Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Infiltració enemiga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Infiltració enemiga. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de setembre del 2017

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

La Contra 2017. Els contrarevolucionaris l’any de l’alliberament de Catalunya

Article publicat a Llibertat.cat dilluns 04 de setembre de 2017: 
https://www.llibertat.cat/2017/09/la-contra-2017.-els-contrarevolucionaris-l-any-de-l-alliberament-de-catalunya-39740

Les xifres sobre els guanys potencials de la independència de Catalunya fa temps que estan sobre la taula i encara no les ha pogut desmentir ningú, com tampoc la seva dimensió revolucionària. Fins i tot, aquells pocs grups patriòtics espanyols que s’emboliquen en la bandera obrerista (els sindicats sucursalistes i també alguns partits esquerranistes) ja estan abandonant el contra-argument de “prioritzar la recuperació dels drets socials”, com a rèplica a l’independentisme,  degut a que, fins i tot els patriòticament contraris a la independència reconeixen que, en el pitjor dels cassos, l’economia d’una Catalunya lliure farà que siguin inevitables els avenços en drets socials.

Sempre que  s’està gestant una revolució es produeix una clarificació gradual que va polaritzant els interessos enfrontats. A la llum d’una percepció marxista, no són pas les etiquetes sinó “a qui afavoreix el canvi” allò que polaritza  els blocs enfrontats.  Tanmateix, sempre hi ha hagut alguna gent que, fent ostentació de l’etiqueta marxista, ha fet precisament tot el contrari: afavorir objectivament l’enemic. Alguns dels que han viscut i viuen de criticar la dreta són els mateixos que avui, malgrat evitar aparèixer a les fotos del bracet del PP,  estan esdevenint còmplices de facto de la pitjor de les oligarquies.

Sempre ens quedarà el dubte de saber quins són els interessos reals d’aquests grups contrarevolucionaris que enarboren la bandera revolucionària: Potser tot deriva de fonamentalismes malentesos, esquematismes infantils i empanades mentals? Són les Agendes-B (interessos personals relacionats amb el sou, la hipoteca o la covardia dels seus dirigents)? Prioritzen alguna mena de pulsió supremacista espanyola inconscient? Estan manipulats i teledirigits mercès a infiltracions per part d’agents de l’Estat?

Tant si es tracta d’una acció encoberta de l’Estat enemic com si respon a causes endògenes, o a combinacions malaurades, ja vam sofrir la seva acció tres dècades enrere, quan s’impedí que l’independentisme català adoptés una estructura semblant a la fórmula –d’influència soviètica per a les revolucions nacionals- de l’Esquerra Abertzale d’Euskadi (fòrmula que es basava en un Front policlassista anomenat Herri Batasuna dirigit pel bloc KAS). Malauradament, l’èxit contrarevolucionari va abocar l’independentisme català al joc autonomista espanyol durant 20 anys, fins que el errors dels partits espanyols, amb el “cepillado” de l’Estatut, l’han revifat des de 2006.

En tot cas, el fenomen de veure actuar a la contra els que fins llavors semblaven a favor ja ve de lluny. En la seva vessant esquerranista, hem vist durant la Guerra Freda com “la Contra Intel·lectual” (grups amb poca transcendència degut al seu caràcter residual) criticava les revolucions d’alliberament nacional (generades a partir d’aliances policlassistes entre els comunistes prosoviètics i les burgesies nacionals) acusant-les d’estar mancades de puresa proletària. El paper dels contrarevolucionaris esquerranistes (i també dels militants dels partits d’esquerra de la metròpoli imperialista residents en aquelles colònies), en oposar-se a la independència amb arguments puristes, fou –per omissió- el d’afavorir objectivament els interessos oligàrquics imperialistes.

Potser l’exemple que li ha donat més claredat al fenomen de “la Contra” ha estat el del famós Comandante Cero de la revolució d’alliberament nacional nicaragüenca. Explícitament, ell no criticava la necessitat de l’alliberament nacional, solament “criticava els errors que posaven en perill el procés revolucionari, i en concret que “el líder revolucionari Daniel Ortega s’estava oblidant de la classe obrera”. A partir d’aquí, tots els avenços socials que estava impulsant la recentment alliberada pàtria de Sandino –projectes impossibles en un context de robatori i corrupció com l’anterior- es veieren aturats per la guerra contrarevolucionària que menaren conjuntament Eden Pastora i els ex-membres de la Guardia Nacional Somozista, casualment amb un cert finançament provinent dels USA. 

Amb els anys, la Història esdevé un jutge fred i les emocions, la sang i les pèrdues d’aquelles victòries frustrades perden dramatisme, esdevenint solament frases i nombres. Després de tant de sofriment, a Nicaragua el Comandante Cero i el cardenal Obando, quan ja no han trobat cap modus vivendi millor alternatiu, han decidit esdevenir grans amics de Daniel Ortega i dels avantatges del sandinisme, vulgars caricatures actuals del tema que ens ocupa.

També a Cuba, a Vietnam i a Algèria, els contrarevolucionaris hauran passat a l’oblit o s’hauran convertit en caricatures. Això mateix també succeirà a Catalunya: les generacions futures segurament no recordaran els noms de la Contra durant la revolució independentista iniciada el dia 1 d’octubre de 2017, però, nosaltres sí que els veurem properament: amagats darrere de frases anti-PP i d’apel·lacions a un futur utòpic,  però aliats objectivament amb l’oligarquia espanyola en l’intent d’impedir el trencament de l’Estat capitalista espanyol.


Fantassin

dissabte, 4 de febrer del 2017

Les armes xenòfobes contra el Procés independentista


Les armes xenòfobes contra el Procés independentista


De debò de debò us dic que com més s'apropi el xoc de trens entre Catalunya i Espanya, més "agents dorments'"(suposats catalanistes) veurem intoxicant les xarxes catalanes amb propaganda "casualment antiàrab".

Auguro que per les xarxes socials catalanistes començaran a córrer consignes xenòfobes, però no pas centrades en l'islam o el terrorisme (o potser només circumstancialment) sinó en concret contra la "immigració àrab", i que aquestes consignes les emetran perfils suposadament catalanistes. 

Per què ho penso? Doncs perquè setmanes prèvies al 9N i a les darreres eleccions ja ho vaig detectar i ara penso que allò poden haver estat assajos. I allò que vaig veure no era anti-islamisme, ni xenofòbia contra tothom (i menys que ningú contra la immigració castellana a Catalunya) sinó contra els àrabs, estigmatitzant-los de "ser estructuralment delinqüents i de viure a costa dels nostres serveis socials". 

Això em fa pensar que la diferència entre els àrabs i altres minories immigrants és què gràcies a la poca distància del Magrib és fàcil que ens arribin treballadors poc qualificats (en canvi els que arriben d'altre indrets més allunyats acostumen a ser més qualificats professionalment, és dir, que arriben perquè s'ho poden permetre, perquè les seves qualitats els fan mereixedors del suport del clan per arribar aquí sabent que podran prosperar fàcilment). Per aìxò, per la poca qualificació professional, és més fàcil que siguin magrebins alguns dels que han de recórrer als serveis socials. 

Aquest fet permet els feixistes d'estigmatitzar tots els àrabs del mon mundial, però també permet l'Estat espanyol (i els seus agents dorments a casa nostra disfressats d'independentistes) iniciar campanyes entre la població per distreure'ns de la dialèctica Catalunya-Espanya ("...si tots els immigrants àrabs són gent aliena a nosaltres que viuen dels nostres serveis socials, en conseqüència els Espanyols són part de nosaltres...") , i seria una manera de desactivar aquella part dels catalans catalanistes que pogués ser permeable al racisme.

dissabte, 28 de maig del 2016

Gràcia ,Can Vies i les tècniques de gestió de conflictes

GRÀCIA, CAN VIES I LES TÈCNIQUES DE GESTIÓ DE CONFLICTES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 27 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/gracia-can-vias-i-les-tecniques-de-gestio-de-conflictes/

FANTASSIN  MANEL.  Diu l’Eulàlia Reguant (CUP) que “no hem après res de Can Vies”. S’equivoca, tothom n’ha après i l’Alcalde Trias més que ningú atès que tot seguit hi va aplicar tècniques de resolució de conflictes (res nou, atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb agents de resolució de conflictes intervenint a diari als barris). L’exalcalde ha explicat de forma clara a la premsa l’estratègia, que contemplava l’evitació del desnonament fins aconseguir el trasllat de les activitats culturals que es realitzaven al local de Gràcia i el convenciment que el desnonament generaria greus problemes de convivència. Ara que s’ha produït allò previsible, hem   vist com tenia raó l’exalcade en la previsió –ben òbvia, d’altra banda- de la conflictivitat que generaria una acció contra aquell centre social. Molt més, en un context d’integració veïnal (fins i tot una persona molt de dretes molt de dretes me’n feia una bona valoració perquè la seva filla hi participava), i en un moment en què pot ser molt útil exacerbar la violència policial, alhora que  infiltrar dins de les manifestacions  d’altres agents al servei de l’Estat, tot plegat per a desestabilitzar el Procés independentista.
La ciutat compta amb  força treballadors  municipals de resolució de conflictes.  Si mireu per la xarxa veureu centenars de mètodes, cursos i normes sobre aquestes tècniques de mediació. Les seves tipologies i es poden esquematitzar de vàries maneres segons la forma, la relació i/o qui ho expliqui. Pel tema tan concret que ens ocupa, jo les descriuria en tres tipus: 1-els sobrevinguts, 2-els crònics i 3-els artificials (generats per aconseguir objectius que no tenen res a veure amb el conflicte sinó amb les conseqüències derivades de la manipulació del mateix). Als països normals la policia acostuma a intervenir en els conflictes sobrevinguts, reservant  els crònics per a les  instàncies judicials i/o de mediació. Un conflicte sobrevingut (1) pot provocar violència cívica, per exemple entre comunitats, i la tasca policial pot servir per evitar-la fent ús de la violència legal. Un conflicte crònic (2) és, per exemple, el  que enfronta Espanya a Catalunya des de fa  més de 300 anys. Els ciutadans que defensen l’actuació policial contra els conflictes crònics són els mateixos que defensarien l’acció policial contra el catalanisme polític (bé, no tots, sempre hi ha l’excepció d’aquella claca convergent que s’esforça a culpar de tot la CUP dins  les xarxes socials, perquè en l’intent d’abanderar posicions molt carques, viuen en estat de contradicció permanent, criticant la gestió nacional de la violència però justificant-la en l’aspecte social, malgrat que els seus dirigents, com el mateix Trias, són moltíssim més assenyats).
El punt 3, sobre els conflictes artificials, és el que ens ha de preocupar. La perversió de les estructures de qui vol ser Estat, per a boicotejar el mateix Procés que vol construir, és un indicador d’un altre conflicte, aquest amagat i silenciós però  que actua com una quinta columna, infiltrant agents i executant una gestió policial injusta. És com voler justificar que es vol apagar un foc amb gasolina i després limitar-se a culpar el foc original, exonerant el piròman que l’ha magnificat. Si hi afegim l’acció dels serveis secrets d’aquell Estat que ens oprimeix, que mai no dormen, encara és més greu el problema, atès que posa en dubta si la gestió de la crisi és solament maldestre i si hi ha connivència amb l’enemic. En tot cas, quin moment millor per generar un conflicte artificial que el que coincideix amb la negociació dels  Presuposts de la Generalitat? Quin context millor que el que enfronta la voluntat independentista d’una part del Parlament (aquella que vol desobeir Espanya i requereix de fons que caldrà captar apuntant alguns impostos als més rics) amb aquella altra part que només s’ha enfilat a carro independentista per por de l’electorat, però que faran tot el possible per retornar a formes d’opressió nacional i d’espoli fiscal “moderades” i per tant “més assumibles que  les conseqüències econòmiques inicialment  incertes  de la independència”?
Fantassin