Article publicat a llibertat.cat/ diumenge 09/07/2017
https://www.llibertat.cat/2017/07/l-1-d-octubre-en-la-gestacio-del-marc-independent-catala-de-relacions-laborals-39269
És possible un canvi de marc de
relacions laborals sense haver canviat abans el marc jurídic? En la meva
modesta opinió Sí, perquè crec que l’auto-percepció independent dels
Catalans (malgrat que encara hi hagi una supeditació de facto al marc
espanyol), determinarà una expressió independent de la lluita de classes
en forma de plantejaments que per fi s’allunyaran de
l’esterilitat autonòmica i tindran en compte “la independència tan aviat
com sigui possible” com a única fórmula realista per a bastir solucions.
El referèndum independentista, tant si
és tolerat com si l’oligarquia espanyola i els seus aliats de l’esquerra
espanyola a Catalunya, aconsegueixen impedir-lo, serà una data
fonamental en la reestructuració del marc de la lluita de classes a
nivell europeu. Malgrat que la confrontació social no es independent en
cap indret, atès el caràcter internacionalista del capitalisme,
probablement els Catalans podrem començar a abandonar el marc de
relacions laborals espanyol a partir de l’assumpció de consciència del
nostre dret a la sobirania.
Parlo de “consciència dels drets”,
més que d’independència estatal, perquè la secessió no és pas allò que
es dirimeix el proper 1 d’octubre, com ho prova la manca d’un debat
explícit sobre els pros i els contres de la independència durant els
mesos previs a la campanya del referèndum. És clar que farem campanya, i
no sols pel SÍ, segurament també pel NO (per demostrar pluralitat),
però tothom sap que els actors reals en aquesta contesa ha estat
posant l’accent en el “dret” dels Catalans a decidir unilateralment, i
serà això, el dret, el principal premi o la principal pèrdua de l’ 1 d’octubre de 2017.
L’assumpció generalitzada de la
percepció del “dret” (reconegut o reprimit) serà, al meu parer,
fonamental en les relacions socials posteriors. En canvi, la independència formal podrà venir –o no– després del 2 d’octubre, i dependrà, únicament i en exclusiva, de la valentia o de la covardia dels polítics independentistes.
Però, tant si som prou valents i ho aconseguim, com si el dia 2 ens caguem a les calces, el gest
patriòtic unilateral del dia 1 –ja sigui tolerat o impedit per la
força- atribuirà realisme als esforços per les millores socials que estem menant a Catalunya i que són interferits per Espanya. Els atribuirà realisme perquè es farà evident la necessitat de la independència per a dur-los a terme. Fins ara, totes les pretensions de “canvis socials estructurals a nivell autonòmic” només podien ser propaganda.
Els moviments socials de casa nostra -el sindicalisme entre els quals- han canviat, com ha canviat la societat catalana;
l’empoderament, i l’autoorganització que se’n deriva, ha contribuït a
feminitzar-los, rejovenir-los i cohesionar-los, facilitant l’ofensiva en
la lluita per eradicar la precarietat derivada de la crisi. El pes
determinant del sector social i les aliances tàctiques amb els sectors
burgesos populars, afectats també per la gran estafa oligàrquica i
financera, ens ha permès avenços significatius com la propera Renda Garantida de Ciutadania.
Tanmateix, totes les forces del poble i del treball han vist com moltes altres eines útils per alleugerir el sofriment de les víctimes de la crisi, en forma d’iniciatives legislatives del Parlament català, han estat aturades per l’anticatalanisme espanyol.
Aquí està la principal paradoxa dels sindicalistes honestos afectats de
sentiment patriòtic espanyol: no són conscients que sense sobirania els
principals esforços de la societat catalana no serveixen de res.
Per part d’aquestes bones persones
encara dominades per la utopia del canvi a Espanya (aliats inconscients
del PP, com és el cas dels Comuns), els objectius de cohesió, valentia
sindical, identitat de classe, empoderament, feminització, rejoveniment
i ofensiva en l’eradicació de la crisi són, òbviament, percebuts com el
camí necessari. Tanmateix, aquests objectius es veuen limitats
per la cosmovisió espanyola i es converteixen en simple propaganda
sindical, i d’aquesta manera, tants esforços esdevenen estèrils.
Amb la futura Renda Garantida de
Ciutadania, i d’altres drets conquerits arran dels nous equilibris
partidistes derivats de la lluita de classes a Catalunya, la
nostra societat ha demostrat com el marc de relacions laborals que
conformaria un Estat independent, tendeix a una societat més favorable a
l’autoorganització de la classe treballadora, més igualitària,
feminitzada i justa. L’enemic i els seus “aliats alienats”
potser ho impediran, o potser no, però en el pitjor dels cassos no
podran impedir la “revolució conceptual”: a partir de l´1
d’octubre els Catalans sabrem que tenim dret a la independència i que la
nostra submissió a Espanya és el principal escull per l’avenç social.
Fantassin
