Amb la raó i la força guanyarem?

Ell vell lema idealista s’ha fet miques avui a l’Àgora en l’entrevista que han fet els directors de La Vanguardia, El Periódico i l’Avui al president del PP.

Al meu entendre ha quedat clar que, en allò que fa respecte a Catalunya, la raó no té la més mínima transcendència. A qualsevol al·legació raonable n’hi ha prou amb respondre de forma repetitiva amb una frase feta per falsa que sigui.

La insinuació és que Catalunya no podrà fer valer res de res (amb raó o sense) si no té la força per imposar-ho, i que, per tant, Espanya no tindrà en compte raons sinó que farà ús de força que té per a imposar a Catalunya qualsevol cosa. Amb raó o sense, perquè al final, qui tenia la raó és que escriu la història, i qui l’escriu és qui tenia la força.

Un catala entre bascos. Toni Strubell

Ara tot just m'he acabat de llegir el regal d'aniversari que em feu la sogra, "un català entre bascos" de Toni Strubell, editat per La Campana. No cal dir que us el recomano de totes totes.

Seria pedantíssim que pretengués passar per comentarista literari, fins i tot afeccionat, perquè no ho soc ni de molt lluny, sinó que simplement m'he limitat a passar l'estona, gaudint de la lectura, desitjant que de l'enriquiment de tota lectura se'n beneficiï el meu punt de vista posterior de les coses.

Tot i així vull assenyalar una de les moltíssimes comparacions entre ambdós països: els mitjans de comunicació bascs, tant els basquistes com els espanyolistes, tenen un punt de vista informatiu més semblant als dels mitjans madrilenys o parisencs i molt diferent dels catalans. Des de París i Madrid el punt de vista és París i Madrid, i per extensió Espanya i França; de la mateixa manera que des de TOTS els mitjans bascs el punt de vista és Euskal Herria. En canvi des dels mitjans catalans el punt de vista és més provincià (d’Espanya), gens de països catalans, fins i tot poc barceloní.

Donant exemple (Lucrecia a TRES D o com el català es mes difícil que el xinès)

Després de veure l'entrevista de la meva admirada Lucrecia al programa de Ramon Pellicer, la primera sensació que et ve al cap és el sentiment de culpa, de viure en un país que té un idioma tant, però TANT difícil.
No hi veig altra explicació, jo que sóc assidu observador, gràcies al satel·lit, de les televisions francesa, belga, anglesa, italiana, i fins turca i coreana. A tot arreu hi veig entrevistes a immigrants que, després d'entre uns mesos i un any de viure-hi, s'expressen en l'idioma del país.
I és que la TV té també la funció de donar exemple, i l'entrevista a Lucrecia dóna exemple, que després de 15 anys de viure a Catalunya, però no en un ghetto, sinó amb una relació privilegiada amb els mitjans de comunicació catalans i amb els principals comunicadors catalans (és a dir, amb una especial motivació per a aprendre l'idioma del país donat que tindràs més possibilitats que la majoria dels mortals de sortir a la tele) NO ET SERÀ POSSIBLE aprendre el català -o potser tampoc no cal- no ja en els pocs mesos que és habitual aprendre la llengua d'un país, si emigres a Alemanya o a Turquia, sinó que NI TAN SOLS EN QUINZE ANYS.