La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

Article publicat a Llibertat.cat dilluns 04 de setembre de 2017: 
https://www.llibertat.cat/2017/09/la-contra-2017.-els-contrarevolucionaris-l-any-de-l-alliberament-de-catalunya-39740

Les xifres sobre els guanys potencials de la independència de Catalunya fa temps que estan sobre la taula i encara no les ha pogut desmentir ningú, com tampoc la seva dimensió revolucionària. Fins i tot, aquells pocs grups patriòtics espanyols que s’emboliquen en la bandera obrerista (els sindicats sucursalistes i també alguns partits esquerranistes) ja estan abandonant el contra-argument de “prioritzar la recuperació dels drets socials”, com a rèplica a l’independentisme,  degut a que, fins i tot els patriòticament contraris a la independència reconeixen que, en el pitjor dels cassos, l’economia d’una Catalunya lliure farà que siguin inevitables els avenços en drets socials.

Sempre que  s’està gestant una revolució es produeix una clarificació gradual que va polaritzant els interessos enfrontats. A la llum d’una percepció marxista, no són pas les etiquetes sinó “a qui afavoreix el canvi” allò que polaritza  els blocs enfrontats.  Tanmateix, sempre hi ha hagut alguna gent que, fent ostentació de l’etiqueta marxista, ha fet precisament tot el contrari: afavorir objectivament l’enemic. Alguns dels que han viscut i viuen de criticar la dreta són els mateixos que avui, malgrat evitar aparèixer a les fotos del bracet del PP,  estan esdevenint còmplices de facto de la pitjor de les oligarquies.

Sempre ens quedarà el dubte de saber quins són els interessos reals d’aquests grups contrarevolucionaris que enarboren la bandera revolucionària: Potser tot deriva de fonamentalismes malentesos, esquematismes infantils i empanades mentals? Són les Agendes-B (interessos personals relacionats amb el sou, la hipoteca o la covardia dels seus dirigents)? Prioritzen alguna mena de pulsió supremacista espanyola inconscient? Estan manipulats i teledirigits mercès a infiltracions per part d’agents de l’Estat?

Tant si es tracta d’una acció encoberta de l’Estat enemic com si respon a causes endògenes, o a combinacions malaurades, ja vam sofrir la seva acció tres dècades enrere, quan s’impedí que l’independentisme català adoptés una estructura semblant a la fórmula –d’influència soviètica per a les revolucions nacionals- de l’Esquerra Abertzale d’Euskadi (fòrmula que es basava en un Front policlassista anomenat Herri Batasuna dirigit pel bloc KAS). Malauradament, l’èxit contrarevolucionari va abocar l’independentisme català al joc autonomista espanyol durant 20 anys, fins que el errors dels partits espanyols, amb el “cepillado” de l’Estatut, l’han revifat des de 2006.

En tot cas, el fenomen de veure actuar a la contra els que fins llavors semblaven a favor ja ve de lluny. En la seva vessant esquerranista, hem vist durant la Guerra Freda com “la Contra Intel·lectual” (grups amb poca transcendència degut al seu caràcter residual) criticava les revolucions d’alliberament nacional (generades a partir d’aliances policlassistes entre els comunistes prosoviètics i les burgesies nacionals) acusant-les d’estar mancades de puresa proletària. El paper dels contrarevolucionaris esquerranistes (i també dels militants dels partits d’esquerra de la metròpoli imperialista residents en aquelles colònies), en oposar-se a la independència amb arguments puristes, fou –per omissió- el d’afavorir objectivament els interessos oligàrquics imperialistes.

Potser l’exemple que li ha donat més claredat al fenomen de “la Contra” ha estat el del famós Comandante Cero de la revolució d’alliberament nacional nicaragüenca. Explícitament, ell no criticava la necessitat de l’alliberament nacional, solament “criticava els errors que posaven en perill el procés revolucionari”, i en concret que “el líder revolucionari Daniel Ortega s’estava oblidant de la classe obrera”. A partir d’aquí, tots els avenços socials que estava impulsant la recentment alliberada pàtria de Sandino –projectes impossibles en un context de robatori i corrupció com l’anterior- es veieren aturats per la guerra contrarevolucionària que menaren conjuntament Eden Pastora i els ex-membres de la Guardia Nacional Somozista, casualment amb un cert finançament provinent dels USA. 

Amb els anys, la Història esdevé un jutge fred i les emocions, la sang i les pèrdues d’aquelles victòries frustrades perden dramatisme, esdevenint solament frases i nombres. Després de tant de sofriment, a Nicaragua el Comandante Cero i el cardenal Obando, quan ja no han trobat cap modus vivendi millor alternatiu, han decidit esdevenir grans amics de Daniel Ortega i dels avantatges del sandinisme, vulgars caricatures actuals del tema que ens ocupa.

També a Cuba, a Vietnam i a Algèria, els contrarevolucionaris hauran passat a l’oblit o s’hauran convertit en caricatures. Això mateix també succeirà a Catalunya: les generacions futures segurament no recordaran els noms de la Contra durant la revolució independentista iniciada el dia 1 d’octubre de 2017, però, nosaltres sí que els veurem properament: amagats darrere de frases anti-PP i d’apel·lacions a un futur utòpic,  però aliats objectivament amb l’oligarquia espanyola en l’intent d’impedir el trencament de l’Estat capitalista espanyol.

Fantassin

Vull ser lliure, ara mateix

Vull ser lliure, ara mateix
Article publicat a llibertat.cat dissabte 20 de maig de 2017

https://www.llibertat.cat/2017/05/vull-ser-lliure-ara-mateix-38725

“No puedo entender que os comparéis con los esclavos negros, no es sólo insultante sino absurdo, porque vosotros sois libres, y muy libres,  y lo que reivindicáis  es vencer, y recobrar riqueza, y territorio, y que vuelva a ser  rica y plena la Cataluña  triunfante, como este Arco del Triunfo...”. Estic davant del TSJC, atenent les preguntes d’algunes turistes que a les 08:30 hores  se senten encuriosits de veure 200 jubilats cantant (https://www.instagram.com/p/BT_1isulABC/) espirituals negres:

“…Vull ser lliure, vull ser lliure,

vull ser lliure, ara mateix, ara mateix.

I abans de ser un esclau

enterreu-me sota el fang

i deixeu-me viure en pau i llibertat.

Prou segregació, prou segregació,

prou segregació, ara mateix, ara mateix…”

després que han acompanyat, i ara esperen que surtin, els membres de la Mesa del Parlament de Catalunya que aquest divendres 12 de maig estan sent interrogats per la Justícia Espanyola per haver permès la Llibertat d’Expressió dels Diputats Catalans.

Avui tampoc no tinc temps d’explicar la realitat de Catalunya a tothom que s’apropa, i de preguntes en fan moltes, com  per exemple: “per quina raó només hi ha jubilats en aquest acte?”. Això em fa pensar en aquella proposta que de vegades ha apuntat en Junqueras  sobre la possibilitat de fer una vaga general independentista. Probablement seria  tan minsa com totes les vagues generals convocades pels abertzales a Euskadi, i per tant faria menys pressió damunt l’administració que una vaga dels funcionaris que atenen les persones. Per contra, el tema de les cançons de resistència i de lluita m’està servint  com a fil conductor per a il·lustrar alguns d’aquests turistes sobre la Història de greuges i agressions sofertes pels Catalans, i que la identificació amb himnes d’altres temps i latituds és deu  a que totes les revoltes beneficien el conjunt de la humanitat. Al final, acabo assenyalant que la revolució que està menant Catalunya és la més important de l’Europa del segle XXI.

“Si és així, com dius, per què  aquesta revolució  tan important no està cohesionant el subjecte revolucionari  (no sols aquests 200 jubilats sinó també  persones d’arreu, al carrer, als bars, a les muntanyes) de la mateixa manera que nosaltres vam fer a Itàlia amb els cants de Verdi?“– em qüestiona un altre turista. Touché! Més tard, he estat reflexionant  sobre aquest tema i he de reconèixer que no he estat capaç de trobar explicacions que m’hagin satisfet, perquè llevat de la consigna “in-inde-independèn-cia”,  és veritat que els càntics del procés (des de l’himne nacional fins a l’ús reduït de cançons dels anys vuitanta, passant pel Cant de la Independència en veu de Núria Inglés), no responen al fenomen cultural que sembla habitual dels  moments històrics com el nostre. 

Mancat d’explicacions que em satisfacin però capficat en trobar-les, he implementat una petita andròmina per ajudar-me: un grup de facebook (https://www.facebook.com/groups/294978427619376/) on espero que els amics d’arreu  compartiran cançons revolucionàries amb les quals ens sentim identificats, malgrat viure a l’altra banda del mon. No sé pas si en traurem d’entrellat de si hi ha una relació causa-efecte entre les capacitats de sacrifici i de combat de les lluites que generen càntics i les que no, o  sobre les possibilitats d’èxit d’unes i altres... però, al menys, escoltant aquestes himnes, gaudirem  de la unió emocional amb processos llibertaris que, malgrat estar allunyats en el temps i la geografia, són part de tots nosaltres, com el   “...vull ser lliure...” que canten els jubilats en front del TSJC, fent d’aquest espiritual negre una expressió de l’independentisme català. I qui sap si també aquestes cançons  revolucionàries (coreanes, zapatistes, nord-americanes, de resistència francesa, basques, bretones, kurdes, etc)  ens acabaran inspirant en  la nostra lluita...

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Certains confondent encore la géostratégie avec les attitudes de solidarité ou d’angélisme par rapport à l’occitanophilie catalane. Il y en a même qui s’embarquent dans des confrontations qui s’adressent plus au voisin qu’à Paris (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72 ). Notre revendication de l’Occitanie ne relève pas seulement de la solidarité internationaliste mais de « notre » revendication dans le contexte du territoire historique qui nous a façonné. Ce n’est pas dans un sens impérialiste mais dans le sens traditionnel, confédéraliste et souverainiste qui nous caractérise depuis le Ve siècle.

Nous avons vu comment cette pratique a servi pour trouver des appuis pour les Catalans (alors que nos ennemis se sentent menacés de pertes supplémentaires de territoire qui s’ajouteraient aux décolonisations précédentes) et comment ces stratégies créent souvent des cycles d’action-réaction-action : l’Espagne et la France agissent de manière agressive de peur que ces territoires périphériques, à l’origine de langue catalane ou occitane, n’établissent des liens avec la Catalogne.  Les mesures de répression contre la langue ou l’identité ont provoqué des réactions de la part des autochtones qui  contribuent à des avancées dans la conscience nationale.

Dans les années 80 et 90, beaucoup de Catalans ont également condamné la revendication catalane sur Perpignan et Alicante et dernièrement, on nous a dit "vous voyez que nous avions raison, pendant que nous revendiquions des zones éloignées du cadre de la Generalitat de Catalogne, vous ne faisiez que créer des problèmes stériles comme l’anticatalanisme mais au final toute la politique (le Processus, le référendum …) a été réduite à la région de Catalogne au sens strict du terme ». Cependant, en marge des paris espagnolistes ou francistes qui ont caractérisé certains autochtones de la périphérie, la réalité c’est que la revendication constante des Pays catalans a provoqué suffisamment de conscience et de réactions, à Perpignan comme à Alicante qui se traduisent en appuis à l’indépendance du Principat, ainsi que la perspective, si utopique soit-elle, d’un futur espace territorial commun (culturel, administratif, étatique) que nous ne pouvons pas dédaigner.

Il se passe la même chose pour la revendication de l’espace occitano-catalan : nous créons des stratégies qui peut-être ne porteront des fruits que dans un siècle mais que nous ne pouvons pas dédaigner, de la même manière que nous ne le faisions quand nous indépendantistes (les trois pelés que nous étions il y a 40 ans) nous déplacions de Perpignan à Alicante pour une action de renationalisation qui nous a menés aujourd’hui aux portes de l’autodétermination du Principat. Même si d’entrée cela peut nous paraître peu utile, peu urgent, pas indispensable, voué à l’échec, susceptible d’être remis à plus tard … l’Occitanie fait partie de nous et personne de censé ne renonce à une partie de lui-même.

Fantassin

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

Traduit du catalan par JP Hilaire

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

FANTASSIN MANEL.  Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.

Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com  aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la  llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.

També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.

Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable…  Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Demanar perdó als Catalans

Demanar perdó als Catalans
Article publicat el 17/03/2016 a http://www.llibertat.cat/2016/03/demanar-perdo-als-catalans-34351

No sé si el concepte de “perdó” pertany a la religió o és sols la refomulació, adaptada al cristianisme, d’un mecanisme d’equilibri present en la societat des del seus inicis. No tinc coneixements de filosofia (i potser algú em dirà que desvariejo) però no veig el “perdó” tan allunyat de la “llei del talió”, de l’autocrítica marxista i de qualsevol estratègia que cerqui el reconeixement dels errors o les malifetes com a  fórmula per aturar les espirals destructives, reequilibrant les relacions personals amb la pau necessària per a fer funcionar novament la societat.

Per la banda del “talió” (igualtat), les reparacions de guerra s’han donat no fa pas tant, amb grans deportacions de població alemanya que foren qualificades com “equitatives” (argumentant que moltes persones poloneses també foren expulsades de les seves llars). Pel que fa a l’autocrítica marxista, tot i que no pot confondre’s amb la penitència catòlica, són innegables els punts que tenen en comú. I ja centrant-nos en la necessitat del “reconeixement de culpa” com a base prèvia d’un perdó necessari per a la normalització de les relacions, tenim exemples polítics coneguts: el govern dels USA va disculpar-se oficialment per haver confinat en camps de concentració els ciutadans americans d’ascendència japonesa i els va pagar reparacions;  i molt recentment, el govern de Japó ha reconegut els abusos sexuals comesos pels seus soldats contra les ciutadanes coreanes, manifestant públicament la vergonya, la culpa i la indignitat que ha tacat la Història de la nació i el poble nipons.

 Des d’aquest punt de vista, són coneguts els casos on la manca del reconeixement de culpa ha impedit la ressolució de conflictes que han afectat el mateix culpable, i que no s’han solucionat fins que el nivell d’afectació s’ha fet insostenible atès que li causava més perjudicis que el mateix reconeixement. És el cas dels crims pedòfils que han esquitxat l’Església Catòlica, dels crims alemanys en època de Hitler, de l’esclavatge sexual de dones coreanes per part del Japó, etc. En l’extrem contrari tenim l’esclavatge africà i els crims contra els pobles originaris americans o la negativa turca a reconèixer el genocidi armeni i l’ocupació d’Armènia occidental i de la meitat del Kurdistan.

Quan la injustícia  s’empara en la Llei, es bunkeritza a uns nivells vergonyantment dramàtics: la Justícia britànica  va represseliar greument el pare de la informàtica, Alan Turing, per ser homosexual, fins que va morir; ara que s’ha sabut que Turing va salvar desenes de milers de vides per haver descodificat el sistema d’encriptació  de missatges alemanys durant la Segona Guerra Mundial, vosaltres creieu que  el Regne Unit ha demanat perdó? Doncs no, allò que ha fet la Corona Britànica ha estat perdonar-lo a ell pel seu delicte d’homosexualitat. En aquesta dicotomia entre Llei i Democràcia, els Catalans ja estem cansats d’haver-nos de justificar citant la desobediència de Rosa Parks o la restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1977. En canvi, a Euskadi ja no se sent condemnar la violència “vingui d’on vingui”, de manera que sembla que han acceptat les lleis d’ocupació com a frontera entre el bé i el mal.

Aquestes reflexions m’han arribat després d’haver escoltat el jutge Santi Vidal proposar  “una confederació d’Estats ibèrics”. Jo no veig que tingui cap sentit com a proposta inicial, com tampoc n’hauria tingut a Europa la lliure associació  d’Estats sense els reconeixements de culpa pertinents de tots els bàndols. Si hem de col·laborar amb els veïns no ho farem pas des d’una relació d’indígenes jutjats per lleis colonials sinó des de la igualtat. Potser primer haurem de disculpar-nos per la invasió catalana de Madrid de 1706, però el Govern Espanol haurà de demanar perdó als Catalans per totes i cada una de les viles massacrades, assassinats polítics com el del general Moragues, la repressió de Franco en tant que anticatalana, el magnicidi del President Companys, l’expoli econòmic des de 1714 (amb les indemnitzacions pertinents), els intents per destruir la llengua, la unitat i la identitat catalanes,  i fins les malifetes amb les quals han boicotejat el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

Recordant Santi Brouard aquell 20-N

Recordant Santi Brouard aquell 20-N
Article publicat el 20/11/2015 al Diari Gran del Sobiranisme
http://diarigran.cat/2015/11/recordant-santi-brouard-aquell-20-n/

FANTASSIN MANEL. Avui és un dia de trist record, l’aniversari de l’assassinat de Santi Brouard. Me l’havia presentat pocs mesos abans el Joselu Cereceda davant l’ajuntament de Bilbo, juntament amb l’Oriol Martí. El Santi i l’Oriol, anys després de la mort del primer, encara haurien de tenir molt més en comú per les causes de la repressió soferta, però això ja és una altra història. Encara em ve al present el sentiment de camaraderia patriòtica i comunista en aquella breu encaixada de mans i en les paraules de suport internacionalista que intercanviàrem.

Mig any més tard, recordo sentir-me unit al sentiment de la població de Bilbao que va omplir els carrers en homenatge i condemnant aquell vil crim d’Estat comès dins la consulta pediàtrica del Santi Brouard. Vaig escoltar desenes de declaracions de veïns escandalitzats, alguns dels quals es confessaven contraris a l’independentisme del líder de HASI,  però deien que n’admiraven la professionalitat així com la seva tasca municipal.

José Amedo, Rafael Masa i Luis Morcillo van ser absolts per manca de proves però fa dos anys aquest darrer se’n va declarar coautor en una entrevista a El Mundo, reconeixent haver cobrat tres milions de pessetes per matar Brouard. Rafael López Ocaña ja havia reconegut la seva autoria l’any 2005 a Tele5, assenyalant que el suposat inductor d’aquell atemptat era l’ex-tinent coronel de la Guardia Civil, Rafael Mas i també que el polític que presumptament havia finançat el crim havia estat el llavors director de la Seguretat de l’Estat, Julián Sancristóbal.

(http://web.archive.org/web/20051207025457/http://www.informativos.telecinco.es/dn_16691.htm)

Recordem el Santi Brouard en un moment que el poble de Catalunya desconfia molt conscientment d’un Estat que es reafirma públicament en dir que no renunciarà a cap instrument per negar el dret dels Catalans al seu alliberament.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
Article publicat el 16/11/2015 a  Llibertat.cat 
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069

“-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi. 

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.

EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 4/9/2015

http://diarigran.cat/2015/09/el-paper-patriotic-de-esquerres-davant-les-plebiscitaries-2015/

FANTASSIN  MANEL.   Cal valorar que en un context crucial com el de 2015, les esquerres catalanes, que foren les creadores de l’independentisme modern ja fa prop de mig segle, han demostrat empenta i responsabilitat, arrossegant una bona part del centredreta vers el trencament de l’Estat capitalista Espanyol i transversalitzant l’independentisme; distribuïdes en dues candidatures: ERC dins la central i la CUP amb llista pròpia, estan exercint amb coherència el seu paper.

En canvi, les “Esquerres Espanyoles a Catalunya” (ICV, EUA, PSC) han acabat defensant l’Estat capitalista Colonialista Espanyol aliant-se amb la dreta cavernària al voltant del NO a la independència el 27S. El paper d’aquests darrers  no ha sorprès els lluitadors independentistes, coneixedors de les lluites d’alliberament nacional que han caracteritzat el segle XX, però sovint confonen molts ciutadans menys versats en història.

Aquesta setmana, membres  dels corrents partidaris de la independència d’ICV, EUiA, CCOO, la UGT i Unió de Pagesos que van decidir aquest estiu formar l’Acord d’Esquerres per a la República Catalana (AExRC), han promogut el manifest “Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure“. No cal dir que la polarització patriòtica de la campanya electoral l’ha convertit ja d’entrada en un brindis al sol.

Patriotisme i esquerra van tan indisolublement unides que no han sorprès mai les declaracions patriòtiques de Pablo Iglesias i de Podemos en general. El patriotisme és una condició del poble, els traïdors són els que es venen la pàtria per quatre duros, i des de la Revolució Francesa és paper de l’esquerra denunciar-ho. L’explicació de per què l’esquerra colonial pot aliar-se amb l’Estat capitalista per aixafar els pobles sotmesos no cal cercar-la enlloc més que en el propi patriotisme. Així de simple. I un bon exemple d’això pot ser el paper del PCF durant la Guerra d’Algèria.

El 15 de febrer de 1958, el Federació Francesa del FLN van publicar un document titulat “El PCF i la revolució algeriana”, on s’acusava l’esquerra colonialista de trair els principis de l’internacionalisme i de consentiment incondicional a la lluita antiimperialista dels pobles sotmesos. S’hi assenyalava que fins i tot en 1956 – és a dir, dos anys després de la insurrecció nacional algeriana- el PCF continuava reclamant el manteniment d’Algèria pels Francesos. N’hi va haver que ho van atribuir a la poca fermesa ideològica, l’esperit d’oportunisme o la vacil·lació en un context complicat. Tanmateix, al meu parer fou una simple motivació nacionalista que barrejava les complicitats transversals colonialistes amb la reacció patriòtica francesa front l’hegemonia americana.

La resistència a l’imperialisme americà passava per la repressió dels pobles sotmesos. Maurice Thorez ho justificava dient que el dret al divorci no implica l’obligació de divorciar-se. Si abans de la segona guerra mundial calia la unitat per fer front al feixisme, ara continuava sent necessari per fer front l’imperialisme americà. La conclusió dels algerians fou que aquell proletariat revolucionari que havia guanyat la independència als alemanys, quan confrontava el seu patriotisme amb els altres imperialistes, alemanys i anglesos, mai abandonava l’esquema de la superioritat colonial, exercint en realitat d’opressor des de la transversalitat en connivència dissimulada amb la dreta més ferotge.

Traslladant les reflexions novament a casa nostra, crec que les bones intencions del Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure xoquen i xocaran amb una confrontació de patriotismes. Al meu parer, la clarificació vindrà amb l’extinció de les esquerres espanyoles a Catalunya quan els seus militants s’incorporin majoritàriament a les esquerres catalanes (en essència ERC i CUP).

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

100 anys del Genocidi Armeni oblidat

100 anys del Genocidi Armeni oblidat
Article publicat a Llibertat.cat 16/02/2015
http://www.llibertat.cat/2015/02/100-anys-del-genocidi-armeni-oblidat-29768

Diu que Adolf Hitler va invocar el Genocidi Armeni, executat sols un quart de segle enrere, per proclamar que la “solució final”, en l’obsessió antisemita alemanya, seria igualment oblidada. La Història  no ha reconegut Hitler com a futuròleg però li ha donat la raó en la descripció de la injustícia que el món ha comès en vers un dels més importants pobles de l’antiguitat, avui reduït al seu refugi postsoviètic, que no arriba als trenta mil kilòmetres quadrats i amb menys de tres milions d’habitants. No sé pas si l’actual República d’Armènia, que  va poder acollir una part dels supervivents de les matances de 1915, serà capaç d’organitzar una commemoració prou digna del centenari, ateses les dificultats polítiques i econòmiques que caracteritzen aquell país, però entenc que la història d’aquell genocidi ja és patrimoni de tots els pobles en lluita, entre els quals, el català. Tenim l’obligació moral de  participar i fins d’impulsar accions que reivindiquin el reconeixement internacional d’aquella atrocitat, el pagament d’indemnitzacions per part dels culpables i la restitució del seu territori nacional.

L’antiga Constantinoble grecocristiana s’havia caracteritzat per les seves massacres internes. D’entre tantes, tingué molta anomenada la matança de 60.000 Venecians, Genovesos, Pisans i Amalfitans  l’any 1182. Arribats els Turcs, la rebatejada Istambul no seria cap excepció i l’any 1896 hi hagué una matança terrible d’Armenis, continuació de la de dos anys enrere a mans dels Kurds, sumant 300.000 assassinats. Malgrat que l’imperi Otomà era una entitat política pluriètnica i plurireligiosa on els Armenis estaven reconeguts i respectats per la Constitució, anomenats “Millet-i Sadıka” ("nació lleial"), el règim autocràtic d’Abdul Hamid II, en connivència amb els democratitzadors “Joves Turcs”, va dur a terme el genocidi l’any 1915 amb l’excusa d’estar lluitant contra la sublevació separatista d’una milícia armènia recolzada pe Rússia.

El modern independendentisme català dels anys vuitanta expressà sovint la seva solidaritat amb la lluita armènia de la diàspora, i Catalunya ha reivindicat  el reconeixement internacional del Genocidi Armeni, que la majoria del mon (començant per Israel i Espanya) els ha negat. El Parlament de Catalunya, en la seva Ressolució 626/VIII, de 26 de febrer de 2010, reconeixia que “els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921 tenen la consideració d’un veritable genocidi, d’acord amb la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i el càstig del crim de genocidi”.

Personalment, he conegut força armenis de la diàspora, i també de l’Armènia actual. Curiosament, he percebut menys autoestima en els darrers. Fa poques setmanes, un d’ells, originari d’Erevan i immigrat a Barcelona, em deia: “vam ser el bressol de la humanitat i hem esdevingut un poble escarmentat i parapetat entre enemics”, i afegia: “el triomf sobre els ‘turcoides’ (es referiex a Azerbaidjan) en la guerra de l’Alt Karabak no ens ha deslliurat de la por, la ineficàcia i la corrupció política”.

En canvi, d’altres Armenis de la diàspora francesa i americana que vaig conèixer  a principis dels anys vuitanta, m’havien mostrat major orgull i contundència, prometent la recuperació del Mont Ararat, tot i apel·lar a la venjança per la sang vessada. Uns i altres, però, coincideixen en un cert fatalisme, el d’haver-se d’acontentar amb un país extremadament retallat i envoltat d’enemics. Tanmateix, allò que potser els dol més  que la pròpia sang vessada és la traïció de pobles que també han hagut de lluitar per la seva llibertat però que ara miren cap a un altre costat. No hauria de ser aquest el cas dels Catalans; crec que estem obligats a expressar les nostres màximes expressions de solidaritat coincidint amb els 100 anys d’aquell crim.