30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi

30 abrils d’anar-hi, anar-hi, anar-hi
Article publicat a http://www.llibertat.cat/ dilluns 18 d'abril de 2016:
http://www.llibertat.cat/2016/04/30-abrils-d-anar-hi-anar-hi-anar-hi-34689

Avui fa exactament 30 anys  ens trobàvem en plena campanya de mobilització per la llengua. La manifestació d’aquell 23 d’abril fou essencialment antirepressiva, i el crit que va ressonar fou  “Que se’n vagin!”, en resposta a la repressió policial de l’any anterior, però des de set dies abans  desenvolupàvem accions recatalanitzadores des d’Alacant a Perpinyà amb l’objectiu de començar a  corregir la vergonyant situació del Principat, on no arribava al 30%  el nombre de grans rètols en català. Aquella  dinàmica tingué prou èxit (fins al punt que empreses com McDonald’s van acabar esdevenint de les més catalanitzades del nostre país), però la repressió fou dura,  i al final de mes el nombre d’independentistes represaliats ja superaria el centenar. Tanmateix, ens sentíem cofois i, com ara, crèiem que teníem el triomf a tocar dels dits. Ho recordàvem ahir uns quants companys, escandalitzats que hagi passat massa temps havent  aconseguit massa poc èxit.

Els darrers 30 anys han estat lents, massa lents, en l’objectiu principal de convertir la lluita per la sobirania nacional en la principal alternativa política del nostre poble. Aquella Diada de Sant Jordi de 1986 les organitzacions  de l’independentisme combatiu cridaven a “anar-hi, anar-hi, anar-hi, amb molta imaginació, intel·ligència i astúcia, organitzadament, evitant els sectarismes i els purismes, tot omplint de continguts els tres conceptes fonamentals (Independència, socialisme i reunificació) amb objectius de lluita antirepressiva, d’oficialització única del català, de  defensa de la terra enfront de les agressions capitalistes, de defensa del poble treballador  i de defensa de la identitat i la unitat de la nació catalana des de Salses fins a Guardamar i de Fraga a Maó”.

La resistència del poble català enfront dels projectes que associaven la burgesia catalana amb l’ocupació espanyola generava un discurs clarament patriòtic i anticapitalista. Aquell mes d’abril de 1986 hi hagué una forta conflictivitat social alhora que s’incrementaren les detencions i judicis contra independentistes, així com els atacs de Terra Lliure contra  diversos objectius espanyolistes. La consciència nacional augmentava arran de l’espiral acció-reacció-acció, i  des de les comarques del sud es reclamava conceptualment el nom de Catalunya per a tota la nació (500 persones es manifestarien a València sota el lema “A Catalunya en català” convocades pels Grups de Defensa de la Llengua).  

Aquella lluita també  fou útil per a la clarificació independentista, atès que, malgrat les prevencions en vers el sectarisme abans esmentades, les crítiques contra els Grups de Defens a de la Llengua no vingueren solament  de l’enemic i dels seus socis convergents sinó també de La Crida a la Solidaritat. Si havia pogut semblar que el rebuig a la nostra llengua es limitava a sectors de mestres liderats per l’advocat Esteban Gómez Rovira, la realitat era que la manca d’avenç no era cosa dels ultres sinó de la nostra deixadesa i autoodi (Manuel de Pedrolo criticava com era d’insignificant i patètica la implicació a favor del català de les empreses que participaven en el negoci de vendes de Sant Jordi; i des de les planes del diari Avui, en Josep Ma. Espinàs, sense justificar explícitament les accions catalanitzadores realitzades amb pintura pels militants independentistes, les comprenia perquè que en deu anys s’havia avançat ben poc).

Fa 30  anys n’havien passat 10 des de la mort del Dictador espanyol i 7 des del Manifest d’Els Marges, amb una Llei de Normalització Lingüística al Principat i una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, ambdues covardes i insuficients.  Trenta anys després la majoria dels nous immigrants, així com els fills de la immigració espanyola han rebut cursos de català o n’han estat escolaritzats completament. El problema dels vells immigrants espanyols, malgrat que compromet el 50% del vot autodeterminista, és sols biològic.  El problema real és la nostra tolerància a la imposició de l ‘espanyol, des dels jutjats fins a la publicitat. La realitat és que continuem lluny,  massa lluny de la normalitat, i el millor aparador per copsar-ho és el mateix dia de la llengua, el 23 d’abril, en que les senyeres són majoritàries però no pas la lletra escrita en català. Al  meu entendre, 40 anys de tardança no es poden justificar si no és perquè hem abandonat la radicalitat i hem acceptar com a normal l’anormalitat d’un cert nivell  de deixadesa i d’autoodi.

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Catalanisme avec ou contre l’occitanisme?

Certains confondent encore la géostratégie avec les attitudes de solidarité ou d’angélisme par rapport à l’occitanophilie catalane. Il y en a même qui s’embarquent dans des confrontations qui s’adressent plus au voisin qu’à Paris (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72 ). Notre revendication de l’Occitanie ne relève pas seulement de la solidarité internationaliste mais de « notre » revendication dans le contexte du territoire historique qui nous a façonné. Ce n’est pas dans un sens impérialiste mais dans le sens traditionnel, confédéraliste et souverainiste qui nous caractérise depuis le Ve siècle.

Nous avons vu comment cette pratique a servi pour trouver des appuis pour les Catalans (alors que nos ennemis se sentent menacés de pertes supplémentaires de territoire qui s’ajouteraient aux décolonisations précédentes) et comment ces stratégies créent souvent des cycles d’action-réaction-action : l’Espagne et la France agissent de manière agressive de peur que ces territoires périphériques, à l’origine de langue catalane ou occitane, n’établissent des liens avec la Catalogne.  Les mesures de répression contre la langue ou l’identité ont provoqué des réactions de la part des autochtones qui  contribuent à des avancées dans la conscience nationale.

Dans les années 80 et 90, beaucoup de Catalans ont également condamné la revendication catalane sur Perpignan et Alicante et dernièrement, on nous a dit "vous voyez que nous avions raison, pendant que nous revendiquions des zones éloignées du cadre de la Generalitat de Catalogne, vous ne faisiez que créer des problèmes stériles comme l’anticatalanisme mais au final toute la politique (le Processus, le référendum …) a été réduite à la région de Catalogne au sens strict du terme ». Cependant, en marge des paris espagnolistes ou francistes qui ont caractérisé certains autochtones de la périphérie, la réalité c’est que la revendication constante des Pays catalans a provoqué suffisamment de conscience et de réactions, à Perpignan comme à Alicante qui se traduisent en appuis à l’indépendance du Principat, ainsi que la perspective, si utopique soit-elle, d’un futur espace territorial commun (culturel, administratif, étatique) que nous ne pouvons pas dédaigner.

Il se passe la même chose pour la revendication de l’espace occitano-catalan : nous créons des stratégies qui peut-être ne porteront des fruits que dans un siècle mais que nous ne pouvons pas dédaigner, de la même manière que nous ne le faisions quand nous indépendantistes (les trois pelés que nous étions il y a 40 ans) nous déplacions de Perpignan à Alicante pour une action de renationalisation qui nous a menés aujourd’hui aux portes de l’autodétermination du Principat. Même si d’entrée cela peut nous paraître peu utile, peu urgent, pas indispensable, voué à l’échec, susceptible d’être remis à plus tard … l’Occitanie fait partie de nous et personne de censé ne renonce à une partie de lui-même.

Fantassin

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

Traduit du catalan par JP Hilaire

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

CATALANISME AMB O ENFRONT DE L’OCCITANISME?

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme dissabte 09 d'abril de 2016

http://diarigran.cat/2016/04/catalanisme-amb-o-front-loccitanisme/

FANTASSIN MANEL.  Alguns confonen encara geoestratègia amb actituds de solidaritat o de bonisme en relació a l’occitanofilia catalana. N’hi ha que fins i tot s’embranquen en confrontacions més adreçades al veí que a París (http://www.cdccat.com/post.php?title=sem-catalan-pas-gavatxos&id=72). La nostra reivindicació d’Occitània no és sols solidaritat internacionalista sinó la reivindicació de “nosaltres” en el context del territori històric que ens ha conformat. No pas en el sentit imperialista sinó en el tradicional, confederalista i sobiranista, que ens caracteritza d’ençà del segle V.

Hem vist com aquesta pràctica ha servit per a teixir suports en vers els Catalans (alhora que els nostres enemics se senten amenaçats amb més pèrdues territorials que sumarien a les descolonitzacions precedents) i com  aquestes estratègies sovint generen espirals d’acció-reacció-acció: Espanya i França actuen agressivament per desconfiança de que aquests territoris perifèrics, originalment de parla catalana o occitana, es relacionin amb Catalunya. L’activació de mesures de repressió contra la  llengua i/o la identitat han facilitat reaccions indígenes que propicien avenços en consciència nacional.

També molts catalunyesos van condemnar durant els anys vuitanta i noranta la reivindicació catalana de Perpinyà i d’Alacant, i darrerament alguns ens han dit: “veieu com teníem raó, mentre reivindicàveu zones allunyades del marc de la Generalitat de Catalunya només estàveu generant problemes estèrils, com anticatalanisme, però al final tota la política (el Procés, el referèndum…) s’ha vist reduïda a la regió de la Catalunya estricta”. Tanmateix, al marge de les apostes espanyolistes o francesistes que han caracteritzat alguns indígenes perifèrics, la realitat ha estat que la reclamació constant dels Països Catalans ha generat prou consciència i reaccions, tant a Perpinyà com a Alacant, que es tradueixen en suports a la independència del Principat, així com la perspectiva, per molt utòpica que sigui, d’un futur espai territorial comú (cultural, administratiu, estatal…) que no podem menysprear.

Això mateix també succeeix en la reivindicació de l’Espai Occitano-Català: anem teixint estratègies que potser només generaran fruits a cent anys vista però que no podem menysprear, de la mateixa manera que ho fèiem quan els independentistes (els quatre gats que érem fa quaranta anys) ens desplaçàvem de Perpinyà a Alacant en l’acció renacionalitzadora que ens ha situat actualment a les portes de l’autodeterminació de Principat. Malgrat que d’entrada ens pugui semblar poc útil, poc urgent, prescindible, abocat al fracàs, postergable…  Occitània és part de nosaltres i ningú amb seny renuncia a cap part de sí mateix.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

La nova disfressa dels Quintacolumnisme

La nova disfressa dels Quintacolumnisme
Article publicat el 01/04/2016 a Diari Gran del Sobiranisme: http://diarigran.cat/2016/04/la-nova-disfressa-dels-quintacolumnisme/

FANTASSIN MANEL.  En l’època dels generals espanyols Emilio Mola i José Enrique Varela, la Quinta Columna estava formada pels simpatitzants del Cop d’Estat franquista que, dins de la capital espanyola, treballaven clandestinament en pro de la victòria del bàndol colpista.  L’expressió es fa servir des de llavors per designar, en moments de confrontació, a un conjunt de persones potencialment deslleials a la comunitat en què viuen i susceptibles de col·laborar de diferents maneres amb l’enemic.

El quintacolumnisme a Catalunya podria ser tant complicat com en altres indrets on poblacions senceres s’hi ha vist afectades. Per sort, els factors religiós, ètnic, lingüístic o racial han estat prou desactivats en el Procés Independentista Català, de tal manera que solament d’interès econòmic d’uns pocs corruptes, que viurien molt bé a costa de l’espoli de tota la població catalana, activaria una Quinta Columna més o menys coordinada amb els serveis secrets espanyols. Sovint, els catalans que voten unionisme no ho fan perquè volen ser robats sinó per una percepció alienada de la realitat que els fa creure en un encaix còmode de Catalunya (el qual és impossible degut a la pròpia natura d’Espanya).

Tanmateix, i en contra d’aquestes reflexions del paràgraf anterior, la Quinta Columna sí que existeix. El que passa és que no la veiem perquè es troba fora dels marges esmentat. Els quintacolumnistes catalans no treballen a favor de l’enemic  per motius ètnics, racials, religiosos, lingüístics, ni per corrupció econòmica, i és per això que no els trobem on hauria d’estar. La Quinta Columna en realitat es troba dintre del sobiranisme, probablement degut a una clarificació encara incompleta de l’independentisme.

Hem avançat molt en tant poc temps gràcies a l’”accelerador PSOE-C’s-PP”, que ha permès que aquell espai convergent que sempre havia rebutjat l’independentisme s’hi incorporés. Per fi l’electorat ha pogut votar sobiranisme des de la dreta fins l’esquerra. Tanmateix, hi ha uns altres que parlen de sobirania, que als seus estatuts es parla de sobirania, que preconitzen el referèndum d’autodeterminació, però que a l’hora de la veritat exerceixen molt més clarament que els convergents de Quinta Columna. Em refereixo a l’espai “ICV-En Comú-Podemos”. Atès que no fan un espanyolisme explícit, perquè no es desmarquen del sobiranisme, ningú podria dir que actuen a favor del bàndol espanyolista.

Tant els convergents com aquests darrers incorren en contradiccions.  Per exemple, ahir mateix vèiem com els convergents de Ripoll trencaven la unanimitat que havia caracteritzat fins ara les declaracions de persona non grata a Felipe VI, i també ahir llegíem que el “codi ètic” de Barcelona en Comú exigeix amor a la constitució espanyola (http://www.directe.cat/noticia/488882/barcelona-en-comu-vol-que-els-treballadors-municipals-garanteixin-la-defensa-i-el-respecte).

La diferència entre ambdós rau en que la cosmovisió d’aquests darrers és menys revolucionària, mentre que els convergents continuen en la vella política la qual és més de blancs i negres. La tàctica de la revolució des de dins que fan Podemos i les seves sucursals és un plantejament individualista, adreçat a cercar la comoditat com a ciutadans. Per aquesta raó els hem sentit sovint rebutjant situar-se en l’eix dreta-esquerra. El seu objectiu és remoure injustícies i corrupteles just fins al punt de la màxima ètica democratista, però dins de la realitat. I la realitat actual és l’Estat capitalista espanyol.

Per tot plegat, penso que els límits de l’espai “ICV-En Comú-Podem”  no són pas patriòtics ni revolucionaris, sinó solament l’exercici “gimnàstic” de la democràcia en la mesura que siguin possibles, a partir de la negociació amb l’Estat i fins arribar a la situació en la quals els ciutadans se sentin còmodes. Amb una política reformista d’aquest tipus sempre és més fàcil que ICV-En Comú-Podem coincideixin amb el PSOE (per exemple en la descentralització d’Espanya i en actes democratistes, com les votacions sobre la forma de l’Estat que ahir mateix proposaven). Aquestes actuacions que es fan suposadament des de dins del sobiranisme però que tendeixen a la salvaguarda de l’Estat són l’autèntica Quinta Columna dels nostres temps.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Demanar perdó als Catalans

Demanar perdó als Catalans
Article publicat el 17/03/2016 a http://www.llibertat.cat/2016/03/demanar-perdo-als-catalans-34351

No sé si el concepte de “perdó” pertany a la religió o és sols la refomulació, adaptada al cristianisme, d’un mecanisme d’equilibri present en la societat des del seus inicis. No tinc coneixements de filosofia (i potser algú em dirà que desvariejo) però no veig el “perdó” tan allunyat de la “llei del talió”, de l’autocrítica marxista i de qualsevol estratègia que cerqui el reconeixement dels errors o les malifetes com a  fórmula per aturar les espirals destructives, reequilibrant les relacions personals amb la pau necessària per a fer funcionar novament la societat.

Per la banda del “talió” (igualtat), les reparacions de guerra s’han donat no fa pas tant, amb grans deportacions de població alemanya que foren qualificades com “equitatives” (argumentant que moltes persones poloneses també foren expulsades de les seves llars). Pel que fa a l’autocrítica marxista, tot i que no pot confondre’s amb la penitència catòlica, són innegables els punts que tenen en comú. I ja centrant-nos en la necessitat del “reconeixement de culpa” com a base prèvia d’un perdó necessari per a la normalització de les relacions, tenim exemples polítics coneguts: el govern dels USA va disculpar-se oficialment per haver confinat en camps de concentració els ciutadans americans d’ascendència japonesa i els va pagar reparacions;  i molt recentment, el govern de Japó ha reconegut els abusos sexuals comesos pels seus soldats contra les ciutadanes coreanes, manifestant públicament la vergonya, la culpa i la indignitat que ha tacat la Història de la nació i el poble nipons.

 Des d’aquest punt de vista, són coneguts els casos on la manca del reconeixement de culpa ha impedit la ressolució de conflictes que han afectat el mateix culpable, i que no s’han solucionat fins que el nivell d’afectació s’ha fet insostenible atès que li causava més perjudicis que el mateix reconeixement. És el cas dels crims pedòfils que han esquitxat l’Església Catòlica, dels crims alemanys en època de Hitler, de l’esclavatge sexual de dones coreanes per part del Japó, etc. En l’extrem contrari tenim l’esclavatge africà i els crims contra els pobles originaris americans o la negativa turca a reconèixer el genocidi armeni i l’ocupació d’Armènia occidental i de la meitat del Kurdistan.

Quan la injustícia  s’empara en la Llei, es bunkeritza a uns nivells vergonyantment dramàtics: la Justícia britànica  va represseliar greument el pare de la informàtica, Alan Turing, per ser homosexual, fins que va morir; ara que s’ha sabut que Turing va salvar desenes de milers de vides per haver descodificat el sistema d’encriptació  de missatges alemanys durant la Segona Guerra Mundial, vosaltres creieu que  el Regne Unit ha demanat perdó? Doncs no, allò que ha fet la Corona Britànica ha estat perdonar-lo a ell pel seu delicte d’homosexualitat. En aquesta dicotomia entre Llei i Democràcia, els Catalans ja estem cansats d’haver-nos de justificar citant la desobediència de Rosa Parks o la restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1977. En canvi, a Euskadi ja no se sent condemnar la violència “vingui d’on vingui”, de manera que sembla que han acceptat les lleis d’ocupació com a frontera entre el bé i el mal.

Aquestes reflexions m’han arribat després d’haver escoltat el jutge Santi Vidal proposar  “una confederació d’Estats ibèrics”. Jo no veig que tingui cap sentit com a proposta inicial, com tampoc n’hauria tingut a Europa la lliure associació  d’Estats sense els reconeixements de culpa pertinents de tots els bàndols. Si hem de col·laborar amb els veïns no ho farem pas des d’una relació d’indígenes jutjats per lleis colonials sinó des de la igualtat. Potser primer haurem de disculpar-nos per la invasió catalana de Madrid de 1706, però el Govern Espanol haurà de demanar perdó als Catalans per totes i cada una de les viles massacrades, assassinats polítics com el del general Moragues, la repressió de Franco en tant que anticatalana, el magnicidi del President Companys, l’expoli econòmic des de 1714 (amb les indemnitzacions pertinents), els intents per destruir la llengua, la unitat i la identitat catalanes,  i fins les malifetes amb les quals han boicotejat el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017

Preveient i prevenint: la possible gran cursa de 2017

Article publicat a Llibertat.cat el 16/02/2016
http://www.llibertat.cat/2016/02/preveient-i-prevenint-la-possible-gran-cursa-de-2017-34000

El futurisme és, entre altres coses, una necessitat emocional, i ho és més en proporció a la magnitud de tot ’allò que hom pugui perdre. La Història ens mostra com han estat d’inevitables i perjudicials molts conflictes en relació als interessos dels mateixos que els han iniciat. No debades, al llarg de la història, el poder ha cercat maneres de reduir la incertesa. No cregueu pas que els interessos del poder coincideixen amb les condicions dels seus electors, i això explica l’ús de “cerques sobrenaturals” (fins i tot per part de governs que representatius de votants econòmicament precaris), amb l’objectiu d’intentar conèixer l’esdevenidor.

Modernament, les tècniques futuristes han esdevingut més realistes i s’han convertit en oficines d’afers estratègics i en comitès de prevenció de riscs, la qual cosa és bastant frustrant perquè no permet reduir tanta ansietat derivada de la insatisfacció per necessitat de reduir la incertesa. Sempre ens quedarà un tipus d’art endevinatòria anomenat juguesca o apostes, que genera molts milions d’euros diaris, tant aquí com a la Xina comunista. Ara bé, les apostes les carrega el diable, com ho demostren les guerres, que sempre havien estat un bon negoci quan afectaven el veí, però un desastre  a casa nostra, de manera que l’imprevist traspàs, per una mala aposta, del conflicte bèl·lic d’una banda a l’altra de la frontera podia significar la diferència entre obtenir guanys o perdre-ho tot.  Durant la segona meitat del segle XX, l’anomenat “equilibri del terror” (expressió d’una situació que no permetia apostes perquè donava certesa de destrucció mútua), va aconseguir reduir  significativament  l’ansietat entre les classes benestants d’Europa i Amèrica i Rússia.

En el cas català dels darrers 300 anys, la deserció de l’aristocràcia i posteriorment de la burgesia nacional eren el resultat previsible de la certesa en tenir totes les de perdre. També les classes populars,  temorenques de  tornar a ser víctimes d’actes de guerra per part d’Espanya, toleraven l’aigualiment de la nostra dignitat nacional. Però modernament, amb el descrèdit d’Espanya, la pauperització de les classes mitjanes, l’agressió espanyola contra els mínims simbòlics patriòtics catalans, la incertesa de la burgesia en relació a la preservació dels seus interessos dins d’Espanya i una certa confiança en l’estabilitat derivada de pertànyer la Unió Europea, s’ha facilitat una reacció popular catalanista que ens du a una nova incertesa en el seu desenllaç: guanyarem, perdrem o ens quedarem a mitges?

Les necessitats endevinatòries i el conservadorisme (que no és res més que la por a la incertesa) afecten tothom, i ho hem pogut veure en les eleccions plebiscitàries del 27-S, quan en els debats vam poder escoltar algunes veus de la candidatura CSQP que es definien partidàries de la independència però expressaven la necessitat de posar el fre al procés unilateral just abans d’un xoc amb l’imperi espanyol que creien impossible de guanyar. Podeu doncs, imaginar, quin efecte té aquest esforç estèril e per conèixer el futur quan el pretenen els grups econòmics i polítics dirigents: disseny de maquinacions secretes, milers d’euros gastats en estudis estratègics, prevenció de riscs i programes d’adaptació/reformulació dels fulls de ruta a les possibles reaccions de l’enemic, plans i agendes B, C, D, E, F..., elaboració de menús de competències a negociar, genogrames de líders polítics identificant-ne els familiars i llurs interessos econòmics amb possibilitats d’ocasionar-los perjudicis o d’oferir-los suborns indirectes...

Per part del poble pla i dels que menys tenim a perdre, atès que les nostres alternatives són menys (contribuir personalment a l’esforç diari del Procés i estar disposats a sortir al carrer quan i sempre que calgui), també la sublimació de les nostres necessitats futuristes es limita a la tècnica endevinatòria més acceptada socialment: la lúdica. Aquesta, a casa nostra s’exerceix en converses familiars, amb amics, i modernament mitjançant les xarxes socials, on la juguesca pot tenir un format estructurat (per exemple: https://www.facebook.com/groups/JUGUESQUES.CATALANES/) o fer part dels debats virtuals. En el meu entorn se n’ha parlat molt des de fa sis anys, els pronòstics ha anat canviat gairebé anualment,  i ara aprofitaré per exposar-vos la meva previsió actual:

Aquests dies, tant al PSOE com a Podemos, massa distrets amb la negociació d'un govern a Espanya, se'ls estan escapant algunes pistes de com pensen abordar l'anomenat problema català. Tant els uns com els altres ens asseguren que els Catalans votarem, probablement alhora amb el conjunt dels Espanyols, però afirmen que tot i així ens sentirem prou satisfets com per no marxar d'Espanya. M'ho diuen coneguts del PSC i m'ho diuen amics de Podem, i costa poc estirar-los de la llengua per extreure'n que el tema s'està discutint a fons dins de les assemblees, comitès, agrupacions, cèl·lules, cercles... Dedueixo que dins d’alguns àmbits de poder s’estaria postulant una reforma ràpida de la Constitució Espanyola que contindria elements prou satisfactoris per a la burgesia catalana (principal  temorosa de les incerteses), i elements prou acceptables per la resta dels ciutadans de l'Estat espanyol.

Quan he verbalitzat dubtes sobre el resultat d’aquesta jugada, des d’ambdues bandes m’han respost amb expressions de ple convenciment sobre que la gran massa dels electors de Catalunya no votarà pas en contra d'un article que ens atorgui reconeixement identitari i més poders. En conseqüència, al final comptaran que la majoria dels Catalans haurà votat a favor d'una enorme millora de l'encaix dintre d'Espanya i se'ns vendrà un producte segons el qual haurem exercit el dret a decidir. Tot plegat, em fa pensar que el 2017 veurem un cursa històrica entre dos referèndums, per ser el primer que "mostri al mon i als propis Catalans" quina és la voluntat dels ciutadans de Catalunya. És clar, això pot succeir o no. Quan ho he comentat amb els meus companys independentistes, la majoria em responen amb el seu convenciment de que Espanya continuarà fent com fins ara (no actuant i limitant-se a les querelles judicials), i que en mig d'aquesta inacció per part de l'enemic durem a terme la secessió de Catalunya.

No puc saber què passarà, si serem els primers votant la Constitució Catalana de la Independència o si ens passaran al davant amb un Referèndum d'una reforma exprés de la Constitución Española;  si seran molts o pocs els Catalans que preferiran acord federal a la incertesa independentista, si Espanya restarà inactiva veient com ens alliberem o el CSI farà alguna animalada. El futur és més incontrolable del que la majoria dels polítics voldria. En tot cas, allò que em preocupa és que l'unionisme (dintre del qual la franquícia de Podemos a Catalunya) ens trobi desmobilitzats quan comenci la campanya per un referèndum federalista, perquè d'ençà de l’onze de setembre s'ha volgut deixar tota l'acció independentista en les institucions, i ara fins i tot es parla de no fer res especial l’onze de setembre.

Conclusió: malgrat la ciència i les supersticions, el futur no existeix. La incertesa de l’esdevenidor genera ansietat en relació directament proporcional a  la quantitat de pèrdues potencials en el pitjor dels casos. Tot i així, el seu impossible coneixement esdevé una necessitat emocional humana en determinat processos socials de canvis, i la seva sublimació lúdica o l’anàlisi dels factors que poden influir en el seu desenvolupament poden servir per a prevenir riscs i preparar alternatives. Desitgem que el  futur ens agafi preparats per tal de no malbaratar les expectatives de la Revolució Catalana !!!!

Fantassin

Projecte CATALOCCITAN

Projecte CATALOCCITAN
OBJECTIU:
-Estendre la percepció del conjunt dels territoris de parles occitanes i catalanes com "una comunitat d'afinitat cultural" més enllà de les coincidències lèxiques".

JUSTIFICACIONS:
1-Existència de parts de la comunitat cataloccitana amb nivells terminals de consciència de sí mateixa.
2-Necessitat de percepció de conjunt, per part d'aquells territoris amb major capacitat de donar suport a la resta.
3-Necessitat de percepció de conjunt per part dels territoris més vulnerables al separatisme propiciat pels Estats enemics.
4-Necessitat del Procés sobiranista catalunyès,, especialment en els moments de major conflicte amb Espanya i França, de poder comptar els germans d'afinitat cultural com amics naturals i bons veïns.
MÈTODE:
-Consolidació d'un col.lectiu de persones, distribuït en totes les contrades, que es manté en relació virtual constant, comunicant-se indistintament i passiva en totes les modalitats dialectals.
ESTRATÈGIES:
1-Implementació d'un sistema de pàgines web per difondre els eixos del projecte i motivar la participació als fòrums d'interrelació:
-Reflexió "Cataloccitania (blogspot- 1/12/2010)"
-Interdialectalisme "Cataloccitan (FB)"
-Interrelació personal "Païses Cataloccitans (FB)"
-Independentisme "Cataloccitania Independenta (FB)"
2-Implementació d'un sistema de fòrums-web de debat com a marcs de relació en base a interessos comuns:
-Lèxic "Dialectes (FB)"
-Paremiologia "Comparam Proverbis (FB)"
-Humor "Galejadas (FB)"
-Fotografia del territori "Fotografia (FB)"
-Música "Musica e Cançon (FB)"
-Convocatòries culturals i polítiques "Païses Cataloccitans (FB)"
-Conversa "Convèrsa Cataloccitana (FB-1/11/2010)"
TEMPORALITAT:
-Creació de totes les eines-web: 5,5 anys (08/2010-03/2016), sent obligatòria la consolidació de la pàgina anterior (fòrum o web) prèviament a abordar l'endegament de la següent.
-Dinamització: indefinida.
-Avaluació: 6 anys (08/2016).

≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠,

≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠≠,

Comentaris rebuts a facebook:

Joan Miquel Touron No has pas mai llegit les guerres de Cadells i Nyerros , l'odi que els tenen als occitans fa por ! els occitans durant desenes d'anys van ser els nostres pitjors enemics , huguenots i proptestants !

M'agrada · Resposta · 12 hores · Editat

 

 

Manel Fantassin Sirvent sí, i també hem tingut guerres civils entre catalans, però aquí no es tracta d'història sinó de pensar en les aliances i els bons veïnats que necessitarem. I és obvi que les aliances i els bons veïnats poden ser més fàcils on hi ha intercomprensió i interessos comuns (al nord de les Corberes) que no pas entre gents de mentalitats molt allunyades de la nostra i amb interessos contraposats als nostres (a l'oest dels Monegros).

M'agrada · Resposta · 11 hores