Terroristes dolents i terroristes bons

La preparació de la comèdia Euromediterrània que comença diumenge a Barcelona està de moment enrocada per un tema que, encara que no dubto què ho resoldran en les properes hores, el trobo interessant perquè no és anecdòtic. Precisament és un dels trets que ha acabat cabrejant el mon àrab durant el segle passat.

Em refereixo al típic joc de paraules dels barruts que consisteix en predicar amb conceptes però exigint-ne el compliment només als altres amb el vell truc de posar noms antagònics a les mateixes coses, segons si són meves o teves, i definir-ho també de forma diferent. Seria com una variant d’aquella dita espanyola: “Quien parte y reparte, se lleva la mejor parte”, o aquella altra, més periodística, de la “doble vara de mesurar”.

Ara li ha tocat el tema a la violència política contra formes il·legítimes de violència (l'ocupació estrangera) i els àrabs demanen allò que cap país occidental mai ha negat: reconèixer que quan un país és envaït per un altre té dret a l’ús de la violència (de fet rarament té altres opcions) per tal d’alliberar-se.

Però vet aquí que ara els països de la riba nord ho rebutgen, però en canvi no podrien negar-ho com a concepte perquè tots n’han fet ús i cap se n’ha penedit. Es més, alguns ho han glorificat. I no em refereixo al terrorisme d’estat, que ja és normal que no se’n penedeixin, sinó a atemptats terroristes típics i tòpics contra l'ocupant en situacions de resistència front una invasió estrangera.

La notícia diu textualment:
"Quan falten quatre dies per a la cimera euromediterrània de Barcelona, hi ha "serioses dificultats" per pactar un codi de conducta antiterrorista, segons va admetre ahir un portaveu de la Moncloa. Diversos països àrabs, amb Algèria, Síria i el Líban al capdavant, reclamen que el text inclogui una referència explícita al dret de resistència contra l'"ocupació estrangera" --amb la mirada posada en el conflicte palestino-israelià-- mentre que la Unió Europea rebutja qualsevol justificació de la violència".

En tot cas no em semblaria malament que, conscients d’haver evolucionat com a humans, aprofitem per a fer un pas més, renunciant fins i tot a aquesta violència (quelcom semblant hem fet els catalans amb el tema de les curses de braus).

Però, si no volem aplicar "més del mateix" al món àrab, cal començar a predicar amb l'exemple (no és pot continuar fent com els espanyols, que només veuen el nacionalisme en les reivindicacions democràtiques dels qui tenen segrestats, i no s'ho veuen en ells mateixos), és a dir, cal començar a condemnar en un mateix allò mateix que pretens condemnar en els altres.

I si, ja sabem que alguns països han fet actes de penediment, però fixeu-vos que solament els perdedors de les guerres, Alemanya, Japó, la Nicaragua sandinista... curiosament no ho ha fet ni França ni els USA ni Rússia. Si volen convèncer, que comenci per exemple França condemnant la Resistència Francesa. A veure si s'atreveixen!

Evidentment no ho dic per que jo ho cregui, ho dic per a que ells siguin coherents amb les ximpleries amb que pretenen fer combregar els veïns del sud.

No a una Mediterrània del capital i la guerra!

El partit dels "socis" em fa mes por que una pedregada

Digueu-me exagerat! Reconec que en aquest moment escric amb l'estómac i que no tinc més elements de judici que la intuïció... però compto també amb la sintonia de força gent del meu entorn.

Estic convençut que som molts els que tenim percepcions semblants sobre en Duran, en concret, i CiU (no sols Unió) en particular.

De la mateixa manera que els canvis cosmètics d'Iniciativa, cap l'ecologisme, no desvirtuen el seu paper de consciència crítica de l'esquerra espanyola que gestiona el poder; de la mateixa manera que el viatge d'ERC, vers el centre esquerra, no desvirtua l'objectiu independentista d'una part del catalanisme moderat; de la mateixa manera que la C final del PPC no ha aportat pas catalanitat al seu projecte... no veig en CiU objectius més importants que el de ser "soci".

No conec ningú que no vegi els pactes d'ERC amb el PSOE com quelcom tàctic (molts coneguts meus  fins fan cabòries per endevinar com i quan ho trencarà ERC per aprofitar-se'n electoralment), però en canvi perceben el mateix paper en CiU, no pas igual de tàctic, sinó com quelcom estratègic.

No em sorprèn, perquè tenir càrrecs a través de CiU va esdevenir per a molts un modus vivendi vital (v.l.r.), i ja se sap que per alguns la pròpia vida passa sovint per davant dels grans objectius del país.

La sensació, que percebo com a compartida amb força gent del carrer, és que, un cop aconseguit ser "soci" del govern espanyol cal mantenir-s'hi, demostrant que "saben ser bons socis", és a dir, aparcant tot aquest vernís sobiranista que s'han tret darrerament de la màniga.

Detenció de Xirinacs i provocar els catalans = polarització

En primer lloc, cal recordar i fer córrer que demà dimecres 26 d'octubre, a les 9 del matí: concentració davant del Jutjat núm. 2 de Barcelona, pg. de Lluís Companys 1-5.

El PP ja fa temps que ha decidit perdre tota aspiració per créixer a Catalunya, ara només pensa en créixer a Espanya a costa de l’anticatalanisme. Per a fer-ho no n'hi ha prou dient mentides, també cal que la seva militància catalana entri en una espiral d'acció-reacció-acció i, per tant, també cal provocar els catalans per a que es prestin a deixar-se fotografiar en actituds que després titllaran a la COPE o a El Mundo de "kale borroka".

De tota manera allò més interessant es comprovar que, tot i estar a l'oposició, encara controlen força mecanismes de poder; els suficients per a provocar-nos (a hores d’ara s’hauria de ser molt curt per a creure que l’acció contra Xirinacs ha estat casual i que, podria haver passat un any abans o després, en funció de quan s’hagués volgut renovar el DNI). Cal recordar que l’estament judicial continua sota control de la dreta ecspanyols, que és un dels preus que es paguen per ser dels pocs estats on el feixisme no ha estat derrocat, sinó que, “graciosament” s’ha avingut a compartir el poder.

Em diuen els amics dels xats que soc massa bo amb els sociates, que no hi ha garanties de que la detenció no formi part de la típica barroeria ecspanyola o fins d'una mena de "plan B" psoecialista. Bé, és cert, reconec que els meves sospites sobre la ma negra pepera són pura intuïció i que només em fonamento en l'audició diària dels matins de La Cope (us ho recomano), però és un fonament que em dóna elements molt valuosos a l'hora de diagnosticar situacions com la present. Encara que no descarto cap hipòtesi, perquè si fóssim tan llestos no estaríem com estem després de tres-cents anys.

En fi, encara que sigui a costa de facilitar la feina als mitjans del PP, també la polarització és una arma per a nosaltres, i no podem fer altra cosa que fer valer totes les nostres capacitats per a organitzar la solidaritat en vers Xirinacs i fer-la massiva. No serem nosaltres els que haguem de posar vaselina a la corda, ja ho farà el PSC.

Avui sentia una de tantes bajanades radiofòniques anticatalanes, en concret deien que els empresaris aposten per l'independentisme pacífic perquè, en el context europeu, és ideal com a forma d'atomitzar el controls polítics que detempten els grans estats damunt del capital. Es una ximpleria que també té doble fil, perquè molta gent del PP sacralitza el capital i condemna els independentismes. Ara ja no sabran què pensar. Al director del programa no li ha fet cap gràcia l'explicació i hauria preferit un comentari diferent, per exemple que alguns empresaris catalans estan molt (MOLT) equivocats, o potser que reben xantatge

En tot cas a nosaltres ja ens aniria bé, de moment, que fos certa aquesta creença al sí d'alguns grups empresarials; ens donaria prou alè per fer avançar els nostres objectius. Per això, de moment caldrà també que aconseguim l'adhesió de les principals organitzacions empresarials a les accions de solidaritat amb Xirinacs, ...ni que sigui per a veure quina cara faria la dreta ecspanyola!

Anem. Per la lenga occitana. oc

Deu mil persones a Carcassona per l'occità és un èxit tenint en compte que vivim al desert, i és també una misèria tenint en compte que es tracta d'un dels majors pobles d'Europa, però per sobre de tot és l'exemple de com l'Estat més racista del nostre subcontinent pot exercir el genocidi cultural amb plena impunitat.

Pel que fa a la Catalunya institucional, res de nou, els líders que ens ha tocat tenir intueixen que és útil tenir un soci econòmic occità, però encara no han entès que els interessos estratègics de Catalunya requereixen una Occitània que hagi recuperat el seu idioma, i que justament en favor dels interessos estratègics de Catalunya cal immiscir-se tant com calgui, des de l'Aran i amb mitjans audiovisuals molt més enllà de les necessitats araneses, que abastin al menys fins a Tolosa, i que facilitin el camí de les avantguardes occitanistes en el camí de la recuperació de la consciència nacional occitana.

Amb la raó i la força guanyarem?

Ell vell lema idealista s’ha fet miques avui a l’Àgora en l’entrevista que han fet els directors de La Vanguardia, El Periódico i l’Avui al president del PP.

Al meu entendre ha quedat clar que, en allò que fa respecte a Catalunya, la raó no té la més mínima transcendència. A qualsevol al·legació raonable n’hi ha prou amb respondre de forma repetitiva amb una frase feta per falsa que sigui.

La insinuació és que Catalunya no podrà fer valer res de res (amb raó o sense) si no té la força per imposar-ho, i que, per tant, Espanya no tindrà en compte raons sinó que farà ús de força que té per a imposar a Catalunya qualsevol cosa. Amb raó o sense, perquè al final, qui tenia la raó és que escriu la història, i qui l’escriu és qui tenia la força.

ACCIÓ (de justícia)-REACCIÓ-ACCIÓ (consciència)

De tota manera cal no oblidar que la consciència ja és en si mateixa un capital, i que per a guanyar consciència cal que la realitat es mostri crua, la qual cosa solament passa en moments de crisi.

Ho dic en relació a l'article anterior: si continuo pensant que els perdedors electorals de les retallades a l'estatut seran PSC i CiU és perquè vaig veient com reaccionen els meus coneguts, que per sort en tinc votant totes les opcions.

Els més interessants són els votants socialistes. Alguns d'ells se senten francament malament davant el tracte de Madrid, i n'hi ha que ja fan proclames pseudoindependentistes, suposo que per a sorpresa d'ells mateixos (la majoria dels que conec són d'origen immigrant dels anys seixanta, és a dir, relativament recent).

També veig gent de CiU que, després de sentir-se cremats amb l'estratègia negociadora convergent, i de creure's després que va valdre la pena, ara tenen la sensació que el sr. Mas els ha aixecat la camisa. I, per postres, per a ells l'estatut és gairebé una fita.

També és quasi la gran fita per als autoanomenats recentment ecosocialistes, però la seva estratègia és més de guia crítica del germà gran, de tal manera que poden arribar a comprendre les contradiccions del PSOE. En canvi el PP ja està acostumat a no guanyar ni perdre, atenent al seu caràcter marginal al nostre país, i la seva estratègia va adreçada solament al vot espanyol anticatalà.

Solament veig optimistes els d'ERC, perquè guanyen els vots dels socialistes i dels convergents decebuts (potser no en grans percentantges, però si en nombres concrets i comptants, que són de moment els importants), i també guanyen la consciència que es deriva del debat que està havent al carrer. Si obviem les pèrdues econòmiques -relatives- que pot sufrir Catalunya amb la retallada estatutària, els republicans no pateixen la decepció de qui veu l'Estatut com una fita, sinó que es revaliden en la convicció que l'objectiu és la independència, i que, de moment, tot això de més que guanyem ja ho tindrem.

Efectes electorals de la retallada de l'Estatut

Zapatero cedeix a la pressió de Rajoy i retallarà l'Estatut d'acord amb el PP. Al marge de les pèrdues en diners i d'augment de capacitats per a Catalunya, tinc curiositat de saber com afectarà electoralment als partits catalans.

Jo crec que qui pot sortir guanyant és ERC perquè haurà fet allò que tocava (fins i tot votant si als guanys d'un estatut retallat) i haurà demostrat que no hi ha altra alternativa que la independència.

També haurà guanyat l'extrema esquerra independentista perquè s'haurà demostrat que la via democràtica no serveix, i que allò de que no calia terrorisme, que n'hi ha prou amb un 90% dels vots, no està tan clar.