Patriotes del contínuum

Patriotes del contínuum

Article publicat a Llibertat.cat 17/05/2015 

http://www.llibertat.cat/2015/05/patriotes-del-continuum-30903

No som lingüistes, la majoria ens dediquem majoritàriament a treballs poc qualificats en la construcció i la indústria, a feines administratives, serveis personals, restauració i comerç… fins i tot he conegut més agricultors que filòlegs dins de les xarxes socials on interactuem pel continuum lingüístic que va de Rimini i Venècia fins a Bordèu i Guardamar. Mentre el sentit comú sembla dir que per trencar fronteres cal saber idiomes o al menys un idioma comú, cada dia en som una bona colla que ens relacionem, conversem i fem amistat usant idiomes diversos i sense necessitat de tenir un nivell cultural o uns coneixements especialitzats.

On passa això? Precisament a casa nostra. Vivim damunt les restes d’una brillant civilització medieval encara perceptible per l’afinitat entre persones que s’estenen del Segura a l’Adriàtic. No ens estem referint als idiomes espanyol, francès italià, excessivament perifèrics, el coneixement dels quals ha deixat de ser senzill, sinó a un entorn de comunicació que no varia gaire d’un vilatge a l’altre i del que només es perceben les diferències amb perspectives territorials més àmplies.

Alguns podran dir que estem parlant de restes fòssils absolutament estèrils, atès que la divisió en estats nació i idiomes diversos ha tallat la possibilitat d’intercomunicació. Tanmateix, i si fos mentira que som tant diferents? La  intel·ligència ens feia sospitar que lligaven poc la percepció de tants punts en comú amb una extrema diversitat lingüística. De debò parlem tan rar que ens cal conèixer les llengües veïnes o recórrer als idiomes estatals o a l’anglès? Venim d’on venim i la conformació de relacions econòmiques i socials ha hagut de requerir en el passat suficients facilitats de comunicació per permetre el creuament biològic i cultural d’aquestes poblacions.

Posteriorment, els estats nació en aquests territoris han estandaritzat unes paraules eliminant les que confluïen amb les veïnes. Ens hem anat separant.  Les fronteres lingüístiques encara s’han endurit més arran de l’ocupació estrangera i la substitució dels idiomes autòctons pels forasters, la diglòssia i la “Vergonha” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Vergonha). La dialèctica de la nova situació no pot evitar barrejar-se amb els interessos polítics i econòmics que també prenen partit per un projecte nacional o un altre, i per les cultures respectives. La lògica dels partidaris dels estats imperialistes els acaba fent justificar la simplificació lingüística per facilitar la comunicació (“...es nuestra obligación moral trabajar para que el número de lenguas disminuya…”:  http://www.elmundo.es/opinion/2015/05/01/5543bf4fca4741e5458b456b.html) , mentre a Catalunya sovintegen les iniciatives espontànies per trencar les fronteres internes del nostre espai cultural més pròxim, com el Cercle d’Agermanament Occitano-Català (http://caoc.cat/).

Les afinitats estan sotmeses als atzars de la història i a les confrontacions polítiques. La cultura no és aliena als interessos de classe. Les veus que s’alcen dins del Continuum Romànic Central no són les restes d’un substrat històricolingüístic sinó una aliança entre resistències actuals pertanyents a un mateix espai de civilització:  una part dels gal·loitàlics oposats a la uniformització italiana, una part dels Occitans i dels Arpitans oposats al jacobinisme i una part dels Catalans (en sentit ampli) i dels Aragonesos oposats a l’estat capitalista espanyol. Els enemics de cada una de les parts són enemics de les altres, i això ens motiva a agermanar-nos, ens estimula a obviar els idiomes dels opressors i ens permet recuperar els mots comuns i l’antiga intercomunicació.

Partíem d’una situació de prestigi com fou la koiné occitana dels trobadors. Les necessitats administratives de l’antic Estat Català van permetre una certa estandarització inicial de la nostra llengua. També l’occità bearnès al Regne de Navarra. En canvi, l’aragonès, l’arpitan i la majoria de les  parles padanes tingueren una gran varietat de tractaments. Tot plegat ha contribuït a molt diferents graus de consciència i de prestigi de la llengua pròpia, així com a una diversitat de grafies que emmascara la intercomprensió parlada.

Un dels cassos extrems seria la Padània, on superen a França en la creença que els seus llenguatges són “patois” extremadament divergents (però fixeu-vos que moltes més diferències tenien entre sí alguns dialectes bàscs abans de ser unificats en l’Euskera batua!). L’actual independentisme d’aquelles contrades és més populista i xenòfob que real, atès el paper de representació i amplificació de l’idioma italià comú que excerceix la capital, però si es descobrís que totes les parles de la Padània constitueixen un únic protoidioma Rhaeto-Cisalpin qui sap si es podria potenciar un autèntic moviment d’alliberament que posés en perill de debò el poder de Roma. Aquest és un dels estudis que apunten la hipòtesi lingüística Rhaeto-Cisalpina:

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua07/03.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua08/07.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua09/03.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua10/03.pdf

En aquesta koiné padana ens podríem preguntar: “Est-el possible l'intercomprension recíproca en plurilingüisme passiv?”  Doncs sí, i hem començat a fer-ho.

L’aparició de les xarxes socials ha facilitat les possibilitats d’interrelació, refent a nivell virtual la porositat de les fronteres lingüístiques i les afinitats culturals. No deu ser casualitat que no veiem gaires converses on el català o l’occità es barregen amb l’espanyol, el francès o l’italià als grups de Facebook catalans, però en canvi sí que hi sovintegen amb naturalitat les intervencions en occità, i també en menor mesura en aragonès, arpitan, piemontès, ligur i lombard. L’actual capacitat d’empenta catalana ha propiciat, en correspondència, l’impuls de publicacions com “Jornalet” (http://www.jornalet.com/), “a Vòste” (http://avoste.com/), la difusió de publicacions veïnes com “La Setmana” (http://lasetmana.fr/), i “Arredol” (http://www.arredol.com/), relacions d’amistat interfrontereres, així com diversos grups virtuals comuns: “Convèrsa cataloccitana” (https://www.facebook.com/groups/cataloccitan/), “DIALÈCTES” (https://www.facebook.com/groups/DIALECTES/) o “CONTINUUM Rhaeto-Cisalpin - Arpitan Occitan-Català - Aragonés” (https://www.facebook.com/groups/CONTINUUMLPOC/), entre altres.

El combat global ens obliga a coordinar-nos globalment. Les necessitats de la lluita d’alliberament nacional ens enquadra en marcs autònoms de lluita de classes. El nostre entorn i la interrelació entre els nostres enemics ens obliga a coordinar-nos més enllà de les fronteres, i seria incoherent usar els idiomes dels enemics quan els veïns en lluita som germans i parlem parles germanes. Els nostres interessos com a Catalans embarcats en la construcció d’un Estat independent ens orienten a impulsar arreu les llengües pròpies per tal d’estimular  presses de consciència nacional que permetin bastir eixos de germanor patriòtica i solidaritat internacionalista al llarg de tot el continuum “Rhaeto-Cisalpin - Arpitan - Occitan-Català - Aragonés”.

El desgel cubanoamericà i la resistència dels països petits

El desgel cubanoamericà i la resistència dels països petits
Article publicat a Llibertat.cat 12/04/2015
http://www.llibertat.cat/2015/04/el-desgel-cubanoamerica-i-la-resistencia-dels-paisos-petits-30461

La Cimera de les Amèriques ha escenificat molt més que la simple superació de l’agressió americana contra els Cubans, doncs també representa l’acceptació del futur control ianqui sobre la política, l’economia i la cultura cubanes. Digueu-me determinista però la geoestratègia és com és, i la necessitat dels grups econòmics dirigents de l’Habana de no perdre les oportunitats comercials del mercat nordamericà implica situar-se geogràficament on estan, o sigui, dins la regió liderada/dominada per Washington.

Quan el Regne Unit encara pintava alguna cosa en el control de l’Atlàntic Nord, els USA ja s’havien garantit la impossibilitat de ser envaïts des del Pacífic fagocitant Hawai i Alaska. Malgrat la guerra entre els Estats Units i Espanya, l’Illa de Cuba continuava tenint un valor estratègic per la seguretat americana, i els Russos ho van saber aprofitar. Actualment la situació s’ha capgirat de forma radical i, per tant, el desgel cubanoamericà no és ni un triomf ni una derrota de l’Habana, sinó política realista.

El nou estatus de Cuba encara implicarà anys de negociacions, mesures legislatives per resistir-se a un domini excessiu de Washington, acceptació per part d’aquest de fer favors econòmics als grups dirigents cubans, etc. Qui sap si en un futur el centre neuràlgic del món (al bell mig dels dos mars més estratègics, l’Atlàntic Nord i el Pacífic Nord) estarà liderat per Mèxic o per Canadà, però de moment el seu control està en mans de “la nació del mig”, els USA, la qual, per cert, també domina la resta dels mars del planeta amb la  seva armada expedicionària.

Després de les intervencions militars d’aquests darrers, que han desestabilitzat el mon islàmic impedint que esdevingui una potència regional, i sense alternatives competents (amb la Xina encotillada geogràficament, amb Europa dominada per una Alemanya conscient de que el vell continent ha quedat relegat a un paper secundari, amb Rússia confrontada amb Europa, i amb una Sudamèrica massa distant de les grans vies de comerç mundial), la nació cubana resta avui limitada a un paper d’escassa utilitat geoestratègica i, per tant, el sacrific de la seva població empobrida és innecessari.

Com he dit, realisme no és fatalisme; el capitalisme pot ser derrotat però només des de la veritat es pot lluitar pel canvi d’estructures. La lliçó serveix per Cubans i per Catalans. Actualment, el lideratgei alemany sobre Europa es percep a través de l’orientació cultural i econòmica de tota la regió. I no solament dins de la Unió Europea, també en països aliens com Suïssa i Noruega. Si en un futur fos Varsòvia qui acabés prenent el control d’Europa substituint un Berlín en decadència (els Polonesos tenen el potencial per fer-ho), segurament podríem observar matisos catòlics en les relacions polítiques i econòmiques de tot el continent.

De moment, la hipòtesi polonesa resta en la ficció. La influència alemanya determina la restricció de les polítiques socials i s’imposen les males arts neoliberals. Reconèixer la realitat geopolítica no implica haver-nos de plegar al designis de la classe dominant europea sinó fer més eficient la lluita amb l’objectiu posat en la seva derrota. Tant als Cubans com als Catalans ens tocarà fer més esforços en la defensa dels nostres trets d’identitat i haurem d’acostumar-nos a unir les reivindicacions locals amb la lluitar de classes a nivell dels respectius continents.

Desactivar l'enemic fent-lo inviable

Desactivar l'enemic fent-lo inviable
Article publicat a Llibertat.cat 09/03/2015
http://www.llibertat.cat/2015/03/desactivar-l-enemic-fent-lo-inviable-30025

“El tema del terrorisme islamista només serveix per emmarcar alguna salvatjada regional (guerres d’Irak i d’Afganistan incloses) i per guanyar vots a Europa, però no té cap interès estratègic perquè no pot tenir cap repercussió global més enllà del nivell conjuntural. En canvi, allò que ens durà a la guerra serà Rússia, i si no t’ho creus, pregunta-ho als polítics europeus!” Aquesta ha estat una de les sentències, a mode de conclusions, d’un debat virtual transatlàntic sobre anàlisis estratègiques on he participat com a únic europeu i, per tant, únic destinatari del missatge. A l’hora d’aportar el meu punt de vista, he tingut clar que els pronòstics històrics quasi mai l’encerten, però que no sols fallen per a preveure conflagracions  sinó també per poder assegurar que es mantindrà la pau. La gràcia de les anàlisis estratègiques és que sempre semblen poc possibles; la realitat és així, i la Gran Guerra fou tan imprevisible com el posterior creixement d’una Alemanya esclafada, la consolidació del comunisme a Rússia, la conquesta d’Europa per part dels Alemanys, el triomf Rus sobre Alemanya fins controlar mitja Europa, la caiguda de l’URSS, la pacífica conquesta alemanya d’Europa… cada episodi ha trasbalsat Europa molt pocs anys després de l’anterior.

En aportar el “procés català” als debats estratègics vaig reconèixer el caràcter insospitat de l’ascens independentista dels darrers anys. És cer que això ens ha aportat un avenç significatiu de la consciència nacional,  però sense garanties de no recular novament. En tot cas, no sembla que la tendència apunti vers un atac violent contra els Catalans, però cal acceptar que tampoc no existeixen garanties i que tot és possible. I aquest tema va obrir la reflexió sobre la “desactivació”  que vull transmetre en aquest article. El títol del debat era, en concret: les estratègies de “desactivació” de l’enemic en moments de pau. Segons la tesi dels amics americans, quan els Estats no poden fer la guerra (no saben si estan a pocs dies, mesos o anys del conflicte potencial, o potser aquest no succeirà mai) llavors, allò que fan és desactivar l’adversari amb formes diverses -dissimulades-  de sabotatge.

Mai no sabrem, fins que no ens hi trobem,  quan haurà guerra amb Rússia o si n’hi haurà, però mentrestant, tots els bàndols actuals es dediquen a neutralitzar-se, en tant que enemics potencials, amb èxit divers. En el cas de Rússia,  inhabilitant el funcionament  ple i autònom dels seus veïns fins convertint-los  en “estats tap” (buffer states): al Kazakstan el 30% de població russa del nord converteixen aquest país en una barrera front el mon turc per on es podria extendre l’OTAN; en el cas d’Ucraïna l’episodi de restitució de Crimea no té res a veure amb la tàctica actual que, malgrat la propaganda, no pretén cap independència; i el mateix podem dir de Geòrgia i de Moldàvia. Aquest mecanisme no és sols rus, el podem trobar a tot el mon, tant entre països sotmesos i les metròpoli, com entre Estats sobirans, i fins entre suposats aliats.

A nosaltres no ens toca posar gaire èmfasi ni en l’Islamisme radical  (poc rellevant estratègicament) ni en el conflicte d’Ucraïna (que no és la nostra prioritat) sinó en la relació Catalunya-Espanya. A Madrid no ha passat desapercebuda la coincidència de l’increment catalanista amb la crisi econòmica. Bé que recorden com érem de marginals els independentistes quan Espanya tenia prestigi econòmic i cultural, i estan convençuts que el “problema català” desapareixerà quan tornem a “lligar els gossos amb llangonisses”. Mentres esperen, la dinàmica de la Metròpoli és la mateixa que arreu del mon: tenir-nos dividits en comunitats territorials i lingüístiques, i posar-nos entrebancs administratius de tot tipus, en resum:  desactivar-nos i mantenir-nos en la inviabilitat. Tanmateix, aquesta dinàmica és universal i bidireccional, i segurament  les nacions sotmeses tard o d’hora deixen de “limitar-se a desitjar” que l’estat opressor no surti de la crisi. Deu haver un moment en que el pobles en lluita, en tant que protoestats,  passen del desig a l’exercici de polítiques actives, normals arreu, d’impuls de tàctiques orientades a entorpir i dividir les estructures polítiques, culturals, territorials, lingüístiques, morals, econòmiques… de la nació opressora.

100 anys del Genocidi Armeni oblidat

100 anys del Genocidi Armeni oblidat
Article publicat a Llibertat.cat 16/02/2015
http://www.llibertat.cat/2015/02/100-anys-del-genocidi-armeni-oblidat-29768

Diu que Adolf Hitler va invocar el Genocidi Armeni, executat sols un quart de segle enrere, per proclamar que la “solució final”, en l’obsessió antisemita alemanya, seria igualment oblidada. La Història  no ha reconegut Hitler com a futuròleg però li ha donat la raó en la descripció de la injustícia que el món ha comès en vers un dels més importants pobles de l’antiguitat, avui reduït al seu refugi postsoviètic, que no arriba als trenta mil kilòmetres quadrats i amb menys de tres milions d’habitants. No sé pas si l’actual República d’Armènia, que  va poder acollir una part dels supervivents de les matances de 1915, serà capaç d’organitzar una commemoració prou digna del centenari, ateses les dificultats polítiques i econòmiques que caracteritzen aquell país, però entenc que la història d’aquell genocidi ja és patrimoni de tots els pobles en lluita, entre els quals, el català. Tenim l’obligació moral de  participar i fins d’impulsar accions que reivindiquin el reconeixement internacional d’aquella atrocitat, el pagament d’indemnitzacions per part dels culpables i la restitució del seu territori nacional.

L’antiga Constantinoble grecocristiana s’havia caracteritzat per les seves massacres internes. D’entre tantes, tingué molta anomenada la matança de 60.000 Venecians, Genovesos, Pisans i Amalfitans  l’any 1182. Arribats els Turcs, la rebatejada Istambul no seria cap excepció i l’any 1896 hi hagué una matança terrible d’Armenis, continuació de la de dos anys enrere a mans dels Kurds, sumant 300.000 assassinats. Malgrat que l’imperi Otomà era una entitat política pluriètnica i plurireligiosa on els Armenis estaven reconeguts i respectats per la Constitució, anomenats “Millet-i Sadıka” ("nació lleial"), el règim autocràtic d’Abdul Hamid II, en connivència amb els democratitzadors “Joves Turcs”, va dur a terme el genocidi l’any 1915 amb l’excusa d’estar lluitant contra la sublevació separatista d’una milícia armènia recolzada pe Rússia.

El modern independendentisme català dels anys vuitanta expressà sovint la seva solidaritat amb la lluita armènia de la diàspora, i Catalunya ha reivindicat  el reconeixement internacional del Genocidi Armeni, que la majoria del mon (començant per Israel i Espanya) els ha negat. El Parlament de Catalunya, en la seva Ressolució 626/VIII, de 26 de febrer de 2010, reconeixia que “els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921 tenen la consideració d’un veritable genocidi, d’acord amb la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i el càstig del crim de genocidi”.

Personalment, he conegut força armenis de la diàspora, i també de l’Armènia actual. Curiosament, he percebut menys autoestima en els darrers. Fa poques setmanes, un d’ells, originari d’Erevan i immigrat a Barcelona, em deia: “vam ser el bressol de la humanitat i hem esdevingut un poble escarmentat i parapetat entre enemics”, i afegia: “el triomf sobre els ‘turcoides’ (es referiex a Azerbaidjan) en la guerra de l’Alt Karabak no ens ha deslliurat de la por, la ineficàcia i la corrupció política”.

En canvi, d’altres Armenis de la diàspora francesa i americana que vaig conèixer  a principis dels anys vuitanta, m’havien mostrat major orgull i contundència, prometent la recuperació del Mont Ararat, tot i apel·lar a la venjança per la sang vessada. Uns i altres, però, coincideixen en un cert fatalisme, el d’haver-se d’acontentar amb un país extremadament retallat i envoltat d’enemics. Tanmateix, allò que potser els dol més  que la pròpia sang vessada és la traïció de pobles que també han hagut de lluitar per la seva llibertat però que ara miren cap a un altre costat. No hauria de ser aquest el cas dels Catalans; crec que estem obligats a expressar les nostres màximes expressions de solidaritat coincidint amb els 100 anys d’aquell crim.

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 12/01/2015
http://www.llibertat.cat/2015/01/podemos-en-les-fronteres-de-la-unitat-popular-29304

Digueu-me determinista, però si l'estratègia populista està permetent l'ascens electoral de Podemos, a la llarga no tindrà més remei que situar-se en l'eix dreta-esquerra, i tinc el convenciment que finalment serà en posicions molt centristes. Tanmateix, la dialèctica actual davant d’un govern espanyol de dreta dura ha facilitat que aquest nou partit obtingués tant el suport d'una majoria electoral esquerrana de base com d'intel·lectuals de prestigi.

No ens quedarà més remei que esperar que passi el temps per saber com serà Podemos després de les inevitables clarificacions que sofrirà quan els interessos antagònics que conté entrin en lluita intestina; tanmateix, seria interessant, com tot coneixement, que féssim un seguiment d'aquesta evolució. En aquest sentit, trobo especialment útil per l'esquerra independentista la valoració autocrítica dels nostres punts forts i febles a partir de l'evolució de Podemos dins dels àmbits de col·lissió entre els nostres moviments respectius, així com les anàlisis dels intel·lectuals, tant dels que orienten l'acció de Podemos com dels que li són crítics.

M'he fixat en dues persones que s'han significat a nivell mediàtic en la comparació entre “ells” (el partit de Pablo Iglesias) i “nosaltres” (l'esquerra independentista): l'economista Vicenç Navarro i l'antropòleg Manuel Delgado. El primer ha participat en diverses propostes de Podemos mentre el segon s'hi ha manifestat crític públicament. Ambdós s'han gestat fora del nacionalisme català i sospito que, per tant, tenen un coneixement limitat dels principis ideològics socialistes de l'independentisme modern (els del PSAN, el MDT , Terra Lliure...). Crec que aquesta limitació és positiva perquè, sent obvi l'escàs lideratge de l'esquerra independentista entre les masses populars de Catalunya, massa sovint el nostre discurs emmascara l'anàlisi de la realitat.

El dia 23 de desembre, Vicenç Navarro escrivia al seu blog un article titulat "La diferència entre Catalunya i Escòcia", on assenyalava el caràcter socialista de l'electorat escocès que, orfes de partit arran de la dretanització del Partit Laborista, van abraçar un partit més esquerrà, el Partit Nacional Escocès. El dia del Referèndum la classe treballadora (en bona part immigrant) va votar massivament per la independència mentre molts escocesos amb font sentiment identitari escocès votaven continuar al Regne Unit.

Un parell de mesos abans, Manuel Delgado feia una xerrada a Valls on explicava la vinculació entre comunisme i independentisme. Militant d'una força espanyolista, Esquerra Unida i Alternativa, no va fer referències a la lluita menada pel Moviment Català d'Alliberament Nacional durant els anys vuitanta sinó que va centrar les referències històriques en el Partit Català Proletari (que havia estat ens els orígens del PSUC), i va referir-se també als Nacionalistes d'Esquerra (grup que va confluir en ICV). Amb referències a La ideologia Alemanya, de Karl Marx, l'antropòleg assenyalava com l'idealisme sempre és de dretes, i ho contraposava al materialisme.

Les perspectives de Navarro i Delgado són interessants per les raons que apuntava al principi i també perquè, malgrat que reflexionen sobre la realitat des de la seva perspectiva, demostren prou esforç per objectivar. També perquè mantenen un discurs honrat al reconèixer la component patriòtica de la lluita proletària. De la síntesi d'aquestes aportacions vull quedar-me amb aquelles percepcions que poden ser-nos útils per orientar la nostra lluita. Manuel Delgado assenyalava que “...els amics de la CUP, que aprecio moltíssim, són bàsicament un partit de gent jove i que té una presència relativa, escassa, jo diria que minsa, dins la classe obrera organitzada”.

Vicenç Navarro, per la seva banda, parlava del lideratge del descontentament, que, al contrari d'Escòcia, “...a Catalunya ho ha intentat liderar un govern (...) percebut pel mon del treball com a responsable d'aquestes polítiques d'austeritat. Això explica l'escassa participació de les classes treballadores de Catalunya en la consulta del 9N. L'abstenció (...) va ser massiva als barris obrers (...) i és més que probable que, si el moviment independentista no mobilitza la classe treballadora (...) no hi hagi independència”.

És possible criticar tant com vulguem ambdós punts de vista, no per això deixarem de reconèixer els nostres encerts però també els nostres dèficits. Aquests dos exemples no ens descobreixen pas la sopa d'all perquè sempre hem tingut clars els objectius. De fet, trenta anys enrere ja definíem quin hauria de ser el paper capdavanter de l’independentisme al sí de les Organitzacions de Classe en el moment de l’alliberament nacional, i mai hem abandonat tal ambició. Tanmateix, ens trobem en un moment històric on es fan més patents les nostres mancances en els àmbits obrers. És veritat que no podem deixar d'avançar al ritme de les nostres capacitats, però sí podem modular les nostres prioritats allí on no acabem de fer tots els esforços de que som capaços quan ens ho proposem.

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis
Article publicat a Llibertat.cat 09/12/2014
http://www.llibertat.cat/2014/12/la-generacio-sobiranista-que-depen-de-la-pensio-dels-avis-28948

Quan el 22 % de les llars catalanes viu de la pensió de l’àvia  i/o de l’avi, podem estar ben segurs que tal situació es reflecteix en l’independentisme, tant entre el milió vuit-cents mil sobiranistes actius com en el conjunt de la massa potencialment electoral de Catalunya.

Un any enrere hauríem pogut parlar de les situacions  desesperades que coneixíem, però reduïdes a l’anecdotari de familiars, veïns, amics o nosaltres mateixos, obligats a restar com menors d’edat, sota del sostre dels pares o dels avis jubilats. En alguns casos també hauríem parlat de persones conegudes que sofreixen malalties sobrevingudes per aquestes situacions en forma de frustració, conflictes de convivència, depressió; culpa per sentir-se responsables  de l’empobriment dels nostres vells en obligar-los a compartir la pensió amb nosaltres i amb els nostres fills.

Arran de les dades presentades aquest passat vint-i-sis de novembre (observatorio social de las personas mayores 2014) per comissions obreres, tenim un panorama nacional més greu que la mitjana espanyola, amb major pèrdua de poder adquisitiu dels nostres pensionistes (19 % front el 14 % espanyol), i també  sobrepassant en 2 punts el nombre de llars que depenen de la pensió d’un jubilat, que en el cas català s’enfila pràcticament al 22 %.

Si, a més, resulta que la meitat de les nostres pensions estan per sota dels 645 €, i que  en un 16,6 % (altre cop 2 punts més que la mitjana espanyola) estem per sota de l’índex de pobresa, les nostres conclusions no haurien de quedar-se limitades a parlar dels obstacles  que pateixen els nostres vells, sinó que cal comprendre els efectes  “patològics” en aquella generació  que fins ara era la referent i principal protagonista del procés català:  els adults, fils d’aquests avis. Es tracta d’una generació que hauria de ser econòmicament independent  però que va de camí a esdevenir  laboralment perduda. També els fills d’aquests, nets dels anteriors, que també veuran greument afectat el seu esdevenidor degut a la situació familiar de dependència econòmica.

No podem menystenir l’efecte d’aquesta situació en l’actual generació independentista, i menys encara a l’hora de valorar la dificultat de milions de catalans  d’incorporar-se al moviment sobiranista. Precisament, allò assenyat hauria de ser l’adaptació de la lluita independentista a l’autoorganització d’aquest perfil poblacional.  Només amb consciència  de les causes dels propis problemes i –sobretot–   sentint-se  protagonistes de les accions superadores, s’orienta la unitat popular. I això implica la necessitat de diversificar les activitats nacionalistes, afegint a les reivindicacions tot d’accions socials solidàries, formatives, d’inserció laboral... (fins i tot olles populars, si calgués), sempre des de l’òptica independentista i enfocades a l’objectiu de la sobirania nacional i popular.

Plebiscitàries i Eix Social

Plebiscitàries i Eix Social
Article publicat a Llibertat.cat 17/11/2014
http://www.llibertat.cat/2014/11/plebiscitaries-i-eix-social-28690

L’evidència sobre la vinculació de la lluita de classes i l’alliberament nacional és tan antiga com els que la neguen. No hem d’oblidar que la mateixa guerra ideològica i totes  les teories que intenten explicar la realitat, també formen part de la lluita de classes. Els propis humans som contradictoris, i al llarg de la Història hem vist com alguns autors atribuïen una clara dimensió social a l’alliberament nacional en indrets com Irlanda,  sense veure-ho a Euskadi, o a l’inrevés. I tals confusions, quan han estat aprofitades com a manipulació a favor de l’enemic nacional, també han esdevingut el triomf de l’enemic de classe. Quelcom semblant ens podria arribar a passar novament, en el futur, si aquestes contradiccions fossin hàbilment manipulades per part d’entitats com Podemos/Podem.

Durant el segon terç del segle XX, les experiències revolucionàries independentistes del Tercer Món van influir enormement a Europa i estigueren estretament interrelacionades amb la Guerra Freda. Euskadi, els Països Catalans i Bretanya van desenvolupar embrions de moviments anti-imperialistes (contra Espanya i França) influïts per estructures de tipus “front popular patriòtic” típiques dels satèl·lits soviètics. Però aquestes  organitzacions coexistíem amb d’altres grupuscles esquerranistes de plantejaments jacobins. Tot i això, el debat ideològic estava viu, entre uns i altres, doncs llavors la influència de les lluites d’alliberament nacional del Tercer Món eren referents comuns entre nosaltres i ells. En aquella època les apel·lacions  a la unitat d’Espanya que emanaven de l’ortodòxia d’aquestes formacions esquerranistes sucursalistes, xocaven amb la realitat d’una Espanya on el patriotisme restava monopolitzat pels hereus del feixisme falangista.

Del “Frente Revolucionario Antifascista i Patriota” a “Germania Socialista”, a moviments trotskistes i maoistes sorgits del mateix bressol que ETA, el debat sobre el patriotisme des del la perspectiva independentista catalana  (contra l’imperialisme espanyol) anava generant un lent degotall en favor de l’Esquerra Independentista formada per organitzacions de classe que exercien  la direcció política  d’un ampli moviment policlassista (seguin un esquema similar a la KAS basca amb influències soviètiques). Fou per aquella època que Josep Guia definia el concepte de nacionalisme com: “...la ideologia d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme...”.

Fins i tot, havent acord en relació al dret d’autodeterminació en força debats, entre les organitzacions revolucionàries de classe catalanes i les sucursals de l’esquerranisme espanyol a Catalunya, aquestes  darreres li negaven la implementació pràctica, com tampoc ho feia el catalanisme regionalista de l’època.  Josep Guia ho explicava assenyalant que  “... el nacionalisme, doncs,  és una ideologia d’Estat: d’un Estat inexistent i reivindicat o d’un Estat existent i imposat”. En conseqüència, “...els nacionalistes que no es plantegen la qüestió de l’Estat (en una de les dues opcions esmentades abans) són els comparses que, en qualsevol  ideologia l’acompanyen, l’eixamplen i, alhora, la dilueixen. Per exemple l’esquerra ‘monàrquica' espanyola  respecte de l’espanyolisme  (burgès, no cal dir-ho) o l’esquerra republicana catalana respecte a l’independentisme  (proletari, és clar).

Amb la “caiguda del mur” va caure també un dels models d’accés al poder a través de la revolta, i l’independentisme  va iniciar el seu camí vers el centre-esquerra i el possibilisme regionalista. Mentrestant, l’Esquerra Independentista de combat es refeia de la repressió  i se centrava en el municipalisme i les lluites socials (i per tant nacionals) fins arribar als nostres dies. I ara, després de tant de temps, hem d’escoltar formacions posant en qüestió que l’alliberament nacional està imbricat en l’Eix Social? Doncs em temo que sí. Però en comptes de viure-ho amb fatalisme potser hauríem de ser més autocrítics. Alguna responsabilitat devem tenir (sobretot en quant a dèficits de comunicació amb el nostre propi poble) quan veiem que el missatge de Podemos/Podem, expandit des dels mitjans de comunicació  de l’enemic, aconsegueix convèncer gent del nostre entorn de que “el partit de Pablo Iglesias és respectuós amb el Dret a Decidir” i sols pretén “garantir un Eix Social” que les eleccions plebiscitàries suposadament no contemplen.

Contra la propaganda espanyolista  “programàticament  social i respectuosa amb Catalunya”, no podem permetre’ns ni el retorn als debats bizantins de fa quaranta anys, ni que la mentida  faci forat dins del nostre poble. Però en aquesta fase de la guerra ideològica  la nostra eina principal és l’exemple. Per tant, la reacció de l’Esquerra Independentista només pot ser  accentuar la nostra implicació personal en les lluites socials, impulsant-les arreu del territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquesta és la nostra força: la coherència en la lluita nacional  i de classe.