Qui tindrà més pebrots?

No dubto de les habilitats periodístiques d'Antonio Franco i Lluís Foix, i menys del domini mediàtic de Carod-Rovira. Per una banda, els primers tenien avui la trista missió de fer veure que "allò normal" és donar el si a un estatut que "se suposa que la majoria vol" (però que ningú no ha llegit i que l'únic que sabem d'ell és que retalla vergonyosament i innecessària les capacitats pressupostàries del nostre país) donant per bones unes enquestes d'intencions també més que dubtoses; per l'altra banda, en Carod ha complert les expectatives, dient allò que tots sabem i que no llegim ni a El Periodico ni a La Vanguardia, és a dir, posant seny a les especulacions sobre l'actuació que podem esperar d'ERC.

Però allò que m'ha cridat l'atenció és que el debat està ja situat en clau electoral, i seria ruc qui no se n'adonés. De moment, i a diferència de les "opinions" que llegim a El Periodico i a La Vanguardia, la majoria dels meus coneguts, que fins ara votaven CiU, PSC i ICV-EUiA, s'estan estirant dels cabells. Els socialistes potser no tant, perquè els atreu la personalitat de Maragall i li tenen confiança a ultrança, però els altres... us asseguro que han partit peres per a futures votacions. L'incendi està servit, en Mas ha mogut fitxa sacrificant el país per la carta electoral, i potser ha perdut, però ha ficat a tothom en la partida. A partir d'ara no us cregueu cap missatge referent a l'estatut en clau constructiva, a partir d'ara ja és solament una qüestió de pebrots. Potser qui ho té ja més clar és el mateix Mas, els altres estan tot just adonant-se, i segurament qui viu més en la inòpia és ICV-EUiA.

Un nom per l'Estatut

Si els nostres veïns de ponent van batejar una de les seves constitucions amb el sobrenom de "La Pepa", nosaltres ens haurem d'escarrassar per a trobar un mot prou adequat per l'Estatut del 2006. En principi sembla evident que serà conegut popularment com "l'Estatut de la Baixada dels Pantalons d'en Mas", però després se m'acut que el poble no és tan prosaic, la gent és més donada als rodolins i als jocs de paraules. Segurament serà conegut com "la Mas-rxa enrere"? o potser "l'Estatut Mas-oquista" per allò de que ens putegem nosaltres mateixos i després sembla que estiguem obligats a gaudir votant-lo? O també "l'Estatut Mas-turbat" perquè ha eixit, amb poca substància, d'una insolidària iniciativa solitària"?

Expulsar ERC del govern

Això que segueix no és sols meu, està amanit amb les diferents elucubracions que he sentit al carrer... el carrer és més savi del que hom pensa!

-probablement l'electorat del PSC no podia assumir, al principi, un govern amb CiU;

-probablement els quadres de CiU no podien viure sense els recursos derivats del poder i garantits per la condició de ser socis del partit governant a Espanya;

-probablement el PSC-PSOE necessitava una retallada dràstica de l'Estatut si no volia perdre més sufragis espanyols;

-probablement CiU estava disposada a retallar l'Estatut, i tot el que fes falta, per tal de recuperar oxigen de poder, és a dir, governar;

-probablement els socialistes quedaven en deute amb els convergents davant d'un servei de tal magnitud, i estarien disposats a acceptar qualsevol condició, especialment amb una CiU presentada com a força centrista que ja ha purgat possibles corrupteles i excessius acomodaments;

-probablement la condició era expulsar ERC del govern...

Què és més patriòtic?

En anteriors posts comentava que el preu per la traïció de CiU a l'Estatut de Catalunya deu ser probablement el d'accedir a ser soci dels sociates a mig termini, però no deu ser solament això, perquè el desgast que patirà ara CiU serà considerable, per tant aquí hi deu haver més coses en joc, i alguna l'apuntava en Mas, com si haguessin de governar aviat, al temps que ha començat una campanya per intentar forçar ERC a abandonar el Tripartit. Per tant, estic convençut que la segona part de la jugada consisteix en alguna bateria de martingales per a precipitar alguna espècie de govern de suposada salvació nacional format per convergents i socialistes.

Em causa vergonya aliena una estratègia tan infantil, perquè no serà fàcil focalitzar responsabilitats en els socialistes. El PSC no té entitat pròpia i com a PSOE són coherents en l'escasa ambició per al nostre poble. Per tant, qui ha escenificat el rol de retallador de l'Estatut ha estat en Mas. El més patriòtic no és qui se'n diu, sinó qui ho demostra. Que en prenguin nota les ments esquemàtiques que continuen demanant als republicans un govern amb els convergents, perquè no es pot premiar qui ha quedat retratat com a principal responsable de la derrota. Al menys els espanyolistes saps de quin pal van i no te'n refies, en canvi la traïció és més perillosa. En aquests moments la gent té l'evidència de que allò MENYS patriòtic seria precisament ajuntar-se amb CiU. No hi ha gaire més alternatives de govern, o ERC fa president en Mas, o ERC abandona i facilita un govern CiU-PSC o ERC continua al govern i aprofita per a criticar que ha estat CiU qui s'ha carregat l'Estatut.

La butxaca o la pàtria!

Ja us anunciava, fa uns quants posts, que podíem esperar qualsevol traïció del partit "dels socis", perquè és una gent que, després de tants anys fent la mà, és més fàcil que, a l'hora d'optar entre la pàtria i la botigueta, acabin triant la botigueta. El dubte és saber quin ha estat el preu, però allò més probable és que sigui precisament el paper de "soci", a mig termini, dels socialistes espanyols.

S'ha notat que en Mas ha fet un pas en fals (...o no...!) perquè podria haver aconseguit millor resultat mediàtic si hagués fet el mateix que quan es va aprovar l'estatut al Parlament, és a dir, fer-se l'estret fins al darrer segon i llavors donar la sensació que ha salvat el país.

En canvi la sensació que ha donat ha estat de precipitació i de ser l'encarregat de posar els límits, retallant l'estatut que va sortir de nostre parlament i acceptant molt menys del que hauríem pogut aconseguir, a canvi de no se sap què. Les explicacions sobre terminis posteriors per a fer millores al cap d'uns anys, etc., etc., són massa intel·lectuals i tenen escassa transcendència mediàtica.

Aquesta és una oportunitat pels republicans. El seu paper decisori en el tema de l’aprovació de l'estatut és necessàriament limitat, perquè és un partit petit, però l'objectiu prioritari d'ERC és precisament créixer, i el creixement en l'espai de centre-esquerre amb requisits d'alts nivells de consciència nacional, en una societat com la nostra, només pot aconseguir-se "de vot en vot". Per tant, ara que ERC ja ha demostrat la seva vàlua havent impulsat la reforma de l'Estatut, podria preconitzar l'abstenció per dignitat.

L'Estatut sortirà igual i les millores que conté ens donaran una mica d'oxigen, però ara és també l'hora de la pedagogia i d'augmentar la consciència, i un partit sobiranista no pot dir que si a la baixada de pantalons en el tema del concert econòmic o a la negació de les conseqüències jurídiques que deriven de la nostra condició nacional.

He sentit que des de l'extrema esquerra independentista es vol demanar el no en el referèndum. No és adequat si hem de coincidir en el vot amb el PP, perquè això resta adhesions; fora de la militància estricta ningú no entendrà que es pugui coincidir en vot amb l'enemic.

Cal reconèixer que la consciència no ens ve tant de les nostres habilitats com de les agressions de l'enemic. He conegut en els darrers mesos força gent d'origen espanyol i anteriors votants de formacions espanyoles que, de tanta indignació pels atacs de la COPE estan decidits a votar ERC a les properes eleccions. Però només de vot en vot anirà creixent el centre esquerra catalanista a costa dels socialistes i, també de vot en vot, però demostrant-se més patriota que CiU, a costa dels convergents. Ara que CiU s'ha destapat cal evidenciar el paper de casdascú.

Retallar l'Estatut seria donar ales al terrorisme

En l'article anterior parlava de terrorisme i en aquest sembla que hi torni en relació a altres arguments. No és cap fixació, és casualitat, però tampoc no cal mossegar-se la llengua sobre fenòmens que són ben reals i bé propers. Cal recordar que a casa nostra es va desactivar una pràctica terrorista embrionària amb l'argument que no seria necessària, que desaparegut el xantatge de l'exèrcit espanyol damunt Catalunya ningú podria negar-nos allò que democràticament decidíssim per immensa majoria.

Per tant, si tot això es demostra fals, donaran molts arguments als grups d'extrema esquerra que preconitzen la necessitat d'accions de resistència armada. I pel que fa al tema ideològic, també les que sortiran guanyant seran les opcions sobiranistes, que demostraran que el comentari de Zapatero en el debat d'investidura dient a Puigcercós que ja no necessitarà ser independentista de tant a gust que es trobarà a Espanya, no era ni tan sols una broma, sinó que era una simple ingenuïtat.

Per tant, més val no esverar-se, no crec que els socialistes espanyols s'atreveixin a enfortir l'argumentació terrorista ni a donar vots a ERC, més aviat crec que les mostres d'extrema gasiveria obeeixen a uns nivells de negociació que se'ns escapen als simples mortals. Algú deia que aquestes negociacions deuen ser tan dures, tant "a cara de perro" com les de les cimeres europees sobre els pressupostos de la Unió. Potser exageren un xic, però només un xic.

O potser estic molt equivocat. Ho sabrem ben aviat.

Terroristes dolents i terroristes bons

La preparació de la comèdia Euromediterrània que comença diumenge a Barcelona està de moment enrocada per un tema que, encara que no dubto què ho resoldran en les properes hores, el trobo interessant perquè no és anecdòtic. Precisament és un dels trets que ha acabat cabrejant el mon àrab durant el segle passat.

Em refereixo al típic joc de paraules dels barruts que consisteix en predicar amb conceptes però exigint-ne el compliment només als altres amb el vell truc de posar noms antagònics a les mateixes coses, segons si són meves o teves, i definir-ho també de forma diferent. Seria com una variant d’aquella dita espanyola: “Quien parte y reparte, se lleva la mejor parte”, o aquella altra, més periodística, de la “doble vara de mesurar”.

Ara li ha tocat el tema a la violència política contra formes il·legítimes de violència (l'ocupació estrangera) i els àrabs demanen allò que cap país occidental mai ha negat: reconèixer que quan un país és envaït per un altre té dret a l’ús de la violència (de fet rarament té altres opcions) per tal d’alliberar-se.

Però vet aquí que ara els països de la riba nord ho rebutgen, però en canvi no podrien negar-ho com a concepte perquè tots n’han fet ús i cap se n’ha penedit. Es més, alguns ho han glorificat. I no em refereixo al terrorisme d’estat, que ja és normal que no se’n penedeixin, sinó a atemptats terroristes típics i tòpics contra l'ocupant en situacions de resistència front una invasió estrangera.

La notícia diu textualment:
"Quan falten quatre dies per a la cimera euromediterrània de Barcelona, hi ha "serioses dificultats" per pactar un codi de conducta antiterrorista, segons va admetre ahir un portaveu de la Moncloa. Diversos països àrabs, amb Algèria, Síria i el Líban al capdavant, reclamen que el text inclogui una referència explícita al dret de resistència contra l'"ocupació estrangera" --amb la mirada posada en el conflicte palestino-israelià-- mentre que la Unió Europea rebutja qualsevol justificació de la violència".

En tot cas no em semblaria malament que, conscients d’haver evolucionat com a humans, aprofitem per a fer un pas més, renunciant fins i tot a aquesta violència (quelcom semblant hem fet els catalans amb el tema de les curses de braus).

Però, si no volem aplicar "més del mateix" al món àrab, cal començar a predicar amb l'exemple (no és pot continuar fent com els espanyols, que només veuen el nacionalisme en les reivindicacions democràtiques dels qui tenen segrestats, i no s'ho veuen en ells mateixos), és a dir, cal començar a condemnar en un mateix allò mateix que pretens condemnar en els altres.

I si, ja sabem que alguns països han fet actes de penediment, però fixeu-vos que solament els perdedors de les guerres, Alemanya, Japó, la Nicaragua sandinista... curiosament no ho ha fet ni França ni els USA ni Rússia. Si volen convèncer, que comenci per exemple França condemnant la Resistència Francesa. A veure si s'atreveixen!

Evidentment no ho dic per que jo ho cregui, ho dic per a que ells siguin coherents amb les ximpleries amb que pretenen fer combregar els veïns del sud.

No a una Mediterrània del capital i la guerra!