dijous, 19 de novembre del 2015

La CORRUPCIÓ infecta les ments a partir del cinquè any (després de 10 anys al poder hi estàs per voluntat de Déu i als 20 anys ets directament diví). De fet, a Catalunya només hi ha un partit i uns polítics concrets vacunats, tots els altres són portadors estructurals de la malaltia (degut a l'estructura de les seves organitzacions)

NOMÉS HI HA DUES FÒRMULES:
1-JuntsxSí sense CUP = els "enterradors" (els indepes de que porten 35 anys il·lusionant-se i tot seguit declarant que l'independentisme és mort per tornar a il·lusionar-se i així successivament) estan feliços, però d'aquí 20 anys el tret diferencial d'una de les regions d'Espanya no és un ball típic sinó un el costum d'anar dient eternament que vol independitzar-se.
2-JuntsxSí condicionada per la CUP = El programa electoral de JuntsxSí en comptes de quedar arxivat, com era la tendència, s'ha de complir (tant en les mesures socials com en la desobediència necessària per executar la independència abans de dos anys).

dimecres, 18 de novembre del 2015

Iglesias promet apujar el salari mínim a 800 €, Rajoy promet 3 milions d'emplecs, Sánchez un iva reduït del 10% al cinema, Rivera promet 1200 € en formació per desocupat, Francesc Homs promet negociar un referèndum amb espanya... no feu cas a cap d'ells !! que sapiguem, en tota la península Ibèrica només hi ha un sol partit polític (1 de sol) que compleix les promeses electorals.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Jo estic tip de les condolències d'amics Republicans ("...us comprenem, a nosaltres també ens amenaçàven de passar pel tub i fer-ho a la seva manera o es trencaria el Procés i ERC quedaria com la culpable..."), però aquests tampoc no entenen que als cupàires només ens interessen les garanties d'anar fins el final amb la independència, i que les martingales mediàtiques dels autonomistes crítics, i el què dirà la gent que puguin tenir enganyada, són comèdies que no ens interessen als independentistes seriosos.

dilluns, 16 de novembre del 2015

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)

I de sobte l’univers suposadament independentista es va omplir de símbols enemics (o les contradiccions dels nous independentistes)
Article publicat el 16/11/2015 a  Llibertat.cat 
http://www.llibertat.cat/2015/11/i-de-sobte-l-univers-suposadament-independentista-es-va-omplir-de-simbols-enemics-o-les-contradicc-33069

-Com estan els teus amics francesos, tu que en tens tants, tu que sempre has estat tan amant de París i de la llengua francesa?” –m’heu demanat els  familiars i companys. Us he hagut de respondre que el mateix dolor i la mateixa solidaritat que expressem els Catalans per les víctimes de París és la que expressen aquests amics meus que anomeneu “francesos”, i això és perquè no són francesos (o són tan poc francesos com ho sóc jo d’espanyol), sinó  bretons, corsos i occitans, i quan el sentiment és d’un altre país s’anomena “internacionalista”.

És clar, apart dels amics, també conec  camarades a París, i, juntament amb Catalans, Occitans, madrilenys, Bretons...  s’han generat llargues converses on hem intentat aparcar els debats sobre les causes i les responsabilitats de l’atemptat. Els camarades parisencs ens han demanat que fem extensiu el minut de silenci als morts de Beirut, com  no podia ser de cap altra manera. Per la banda del facebook i les seves martingales iconogràfiques, ni una sola bandera francesa, ni per part dels camarades parisencs ni dels vells militants Catalans ni de  cap altre indret de l’hexàgon imperial, que hem substituït per la torre Eiffel en forma de símbol de la pau, per llacets negres de dol (en el meu cas per un llacet superposat a l’estelada vermella, perquè el nostre símbol és per definició internacionalista i als independentistes catalans ens dol la tragèdia del  poble treballador d’arreu).

Tanmateix, no tot és aigua clara: un misteriós fenomen, contrari a la solidaritat i a l’internacionalisme,  es manifesta en la xarxa catalana, que s’omple de simbologia agressiva en forma de la bandera tricolor dels jacobins, i ha escandalitzat fins i tot els amics que viuen a París, on la lluita contra l’opressió centralista és més dura: “-Per què els Catalans no poseu l’escut de París, la torre Eiffel  o altres símbols que no facin apologia de l’imperialisme?”, i “-Quan va haver l’atemptat de Madrid també vau fer apologia de la bandera espanyola?”  

Una ullada per la xarxa catalanista ens mostra que la divisió iconogràfica de l’independentisme solidari agrupa els independentistes de sempre, per una banda, i els nous independentistes per l’altra. Els primers no resten callats, tot denunciant que s’està cometent una aberració que denigra les mateixes víctimes de París, en vincular-les a un projecte polític (la bandera de l’Estat francès) més que a una pertinença natural. Curiosament, els interpel·lats  no sols es neguen a substituir la bandera francesa per l’escut de París, la torre Eiffel o llacets negres, sinó que reaccionen de forma arrauxada fent apologia d’un símbol agressiu que justifiquen amb arguments contradictoris (per exemple, dient que  “els morts no tenen colors” però alhora imposant-los la bandera tricolor de l’Imperi republicà).

No és habitual de la militància catalana una  traïció massiva com la que es percep,  però aquesta és la impressió que es dedueix de les xarxes socials. Quin són aquests catalanistes que han causat  l’escàndol de  tants amics que al nord dels Pirineus compaginen la solidaritat amb el poble de París amb la resistència front  l’Estat? Doncs, no costa gaire d’esbrinar: llevat d’algun vell independentista “rar” (d’aquells pocs que sempre s’havien caracteritzat per estar poc documentats), la immensa majoria dels que porten la bandera francesa són “nous independentistes”. En reconec de convergents, en conec d’exsocialistes i també d’altres que havien estat en plataformes com  Ciutadans pel Canvi

Però un altre tret els caracteritza: la majoria dels que he vist  forma també part de la “claca hooligan” que les darreres setmanes ha estat desqualificant el dret i la capacitat dels diputats de la CUP de negociar amb seriositat un acord de govern amb Junts x Sí. Aquells independentistes primigenis, els que ja hi érem durant els durs –i tràgics– anys vuitanta, podem extreure  algunes consideracions d’aquestes anècdotes desagradable que simultaniegen símbols equívocs (arran de l’atemptat de París) amb linxaments mediàtics a la CUP: 1-per una banda, el nou independentisme és tan contradictori com es podia suposar,  amb greus carències de coherència política i, per tant, sense una consciència clara  que el diferenciï de l’autonomisme crític; 2-per l’altra banda, està mancat de mitjans d’informació i resta  vulnerable a l’agitació de les consignes personalistes, com les del lideratge inqüestionable d’Artur Mas i el menyspreu al dret de l’esquerra independentista de negociar amb seriositat. La  meva conclusió és que  tenim per davant un greu problema de manca de consciència i de formació; un problema que ens caldrà començar a abordar.

divendres, 30 d’octubre del 2015

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA !!!!

DEFENSEM LA NOSTRA TERRA !!!!
Article publicat el 30/10/2015 al Diari Gran del Sobiranisme:
http://diarigran.cat/2015/10/defensem-la-nostra-terra/

FANTASSIN MANEL.  Los Catalans avèm l’avantatgi que quand invocam la “tèrra” nos podèm referir al nòstre entorn institucional (la pàtria) e al natural (l’ecologia). La nòstra tradicion tend al federalisme, que permet daissar dobèrta la pòrta  a las ulteriors institucionalisacions d’aqueles domenis qu’en màger o mendre mesura nos son consubstancials: del vilatge als vilatges vesins, als parçans, a las veguerias, a la region, al país e als territòris fraires… dins tèrras sòrs avèm pas mai dreches que degun, mas nos sentèm en cò nostre;  ont sèm eroses es la nòstra tèrra, e los Catalans la defendèm amb las mans e amb çò que caldrà.
Aquesta és l’explicació que vaig haver de donar en francès a uns bretons que vaig conèixer a Montpeller el passat dissabte 24 d’octubre. Em van trobar en el transcurs de la gran manifestació en defensa de la llengua occitana, sorpresos per veure’m amb l’estelada i en mig d’una animada conversa en occità que estava mantenint amb dos vells lluitadors de Niça. Com pot ser que estigueu parlant en occità en comptes d’en francès si vosaltres sou Catalans i els altres sou de Niça? Molt més es van sorprendre en saber que la majoria dels prop  de dos-cents que lluíem estelades pels carrers de la capital de l’Erau no veníem pas de Perpinyà sinó de Barcelona.
 “Així, doncs, barcelonins i valencians sou Occitans? “  -em demanaven els astorats Bretons.  La meva resposta: “el gentilici conjunt de valencians i barcelonins pot ser complicat, com també ho és el de gascons i provençals, però allò que tinc clar és que sóc del meu vilatge, que sóc de Barcelona, que sóc Català, que no sóc pas Espanyol, que, malgrat ser d’origen familiar aragonès, a Saragossa em sento foraster, mentre que a Montpelhièr em sento com a casa meva,  i que, de la mateixa manera, no percebo pas com forasters els occitans  que em trobo per Barcelona”.
En aquest sentit, la tradició patriòtica catalana de lluita en defensa de “la terra” l’aplico globalment allí on sento que pertanyo de forma natural (gairebé ecològica). Forçat a categoritzar, tendiria a posar en el primer lloc d’aquesta pulsió el meu barri, en segon terme el meu vilatge d’origen,  en tercer terme Barcelona, en quart qualsevol indret de Catalunya, en cinquè qualsevol indret de València, Alacant, Mallorca, la Franja… en sisè terme qualsevol indret entre Bordèu i Niça, en setè terme l’àmbit cultural cataloccitan-gal·lo-rhaetocisalpin, en vuitè terme l’entorn mediterrani, en novè el conjunt europeu i en desè terme tot el mon mundial. Probablement, com més lluny del vilatge, menys sentiments d’implicació percebré.
Al final, vaig dir als sorpresos bretons: “sóc Català però també em sento cataloccitan; hauríem estat fent solidaritat internacionalista si haguéssim anat a Brest o a Aiacciu, però crec que a Montpelhièr molts barcelonins hem vingut en defensa  -de forma conscient o alienada-  de la nostra terra, i això també vol dir de la llenguanostra“. Potser no estàvem clamant per la cohesionadíssima varietat que parlem de les Corberes al Segura, sinó per aquell conjunt lingüístic (que s’estén de Bordèu a les Valadas i de Clarmont a Guardarmar), que m’estava donant l’oportunitat de gaudir d’una conversa emocionant amb dos vells patriotes de Niça, els quals m’explicaven, amb orgull i en lenga nostra, com l’any 1936 els seus pares van venir a Barcelona a lluitar contra la invasió espanyola de Franco.
Fantassin

diumenge, 18 d’octubre del 2015

La voluntat inequívoca de la CUP per l’acord o la por al preu de la llibertat

La voluntat inequívoca de la CUP per l’acord o la por al preu de la llibertat

Havent començant les converses entre JuntsxSí i la CUP, s'ha fet perceptible una disminució d'aquell hooliganisme, no tan independentista com “masista”, que ara s’ha quedat desorientat. Hi ha un canvi de prioritats que aquesta gent no controla: la discussió dels detalls del full de ruta secessionista per davant de la decisió sobre el nom del messies. Sempre, des de l'esquerra independentista, s’ha demostrat abastament la voluntat inequívoca d'acord. Ja fou així pel 9N, quan Mas, que havia trencat la unitat, va generar la desconfiança entre els aliats, provocant un greu endarreriment de l'agenda catalana, i ara, novament, la CUP torna a ser garantia que el procés sortirà bé, posant l'èmfasi en la signatura d'aquells acords que esvaeixin el perill de tornar enrere.

Les intervencions públiques dels càrrecs electes de l'esquerra independentista han reconegut no haver obtingut prou vots per condicionar JuntsxSí, que és la força guanyadora. Una altra cosa és la constatació que “ruptura i desobediència” són inevitables per la continuació del Procés, i que fora d'això només hi ha “més Espanya”. És clar que la l’Esquerra Independentista no imposarà a la majoria l'estratègia de la minoria, però també és obvi que no vol donar passos vers “més Espanya”. També s’ha demostrat que quan les altres forces han descavalcat del Procés, la CUP hi ha continuat, perquè tota desestabilització d'Espanya és un avenç per la consciència nacional. Estirar de la corda i no recular mai és allò que ens defineix.

Tanmateix, el perill d’acabar conformant-nos amb engrunes autonòmiques hi és, i potser ve més de la por a cometre “il·legalitats” que de la manca d’honradesa. He pogut copsar un bon nombre d'opinions crítiques (la majoria no tant d'esquerres com de persones anteriorment partidàries de SI), contraries a l’estratègia de la CUP d’avantposar el Pla secessionista a la figura del President. Temen que si les condicions són massa rupturistes per la gent més poruga i moderada, pot facilitar una bona excusa als guanyadors de les eleccions per fugir d'estudi, fent veure que el problema és la figura d’Artur Mas. En canvi, un acord assumible (més reformista, sense tant perill de presó o d’inhabilitacions) obligaria JuntsxSí a donar explicacions de per què, en comptes de prioritzar la independència de Catalunya, condicionen el Procés Català a la figura de l'Artur Mas (donant d’aquesta manera la raó als arguments de la premsa espanyola).

Al meu entendre, l’independentisme català conté unes característiques molt reactives. Als anys vuitanta vam créixer per l’efecte de la repressió i la tortura que queia damunt nostre. Durant els darrers deu anys no ha estat pas la intelectualització del dret dels Pobles a l’autodeterminació, sinó l’agressió espanyola contra els marges de poder autonòmics, allò que ha obert les consciències del 50% de la població del Principat. No crec que hi hagi camins reformistes a la independència però sí que puc entendre la por a la repressió. Tanmateix, segurament no hi ha altra via que pagar aquest preu, en forma d’inhabilitacions o fins i tot de presó, perquè el seu efecte reactiu permetrà generar l’impuls final de la gran majoria dels Catalans en vers l’Estat propi. És aquí, en aquest punt liminal on cal valentia, que confluirem amb la voluntat inequívoca de la CUP per signar un acord que de segur serà exitós i que ens permetrà empènyer de forma clara fins l’alliberament de la nostra terra.

Fantassin