Demanar perdó als Catalans

Demanar perdó als Catalans
Article publicat el 17/03/2016 a http://www.llibertat.cat/2016/03/demanar-perdo-als-catalans-34351

No sé si el concepte de “perdó” pertany a la religió o és sols la refomulació, adaptada al cristianisme, d’un mecanisme d’equilibri present en la societat des del seus inicis. No tinc coneixements de filosofia (i potser algú em dirà que desvariejo) però no veig el “perdó” tan allunyat de la “llei del talió”, de l’autocrítica marxista i de qualsevol estratègia que cerqui el reconeixement dels errors o les malifetes com a  fórmula per aturar les espirals destructives, reequilibrant les relacions personals amb la pau necessària per a fer funcionar novament la societat.

Per la banda del “talió” (igualtat), les reparacions de guerra s’han donat no fa pas tant, amb grans deportacions de població alemanya que foren qualificades com “equitatives” (argumentant que moltes persones poloneses també foren expulsades de les seves llars). Pel que fa a l’autocrítica marxista, tot i que no pot confondre’s amb la penitència catòlica, són innegables els punts que tenen en comú. I ja centrant-nos en la necessitat del “reconeixement de culpa” com a base prèvia d’un perdó necessari per a la normalització de les relacions, tenim exemples polítics coneguts: el govern dels USA va disculpar-se oficialment per haver confinat en camps de concentració els ciutadans americans d’ascendència japonesa i els va pagar reparacions;  i molt recentment, el govern de Japó ha reconegut els abusos sexuals comesos pels seus soldats contra les ciutadanes coreanes, manifestant públicament la vergonya, la culpa i la indignitat que ha tacat la Història de la nació i el poble nipons.

 Des d’aquest punt de vista, són coneguts els casos on la manca del reconeixement de culpa ha impedit la ressolució de conflictes que han afectat el mateix culpable, i que no s’han solucionat fins que el nivell d’afectació s’ha fet insostenible atès que li causava més perjudicis que el mateix reconeixement. És el cas dels crims pedòfils que han esquitxat l’Església Catòlica, dels crims alemanys en època de Hitler, de l’esclavatge sexual de dones coreanes per part del Japó, etc. En l’extrem contrari tenim l’esclavatge africà i els crims contra els pobles originaris americans o la negativa turca a reconèixer el genocidi armeni i l’ocupació d’Armènia occidental i de la meitat del Kurdistan.

Quan la injustícia  s’empara en la Llei, es bunkeritza a uns nivells vergonyantment dramàtics: la Justícia britànica  va represseliar greument el pare de la informàtica, Alan Turing, per ser homosexual, fins que va morir; ara que s’ha sabut que Turing va salvar desenes de milers de vides per haver descodificat el sistema d’encriptació  de missatges alemanys durant la Segona Guerra Mundial, vosaltres creieu que  el Regne Unit ha demanat perdó? Doncs no, allò que ha fet la Corona Britànica ha estat perdonar-lo a ell pel seu delicte d’homosexualitat. En aquesta dicotomia entre Llei i Democràcia, els Catalans ja estem cansats d’haver-nos de justificar citant la desobediència de Rosa Parks o la restauració de la Generalitat de Catalunya l’any 1977. En canvi, a Euskadi ja no se sent condemnar la violència “vingui d’on vingui”, de manera que sembla que han acceptat les lleis d’ocupació com a frontera entre el bé i el mal.

Aquestes reflexions m’han arribat després d’haver escoltat el jutge Santi Vidal proposar  “una confederació d’Estats ibèrics”. Jo no veig que tingui cap sentit com a proposta inicial, com tampoc n’hauria tingut a Europa la lliure associació  d’Estats sense els reconeixements de culpa pertinents de tots els bàndols. Si hem de col·laborar amb els veïns no ho farem pas des d’una relació d’indígenes jutjats per lleis colonials sinó des de la igualtat. Potser primer haurem de disculpar-nos per la invasió catalana de Madrid de 1706, però el Govern Espanol haurà de demanar perdó als Catalans per totes i cada una de les viles massacrades, assassinats polítics com el del general Moragues, la repressió de Franco en tant que anticatalana, el magnicidi del President Companys, l’expoli econòmic des de 1714 (amb les indemnitzacions pertinents), els intents per destruir la llengua, la unitat i la identitat catalanes,  i fins les malifetes amb les quals han boicotejat el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes.

Les Guerres d'Extermini no són invents del segle XX - Parlen els generals de Felip V

DIARI AVUI - Cultura i espectacles

Parlen els generals de Felip V - Ignasi Aragay-Diari Avui-Barcelona

Josep M. Torres Ribé descobreix i publica testimonis borbònics inèdits que converteixen el 1714 en "guerra d'extermini"

Si la visió catalana de la Guerra de Successió ja era prou dramàtica, dels testimonis inèdits dels generals i governadors de Felip V en surt un panorama encara més devastador.

Ningú no els havia fet parlar. La veu de personatges com el duc de Pòpuli, el marquès de Castel Rodrigo, el comte de Montemar i l'intendent José Patiño, entre molts d'altres, ressona en tota la seva cruesa i aporta l'autèntica dimensió del conflicte al llibre Felip V contra Catalunya (Dalmau ed.), del catedràtic de la Universitat de Barcelona Josep M. Torres Ribé, que ha dedicat cinc anys a la recerca, amb decisives estades a l'arxiu de Simancas i a l'Histórico Nacional de Madrid. El llibre se circumscriu al període 1713-1715 i porta el significatiu subtítol de Testimonis d'una repressió sistemàtica. És la continuació de La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714) i tindrà una tercera part.Torres Ribé va ser "el primer sorprès" per l'amplitud de la troballa i pel "to de premeditació i exhaustivitat" destructora que denoten uns abundantíssims testimoniatges "escrits des de la naturalitat del qui se sap vencedor". Si algú podia posar en dubte els clàssics relats catalans de la desfeta, des de Castellví o Bruguera a Sanpere i Miquel, ara la paraula la tenen els mateixos espanyols. I realment no queda dubte de la magnitud de la tragèdia.En les seves missives a la cort madrilenya, la plana major borbònica no amaga les intencions ni els estralls del que, a la vista d'una documentació tan aclaparadora, Torres Ribé qualifica de "guerra d'extermini" basada en l'aplicació del terror tant a la rereguarda com a la Barcelona assetjada, tant en la guerra com en la postguerra. Fins i tot es van fer servir per primera vegada "tèniques de guerra psicològica i d'intimidació a gran escala contra la població civil, probablement induïdes per l'estat major francès, que les havia assajat recentment amb els camissards de la Bretanya i Normandia". En aquest sentit, l'historiador apunta que "la repressió borbònica, aquella violència premeditada a càrrec de l'Estat modern, té components d'una modernitat aclaparadora, que recorda el que seran les dictadures militars del XIX i XX".Com diu Jaume Sobrequés al pròleg, el panorama recorda molt el de la Catalunya del 1939: milers d'executats sense judici -en deien "diezmo de horca sin estrépito de justicia"-, milers d'enviats a galeres, una política de terra cremada amb pobles i ciutats incendiades com a càstig per la fugida dels habitants que no volien pagar els abusius impostos borbònics -Manresa, Sallent, Viladrau, Castelltersol, Arbúcies...-, una ocupació militar extraordinària -90.000 soldats a mitjans del 1714 i més de 20.000 durant tot el segle XVIII, és a dir, un soldat per cada 25/30 habitants en temps de pau-, presons saturades, represàlies a familiars, autèntiques llistes negres, desterraments, exili, incautacions, un estat d'excepció que duraria quasi tot el segle... Tot això abans del Decret de Nova Planta, esclar. "Fins a la pau de Viena del 1725 no afluixaria una mica la situació d'asfíxia", remarca Torres Ribé.Aquesta asfíxia també va tenir un vessant crucial en l'ofec econòmic, per no dir-ne directament "saqueig", expressió que usa l'autor. Una aportació clau del llibre consisteix a detallar el sobreesforç fiscal que es va exigir a partir del 1713, sota la coacció de l'exèrcit, a una població ja exhausta, fet que portaria una desesperada revolta antifiscal pagesa el gener del 1714, vençuda també a sang i foc. Segons Torres Ribé, "es pot dir que l'espoli fiscal català del qual tant es parla avui comença llavors".Entre els molts altres aspectes que l'obra documenta a fons per primer cop hi ha, també, el de l'extensa xarxa d'espies borbònics, situats fins al cor del poder austriacista barceloní. "Ho sabien tot, del que passava a l'interior de Barcelona, què pensaven les autoritats, quina era la situació social o els punts fluixos de la defensa militar", remarca Torres Ribé, a qui li han quedat per desxifrar "centenars de cartes xifrades". El cas més rellevant és el del pare de Pau Ignasi de Dalmases, el representant català a Londres. L'home que havia de convèncer els antics aliats britànics perquè enviessin ajuda a una assetjada capital catalana al límit de les forces. Doncs bé, les cartes de Dalmases eren interceptades pel seu progenitor i enviades a l'estat major enemic.