Battlestar Galactica, l'Estatut i el misteri dels guionistes

dilluns, de maig 29, 2006

Battlestar Galactica, l'Estatut i el misteri dels guionistes

Com l'article anterior era un reconeixement de la tasca d'en Josep Sort he recordat que fa uns dies ens comentava la sèrie "Els Soprano" i això m'ha decidit a explicar-vos, jo també, una sèrie de televisió. Ahir vaig veure el darrer episodi de la temporada (2x20) de Battlestar Galactica, que no té res a veure amb Els Soprano en qualitat, però se li ha de reconèixer originalitat per a deixar enrere el caspós record de la sèrie original d'ara fa 20 anys.

En aquella època vivíem un moment polític que tenia punts en comú amb l'actualitat en quant a debat polític clarificador. En aquell moment, salvant la distància amb l'actual tema de l'estatut, hi van confluir un seguit d'elements que van permetre fer créixer la consciència política i nacional des dels pocs centenars que ens coneixíem de tot arreu fins a unes quantes desenes de milers.

I també llavors comentàvem la TV (som humans) i, en concret, la sèrie Galactica original. Recordo estar-ne parlant en contexts durs (la tristesa pels amics caiguts que constituïren la llavor de l'actual generació desacomplexada), en mig de reivindicacions i en mig gresques o després d'estèrils debats bizantins. En concret em ve al record una manifestació antinuclear en la qual el company que acabava de cridar una consigna es girà i em preguntà com havia acabat el capítol del dia anterior.

També recordo que tots coincidíem en la valoració de que la sèrie era espantosa però la seguíem, per que ens distreia com a simple espectacle. A més, en mig de la caòtica barreja de motius religiosos i científics devia tenir elements amb els quals ens identificàvem.

La nova sèrie conté modificacions de l'antiga. Segons la llegenda en el planeta d’origen vivien amb els Déus, però per alguna raó els mortals van haver de marxar a tretze colònies, una de les quals és la Terra, de la què s'ignora el parador. Posteriorment van patir la revolta de les màquines en una guerra que van guanyar els humans. Però les màquines han tornat, s'han aprofitat de les febleses humanes i han aniquilat tota la població, els supervivents de la qual, en un èxode bíblic de dotze tribus, cerquen la tretzena colònia perduda, que és La Terra, on esperen ser acollits com a refugiats.

Ara els traïdors són més ambigus, més "malalts", els enemics són màquines místiques genocides -però emotives i autocrítiques- que desenvolupen un maquinari similar -fins a nivell molecular- a la fisiologia humana, fins al punt de poder-se quedar embarassats o hibridar-se. Els bons són igualment ambigus i, a voltes, moralment reprovables, així com politeistes de l'antic panteó grec, (que se suposa devien portar a La Terra). Altres elements que criden l'atenció és que fumen i beuen de forma exagerada. Potser es vol simbolitzar els pecats de la humanitat que els han dut a l'extermini, o potser és un enllaç amb els cigars que fumava Dirk Benedict. En tot cas la sèrie té prou ambigüitats com per enganxar amb els nostres costats foscos, i cal considerar-la un èxit.

Barrejar una telesèrie amb l'estatut és perillós perquè és fàcilment criticable i desqualificable (però comprendreu que, en ser això una bitàcola personal de reflexions, tant me fa el que pensi ningú), però em preguntareu quins punts en comú hi veig. Dons precisament la tasca dels guionistes, l'atzar mogut per l'estètica i lluny de la ciència, al menys de la ciència explícita. Perdoneu que barregi la política amb la ciència ficció (alguns en canvi em justificareu) però recordareu que als darrers posts he repetit com, tot i situar-me a l'esquerra d'ERC, m'han semblat correctes les decisions que han anat prenent els republicans des de les darreres eleccions, i també he manifestat el convenciment de que tals decisions es devien més a l'atzar que no pas al càlcul. Dons és el mateix que em passa amb Galàctica, puc equivocar-me, però tinc el convenciment de que l'èxit de la sèrie respon més al resultat d'un seguit d'elements desendreçats, atzorosos i inconexes, que no pas a la coherència estratègica.

Tot i i situar-me a l'esquerra d'ERC, tinc dret a assenyalar els seus errors i també els encerts. Per exemple, el Tripartit ha estat un assaig que calia fer, ara tothom està retratat. Això és un gran capital de cara al futur. La decisió del No a l'estatut pot costar-li a ERC votants indecisos però fa que molts dels més conscients no es quedin orfes i es consolidin com un focus dinamitzador a tenir en compte. Perdoneu si semblo massa determinista, però algunes clarificacions necessàries no sempre són fruit del càlcul, sinó de la intuïció, i si el final és estètic és un bon indicador d'èxit. La creativitat humana té molt d’improvisació i de vegades es pot ser un "personatge genial", un Elvis, i al mateix temps una "persona enze". En conclusió, que no cal ser perfectes però cal ser "guionistes actius", reinventant i corregint els errors de la història. L'activitat és la benzina de la història. Cal acceptar que podem equivocar-nos i gaudir de l'espectacle. Com he dit altres vegades, més val no menysprear allò que té d'espectacle quelcom tan important com la política.

HEM GUANYAT!

dimarts, de maig 23, 2006

HEM GUANYAT!

josepsort
A part de reconèixer i agrair l'ull constant i crític de Josep Sort damunt el procés de Montenegro, opino que també en Josep fa les valoracions més encertades. Es això i punt! Les matisacions que he anat sentint ahir i avui, sobre les diferències amb Catalunya, són ganes de distreure'ns del nostre ridícul.

Al final tinc la sensació de que tots aquells països que la nostra classe política ha menystingut ens passaran al davant. En Pujol es diferenciava de la minoria ètnica basca, la resta de convergents fardaven front les repúbliques bàltiques abans de la caiguda del mur. Ja temia en Carod fa poques setmanes que segurament Euskadi ens passaria al davant fins i tot en les competències del proper estatut utonòmik bascongad. Com potser si som un gran país d'onze kg d'habitants? Doncs perquè tenim uns polítics de pa sucat amb oli. Ni més ni menys.

Es hora de que la Franja parli

Es hora de que la Franja parli

Ara és l'hora de la Franja.

No hi ha millor moment per a que les energies que han anat sorgint a la Franja de Ponent en els darrers anys, en forma entitats culturals i de defensa del territori, comencin a liderar les seves pròpies reivindicacions.

El govern català ha anat compaginant la prudència amb el sentit comú (cosa extraordinària quan l’habitual sempre havia estat primar la prudència) mentre el govern d’Aragó sols ha sabut alternar el manteniment d’una situació lingüística discriminatòria vergonyant en relació als habitants de la Franja, amb exigències injustes i autoflagel·lacions com l’abandonament de l’Euroregió.

Ara toca que la xarxa associativa de la Franja trobi una sola veu (si cal acompanyada de mobilitzacions) i amb ella rebutgi que li facin el pont, per a saquejar-li el seu llegat cultural, en favor dels veïns de Barbastre i Monsó.

Es el moment d’esgrimir el camí del mig com a solució i fer propostes per tal de dotar-se de prou infrastructura i legalitat com per a fer-se càrrec del seu patrimoni, en el seu propi territori. L’excusa de que no hi ha prou diners a la franja, per cuidar d’aquest art, no és creïble; els diners es busquen, i bé que n’hi ha per a llençar-los en tonteries. Si l’església espanyola s’hagués organitzat en una diòcesi pròpia a Fraga per a la Franja segur que no costaria gaire acollir totes els peces a Fraga.

Si l’art no és de les denominades comunitats autònomes sinó de les parròquies, les entitats, en què s’organitza la població, han de parlar, i han d’esgrimir que l’art és de les parròquies i per tant dels pobles, no dels bisbats ni de les diòcesis, i han d’exigir respecte i solucions alternatives.

Ja sabem que hi haurà resistències, especialment de qui creu que té el vist-i-plau papal, i també de qui té la percepció de que deixar el botí en mans de la població és com deixar-ho en mans de la Generalitat, perquè els habitants de la franja són sospitosament semblants als de Lleida. Tant és, ja no es tracta de guanyar o perdre, és per dignitat.

La Consti i les victimes

dilluns, de maig 22, 2006

La Consti i les victimes

Diu en Zapatero que vol que la Consti recordi les víctimes del terrorisme al preàmbul.

Em pregunto si una iniciativa com aquesta, a les portes de l’inici de les converses amb ETA, no és ja en sí mateix una manera d’iniciar la negociació. Es comença reivindicant el reconeixement a les víctimes; el discurs implícit vindria a dir: “vosaltres els terroristes dieu que el terrorisme era reactiu a l’agressió imperialista espanyola i a les víctimes causades per ella (igual com la Resistència Francesa va causar víctimes), però nosaltres els espanyols diem que, en realitat, fou la repressió legal la que va reaccionar front el terrorisme (i d’altres excessos identitaris bascs)”.

En conseqüència possiblement acabarà damunt de la taula una proposta de consens en la qual es proposarà que el preàmbul reconegui totes les víctimes del procés, des de les víctimes del terrorisme fins les víctimes de la legalitat, volgudes i colaterals.

L’objectiu de tot plegat seria anar generant debat al carrer, per a que la gent vagi paint que hi ha píndoles que cal empassar per ambdues bandes. El resultat final serà, molt probablement, deixar la Consti tal com estava, no fos que una imprudència, en la qual es posés més énfasi en uns morts que no pas en altres, posés en perill la jugada, s’acabés trencant la baralla i recomencés el degoteig.

La teoria conspirativa del SI estatutari

divendres, de maig 19, 2006

La teoria conspirativa del SI estatutari

La teoria conspirativa del SI estatutari.

Realment el carrer és savi o, si més no, imaginatiu. Avui he sentit un manobre que, com no sabia que el NO d’ERC ha estat forçat per les bases, hauria pogut crear una teoria conspirativa digna de Ianquilàndia. En síntesi consisteix en que, encara que el tema no interessa, cal votar si per contrarestar els dolents que volen el NO, però segurament s’han posat d’acord els dolents amb els bons per a que els primers demanin el NO i així la gent decent es mobilitzaria pel SI.
+
Us explico com ha anat. Estàvem esmorzant al bar prop d’una colla de manobres i paletes de l’obra que estan fent al costat. Per l’accent els he etiquetat tots com a pertanyents a l’immigració espanyola de fa mig segle (em refereixo als seus fills, és a dir, gent com jo que, en comptes de créixer en un entorn mixt, s’han criat en les poblacions de l’entorn de Barcelona en ambient predominantment andalús), llevat d’un home més jove amb barba rossa-pèlroja i d’accent semític (probablement marroquí o algerià).
+
Ens ha cridat l’atenció perquè parlaven de política, la qual cosa no és gens habitual. De seguida hem vist que el tema polític havia derivat de l’esportiu i, en concret de la intervenció de Zapatero i dels líders catalans ahir a Paris en el partit de fúbol. La mateix premsa gratuïta ha comentat vàries teories sobre l’efecte del partit en el vot estatutari. Sembla ser que aquesta premsa ha influït positivament en els hàbits de lectura populars i m’alegro per això.
+
Però allò que més ha fet que em quedés amb la pel·lícula ha estat un comentari sobre “extremismes”. Ja sabeu que m’encanta tot això dels centrismes i els extrems polítics. En concret un d’ells responia a un comentari despectiu sobre “la mandanga del estatuto” amb tota una anàlisi: “...nozotroh nunca hemo votao la generalitah...” (això és més que probable ja que sabem que l’abstencionisme és immens en les votacions autonòmiques catalanes entre la població monolíngüe; igual com ha va ser en el referèndum de l’estatut en funcions) “...pero zi loh extremista ze lo quieren cargar...!”
+
Quan un d’ells pregunta “si el PP es extremista” tots els altres responen que si. Això m’ha cridat molt l’atenció perquè ja fa temps que escolto molt comentari filo-pp en les converses de bar, especialment entre treballadors de l’extra-radi; després he recordat que un d’ells portava fa dies una revista de la conc, per tant pot tractar-se de gent –de la poca gent- sindicada i això explica plenament que tinguin forta consciència anti-pp. No exagero, només cal que pareu l’orella i veureu com ha canvia la percepció del P.P. on abans era inconcebible. Finalment un altre es fa un embolic entre el Carod, ETA, l’Al-Qaida per, al final, posar-los tots al sac dels dolents “...los malos no lo quieren, puez habrá que votar esta vez la Generatah...”
+
I aquí és on ha aparegut "el llest", precisament el més alt i amb la veu més forta, tant que ha quedat tothom callat, dient que “...zeguro que se han puesto de acuerdo el Zapatero con el PP y con el Carorovira para que los extremistas digan que no y así la mayoria de nozotroh, que nos importa un cuerno todo eso del catalán, vayamoh corriendo a votar si”. El debat ha tornar al terreny futbolístics no sense abans comentar varis dels assistents que, segurament sí que és una conxorxa, però que, per si de cas, més val votar no fos que guanyessin “els dolents”. Cal escoltar més el carrer (els coneixements, les opinions i les fantasies) en comptes de mirar-se tant el melic o manipular enquestes.

El barça com a vici

dijous, de maig 18, 2006

El barça com a vici

Jo diria que el Barça té elements addictius. Si ens fixem en les drogues o en les escurabutxaques un dels elements addictius està en la tensió i la inestabilitat premiada amb el plaer ocasional. Tot pot canviar al darrer moment, tot va bé però tot pot estroncar-se, o a l'inrevés. Sufrir molt, estar units en la desgràcia, passar-ho malament però potser al darrer moment ho capgirem tot i gaudim del cel, ...i potser a partir de demà tornem al calvari, però quí sap si, amb l'estómac encongit i el cul apretat, caminant pel fil de la navalla damunt del precipici, de sobte torna la felicitat. Absolutament addictiu!

Ara al PSC li toca dissimular

diumenge, de maig 14, 2006

Ara al PSC li toca dissimular

Diu en Nadal que veu difícil pactar amb CiU un govern després de les eleccions. Està clar que si l’electoral percep que la propera Generalitat serà socioconvergent no cal perdre el temps, o es vota directament CiU o es vota algú d’esquerres que tingui ambició de manar de debò. Ho tenen difícil, sembla evident que els interessos del PSC no compten gaire i que el PSOE necessita Mas com a president de Catalunya.