La fractura moral hispano-catalana

La fractura moral hispano-catalana
Article publicat a Llibertat.cat el 17/12/2017

Una de les armes propagandístiques de la guerra ideològica hispano-catalana ha estat la de la “fractura social”. La fa servir fonamentalment el bloc unionista, des del PP fins a Podemos, perquè és útil més enllà del nivell intel·lectual, gràcies a les ressonàncies dels mots “fractura” i “social”, que permeten aprofitar les imatges equívoques que generen en els oïdors. La Marta Roqueta ho comentava fa un parell de mesos (https://www.elnacional.cat/es/opinion/marta-roqueta-fractura-social_203742_102.html). Tanmateix, aquests dies s’està fent perceptible a ulls dels sorpresos Catalans, allò que jo m’atreviria a definir com a “fractura moral”.

  

A través de principis morals, les persones actuen amb rectitud decidint entre bo i dolent, just i injust, o adequat i inadequat, a través d’uns judicis morals que sempre es troben, parcialment o radicalment, units a les creences (ètiques, socials, polítiques i religioses) de la comunitat on es troba inserit l'individu. No ens hauria de sorprendre, doncs, d’entrada, l’existència d’una rasa moral entre Catalunya i Espanya.

  

Aquests dies, amb la repressió i els límits absurds a la llibertat d’expressió, aquesta rasa moral s’ha fet més explícita que mai. Explícita als ulls dels Catalans,gràcies a que aquí gaudim d’ambdues perspectives. En concret, hem vist com la manera democràtica i civilitzada de fer les coses entrava en col·lisió amb codis aliens que ens semblen alhora injustos i absurds. Però molt més ens ha sorprès adonar-nos com aquests darrers, a més d’anular els nostres, conformen un pensament únic i monolític a l’oest dels Monegres.

  

Un bon indicador de l’hegemonia, fora de Catalunya, d’aquests codis morals tan aliens a la mentalitat catalana, el trobem quan veiem que aquelles mesures repressives que ens semblen de vergonya aliena per a qualsevol ment democràtica, només generen condemnes a casa nostra, però gairebé cap Protesta per les Castelles. Per exemple, algun dia, algú podrà presumir d’haver ordenat a la policia d’anar a retirar tots i cada un dels llacets grocs d’un arbre de Nadal, però adoneu-vos que aquest algú podrà presumir que aquesta acció, que probablement en d’altres indrets del planeta tindria un cost alt en conseqüències personals (judicials, econòmiques o patrimonials, laborals, etc), a Catalunya haurà sortit totalment gratis.

  

Tornem doncs a la rasa moral: quina explicació pot tenir la percepció antagònica d’una mateixa restricció de la llibertat d’expressió a banda i banda d’una frontera encara inexistent?

  

Una resposta pot venir del dret a la venjança, reconegut sols implícitament pel poble dominant de l’Estat, en front d’una minoria territorial estigmatitzada. L’ex-lehendakari Juan José Ibarretxe va definir  l’empresonament de 8 membres  del Govern de Catalunya, com l’acció d’un "Estat petit i venjatiu”, i d’altres dirigents polítics també venien a ressaltar com és de gran el suport popular de les Espanyes a un càstig immediat, previ al judici (mitjançant la presó preventiva amb algun argument que ho pogués justificar sense que hi hagués crítiques significatives dins l’Espanya castellana), i és que el rol simbòlic d’ase dels colps que juguen els Catalans a Espanya s’ha comparat sovint amb el que altres Estats han atribuït a alguna de les seves minories. Prejudici i venjança són una fórmula terrible.

  

Hi ha una percepció hispànica atàvica sobre el caràcter gratuït de tot insult contra Catalunya, que segurament deriva de la memòria popular sobre l’esclafament català de 1714  i les mesures repressives, qualificades ja llavors de venjança, que de manera impune foren institucionalitzades des d’aquell moment  contra la població de Catalunya. Aquesta percepció s’ha mantingut amb els successius bombardejos a què ha sotmès l'exèrcit espanyol la ciutat de Barcelona, i finalment amb la victòria franquista.

  

Curiosament, si cerquem al google referències a la “venjança” que estiguin creuades amb els gentilicis “espanyol” i “català”,  les citacions històriques sols ens recorden la “venjança catalana” a Grècia. Tanmateix, tant pels Catalans com pels Espanyols, els termes “venjança” i “catalana” són un oximoron, perquè allò que s’ha consolidat en la cosmovisió peninsular és la “incapacitat” de Catalunya d’exercir-la (per estar mancada de poder sobirà), exactament al contrari de l’Estat actual, hereu d’aquella Castella victoriosa, que sí que hi tindria tot el dret, perquè la propietat de l’Estat és un atribut gairebé diví.

  

Segurament, la religió explica per què són percebuts amb diferent dignitat els pobles sotmesos, per una banda, i el poble titular de l’Estat. L’Estat té molt a veure amb la divinitat perquè sempre s’ha atribuït el dret a exercir de forma reconeguda i legal la violència i la venjança, que són pecats i prohibicions pels súbdits. El mateix concepte de venjança és pecaminós (i objecte legal de persecució judicial) perquè sembla una atribució exclusiva de la divinitat, tal com es diu al Deuteronomi, però l’excepció que capgira i eixuga el pecat la deixa molt clara una frase de Kill Bill: "Quan la fortuna et somriu en dur a terme una cosa tan violenta i terrible com una venjança, és una prova irrefutable no només que Déu existeix, sinó que estàs complint la seva voluntat."

  

A qui li pot estranyar, doncs, la prohibició de símbols catalans en esdeveniments esportius,  en base a lleis que prohibeixen signes d’odi? Com ens pot sorprendre l’encausament de víctimes de violació de drets que s’ha atrevit a denunciar la policia?  Quanta gent s’escandalitza a l’oest dels Monegres per la tolerància indecent en vers les agressions nazi-feixistes, fins i tot amb la complicitat dels líders europeus? Si recordeu alguns casos recents especialment escandalosos, les justificacions posteriors han apuntat a l’existència de denúncies ciutadanes contra símbols catalanistes alhora que no havia constància de cap denúncia al jutjat contra els feixistes (“si els Catalans no teniu costum de fer denúncies, és problema vostre”).

  

Tant amb denúncies com sense, el victoriós, el conqueridor, aquell que ostenta aquest instrument divinitzat que és  l’Estat, i que per tant té dret (no escrit, solament implícit i informal) a la venjances vestides de lleis, gaudeix de l’adhesió natural de la població. En canvi, l’adversari, com tots els adversaris, tendeix a ser caricaturitzat amb característiques deshumanitzades: a més de sospitós de perfídia, l’adversari de l’Estat és efímer, és  impotent i ho serà sempre. Els Catalans, no solament som vistos com incapaços, sinó que també ens veuen mancats de cap poder futur, de manera que qualsevol greuge contra nosaltres sempre sortirà gratis.

  

Moltes vegades, la mateixa Història dóna credibilitat a aquestes percepcions de feblesa: quantes vegades hem vist els líders catalans donar la ma a persones que han passat a la Història per haver-nos atacat? Dins el mon del patinatge, hem vist con persones que van votar contra Catalunya per pressions espanyoles aquell 26 de novembre de 2004 a Fresno, han confraternitzat posteriorment amb l’esport i els negocis catalans, com si no hagués passat res. Potser no són gaire catòlics, els Catalans, però posen sempre l’altra galta, i no pas per cristians, sinó per Catalans, és a dir, per pertànyer a un poble percebut com eternament subaltern i que, per tant, no té prou categoria com per ser venjatiu.

  

Quan una “fractura moral” tan injusta roman fossilitzada dins la cosmovisió, tant dels Espanyols com dels Catalans, és normal  que tots aquells que viuen dels nostres diners no tinguin cap por d’atacar-nos. Nosaltres  ho veiem injust, ells  ho veuen radicalment just. Tots plegats ho trobem normal. Són coses de la moral i dels sistemes de creences que els sustenten. És per això que ells (comerciants, polítics, artistes, comunicadors, professionals del dret, funcionaris, els empresaris que han deslocalitzat la seu social de les seves empreses fora de Catalunya, etc.) estan la mar de tranquils, sense cap por de les conseqüències futures (ni econòmiques ni personals) que tindrien dins d’un país normal, atès que atacar  Catalunya  i el catalanisme, sempre surt gratis.

  

Fantassin

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

L’1 d’octubre en la gestació del marc independent català de relacions laborals

Article publicat a llibertat.cat/ diumenge 09/07/2017
https://www.llibertat.cat/2017/07/l-1-d-octubre-en-la-gestacio-del-marc-independent-catala-de-relacions-laborals-39269

És possible un canvi de marc de relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.

El referèndum independentista, tant si és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme, probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de relacions laborals espanyol  a partir de l’assumpció de consciència del nostre dret a la sobirania.

Parlo de “consciència dels drets”, més que  d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els mesos previs a la campanya del referèndum.  És clar que farem campanya, i no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat), però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.

L’assumpció generalitzada de la percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer, fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal  podrà venir –o no– després del 2 d’octubre,  i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.

Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.

Els moviments socials de casa nostra  -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana;  l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.

Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades  per l’anticatalanisme espanyol. Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.

Per part d’aquestes bones persones encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment  i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.

Amb la futura Renda Garantida de Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels  nous equilibris partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària, feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats” potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1 d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.

Fantassin

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

L’hora del xoc de trens també hauria de ser l’hora dels treballadors

Article publicat al Llibertat.cat dissabte 15/04/2017
https://www.llibertat.cat/2017/04/l-hora-del-xoc-de-trens-tambe-hauria-de-ser-l-hora-dels-treballadors-38378

Aquest 25 d’abril probablement començarà la fase del “xoc de trens”. Tal com era previsible, els polítics espanyols no s’han comportat com Europeus sinó que s’han mantingut fidels a la seva tradició. Dins del bàndol imperialista, han avançat les clarificacions dins del PSC fins a uns nivells de baixesa que probablement ja no tenen retorn, i això és molt positiu. En canvi, per la banda dels comuns, malgrat les tensions, s’ha imposat un full de ruta unionista maquillat en la indefinició calculada, que serveix tant per a no fer gaire explícit l’alineament amb l’espanyolisme ranci, com per a mantenir la seva quota electoral entre la població originària de la immigració espanyola que encara rebutja la independència.

D’altra banda, dins les formacions independentistes, han anat emergint les contradiccions pròpies de quan alguns polítics professionals estan més pendents de l’economia personal que de la pàtria, i en aquest sentit, cal valorar molt positivament com les tres principals forces aliades han actuat amb responsabilitat, apagant tots els focs. En canvi, un factor negatiu ha estat la seva inactivitat en l’agitació militant, al menys durant els darrers set mesos: ha estat especialment evident la incapacitat dels partits independentistes d’engegar el gran debat popular constituent, previ al referèndum, i s’ha quasi aturat el procés de penetració en zones de forta immigració espanyola.

A hores d’ara, el taulell d’escacs previ al probable inici de la fase de xoc de trens està prou clarificat: a un costat PP-C’s-PSC amb suports dissimulats dels Comuns, i a l’altre costat CUP-PDCat-ERC;  però fins que no es produeixi la prohibició explícita del TC d’aturar la propaganda pel Referèndum, comptarem no solament amb el PSC i els Comuns, sinó també amb totes les entitats signants del Pacte Nacional pel Referèndum. Quan arribarà el NO definitiu del Govern espanyol, podem suposar que la majoria de les entitats que “demanen poder votar però per a votar no” aturaran la seva pressió pel Referèndum. Tanmateix, hem sabut que l’independentisme abasta al menys el 48% dels Catalans, i per tant la composició independentista dins d’algunes entitats populars suposadament unionistes també es troba a pocs punts de l’hegemonia independentista, si no l’ha sobrepassada ja.

Hauria estat desitjable que la clarificació hagués arribat ja a totes aquestes entitats de la societat civil, i molt especialment, les organitzacions de treballadors i les patronals. Al meu parer, el plantejament de la fase del xoc de trens com un “armistici” entre dretes i esquerres és un error, perquè impedeix que el debat clarifiqui  que la independència és “win-win” (interessa a la burgesia nacional, marginada per l’oligarquia espanyola, i interessa al poble treballador per a destruir un estat capitalista impossible de controlar, i per a bastir-ne un de petit, més accessible i fàcil de controlar des de baix).  

Si volem arranjar  la inacció dels darrers mesos, la incapacitat de penetrar als ghettos espanyols i d’endegar el debat constituent des de baix, els treballadors hauríem de començar, des d’ara mateix, a traslladar als carrers i als llocs de treball, que la Nova República no es fa sola, que si no la fem nosaltres a partir dels nostres interessos, una de dues: o no es farà o la delegarem en polítics professionals en funció dels seus interessos de curta volada. Un Estat del Poble (dels treballadors i de la burgesia nacional), creat des de baix com a eina per a resoldre els problemes dels ciutadans, i amb capacitat per acollir tots els representants de la societat civil i on puguin abordar la solució dels seus problemes.

Cal visualitzar i fer visualitzar un moviment dels treballadors que està destruint estructures parasitàries, tot substituint-les amb una República catalana. Situacions com les dels treballadors del metro de Barcelona que han de fer vaga per a pressionar pel seu conveni, malgrat tenir una alcaldessa teòricament de la seva corda, evidencia la necessitat d’un canvi  d’estructures, però també, i per damunt de tot, que si al Setembre hem d’enfrontar-nos a la covardia dels nostres polítics i a la repressió i la violència del govern espanyol, la millor i més efectiva de les motivacions és un independentisme impulsat pels  interessos democratistes de tots els sectors del poble treballador.  Anem ja cap a la mobilització permanent !

Fantassin

Per a què ha de servir el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya?

Ha de servir per a demostrar que no és útil, que continuem incòmodes, també pot servir per alleugerir el robatori que patim, i servirà també com a dogma i fita d’aquells que es volen sotmesos al veí, i també a aquells altres que de tanta prudència ratllen la traïdoria. Però ja veureu que l’efecte dominant serà el primer, i ho demostrarà el fet de que l’Estatut no deixarà de ser criticat com a font de discriminació en vers els catalans.
Li hem de reconèixer un efecte positiu al procés d’elaboració del nou Estatut: el d’haver generat debat. Segurament no tothom deu estar content d’aquest efecte, perquè hi ha gent que s’ha vist obligada a retratar-se amb afirmacions tan obligades com absurdes, que sonen absurdes les diguis com les diguis.
On he sentit més comentaris amb to absurd ha estat en l’entorn convergent, i on he sentit més lamentacions per haver de dir en veu alta tot el contrari d’allò que es pensa (per disciplina de partit) ha estat en l’entorn socialista.Uns i altres s’han esforçat en amagar evidències. N’hi ha que són tabú, com que l’Estatut, tot i que proclami amb molta pompa drets històrics, és una concessió dels nostres veïns (ja us podeu escandalitzar!), i l’evidència subsegüent de que només ens concediran allò que voldran (llevat que nosaltres tinguéssim força per a obligar-los al contrari, que no és el cas, com se sospita que va passar amb el vigent Estatut basc).
L’altra evidència és que l’Estatut que s’aprovi serà aquell que més s’assembli a l’ideari de les dues formacions majoritàries, PSC i CiU. Encara que els segons tirin pilotes fora, amb l’ajut de l’extrema esquerra independentista, declarant que amb un govern de CiU i ERC s’hauria pogut aconseguir que els nostres veïns haguessin tingut a bé concedir-nos graciosament un estatus de quasi sobirania.
La realitat final –desenganyem-nos- serà la que voldran PSC i CiU. Els socialistes, que a hores d’ara estan creant mala consciència als seus militants catalans pel rebuig -obligat des de Madrid- als "drets històrics". Els convergents, que evidencien més ganes de ser socis del PSC que no pas de fer avenços, ja no en l’autogovern, sinó que ni tan sols en l’extensió de la llengua (i no ho dic solament per la passivitat, dels darrers vint anys, algú ha vist algun convergent intentant parlar en català, malgrat la prohibició, als plenaris congrés espanyol o a l’europeu?).
Per a desgràcia d’uns i altres, l’Estatut no és solament simbolisme, sinó que és un eina que permetria alleugerir la pressió econòmica (les conseqüències del "espoli fiscal", de la manca d’infrastructures i de la incapacitat normativa del govern) una forta pressió que recau no solament damunt els treballadors, sinó també sobre els empresaris. Per tant les forces econòmiques i socials també pressionen als partits per tal que s’aprobi l’Estatut amb el màxim de poder per a Catalunya. Així doncs, això que en la pràctica és una graciosa concessió dels nostres veïns, ha de complir uns expectatives independentment dels interessos de CiU i PSC.
Torno a la pregunta de l’enunciat: Per a què ha de servir l’Estatut?
Per als que tenen l’última paraula, convergents per una banda i l’estat espanyol (vull dir l’encarregat de fer les rebaixes a Catalunya, és a dir, el PSC) per l’altra, el nou Estatut ha de ser allò màxim a què és pot aspirar, perquè no hi ha vida fora d’Espanya. Per a les forces econòmiques ha de ser una mica d’oxigen. (els qui deriven del revolucionarisme tercermundista diuen que "quant pitjor millor", i que quant més escanyats més fort ens rebel·larem; en canvi un amic de Tolosa m’explica que és tot el contrari, quan el país s’empobreix també perd consciència).
Per a l’independentisme l’Estatut ha de servir per a demostrar que amb les màximes atribucions que permet la Constitució, els catalans continuem estant discriminats en relació a estats més petits que nosaltres, com Hongria, Dinamarca, Lituània o Malta, i fins i tot, en relació a Euskadi.
En resum, ha de servir per a constatar com cau pel seu propi pes aquella frase de Zapatero a Puigcercós al Debat d’Investidura, presagiant que, de tan còmodes, ja no sentiríem la necessitats de reclamar la independència. Que els convergents ja no podran justificar-se dient que la Constitució permet més coses i són els governs els que interpreten restrictivament. Que no quedarà altra sortida...

Del QUEBEC a CATALUNYA: A Monistrol em "criden" en espanyol

M'ha frapat el comentari d'aquest turista (http://quebec-catalunya.blogspot.com/2005/06/monistrol-em-criden-en-espanyol.html), perquè en comptes de crear-me vergonya aliena, m'ha creat vergonya pròpia del propi país. Jo també parlo francès i italià, i també m'he trobat amb aborígens d'aquelles terres comentant com els català els semblava una barreja d'aquells dos idiomes, i que el veien en canvi molt allunyat de l'espanyol. Però, que es vegi això des de fora i en canvi, des d'aquí, a sobre de no veure-ho, que ens dediquem a parlar als turistes "més fort" en espanyol, a veure si així ens entenen, no només va més enllà de la ignorància, la diglòssia i l'autoodi, sinó que és simplement fer el ridícul, i no crec que el nivell educatiu sigui excusa.

Todos los catalinos seis amigos de los moros

Ja sé que tots els taxistes són unes bellíssimes persones, però a tot hi ha excepcions i ja fa unes dies que n’ensopego unes quantes d'interessants. Avui n’he abordat un que estava llegint el Mundo. De sobte a mig viatge m’explica que “el gobierno está pagando la construccion de todas las mezquitas y seguro que no darían un duro para una iglesia cristiana”.

Li explico que he llegit que, més que el govern, podria ser que fos el rei d’Aràbia qui ajuda en part a la construcció d’alguna mesquita, i de pas li pregunto com sap ell que jo no sóc també àrab.

Diu que m’ho ha notat en l’accent, i a continuació continua carregant contra el govern perquè “ha dado órdenes de que los extranjeros sean los primeros en el médico, en subvencionarles los trabajos, en todo...”.

Li explico que ningú no fa res a canvi de res i a continuació li pregunto que què guanyaria el govern fent això. Ell em respon que “los votos”. No ho entenc, si fos veritat el govern no guanyaria vots sinó que els perdria.

Ell amb aire de gran coneixement de la qüestió m’explica que “está previsto que todos los extranjeros puedan votar en poco tiempo”.

Tot i així, li dic, el govern perdria potser trenta milions de vots a canvi de guanyar un milió de vots estrangers. A més, avui dia els únics estrangers són els marcians –de moment-, de la mateixa manera que ja ningú considera forasters als nostres avantpassats que van arribar d’Andalusia o d’altres llocs fa anys.

-Ya me imaginaba yo. Usted és otro catalanufo. Todos los catalinos (es refereix als que parlen català) sois amigos de los moros. Siempre, siempre, siempre el que acaba comparando los españoles con los moros es alguien que habla catalán. Pues sepa que los españoles tenemos todo el derecho en Cataluña, más que muchos catalanes...

Li responc explicant-li que jo parlo espanyol, de la mateixa manera que estic segur que ell parla també català.

-Pues no, yo no se hablar catalán. Y uno que habla catalán es que es de familia catalana, y esos son los amigos de los moros porque sus pensáis que a los moros los podréis dominar ya que no habéis podido dominar a los castellanos...!

Pitjor per a ell, sempre deixo propina i la que li hauria tocat a ell l’hi vaig donar a un que feia malabarismes vestit de punky.

En fi, això no és res, un dia em vaig trobar amb un que, tot excitat, va estar explicant-me que l’havia deixat la dona, i m’ho explicava girat cap a mi, sense mirar al davant mentre conduïa.

Quina por!!!

M'agrada el cinema anglo-saxó

A la feina em sento al marge en temes de cinema. Deuen ser tots molt intel·lectuals, de segur més que jo, i els agraden els rotlles lacrimògens... com si no hi hagués prou pena en la realitat més immediata! A més, quan els demano orientació, em recomanen pel·lícules espanyoles! Alguna vegada també m'han recomanat una novel·la en català.

La veritat és que els meus gustos, a part dels assajos, es limiten al thriller anglosaxó, la novel·la de misteri anglosaxona i les series anglosaxones (quina sort que a nivell familiar són criteris plenament compartits!). No m'atrau el cinema català i no suporto el cinema espanyol ni la novel·la espanyola. I no crec pas que sigui com a causa de cap colonialisme cultural, perquè jo he estat educat en la cultura espanyola i el fet de descobrir l'anglosaxona ha estat una troballa i un alleugeriment.

S'ha de reconèixer la mestria. I és lògic que els mestres siguin els que tenen més experiència i més habilitat (per les causes que sigui), i aquests, de moment, són els anglosaxons.

Per contra, veig en aquells que s'aboquen a "tot allò en espanyol" un dissimulat nacionalisme que deu tenir el seu origen en Unamuno i en la pèrdua de Cuba a mans dels ianquis, o també en la influència francesa anti-anglesa.

Tant de bo que el temps doni coneixements i experiència a les arts catalanes, però també a les franceses i a les espanyoles, per a que millorin i es facin atractives, però per mèrits propis, no per adhesions xovinistes.

Quin era el grup català de rock que feia un elogi de la producció artística dels ianquis i la tornada deia "què collons els donen per ser així"?