Política, espectacle i mitjans de comunicació

dilluns, de maig 08, 2006

Política, espectacle i mitjans de comunicació

Escric mentres escolto el debat de la compareixença del President sobre els darrers canvis de govern i em meravella la part d'espectacle que tenen aquests actes. No podem menystenir la dimensió propagandística dels nostres líders ni la importància d'aquesta component.

Les idees requereixen no solament de legitimitat sinó també bons mecanismes de transmissió. En el cas que ens ocupa, darrere del suposat interès per l'Estatut hi ha altres interessos en joc, interessos de resituació que poden condicionar futures majories, és a dir, poder.

ICV-EUA continua fent de consciència crítica del PSC, com no podia ser d'altra manera, però ERC ja ha deixat de funcionar com a consciència crítica de CiU i, penso que, més per xamba que no pas per estratègia, està aconseguint (fent difícils equilibris) consolidar-se com l'alternativa de centre esquerra del projectes nacional (estatal) català. En el cas del referèndum de l'Estatut ha aconseguit diferenciar-se de tots, encara que en una posició complicada, però que, de segur, li facilitarà continuar en la seva consolidació futura, incorporant el descontentament nacional. De moment és un procés lent, encara marginal, perquè incorpora encara adhesions d'una en una, però de segur el seu paper no passarà desapercebut i mereixerà prou respecte, fins i tot per part de gent que ara els criticarà per considerar arriscat el seu vot.

El problema és que no sempre aconsegueixes transmetre fàcilment el teu missatge. Fixeu-vos que fins CiU s'ha afegit a les tècniques "pp" de repetir, davant dels mitjans de comunicació, frases simplistes proclamant que aquest govern no ha fet res o que el conseller Vendrell ha comès delictes, sabent que la majoria de la gent no escolta els debats i que sovint només queda allò que repeteixes matxaconament.

Tot plegat em fa pensar que, possiblement sovint, les idees dominants deuen ser les idees dels mitjans de comunicació dominants. Els medias només han de limitar-se a recollir la frase goebbeliana que li han fet dir al seu polític i ja tens una bona part de la població convençuda de que aquells que han fet molta bona feina no han fet res de res.

Caldrà estar amatents doncs al problema dels mitjans de comunicació, i cercar maneres d'evitar tant de poder en tant poca gent, per tal de garantir que la capacitat d'espectacle de cada polític rebi fonamentalment i directa la crítica del públic, no pas dels poderosos -poderosos- crítics mediàtics apoltronats i, sobre tot, interessats.

ERC dona una lliço de democracia a ICV, EUA i CiU

dimecres, de maig 03, 2006

ERC dona una lliço de democracia a ICV, EUA i CiU

On són els contraris a l'estatut d'ICV, EUA i CiU? Probablement emmordassats.

Van perdre la por en la mani i durant el darrer mes molts s'han atrevit a dir públicament allò què pensaven. Avui han emmudit i estic segur que a partir de demà callaran i negaran haver-s'hi oposat mai.

Sembla que en Partal m'ha trepitjat el comentari però tampoc no ha estat original perquè aquesta ha estat justament la reflexió generalitzada (al menys de tothom que he sentit comentar la decisió de les bases republicanes capgirant la decisió prèvia de la direcció del partit).

En més d'un (en concret gent propera a EUA) he notat que darrera les divagacions sobre "...el centralisme democràtic i el complex sistema representatiu entre assemblees, el paper del comitè central i de l'executiu..." hi havia simple i planament enveja, vergonya i cabreig d'haver rebut una lliçó de democràcia per part d'un partit de centre esquerra com ERC.

Sant Jordi, el Drac, la ma i la família Brunetti

Sant Jordi, el Drac, la ma i la família Brunetti

Sempre és interessant el dia de St. Jordi perquè permet carregar una mica les bateries pel miratge que provoca mirar-se el melic; gaudeixes del fet que sembla, per una hores, talment que siguem una societat que consumeix llibres. A més, som notícia; com deiaJoan Oliver a l’Avui “Catalunya és un producte complicat de vendre al món, no pas perquè sigui massa semblant a d'altres, sinó perquè és massa diferent. Costa molt d'explicar al món que Catalunya és una nació sense Estat, costa d'explicar que la nostra identitat és de base lingüístico-cultural, costa d'explicar que la defensa de la identitat no ha estat mai un element d'exclusió sinó d'integració, un element de progrés i obertura i no pas d'immobilisme i tancament. Tot això és difícil d'explicar i encara és més difícil aconseguir que Catalunya destaqui al mig de les prestatgeries on hi ha totes les nacions itotes les cultures del món mundial. Una de les millors eines que tenim per explicar al món que Catalunya existeix i per explicar-los què és Catalunya és el dia de Sant Jordi.” I també és bonic perquè les roses li donen color i un regust romàntic, i fins renaixentista.
+
També és un dia interessant per a sentir xafarderies d’uns i altres. Començo el matí prenent nota del punt de vista d’algunes emissores cavernàries, perquè jo soc uns dels milers de catalans que les escolten. Ho faig una mica per curiositat, una mica per diversió, i molt per a evitar que acabi com molts altres, pensant que, si la majoria de gent que coneixo és assenyada i pensa com pensa, per la mateixa raó la majoria de la gent de cals veïns deuen ser assenyats i deuen pensar igual. Es bo adonar-se de que no és així i estar sempre conscient, com diuen els autors del llibre que m’ha regalat avui, que l’anticatalanisme és la base de l’espanyolisme. Escoltar i la llegir la seva premsa no és sols antropologia i "morbo", també és divertiment, com reconeixen Salvador Cot i Lluís Montserrat al llibre que estrenen en aquesta diada: “Teoria i pràctica del bon tertulià espanyolista. El circ de la família Brunetti”. Precisament l’he volgut arrel de que el posen a parir en “El Confidencial Digital”: (“...redactado bajo la guía del sectarismo y la parcialidad...” “... se ceban sobre los tertulianos de la COPE o de Onda Cero, y los colaboradores de los diarios La Razón y El Mundo. Según ellos, estas personas dicen cosas tremendas y que son mentira, que no se le pueden ocurrir a una mente sana, aunque lo que realmente llama más la atención es que la gente que los escucha se los cree...” “...Guindilla al enésimo intento de responder al fanatismo con dos tazas de cerrazón....”). Com sempre he dit, els nostres millors propagandistes són els nostres enemics, nosaltres no sabem publicitar-nos. És evident que no seria el mateix ERC sense el "suport" dels seus rivals que gratuïtament els converteixen en clau de les declaracions mediàtiques.
+
Una altra curiositat de la diada és que els xinesos venien les roses més barates (fins a 50 cèntims en algunes parades) que els gitanos i els pakistanesos. Aquesta és una dada que capgira la dinàmica establerta fins el moment i que els estudiosos podran valorar. Parlant de minories ètniques, a l’espai central de la plaça de Catalunya, en l’acte 'En català, trenquem murs i obrim fronteres' que organitzava LaPlataforma per la Llengua i una vintena d'associacions d'immigrants (entre els quals els amazigh, que sembla que comencen a perdre la por –o vergonya- d’expressar-se en públic), s’intentava demostrar que, a diferències d’altres països, aquí per a esdevenir català (de "raza catalana" dirien segurament a la radio cavernària madrilenya) n’hi ha prou aprenent a parlar en català, i la senyora que plorava d’emoció sentint cantar les cançons de “Desglaç” a Miguel Poveda m’ha deixat amb el dubte i la ràbia de no haver-li preguntat el motiu de les seves llàgrimes, si eren per la convicció catalana dels seu cant o pel to flamenc de l’accent del cantaor. En tot cas el símbol de la ma que presidia l’acte s’emparentava amb aquell altre de França i Bèlgica de vint-i-cinc anys enrere que deien “touche pas mon pote”. En essència és la mateixa ma de la rotllana que t’integra en igualtat al so de la cobla, en el nostre cas amb el coneixement de la llengua com a element de cohesió.
+
El principal problema de la diada a Barcelona haurà estat la gentada. L’ajuntament hauria de fer alguna cosa per a extendre més lluny del centre la fira de llibres i roses, perquè he sentit moltes veus absolutament agobiades jurant no tornar-hi més després de veure’s perillosament apretats enmig d’una gernació compacta.

La singularitat d’Euskadi

La singularitat d’Euskadi

Fa un any que vaig iniciar aquesta bitàcola de reflexions personals. Interessant aniversari que coincideix amb dues notícies sonades: l'afaitat estatutari i l'alto el foc permanent d'ETA.

.

Ahir va aprovar-se en Comissió el text definitiu del nou estatut del Principat i avui ETA anuncia un “alto el foc”. Això podria contradir l’article que vaig escriure al meu blog el desembre passat referit a que retallar l’estatut, que va aprovar el nostre Parlament, suposaria donar ales al terrorisme, perquè demostraria que la voluntat democràtica de catalans o bascs no serveix per a res sense els beneplàcit dels veïns que exerceixen d’ocupants.
.
De tota manera dubto que la coincidència en tal contradicció pugui sorprendre ningú. Ja en temps d’Hipercor se sentien, entre les files de l’independentisme català, comentaris sobre si les accions d’ETA al nostre país no estarien més pensades per aturar l’estratègia catalana, que no pas en clau del conflicte basco-espanyol. I també em ve al record un comentari de Carod-Rovira, de fa pocs dies, referit a la possibilitat de que els bascos aconsegueixin més reconeixement que nosaltres.
.
Es mentida que l’Estat de les Autonomies sigui un “cafè per a tots”, perquè Euskadi gaudeix de privilegis que semblen quasi confederals, i a ningú se li escapa que el terrorisme hi devia influir en el seu moment. Vaja, que potser la manera de cedir al xantatge de les armes consisteix en mantenir la singularitat basca. Euskadi fins podria independitzar-se sense afectar gaire els comptes d’Espanya, però Catalunya no, perquè Euskadi és molt petita, i podria passar per una minoria ètnica limítrof, però en canvi nosaltres som la segona part d’allò que en realitat és un binomi, som el gran territori de l’est del qual s’extreu importants recursos, que permeten mantenir el tren de vida -de govern i d’oligarquia de gran estat- dels que manen a Madrid.
.
En conclusió, que la manera de cedir front Euskadi és, en primer lloc, assegurar-se que Catalunya no ho té, assegurar-se que es manté, durant al menys mig segle més, la singularitat en drets dels bascos. Per tant, les concessions a Euskadi només podrien venir un cop assegurades, a la baixa, les restriccions jurídiques identitàries catalanes, així com les restriccions del nostre marge de maniobra econòmic.
.
A banda del tema etarra, i centrant-nos en la retallada estatutària, veig confirmada la meva apreciació, plasmada en vàries entrades anteriors al meu blog, de que potser el nou estatut ens deixarà respirar (perquè en el temps que ens ha tocat viure, quan més "apretats" estem, menys ens mobilitzem) però que, en tot cas, la qüestió ja fa temps que està posada en clau electoral. I en clau electoral ERC podria haver-la cagat, però, no sabem si, més per fina estratègia que per atzar o a l’inrevés, la qüestió és que “ho ha brodat”. A partir d’aquí la situació, si es continua jugant correctament, pot traduir-se en una pujada substancial de vots dels republicans, una baixada de convergents i iniciatius i, no sabria dir què passarà amb els socialistes catalans, perquè en el seu cas depèn molt del’abstencionisme del seu electorat tradicional.
.
I finalment, a nivell estratègic, la nova situació marca l’inici d’un nova etapa, ambl’horitzó a cinquanta anys vista marcat per l’assoliment de l’objectiu independentista (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=1798280). El gran enemic de la consciència autodeterminista és la invisibilitat de l’opressió, i el discurs dels “assenyats” segons el qual “tot és possible en democràcia” i que "només caldria una majoria suficient de votants per a ser allò que decidim”. El procés del debat estatutari haurà servit per a despertar consciències, per a evidenciar que l’anticatalanisme és consubstancial a Espanya i que l’elecció democràtica dels catalans te menys pes que el comitè executiu del partit que mana a Madrid i que els interessos econòmics d'aquells dels nostres conciutadans que són més fidels a la butxaca que no pas a la pàtria.

Trista condició la de qui viu sense saber

Trista condició la de qui viu sense saber

Francament, no entenc per què les persones que no estan d'acord amb l'anterior esquema no es limiten a publicar el comentari en el mateix article en comptes d'enviar-me missatges particulars. En tot cas entenc perfectament les 2 argumentacions principals:

·

1-rebuig a acceptar que l'independentisme revolucionari està fora de l'espai central de l'electorat. Què voleu que hi faci? És així, i les coses són com són. Es més fàcil que la gent voti ERC que no pas Maulets, i com he dit, l'espai revolucionari és imprescindible com a consciència social, però difícilment gestionarà el poder.

·

2-rebuig a acceptar que ICV o PSC pertanyen al projecte nacional espanyol. El més graciós és que quan els demano que rebutgin tal definició tampoc no s'atreveixen i em venen amb allò de la "nasion de nasiones"! I quan s'adonen que fan el ridícul acaben sortint amb allò de "siudadano del mundo"!

·

Dic que ho entenc perquè soc conscient de no estaríem on estem si el grau d'alienació no fós tan alt. Podríem completar aquell famós aforisme de Josep Guia amb una dedicatòria als suposats ciutadans del mon:

·

"Trista condició la de qui viu sense saber quina és la seva pàtria!" "(...i pitjor qui s’escuda amb alusions "al món sencer" perquè vol dir que a més pateix de mala consciència)"

·

I caldria veure quan és alienació i quan plena consciència. Molts saben bé allò que són però s'ho callen perquè dir-ho potser no és prou rendible electoralment. Sort que la memòria maleïda dels aforismes polítics és més llarga del què voldrien:

·

"Nosaltres no hem mai qüestionat la unitat d'Espanya;nosaltres també som espanyols" (L'exhonorabilíssim Jordi Pujol).

.

En tot cas les opinions personals són futils (en època de Josep Pallach vaig conéixer companys de PSC profundament independentistes, i després he conegut alguna persona espanyolista -d'un espanyolisme camuflat entre la fraseologia leninista- dins l'esquerra independentista); allò realment important és la funció que tens dins del sistema.

Repensar l'estratègia rupturista ...en esquema

Repensar l'estratègia rupturista ...en esquema

M'han demanat tantes explicacions i m'han plogut tantes crítiques sobre el meu escrit de si "cal repensar l'estratègia rupturista" de resposta a Josep Sort, que, ja posats, us ho envio en esquema. De fet no és pas res nou ni novedós, és l'esquema típic, sinó que el problema rau en que molta gent està conveçuda de que ara mateix és igual de possible establir un règim revolucionari com en temps de la Unió Soviètica, i em temo que no és tan així, que les coses han canviat força.

REFUGEES el 8 de Març o amb la rao pero sense la força no es venç

REFUGEES el "8 de Març", o “amb la raó però sense la força no es venç"

Aquest matí, quan he recollit a la bústia les dues revistes (en anglès i francès) de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats i he començat a fullejar-les, llegit aquest text:

(...)Dès l’aube, armés jusqu’aux dents, montés sur des chevaux ou des chameaux, juchés sur des véhicules militaires déglingués, parfois accompagnés d’avions ou d’hélicoptères, ils font irruption dans des villages sans défense. Et le cauchemar commence. “Ils ont tué mon mari sous mes yeux, raconte une rescapée. Puis ils m’ont jetée à terre et violée. Ils ont enlevé l’un de mes fils et je ne l’ai jamais revu. Puis, avant de partir, ils ont mis le feu aux maisons et massacré tous mes voisins.”(...)

M’ha agafat el mal rotlle de sensació d’haver estat llegint salvatjades d’aquest tipus des de sempre, com si no passés el temps. A veure... porto rebent aquesta revista trimestralment des de 1990, és a dir, setze anys! Pel camí a la feina sento per la ràdio del mp3 una locutora tota satisfeta comentant la Diada de la Dona Treballadora, remarcant com se sent de contenta de ser cristiana, perquè allí on ha arribat aquesta religió diu que les dones són respectades. S’ha de ser ruca i cega amb tant reduccionisme! Com he dit, recordo relats com l’anterior o més esgarrifosos, si cap, de lloc cristianíssims com Guatemala o El Salvador.

La realitat és que la guerra és sempre un parèntesi en la civilització; només cal una situació d’excepció, en les estructures socials, i tots treiem el salvatge psicòpata que tenim dins, carregant contra els més indefensos amb total impunitat. Ja s’ha vist en la guerra d’Iraq que la clau de volta no està en la condició de “dones i nens” de les víctimes (que són habitualment els febles arreu), sinó en la condició conjuntural de “indefens”. Es el cas de la senyora Lynndie England, que exercia de salvatge a l’Iraq, perquè en el seu context ella era la forta i els indefensos eren homes.

“La solució és esdevenir fortes” va dir una teòrica dels drets civils. O potser va dir “...deixar de ser indefensos”? no ho recordo bé, era quelcom semblant...! En tot cas va derivar en una corrent que propugnava l’aprenentatge intensiu d’arts marcials per part de les dones. En tot cas no és res diferent del que es fa generalment en la societat i en la política, perquè allò que costa acceptar a nivell filosòfic és el pa de cada dia en el mon real. De fet les lleis i les institucions no són més que formes d'enfortir allò que és feble dins l’ordre formal. El problema és quan la civilització entra entre parèntesi. Si no, que ens ho diguin als catalans, que a la mínima que sonen sabres som els primers a dansar.