Terroristes dolents i terroristes bons

La preparació de la comèdia Euromediterrània que comença diumenge a Barcelona està de moment enrocada per un tema que, encara que no dubto què ho resoldran en les properes hores, el trobo interessant perquè no és anecdòtic. Precisament és un dels trets que ha acabat cabrejant el mon àrab durant el segle passat.

Em refereixo al típic joc de paraules dels barruts que consisteix en predicar amb conceptes però exigint-ne el compliment només als altres amb el vell truc de posar noms antagònics a les mateixes coses, segons si són meves o teves, i definir-ho també de forma diferent. Seria com una variant d’aquella dita espanyola: “Quien parte y reparte, se lleva la mejor parte”, o aquella altra, més periodística, de la “doble vara de mesurar”.

Ara li ha tocat el tema a la violència política contra formes il·legítimes de violència (l'ocupació estrangera) i els àrabs demanen allò que cap país occidental mai ha negat: reconèixer que quan un país és envaït per un altre té dret a l’ús de la violència (de fet rarament té altres opcions) per tal d’alliberar-se.

Però vet aquí que ara els països de la riba nord ho rebutgen, però en canvi no podrien negar-ho com a concepte perquè tots n’han fet ús i cap se n’ha penedit. Es més, alguns ho han glorificat. I no em refereixo al terrorisme d’estat, que ja és normal que no se’n penedeixin, sinó a atemptats terroristes típics i tòpics contra l'ocupant en situacions de resistència front una invasió estrangera.

La notícia diu textualment:
"Quan falten quatre dies per a la cimera euromediterrània de Barcelona, hi ha "serioses dificultats" per pactar un codi de conducta antiterrorista, segons va admetre ahir un portaveu de la Moncloa. Diversos països àrabs, amb Algèria, Síria i el Líban al capdavant, reclamen que el text inclogui una referència explícita al dret de resistència contra l'"ocupació estrangera" --amb la mirada posada en el conflicte palestino-israelià-- mentre que la Unió Europea rebutja qualsevol justificació de la violència".

En tot cas no em semblaria malament que, conscients d’haver evolucionat com a humans, aprofitem per a fer un pas més, renunciant fins i tot a aquesta violència (quelcom semblant hem fet els catalans amb el tema de les curses de braus).

Però, si no volem aplicar "més del mateix" al món àrab, cal començar a predicar amb l'exemple (no és pot continuar fent com els espanyols, que només veuen el nacionalisme en les reivindicacions democràtiques dels qui tenen segrestats, i no s'ho veuen en ells mateixos), és a dir, cal començar a condemnar en un mateix allò mateix que pretens condemnar en els altres.

I si, ja sabem que alguns països han fet actes de penediment, però fixeu-vos que solament els perdedors de les guerres, Alemanya, Japó, la Nicaragua sandinista... curiosament no ho ha fet ni França ni els USA ni Rússia. Si volen convèncer, que comenci per exemple França condemnant la Resistència Francesa. A veure si s'atreveixen!

Evidentment no ho dic per que jo ho cregui, ho dic per a que ells siguin coherents amb les ximpleries amb que pretenen fer combregar els veïns del sud.

No a una Mediterrània del capital i la guerra!

Pares/Mares que no saben posar límits

En plena Barcelona, en un dels miserables parcs infantils que tenim (miserables per pocs i per descuidats, en comparació amb altres ciutats) hi ha una nena d'uns 18 mesos gronxant-se i una cua de pares amb nens esperant torn. La mare de la nena va dient: "va, si us plau, baixa, que hi ha cua". La nena s'hi nega. La mare de tant en tant l'hi torna a preguntar. La nena continua negant-s'hi. Passen els minuts de deu en deu i tot continua igual. Els nens que fan cua miren als seus pares per tal que aquests intervinguin davant una actitud que ells mateixos saben prohibida i subjecte a repressió per parts dels seus propis progenitors, però aquests no obren boca. Potser és per vergonya aliena de veure que, ara que els defensors d'aquest fenomen tan nou anomenat "família nuclear" s'esquincen les vestidures, qüestionant les capacitats educatives dels homosexuals, tenim al davant tanta incapacitat heterosexual de posar límits. Al final anem abandonant la cua, oferint als nens alternatives amb to poc convincent. Potser és perquè som catalans, un entremig entre els que muntarien "un cristo" i els nòrdics que potser romandrien amb paciència infinita esperant un torn que no arriba?

Quina por! Com serà el monument als catalans víctimes dels nazis?

Diu que la Generalitat ha aprovat avui construir a Barcelona un monument en homenatge als catalans deportats a camps de concentració nazis, pel qual acordarà amb l'ajuntament la ubicació i la selecció de l'obra i del seu autor.

Sempre és el mateix, il·lusió quan rebem la notícia de que per fi perdem la por i ens decidim a retre homenatge a una figura històrica "de les nostres". I després frustració en veure el resultat.

I no protestis perquè diran de tu que tens una "estètica rústica", com quan ens queixàvem de les places dures plenes de boles i reivindicàvem una mica de verd.

O quan vam veure acabat el monument a Macià a la Plaça de Catalunya. Com si es tractés del conte de l'emperador nu (aquell en què dos estafadors fan creure a un rei presumit que li fan un vestit que només poden veure els purs de cor) callàvem covardament pensant que "potser sí que era bonic, i... en tot cas, més val no dir res no sigui que et diguin que tens estètica carca". Fins que venia algú de fora, pur de cor i de complexos, el duies a passejar i et deia "què és això tan lleig que teniu plantat en plena Plaça de Catalunya?".

En fi, toquem fusta...!

El sorral infantil d’escombraries del Mercat de la Sagrada Família i altres constatacions de que això no és Suïssa i a prou feines Europa

Visita al Mercat de la Sagrada Família, exemple del reciclatge modernitzador del comerç tradicional. Un edifici que integra equipaments cívics, socials i culturals. El mercat compta amb una placeta per a que juguin els infants. Tot i així marxem de la zona de molles i gronxadors perquè veiem que els les distraccions infantils comencen a incloure la recollida de les nombroses burilles de cigarreta que hi al terra. Anem al sorral, un lloc tancat pensat per què els més petits juguin amb la terra. No pot ser! No solament està ple de porqueria a vessar, sinó que també està ple de nens. Potser exagero i no hi ha pas tanta porqueria? Ho comprovo i començo a recollir restes de deixalles que en un moment ocupen una tercera part del sorral! No serà per manca de clientela ni per manca de venedors al costat mateix. De fet, abans el sorral era una bassa amb peixos, i estava igual de bruta. Quin interès tenen els responsables del centre, els mateixos botiguers i la clientela en mantenir tal nivell de brutícia? Això no passa el més mínim control de qualitat, ni ISO, ni CE… En fi, que si algú vol una prova de que no som suïssos no li cal buscar gaire.

En vista de l'èxit ens apropem a una altra placeta en l’interior d’una illa a la confluència de València amb Padilla. Allí han posat una pista on fer encistellaments de bàsquet just al costat dels jocs pels més petits. En conseqüència les pilotes d’un grup d’adolescents van caient damunt els caps dels nadons i de les mares assegudes al banc que fa de frontera. En canvi a l’altra banda de la zona de bàsquet hi ha un terreny igual de gran però absolutament desaprofitat que hauria estat més adequat per aquesta activitat i sense posar en perill la integritat dels petits.

Per la tarda anem als Jardins d’Indústria, una zona privilegiada on poder prendre tranquil·lament un cafè al costat d’una àmplia zona d’esbarjo. No podia ser tant bonic, just dins el cercat dels més menuts el tobogan amaga algun misteri que impedeix a la criatura de pujar-hi: els graons estan tan separats que a prou feines hi podria pujar jo. I el que és pitjor, el gronxador dels més menuts te soldada una anella que sobresurt un centímetre just a l’alçada de la columna vertebral. Per tant qualsevol dia algun nen prendrà mal. El misteri en tot cas no és solament la ineficiència dels responsables, sinó també la dels pares i ciutadans. Un dia he d'apropar-me als barris alts a veure si això allí també passa.

L'arquitecte a la presó !

Bé, ara en fred i pensant-ho millor... en realitat qui hauria d'anar a la presó hauria ser el funcionari i/o polític que ho ha permès, i no pas l'arquitecte.

Perdoneu que la indignació m'hagi ennuvolat el bon criteri. Però és que m'he quedat garratibat al veure un edifici que deu portar anys al carrer Pau Claris, molt prop de la Diagonal, però què, fins ara, algun ressort de seguretat del meus sentits, m'havia preservat de fer-me conscient de la seva existència. Avui l'he vist, l'he observat i... és horrible!

A París mai haurien permès que en ple Barri Modernista algú pogués bastir quelcom tan dissonant. És la principal diferència entre una ciutat civilitzada, com París, i Barcelona, i no em refereixo als edificis, sinó a qui els fa possibles.

Camions o vies de tren i "L'ave pel litoral"

Els carrers de Barcelona per on ha de passar el TGV (que els espanyols han anomenat AVE sense cap oposició significativa a Catalunya) comencen a omplir-se de pancartes demanant "l'ave pel litoral". He de fer-me una pancar-ta com aquesta per posar-la al balcó o veure si l'aconsegueixo a l'associació de veïns.

Pel que he sentit comentar pel carrer només hi ha por a possibles esfondraments quan ens apropem a la Sagrera, a la resta de la ciutat és simplement una contestació intel·lectual, perquè la gent sospita que, si no se segueix el traçat lògic del litoral (que també facilitaria la perforació, així com que el circuit vingués de l'aeroport) és per causes més allunyades de la lògica i més properes a la corrupció o potser a la ineficàcia super ben pagada.

Jo no sé si en això dels trens som idiotes, si és una altra senyal de subordinació als veïns, o si es tracta simplement de manca de cultura ferroviària, que és el mateix que dir de cultura econòmica, però això sembla una paradoxa dir-ho a Catalunya. En tot cas la realitat és que cada dia s'omplen les autopistes de caravanes de camions que, perillosament per a la resta dels vehicles, supleixen allò que hauria de ser un transport de mercaderies ferroviari.