EL RUPTURISME ESTIRANT DE L’INDEPENDENTONOMISME

EL RUPTURISME ESTIRANT DE L’INDEPENDENTONOMISME
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 09/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/el-rupturisme-estirant-de-lindependentonomisme/

FANTASSIN MANEL. Als anys vuitanta no sempre s’entenia la necessitat expressada per l’esquerra independentista d’intentar acumular forces, empenyent el catalanisme vers la ruptura, generant i dirigint moviments policlassistes. Ens advertien els intel·lectuals del purisme infantilista que les revoltes democratistes burgeses són de curta volada, però la realitat del moment ens donava la raó, perquè els moviments patriòtics policlassistes foren els sistema impulsat pel socialisme en la majoria de les lluites anticolonials.

Així, l’esquerra independentista s’ha dedicat a estirar de la corda de manera incansable, des de la duresa i els successos traumàtics dels anys vuitanta fins les grans mobilitzacions del segle XXI. Estirar de la corda implicava demostrar implicació, honradesa, coherència i disposició al sacrifici, sovint donant exemple a aquells que potser encara exercien la repressió de l’estat enemic contra nosaltres però que necessitàvem posar al nostre bàndol. No és tasca fàcil perquè els vells hàbits autonomistes espanyols està fortament arrelats en la major part del nostre poble.

No ens ha d’estranyar, doncs, que la contradicció que ha caracteritzat les dates immediatament posteriors al 27-S hagi estat, comprensiblement, el pressing de l’”independentonomisme” (invenció lèxica que serà efímera però que de moment em serveix per expressar la persistència de la mentalitat “catanyola” dintre de la major part de l’independentisme) sobre la CUP, amb l’objectiu alienat (o digueu-li “inconscient”, si ho preferiu) de reproduir tics autonomistes.

Aquesta pressió sobre la CUP, tot i manifestar-se bàsicament a les xarxes socials, ha mostrat clarament els trets propis de la resistència al canvi: amb arguments únicament heterocrítics, s’ha fet bandera del President d’una Generalitat espanyola, els que volien anar més enllà han estat acusat de connivència amb l’enemic, i s’ha especulat sobre idees comunistes confrontades a la catalanitat. En canvi, allò que hi havia per la banda de la CUP era simple desconfiança en les qualitats patriòtiques dels nous independentistes que pretenen dirigir el Procés Català. Desconfiança per aquella tendència burgesa històricament covarda i de curta volada.

La situació de desconfiança prèvia, tant per part d’ERC com de bona part de la l’ANC, parteix de quan el President Mas va trencar la unitat independentista avortant la Consulta del 9N (reduint-la a un procés participatiu) i posteriorment va avortar una llista plebiscitària absolutament unitària sense polítics pel 27-S. Això darrer va provocar que s’hagués d’anar a les eleccions autonòmiques en dues llistes, JuntsxSí i la CUP, difuminant el seu paper plebiscitari, facilitant que la campanya se centrés en el tema de la corrupció i en la gestió de l’anterior Generalitat.

El paper d’estirar de la corda “independentonomista” és progressiu dins de l’esquerra, de forma més o menys clara en funció de les poltrones polítiques. Ho feia CDC des de la seva posició inicialment de centre-esquerra. Ho ha fet ERC en el pacte de la candidatura JuntsxSí escurçant el període previ per declarar la independència, i ahir ho va fer la CUP en el seu acte públic ‘Per governar-nos, lluitem per la República’. Així, les condicions de la negociació per la independència són, bàsicament, garanties de que el procés independentista no recularà. La resta (especulacions sobre qui serà el President amb l’argument que més endavant ja triarem quin tipus de país volem) només són expressions de la natural i comprensible resistència a l’avenç en la nostra sobirania.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA

JA SOM CAMÍ DE LA INDEPENDÈNCIA
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 02/10/2015
http://diarigran.cat/2015/10/ja-som-cami-de-la-independencia/

FANTASSIN  MANEL.   Ja han passat cinc dies del 27-S. Una bona part dels Catalans som plenament conscients que hem iniciat el gran camí sense  retorn vers l’alliberament. Ho estem fent mitjançant la construcció d’un Estat independent. És natural que hi hagi contradiccions, que s’expressen de formes distintes: n’hi ha que no estan avesats a les conciliacions i menyspreen els altres actors polítics perquè no els consideren dignes de seure amb ells a negociar, i n’hi ha que en política semblen socis del Barça perquè tot i estar guanyant i estar a les acaballes del partit, sofreixen tement que encara  hi ha temps per la derrota. D’entre aquests darrers en conec que ja han “enterrat definitivament” el Procés independentista sis o set vegades durant els darrers cinc anys.

És veritat que no hem aconseguit el vot del 75% dels Catalans. Això hauria estat bonic però era improbable, raó per la qual el resultat ha estat una gran victòria, i ara tenim 18 mesos per sumar-hi la resta dels nostres conciutadans, il·lusionant-los. Tanmateix, a casa nostra l’electorat és més savi del que molts es pensen i ja no s’emmiralla fàcilment amb promeses de “més del mateix“. Aquest poble exigeix la percepció de canvis reals, substancials i radicals en la qualitat de vida com a condició necessària perquè l’independentisme avanci per la Catalunya encara espanyolista i esdevingui la nostra característica nacional indiscutible.

Com sabeu, les enquestes detecten poca confiança en aquells polítics als quals hem encarregat aquesta part del Procés; només un 20% pensem que el procés acabarà en Independència, mentre la resta sospita que els nostres líders es conformaran amb millores estatutàries. No ens ha de sorprendre que pensin així, atès que les candidatures electorals del 27-S, tot i comptar amb personalitats  molt valorades de la societat civil, encara van plenes de personatges acabats d’arribar a l’independentisme. Alguns d’ells, fins i tot pretenen abanderar-lo; amb noms que sonen mediàticament en mig d’escàndols  que tenen poc a veure amb l’orgull patriòtic. També n’hi ha que han trait la unitat independentista, que han mantingut encallat el procés fins condicionar electoralment els companys de viatge, a canvi de reactivar-lo, i que ara gaudeixen de prestigis sobredimensionats.

Aquella il·lusió que hem de generar durant els pròxims 18 mesos cal que estigui radicalment distanciada de les cruels reformes laborals i les propostes d’acomiadament exprés (aprovades al Congrés d’Espanya a proposta de CiU), de la venda de patrimoni de la Generalitat o de la privatització de la Sanitat. Les coses no surten gratis i és comprensible que les víctimes de situacions socials tan dramàtiques no hagin fet confiança a alguns d’aquests polítics. Tanmateix, el conjunt de l’independentisme ha pogut sumar en la capacitat de fer el servei patriòtic definitiu al país. Ara només cal negociar per trobar les persones de consens que hauran de ser els nostres interlocutors en la la negociació amb l’ONU, amb Europa i  amb Espanya sobre el com i el quan de la secessió.

Ja hem dit que les contradiccions sempre hi seran, entre les quals aquells tics de menyspreu que els diputats de la CUP havien percebut en l’inici de la seva tasca parlamentària, tics de classisme infantil previs a l’inevitable reconeixement dels interlocutors com actors necessaris i dignes de seure a la taula de negociacions. També és comú veure, en bona part dels catalans, la mateixa creença que tenen a Madrid que el Procés no és una revolució social sinó  l’obra d’un individu imprescindible. Però són percepcions efímeres, perquè la intel·ligència és tossuda i la societat acaba sent conscient que l’objectiu ja no ha de ser una semiautonomia governada per un semidéu sinó una societat nova i lliure.

La tasca regenerativa que haurà d’agrupar més i més compatriotes a l’Alliberament de Catalunya passa perimpulsar una nova dinàmica que garanteixi que aquells polítics tan habituats a pactar amb Madrid ja no  frenaran el Procés. La manera d’aconseguir-ho és demostrant que això que estem fent, un Estat català nou i independent, és la nostra forma de democratitzar el poder,  integrant-hi la gran massa de la societat civil que l’ha impulsat. La secessió de Catalunya ja no té aturador, està de camí, un camí que requereix diàleg, pacte, negociació, posar al devant el poble en comptes dels líders, peró encarregar-ne la representació pública a persones noves i honrades que expressin la transversalitas que ha menat aquesta revolució.

La primera fase, com hem esmentat,  serà trobar un candidat de consens a presidir el darrer període autònomic. Haurà de ser algú disposat a ser repressaliat, potser empresonat,  perquè no podem alliberar-nos sense desobeir i hem de ser conscients que la desconnexió de l’imperi pot ser dura. Tot seguit, de desobediència en desobediència, anirem creant estructures d’Estat, alhora que implementant un pla de rescat social i democratitzant la pròpia estructura del nou estat independentista en construcció. D’aquí a 18 mesos ens esperem a Ítaca.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

La Unitat Popular i el Vot Patriòtic del 27-S

La Unitat Popular i el Vot Patriòtic del 27-S
Publicat a Llibertat.cat 13/09/2015
http://www.llibertat.cat/2015/09/la-unitat-popular-i-el-vot-patriotic-del-27-s-32296

He tingut un “dejà vu” que m’ha remuntat tres dècades enrere, quan un empresari d’Alacant em justificava la contradicció aparent de donar suport al comunisme independentista: “...si els comunistes són els millors patriotes, tot empresari amb consciència nacional els hauria de recolzar...”, em deia; avui ha estat un conegut meu, de perfil lliberal i antiplutocrata, que m’ha etzibat el mateix argument per justificar el seu vot a la CUP. Aquest fenomen ja l’apuntava, en les darreries dels vuitanta, en un espès document de treball que vaig redactar per a la discussió de l’assemblea del MDT del Poblet i la cèl·lula del PSAN, amb el títol “Els Nivells Organitzatius del F.P”. No fou casualitat, perquè el treball estava basat en el meu coneixement de l’estructura del Bloc KAS i en els escrits de V. Zótov i V. Neznánov sobre la teoria leninista de les revolucions d’alliberament nacional i la transició al socialisme.

Tanmateix, no fou aquella la primera vegada que escoltava l’adhesió del democratisme revolucionari burgès a l’activisme comunista. Una anys enrere, a Bilbao, arran d’un contacte amb el malaguanyat Santi Brouard i amb Joselu Cereceda, un grup de Catalans i Bascs vam gaudir d’apassionants converses a l’Herriko Taberna d’Urribarri, on un petit empresari s’esforçava intentat fer-nos  entendre les raons per les quals una part de la petita burgesia basca recolzava el “partit comunista ETA”. Després, els militants abertzales ens explicaven la influència organitzativa dels moviments d’alliberament nacional vinculats al “socialisme real” (a la influència soviètica) en l’estructuració del Moviment d’Alliberament Nacional d’Euskal Herria, la qual cosa va generar uns llarguíssims debats.

El quid de la qüestió éra: com podia ser que l’esquerra espanyola no veiés els fonaments del Moviment d’Alliberament Nacional Basc, desqualificant, per burgesos, uns mecanismes que eren reconeguts fora d’Euskadi? Al meu parer, la miopia infantilista pseudoesquerrana de molts “pensadors de partit” va dur-los a diferenciar la burgesia colonitzada tercermundista de tota la burgesia occidental, com si aquesta darrera fos un bloc monolític vinculat a l’imperialisme. La realitat va contradir la teoria als països de l’Est d’Europa, i, de fet, el mateix Lenin les diferenciava qualificant l’occidental d’antinacional, i considerant les orientals de sinceres, combatives i conseqüents. La burgesia nacional s’anomena nacional perquè en l’etapa de la lluita per la conquesta de la independència política els seus interessos  coincideixen  amb els de tota la nació, de tot el poble, o sigui, de la classe obrera, el camperolat, els sectors urbans i la intel·lectualitat.

Tanmateix, com s’ha demostrat històricament, la potència revolucionària de la burgesia nacional és molt limitada. El seu objectiu és independitzar-se de l’imperi per tenir la possibilitat de gaudir de l’explotació del seu poble. D’aquesta manera, finalitzat l’alliberament finalitza l’aliança tàctica independentista (front patriòtic), de manera que el  desenvolupament de les contradiccions aguditza la lluita de classes entre els treballadors, per una banda, i aquella burgesia que va perdent l’esperit revolucionari a mesura que valora les oportunitats que es deriven dels seus pactes amb l’imperialisme i la reacció interna. Per això, deia Lenin que la revolució burgesa sota la direcció de la burgesia podia ésser només una revolució inconclusa.

Els anys 1968 i 1969 van ser un període important en aquest racó d’Europa pel sorgiment de diversos moviments d’alliberament nacional influenciats per la lluita anticolonial. En paral·lel, des del comunisme que animà aquests nous partits es plantejaren accions internacionals tendents a empènyer la lluita de la “democràcia revolucionària”, que és un conjunt heterogeni, contradictori i policlassista, integrat en gran part per la petita burgesia nacionalista, i de caràcter clarament revolucionari (exactament fins al moment que pren el poder un cop alliberat el país) de l’anomenat Tercer Mon. Vegem alguns exemples:

El lema “La conquesta de la independència d’Algèria és una causa de tots els Algerians” fou criticat per l’imperialisme francès i per partits que exercien de “dreta”, com el Partit Comunista Francès, el qual recolzava la dreta francesa com estratègia útil a l’objectiu transversal francès d’enfrontament amb l’imperialisme americà. Tanmateix, aquest lema era clarament progressista, perquè l’alliberament d’Algèria, durant la lluita armada per la independència nacional (1954-1962) aprofitava el potencial combatiu de tots els  sectors i grups socials  de sentiments patriòtics de la societat algeriana, tot i que el FAN era un partit dels treballadors. Situacions i estructures semblants es van produir a Tanzània, Mongòlia, Congo, Benín, Moçambic, Angola, Iemen…

En essència, es percebia i es reconeixia la força revolucionària derivada de l’aliança entre els comunistes, compromesos i reconeguts com “patriotes de pedra picada”,  amb l’enorme massa petitburgesa dels demòcrates revolucionaris. Aquesta és l’essència de les revolucions d’alliberament nacional i del caràcter socialitzant de la transició a l’Estat propi i plenament lliure,  però també del desenvolupament democratista de la societat, de la liquidació de les restes de l’Estat opressor, així com  de la interconnexió entre les forces revolucionàries i el poble en la defensa del nou Estat independent.

 Torno al present des del  “dejà vu”. Potser les coses canvien, però tampoc no han canviat  tant en certs aspectes. Les “esquerres catalanes”, que són les creadores de l’independentisme modern, des del seu volum electoral necessàriament minoritari en un context de democràcia burgesa desenvolupada, actualment no sols continuen en primera fila de la lluita d’alliberament, sinó que el seu patriotisme és clarament reconegut per part d’alguns  Catalans que no són d’esquerres i que diuen votaran la CUP. Mentrestant, les “esquerres espanyoles a Catalunya” tornen a actuar com feia a Algèria el PCF i s’alien implícitament a l’imperialisme i a la reacció, sense adonar-se del caràcter revolucionari d’aquesta aliança policlassista que està protagonitzant el Procés Català...o potser perquè si que se n’adonen però tenen una altra agenda, com fou el cas del PCF a Algèria.

EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 4/9/2015

http://diarigran.cat/2015/09/el-paper-patriotic-de-esquerres-davant-les-plebiscitaries-2015/

FANTASSIN  MANEL.   Cal valorar que en un context crucial com el de 2015, les esquerres catalanes, que foren les creadores de l’independentisme modern ja fa prop de mig segle, han demostrat empenta i responsabilitat, arrossegant una bona part del centredreta vers el trencament de l’Estat capitalista Espanyol i transversalitzant l’independentisme; distribuïdes en dues candidatures: ERC dins la central i la CUP amb llista pròpia, estan exercint amb coherència el seu paper.

En canvi, les “Esquerres Espanyoles a Catalunya” (ICV, EUA, PSC) han acabat defensant l’Estat capitalista Colonialista Espanyol aliant-se amb la dreta cavernària al voltant del NO a la independència el 27S. El paper d’aquests darrers  no ha sorprès els lluitadors independentistes, coneixedors de les lluites d’alliberament nacional que han caracteritzat el segle XX, però sovint confonen molts ciutadans menys versats en història.

Aquesta setmana, membres  dels corrents partidaris de la independència d’ICV, EUiA, CCOO, la UGT i Unió de Pagesos que van decidir aquest estiu formar l’Acord d’Esquerres per a la República Catalana (AExRC), han promogut el manifest “Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure“. No cal dir que la polarització patriòtica de la campanya electoral l’ha convertit ja d’entrada en un brindis al sol.

Patriotisme i esquerra van tan indisolublement unides que no han sorprès mai les declaracions patriòtiques de Pablo Iglesias i de Podemos en general. El patriotisme és una condició del poble, els traïdors són els que es venen la pàtria per quatre duros, i des de la Revolució Francesa és paper de l’esquerra denunciar-ho. L’explicació de per què l’esquerra colonial pot aliar-se amb l’Estat capitalista per aixafar els pobles sotmesos no cal cercar-la enlloc més que en el propi patriotisme. Així de simple. I un bon exemple d’això pot ser el paper del PCF durant la Guerra d’Algèria.

El 15 de febrer de 1958, el Federació Francesa del FLN van publicar un document titulat “El PCF i la revolució algeriana”, on s’acusava l’esquerra colonialista de trair els principis de l’internacionalisme i de consentiment incondicional a la lluita antiimperialista dels pobles sotmesos. S’hi assenyalava que fins i tot en 1956 – és a dir, dos anys després de la insurrecció nacional algeriana- el PCF continuava reclamant el manteniment d’Algèria pels Francesos. N’hi va haver que ho van atribuir a la poca fermesa ideològica, l’esperit d’oportunisme o la vacil·lació en un context complicat. Tanmateix, al meu parer fou una simple motivació nacionalista que barrejava les complicitats transversals colonialistes amb la reacció patriòtica francesa front l’hegemonia americana.

La resistència a l’imperialisme americà passava per la repressió dels pobles sotmesos. Maurice Thorez ho justificava dient que el dret al divorci no implica l’obligació de divorciar-se. Si abans de la segona guerra mundial calia la unitat per fer front al feixisme, ara continuava sent necessari per fer front l’imperialisme americà. La conclusió dels algerians fou que aquell proletariat revolucionari que havia guanyat la independència als alemanys, quan confrontava el seu patriotisme amb els altres imperialistes, alemanys i anglesos, mai abandonava l’esquema de la superioritat colonial, exercint en realitat d’opressor des de la transversalitat en connivència dissimulada amb la dreta més ferotge.

Traslladant les reflexions novament a casa nostra, crec que les bones intencions del Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure xoquen i xocaran amb una confrontació de patriotismes. Al meu parer, la clarificació vindrà amb l’extinció de les esquerres espanyoles a Catalunya quan els seus militants s’incorporin majoritàriament a les esquerres catalanes (en essència ERC i CUP).

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Recuperar les rutes antifeixistes

Recuperar les rutes antifeixistes
Publicat a Llibertat.cat 13/08/2015
http://www.llibertat.cat/2015/08/recuperar-les-rutes-antifeixistes-31947

Quan he demanat rutes nord-pirinenques per visitar durant les vacances, que em permetin seguir les gestes de la resistència contra el nazi-feixisme, de seguida he aconseguit  prop d'un centenar d'indrets, entre les Corberes i el massís d’Alvèrnia , amb indicació d'on hi ha plaques commemoratives i amb tota mena d'explicacions. Tanmateix, al final he decidit cercar el mateix a casa nostra, però sense gaire èxit. Només he trobat un gran potencial històric patriòtic amb poca senyalització i escàs condicionament per ser visitat. Entenc que els principals impulsors de la memòria històrica haurien de ser els ajuntaments, juntament amb el Govern català, però també la societat civil. D'això darrer n'hi ha molt a Catalunya, però no podem menysvalorar els efectes de tants anys de repressió espanyola contra el record del nostre passat, de manera que sovint  aquestes entitats veuen limitades aquestes accions a simples commemoracions i poca cosa més.

Hi ha molta història a casa nostra, com arreu, però no sempre sabem gestionar-la. La recuperació de determinades troballes, com trinxeres, refugis antiaeris i búnquers, ha impulsat de vegades el condicionament d'una ruta turística.  En saben més, però, al nord de l'Albera, on s'acostuma a cercar a partir d'una temàtica prèviament definida, com la Ruta dels Càtars, per exemple. En el cas català, i en relació a la resistència contra el feixisme espanyol i els seus aliats, hi ha moments molt importants que podríem recuperar de la mateixa manera. D'entrada se m'acut tot allò que pot recordar  l'heroisme de les Cadenes d'Evasió (1939-1944); també alguns escenaris pirinencs de les Guerrilles Urbanes Llibertàries (amagatalls de Quico Sabaté a Costoja de Vallespir, a Banyoles, llocs on hagué enfrontaments amb la Guàrdia Civil, la detenció de “Floreal” a Cotlliure..), o les Guerrilles Rurals Llibertàries.

Fou quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial que els resistents catalans refugiats per Occitània, en col·laboració amb el contraespionatge francès i britànic restabliren els passos pirinencs (entr els quals els marítims que arribaven a la Platja d'en Garbet, entre Llançà i Colera). Els grups de fugitius que hi passaven no eren sols soldats allistats als exèrcits aliats, també hi havia els enllaços exteriors de les organitzacions polítiques clandestines. La cadena més coneguda fou la de Pat O'Leary que va passar 3000 persones en tres anys. Alguns noms no haurien de ser oblidats, com Francesc Ponzán (que seria detingut a Tolosa i afusellat), Manuel Huet Piera (que acabà participant en l'alliberament de París), o Marcel·lí Massana (cap de guerrilla que feu més de cent travesses dels Pirineus  fent-se càrrec de nens els pares dels quals havien estat assassinats pels feixistes).

Durant els anys quaranta i primers cinquanta, la resistència llibertària utilitzava set itineraris principals que estan perfectament identificats; tots tenien el seu nucli a Manresa i permetien creuar la frontera en quatre o cinc dies de marxa des de Barcelona fent aturades en bases de màxima seguretat entre pisos francs i prop de mig centenar de masies. A l'altra banda de l'Albera hi havia les bases principals d'en “Panxo” i d'en “Caracremada”. En total mes de 33 indrets principals, una munió de simples refugis, així com prop d'un centenar de punt de caiguda, molins, barraques i d'altres bases d'avituallament. No hauríem d'oblidar tampoc la visita als objectius militars d'aquests guerrillers (sovint simples torres d'alta tensió) ni els llocs que sofriren la repressió feixista, inclosa la dels “Contrapartides”, que eren agents espanyols que es feien passar per guerrillers antifranquistes terroritzant aquelles contrades (l'estratègia actual dels falsos independentistes que darrerament inunden les xarxes socials amb proclames racistes i feixistes és més antiga del que potser pensàveu).

En conjunt, la senyalització i condicionament d'aquests indrets és una assignatura pendent que cal desenvolupar al nostre país en forma de rutes educatives, tan dignes com les que en altres països d'Europa mantenen viva la memòria històrica. Enguany un conegut s'ha dedicat a visitar tots i cada un dels camps d'extermini alemanys de Polònia. No és solament record, ni homenatge, ni turisme, ni educació, no és sols un encadellat de tot plegat, sinó que també és una altra manera d'exercir la resistència contra el feixisme, que mai no dorm, només ho fa veure.

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional
Article publicat a Llibertat.cat 17/07/2015
http://www.llibertat.cat/2015/07/aportacions-al-debat-social-de-l-eix-nacional-31664

Avui comentava amb uns amics la sort que tenim pel debat ciutadà que està caracteritzant Catalunya. Molts països ho voldrien. Tanmateix, m'han respost amb una idea interessant: “Potser els espanyols tenen més sort que nosaltres perquè no s'han d'escalfar tant el cap, ni tan sols per triar quin film poden veure avui, atès que en tenen prou posant els canals generalistes espanyols. Nosaltres no podem fer-ho. Potser som més lliures, però segurament no som tan feliços”. Més endavant ho hem anat desenvolupant en relació a que, sovint, els conceptes són massa complicats pels desatents, de manera que les conclusions, equivocades, acaben generant més confusió. Aquest és el cas dels “eixos nacional i social”.

És veritat, els darrers dies he pogut veure com persones que porten anys en la lluita embarrancaven atribuint característiques espanyolistes als únics que han estat independentistes des del començament: les esquerres. I alhora, atribuint  característiques essencialment independentistes  als que només fa quatre dies que han desembarcat en el sobiranisme: la dreta. Alguns coneguts que fins ara els tenia qualificats d'intel·ligents han arribat a esbombar la conclusió que: “Atès que l'esquerra catalana és espanyolista (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) i la dreta es patriòtica (CDC), l'objectiu independentista actual requeriria aparcar l'eix social”. Dins d'aquestes conclusions, la CUP i ERC no existeixen. A més: “La dreta no pot exercir de dreta, perquè Catalunya no té competències per fer cap altra cosa que no sigui retallar en Salut per augmentar una mica els serveis socials, o retallar els serveis socials per augmentar en Salut”.

Paradoxalment, en aquest tema, l'argument més intel·ligent és el que va donar la setmana passada el President Mas a Josep Cuní, negant la dicotomia eix-nacional i eix-social i explicant que l'un i l'altre són en realitat el mateix. Això ja ho dèiem els comunistes catalans (o sigui, els independentistes) fa trenta anys. Els mateixos que reivindiquen ajornar els matisos socials fins aconseguir la independència es veuen desqualificats pel mateix Artur Mas, sabedor com és el President, que no en tenim prou amb el milió vuit-cents mil catalans de convicció independentista, sinó que necessitem els vots d'uns quants milions més que es troben mancats d'aquest sentiment.

Una bona conclusió del debat, doncs, seria que l'independentisme modern (nascut els anys seixanta del segle vint, que és d'esquerres i que té en la CUP  la seva continuació directa) ha estat capaç d'arrossegar vers l'independentisme fins i tot un sector de la burgesia (representat per CDC). Semblaria lògic reconèixer també que uns i altres, esquerra i dreta, tenen  interessos  de classe que requereixen la independència. Tanmateix, alguns d'aquests interessos de classe són antagònics, però això no treu que tinguin la seva solució en la independència, i penso que no cal negar-los sinó precisament  reivindicar-los per posar contra les cordes, tant els sectors burgesos que viuen a costa del nostre espoli, com els sectors pretesament d'esquerres que reivindiquen la gestió de les engrunes que ens concedeix Madrid.

La diferència és que, mentre els sectors socials reivindicats per les esquerres tenen interessos econòmics fàcils de valorar, els actors polítics que els reivindiquen actuen amb propostes diametralment distintes: els independentistes responen amb propostes coherents mentre els espanyolistes (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) acaben adoptant respostes identitàries (camuflades amb conceptes de solidaritat, origen espanyol de les famílies, etc), perquè el números no surten i es veuen obligats a mentir a l'electorat, fent-lo creure que a Catalunya tenim un apoder legislatiu en les grans activitats econòmiques que en realitat no tenim. En canvi, la dreta està composta de grups amb interessos més diversos, però a gran trets l'efecte és semblant.

Proposta de denominació: “Dreta espanyola a Catalunya; Dreta Catalana (per tant, independentista); Esquerra Catalana (per tant, independentista); i Esquerra Espanyola a Catalunya”.

Per una banda, tenim “suposats pensadors transversals” que no saben que l'Esquerra Catalana és la CUP i és ERC,  i atribueixen tal condició als que pretenen explotar l'odi a Mas, no pas com actor nacionalista sinó fent-lo responsable de la situació social. Per l'altra banda, el debat ciutadà acaba reaccionant a les mentides dels primers negant el paper de CDC i de Mas en una part dels negocis que depenen de la gestió de les engrunes del nostre espoli que ens retornen de Madrid. La conseqüència de tot aquest “debat de la confusió” és la dificultat que tenim per informar aquests milions de Catalans que no tenen sentiment independentista però sí que tenen interessos objectivament independentistes que ells mateixos desconeixen. Aquesta part tan important de la població catalana no és pas masoquista, sinó que sofreix alienadament el gran problema organitzatiu de l'esquerra catalana  (o sigui, l'independentista): que continuem mancats de capacitat per penetrar als ghettos conformats per casa seva i la TV espanyola que tenen dins.

La negació de l'eix únic només porta a caure en contradiccions que donen munició a l'enemic. Els números canten.Durant aquest any la sinistralitat laboral a Catalunya ha augmentat un 20% en la contractació  temporal, la qual cosa sols pot tenir relació amb els efectes de precarietat laboral derivats del les polítiques d'austeritat, la manca de prevenció de les empreses i l'escàs control sobre aquestes. Per part dels treballadors, hem intentat contrarestar les dificultats d'augment salarial derivades de la reforma laboral mitjançant els convenis col·lectius, apostant per un marc català de relacions laborals, però les organitzacions empresarials catalanes (Foment i Pimec) ens estan posant tants impediments com poden.

Però la part mes greu, la que dóna més munició a l'Esquerra Espanyola a Catalunya, i que requeriria més coherència per part de l'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la lluita contra el desmantellament sanitari català a mans del govern Mas. Aquests dies, que estem sentint falques publicitàries cantant les excel·lències del nostre sistema sanitari, els convergents voldrien amagar la seva privatització amb l'excusa de fer un parèntesi electoral. Al mateix temps, l'Esquerra Espanyola a Catalunya intenta amagar la necessitat que tenim de ser independents centrant-se en l'agressió sanitària, acusant Mas de voler amagar-ho amb l'Eix Nacional. El mateix Mas diu que l'eix és Social, mentre els pensadors catalanistes acaben coincidint amb l'espanyolisme afirmant que és Nacional, i el diferencien d'un suposat eix social. Tot plegat només contribueix a reforçar els dubtes (en Duran dient que CDC està sotmesa a la CUP  i l'Esquerra Espanyola a Catalunya dient que la CUP està sotmesa a Mas).

La realitat de les retallades en Salut no és altra que el desmantellament del sistema sanitari públic de Catalunya a costa de privatitzar-lo. La disminució de la qualitat assistencial, les llistes d'espera, o el col·lapse dels serveis d'urgència, no són solament retallades sinó l'efecte de posar en mans del  negoci privat la nostra Sanitat Pública, començant per la creació  de consorcis sanitaris privatitzadors: el de Lleida, el de les terres de l'Ebre, l'Hospital Clínic de Barcelona (on els estatuts no preveuen el principi d'universalitat i gratuïtat, però sí que assenyalen els de rendibilitat, economia  i productivitat), el projecte VISC+ (que contempla vendre les dades dels  pacients de la Sanitat Pública a entitats privades), i la instrucció 5/2015, que pretenia regular l'activitat privada a l'ICS i altres centres sanitaris públics en general. Curiosament, també hem vist aquests anys com els hospitals privats concertats han incrementat els diners públics que reben un 78% mentre als serveis  d'atenció primària, als hospitals públics i també als concertats sense ànim de lucre se'ls ha retallat el seu pressupost entorn del 20%.

Aquest és el nostre marc de relacions sociolaborals i aquests són els actors. N'hi ha que treballen l'explotació generant desigualtats (malgrat que parlen de cohesió), i n'hi ha d'altres que treballem per la justícia social i la igualtat. L'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la que sempre ha estat independentista. Ara també hi ha una part de la dreta amb uns interessos de classe que també requereixen la independència. Això és transversalitat!  La Dreta Espanyola a Catalunya sembla seguir volent viure de les engrunes de l'espoli català. Finalment, l'Esquerra  Espanyola a Catalunya escapa del còmput dels interessos de classe. No és lògic, i probablement acabarà compartint arguments i nodrint-se de l'identitarisme espanyol.

L'Europa dels independentistes catalans

L'Europa dels independentistes catalans
Article publicat a Llibertat.cat 15/06/2015
http://www.llibertat.cat/2015/06/l-europa-dels-independentistes-catalans-31272

Passada la comèdia de consulta d’UDC, ni ells  mateixos es deuen recordar de les animalades que han estat dient sobre el perill de deixar Catalunya fora d’Europa. Al final, els grans debats han acabat girant entorn del “paper de Catalunya dins d’Europa” o del “paper del futur Estat català dins d’Europa”. Eus ací les dues sensibilitats que han xocat durant el procés  de clarificació democristià.  Tampoc ha estat cap gran sorpresa, perquè hi ha tants  discursos sobre Europa, dels del catalanisme, com partits. I tantes percepcions com persones. Tanmateix, totes elles són força ingènues perquè beuen de la propaganda dels Estats que formen part del club de Brussel·les.

La realitat del subcontinent no és pas la d’una proto-nació, sinó les eternes confrontacions de sempre, però ara controlades gràcies a haver posat les seves forces militars sota control americà a través de l’OTAN. La influència del conjunt europeu en el conjunt mundial només pot ser supèrflua, atesa la seva situació perifèrica. L’única preocupació seriosa, a curt termini, és la russa, que a la llarga (molt a la llarga) podria fer bascular el liderat europeu de Berlín a Varsòvia, malgrat que els “estats tap” (buffer states) d’Ukraïna i Biolorussia semblen prou sòlids per limitar la recomposició de l’Imperi rus. D’altres embolics, com el nord-africà i el del mig orient, són percebuts amb tranquilitat, atesa l’existència d’una la frontera marítima i la manca de cohesió arabo-musulmana. Finalment, l’eix turcòfon d’Assia central, cas d’acabar col·lisionant amb algú, serà amb l’expansionisme rus, i és veritat que la seva pertinença a l’OTAN pot generar intranquilitat però actualment només es troba a les beceroles.

Europa doncs, malgrat les seves institucions i el procés d’integració econòmica, amb més de 15 bilions de dòlars de producte interior brut,  no és cap Federació. En realitat, només és una Zona de Lliure Comerç basada en la competència entre els Estats que la formen. Un Estat català dins d’Europa no deixarà d’estar confrontat a Espanya ni d’enfrontar-se als altres veïns qual calgui, a canvi d’una engruna o d’una altra. La realitat d’Europa no és la de la cohesió i els drets socials sinó la del mercadeig.

No sé pas si els militats d’UDC s’han deixat influir gaire per “la por a vagar per la galàxia pels segles dels segles”, però l’acció europea de l’esquerra independentista ha d’estar vacunada d’aquestes pors. La nostra percepció està a anys llum del mite europeu i la nostra pràctica només pot ser “internacionalista”, perquè la realitat europea és internacional. Ara bé, també som un continuum separat per idiomes estatals però enllaçat cultural, social, industrialment, format per ciutats mitjanes i amb un gran potencial de coordinació. No se’ns ha perdut res a Brussel·les. On hem de procurar ser presents, en tant que “independentistes catalans”, és a totes les lluites socials del nostre continuum, d’Alacant a Perpinyà, Tolosa, Bordèu, Montpelhièr, Marselha…