Possiblement l’Orriols guanyarà les pròximes eleccions

 

Possiblement l’Orriols guanyarà les pròximes eleccions. No seria gens sorprenent: tal dia com avui de 2017 —fa exactament vuit anys, dos mesos i escaig després del Referèndum, menys de dos mesos després de la Declaració d’Independència i un mes i mig després de l’empresonament dels líders independentistes i de la vaga general revolucionària— el partit ultraespanyolista i anticatalanista Ciutadans (C’s) va guanyar les eleccions catalanes amb més d’un milió de vots. Com que no va obtenir la majoria absoluta, la resta de forces parlamentàries van poder investir un altre president. Tanmateix, la història demostra que els ascensos meteòrics dels partits de dreta radical-populista no són cap anomalia.

El cas més conegut és el del partit de Le Pen (Front National / Rassemblement National), que en menys d’un any —entre 1983 i 1984— va passar d’un testimonial 1% a un 12%. Però no és un fenomen aïllat: el FPÖ austríac va saltar del 5% a gairebé el 30% en dos anys; la Lega italiana, del 4% al 34% en només divuit mesos, entre 2017 i 2019. A Espanya, a més de Ciutadans, també hi havia Vox, que en un any i mig (2016–2019) va passar d’un irrisori 0,2% a un 15%. L’AfD alemany ha protagonitzat un creixement més sostingut, però igualment notable, al llarg de quatre anys. I el cas més extrem és el de la Pim Fortuyn List als Països Baixos, que va créixer del 0% al 17% en pocs mesos, probablement impulsada per l’assassinat del seu líder.

Aquest fenomen no és exclusiu d’Occident: és global. Per això afirmo que els catalans no som una excepció. En contextos no democràtics, l’ascens de l’ultradreta també es produeix, sovint des de dins de les institucions. A Egipte (Sisi), Tunísia (Saied), Algèria o les monarquies del Golf, el patró es repeteix: nacionalisme d’Estat, discurs de seguretat, antipartidisme, exclusió política i rebuig del pluralisme.

A l’Àfrica, el fenomen adopta formes de populisme nacionalista, autoritarisme electoral i discursos anti-estrangers o anti-minories. A Sud-àfrica proliferen els discursos xenòfobs contra immigrants africans; al Sahel, les juntes militars utilitzen una retòrica sobiranista i antioccidental; a Nigèria o Kenya, el populisme identitari —religiós o ètnic— guanya força. No són partits de dreta radical-populista en el sentit europeu, però comparteixen trets essencials: identitarisme, autoritarisme i il·liberalisme.

A l’Àsia, en canvi, els paral·lelismes amb Occident són més clars. A l’Índia, el BJP de Modi impulsa un nacionalisme identitari hindú que margina minories i restringeix el pluralisme. Al Japó, la dreta nacionalista i militarista creix amb un discurs revisionista de la història. A Corea del Sud, el gir conservador és intens. A les Filipines, el populisme autoritari és hegemònic. A Indonèsia, el nacionalisme religiós identitari i anti-liberal creix com mai.

En resum: no són tan diferents d’Europa. Comparteixen les mateixes pulsions i els mateixos mecanismes de construcció del “cap de turc”, encara que per canals diversos.

Des de fa més de quaranta anys sostinc que Catalunya només tindrà una oportunitat real quan completi el seu sistema de partits. Les nacions normals tenen sistemes normals: una extrema esquerra i una extrema dreta petites —amb possibles crescudes sobtades— i un centre-dreta i centre-esquerra amplis. Abans de l’aparició institucional d’ERC, el sistema català era coix. Amb la CUP es va avançar cap a la normalització, i amb AC es completa l'esquema que tenen la majoria dels països del món. Una altra qüestió (i el veritable problema) és que aquests partits acabin relegant l’objectiu independentista a un article simbòlic de la seva declaració de principis, mentre es concentren en la retòrica autonomista (habitatge, pressupostos, impostos, immigració no espanyola…) per por de perdre els ingents recursos monetaris que aquests partits reben de l’Estat.

Si els líders suposadament independentistes no fossin tan vulnerables a la repressió espanyola —si no tinguessin fills, propietats o patrimonis embargables—, la seva relació amb l’Estat seria la pròpia d’una nació ocupada i espoliada: aparcarien totes les reivindicacions sectorials i es concentrarien en un únic objectiu, la independència. Però això no passarà mentre no hi hagi un interès real per la independència, i aquest interès no sorgirà fins que un nou moviment popular els desbordi i els obligui a reaccionar.

Mentrestant, els votants independentistes actuen en conseqüència: deixen de votar els partits que no lluiten per la independència. Aquests partits s’aprimen, i els electors que sí voten són els partidaris de l’autonomisme espanyol. Això empeny els partits que encara mantenen la independència en el seu programa a fer propostes espanyoles per captar votants: "...subvencions al transport estatal, rebaixes fiscals, coalicions a nivell espanyol, discursos contra immigrants no espanyols…" perquè l’electorat de dretes és menys abstencionista que el d’esquerres.

La divisió entre dreta i esquerra, de fet, és relativament recent i accidental. Neix el 1789, quan els partidaris del rei i l'ordre s’asseuen a la dreta de l’hemicicle i els partidaris de la llibertat i la igualtat, a l’esquerra. Però ja des del principi hi havia contradiccions: per què gent sense terra donava suport als terratinents? Per què treballadors precaritzats voten empresaris que els exploten? Gramsci ho va anomenar “hegemonia cultural”: el poder més eficaç és el que et convenç que la seva visió del món és l’única possible. Bourdieu ho va definir com “violència simbòlica”: treballadors maltractats que justifiquen el maltractament perquè “l’empresari s’ho ha guanyat”. D’aquí neix la idealització de l’esforç i la culpabilització dels desafavorits. I la pregunta final: quantes de les nostres idees polítiques són realment nostres?

Arribats aquí, tornem al principi: és perfectament possible que persones que difícilment accediran a una pensió de jubilació votin una formació com AC, que podria acabar amb aquest dret. I així, igual com va passar amb Ciutadans, l’Orriols podria guanyar les eleccions. Tot i que erosiona tots els partits, la principal víctima electoral d'AC és Junts i per tant serà el partit que perdrà més vots. Darrerament, Junts, ha abordat algunes reivindicacions d’AC en matèria d’immigració (però sense el llenguatge estigmatitzador dels orriolistes), i ja sabem què passa: els electors fascinats pel populisme preferiran sempre l’original a la còpia.

Servirà de res un eventual triomf de l’Orriols? Veient com AC centra el seu discurs en l’estigmatització dels immigrants no espanyols de religió musulmana i al mateix temps aparca -o limita a la retòrica- el tema nacional (com fan també la resta dels autonomistes), jo no crec que li serveixi de res el triomf electoral, perquè en un context mundial de radicalització de dretes "capdeturquistes", és probable que aquest discurs xenòfob aviat sigui tan comú que ja no li permeti distingir-se gaire dels altres partits ni del pensament global (com a mínim fins que s'acabi el cicle de la dreta radical-populista mundial). 

Si això succeeix, havent el seu partit aparcat l'independentisme per por a la repressió i a la incertesa pecuniària (de la mateixa manera que l'han aparcat tots els altres partits "independentistes" institucionals), probablement la nova prioritat d'AC passarà a ser la de consolidar els ingents ingressos que els partits reben de l’Estat (i a condicionar JUNTS a escala municipal, provincial i autonòmica, perquè d'aquí també s'obtenen diners). Tanmateix, la "normalitat sistèmica" (una dreta radical-populista petita i un centre-dreta ampli)  tornarà, però no sabem quan. Podrien ser pocs anys, com ha estat el cas de Ciutadans (C’s), o pot trigar més. 

Mentrestant, l’independentisme de debò, no submís a l’Espanya autonòmica, només pot renéixer des del carrer, de líders no tan vulnerables a la repressió espanyola i d'organitzacions de base no auto-reprimides per la incertesa de perdre les retribucions espanyoles que reben els partits i els sous de parlamentaris. Però això ja és una altra reflexió per a un altre dia.