La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

La munició simbòlica: bastim estàtues i monòlits a l’u d’octubre com a símbols de l’alliberament transitòriament interferit!

Article publicat a Llibertat.cat el 18/01/2018: https://www.llibertat.cat/2018/01/la-municio-simbolica-bastim-estatues-i-monolits-a-l-u-d-octubre-com-a-simbols-de-l-alliberament-tra-41021

Coherent amb l’anàlisi que comparteixo amb els altres històrics de l’independentisme que van sofrir la repressió dels anys vuitantes i norantes, la situació actual és la mateixa que abans de l’u d’octubre vam preveure que succeiria: una clarificació necessària, malgrat que l’alliberament de Catalunya seria avortat per la força des d’Espanya i des d’Europa.

Potser temíem que sofriríem una  major repressió (desenes d’innocents catalans esclafats sota els tancs),  però també que mostraríem una major valentia (el Govern català, resistint dins d’un Parlament defensat pel poble català, fent front a l’atac combinat de l’artilleria i dels paracaigudistes espanyols); però malgrat no haver acabat de forma tan tràgica  ni tan determinant, cal reconèixer que el poble ha estat capaç  de coordinar des de la clandestinitat un Referèndum d’Independència, i que amb aquesta gesta s’ha forçat una clarificació de la societat catalana que ens orientarà a l’hora de focalitzar la nostra acció desalienadora i política.

A dia d’avui, amb la constitució del nou Parlament autonòmic, ja res no podrà ser el mateix que era abans de l’u d’octubre. Malgrat que  el Tribunal Constitucional i les forces monàrquiques de dreta (PP i Ciutadans) i de pseudoesquerra (PSC i Comuns) intentin el retorn a la “normalitat constitucional” monàrquica, ja no hi ha marxa enrere en la cosmovisió de les forces republicanes (CUP, JxC i ERC), gràcies –tot s’ha de dir- a la determinació repressiva del PP i a l’anticatalanisme de C’s.

És clar, no puc posar la ma al foc sobre la capacitat dels nostres polítics  de defensar la República a curt termini. Estem carregats de contradiccions. No puc assegurar que la burgesia nacional catalana no es vendrà barata a canvi de les engrunes del nostre propi espoli i d’alleugerir la incertesa econòmica. Tampoc no puc garantir que l’esquerra independentista catalana està científicament cohesionada en la revolució patriòtica internacionalista sense cap contaminació sentimental imperialista espanyola. Però, insisteixo, no hi ha marxa enrere, perquè hem inscrit una nova gesta, l’u d’octubre,  dins un procés independentista que ja ha complert 300 anys.

És en part per això, que una part important de la repressió espanyola està centrada en la manipulació  històrica: als nostres polítics empresonats se’ls reclama que s’humiliïn i que proclamin una interpretació dels fets diametralment distinta de la que ells mateixos van liderar. En la tradició censora  espanyola, mai no són tan importants els fets com que l’esdevenidor ho recordi en forma d’una anècdota poc important. Per tant, si l’adversari demana que els líders -actualment empresonats- del Referèndum de l’u d’octubre reescriguin la Història proclamant la manca de transcendència jurídica d’aquesta gesta del Poble, llavors, la consolidació simbòlica del Referèndum i dels seus efectes esdevé una obligació  revolucionària dels valors republicans.

Per tot plegat, i al marge del desenvolupament del Procés independentista, és fonamental que no triguem a l’hora d’incorporar l’u d’octubre dins la simbologia nacional-popular. Atès el caràcter local de la resistència a la repressió espanyola contra els votants en aquella data heroica,  és normal que el record d’aital gesta democràtica tingui un caràcter de barri i de vilatge. Quina  millor forma de  commemoració, doncs,  que bastint  monuments a l’u d’octubre a tots i cada un dels nostres barris, municipis i viles, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó?

Fantassin

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya

La Millor Garantia de la Unitat d’Espanya
Article publicat a llibertat.cat dilluns 16/05/2016
http://www.llibertat.cat/2016/05/la-millor-garantia-de-la-unitat-d-espanya-35031

La vessant esquerrana d’aquella casta política hereva dels lladres que entraren per Almansa està molt mancada de romanticisme, tan allunyada del patriotisme català com de l’anarquisme hispànic. Això és degut a que actualment  la carrera política (l’estabilitat econòmica i familiar) va per davant de les revolucions. Per tant, qui pot creure que la independència de Catalunya és compatible amb el grau de professionalització que caracteritza aquests individus?

Fins fa trenta anys encara sentíem algun polític espanyol  verbalitzant un cert compromís amb el dret dels Catalans a la secessió d’Espanya . Ara sembla que hi hagi més comprensió a l’esquerra del PSOE, però la realitat és la contrària: darrerament, els líders de Podemos i d’Izquierda Unida només posen el rostre però gairebé mai la veu  quan es parla del “referèndum d’autodeterminació."

“Posen la cara” perquè el debat és sobre l’autodeterminació dels Catalans, i el treball brut de posar la veu de forma ambigua (permetent que ens enganyem nosaltres mateixos), no és feina seva sinó de les seves sucursals a casa nostra. Això no vol dir que aquestes sucursals siguin les responsables de que  tants dels meus coneguts, entre veïns i companys de feina, voten Podemos i Barcelona en Comú confiant que aquests partits aconseguiran el reconeixement dels nostres drets.

No culpo la militància catalunyesa de l’esquerra espanyola, malgrat que aquesta sí que menteix sense vergonya ni remordiments, perquè al menys no són independentistes. Penso que el veritable problema som nosaltres, el poble ras, per alienat, per escoltar unes  promeses i computar-ne unes altres de ben diferents (potser ens hauríem de fer un estudi “gestàltic”? ), i també en som responsables els militants independentistes per com és de limitat encara el nostre abast.

En boca d’Iglesias, Garzon o Colau, que fan una extensió del concepte de “negació plausible”, difícilment sentirem gaires mentides (els errors de Zapatero ja han passat a la Historia), perquè els nous líders han esdevingut manipuladors carismàtics amb habilitat per a convèncer-nos de votar-los a canvi de que facin tot el contrari d’allò que volem. En conseqüència, cal que fem millor la nostra feina de desvetllar consciències aprofitant les poques vegades que aquest líder verbalitzen clarament  que el referèndum pel qual treballen no és pas d’autodeterminació sinó per encaixar Catalunya dins d’Espanya (com fa quatre dies Iglesias a la Cadena Ser: http://cadenaser.com/emisora/2016/05/10/radio_barcelona/1462870300_788215.html) per a  contrastar les seves declaracions  amb els seus electors més il·lusos.

Detenció de Xirinacs i provocar els catalans = polarització

En primer lloc, cal recordar i fer córrer que demà dimecres 26 d'octubre, a les 9 del matí: concentració davant del Jutjat núm. 2 de Barcelona, pg. de Lluís Companys 1-5.

El PP ja fa temps que ha decidit perdre tota aspiració per créixer a Catalunya, ara només pensa en créixer a Espanya a costa de l’anticatalanisme. Per a fer-ho no n'hi ha prou dient mentides, també cal que la seva militància catalana entri en una espiral d'acció-reacció-acció i, per tant, també cal provocar els catalans per a que es prestin a deixar-se fotografiar en actituds que després titllaran a la COPE o a El Mundo de "kale borroka".

De tota manera allò més interessant es comprovar que, tot i estar a l'oposició, encara controlen força mecanismes de poder; els suficients per a provocar-nos (a hores d’ara s’hauria de ser molt curt per a creure que l’acció contra Xirinacs ha estat casual i que, podria haver passat un any abans o després, en funció de quan s’hagués volgut renovar el DNI). Cal recordar que l’estament judicial continua sota control de la dreta ecspanyols, que és un dels preus que es paguen per ser dels pocs estats on el feixisme no ha estat derrocat, sinó que, “graciosament” s’ha avingut a compartir el poder.

Em diuen els amics dels xats que soc massa bo amb els sociates, que no hi ha garanties de que la detenció no formi part de la típica barroeria ecspanyola o fins d'una mena de "plan B" psoecialista. Bé, és cert, reconec que els meves sospites sobre la ma negra pepera són pura intuïció i que només em fonamento en l'audició diària dels matins de La Cope (us ho recomano), però és un fonament que em dóna elements molt valuosos a l'hora de diagnosticar situacions com la present. Encara que no descarto cap hipòtesi, perquè si fóssim tan llestos no estaríem com estem després de tres-cents anys.

En fi, encara que sigui a costa de facilitar la feina als mitjans del PP, també la polarització és una arma per a nosaltres, i no podem fer altra cosa que fer valer totes les nostres capacitats per a organitzar la solidaritat en vers Xirinacs i fer-la massiva. No serem nosaltres els que haguem de posar vaselina a la corda, ja ho farà el PSC.

Avui sentia una de tantes bajanades radiofòniques anticatalanes, en concret deien que els empresaris aposten per l'independentisme pacífic perquè, en el context europeu, és ideal com a forma d'atomitzar el controls polítics que detempten els grans estats damunt del capital. Es una ximpleria que també té doble fil, perquè molta gent del PP sacralitza el capital i condemna els independentismes. Ara ja no sabran què pensar. Al director del programa no li ha fet cap gràcia l'explicació i hauria preferit un comentari diferent, per exemple que alguns empresaris catalans estan molt (MOLT) equivocats, o potser que reben xantatge

En tot cas a nosaltres ja ens aniria bé, de moment, que fos certa aquesta creença al sí d'alguns grups empresarials; ens donaria prou alè per fer avançar els nostres objectius. Per això, de moment caldrà també que aconseguim l'adhesió de les principals organitzacions empresarials a les accions de solidaritat amb Xirinacs, ...ni que sigui per a veure quina cara faria la dreta ecspanyola!

Amb la raó i la força guanyarem?

Ell vell lema idealista s’ha fet miques avui a l’Àgora en l’entrevista que han fet els directors de La Vanguardia, El Periódico i l’Avui al president del PP.

Al meu entendre ha quedat clar que, en allò que fa respecte a Catalunya, la raó no té la més mínima transcendència. A qualsevol al·legació raonable n’hi ha prou amb respondre de forma repetitiva amb una frase feta per falsa que sigui.

La insinuació és que Catalunya no podrà fer valer res de res (amb raó o sense) si no té la força per imposar-ho, i que, per tant, Espanya no tindrà en compte raons sinó que farà ús de força que té per a imposar a Catalunya qualsevol cosa. Amb raó o sense, perquè al final, qui tenia la raó és que escriu la història, i qui l’escriu és qui tenia la força.

Ara toca mobilitzar la població

Ja va bé fer de consciència de l’esquerra independentista, però a l’hora de la veritat més val tenir més eines que menys, i tot allò que obtinguem d’aquest estatut que fins ara no teníem, ben vingut sia ...de moment.

I ARA TOCA MOBILITZAR LA POBLACIO.

Si la primera porra consistia en saber si aprovaríem l’estatut...

I la darrera serà la quantitat de retalls que hi haurà a Madrid...

La porra del mig, la propera, es saber si els nostres líders tenen prou capacitat per a mobilitzar la població de Catalunya, de forma prou visible com per a que sigui percebut, a Madrid i al mon, que no és solament el vuitanta-nou per cent teòric (electoral) qui vol l’Estatut, sinó que és la població del carrer.

Jo personalment soc pessimista, no crec que els nostres líders tinguin tal capacitat, només cal reconèixer honradament que la informació i el debat previ van ser un fracàs.

Si, fins i tot, gent que llegeix el diari, i propera a mi, desconeixen que ha hagut un autobús recollint propostes i donant a conèixer el tema.

Serem capaços de mobilitzar totes les personalitats mediàtiques per tal que, cada vegada que intervingui en mitjans espanyols o de més enllà, declarin que volem l’Estatut?

No ho crec, però sí tinc el convenciment que és precisament això el que caldria.

Aparentment... La Caixa no confia en la tolerància dels espanyols

Si no vaig errat La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona "La Caixa" és una entitat catalana amb presència probablement multinacional. He vist el seu anunci a TV3 en català, però m'ha sorprès que el personatge que figura ser un voluntari du pintat al vestit el rètol "voluntario". Suposo que la publicitat de l'Obra Social deu estar pensada per a tot l'estat espanyol, ...però a l'hora de dissenyar el rètol es devien trobar en un dilema: si ho escrivien en català potser els espanyols s'empiparien (quina por!); en canvi, si ho escriuen en espanyol no hi ha cap problema, perquè els catalans ja estem molt acostumats a empassar. A part del fet que no hi ha cap perill que els estalviador catalans es passin a la competència. Dit d'una altra manera, que aquesta entitat deu tenir escassa confiança en la capacitat de tolerància dels madrilenys.

Per a què ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ha de servir per a demostrar que no és útil, que continuem incòmodes, també pot servir per alleugerir el robatori que patim, i servirà també com a dogma i fita d’aquells que es volen sotmesos al veí, i també a aquells altres que de tanta prudència ratllen la traïdoria. Però ja veureu que l’efecte dominant serà el primer, i ho demostrarà el fet de que l’Estatut no deixarà de ser criticat com a font de discriminació en vers els catalans.
Li hem de reconèixer un efecte positiu al procés d’elaboració del nou Estatut: el d’haver generat debat. Segurament no tothom deu estar content d’aquest efecte, perquè hi ha gent que s’ha vist obligada a retratar-se amb afirmacions tan obligades com absurdes, que sonen absurdes les diguis com les diguis.
On he sentit més comentaris amb to absurd ha estat en l’entorn convergent, i on he sentit més lamentacions per haver de dir en veu alta tot el contrari d’allò que es pensa (per disciplina de partit) ha estat en l’entorn socialista.Uns i altres s’han esforçat en amagar evidències. N’hi ha que són tabú, com que l’Estatut, tot i que proclami amb molta pompa drets històrics, és una concessió dels nostres veïns (ja us podeu escandalitzar!), i l’evidència subsegüent de que només ens concediran allò que voldran (llevat que nosaltres tinguéssim força per a obligar-los al contrari, que no és el cas, com se sospita que va passar amb el vigent Estatut basc).
L’altra evidència és que l’Estatut que s’aprovi serà aquell que més s’assembli a l’ideari de les dues formacions majoritàries, PSC i CiU. Encara que els segons tirin pilotes fora, amb l’ajut de l’extrema esquerra independentista, declarant que amb un govern de CiU i ERC s’hauria pogut aconseguir que els nostres veïns haguessin tingut a bé concedir-nos graciosament un estatus de quasi sobirania.
La realitat final –desenganyem-nos- serà la que voldran PSC i CiU. Els socialistes, que a hores d’ara estan creant mala consciència als seus militants catalans pel rebuig -obligat des de Madrid- als "drets històrics". Els convergents, que evidencien més ganes de ser socis del PSC que no pas de fer avenços, ja no en l’autogovern, sinó que ni tan sols en l’extensió de la llengua (i no ho dic solament per la passivitat, dels darrers vint anys, algú ha vist algun convergent intentant parlar en català, malgrat la prohibició, als plenaris congrés espanyol o a l’europeu?).
Per a desgràcia d’uns i altres, l’Estatut no és solament simbolisme, sinó que és un eina que permetria alleugerir la pressió econòmica (les conseqüències del "espoli fiscal", de la manca d’infrastructures i de la incapacitat normativa del govern) una forta pressió que recau no solament damunt els treballadors, sinó també sobre els empresaris. Per tant les forces econòmiques i socials també pressionen als partits per tal que s’aprobi l’Estatut amb el màxim de poder per a Catalunya. Així doncs, això que en la pràctica és una graciosa concessió dels nostres veïns, ha de complir uns expectatives independentment dels interessos de CiU i PSC.
Torno a la pregunta de l’enunciat: Per a què ha de servir l’Estatut?
Per als que tenen l’última paraula, convergents per una banda i l’estat espanyol (vull dir l’encarregat de fer les rebaixes a Catalunya, és a dir, el PSC) per l’altra, el nou Estatut ha de ser allò màxim a què és pot aspirar, perquè no hi ha vida fora d’Espanya. Per a les forces econòmiques ha de ser una mica d’oxigen. (els qui deriven del revolucionarisme tercermundista diuen que "quant pitjor millor", i que quant més escanyats més fort ens rebel·larem; en canvi un amic de Tolosa m’explica que és tot el contrari, quan el país s’empobreix també perd consciència).
Per a l’independentisme l’Estatut ha de servir per a demostrar que amb les màximes atribucions que permet la Constitució, els catalans continuem estant discriminats en relació a estats més petits que nosaltres, com Hongria, Dinamarca, Lituània o Malta, i fins i tot, en relació a Euskadi.
En resum, ha de servir per a constatar com cau pel seu propi pes aquella frase de Zapatero a Puigcercós al Debat d’Investidura, presagiant que, de tan còmodes, ja no sentiríem la necessitats de reclamar la independència. Que els convergents ja no podran justificar-se dient que la Constitució permet més coses i són els governs els que interpreten restrictivament. Que no quedarà altra sortida...

Xiringuitus Neolerouxistes Mediàtics

Un article en el fòrum digital catalonia-europa amb el títol "Neorelouxistes. Manifest en Rojigualda" que comentava l'article amb aquest títol que havia escrit la Pilar Rahola al Periodico el 6 d'octubre, acabava dient:

"Per tant al final no és més que un discurs que a Catalunya pot sonar a xinès però que agrada a Madrid. Es un producte per a ser venut a la premsa i als mitjans de comunicació madrilenys amb l'objectiu d'obtenir a canvi més prebendes, més gratificacions, més programes de radio i televisió, etc"

No cal donar-li més voltes, quan al darrera hi ha més voluntat de guanyar dines que de confrontar idees. Tot i això, no cal perdre de vista que sovint són les nostres turpituds les que donen munició als viatjants de fantasies carpetovetòniques. Es com quan l'Antonio Gala va compensar el poc interès que hi havia a Catalunya per la seva obra, amb aparicions victimistes a la premsa, argumentant que aquí perseguim el teiatru en espanyol.

En aquest sentit no em va sorprendre que la setmana passada en Jiménez-LosSantos, a la COPE, deia que desitjava poder fitxar per al seu programa al Boadella "...sempre que la feina l'hi permeti, perquè el servei a la pàtria és el primer, a la pàtria bona s'entén..." De ben segur que el Boadella no tindrà dificultats per a ser fitxat per al programa a canvi d'un bon sou, perquè estic convençut que és això realment el que vol i el que guia tota la seva paranoia.

El mateix penso de la querella que avui interposen contra el diari Avui. Si la nostra turpitud els dóna oxigen és normal que piquin palmes, però si no hagués estat per un article hauria estat per qualsevol altra cosa, perquè l'únic interessant és "sortir als papers". Aquest matí aquell mateix individu que diu que Espanya està dirigida per un partit terrorista i que els terroristes manen a Catalunya, es felicitava del recurs als tribunals contra l'Avui. Doncs mira, això de recórrer als tribunals ho reivindicava fa uns dies en Carod-Rovira i jo hi estic d'acord. Ja és hora de treure la merda dels papers i de les ones i de dur-la als tribunals. Però si els uns ho fan per a guanyar currículum per a posteriors bolos tertulians, els catalans ho hauríem de fer amb menys soroll, amb efectivitat i sense por, perquè al final tanta por i tanta prudència sí que ens fa traïdors.

Les Guerres d'Extermini no són invents del segle XX - Parlen els generals de Felip V

DIARI AVUI - Cultura i espectacles

Parlen els generals de Felip V - Ignasi Aragay-Diari Avui-Barcelona

Josep M. Torres Ribé descobreix i publica testimonis borbònics inèdits que converteixen el 1714 en "guerra d'extermini"

Si la visió catalana de la Guerra de Successió ja era prou dramàtica, dels testimonis inèdits dels generals i governadors de Felip V en surt un panorama encara més devastador.

Ningú no els havia fet parlar. La veu de personatges com el duc de Pòpuli, el marquès de Castel Rodrigo, el comte de Montemar i l'intendent José Patiño, entre molts d'altres, ressona en tota la seva cruesa i aporta l'autèntica dimensió del conflicte al llibre Felip V contra Catalunya (Dalmau ed.), del catedràtic de la Universitat de Barcelona Josep M. Torres Ribé, que ha dedicat cinc anys a la recerca, amb decisives estades a l'arxiu de Simancas i a l'Histórico Nacional de Madrid. El llibre se circumscriu al període 1713-1715 i porta el significatiu subtítol de Testimonis d'una repressió sistemàtica. És la continuació de La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714) i tindrà una tercera part.Torres Ribé va ser "el primer sorprès" per l'amplitud de la troballa i pel "to de premeditació i exhaustivitat" destructora que denoten uns abundantíssims testimoniatges "escrits des de la naturalitat del qui se sap vencedor". Si algú podia posar en dubte els clàssics relats catalans de la desfeta, des de Castellví o Bruguera a Sanpere i Miquel, ara la paraula la tenen els mateixos espanyols. I realment no queda dubte de la magnitud de la tragèdia.En les seves missives a la cort madrilenya, la plana major borbònica no amaga les intencions ni els estralls del que, a la vista d'una documentació tan aclaparadora, Torres Ribé qualifica de "guerra d'extermini" basada en l'aplicació del terror tant a la rereguarda com a la Barcelona assetjada, tant en la guerra com en la postguerra. Fins i tot es van fer servir per primera vegada "tèniques de guerra psicològica i d'intimidació a gran escala contra la població civil, probablement induïdes per l'estat major francès, que les havia assajat recentment amb els camissards de la Bretanya i Normandia". En aquest sentit, l'historiador apunta que "la repressió borbònica, aquella violència premeditada a càrrec de l'Estat modern, té components d'una modernitat aclaparadora, que recorda el que seran les dictadures militars del XIX i XX".Com diu Jaume Sobrequés al pròleg, el panorama recorda molt el de la Catalunya del 1939: milers d'executats sense judici -en deien "diezmo de horca sin estrépito de justicia"-, milers d'enviats a galeres, una política de terra cremada amb pobles i ciutats incendiades com a càstig per la fugida dels habitants que no volien pagar els abusius impostos borbònics -Manresa, Sallent, Viladrau, Castelltersol, Arbúcies...-, una ocupació militar extraordinària -90.000 soldats a mitjans del 1714 i més de 20.000 durant tot el segle XVIII, és a dir, un soldat per cada 25/30 habitants en temps de pau-, presons saturades, represàlies a familiars, autèntiques llistes negres, desterraments, exili, incautacions, un estat d'excepció que duraria quasi tot el segle... Tot això abans del Decret de Nova Planta, esclar. "Fins a la pau de Viena del 1725 no afluixaria una mica la situació d'asfíxia", remarca Torres Ribé.Aquesta asfíxia també va tenir un vessant crucial en l'ofec econòmic, per no dir-ne directament "saqueig", expressió que usa l'autor. Una aportació clau del llibre consisteix a detallar el sobreesforç fiscal que es va exigir a partir del 1713, sota la coacció de l'exèrcit, a una població ja exhausta, fet que portaria una desesperada revolta antifiscal pagesa el gener del 1714, vençuda també a sang i foc. Segons Torres Ribé, "es pot dir que l'espoli fiscal català del qual tant es parla avui comença llavors".Entre els molts altres aspectes que l'obra documenta a fons per primer cop hi ha, també, el de l'extensa xarxa d'espies borbònics, situats fins al cor del poder austriacista barceloní. "Ho sabien tot, del que passava a l'interior de Barcelona, què pensaven les autoritats, quina era la situació social o els punts fluixos de la defensa militar", remarca Torres Ribé, a qui li han quedat per desxifrar "centenars de cartes xifrades". El cas més rellevant és el del pare de Pau Ignasi de Dalmases, el representant català a Londres. L'home que havia de convèncer els antics aliats britànics perquè enviessin ajuda a una assetjada capital catalana al límit de les forces. Doncs bé, les cartes de Dalmases eren interceptades pel seu progenitor i enviades a l'estat major enemic.

Todos los catalinos seis amigos de los moros

Ja sé que tots els taxistes són unes bellíssimes persones, però a tot hi ha excepcions i ja fa unes dies que n’ensopego unes quantes d'interessants. Avui n’he abordat un que estava llegint el Mundo. De sobte a mig viatge m’explica que “el gobierno está pagando la construccion de todas las mezquitas y seguro que no darían un duro para una iglesia cristiana”.

Li explico que he llegit que, més que el govern, podria ser que fos el rei d’Aràbia qui ajuda en part a la construcció d’alguna mesquita, i de pas li pregunto com sap ell que jo no sóc també àrab.

Diu que m’ho ha notat en l’accent, i a continuació continua carregant contra el govern perquè “ha dado órdenes de que los extranjeros sean los primeros en el médico, en subvencionarles los trabajos, en todo...”.

Li explico que ningú no fa res a canvi de res i a continuació li pregunto que què guanyaria el govern fent això. Ell em respon que “los votos”. No ho entenc, si fos veritat el govern no guanyaria vots sinó que els perdria.

Ell amb aire de gran coneixement de la qüestió m’explica que “está previsto que todos los extranjeros puedan votar en poco tiempo”.

Tot i així, li dic, el govern perdria potser trenta milions de vots a canvi de guanyar un milió de vots estrangers. A més, avui dia els únics estrangers són els marcians –de moment-, de la mateixa manera que ja ningú considera forasters als nostres avantpassats que van arribar d’Andalusia o d’altres llocs fa anys.

-Ya me imaginaba yo. Usted és otro catalanufo. Todos los catalinos (es refereix als que parlen català) sois amigos de los moros. Siempre, siempre, siempre el que acaba comparando los españoles con los moros es alguien que habla catalán. Pues sepa que los españoles tenemos todo el derecho en Cataluña, más que muchos catalanes...

Li responc explicant-li que jo parlo espanyol, de la mateixa manera que estic segur que ell parla també català.

-Pues no, yo no se hablar catalán. Y uno que habla catalán es que es de familia catalana, y esos son los amigos de los moros porque sus pensáis que a los moros los podréis dominar ya que no habéis podido dominar a los castellanos...!

Pitjor per a ell, sempre deixo propina i la que li hauria tocat a ell l’hi vaig donar a un que feia malabarismes vestit de punky.

En fi, això no és res, un dia em vaig trobar amb un que, tot excitat, va estar explicant-me que l’havia deixat la dona, i m’ho explicava girat cap a mi, sense mirar al davant mentre conduïa.

Quina por!!!

Un St Jordi politicament correcte hauria de dialogar amb del Drac ?

En realitat més que "allò Políticament Correcte" potser hauríem de parlar d'una Fase del Procés Evolutiu"; cada vegada costa més a les escoles escenificar la mort del Drac.

Quan s'imposi el canvi de la història substituint-la pel diàleg hi haurà qui es resisteixi i argumenti les excuses més tronades. Com els nostres neighbours de ponent que, en no poder suportar sentir-se menys civilitzats que els vulgars perifèrics que s'han atrevit a erradicar la "fiesta nacional", ho atribueixen a una nova acció irredentista d'uns provincians que s'atreveixen a dir que els "toros" no són tradició catalana. Es clar, això és una ximpleria perquè sempre hi ha hagut tradició de toros des de València a Perpinyà, llavors damunt la mentida poden platicar llargament en les tertúlies de la caverna sobre tals contradiccions. Tot per no admetre que ja els tocaria afegir-se al grau més de civilització del veïnatge.

Es el mateix que li ha passat a l'únic que ha intentat acabar amb la dinàmica de violència ETA-Espanya per la via del diàleg, que la resposta dels violents de l'altre signe ha estat acusar-lo precisament a ell, d'estar conxorxat amb la violència dels primers. Són actituts molt més properes a l'Edat Mitjana i són meres resistències per no admetre que els temps canvien.

Catalunya dins la FRANCOFONIA

Això d'integrar Catalunya a la Francofonia em diverteix de només pensar què en dirà la COPE, recordant com ja s'estiraven dels cabells amb la proposta de l'Euroregió, perquè ho vivien com una por ancestral a que canviem Espanya per França.

Qui ha llegit un poquet d'història sap que Catalunya sempre ha tingut més por dels nostres cosins del nord que d'una pedregada, tot i les salvatjades comeses pels nostres veïns de ponent, i que això és així perquè els francesos són més eficaços.

Jo, que parlo francès, us puc assegurar que saben seduir i convèncer la gent en el sentit de que l'oblit de la pròpia identitat, i la dissolució en el "col.lectiu francoborg", és la clau del benestar. I la gent s'ho empassa!

Els espanyols també voldrien tenir aquesta habilitat però no són creibles, per això els catalans fa tres segles vam optar pel sistema tolerant i confederalista d'arrel anglosaxona, i per tant ens convé més l'aliança amb el mon anglòfon.

De tota manera no cal tenir por, perquè això d'ara és pura mercaderia, gràcies al fet que la Francofonia és ja només l'agonia de qui encara es pensa que és més que un país petit, que creua els dits per a que no desperti Occitània i es quedi en mig pais.

Llavors, per a què integrar-se a la Francofonia? Dons per al que ens pugui servir. No cal oblidar que els tenim a la porta i que, a més, sotmeten una part del nostre territori, negant-li els més elementals drets d'autogovern. No solament no perdem res amb les mesures que de segur imposara Maragall de més coneixement del francès, sinó que ens és imprescindible conèixer els dos idiomes veïns, després de l'anglès.

I alguna cosa hauran de pagar a canvi de potenciar el coneixement aquí del seu devaluat idioma. Els caldrà cedir influència a Perpinyà i hauran de ser menys bel·ligerants a Europa.

I de passada més coses: Espanya recordarà que l'estat espanyol és sol un dels veïnatges possibles, la qual cosa és divertida. A més, donarem arguments a la COPE que permetran a molts comentaristes de la caverna alimentar els seus fills, els oïdors que s'ho creuen seran feliços i els que escoltem aquesta emissora per divertiment continuarem rient de l'úlcera d'estómac que s'estan treballant.