divendres, 30 de juny del 2006

Che Guevara - Sobre l'imperialisme

divendres, de juny 30, 2006

Che Guevara - Sobre l'imperialisme

SOBRE ELS IMPERIALISMES.


Es interessant perquè cadascú te uns imperialistes o altres que li fan la guitza. Ell tenia els ianquis i nosaltres els espanyols. Després hi ha els espanyols que es pensen que són antiimperialistes, quan en realitat l'únic que tenen és una mena de cabreig inconscient de la guerra de Cuba. I també tenim aquells altres catalans que, molt sovint per cobardia o per mala consciència de patriotisme distret, acaben creient-se que, com a catalans, qui ens ha perjudicat ha estat els americans i no els espanyols. Aquests darrers acaben tan alienats que sovint s'impliquen -poc- en tasques internacionalistes de conflictes quan més llunyans millor, com el nicaragüenc o el de Chiapas. Com deia Ho-Txi-Minh, la solidaritat internacionalista comença lluitant per l'alliberament de la pròpia pàtria.

dimecres, 21 de juny del 2006

Les clarificacions són un pas enrere però...

dimecres, de juny 21, 2006


Les clarificacions són un pas enrere però...

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/20768
Les clarificacions són un pas enrere, que no ens ha d'espantar, perquè poden permetre després fer dos passos endavant.
Per exemple, la percepció del trist paper convergent ha permet clarificar l'espai sobiranista entre la dreta entreguista i esquerra que assumeix una derrota anunciada per principi patriòtic (coneixo uns quant convergents i també una quants exmaulets prou contents amb la postura d'erc).
Doncs ara la clarificació espanyolista del PSC també potser permetrà un trasbàs de vots, i potser també de persones, catalanistes. En concret del centre-esquerre federalista espanyol del pesesé al centre-esquerre sobiranista d'eerrecé. De fet també coneixo votants de psc que m'ha dit que si no es presenta Maragall o Nadal votaran republicà.
Això no vol dir que no dolgui, eh! Els passos enrere dolen de valent.

dilluns, 19 de juny del 2006

Referèndum cantat i clarificació que cal aprofitar

dilluns, de juny 19, 2006


Referèndum cantat i clarificació que cal aprofitar

En torn al 70 % de SI, un 20 % de NO i una participació de menys del 50 % ha estat, amb matisos, la previsió que m’han fet tots els independentistes amb qui he parlat durant la campanya. S’havia de dir amb la boca petita perquè estaven fent campanya pel NO, però era el resultat previsible. L’objectiu principal haurà estat no deixar òrfena la pròxima generació de dirigents del sobiranisme català i el nucli de la mateixa.

Hi havia una clarificació pendent, calia diferenciar la percepció d’allò que és dreta i allò que és esquerra des del punt de vista de qui és més patriòtic i qui, en canvi, es ven el país a l’enemic a canvi de quatre duros (ERC encara no té un perfil de votants prou ampli en el centre esquerre que li sigui fidel alhora que cohesionat ideològicament; ha rebut massa vot que era en origen clientela frustrada d’altre opcions i que retorna intermitentment als orígens). En aquest sentit l’opció pel NO dels republicans haurà estat un sacrifici cantat, i dolorós, però necessari per a singularitzar-se dels altres.

Si tot l’arc parlamentari hagués votat SI hauria estat equivalent a que el poble català es fés l’harakiri dient “no volem allò que ha fet el nostre parlament, els catalans preferim les retallades de Madrid”. D’aquesta manera al menys una força tindrà la possibilitat de reclamar Més a partir de demà mateix. Però l’extrema esquerra independentista tampoc no ha de badar, la seva funció ha de continuar sent estirar de la corda, som un sistema, ningú no és prescindible. Ara toca continuar fent-ho bé, perquè tot just comença una campanya electoral que hauria de començar incorporant, en forma de militància, els guanys de la clarificació que ha permès aquest debat estatutari.

divendres, 16 de juny del 2006

ON.ET.SITUES.en.la.politica.catalana.(mapa.politic.catala)

dijous, de juny 15, 2006

ON.ET.SITUES.en.la.politica.catalana.(mapa.politic.catala)

Hi ha a la xarxa un esquema com el del 13 de març, però els exemples de partits polítics es limiten als de les comarques centrals. El joc consisteix en situar-se en una de les caselles.

dilluns, 29 de maig del 2006

Battlestar Galactica, l'Estatut i el misteri dels guionistes

dilluns, de maig 29, 2006


Battlestar Galactica, l'Estatut i el misteri dels guionistes

Com l'article anterior era un reconeixement de la tasca d'en Josep Sort he recordat que fa uns dies ens comentava la sèrie "Els Soprano" i això m'ha decidit a explicar-vos, jo també, una sèrie de televisió. Ahir vaig veure el darrer episodi de la temporada (2x20) de Battlestar Galactica, que no té res a veure amb Els Soprano en qualitat, però se li ha de reconèixer originalitat per a deixar enrere el caspós record de la sèrie original d'ara fa 20 anys.
En aquella època vivíem un moment polític que tenia punts en comú amb l'actualitat en quant a debat polític clarificador. En aquell moment, salvant la distància amb l'actual tema de l'estatut, hi van confluir un seguit d'elements que van permetre fer créixer la consciència política i nacional des dels pocs centenars que ens coneixíem de tot arreu fins a unes quantes desenes de milers.


I també llavors comentàvem la TV (som humans) i, en concret, la sèrie Galactica original. Recordo estar-ne parlant en contexts durs (la tristesa pels amics caiguts que constituïren la llavor de l'actual generació desacomplexada), en mig de reivindicacions i en mig gresques o després d'estèrils debats bizantins. En concret em ve al record una manifestació antinuclear en la qual el company que acabava de cridar una consigna es girà i em preguntà com havia acabat el capítol del dia anterior.


També recordo que tots coincidíem en la valoració de que la sèrie era espantosa però la seguíem, per que ens distreia com a simple espectacle. A més, en mig de la caòtica barreja de motius religiosos i científics devia tenir elements amb els quals ens identificàvem.


La nova sèrie conté modificacions de l'antiga. Segons la llegenda en el planeta d’origen vivien amb els Déus, però per alguna raó els mortals van haver de marxar a tretze colònies, una de les quals és la Terra, de la què s'ignora el parador. Posteriorment van patir la revolta de les màquines en una guerra que van guanyar els humans. Però les màquines han tornat, s'han aprofitat de les febleses humanes i han aniquilat tota la població, els supervivents de la qual, en un èxode bíblic de dotze tribus, cerquen la tretzena colònia perduda, que és La Terra, on esperen ser acollits com a refugiats.


Ara els traïdors són més ambigus, més "malalts", els enemics són màquines místiques genocides -però emotives i autocrítiques- que desenvolupen un maquinari similar -fins a nivell molecular- a la fisiologia humana, fins al punt de poder-se quedar embarassats o hibridar-se. Els bons són igualment ambigus i, a voltes, moralment reprovables, així com politeistes de l'antic panteó grec, (que se suposa devien portar a La Terra). Altres elements que criden l'atenció és que fumen i beuen de forma exagerada. Potser es vol simbolitzar els pecats de la humanitat que els han dut a l'extermini, o potser és un enllaç amb els cigars que fumava Dirk Benedict. En tot cas la sèrie té prou ambigüitats com per enganxar amb els nostres costats foscos, i cal considerar-la un èxit.

Barrejar una telesèrie amb l'estatut és perillós perquè és fàcilment criticable i desqualificable (però comprendreu que, en ser això una bitàcola personal de reflexions, tant me fa el que pensi ningú), però em preguntareu quins punts en comú hi veig. Dons precisament la tasca dels guionistes, l'atzar mogut per l'estètica i lluny de la ciència, al menys de la ciència explícita. Perdoneu que barregi la política amb la ciència ficció (alguns en canvi em justificareu) però recordareu que als darrers posts he repetit com, tot i situar-me a l'esquerra d'ERC, m'han semblat correctes les decisions que han anat prenent els republicans des de les darreres eleccions, i també he manifestat el convenciment de que tals decisions es devien més a l'atzar que no pas al càlcul. Dons és el mateix que em passa amb Galàctica, puc equivocar-me, però tinc el convenciment de que l'èxit de la sèrie respon més al resultat d'un seguit d'elements desendreçats, atzorosos i inconexes, que no pas a la coherència estratègica.


Tot i i situar-me a l'esquerra d'ERC, tinc dret a assenyalar els seus errors i també els encerts. Per exemple, el Tripartit ha estat un assaig que calia fer, ara tothom està retratat. Això és un gran capital de cara al futur. La decisió del No a l'estatut pot costar-li a ERC votants indecisos però fa que molts dels més conscients no es quedin orfes i es consolidin com un focus dinamitzador a tenir en compte. Perdoneu si semblo massa determinista, però algunes clarificacions necessàries no sempre són fruit del càlcul, sinó de la intuïció, i si el final és estètic és un bon indicador d'èxit. La creativitat humana té molt d’improvisació i de vegades es pot ser un "personatge genial", un Elvis, i al mateix temps una "persona enze". En conclusió, que no cal ser perfectes però cal ser "guionistes actius", reinventant i corregint els errors de la història. L'activitat és la benzina de la història. Cal acceptar que podem equivocar-nos i gaudir de l'espectacle. Com he dit altres vegades, més val no menysprear allò que té d'espectacle quelcom tan important com la política.

dimarts, 23 de maig del 2006

HEM GUANYAT!

dimarts, de maig 23, 2006

HEM GUANYAT!

josepsort
A part de reconèixer i agrair l'ull constant i crític de Josep Sort damunt el procés de Montenegro, opino que també en Josep fa les valoracions més encertades. Es això i punt! Les matisacions que he anat sentint ahir i avui, sobre les diferències amb Catalunya, són ganes de distreure'ns del nostre ridícul.
Al final tinc la sensació de que tots aquells països que la nostra classe política ha menystingut ens passaran al davant. En Pujol es diferenciava de la minoria ètnica basca, la resta de convergents fardaven front les repúbliques bàltiques abans de la caiguda del mur. Ja temia en Carod fa poques setmanes que segurament Euskadi ens passaria al davant fins i tot en les competències del proper estatut utonòmik bascongad. Com potser si som un gran país d'onze kg d'habitants? Doncs perquè tenim uns polítics de pa sucat amb oli. Ni més ni menys.

Es hora de que la Franja parli

Es hora de que la Franja parli

Ara és l'hora de la Franja.

No hi ha millor moment per a que les energies que han anat sorgint a la Franja de Ponent en els darrers anys, en forma entitats culturals i de defensa del territori, comencin a liderar les seves pròpies reivindicacions.

El govern català ha anat compaginant la prudència amb el sentit comú (cosa extraordinària quan l’habitual sempre havia estat primar la prudència) mentre el govern d’Aragó sols ha sabut alternar el manteniment d’una situació lingüística discriminatòria vergonyant en relació als habitants de la Franja, amb exigències injustes i autoflagel·lacions com l’abandonament de l’Euroregió.

Ara toca que la xarxa associativa de la Franja trobi una sola veu (si cal acompanyada de mobilitzacions) i amb ella rebutgi que li facin el pont, per a saquejar-li el seu llegat cultural, en favor dels veïns de Barbastre i Monsó.

Es el moment d’esgrimir el camí del mig com a solució i fer propostes per tal de dotar-se de prou infrastructura i legalitat com per a fer-se càrrec del seu patrimoni, en el seu propi territori. L’excusa de que no hi ha prou diners a la franja, per cuidar d’aquest art, no és creïble; els diners es busquen, i bé que n’hi ha per a llençar-los en tonteries. Si l’església espanyola s’hagués organitzat en una diòcesi pròpia a Fraga per a la Franja segur que no costaria gaire acollir totes els peces a Fraga.

Si l’art no és de les denominades comunitats autònomes sinó de les parròquies, les entitats, en què s’organitza la població, han de parlar, i han d’esgrimir que l’art és de les parròquies i per tant dels pobles, no dels bisbats ni de les diòcesis, i han d’exigir respecte i solucions alternatives.

Ja sabem que hi haurà resistències, especialment de qui creu que té el vist-i-plau papal, i també de qui té la percepció de que deixar el botí en mans de la població és com deixar-ho en mans de la Generalitat, perquè els habitants de la franja són sospitosament semblants als de Lleida. Tant és, ja no es tracta de guanyar o perdre, és per dignitat.