Qui no vol esmicolar l’Estat capitalista?

Qui no vol esmicolar l’Estat capitalista?
Publicat a Llibertat.cat divendres 10 de febrer de 2017
http://www.llibertat.cat/2017/02/qui-no-vol-esmicolar-l-estat-capitalista-37771

No hem de tenir cap dubte que vivim un moment terriblement contradictori. Ho és tant, que bona part de l’impuls independentista està generat per aquell enemic que té la base més enllà dels Monegros. No cal ser gaire espavilat per adonar-se dels errors que comet la direcció policèntrica del Procés, i això és degut a la manca de clarificació i la gran diferència d’interessos (entre els quals segurament pesen força els personals, conjunturals i superflus). La prova ha estat com, en la negociació dels Pressupostos de la Generalitat, no s’ha dubtat a prioritzar quelcom, tant mal vist per la ciutadania, com l’exoneració d’impostos als més rics, i a posar en perill una oportunitat fonamental de generar consciència com és la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació al setembre.

Quan imaginàvem aquest moment, prevèiem un front patriòtic capaç d’estructurar en xarxa el país en forma de contrapoder efectiu, que fes funcionar alhora unes elaboracions intel·lectuals de gran qualitat i consens, una direcció política centralitzada, i totes les actuacions militants coordinades i de gran efectivitat que calguessin. Tampoc prevèiem que l’oportunitat històrica de trencar un estat capitalista tingués un rebuig tan clar per part de l’esquerra d’origen espanyol. Una esquerra que ha prioritzat el sentimentalisme patriòtic colonial i, per tant, l’aliança objectiva amb els interessos de l’oligarquia espanyola, abans que l’aliança tradicional, tàctica i puntal del comunisme d’alliberament amb les burgesies nacionals.

L’Adam Majó especulava l’altre dia amb l’arquitectura sistèmica de l’independentisme. Venia a dir que part de les contradiccions que sofrim deriven d’una gran separació entre les coordenades ideològiques de la forma actual que té la Unitat Popular i la tebior Republicana, una mena de forat sociològic que encara no hem estat a temps d’ocupar, i on la gent que s’hi sent identificada queda inevitablement sota la influència de l’espanyolisme. A pocs mesos del xoc de trens, és tan improbable que la direcció política madrilenya de Podemos permeti que les seves franquícies catalanes vagin gaire més enllà de l’acceptació formal del dret a decidir, com que l’esquerra independentista sigui capaç de tapar aquest forat amb estructures pròpies.

Les contradiccions de l’aliança que vol trencar l’Estat capitalista espanyol tampoc no faciliten els pactes puntuals amb aquell espai d’esquerra espanyolista, perquè els antics Convergents, que tant volien eixamplar la base social de l’independentisme, són els mateixos que, obcecats per dificultar la progressivitat fiscal, han posat esculls a l’eixamplament. De tota manera, els militants que he conegut de l’esquerra espanyolista a Catalunya tampoc m’han amagat mai que sols esperen la finalització del Procés per poder bastir governs d’esquerres autonòmics que puguin ser útils als seus interessos a Madrid.  

Així doncs, al marge de tots els pactes que siguin necessaris amb l’espai de Podemos i derivats, en temes d’interès mutu (com l’enèsima sol·licitud de fer una referèndum al govern de Rajoy, qüestions democratistes o mostres de solidaritat amb els represaliats), la meva proposta és que no actuem a la desesperada durant aquests mesos perdent temps i forces intentant una entesa impossible per un referèndum unilateral que mai no acceptaran. L’objectiu principal de l’esquerra independentista ha de ser el de treballar des de ja en la construcció d’aquest espai ideològic pendent entre les CUP i ERC actuals, amb independència de si al setembre hi ha o no xoc de trens.

Fantassin

Les armes xenòfobes contra el Procés independentista

Les armes xenòfobes contra el Procés independentista

De debò de debò us dic que com més s'apropi el xoc de trens entre Catalunya i Espanya, més "agents dorments'"(suposats catalanistes) veurem intoxicant les xarxes catalanes amb propaganda "casualment antiàrab".

Auguro que per les xarxes socials catalanistes començaran a córrer consignes xenòfobes, però no pas centrades en l'islam o el terrorisme (o potser només circumstancialment) sinó en concret contra la "immigració àrab", i que aquestes consignes les emetran perfils suposadament catalanistes. 

Per què ho penso? Doncs perquè setmanes prèvies al 9N i a les darreres eleccions ja ho vaig detectar i ara penso que allò poden haver estat assajos. I allò que vaig veure no era anti-islamisme, ni xenofòbia contra tothom (i menys que ningú contra la immigració castellana a Catalunya) sinó contra els àrabs, estigmatitzant-los de "ser estructuralment delinqüents i de viure a costa dels nostres serveis socials". 

Això em fa pensar que la diferència entre els àrabs i altres minories immigrants és què gràcies a la poca distància del Magrib és fàcil que ens arribin treballadors poc qualificats (en canvi els que arriben d'altre indrets més allunyats acostumen a ser més qualificats professionalment, és dir, que arriben perquè s'ho poden permetre, perquè les seves qualitats els fan mereixedors del suport del clan per arribar aquí sabent que podran prosperar fàcilment). Per aìxò, per la poca qualificació professional, és més fàcil que siguin magrebins alguns dels que han de recórrer als serveis socials. 

Aquest fet permet els feixistes d'estigmatitzar tots els àrabs del mon mundial, però també permet l'Estat espanyol (i els seus agents dorments a casa nostra disfressats d'independentistes) iniciar campanyes entre la població per distreure'ns de la dialèctica Catalunya-Espanya ("...si tots els immigrants àrabs són gent aliena a nosaltres que viuen dels nostres serveis socials, en conseqüència els Espanyols són part de nosaltres...") , i seria una manera de desactivar aquella part dels catalans catalanistes que pogués ser permeable al racisme.

ACORDAT MENTRE ENS EL PROHIBEIXIN

De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants

De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants

Article publicat a Llibertat.cat el 12/11/2016
https://www.llibertat.cat/2016/11/de-perpinya-a-montsegur-passant-pels-encants-36787

Torno de Perpinyà una mica amoïnat per l’embranzida d’un catalanisme que em sembla més tendent al populisme que al progressisme. La presència d’alguns individus “identitaris” (pseudoracistes) carregats d’estelades però incòmodes amb la presència de tants independentistes d’esquerra arribats del Barcelona, em fa pensar que, a la llarga, la gran manifestació catalanista de Perpinyà acabarà desdoblant-se: per una banda els del 7 de novembre, que romandrem necessàriament minoritaris per les inclemències meteorològiques de la data i el tarannà netament sobiranista, i per l’altre costat (i segurament en alguna data estiuenca) una majoria que anirà creixent dins l’aiguabarreig de bona gent profundament catalana , tot i que orgullosament francesa, fans del rugbi departamental a ritme d’Al Chemist, d’indignats amb la Regió o amb el Departament, de populistes i pseudoracistes identitaris, i d’antiOccitans. Quan he comentat aquesta inquietud amb les meus amics perpinyanesos, aquests em diuen que és millor que l’independentisme d’esquerres tingui un coixí catalanista, on créixer en el futur (a l’estil del que a sud han estat els electorats tradicionals de CiU, PSC i PSUC), en comptes de continuar sent els quatre gats de sempre.

Sense tenir res en clar, l’endemà escolto comentaris sobre la manifestació, desdejunant dins d’un bar de Prats de Molló. Tres treballadors parlen amb els cambrers, dues àvies estan veient la televisió, un avi i una àvia llegeixen el diari, i un altre avi entra només a saludar després d’haver comprat el pa. Tots ells s’expressen en un francès amb fortíssim (fins diria que horrible) accent català i, per tant, no tinc cap dubte que les seves són les percepcions dels indígenes del Vallespir, i tots coincideixen a criticar les pancartes i les consignes contra França alhora que valoren positivament les performances antioccitanes que havien escenificat alguns joves. Aquesta anècdota m’ha fet recordar les converses de la nit anterior a Perpinyà amb els amics que em justificaven el fort creixement d’aquest catalanisme francès deslligat de l’independentisme, que anomenen “indignat”. Tot plegat, però, no fa que s’esvaeixin els meus dubtes.

Ara sóc als Encants Vells Nous de Barcelona, regatejant amb en Mohamed. M’interessa comprar-li un llibre molt vell que he vist d’entre els milers que té en un munt de quatre metres quadrats: “Le Bûcher de Montségur“ de Zoé Oldenbourg, de la col·lecció “Trente Journées qui ont fait la France”, pel qual em demana 10 € . Mohamed parla català com la majoria dels Marroquins de Barcelona, a diferència de la majoria dels Espanyols arribats durant el franquisme (ancestres meus inclosos), i això no és pas gràcies als Catalans, perquè cometem l’error de parlar en espanyol als nouvinguts, sinó degut als cursos de català per estrangers requerits per obtenir els Papers de Residència legal per arrelament . Tanmateix, Mohamed no se sent espanyol, atès que no ho és, i si els barcelonins som independentistes catalans, ell no serà menys. En canvi, si fos atacat per identitaris (pseudoracistes) com els que vaig conèixer fa uns dies a Perpinyà, que s’estan infiltrant dins del nou “catalanisme francès”, la integració de Mohamed dins l’independentisme seria tan difícil com la dels espanyols dels ghettos del cinturó barceloní, que és potser allò que interessa a París i a Madrid.

Finalment, li compro dos llibres més: “Cul-de-sac”, de Douglas Kennedy, dins la Série Noire de Gallimard, i “Les Nouvelles Complètes de Marcel Aymé”, perquè m’ha fet una proposta en els següents termes: “com que sóc Català, ni per tu ni per mi: el llibre que t’interessa de Montsegur són 10 €, ara bé si n’agafes dos més n’haurien de ser 30 però jo te’ls deixo tots tres per 15 €”. Escoltar això de ser català i deixar-ho a la meitat, “ni per tu ni per mi”, m’ha caigut com un plom a sobre, perquè he clos les meves reflexions pensant que si fer valdre els drets dels Catalans negociant implica quedar-se a la meitat, no m’estranya que tant a Perpinyà com en el conflicte entre la Generalitat i Espanya estiguem sempre avançant i reculant, sense fer passos ferms endavant. L’alternativa seria una revolució violenta amb la consegüent deserció de la burgesia, però el camí negociat és ple de contradiccions. Les contradiccions, malgrat l’avenç de consciència, generen a Perpinyà l’enfrontament amb els nostres germans Occitans i camp adobat per l’identitarisme pseudoracista més pendent dels magrebins que dels parisins, mentre que a Barcelona, la por a la incertesa econòmica per part dels representants polítics dels empresaris catalans manté sempre obert el perill de tornar a l’autonomisme.

En conclusió: penso que un perill típicament català és la cerca del camí del mig i crec que quan la negociació deriva de la moderació, sempre ens acaben donant morralla. Ens pot semblar que al final tinguem més drets, i més manifestants a Perpinyà, i més llibres als Encants, i més diners autonòmics, i més burgesos apuntats a l’independentisme..., però al final només ens omplim de contradiccions, acabem distraient-nos en xenofòbies (pensant més en Occitans i musulmans que en París i Madrid) i acontentant-nos amb autonomies. Al meu parer, la negociació té sentit quan cal posar fi a les barricades, però prèviament cal que estiguin les idees clares, les consignes clares, les reivindicacions clares i fermes, i clarament clarificats els interessos personals i polítics de tots els actors.

Fantassin

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista 

Article publicat a Llibertat.cat el  23/10/2016

https://www.llibertat.cat/2016/10/la-repressio-anticatalana-com-indicador-de-l-avenc-independentista-36582

 

Jo crec que gairebé tots els Catalans han intuït, des del començament de l’anomenat Procés Sobiranista, que no és possible cap resposta per part d’Espanya diferent de la repressió en qualsevol de les seves formes. Segurament, allò de “parlem-ne” ho trobaríem en democràcies més avançades, com potser la britànica o la suïssa (que tenen polítics més espabilats i avesats als negocis que a l’atracament a ma armada institucionalitzat), però no pas en els espanyols. De fet, el mateix inici d’aquest gran canvi ideològic, que ha transformat en independentistes prop de la meitat de l’electorat català, es troba situat dins l’equació acció-reacció-acció, a partir de la ribotada de l’Estatut.

És veritat, com acaba de dir el ministre Margallo, que “el partido de Catalunya no se juega en casa, sino fuera”, però això només serveix per modular els nivells de violència espanyola que els seus creditors internacionals li toleraran en la repressió dels Catalans. Malgrat que l’Artur Mas, augurant la inevitable negociació amb Espanya,  faci el paper conciliador fins uns nivells que semblen absurds, l’Estat espanyol ja té una llarga tradició repressiva en la gestió de les independències de les seves colònies, i no és probable que precisament ara es transmuti com el plom dels alquimistes.

Potser acabarem reactivant, actualitzant-los a la nova realitat,  els vells CSPC, motor d’aquell primer independentisme que canalitzava la solidaritat de molts veïns del carrer que ni tan sols eren independentistes, però se’n feien tot seguit. Recordo un regidor convergent de Martorell amb qui vaig discutir la possibilitat que l’Ajuntament aprovés una moció de suport, arran d’un judici imminent (no recordo l’any ni el cas però devia ser entorn de l’any 1983), perquè ell em deia que no hi veia cap possibilitat, atès que es tractava de terroristes confessos i no pas de detinguts innocents acusats injustament. Finalment,  l’ajuntament acabà aprobant resolució de suport, perquè la resposta a la reacció espanyola motivava més que qualsevol altra consideració.

Desenganyem-nos! Tots els actors polítics ho saben, però la premsa no ho ha traslladat encara aquest futurible a la població: la repressió creixerà de manera continuada durant els propers mesos i segurament tindrà el seu punt àlgid coincidint amb la data del referèndum. Arribat el moment, no serà tan important si el podem fer o no com els efectes de la reacció espanyola, i si l’impediment de la votació acaba sent obra de les forces policials, permetent la visualització de la violència, el nivell de consciència dels Catalans creixerà exponencialment, fent-se determinant per encarar la revolta final.

 Fantassin

 

És pastoreig, no pas postureig

És pastoreig, no pas postureig
Publicat a Llibertat.cat el 09/09/2016
https://www.llibertat.cat/2016/09/es-pastoreig-no-pas-postureig-36163

Ara que s’ha posat de moda el mot postureig, no em sembla cap novetat, més aviat el remake d’un conjunt de conceptes molt vells, relacionats amb la dialèctica entorn de les necessitats d’aparentar sense que es noti, i de criticar els altres quan els enxampem aparentant. Pot semblar una frivolitat típica de les èpoques de benestar i estupidesa, però cauríem en un greu error si menysvalorem la potència de les modes, atès que conformen molt ràpidament les estructures mentals d’aquella població que és alhora víctima i potencial (en funció de les eines de què disposi) subjecte revolucionari.

Allò fotut que tenen els fenòmens socials de prestigi és que obliguen els partits polítics a fer malabarismes que no surten gratis. Per exemple, després d’anys d’apostar per una Espanya que havia recuperat prestigi identitari, l’explicitació del carnatge espanyolista contra Catalunya va situar en una posició molt incòmoda tots aquells partits catalans que  compartien marcs territorials  de  referència amb l’enemic. El resultat fou que d’independentisme es desplaçava des de l’extrema esquerra fins ocupar el centre polític, de manera que aquell postureig catalanista que, en major o menor mesura, tots el partits compartien, deixava d’abastar els dos projectes nacionals (estat català independent/estat espanyol plurinacional) enfrontats  a Catalunya.

Arran d’aquest canvi  sociopolític, caracteritzat per l’increment de la consciència sobiranista, s’imposava una clarificació que afectaria especialment els convergents  i l’esquerra imperialista. No n’hi havia prou amb el postureig inicial (aclucades d’ull a l’independentisme sense bellugar-se en la vida real), i per això, el primers, CiU, han pagat amb escreix la seva re-situació dins d’unes coordenades d’incomoditat i de risc. Malgrat tot, Convergència no s’ha vist excessivament perjudicada, atès que ja gaudia d’un electorat popular, de classes mitjanes i tarannà  més aviat socialdemòcrata (o, al menys, no tan liberal com alguns dirigents de l’actual PDC,  ni tant democristià com la quasi difunta UDC).

La clarificació de l’esquerra espanyola a Catalunya, en canvi, no ha estat tan traumàtica estructuralment, perquè després de la purga sobiranista interna,  el PSC creu atribuir-se com a marc d’influència potencial una massa electoral espanyolista que sobrepassa el 50% de la població, que només oscil·laria cíclicament en funció de fenòmens variables (abstenció, transfusions de vots a C’s, al PP i a ICV-EUA-Podem-EnComú). Tanmateix, han hagut d’abandonar aquell postureig progre catalanista que els donava un vot transversal, i ara fan part del bloc carpetovetònic, sense cap necessitat de fer gestos democràtics, apel·lant directament al pastoreig (tant per l’accepció cristiana de dirigir els fidels, com per la ramadera de vigilar que el ramat pasturi tranquil). Es tracta d’un espai contradictori i que inevitablement comparteix amb elements de la seva esquerra (dins d’En Comú-Podem) els quals, però, no poden encara permetre’s ser tan explícits.

Així doncs, el paper més ridícul no l’estem veient dins del PSC sinó a la seva esquerra. El postureig es deu a un mercat, però comet un greu error qui cregui que els mercats ideològics són tant estancs dins les xarxes socials informàtiques com ho eren als barris o als ateneus. Ho són els grups marginals, però no pas les idees quan han conquerit el centre de la consciència sociològica. Per això, partits com Podem, En Comú, ICV, EUA es troben en la contradicció d’haver de compartir postureigs  amb els uns i amb els altres. Per una banda, clicant l’ull a un identitarisme que, per molt que el vulguin matisar, comparteixen amb la dreta espanyolista de tradició antidemocràtica, i per l’altra banda intentant, alhora, captar vots populars, d’un poble que ja està cansat de gestos catalanistes (els que fa En Comú-Podem, que són idèntics als que feia abans CiU), d’un poble que, ara ja, vol fer la revolució sense haver d’esperar més.

 Fantassin

Impunitat, institucions i ensopiment

Impunitat, institucions i ensopiment
Publicat al Llibertat.cat el 16 d'agost de 2016
https://www.llibertat.cat/2016/08/impunitat-institucions-i-ensopiment-35983

Sovint cal aturar-se i fer comptes. Vivim prou enfeinats intentant evitar que baixi l’anomenat “souflé” independentista, fent esforços impossibles per pagar l’hipoteca malgrat estar a l’atur, per tal d’evitar no quedar-nos al carrer, i ens enganyem pensant que determinades comissions d’investigació i interpel·lacions parlamentàries poden tenir gaire transcendència pràctica. Després, quan l’enemic la fa molt grossa, ens il·lusionem veient com es generen moviments socials de masses, capaços –en altres èpoques- de capgirar la Història. Tanmateix, passen els dies, les setmanes i els anys;  el souflé va baixant, els líders polítics la caguen amb relliscades innecessàries, els grans moviments socials no sols no fan revolucions sinó que també innecessàriament ho espatllen innecessàriament (per posar un exemple, l’ANC s’ha carregat de forma força ben potinera la fira d’entitats del 11 setembre), després els bancs ens treuen de casa, cobrem uns salaris de misèria mentre el govern espanyol continua espoliant l’anomenada “guardiola de les pensions” (un atracament de 42.608 milions) ... i no passa de res de res de res !

Puc entendre les dificultats de l’independentisme. De fet, entre la població originària de la massiva immigració espanyola a Catalunya,  l’alienació i la manca de consciència de l’opressió que sofreixen per part del capitalisme espanyol és altíssima. A més, només fa quatre dies que el  centre-dreta català, votant de CiU, apostava per aconseguir la comoditat de Catalunya dintre de la Unitat d’Espanya, i per tant, és plausible pensar que encara  hi ha moltes “agendes B” disposades a aturar el Procés a canvi de beneficis personals. D’altra banda, una colla de nous polítics de l’esquerra espanyola a Catalunya, cercant feina al marge de l’endogàmia dirigent tradicional catalana, s’han dedicat a “fitxar” per les  sucursals de les noves empreses espanyoles (Podemos, En comú, etc), que els  garanteixen la nòmina sense necessitat que Catalunya s’independitzi. Fins aquest punt ho puc entendre tot.

Ara bé, és quan aconsegueixo aturar-me un moment i aixecar la vista, amb perspectiva, per damunt de les baralles de curta volada, que ja no ho entenc. No entenc com aguantem flegmàticament les agressions del dia a dia i en deleguem la solució als nostres polítics sabent com sabem que l’abordatge de tots els problemes per a la via institucional es fa a anys vista, llevat que els parlamentaris estiguin fortament pressionats (i entenem per pressió la pèrdua del sou).  Sabem que la indignació es demostra amb pressió (en aquest sentit, l’anomenat moviment dels indignats de 2011 va ser poc més que una inofensiva performance), i que sense pressió res no es belluga.

Aquest aprenentatge sobre les dinàmiques de la pressió l’hem conegut els independentistes per l’efecte d’acció-reacció-acció, que ha convertit les agressions del PP i del PSOE en un Procés independentista històric. Coneixem també l’efecte contrari (l’ensopiment sobiranista derivat dels períodes mancats de pressió espanyolista). I no dic pas que calgui desfer-se de la lluita institucional, però també hem de ser conscients que aquest àmbit no solament serveix per endegar i gestionar solucions sinó també per diluir la pressió sobre els polítics un cop els afectats creuen que el problema està sent abordat.

Per exemple, després de conèixer els inconvenients causats darrerament als usuaris per les greus deficiències de les línies ferroviàries catalanes, de quina manera  creieu que es gestionaran les solucions, des de la política, sense que aquests usuaris estiguin acampats davant les subdelegacions del govern? Ja us auguro jo que res no es bellugarà en mesos. Un procés revolucionari, com és evident que l’està menant Catalunya, no pot ser diferent de tots els moviments revolucionaris. És a dir, no pot limitar-se a gestions parlamentàries i un parell de performances, ha de continuar al carrer tibant de la corda.

En cas contrari, després de la desmobilització causada per la falsa sensació de que “ja  hi ha algú que des del Parlament s’està fent càrrec del problema”, quan ens adonem que els dirigents empresarials-financers-polítics continuen robant-nos amb impunitat i que el sobiranisme es troba inserit en aquest mateix àmbit institucional, anirem veient com el carrer es va distanciant de l’objectiu revolucionari independentista. La solució està allà fora, tornant-hi.

Fantassin