Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)

Estic més feliç que un gínjol (l’article d’avui va de sentiments)
Article publicat a Llibertat.cat dimarts 26 de setembre de 2017: https://www.llibertat.cat/2017/09/estic-mes-felic-que-un-ginjol-l-article-d-avui-va-de-sentiments-40005

Encara ens manca una setmana pel Referèndum d’Independència de Catalunya però jo ja he guanyat. No put evitar que em vinguin al record antigues converses amb patriotes que acabaren donant la vida per la nostra terra, converses on ens conjuràvem per aconseguir “que els nostres nets arribessin a veure” l’escenari que estem vivint ara mateix. Adoneu-vos que ens semblava massa optimista, trenta-cinc anys enrere, plantejar un “llegat” prerevolucionari als fills, i era degut a això que parlàvem dels nets. Com voleu que no estigui, doncs, feliç?

Ara mateix estava rememorant aquells llarguíssims debats de tres dècades enrere amb Jordi Carles Burillo on pensàvem estratègies sobre com, a partir de la realitat d’aleshores, podríem aconseguir passar d’un 5% de consciència independentista a una majoria efectiva; també he recordat les trobades amb Toni Villaescusa pels barris perifèrics de St. Boi, St. Feliu, Gavà, Martorell, Molins i Esplugues, i com, a la vista d’aquella realitat social tan influenciada mediàticament per la cultura espanyola, discutíem sobre les dificultats enormes de transmetre dins d’aquell entorn la necessitat de l’alliberament nacional de Catalunya. Amb una tasca tan ingent com la que barallàvem, com voleu que no parléssim dels nostres “nets”?

Érem romàntics i ens movia l’ideal que Garcia Lorca reflectia molt bé als seus poemes amb les referències a “la muerte de perfil” (tot i que aviat vam valorar que calia tallar tanta iconografia i tanta efemèride commemorativa), però no ens trobàvem pas en un context tercermundista, Catalunya no era la Sierra Maestra; degut a això, els pocs companys, també de llengua materna espanyola que havíem arribat al patriotisme independentista des de l’internacionalisme, comentàvem com és de difícil incidir en el nostre propi entorn familiar i relacional, cultural i patriòtic espanyol, i com la clau estava en la solidaritat antirepressiva.

Recordo haver conversat amb el malaguanyat Quim Sánchez sobre el gran avantatge que teníem: la constatació empírica de com era de vulnerable Espanya (molt més que altres països del nostre entorn) a l’efecte “Acció-Reacció-Acció” (acció catalanista – Reacció injusta i desaforada per part de l’Estat espanyol – Nova acció independentista). Fixeu-vos fins a quin punt era així, que alguns coneguts que avui dia encara em trobo són persones d’Esplugues (de cultura espanyola) que es van despertar (digueu “convertir” si ho preferiu) a l’independentisme arran de la detenció de Marcel Casellas.

Durant prop de vint anys, desactivada la banda sonora i les quimèriques “preses del palau d’hivern”, hem vist com amb les atribucions autonòmiques dels Països Catalans no aconseguíem aturar un procés de desnacionalització que ens allunyava fins i tot de la supervivència com a poble. Tanmateix, d’ença de 2010, el vell esquema Acció-Reacció-Acció ha tornat a activar-se i ha aconseguit incorporar dins l’independentisme la major part de la població catalanoparlant, i a més encara hi ha sumat (eleccions plebiscitàries de 2015) un tretze per cent més en forma de vot puntual, probablement prestat i de protesta.

Encaràvem el Referèndum de 2017 amb el dubte si podríem començar a generar independentisme dins del ghetto cultural espanyolista. Era la vella discussió des primeres anys vuitanta, amb aquells enyorats amics que ja no hi són. Per això, atès que el mèrit del nostre avenç no és tant nostre com de la injusta i desaforada reacció espanyolista, el meu interès principal pel Referèndum no seria tant una votació de la qual “no podem dir blat fins tenir-lo al sac i ben lligat”, ni tampoc una DUI simbòlica (sense tenir controlades prèviament fronteres i ports), sinó la superació del 48% sociològic, el qual objectiu hauria estat molt complicat si Rajoy hagués tornat a tolerar la consulta.

Ja puc respirar tranquil, amb error rere error, la ceguesa del govern espanyol: 1-està victimitzant la totalitat dels habitants de Catalunya (mai havíem vist tanta gent parlant espanyol en les manifestacions independentistes), 2-està evidenciant que la Unió Europea beneeix la violació dels drets fonamentals si aquell que la comet és un soci seu (això ens ajudarà a neutralitzar esperances estèrils en un quimèric ajut des de fora), i 3-està clarificant el mapa polític català situant el PSC (i alguns individus dels comuns) com a còmplices de la democratofòbia hispànica.

Per tot plegat, espero que m’entengueu quan us dic que només la situació actual, encara a una setmana vista del Referèndum, ja hauria fet feliços aquells enyorats patriotes amics que no han arribat a veure aquest dia, i és per això que ara els estic recordant i comparteixo amb vosaltres el seu record juntament amb la joia per tot l’avenç que ja hem aconseguit.

Fantassin

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

Article publicat a Llibertat.cat dilluns 04 de setembre de 2017: 
https://www.llibertat.cat/2017/09/la-contra-2017.-els-contrarevolucionaris-l-any-de-l-alliberament-de-catalunya-39740

Les xifres sobre els guanys potencials de la independència de Catalunya fa temps que estan sobre la taula i encara no les ha pogut desmentir ningú, com tampoc la seva dimensió revolucionària. Fins i tot, aquells pocs grups patriòtics espanyols que s’emboliquen en la bandera obrerista (els sindicats sucursalistes i també alguns partits esquerranistes) ja estan abandonant el contra-argument de “prioritzar la recuperació dels drets socials”, com a rèplica a l’independentisme,  degut a que, fins i tot els patriòticament contraris a la independència reconeixen que, en el pitjor dels cassos, l’economia d’una Catalunya lliure farà que siguin inevitables els avenços en drets socials.

Sempre que  s’està gestant una revolució es produeix una clarificació gradual que va polaritzant els interessos enfrontats. A la llum d’una percepció marxista, no són pas les etiquetes sinó “a qui afavoreix el canvi” allò que polaritza  els blocs enfrontats.  Tanmateix, sempre hi ha hagut alguna gent que, fent ostentació de l’etiqueta marxista, ha fet precisament tot el contrari: afavorir objectivament l’enemic. Alguns dels que han viscut i viuen de criticar la dreta són els mateixos que avui, malgrat evitar aparèixer a les fotos del bracet del PP,  estan esdevenint còmplices de facto de la pitjor de les oligarquies.

Sempre ens quedarà el dubte de saber quins són els interessos reals d’aquests grups contrarevolucionaris que enarboren la bandera revolucionària: Potser tot deriva de fonamentalismes malentesos, esquematismes infantils i empanades mentals? Són les Agendes-B (interessos personals relacionats amb el sou, la hipoteca o la covardia dels seus dirigents)? Prioritzen alguna mena de pulsió supremacista espanyola inconscient? Estan manipulats i teledirigits mercès a infiltracions per part d’agents de l’Estat?

Tant si es tracta d’una acció encoberta de l’Estat enemic com si respon a causes endògenes, o a combinacions malaurades, ja vam sofrir la seva acció tres dècades enrere, quan s’impedí que l’independentisme català adoptés una estructura semblant a la fórmula –d’influència soviètica per a les revolucions nacionals- de l’Esquerra Abertzale d’Euskadi (fòrmula que es basava en un Front policlassista anomenat Herri Batasuna dirigit pel bloc KAS). Malauradament, l’èxit contrarevolucionari va abocar l’independentisme català al joc autonomista espanyol durant 20 anys, fins que el errors dels partits espanyols, amb el “cepillado” de l’Estatut, l’han revifat des de 2006.

En tot cas, el fenomen de veure actuar a la contra els que fins llavors semblaven a favor ja ve de lluny. En la seva vessant esquerranista, hem vist durant la Guerra Freda com “la Contra Intel·lectual” (grups amb poca transcendència degut al seu caràcter residual) criticava les revolucions d’alliberament nacional (generades a partir d’aliances policlassistes entre els comunistes prosoviètics i les burgesies nacionals) acusant-les d’estar mancades de puresa proletària. El paper dels contrarevolucionaris esquerranistes (i també dels militants dels partits d’esquerra de la metròpoli imperialista residents en aquelles colònies), en oposar-se a la independència amb arguments puristes, fou –per omissió- el d’afavorir objectivament els interessos oligàrquics imperialistes.

Potser l’exemple que li ha donat més claredat al fenomen de “la Contra” ha estat el del famós Comandante Cero de la revolució d’alliberament nacional nicaragüenca. Explícitament, ell no criticava la necessitat de l’alliberament nacional, solament “criticava els errors que posaven en perill el procés revolucionari”, i en concret que “el líder revolucionari Daniel Ortega s’estava oblidant de la classe obrera”. A partir d’aquí, tots els avenços socials que estava impulsant la recentment alliberada pàtria de Sandino –projectes impossibles en un context de robatori i corrupció com l’anterior- es veieren aturats per la guerra contrarevolucionària que menaren conjuntament Eden Pastora i els ex-membres de la Guardia Nacional Somozista, casualment amb un cert finançament provinent dels USA. 

Amb els anys, la Història esdevé un jutge fred i les emocions, la sang i les pèrdues d’aquelles victòries frustrades perden dramatisme, esdevenint solament frases i nombres. Després de tant de sofriment, a Nicaragua el Comandante Cero i el cardenal Obando, quan ja no han trobat cap modus vivendi millor alternatiu, han decidit esdevenir grans amics de Daniel Ortega i dels avantatges del sandinisme, vulgars caricatures actuals del tema que ens ocupa.

També a Cuba, a Vietnam i a Algèria, els contrarevolucionaris hauran passat a l’oblit o s’hauran convertit en caricatures. Això mateix també succeirà a Catalunya: les generacions futures segurament no recordaran els noms de la Contra durant la revolució independentista iniciada el dia 1 d’octubre de 2017, però, nosaltres sí que els veurem properament: amagats darrere de frases anti-PP i d’apel·lacions a un futur utòpic,  però aliats objectivament amb l’oligarquia espanyola en l’intent d’impedir el trencament de l’Estat capitalista espanyol.

Fantassin

La condemna del 9N i la via insurreccional

La condemna del 9N i la via insurreccional

Article publicat a Llibertat.cat el 14/03/2017
http://www.llibertat.cat/2017/03/la-condemna-del-9n-i-la-via-insurreccional-38076

La primera vegada que vaig participar en un debat sobre la manera d’arribar efectivament a la independència devia ser l’any 82 o 83 amb gent del MCC i de la LCR, i recordo vaig acusar-los tots d’eurocomunistes i de venuts a l’oligarquia espanyola per trair la tradició insurreccional, no sols la catalana sinó la de les lluites d’alliberament que ens havien precedit. Reconec que les meves argumentacions eren d’un esquematisme i un determinisme infantívol, suposo que no fàcilment evitable en l’edat que jo tenia i aquell context històric de guerra freda i de terrorisme a Euskadi. Tanmateix, recordo que les principal argumentacions que m’etzibaren per a desmuntar les meves innocents pretensions de “presa del Palau d'Hivern” foren tres: 1-el franquisme ha aconseguit reduir les possibilitats que es generi cap sentiment independentista majoritari mitjançant la immigració, de manera que ara més de la meitat (sic) dels catalans són d’origen andalús, 2-l’Estat espanyol ja va experimentar el 6 d’octubre de 1934 com és de senzill neutralitzar una insurrecció intervenint temporalment l’autonomia, i 3-no hi ha cap possibilitat d’intervenció internacional si Espanya ens esclafa complint la Constitució més enllà d’alguna multa en cas d’excés flagrant. Els recordo molt bé perquè en conservo les notes. Anys més tard tots estaríem dins el vaixell independentista, però en aquell moment la conclusió dels “companys de debat” era que com no tenim capacitat per a una guerra convencional amb Espanya, no queda més opció que la utopia del canvi confederal dins l’Estat.

Passaren els anys, va caure el mur, l’estratègia política de KAS es veia obligada a reformular-se i la del MCAN ja partia amb contradiccions. Tot i això, l’independentisme català va créixer exponencialment i sofrí diversos atacs per part de l’Estat que van aconseguir interferir en les seves expressions insurreccionals, orientant la seva posterior conquesta vers el centre polític. Durant aquest període l’estratègia basca començava a mostrar signes d’exhauriment perquè, malgrat el dolor i la por de gran part de la ciutadania espanyola pels efectes de la violència, l’Estat semblava disposat a assumir-ne els costs de no cedir ni un dit. A partir del 2004 les treves d’ETA semblen adreçades a explorar si pot haver possibilitats de canvi polític per la via pacífica. Espanya, per la seva banda, malgrat expressions propagandístiques de que “sense violència es pot parlar de tot” (seguint el vell criteri de “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”), només contemplava l’opció de la derrota d’ETA, de les seves expressions polítiques i de qualsevol reconeixement del dret d’autodeterminació (Pla Ibarretxe). Si a Espanya l’experiència del 6 d’octubre de 1934 de que “no passa res quan s’intervé la Generalitat” va quedar reforçada amb la percepció de que “no passa res quan et negues a negociar amb el moviment basc”, encara li quedà més clar quan empresonà Arnaldo Otegi. Per tant, front l’independentisme català resultaria absurd cedir en drets o referèndum perquè no cal, atès que no es contemplen més opcions que la derrota catalana.

Els debats dels anys del Procés Sobiranista potser són menys romàntics que aquells dels anys 80, quan imaginàvem guerrilles de la Sierra Maestra per la Garrotxa, però en canvi són més interessants, perquè ens situen en un taulell d’escacs força complex. En les meves converses veig que tothom té clar, tant aquí com a Euskadi, que no hi ha cap més via que la democràtica, que està pensada per a l’immobilisme (“sin violencia se puede hablar de todo, y si no se puede hablar de todo, por lo menos se puede hablar de toros”), i que en el torcebraç de forçar-la et fiquen a la presó i no passa res de res. Llavors, què esperem del xoc de trens de Setembre vinent? Per un costat, des de l’esquerra "que va lenta i no té pressa perquè va lluny", tota la consciència que s’haurà guanyat en la confrontació amb l’Estat és un tresor més que valuós que ens ha permès començar a superar aquell “punt 1” [del debat del primer paràgraf] que impedia que es generés a Catalunya un sentiment independentista majoritari. Per l’altre costat, els nous independentistes de dreta sempre han estat oberts a la negociació, i ja sabem que a l’hora de la veritat negociar és win-win (que vol dir cedir). Aquest bany de realisme seria degut a la percepció, per part dels nostres polítics, que la via insurreccional clàssica és impossible. Tanmateix, en mig hi ha la gent que surt al carrer els 11 de setembre, i jo crec que les zero mostres de negociació per part d’Espanya demostrades amb la condemna del 9N ens han de fer replantejar aquesta via, segurament amb formes modernes, potser fins i tot pacifistes, però no hauríem de descartar la mobilització massiva i permanent del poble català en el moment decisiu de la represa del poder.

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi
Article publicat a http://www.llibertat.cat/ dilluns 18 d'abril de 2016:
http://www.llibertat.cat/2016/04/30-abrils-d-anar-hi-anar-hi-anar-hi-34689

Avui fa exactament 30 anys  ens trobàvem en plena campanya de mobilització per la llengua. La manifestació d’aquell 23 d’abril fou essencialment antirepressiva, i el crit que va ressonar fou  “Que se’n vagin!”, en resposta a la repressió policial de l’any anterior, però des de set dies abans  desenvolupàvem accions recatalanitzadores des d’Alacant a Perpinyà amb l’objectiu de començar a  corregir la vergonyant situació del Principat, on no arribava al 30%  el nombre de grans rètols en català. Aquella  dinàmica tingué prou èxit (fins al punt que empreses com McDonald’s van acabar esdevenint de les més catalanitzades del nostre país), però la repressió fou dura,  i al final de mes el nombre d’independentistes represaliats ja superaria el centenar. Tanmateix, ens sentíem cofois i, com ara, crèiem que teníem el triomf a tocar dels dits. Ho recordàvem ahir uns quants companys, escandalitzats que hagi passat massa temps havent  aconseguit massa poc èxit.

Els darrers 30 anys han estat lents, massa lents, en l’objectiu principal de convertir la lluita per la sobirania nacional en la principal alternativa política del nostre poble. Aquella Diada de Sant Jordi de 1986 les organitzacions  de l’independentisme combatiu cridaven a “anar-hi, anar-hi, anar-hi, amb molta imaginació, intel·ligència i astúcia, organitzadament, evitant els sectarismes i els purismes, tot omplint de continguts els tres conceptes fonamentals (Independència, socialisme i reunificació) amb objectius de lluita antirepressiva, d’oficialització única del català, de  defensa de la terra enfront de les agressions capitalistes, de defensa del poble treballador  i de defensa de la identitat i la unitat de la nació catalana des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó”.

La resistència del poble català enfront dels projectes que associaven la burgesia catalana amb l’ocupació espanyola generava un discurs clarament patriòtic i anticapitalista. Aquell mes d’abril de 1986 hi hagué una forta conflictivitat social alhora que s’incrementaren les detencions i judicis contra independentistes, així com els atacs de Terra Lliure contra  diversos objectius espanyolistes. La consciència nacional augmentava arran de l’espiral acció-reacció-acció, i  des de les comarques del sud es reclamava conceptualment el nom de Catalunya per a tota la nació (500 persones es manifestarien a València sota el lema “A Catalunya en català” convocades pels Grups de Defensa de la Llengua).  

Aquella lluita també  fou útil per a la clarificació independentista, atès que, malgrat les prevencions en vers el sectarisme abans esmentades, les crítiques contra els Grups de Defens a de la Llengua no vingueren solament  de l’enemic i dels seus socis convergents sinó també de La Crida a la Solidaritat. Si havia pogut semblar que el rebuig a la nostra llengua es limitava a sectors de mestres liderats per l’advocat Esteban Gómez Rovira, la realitat era que la manca d’avenç no era cosa dels ultres sinó de la nostra deixadesa i autoodi (Manuel de Pedrolo criticava com era d’insignificant i patètica la implicació a favor del català de les empreses que participaven en el negoci de vendes de Sant Jordi; i des de les planes del diari Avui, en Josep Ma. Espinàs, sense justificar explícitament les accions catalanitzadores realitzades amb pintura pels militants independentistes, les comprenia perquè que en deu anys s’havia avançat ben poc).

Fa 30  anys n’havien passat 10 des de la mort del Dictador espanyol i 7 des del Manifest d’Els Marges, amb una Llei de Normalització Lingüística al Principat i una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ambdues covardes i insuficients.  Trenta anys després la majoria dels nous immigrants, així com els fills de la immigració espanyola han rebut cursos de català o n’han estat escolaritzats completament. El problema dels vells immigrants espanyols, malgrat que compromet el 50% del vot autodeterminista, és sols biològic.  El problema real és la nostra tolerància a la imposició de l ‘espanyol, des dels jutjats fins a la publicitat. La realitat és que continuem lluny,  massa lluny de la normalitat, i el millor aparador per copsar-ho és el mateix dia de la llengua, el 23 d’abril, en que les senyeres són majoritàries però no pas la lletra escrita en català. Al  meu entendre, 40 anys de tardança no es poden justificar si no és perquè hem abandonat la radicalitat i hem acceptar com a normal l’anormalitat d’un cert nivell  de deixadesa i d’autoodi.

La Unitat Popular i el Vot Patriòtic del 27-S

La Unitat Popular i el Vot Patriòtic del 27-S
Publicat a Llibertat.cat 13/09/2015
http://www.llibertat.cat/2015/09/la-unitat-popular-i-el-vot-patriotic-del-27-s-32296

He tingut un “dejà vu” que m’ha remuntat tres dècades enrere, quan un empresari d’Alacant em justificava la contradicció aparent de donar suport al comunisme independentista: “...si els comunistes són els millors patriotes, tot empresari amb consciència nacional els hauria de recolzar...”, em deia; avui ha estat un conegut meu, de perfil lliberal i antiplutocrata, que m’ha etzibat el mateix argument per justificar el seu vot a la CUP. Aquest fenomen ja l’apuntava, en les darreries dels vuitanta, en un espès document de treball que vaig redactar per a la discussió de l’assemblea del MDT del Poblet i la cèl·lula del PSAN, amb el títol “Els Nivells Organitzatius del F.P”. No fou casualitat, perquè el treball estava basat en el meu coneixement de l’estructura del Bloc KAS i en els escrits de V. Zótov i V. Neznánov sobre la teoria leninista de les revolucions d’alliberament nacional i la transició al socialisme.

Tanmateix, no fou aquella la primera vegada que escoltava l’adhesió del democratisme revolucionari burgès a l’activisme comunista. Una anys enrere, a Bilbao, arran d’un contacte amb el malaguanyat Santi Brouard i amb Joselu Cereceda, un grup de Catalans i Bascs vam gaudir d’apassionants converses a l’Herriko Taberna d’Urribarri, on un petit empresari s’esforçava intentat fer-nos  entendre les raons per les quals una part de la petita burgesia basca recolzava el “partit comunista ETA”. Després, els militants abertzales ens explicaven la influència organitzativa dels moviments d’alliberament nacional vinculats al “socialisme real” (a la influència soviètica) en l’estructuració del Moviment d’Alliberament Nacional d’Euskal Herria, la qual cosa va generar uns llarguíssims debats.

El quid de la qüestió éra: com podia ser que l’esquerra espanyola no veiés els fonaments del Moviment d’Alliberament Nacional Basc, desqualificant, per burgesos, uns mecanismes que eren reconeguts fora d’Euskadi? Al meu parer, la miopia infantilista pseudoesquerrana de molts “pensadors de partit” va dur-los a diferenciar la burgesia colonitzada tercermundista de tota la burgesia occidental, com si aquesta darrera fos un bloc monolític vinculat a l’imperialisme. La realitat va contradir la teoria als països de l’Est d’Europa, i, de fet, el mateix Lenin les diferenciava qualificant l’occidental d’antinacional, i considerant les orientals de sinceres, combatives i conseqüents. La burgesia nacional s’anomena nacional perquè en l’etapa de la lluita per la conquesta de la independència política els seus interessos  coincideixen  amb els de tota la nació, de tot el poble, o sigui, de la classe obrera, el camperolat, els sectors urbans i la intel·lectualitat.

Tanmateix, com s’ha demostrat històricament, la potència revolucionària de la burgesia nacional és molt limitada. El seu objectiu és independitzar-se de l’imperi per tenir la possibilitat de gaudir de l’explotació del seu poble. D’aquesta manera, finalitzat l’alliberament finalitza l’aliança tàctica independentista (front patriòtic), de manera que el  desenvolupament de les contradiccions aguditza la lluita de classes entre els treballadors, per una banda, i aquella burgesia que va perdent l’esperit revolucionari a mesura que valora les oportunitats que es deriven dels seus pactes amb l’imperialisme i la reacció interna. Per això, deia Lenin que la revolució burgesa sota la direcció de la burgesia podia ésser només una revolució inconclusa.

Els anys 1968 i 1969 van ser un període important en aquest racó d’Europa pel sorgiment de diversos moviments d’alliberament nacional influenciats per la lluita anticolonial. En paral·lel, des del comunisme que animà aquests nous partits es plantejaren accions internacionals tendents a empènyer la lluita de la “democràcia revolucionària”, que és un conjunt heterogeni, contradictori i policlassista, integrat en gran part per la petita burgesia nacionalista, i de caràcter clarament revolucionari (exactament fins al moment que pren el poder un cop alliberat el país) de l’anomenat Tercer Mon. Vegem alguns exemples:

El lema “La conquesta de la independència d’Algèria és una causa de tots els Algerians” fou criticat per l’imperialisme francès i per partits que exercien de “dreta”, com el Partit Comunista Francès, el qual recolzava la dreta francesa com estratègia útil a l’objectiu transversal francès d’enfrontament amb l’imperialisme americà. Tanmateix, aquest lema era clarament progressista, perquè l’alliberament d’Algèria, durant la lluita armada per la independència nacional (1954-1962) aprofitava el potencial combatiu de tots els  sectors i grups socials  de sentiments patriòtics de la societat algeriana, tot i que el FAN era un partit dels treballadors. Situacions i estructures semblants es van produir a Tanzània, Mongòlia, Congo, Benín, Moçambic, Angola, Iemen…

En essència, es percebia i es reconeixia la força revolucionària derivada de l’aliança entre els comunistes, compromesos i reconeguts com “patriotes de pedra picada”,  amb l’enorme massa petitburgesa dels demòcrates revolucionaris. Aquesta és l’essència de les revolucions d’alliberament nacional i del caràcter socialitzant de la transició a l’Estat propi i plenament lliure,  però també del desenvolupament democratista de la societat, de la liquidació de les restes de l’Estat opressor, així com  de la interconnexió entre les forces revolucionàries i el poble en la defensa del nou Estat independent.

 Torno al present des del  “dejà vu”. Potser les coses canvien, però tampoc no han canviat  tant en certs aspectes. Les “esquerres catalanes”, que són les creadores de l’independentisme modern, des del seu volum electoral necessàriament minoritari en un context de democràcia burgesa desenvolupada, actualment no sols continuen en primera fila de la lluita d’alliberament, sinó que el seu patriotisme és clarament reconegut per part d’alguns  Catalans que no són d’esquerres i que diuen votaran la CUP. Mentrestant, les “esquerres espanyoles a Catalunya” tornen a actuar com feia a Algèria el PCF i s’alien implícitament a l’imperialisme i a la reacció, sense adonar-se del caràcter revolucionari d’aquesta aliança policlassista que està protagonitzant el Procés Català...o potser perquè si que se n’adonen però tenen una altra agenda, com fou el cas del PCF a Algèria.

El llarg Procés contra la por

El llarg Procés contra la por
Article publicat a Llibertat.cat 07/09/2014
http://www.llibertat.cat/2014/09/el-llarg-proces-contra-la-por-27575

Tenim pressa, però ja en teníem fa trenta anys, raó per la qual el procés transcendeix generacions i vides. La lluita és permanent i no posem totes les expectatives en una data final, sinó que valorem cada pas, fins i tot els passos ensopegats, per la pedagogia que aporten. D’ençà que el President Mas va anunciar la data de la consulta he pensat que per l’Esquerra Independentista la principal dimensió del 9N és la seva importància com a oportunitat pedagògica i polaritzadora.

L’any 84 ja existien els actors que a Catalunya representaven als principals interessos en lluita, a favor o en contra de la independència, i també hi eren les comparses (sovint inconscients) dels uns i dels altres. És clar que el sistema de forces polítiques era contradictori, i encara ho és (com és lògic) però hem avançat en la lenta clarificació. La classe que detempta la titularitat d’un procés revolucionari no sempre es correspon amb les sigles, sinó que cal veure  qui es veu més beneficiat per les seves polítiques.

Fa tres dècades estàvem els independentistes, embrionaris,  en un costat i els franquistes a l’altre, i en mig, els regionalistes  de centredreta catalans i els catalanistes de centreesquerra. Era precisament en aquest espai del centre on actuaven els efectes clarificadors de la repressió de l’Estat en contra de les accions patriòtiques més desinhibides.

Aquell  Onze de Setembre de 1984, els principis fundacionals del Moviment de Defensa de la Terra orientaren els parlaments  al Fossar de les Moreres, davant d’una imatge gegantina del rostre de Toni Villaescusa, i la majoria de les consignes  insistien en el propòsit de no defallir en la lluita, que havia de ser continuada, en contra de l’ocupació espanyola i sense caure en les trampes dels Estatuts d’Autonomia regionals pactats entre oligarques i traïdors.

Veníem de molts anys de terror. Aquest 2014 ja hem perdut la por, però ja no es tracta solament de superar les temences sinó de vèncer, i per vèncer sempre és requisit  que la por retorni a l’opressor.

30 anys de l’Assemblea Constituent del MDT

30 anys de l’Assemblea Constituent del MDT
Article publicat a Llibertat.cat 14/03/2014
http://www.llibertat.cat/2014/03/30-anys-de-l-assemblea-constituent-del-mdt-25380

Creieu que estaran les institucions i la premsa del nostre país a l’alçada de la importància que té aquesta efemèride per a reconèixer-la? No trigarem gaires dies a veure-ho, però d’entrada ens cal començar amb un record entranyable pels companys que ens han deixat, uns en la lluita durant aquells anys tan durs, i molts altres després,  alguns massa recentment.

No tinc cap intenció de discutir per enèsima vegada sobre el paper fonamental que va tenir el MDT, perquè estic cansat de polèmiques  amb nous independentistes que justifiquen en les contradiccions d’aquell moment les seves actituds patriòticament distretes d’aleshores. En tinc prou recordant la il·lusió i el sacrifici d’aquells anys, ja tan llunyans. Què feia jo aquell març de 1984?

No és fàcil fer un exercici de memòria, perquè guardàvem pocs papers i menys fotos, i el deteriorament cognitiu comença a treure el nas a partir dels cinquanta. Però recordo que durant l’any anterior en Toni Villaescusa, l’Antònia, el Josep, la Pilar, el Cesc, el Julià…  ens trobàvem immersos en la construcció del Moviment de Defensa de la Terra, entre Sant Boi i Martorell. En aquells primers mesos de 1984 érem sols quatre, però ens fèiem veure molt, o això deien els veïns. Precisament el verb “Fer” era una mena de lema del Grup de Defensa de la Terra de Martorell.

Tinc constància que aquell març havíem fet un petit homenatge particular al Xavier Romeu, mort uns mesos enrere, amb la lectura d’una de les seves obres. Una altra curiositat de l’època és que recordo que mentre preparàvem pancartes també sonaven cançons en espanyol, en concret nicaragüenques sandinistes: “Pàtria o Mort”.

Al sí dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans havíem estat treballant de valent tot 2013, i recordo que m’havia centrat especialment en els casos de Pere Bascompte, Jaume Llussà, Jordi Puig, Joan Ridaura, Carles Benítez i Xavier Montón, però la repressió havia estat molt més extensa, i a comarques eren pràcticament rutinàries les detencions d’independentistes per part de la guàrdia civil. A mi m’havien detingut a Bilbao per un pancarta i estava pendent de com aniria el procés judicial.

Havíem enllaçat el període nadalenc de solidaritat amb els presos amb el judici a diversos companys a València, amb actes en memòria de Puig Antich, i amb el període constituent del MDT que havia de ser entre els mesos de març i maig. Fins el 15 de gener s’havien anat recollint les esmenes que haurien de ser votades en l’assemblea de l’11 de març per a triar els principis fonamentals del moviment. Les ponències serien posteriorment debatudes a l’assemblea constituent de maig. La coordinadora celebrada a Cervera el mes anterior havia acordat la metodologia que regiria l’acte.

El dia 11 de març tingué lloc al Centre de Lectura de Reus la primera part de l’Assemblea Constituent del MDT. Ens havíem escarrassat en les esmenes, el debat havia estat profund, estens, il·lusionat i metòdic. La Declaració de Principis s’aprovà amb 7 punts i un annex. Recordo que en relació al quart punt vaig estar discutint força amb els companys que tenia al costat, d’un perfil més possibilista i que segurament provenien de l’autonomisme. No hi estaven gens d’acord perquè en aquell punt s’hi feia co-rresponsables de la nostra opressió als partits llavors denominats nacionalistes “perquè en la pràctica reforcen l’Estat opressor” (no sé com ho deia exactament perquè escric de memòria).

La meva discussió amb els companys de seient no va ser res comparada amb un grup d’unes quaranta persones que van abandonar l’assemblea després de constatar que la seva postura era minoritària a totes les votacions. En tot cas vam tornar de Reus diferents perquè érem diferents entre nosaltres, però ens sabíem tots part del front revolucionari d’alliberament nacional dels Països Catalans. S’havia acabat això de fer cadascú la guerra pel seu compte; sentíem que havíem posat la llavor d’una organització potent destinada a desvetllar l’independentisme popular.

A partir de l’endemà l’acció independentista a Martorell i comarca es multiplicà: accions de solidaritat amb els aturats de Sant Vicens dels Horts que romanien en vaga de fam, accions en solidaritat amb Carles Benítez i Xavier Montón, i mobilitzacions contra l’energia nuclear a Barcelona amb presència cada vegada major d’independentistes.

Aquest és el meu record d’aquell març de fa 30 anys. El mes següent l’acció independentista quedaria un xic silenciada per la campanya electoral al Parlament Catalunyès, però el judici contra el comitè executiu del PSAN, les tortures sofertes pels patriotes catalans de Sant Just Desvern, detinguts i alliberats, la instrucció del cas Berga o la condemna del cas RCAN, tingueren com a resposta una munió d’accions de resistència Catalana tant a Barcelona com a València. Cada dia que passava s’hi implicaven nous militants i arrossegàvem més gent al carrer.  Anàvem fent llavor… i aquest passat 11 de setembre ja hem estat dos milions els mobilitzats al carrer fent una cadena humana històrica. Algún dels nous indepes que esmentava a l’inici dirà que ambdós fenòmens no són la mateixa cosa, i és cert, són distints moments, sí, però d’una evolució que tingué el tret de sortida  justament aquell març de fa 30 anys.

*Aquest article ha aparegut publicat avui simultàniament al Diari Gran del Sobiranisme

FANTASSIN

Fantassin Manel és el pseudònim de l'autor del bloc "Reflexions d'en Fantassin a Barcelona". Hi transcric majoritàriament anècdotes sobre converses, amb persones sovint alienes a l'independentisme català, però referides a la realitat catalana.

Sempre dic que no em cauen bé els intel·lectuals, i molt menys els que viuen d'opinar. Així doncs, creieu que no tinc cap vocació de comentarista, i que prou feina tinc a guanyar-me les garrofes familiars en feines normals. A més, tampoc no tinc coneixements especialitzats; ni tan sols correcció lingüística. Però sempre he cregut que valia la pena compartir, amb el mon mundial, els punts de vista de la gent amb qui parlo i les meves reflexions al respecte.

Em diverteix conversar amb gent, com més exòtica millor, sobre temes ben diversos, a partir d'apropar-me a les seves percepcions i punts de vista des del seu propi llenguatge. Aquest acostament lingüístic no és, en realitat, tan premeditat, sinó una habilitat innata de llençar-me a parlar altres idiomes, sense haver-los estudiat, a discutir fluidament a partir de conèixer només uns pocs mots i d'anar incorporant intuïtivament altres paraules que van sorgint. Fins i tot d'adoptar l'accent dels altres de manera inconscient (alguna vegada, parlant amb persones amb fort accés basc, aragonès, gitano... m'han dit si estava fent burla imitant-los!). No cal perfecció, sols poder-los comprendre, i després puc fer-me entendre (en català, occità, italià, francès, espanyol, portuguès, globish, anglès ...i fins alguns mots d'alemany, de romanès o d'àrab).

L'ús de pseudònim es deu, en part, a que, dels meus coneguts (la majoria de l'època que era habitual usar “noms de guerra”), ben pocs em coneixen pel cognom (que no deixa de ser vulgar i gens interessant), sinó que em deien "Martí", perquè és com m'anomenava el mític "Quelcom" (com a diminutiu de "Martorell", que és on jo vivia aleshores).

L'altra raó per l'ús de pseudònim està motivada per la situació de vulnerabilitat, derivada de la condició de treballador mileurista i precari, a sou de patrons ben definits políticament.

Sindicalista i representant dels treballadors per la CONC des de fa 15 anys, sense cap tradició política familiar directa, i menys encara catalanista, actualment no milito en cap partit, tot i ser votant de la CUP o d'ERC segons el moment, però vaig militar l'any 1977 al PSC-C(congrés) amb 15 anys, simpatitzant del PTE el 1978, del PCE m-l el 1979, militant de Nacionalistes d’Esquerra a finals de 1979 i finalment militant del PSAN des de maig de 1980, als 18 anys. Els anys següents vaig formar part dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i vaig participar en la creació i impulsió de: -la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, -del Grup Ecologista de Martorell, -del Grup de Defensa de la Terra de Martorell, -de la Taula Antinuclear i Ecologista, -del Col·lectiu Independentista de l'Institut Maragall, -del Moviment de Defensa de la Terra, -de l'estratègia del Front Patriòtic, -de Maulets, i -de Catalunya Lliure, i vaig formar part breument del Comitè Central del PSAN, fins que vaig haver de començar a desvincular-me, orgànicament, del MCAN, per raons familiars, a mitjans del 1998 i centrat des de llavors en àmbits sectorials, principalment el sindical.

El pseudònim "Fantassin", que succeí el de "Martí" en escrits d'opinió a partir de l'any 1996, té el seu origen en el primer dels posts que vaig publicar en un web col·lectiu fancoitalià del geocities anomenat Eurosolidar. L'escrit, titulat "Fantassin/Fantaccino", reivindicava "els patriotes anònims de tots els temps i de totes les lluites socials, aquells soldats oblidats que foren la carn de canó dels senyors feudals i que ho han continuat sent de tots els manaires successius de totes les èpoques, els sacrifi dels quals constitueix el veritable motor de la història (també podríem dir que la seva sang és la benzina que ha alimentat aquest motor) ...i que al final són oblidats".

Els escrits d'aquell web estaven mancats de signatura (l'edició era complicada perquè encara no existien els blocs) i les respostes foren adreçades a "Fantassin" en aquell i ens següents articles, i amb el mateix nom vaig continuar signant les posteriors col·laboracions.