país.
.
I la premsa, en aquest cas, no solament no exerceix d' abanderada de l'ètica sinó que fins sembla que recolzi el menyspreu omplint pàgines de publicitat per aquestes mateixes pel·lícules.
dimarts, 29 de maig del 2007
Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits
dimarts, de maig 29, 2007
Eleccions municipals: l'ascens de la CUP i la normalitat del desgast dels partits
No faig gaire cas de les anàlisis electorals que aquests dies tenen entretinguts a comentaristes professionals i mitjans en general. Una cosa molt diferent són les eleccions allí on coincideixen autonòmiques i municipals, però a la Catalunya central, la mateixa lògica local fa que, a la majoria d'indrets, s'hagi tingut en compte la persona més que el color. Jo mateix coneixo gent "absolutament anticonvergent" que ha votat l'alcalde sortint convergent per allò de que "el coneixes, estàs prou content amb com ho ha fet i és pitjor la incertesa davant algú desconegut".
De tota manera sempre he dit que es menysvalora la component d'espectacle que té el procés electoral per a la majoria de la gent. No dic que m'agradi però és tonto deixar coixa la part estètica davant de la ideològica, i penso que això ha perjudicat ERC perquè, desenganyem-nos, la majoria dels electors ni tan sols ha fet una ullada de resquitllada als cartells, i només un percentatge marginal de barcelonins sabria dir el cognom del candidat republicà. En aquest sentit segurament la campanya d'Iniciativa ha estat molt millor.
He rebut fins ara cinc missatges de lectors habituals de blocs assenyalant-me que, en relació a la meu esquema sistèmic del doble grup de partits catalans, em comenten que l'ascens de la CUP i del PxC completen el sistema pels extrems. Ja els he dit que s'equivoquen, penso que cal situar el PxC en l'extrema dreta espanyolista, no és independentista. Però estic d'acord en que l'ascens de la CUP comença a normalitzar-nos, donat que ERC se situa en el centre-esquerra i, de la mateixa manera que els espanyols del PSC tenen per l'extrem a IC-V, nosaltres estàvem coixos en aquest sentit.
Tot i així la meva anàlisi de la baixada d'ERC no apunta tant a un desgast electoral independentista com a la manca de prou gent independentista. Això és perquè considero que els republicans van arreplegar fa anys molt (moltíssim) vot de protesta, de persones provinents del regionalisme espanyol. Després ja pots moderar tant com vulguis el discurs, que els vots de protesta, d'un perfil difícilment fidelitzable, els acabes perdent i tornen a votar espanyol.
Una cosa molt diferent és a pobles: l'ascens important d'ERC fora de BCN segurament ja és independentista d'esquerres, és a dir, que en el futur solament oscilarà ocasionalment entre aquests i el seu extrem, la CUP (com fan el binomi PSC-ICV). Però, per contra, quan parlem d'ascens a comarques, estem parlant de molt poqueta gent; el gran pastís està a la Gran Barcelona, on si vols guanyar vots has d'aconseguir l'adhesió puntual de gent que es defineix tranquil·lament espanyola. És clar, després toca intentar fidelitzar aquesta gent, cosa que no s'aconsegueix com no es faci una bona pedagogia de l'independentisme. ERC ha oblidat que encara necessita el vot militant, és a dir, comptar els vots un a un, i quan amagues l'estelada potser pesques més peixos del compte, però després no evites que un altre dia vagin a la platja o votin la competència.
Tornem a la temàtica que ocupava el segon paràgraf d'aquest escrit: l'estètica. Ara sembla que a Barcelona toca constituir un govern més social. Està molt bé, però dubto molt que la gent (la gran massa votant) atribueixi en el futur els èxits a ningú més que a l'Hereu o, en part, als que saben treballar-se més la càmera: el Saura i la Mayol. No n'hi ha prou amb la guapura, cal carisma, en Portabella s'hauria d'espabilar per aprendre a compaginar la bona gestió amb aconseguir que la seva imatge (associada a la bona gestió) arribi a la ciutadania, i és que els independentistes tenim el defecte de mirar-nos el melic i pensar que com nosaltres ens veiem tothom ens veu.
dijous, 24 de maig del 2007
Polacos, moros y sudacas !!
dijous, de maig 24, 2007
Polacos, moros y sudacas !!
He participat en una interessant discussió. Érem tres catalans, un alemany, tres polonesos i tres espanyols. El tema ha començat quan un de Saragossa ha comentat als polonesos que els catalans són denominats "polacos" per part dels espanyols, i a la demanda d'un polonès per a conèixer-ne l'abast ha respost un madrileny especificant que en el seu entorn veïnal és el terme més habitual per a denominar els catalans. A continuació, mentre l'alemany preguntava l'origen del mot, un altre polonès ens ha preguntat si ens avergonyim de rebre el malnom i un espanyol ha sentenciat que malnoms com "sudaca", "moro", "chilango" o "polaco" acaben causant vergonya en qui rep l'apel·latiu.
La resposta dels catalans ha estat interessant perquè de forma tranquil·la i desenfadada, com si no anés amb nosaltres, hem donat respostes que han desconcertat els uns i encuriosit els altres. D'entrada els hem dit que són qüestions molt relatives, que depenen sovint de la cultura i consciència de l'entorn on s'usa, i com a exemple els hem recordat que el terme "espanyol" en molts sectors de Catalunya i d'Euskadi s'usa com a insult i causa prou incomoditat en uns al mateix temps que d'altres se n'enorgulleixen.
El primer de nosaltres ha explicat que, a diferència de "sudaca" o "gabacho", el terme "moro" no és un insult. Ni tan sols una referència racista (com creien els espanyols malgrat dir-ho sense penediment) sinó que fa referència als habitants (berbers des del segle IV) de la Província Romana de Mauritània (actual Magreb). Posteriorment s'havia popularitzat allò de ser "moreno" (o sigui, "bruno como un moro") referit a la gent de pell blanca amb molta exposició a la radiació solar, donada la calor que fa al nord d'Àfrica". Al segle X els moros encara eren cristians (en la conquesta àrab d'Hispània recordo haver llegit que el mateix arquebisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invasores) però quan foren arabitzats i islamitzats el terme "moro" a poc a poc va ser utilitzat per referir-se no sols als habitants de l'antiga Moritània, sinó també als musulmans en general (de la mateixa manera que els musulmans anomenaven "francs" a tots els cristians).
I després un altre dels catalans ha manifestat el seu orgull per la comparació amb els polonesos. En aquell moment un dels polonesos interromp fent un incís, perquè deia saber que abans de la unificació i la independència de Polònia hi havia catalans que s'hi sentien identificats, donat que ambdós eren pobles sense estat esquarterats entre els estat veïns, igual que els kurds. Deia que ho havia sentit feia poc en un altre fòrum amb catalans. Nosaltres li hem aclarit que no és això, que aquest terme no va sorgir com una bandera dels propis catalans, sinó que va ser un malnom nascut a les casernes de l'exèrcit espanyol per part de comandaments que seguien les informacions sobre la guerra europea i en concret durant l'aniquilació de la insurgència de Varsòvia l'any 1944. Segurament s'identificaven amb els alemanys o fantasiejaven comparant l'ocupació polonesa amb la catalana, ...o potser més probablement fou una reacció, d'aquests comendaments, a comentaris de solidaritat en vers els habitants de Varsòvia, massacrats davant la traïdora passivitat de soviètics i americans, comentaris escoltats entre els reclutes catalans.
Allò millor de tot ha estat el final de la conversa. Els polonesos no podien creure que els espanyols insistissin en continuar usant de forma malèvola un malnom que els assimila als alemanys en un moment tant cruel, i més si els catalans per contra se n'enorgullien de la mateixa manera que els propis polonesos recorden el fet d'una manera especialment emotiva. Però, llevat de la resposta de l'aragonès (el qual, per cert, deia votar PP) que se n'ha desdit de forma discreta, els dos madrilenys (que deien ser d'esquerres) s'hi han reafirmat amb l'argument de que, independentment de l'origen del mot "...la realitat és que el malnom generalitzat és polaco...", i també que dubtaven molt que cap altre català llevat de nosaltres tres se n'enorgullís de ser així anomenat, com tampoc els que reben altres malnoms com "sudaca" i "moro". Ha tancat la conversa magistralment l'alemany, davant la cara d'al·lucinats dels polonesos, adaptant a l'ocasió la sentència de Goscinny: "estan bojos aquests espanyols".
La resposta dels catalans ha estat interessant perquè de forma tranquil·la i desenfadada, com si no anés amb nosaltres, hem donat respostes que han desconcertat els uns i encuriosit els altres. D'entrada els hem dit que són qüestions molt relatives, que depenen sovint de la cultura i consciència de l'entorn on s'usa, i com a exemple els hem recordat que el terme "espanyol" en molts sectors de Catalunya i d'Euskadi s'usa com a insult i causa prou incomoditat en uns al mateix temps que d'altres se n'enorgulleixen.
El primer de nosaltres ha explicat que, a diferència de "sudaca" o "gabacho", el terme "moro" no és un insult. Ni tan sols una referència racista (com creien els espanyols malgrat dir-ho sense penediment) sinó que fa referència als habitants (berbers des del segle IV) de la Província Romana de Mauritània (actual Magreb). Posteriorment s'havia popularitzat allò de ser "moreno" (o sigui, "bruno como un moro") referit a la gent de pell blanca amb molta exposició a la radiació solar, donada la calor que fa al nord d'Àfrica". Al segle X els moros encara eren cristians (en la conquesta àrab d'Hispània recordo haver llegit que el mateix arquebisbe catòlic de Sevilla anava al front de les tropes invasores) però quan foren arabitzats i islamitzats el terme "moro" a poc a poc va ser utilitzat per referir-se no sols als habitants de l'antiga Moritània, sinó també als musulmans en general (de la mateixa manera que els musulmans anomenaven "francs" a tots els cristians).
I després un altre dels catalans ha manifestat el seu orgull per la comparació amb els polonesos. En aquell moment un dels polonesos interromp fent un incís, perquè deia saber que abans de la unificació i la independència de Polònia hi havia catalans que s'hi sentien identificats, donat que ambdós eren pobles sense estat esquarterats entre els estat veïns, igual que els kurds. Deia que ho havia sentit feia poc en un altre fòrum amb catalans. Nosaltres li hem aclarit que no és això, que aquest terme no va sorgir com una bandera dels propis catalans, sinó que va ser un malnom nascut a les casernes de l'exèrcit espanyol per part de comandaments que seguien les informacions sobre la guerra europea i en concret durant l'aniquilació de la insurgència de Varsòvia l'any 1944. Segurament s'identificaven amb els alemanys o fantasiejaven comparant l'ocupació polonesa amb la catalana, ...o potser més probablement fou una reacció, d'aquests comendaments, a comentaris de solidaritat en vers els habitants de Varsòvia, massacrats davant la traïdora passivitat de soviètics i americans, comentaris escoltats entre els reclutes catalans.
Allò millor de tot ha estat el final de la conversa. Els polonesos no podien creure que els espanyols insistissin en continuar usant de forma malèvola un malnom que els assimila als alemanys en un moment tant cruel, i més si els catalans per contra se n'enorgullien de la mateixa manera que els propis polonesos recorden el fet d'una manera especialment emotiva. Però, llevat de la resposta de l'aragonès (el qual, per cert, deia votar PP) que se n'ha desdit de forma discreta, els dos madrilenys (que deien ser d'esquerres) s'hi han reafirmat amb l'argument de que, independentment de l'origen del mot "...la realitat és que el malnom generalitzat és polaco...", i també que dubtaven molt que cap altre català llevat de nosaltres tres se n'enorgullís de ser així anomenat, com tampoc els que reben altres malnoms com "sudaca" i "moro". Ha tancat la conversa magistralment l'alemany, davant la cara d'al·lucinats dels polonesos, adaptant a l'ocasió la sentència de Goscinny: "estan bojos aquests espanyols".
dimarts, 1 de maig del 2007
1 de MAIG, manifestació obrera a BCN i apunts a corre-cuita dels comentaris amb gent de Manchester sobre l’ave i la Sagrada Família
dimarts, de maig 01, 2007
1 de MAIG, manifestació obrera a BCN i apunts a corre-cuita dels comentaris amb gent de Manchester sobre l’ave i la Sagrada Família
.
Finalment m’ha fet ràbia no haver estat a temps de captar amb una foto la cara de circumstàncies que han fet els diputats presents quan ha sonat la Internacional en espanyol; no em refereixo solament als parlamentaris d’ERC, sinó també als del PSC-PSOE, que tenia al costat i que evidenciaven prou incomoditat. Molt a prop un jove d’Avalot (ugt) irritat comentava si és que es volia donar a entendre que sols són treballadors els immigrants, i que alhora són una colla d’incapaços d’aprendre la llengua del país, i un altre noi al seu costat el cridava a l’ordre, dient-li que aquesta era la condició necessària per a que els mateixos treballadors de parla d’origen espanyola acabessin després cantant amb força els Segadors. No ho sé, jo no ho veig així, la veritat és que, més que excessiu tacticisme, donava més la impressió de provincialisme de l’encarregat de la música, o millor d’incapacitat organitzativa (no haver trobat a temps la cançoneta amb la llengua d’ací). En canvi a un grup de Manchester, amb els que he acabat xerrant, han conclòs que al seu país el cant de la internacional en urdú no substituiria mai la cançó en anglès, en tot cas es podria afegir, al final de la versió en anglès, un collage en diversos idiomes.
.
Pel que fa a la mani de la tarda on han participat grups d'extrema esquerra catalans i espanyols, ja m'agradaria a mi que hi hagués una força sindical d'aquest tipus. El problema és que no hi és, hi ha joves que es manifesten l'u de maig amb estelades, però només un insignificant percentatge són sindicalistes. Per tant, encara és una assignatura pendent i deu ser per això que l'independentisme de centre va acabar desembarcant dins els sindicats majoritaris. A veure si a la llarga, i amb l'experiència que puguin acumular, poden capgirar-los o, si no és possible, intentar formar sindicats majoritaris d'obediència catalana.
.
M’ha sorprès, d'aquests nois de Manchester, un peregrinatge tant llarg per a venir a manifestar-se a Barcelona, però m’han reconegut que sols eren turistes que havien vingut a passar el cap de setmana per 50 euros (no sé com s’ho fan!) encara que ja tenien decidit participar en la mani obrera de la mateixa forma que ho haurien fet si s’haguessin quedat a Anglaterra. També m’han dit que fins l’inici de la manifestació no tenien ni idea de que aquí parléssim res diferent de l’espanyol i m’han demanat com és que no difonem tríptics explicatius a tothom que arriba a l’aeroport (els he dit que si volen una bona col·lecció d’errors, han arribat al país adequat). Després m’han comentat que havien sabut allò del TGV (“ave” que en diuen els espanyols) al costat de la Sagrada Família i no entenen com és que no hi ha contestació ciutadana. Jo no sé pas com són els debats polítics a Anglaterra, però ja els he explicat que a Catalunya no hi ha gaire debat. Pel que sé del tema gairebé ningú del barri te por del tren per la integritat de les cases (mots veïns comenten que si visquessin prop de la Sagrera si que estarien acollonits, però al Poblet encara va força profund) però en canvi, tothom està convençut que acabarà afectant l’església de Gaudí, i també que és un risc absurd per evitable, tenint en compte que podria passar per sota d’Aragó, de València o de qualsevol altre carrer. Els de Manchester m’asseguren que al seu país no es permetria i jo els he de reconèixer que aquí estem més habituats a que les decisions es prenguin fora, probablement en partides de cartes, sense prou avaluació de riscos, escassa planificació i després tots corrents a apagar focs!
divendres, 27 d’abril del 2007
Conflicte nacional i violència
divendres, d’abril 27, 2007
Conflicte nacional i violència
Interessant article de El Periodico, però potser hi faria una matització: el patriotisme és més una necessitat humana instrumentalitzada per les classes socials en conflicte per l'accés al o el manteniment en el poder.
----------
27/4/2007 UN PROBLEMA QUE VA MÉS ENLLÀ DE LA REIVINDICACIÓ IDENTITÀRIA // ÍÑIGO BULLAIN
Conflicte nacional i violència
• Reduir l'acció d'ETA a terrorisme nacionalista i oblidar el seu caràcter revolucionari és un error
ÍÑIGO Bullain*
Gairebé mig segle d'activitat d'ETA ha procurat que es visualitzi el terrorisme com l'expressió violenta d'un conflicte polític. No obstant, malgrat les pretensions de l'organització armada i d'altres agents, no es pot establir una relació de causalitat entre conflicte polític i violència. De fet, els conflictes polítics al planeta són tan antics com la polis i obeeixen a multitud de factors. Tenen a veure amb la distribució dels recursos, o amb la discriminació per molt diversos motius, amb qüestions ambientals, religioses, culturals, civils... No obstant, només uns quants van acompanyats sistemàticament d'expressions violentes. Sense anar més lluny, a Europa són diversos els conflictes al voltant precisament de les identitats nacionals, que la majoria --a Catalunya, Flandes o Escòcia-- discorren de manera pacífica, de manera civilitzada. Contràriament, fins fa poc a Irlanda del Nord, i encara a Euskadi o a Còrsega, s'ha fet jou d'un problema nacional amb la violència. Segons el meu parer, aquest lligam anterior té a veure amb l'existència d'organitzacions armades que es nodreixen del conflicte i fan de la violència el seu leitmotiv, i no amb una relació de causalitat entre conflicte nacional i violència.AIXÍ, al País Basc, la violència és l'expressió de l'estratègia politicomilitar d'un grup, el denominat MLNB (Moviment d'Alliberament Nacional Basc). L'MLNB, com el seu nom indica, és un moviment d'alliberament nacional. Aquestes organitzacions tenen l'origen en l'experiència d'organització revolucionària que va liderar Mao Zedong. Inspirats per l'exemple de la Xina, també a Cuba, a Algèria o al Vietnam, moviments d'aquestes característiques van arribar al poder combinant el marxisme amb el nacionalisme. A Europa van donar lloc a l'aparició de diversos grups, i actualment ETA, creada en plena dictadura franquista, és el seu degà i supervivent actiu. En contradicció amb les tesis propagades des de l'oficialitat, les bases ideològiques de l'MLNB estan en la praxi revolucionària i no en la doctrina sabiniana, de manera que és més correcte, en tot cas, buscar un RH ideo- lògic, no pas genètic, a l'hora de mirar de caracteritzar el moviment operant a Euskal Herria.Com a moviment d'alliberament nacional, l'MLNB compta amb un projecte revolucionari, i el seu objectiu no és precisament la reforma de la democràcia parlamentària, sinó combatre-la. Per això són quimèriques les pretensions d'incorporar-lo al joc democràtic. Com ho és pretendre que Batasuna condemni la violència d'ETA. De la mateixa manera que equiparar Batasuna amb ETA és desconèixer l'estructura organitzativa de l'MLNB. S'hauria d'entendre que la violència és un element estructural en un moviment d'alliberament nacional, com ho és la dialèctica o la lluita política de masses. Així, l'MLNB com a organització politicomilitar té l'origen en el projecte emprès el 1974 per ETA militar per adaptar la seva lluita revolucionària al context de la --futurible-- democràcia espanyola, el desenvolupament adaptatiu de la qual continua en marxa des d'ales- hores. És en aquest marc que s'haurien d'entendre algunes claus dialèctiques com que la negociació és una arma de guerra, o que un procés de pau és necessari per prolongar el conflicte.No obstant, tant la intel.lectualitat com els nacionalismes espanyol i basc, fora d'algunes excepcions, s'han entestat, per diferents motius, a presentar la naturalesa del terrorisme com a expressió d'una radicalitat nacionalista, alhora que han silenciat el caràcter socialista i revolucionari que l'organització armada reivindica de manera regular. Aquestes simplificacions sobre la naturalesa de la violència d'ETA falsegen la realitat i la converteixen en inintel.ligible. Una bona mostra d'aquesta distorsió cognitiva ha estat la patètica campanya informativa que la classe política i mediàtica ha mantingut des del comunicat d'ETA fet el març del 2006. Durant tot aquest període s'ha especulat majoritàriament amb la dissolució de la banda o també sobre la condemna de la violència per part de Batasuna...LES TESIS que simplifiquen la violència d'ETA com a terrorisme nacionalista no tenen rigor. No entenen que ETA utilitza el conflicte basc --un conflicte al voltant de la identitat nacional de la població basca-- per als seus propis fins revolucionaris. No semblen percebre que l'objectiu de l'MLNB no és un Estat (burgès) basc, com tampoc les seves reivindicacions en favor de l'autodeterminació o del Poble Basc tenen el mateix sentit que el que els dóna el nacionalisme basc o interpreta l'espanyol. La seva concepció del poble no fa referència a la majoria de la població, sinó que té a veure amb un concepte de subjecte revolucionari, així com l'autodeterminació implica, des de la seva òptica, la ruptura revolucionària amb l'ordre estatal capitalista i no es limita a la celebració d'un referèndum consultiu. Per l'MLNB, el patriotisme és un instrument revolucionari, i l'enfrontament entre nació i Estat forma part d'una perspectiva internacionalista.Res del que s'ha exposat hauria de sorprendre. De fet, la mateixa autodefinició emprada des del 1967 en ocasió de la seva Cinquena Assemblea ha estat la utilitzada en el comunicat del gener del 2007 reivindicant l'atemptat de Barajas: "ETA, Organització Basca Socialista Revolucionària". No es tracta, per tant, de cap novetat, sinó d'un mateix plantejament perseguit des de fa 40 anys i fet públic regularment, per més que per diferents motius es prefereixi ignorar-lo o distorsionar-lo.*Professor de Dret Constitucional i Europeu de la Universitat del País Basc.
----------
27/4/2007 UN PROBLEMA QUE VA MÉS ENLLÀ DE LA REIVINDICACIÓ IDENTITÀRIA // ÍÑIGO BULLAIN
Conflicte nacional i violència
• Reduir l'acció d'ETA a terrorisme nacionalista i oblidar el seu caràcter revolucionari és un error
ÍÑIGO Bullain*
Gairebé mig segle d'activitat d'ETA ha procurat que es visualitzi el terrorisme com l'expressió violenta d'un conflicte polític. No obstant, malgrat les pretensions de l'organització armada i d'altres agents, no es pot establir una relació de causalitat entre conflicte polític i violència. De fet, els conflictes polítics al planeta són tan antics com la polis i obeeixen a multitud de factors. Tenen a veure amb la distribució dels recursos, o amb la discriminació per molt diversos motius, amb qüestions ambientals, religioses, culturals, civils... No obstant, només uns quants van acompanyats sistemàticament d'expressions violentes. Sense anar més lluny, a Europa són diversos els conflictes al voltant precisament de les identitats nacionals, que la majoria --a Catalunya, Flandes o Escòcia-- discorren de manera pacífica, de manera civilitzada. Contràriament, fins fa poc a Irlanda del Nord, i encara a Euskadi o a Còrsega, s'ha fet jou d'un problema nacional amb la violència. Segons el meu parer, aquest lligam anterior té a veure amb l'existència d'organitzacions armades que es nodreixen del conflicte i fan de la violència el seu leitmotiv, i no amb una relació de causalitat entre conflicte nacional i violència.AIXÍ, al País Basc, la violència és l'expressió de l'estratègia politicomilitar d'un grup, el denominat MLNB (Moviment d'Alliberament Nacional Basc). L'MLNB, com el seu nom indica, és un moviment d'alliberament nacional. Aquestes organitzacions tenen l'origen en l'experiència d'organització revolucionària que va liderar Mao Zedong. Inspirats per l'exemple de la Xina, també a Cuba, a Algèria o al Vietnam, moviments d'aquestes característiques van arribar al poder combinant el marxisme amb el nacionalisme. A Europa van donar lloc a l'aparició de diversos grups, i actualment ETA, creada en plena dictadura franquista, és el seu degà i supervivent actiu. En contradicció amb les tesis propagades des de l'oficialitat, les bases ideològiques de l'MLNB estan en la praxi revolucionària i no en la doctrina sabiniana, de manera que és més correcte, en tot cas, buscar un RH ideo- lògic, no pas genètic, a l'hora de mirar de caracteritzar el moviment operant a Euskal Herria.Com a moviment d'alliberament nacional, l'MLNB compta amb un projecte revolucionari, i el seu objectiu no és precisament la reforma de la democràcia parlamentària, sinó combatre-la. Per això són quimèriques les pretensions d'incorporar-lo al joc democràtic. Com ho és pretendre que Batasuna condemni la violència d'ETA. De la mateixa manera que equiparar Batasuna amb ETA és desconèixer l'estructura organitzativa de l'MLNB. S'hauria d'entendre que la violència és un element estructural en un moviment d'alliberament nacional, com ho és la dialèctica o la lluita política de masses. Així, l'MLNB com a organització politicomilitar té l'origen en el projecte emprès el 1974 per ETA militar per adaptar la seva lluita revolucionària al context de la --futurible-- democràcia espanyola, el desenvolupament adaptatiu de la qual continua en marxa des d'ales- hores. És en aquest marc que s'haurien d'entendre algunes claus dialèctiques com que la negociació és una arma de guerra, o que un procés de pau és necessari per prolongar el conflicte.No obstant, tant la intel.lectualitat com els nacionalismes espanyol i basc, fora d'algunes excepcions, s'han entestat, per diferents motius, a presentar la naturalesa del terrorisme com a expressió d'una radicalitat nacionalista, alhora que han silenciat el caràcter socialista i revolucionari que l'organització armada reivindica de manera regular. Aquestes simplificacions sobre la naturalesa de la violència d'ETA falsegen la realitat i la converteixen en inintel.ligible. Una bona mostra d'aquesta distorsió cognitiva ha estat la patètica campanya informativa que la classe política i mediàtica ha mantingut des del comunicat d'ETA fet el març del 2006. Durant tot aquest període s'ha especulat majoritàriament amb la dissolució de la banda o també sobre la condemna de la violència per part de Batasuna...LES TESIS que simplifiquen la violència d'ETA com a terrorisme nacionalista no tenen rigor. No entenen que ETA utilitza el conflicte basc --un conflicte al voltant de la identitat nacional de la població basca-- per als seus propis fins revolucionaris. No semblen percebre que l'objectiu de l'MLNB no és un Estat (burgès) basc, com tampoc les seves reivindicacions en favor de l'autodeterminació o del Poble Basc tenen el mateix sentit que el que els dóna el nacionalisme basc o interpreta l'espanyol. La seva concepció del poble no fa referència a la majoria de la població, sinó que té a veure amb un concepte de subjecte revolucionari, així com l'autodeterminació implica, des de la seva òptica, la ruptura revolucionària amb l'ordre estatal capitalista i no es limita a la celebració d'un referèndum consultiu. Per l'MLNB, el patriotisme és un instrument revolucionari, i l'enfrontament entre nació i Estat forma part d'una perspectiva internacionalista.Res del que s'ha exposat hauria de sorprendre. De fet, la mateixa autodefinició emprada des del 1967 en ocasió de la seva Cinquena Assemblea ha estat la utilitzada en el comunicat del gener del 2007 reivindicant l'atemptat de Barajas: "ETA, Organització Basca Socialista Revolucionària". No es tracta, per tant, de cap novetat, sinó d'un mateix plantejament perseguit des de fa 40 anys i fet públic regularment, per més que per diferents motius es prefereixi ignorar-lo o distorsionar-lo.*Professor de Dret Constitucional i Europeu de la Universitat del País Basc.
dijous, 12 d’abril del 2007
300 anys d'ocupació, 300 anys de resistècia
dijous, d’abril 12, 2007
300 anys d'ocupació, 300 anys de resistècia
El 2007, els i les catalanes, viurem el tercer centenari d’ocupació espanyola sobre els Països Catalans. Aquest fet, de gran importància històrica, no pot seguir passant desapercebut. Gran part de la societat catalana, desconeix episodis transcendentals de la pròpia història i, per tant, de la realitat d’opressió nacional i social, que ha patit i continua patint el nostre país.
Malgrat l’evident significació històrica de l’any 2007 (per l’efemèride de la Batalla d’Almansa el 1707), l’ocupació del nostre país va ser llarga, com a conseqüència de la resistència popular, i no conclogué fins el 1715 amb la caiguda de Mallorca.Conseqüentment, la denúncia i la recordatori d’aquests fets no ha de finalitzar pas enguany. Aquesta campanya, per tant, ha d’allargar-se fins el 2015 i estendre’s arreu de la geografia dels Països Catalans. Tampoc no podem oblidar que una part del país, la Catalunya Nord, ja fa més de 300 anys que resta ocupada, però aquest cop és un altre botxí qui intenta aplicar l’aniquilació del nostre poble, l’estat francès.
La denuncia i la reivindicació de l’inici dels 300 anys d’ocupació dels Països Catalans s’ha de concebre amb un objectiu clar: evidenciar les fermes conviccions de lluita del nostre poble per alliberar-se, tal i com s’ha demostrat en els tres segles de resistència. Una prova evident d’aquesta oposició a la imposició espanyola és la nostra pròpia existència malgrat els anys de tortures, guerres, dictadures, presons, exilis… Persecucions que han estat tant físiques com mediàtiques i que no han pogut amb nosaltres. El moviment de resistència a l’ocupació espanyola segueix aquí, viu, existint i qüestionant l’ordre econòmic i sociopolític establert.
Així doncs, des de la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència“, instem a tots els casals i ateneus populars escampats arreu del territori català, a tots els col·lectius que lluiten per salvaguardar la nostra llengua i cultura de la imposició espanyola, a les associacions que batallen dia a dia per transmetre la veritat històrica viscuda als Països Catalans, i a totes aquelles persones que senten que cal plantar-se davant de 300 anys d’ocupació espanyola, a treballar per demostrar que els catalans i catalanes ja n’estem tipes d’aquesta colonització econòmica i nacional, que no restarem callats davant les injustícies que ha viscut i viu el nostre poble i que vèncer és l’únic que ens podrà aturar.Fem que escoltin la nostra veu.
Si el present és de lluita, el futur serà nostre!!
Països Catalans, abril de 2007
dijous, 5 d’abril del 2007
Manifest per la Diada de Sant Jordi . Països Catalans, Diada Jordi de 2007
dijous, d’abril 05, 2007
Manifest per la Diada de Sant Jordi . Països Catalans, Diada Jordi de 2007
----- Original Message -----From: espanyansescanya
To: catalonia-europa@yahoogroups.com
Sent: Thursday, April 05, 2007 10:50 AM
Subject: Manifest per la Diada de Sant Jordi . Països Catalans, 2007.
En la història dels pobles, les ocasions reals d’arribar a l’emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats.
En la història immediata dels Països Catalans n’hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d’or degudes, a la mort de Franco i a l’empenta basca respectivament.
Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació..
Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d’un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d’edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil•lenària, la nostra, no s’ha d’emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s’ha d’emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal•lades al bell mig d’Europa.
I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d’una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l’autodeterminació) i d’altra els polítics electes no han donat la talla. Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s’autoproclamen “Estats de Dret” fins a la nàusea). D’aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col•laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d’igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. “La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei”.
Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l’Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació.
És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l’altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s’uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l’arrel i la font de tota sobirania nacional.
O s’haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch?
Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d’esclavitud continuada.
Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!
To: catalonia-europa@yahoogroups.com
Sent: Thursday, April 05, 2007 10:50 AM
Subject: Manifest per la Diada de Sant Jordi . Països Catalans, 2007.
En la història dels pobles, les ocasions reals d’arribar a l’emancipació, a la sobirania plena, a la independència, més aviat són escasses i cosides de dificultats.
En la història immediata dels Països Catalans n’hi ha hagut, sortosament, dues ocasions clares, en el vessant peninsular: la denominada primera Transició espanyola, als anys 1976-77, i la que es volia anomenar segona Transició, als anys 2005-06. En trenta anys, dues oportunitats d’or degudes, a la mort de Franco i a l’empenta basca respectivament.
Mentre molts altres pobles aprofitaven, valents, llurs oportunitats històriques, la nostra nació les ha malbaratades les dues vegades per culpa dels dirigents de la nostra nació..
Una suposada nació no és en realitat encara nació si no és independent. Es tracta d’un dret i un deure irrenunciables de tot poble adult. Això esdevé cert quan una nació novella arriba a la seva majoria d’edat. Però no és aquest el nostre cas. Nació mil•lenària, la nostra, no s’ha d’emancipar dels seus pares ni de cap protectorat, ans, com esclava adulta que és, s’ha d’emancipar dels seus amos, França i Espanya, dues ridícules i anacròniques presons de nacions instal•lades al bell mig d’Europa.
I, si som una nació adulta dominada per dos Estats de Força ¿qui havia de liderar el nostre alliberament indiscutible? En les dues ocasions, els nostres polítics electes. Però, d’una banda les eleccions no han estat nacionalment democràtiques (no podem exercir el dret a l’autodeterminació) i d’altra els polítics electes no han donat la talla. Ens sobren polítics menors que només saben gestionar la nostra nació dominada i trossejada sota la fèrula constitucional inclement de França i Espanya (que s’autoproclamen “Estats de Dret” fins a la nàusea). D’aquesta mena de polítics en tenim a bastament. Llur nom?: col•laboracionistes. Ens calen polítics majors que condueixin la nostra nació des dels actuals Estats de Fet (de Conquista) a un nou i únic Estat de Dret català, amb les Autonomies internes, confederades en pla d’igualtat, que els diferents Països Catalans vulguin. “La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei”.
Des de 1976 tenim pendent, no la reforma concedida, ans la necessària ruptura, voluntat clara del poble despert i vigilant, expressada inequívocament en l’Assemblea de Catalunya i en altres instàncies de la nostra nació.
És reconegut per amics i enemics que el nostre poble ha entrat en un marasme atuïdor, en un segon desencís esborronador. Si el nostre estament polític no està a l’altura de les exigències del moment, és just que les organitzacions del poble s’uneixin per a exercir el dret i el deure de decidir, per a assumir la tasca del propi alliberament. Quan falla la política, la responsabilitat bàsica retorna automàticament al poble, on rau l’arrel i la font de tota sobirania nacional.
O s’haurà acabat la nostra nació per què tampoc hi ha poble que es posi dempeus, com ens demanen les quatre columnes de Josep Puig i Cadafalch?
Ens queden set anys per comptar-ne tres cents d’esclavitud continuada.
Poble meu, pacíficament, però ardidament, alça el front i fes el teu Acte definitiu de Sobirania senzilla, digna i fraternal amb tots els pobles de la terra!
dimarts, 3 d’abril del 2007
La mala imatge d’ERC ??
dimarts, d’abril 03, 2007
La mala imatge d’ERC ??
El meu paper estratègic en l’extrem sinistre de l’arc parlamentari (independentment del vot útil) em permet preguntar-me si és veritat això de la mala imatge que diuen els espanyolistes que té ERC entre els catalanistes. Veig que en l’entorn radical “anti-erc” és on millor ha funcionat la provocació de Xavier Vendrell contra CiU, i és on més perdonen la vida als republicans i carreguen contra Mas. Però jo estic buscant un votants autèntics d’ERC.
M’havia proposat aconseguir trobar algú d’ERC en estat pur, és a dir, no un votant ocasional sinó un partidari convençut; algú que en coherència amb la satel·lització que va patir el partit per part de CiU no fos partidari de tornar al “més del mateix”. Aquest “algú” també hauria d’estar en línia amb l’objectiu de convertir ERC en el gran partir de centre esquerra catalanista en contraposició al partit de centre esquerra espanyol que és el PSC, en paral·lel als papers que tenen respectivament CiU i PP.
Una de dues, o només he trobat mediocritats per defecte de cerca o és que ERC encara no ha consolidat l’espai propi que li toca consolidar: tots els votants d’ERC que m’han parlat de mala imatge d’ERC estan lluny del paradigma independentista, són simples convergents o iniciatius en vot de comissió de servei.
M’havia proposat aconseguir trobar algú d’ERC en estat pur, és a dir, no un votant ocasional sinó un partidari convençut; algú que en coherència amb la satel·lització que va patir el partit per part de CiU no fos partidari de tornar al “més del mateix”. Aquest “algú” també hauria d’estar en línia amb l’objectiu de convertir ERC en el gran partir de centre esquerra catalanista en contraposició al partit de centre esquerra espanyol que és el PSC, en paral·lel als papers que tenen respectivament CiU i PP.
Una de dues, o només he trobat mediocritats per defecte de cerca o és que ERC encara no ha consolidat l’espai propi que li toca consolidar: tots els votants d’ERC que m’han parlat de mala imatge d’ERC estan lluny del paradigma independentista, són simples convergents o iniciatius en vot de comissió de servei.
De tota manera està clar que el gran defecte dels republicans és la poca capacitat de comunicar-se amb la població, la qual cosa segurament és deguda a la manca de mitjans de comunicació “propis” (a l’estil de El Periódico amb el PSC o de El Mundo amb el PP). Al final ens acabem trobant que la opinió dominant és l’opinió de la premsa dominant, i els lectors acaben coneixent més les propostes, a partir del mirall deformat de l’enemic, que no pas de forma directa. L’únic independentista de debò que he trobat està convençut que ERC té mala imatge entre l’electorat republicà perquè així ho diuen els espanyolistes en la premsa espanyola.
diumenge, 18 de març del 2007
Com escaqueja-se d'haver de retolar en catala
diumenge, de març 18, 2007
Com escaqueja-se d'haver de retolar en catala
Fa un quants posts comentava com en alguns comerços llatinoamericans estan convençuts de que les lleis de política lingüística només afecten a "ustedes los españoles", i que ells, en tant que immigrants del més enllà, estan exempts d'haver de posar ni un sol rètol en català als forns, botigues de queviures i altres locals que regenten. Després d'haver-los informat de que la llei és la llei i que afecta tothom veig que no s'ho han cregut i tot roman igual (...igual que al franquisme!).
De tota manera em mereixen més respecte els ignorants que els "notes", o sigui, aquells altres a qui se'ls nota que prenen mesures per a que "se note el efecto sin que se note el cuidado", és a dir, que es caracteritzen per posar a l'entrada un cartell en català ben gran ...i sovint l'únic! No es tracta de fets aïllats i, per com és d'elaborat el truc, evidencien malícia (ells potser en dirien "picaresca"?). Caldria estudiar tot el que hi ha darrera tanta resistència per etiquetar en català al temps que intenten escaquejar-se de les corresponents sancions. Jo estic convençut que no hi ha tanta mandra ni tant anticatalanisme com, més aviat, la por de molestar algun client (és ben sabut que les normes de gentilesa catalanes sempre han posat els veïns de ponent per davant dels de casa).
Us pensareu que exagero, però aquest escrit ja el tenia començat fa quinze dies, i el vaig aturar per un dubte ètic que va crear-me la lectura d'una reflexió en el blog d'un amic advocat sobre les denúncies públiques a marques i establiments. En tot cas, en aquestes dues setmanes he pogut comprovar com el sistema d'escaqueig es repeteix a tort i a dret. Els darrers han estat ahir dissabte al supermercat Consum de prop de casa, i avui al túnel de rentat Hanna de València amb Diagonal. Al primer uns grans cartells en català adreçats a l'entrada et donen la sensació de que el nivell de la llengua pròpia serà digne, però si t'hi fixes, els productes estan tots en la llengua aliena. I al túnel un teldal retolat amb la paraula "sortida" et fa passar de llarg amb tranquilitat, fins el dia que hi entres i t'adones que dins hi ha una munió de rètols, cap ni un dels quals en català, llevat del tendal de sortida per fora.
Malauradament la picaresca te vida pròpia i més vides que un gat, fins al punt que acaba configurant tot un sistema. No ens hauria d’estranyar si, quan les sancions econòmiques obliguen aquests locals a normalitzar-se, no es produeix una readequació dels mecanismes d'escaqueig en funció de les probabilitats de ser descoberts o de la reincidència. Probablement el comerç regentat per sud-americans posarà un cartellet en català a la porta, llavors el túnel de rentat col·locarà quatre pancartes estratègiques en català dins l'establiment i finalment el supermercat distribuirà un nombre limitat de retolets per les estanteries amb el lema "producte recomanat" o "millor relació qualitat-preu" o quelcom semblat. Qualsevol artimanya que els permeti continuar atemptant contra els drets dels consumidors de la forma més desapercebuda possible.
Sabeu que molt sovint pregunto a la gent, doncs la millor resposta me la va donar fa uns dies una senyora gran (en relació als rètols d'un concert que s'havia de fer a Barcelona però semblava que els barcelonins no hi estàvem convidats perquè només estava escrit en espanyol) que em va respondre "...miri, això a Madrid no ho permetrien, però ja se sap que a nosaltres la Generalitat no sap defensar-nos...". Tota una lliçó de fatalisme nascut de l'experiència vital de tres dècades d'ineficàcia dels nostres governants.
dimecres, 17 de gener del 2007
Europa es burla del català: oficialitza l'irlandès i continua menyspreant l'idioma de 10 milions d'europeus
dimecres, de gener 17, 2007
Europa es burla del català: oficialitza l'irlandès i continua menyspreant l'idioma de 10 milions d'europeus
Europa es burla del català: oficialitza l'irlandès i continua menyspreant l'idioma de 10 milions d'europeus:
16/01/2007 · Brusel·les
El gaèlic irlandès ja és oficial al Parlament Europeu. Mentrestant, el català, parlat per més de deu milions d'europeus, continua en un règim de clandestinitat, tot i que el president de l'Eurocambra era, fins dilluns mateix, un ciutadà nascut a la Pobla de Segur. En aquest sentit, l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan posa de manifest la contradicció que suposa que una llengua que tan sols 260.000 persones el parlen amb fluïdesa: 'Aquest exemple demostra com d'útil és per a una llengua tenir un aparell estatal al darrere a fi de millorar el seu estatus, independentment del nombre de parlants que tingui la llengua en qüestió'.
Joan constata que Europa no té en compte els europeus, sinó els Estats: 'La decisió sobre l'irlandès mostra molt clarament que el fet de ser un país independent facilita molt l'oficialització de l'idioma propi. En canvi,una nació sense estat que demani la plena oficialitat per a la llengua pròpia s'ha d'enfrontar amb tota una colla d'arguments inconsistents que pretenen fer veure que les seves demandes són políticament i tècnicament inviables'.
16/01/2007 · Brusel·les
El gaèlic irlandès ja és oficial al Parlament Europeu. Mentrestant, el català, parlat per més de deu milions d'europeus, continua en un règim de clandestinitat, tot i que el president de l'Eurocambra era, fins dilluns mateix, un ciutadà nascut a la Pobla de Segur. En aquest sentit, l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan posa de manifest la contradicció que suposa que una llengua que tan sols 260.000 persones el parlen amb fluïdesa: 'Aquest exemple demostra com d'útil és per a una llengua tenir un aparell estatal al darrere a fi de millorar el seu estatus, independentment del nombre de parlants que tingui la llengua en qüestió'.
Joan constata que Europa no té en compte els europeus, sinó els Estats: 'La decisió sobre l'irlandès mostra molt clarament que el fet de ser un país independent facilita molt l'oficialització de l'idioma propi. En canvi,una nació sense estat que demani la plena oficialitat per a la llengua pròpia s'ha d'enfrontar amb tota una colla d'arguments inconsistents que pretenen fer veure que les seves demandes són políticament i tècnicament inviables'.
Tribuna Catalana
diumenge, 14 de gener del 2007
Ambler Moss (Quatre) Barres i Estrelles
diumenge, de gener 14, 2007
Ambler Moss (Quatre) Barres i Estrelles
Fa un parell de mesos “platicaba” amb una persona resident Miami, que jo creia mexicana o cubana i que va resultar ser de nacionalitat espanyola i origen alacantí (raó per qual deia que podia entendre els meus escrits), tot i haver viscut els darrers trenta anys als USA. Estava planejant el retorn a Europa, perquè aviat es jubilava, i per això, cada cop més, navegava per la blogosfera d’ací. Aquest home havia llegit el meu blog i li va cridar l’atenció la capçalera, on presumeixo de tenir, sense haver estudiat, “facilitat per a discutir en català, espanyol, francès, italià, fer-me entendre en anglès, comprendre portuguès, occità i romanès i fins poder usar uns mots en alemany i àrab”.
Quan vam parlar, després de saludar-me amb cortesia, va començar demanant-me aclariments sobre dos punts: que em declaro treballador mileurista i segons ell no ho aparento, que tampoc no li quadraven alguns comentaris anti- intel·lectuals amb el contingut intel·lectual que creia veure als meus escrits, i en el tema dels idiomes.
Li vaig explicar que això ja entra en el camp de les febleses personals. Segurament l’experiència obrerista m'ha fet menysprear un xic el “típic intel·lectual”, i per altres raons tampoc no soc gaire emprenedor en tema d’estudis, més enllà de consultar un manual d’idiomes o de la lectura de diaris i de revistes interessants.
En la resposta vaig aprofitar per explicar-li que els catalans NO SOM BILINGÜES, sinó POLIGLOTES, o al menys, tendim a poliglotisme, pel caràcter central de la nostra llengua en la romanística. Només cal afegir les característiques geogràfiques del nostre país, a diferència dels espanyols, més perifèrics, i el tarannà més obert dels mediterranis, i la resta sols depèn de l’oportunitat.
Pel que fa al tarannà, és habitual entre els espanyols no arribar ni a bilingües. Vaig explicar-li que vaig conèixer a Sant-Etiève i a Liyon a immigrants espanyols, que presumien de no parlar ni un borrall de francès, tot i portar-hi vivint quaranta anys, i que altres immigrants àrabs m’havien confirmat que tal marginació era habitual únicament entre els d’origen castellanoparlant.
De tota manera jo reconeixia que la raó de la meva “certa facilitat” te a veure amb trets del meu caràcter: que em diverteix la discussió amb gent quan més exòtica millor i des del seu punt de vista (per això em cal parlar a mi l’idioma d’ells), i que simplement amb quatre o cinc mots ja em llanço a parlar sense cap vergonya. De fet, el segon dia que vaig parlar francès em deien que el parlava bé, tot que amb un registre massa culte, i el que passava era que, quan vaig lligar com funcionava la transformació al francès d’aquells mots que jo coneixia en català i en espanyol, vaig posar-me a inventar les paraules amb fluïdesa, i molt sovint allò que m’inventava no eren les expressions més habituals, sinó cultismes i arcaismes.
El meu interlocutor de Miami em va respondre dient-me que jo li recordava molts americans que ell coneix, que a Europa tenim una visió deformada del tarannà ianqui, que ell havia viatjat molt i no havia vist mai tanta gent poliglota com als USA. De fet creia que les raons del fenomen són semblants a les meves: els motiva la curiositat i, a més, les característiques del seu idioma, que no sacralitzen en absolut, fan que també es llancin a parlar altres idiomes sense vergonya, inventant i sense por al ridícul.
Tot això m’ho ha recordat el llibre d’Ambler Moss “(Quatre) Barres i Estrelles”, amb el subtítol “Memòries d’un ambaixador nord-americà a Catalunya” editat per Símbol a la col·lecció Memòria. Anava llegint i pensava que això és precisament el que m’agrada d’una persona, que m’expliqui com em veu des del seu punt de vista, i de forma desacomplexada (deu ser per això que escolto la COPE?). Ambler Moss no és el típic ideòleg d’extrema esquerra que, per rebuig a uns mals polítics, renuncia a la seva pàtria i esdevé nicaragüenc (per dir alguna cosa) d’adopció, sinó que és un ianqui, orgullós de ser ianqui, però amb bon rotlle, amb curiositat, obert a parlar un idioma tan important o tan poc important com el que parlem en aquest racó de mon.
Vaig tornar a escriure al meu contertuli de Miami per a dir-li que no em molesta que em comparin amb un ianqui, de fet els que m’han perjudicat no han estat mai ianquis, això és cosa dels espanyols, que encara estan tocats per la Guerra de Cuba i la pèrdua "del imperio" (una altra cosa és que en la Guerra Freda ens haguem alineat amb els soviètics, o que puguem rebutjar algunes accions bèl·liques dels americans per considerar-les equivocades) i vaig preguntar-li si coneixia Ambler Moss, perquè es un bon exemple del que havíem estat parlant. Em va respondre que si, que a Miami n’havia sentit parlar perquè un amic belga el coneixia i aquest amic li havia explicat que no sols parlava francès sinó també català i espanyol.
I la conversa va acabar en allò que sempre acaba: la diferència ideològica. Però és igual, això no és tant important, el meu collistaire de Miami i jo teníem allò que cal per poder fer de la conversa una experiència agradable, igual com el tarannà de l’Ambler i el que jo crec que compartim els catalans. Una altra cosa molt diferent és després arribar a acords. Probablement l’ex ambaixador i jo xocaríem en el tema de Cuba i, efectivament, l’amic de Miami i jo vam xocar en el tema independentista. Segurament Mr. Moss seria més comprensiu en vers la independència, perquè en el fons, més enllà de la simpatia, segurament se li’n fot, i en canvi, per l’alacantí segurament és massa tard, després de tota una vida sent conegut arreu com “el español”, per passar ara a corejar allò de “Alacant, Alacant, Alacant és Catalunya” com si fos un maulet.
I és que una cosa no treu l’altra, es pot pensar molt diferent i veure les coses molt semblants. El llibre d’Ambler Moss està prologat per Jordi Pujol, i per tant no és d’estranyar la poca crítica al pujolisme. Ja està bé això de fer-ne elogis, fins i tot en Carod, en Maragall i en Montilla han elogiat Pujol, però si no li veus errades vol dir que ets de la mateixa corda, oi? Tampoc no he llegit el prefaci que fa Moss d’un llibre sobre Jorge Mas Canosa, però no crec que faci cap discurs extremista, probablement se situï també al mig. Penso que Ambler Moss es caracteritza pel típic centrisme polític que s’atribueix actualment als europeus en general i als catalans en particular.
En aquest sentit, després de llegir altres catalans d’adopció que s’arrengleren amb l’independentisme combatiu, és d’agrair algú que ens pugui dir com som, o com ens veuen, sense fals cofoisme i sense mitologia. Quan, citant la Isabel-Clara Simó, diu que hi ha tres tipus de catalans: els sobiranistes en un extrem, els espanyolistes de pedra picada en un altre, i al mig els provincians (un tipus d’espanyolisme camuflat) està dient que veu com la majoria dels catalans està en aquest mig, i com els catalans sols practiquen la rauxa quan la pressió espanyola ja és insuportable, l’esdevenidor serà, amb tota probabilitat, aquest provincianisme. Ell, com americà, no li costa res recolzar la independència, però com no és cosa seva, com és cosa dels catalans, ho tenim cru. La única solució (no ho diu clarament però és el missatge que hi intueixo) és, dins d’aquest pragmatisme, la política pujolista d’anar fent país.
Però per això m’agrada tant la discussió exòtica de què presumeixo, perquè per a fer una bona estratègia cal un bon diagnòstic, i per a fer un bon diagnòstic cal una certa distància. Les anàlisis intel·lectuals dels nostres intel·lectuals no ens serveixen, i menys les planificacions sobiranistes que se’n deriven, perquè de tant que ens mirem el melic ho pintem tot tan fàcil que després ens acabem frustrant. No hi ha res com un retrat des de fora per a poder aportar aire fresc al diagnòstic i, a partir d’aquí, poder elaborar estratègies alliberadores efectives. Encara sort que escoltem de tant en tant la cope, la qual cosa també ens permet saber què pensen de nosaltres a cal veí. Si ens ho haguéssim d’imaginar per com ho pinten els nostres polítics ens pensaríem que ja som al cap del camí.
Quan vam parlar, després de saludar-me amb cortesia, va començar demanant-me aclariments sobre dos punts: que em declaro treballador mileurista i segons ell no ho aparento, que tampoc no li quadraven alguns comentaris anti- intel·lectuals amb el contingut intel·lectual que creia veure als meus escrits, i en el tema dels idiomes.
Li vaig explicar que això ja entra en el camp de les febleses personals. Segurament l’experiència obrerista m'ha fet menysprear un xic el “típic intel·lectual”, i per altres raons tampoc no soc gaire emprenedor en tema d’estudis, més enllà de consultar un manual d’idiomes o de la lectura de diaris i de revistes interessants.
En la resposta vaig aprofitar per explicar-li que els catalans NO SOM BILINGÜES, sinó POLIGLOTES, o al menys, tendim a poliglotisme, pel caràcter central de la nostra llengua en la romanística. Només cal afegir les característiques geogràfiques del nostre país, a diferència dels espanyols, més perifèrics, i el tarannà més obert dels mediterranis, i la resta sols depèn de l’oportunitat.
Pel que fa al tarannà, és habitual entre els espanyols no arribar ni a bilingües. Vaig explicar-li que vaig conèixer a Sant-Etiève i a Liyon a immigrants espanyols, que presumien de no parlar ni un borrall de francès, tot i portar-hi vivint quaranta anys, i que altres immigrants àrabs m’havien confirmat que tal marginació era habitual únicament entre els d’origen castellanoparlant.
De tota manera jo reconeixia que la raó de la meva “certa facilitat” te a veure amb trets del meu caràcter: que em diverteix la discussió amb gent quan més exòtica millor i des del seu punt de vista (per això em cal parlar a mi l’idioma d’ells), i que simplement amb quatre o cinc mots ja em llanço a parlar sense cap vergonya. De fet, el segon dia que vaig parlar francès em deien que el parlava bé, tot que amb un registre massa culte, i el que passava era que, quan vaig lligar com funcionava la transformació al francès d’aquells mots que jo coneixia en català i en espanyol, vaig posar-me a inventar les paraules amb fluïdesa, i molt sovint allò que m’inventava no eren les expressions més habituals, sinó cultismes i arcaismes.
El meu interlocutor de Miami em va respondre dient-me que jo li recordava molts americans que ell coneix, que a Europa tenim una visió deformada del tarannà ianqui, que ell havia viatjat molt i no havia vist mai tanta gent poliglota com als USA. De fet creia que les raons del fenomen són semblants a les meves: els motiva la curiositat i, a més, les característiques del seu idioma, que no sacralitzen en absolut, fan que també es llancin a parlar altres idiomes sense vergonya, inventant i sense por al ridícul.
Tot això m’ho ha recordat el llibre d’Ambler Moss “(Quatre) Barres i Estrelles”, amb el subtítol “Memòries d’un ambaixador nord-americà a Catalunya” editat per Símbol a la col·lecció Memòria. Anava llegint i pensava que això és precisament el que m’agrada d’una persona, que m’expliqui com em veu des del seu punt de vista, i de forma desacomplexada (deu ser per això que escolto la COPE?). Ambler Moss no és el típic ideòleg d’extrema esquerra que, per rebuig a uns mals polítics, renuncia a la seva pàtria i esdevé nicaragüenc (per dir alguna cosa) d’adopció, sinó que és un ianqui, orgullós de ser ianqui, però amb bon rotlle, amb curiositat, obert a parlar un idioma tan important o tan poc important com el que parlem en aquest racó de mon.
Vaig tornar a escriure al meu contertuli de Miami per a dir-li que no em molesta que em comparin amb un ianqui, de fet els que m’han perjudicat no han estat mai ianquis, això és cosa dels espanyols, que encara estan tocats per la Guerra de Cuba i la pèrdua "del imperio" (una altra cosa és que en la Guerra Freda ens haguem alineat amb els soviètics, o que puguem rebutjar algunes accions bèl·liques dels americans per considerar-les equivocades) i vaig preguntar-li si coneixia Ambler Moss, perquè es un bon exemple del que havíem estat parlant. Em va respondre que si, que a Miami n’havia sentit parlar perquè un amic belga el coneixia i aquest amic li havia explicat que no sols parlava francès sinó també català i espanyol.
I la conversa va acabar en allò que sempre acaba: la diferència ideològica. Però és igual, això no és tant important, el meu collistaire de Miami i jo teníem allò que cal per poder fer de la conversa una experiència agradable, igual com el tarannà de l’Ambler i el que jo crec que compartim els catalans. Una altra cosa molt diferent és després arribar a acords. Probablement l’ex ambaixador i jo xocaríem en el tema de Cuba i, efectivament, l’amic de Miami i jo vam xocar en el tema independentista. Segurament Mr. Moss seria més comprensiu en vers la independència, perquè en el fons, més enllà de la simpatia, segurament se li’n fot, i en canvi, per l’alacantí segurament és massa tard, després de tota una vida sent conegut arreu com “el español”, per passar ara a corejar allò de “Alacant, Alacant, Alacant és Catalunya” com si fos un maulet.
I és que una cosa no treu l’altra, es pot pensar molt diferent i veure les coses molt semblants. El llibre d’Ambler Moss està prologat per Jordi Pujol, i per tant no és d’estranyar la poca crítica al pujolisme. Ja està bé això de fer-ne elogis, fins i tot en Carod, en Maragall i en Montilla han elogiat Pujol, però si no li veus errades vol dir que ets de la mateixa corda, oi? Tampoc no he llegit el prefaci que fa Moss d’un llibre sobre Jorge Mas Canosa, però no crec que faci cap discurs extremista, probablement se situï també al mig. Penso que Ambler Moss es caracteritza pel típic centrisme polític que s’atribueix actualment als europeus en general i als catalans en particular.
En aquest sentit, després de llegir altres catalans d’adopció que s’arrengleren amb l’independentisme combatiu, és d’agrair algú que ens pugui dir com som, o com ens veuen, sense fals cofoisme i sense mitologia. Quan, citant la Isabel-Clara Simó, diu que hi ha tres tipus de catalans: els sobiranistes en un extrem, els espanyolistes de pedra picada en un altre, i al mig els provincians (un tipus d’espanyolisme camuflat) està dient que veu com la majoria dels catalans està en aquest mig, i com els catalans sols practiquen la rauxa quan la pressió espanyola ja és insuportable, l’esdevenidor serà, amb tota probabilitat, aquest provincianisme. Ell, com americà, no li costa res recolzar la independència, però com no és cosa seva, com és cosa dels catalans, ho tenim cru. La única solució (no ho diu clarament però és el missatge que hi intueixo) és, dins d’aquest pragmatisme, la política pujolista d’anar fent país.
Però per això m’agrada tant la discussió exòtica de què presumeixo, perquè per a fer una bona estratègia cal un bon diagnòstic, i per a fer un bon diagnòstic cal una certa distància. Les anàlisis intel·lectuals dels nostres intel·lectuals no ens serveixen, i menys les planificacions sobiranistes que se’n deriven, perquè de tant que ens mirem el melic ho pintem tot tan fàcil que després ens acabem frustrant. No hi ha res com un retrat des de fora per a poder aportar aire fresc al diagnòstic i, a partir d’aquí, poder elaborar estratègies alliberadores efectives. Encara sort que escoltem de tant en tant la cope, la qual cosa també ens permet saber què pensen de nosaltres a cal veí. Si ens ho haguéssim d’imaginar per com ho pinten els nostres polítics ens pensaríem que ja som al cap del camí.
dilluns, 8 de gener del 2007
L'atemptat d'ETA. Jo no crec que hagi acabat el dialeg
dilluns, de gener 08, 2007
L'atemptat d'ETA. Jo no crec que hagi acabat el dialeg
Quan hi ha un succés sonat, com el de l'atemptat d'ETA és inevitable coincidir amb algunes opinions, i per tant m'estalvio comentar. M'he limitat a intervenir en altres temes i altres blocs (http://josepsort.blogspot.com/2006/12/more-english-links-i-have-just-added.html ), o en els debats de escac-al-poder. I millor encara, en converses de carrer amb gent quant més exòtica millor, que és el que més m'agrada.Tanmateix al final m'he atipat de llegir com la majoria pensa que el diàleg s'ha acabat, tal com proclama el PSOE i no em queda més remei que dir-hi la meva. Sabeu què passa? Doncs que no m'ho acabo de creure.
A veure, o parlem del problema ETA o no en parlem, però si en parlem ens estem referint, en essència, a la lluita entre dos projectes polítics contraposats, o Euskadi esdevé un estat independent o Euskadi es queda a Espanya. I no ens enganyem, ETA forma part d'un sistema on també hi ha els partits amb els que després s'enfrontarà dins d'una Euskadi independent. Es a dir, massa interesos en joc!
Cal reconéixer que, vist de fora, és fàcil equivocar-se i creure que, de la mateixa manera que fou derrotat el comunisme real i que fou derrotat el GRAPO,es pot plantejar el tema basc en termes de victoria o derrota. De vegades l'entorn de la kale borroka pot donar la sensació de que el conflicte és amb un simple grupúscul d'extrema esquerra, et trobes xavalets que es declaren marxista-leninistes o fins anarquistes i llegeixes documentació etarra escrita amb prosa soviètica. Però si t'hi fixes bé veus que ja ha desaparegut d'aquests indrets la literatura romàntica amb que comparaven Argala amb el Che i s'imaginaven la victòria a l'estil de Castro entrant a Donostia com si fos l'Habana.
En els seus escrits s'explica que la dialèctica ha de ser clara però veus l'argumentació de la violència és la negociació, el mercadeig, a més de la propaganda-motivació, i que les accions no han d'anar mai més enllà de la capacitat d'acceptació de la seva parròquia. Aquest darrer punt del moment i el nivell d'acceptació és important; recordeu que mai no va consolidar-se el model algerià de terrorisme, i que als anys vuitanta les accions salvatges que fa ETA a Catalunya desactiven un front català que podia destorbar el seu paper en la partida d'escacs
(de forma semblant a la davallada de la cnt després del cas scala?, si el terrorisme era una eina de propaganda per a Terra Lliure, i les accions d'ETA a Catalunyacausaven rebuig generalitzat, s'aturava la simpatia per a tothom que s'associa al terrorisme, i Terra Lliure desapareixia o al menys aturava el seu suport)
i això també afecta ara a ETA, de tal manera que, a partir del 2001, i especialment del 2004, després dels atemptats d'Al-Qaeda, és complicat que la gent distingeixi entre terroristes dolents islamistes i terroristes bons etarres. Tenen la dialèctica de la propaganda en contra. Cal reconvertir-se. L'Europa que presenta la premsa ja no és la de la Guerra Freda, ara s'associa terrorisme a fanatisme religiós.
Però com dic, hi ha massa interesos en joc i no em crec que això sigui una partida de pocker on pots jugar-t'ho tot a una carta o a un farol, això és una partida d'escacs d'aquelles que ningú guanya però on és important com t'hagis posicionat i el temps que has trigat a fer-ho.
He conegut força gent que menysprea el simple debat sobre aquest tema, es tracta de gent suposadament progessista però que no voldrien ni la concreció de guanys "nacionalistes" ni reconéixer que opten per la "derrota d'ETA". Per tant prefereixen mirar cap a una altra banda. Alguns ho podem considerar immoral per tot el patiment que hi ha al darrera (els militaris en diuen danys colaterals?), però la realitat és la realitat, podem mirar cap a una altra banda o podem mirar la partida. Alguns optareu per ignorar-ho alegant que hi ha problemes reals aquí al costat, com l'habitatge, les condicions socials del immigrants o l'ecologia. Sincerament, no crec que algú seriós pugui tancar als ulls a una guerra que no li agrada, que hi ha a cals veïns, alegant que només te ulls pel seu hort i per les goteres del seu sostre.
Qui opti per mirar la partida per damunt del drama humà, veurà que l'acció d'ETA era d'esperar (ni que sigui per l'error de voler imitar l'IRA). Més encara, que tothom l'esperava. Que el govern l'esperava. Perquè qui decideix que cal dialogar amb terroristes sap que, en representació de la llei i del poder estatal, en primer lloc haurà d'argumentar en aquests termes: "per què us he de donar res si esteu acabats i ja no teniu capacitat per a fer mal?", i que els altres, que són terroristes, demostraran que no estan acabats. Com dic, estic segur que tothom sabia que hi hauria un atemptat d'aquest calibre. Per tant només som en els inicis d'un procés que interessa a massa actors, i que, en conseqüència, va per llarg.
Acabarà amb derrota d'uns i victòria dels altres? Acabarà amb l'acceleració electoral de l'esquerra independentista que va vaticinar el Carod? Acabarà amb grans avantatges per a Euskadi? Acabarà com Irlanda, amb una independència guanyada per l'ira i gestionada per la dreta? Acabarà amb un centre-esquerra batasuno amb els mateixos percentatges de força electoral que té aquí ERC i la sensació de que espodien haver estalviat tant patiment? Afectarà Catalunya? Influirà el tema navarrès en el tema valencià? De preguntes tantes com volgueu, però jo crec que les respostes van per llarg perquè, a diferència del que molts han dit en relació als presos i a les necessitats electorals de Batasuna, jo crec que en aquesta partida, malgrat el drama humà, ningú no té pressa. Es la meva humil opinió després d'haver llegir tantes opinions que, al meu parer, insisteixen sospitosament massa en sentit contrari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)