Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular

Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 18/03/2014
http://www.llibertat.cat/2014/03/pobresa-marginacio-social-sofriment-i-unitat-popular-25415

Diuen els nostres polítics que el Ple Monogràfic sobre la Pobresa celebrat al Parlament de Catalunya no ha estat un fracàs. Ha permès fer un diagnòstic i aprovar algunes dotacions econòmiques per a projectes concrets dins del Pacte contra la Pobresa i per la Inclusió Social. Sí, és clar, no és poca cosa diagnosticar el problema, és bo tenir un Pla, cal fer una acció coordinada amb les entitats que intervenen directament amb aquelles situacions on l’administració no arriba, i és cert que cal repensar i reforçar recursos i estratègies, com també és obvi que cal ampliar pressupostos i que cal blindar els subministraments bàsics d’aigua i energia a les famílies pressionant les empreses... fins i tot trobo bé que l’atenció a la dependència tingui en compte els béns patrimonials de les persones dependents. A més, està clar que el principal impediment econòmic que tenim  deriva de l’explotació econòmica Espanyola.

Tant els discursos parlamentaris com totes aquestes mesures i aquestes limitacions no han suposat cap sorpresa ni cap canvi, estaven cantades, i suposo que és per això que el visionat del Ple del Parlament hauria pogut causar frustració entre els principals interessats si l’haguessin seguit. Quants d’entre els més necessitats l’hauran vist i analitzat? No sé pas si ho sabrem mai. Però sí que podem suposar que ni el ciutadà mig ni els partits polítics ni les entitats que lluiten contra (que treballen amb) la pobresa extrema s’hauran sorprès gaire. Tanmateix, queda un altre actor a valorar, un actor encara inexistent però no utòpic: l’autoorganització en el sí de la Unitat Popular.

Els activistes de les llibertats cíviques, socials i de gènere, de l’alliberament de les nacions sotmeses, de la solidaritat i dels drets humans en general, som tan contradictoris com tothom, i cometem errors seriosos. Però en determinats moments històrics i en diversos indrets geogràfics de tot el món ens hem dotat d’eines prou efectives de democràcia participativa, gestionant des d’olles populars fins a formes de guerrilla urbana. El nom d’Unitat Popular, en sí mateix, no diu res, perquè històricament hi podem incloure formes organitzatives molt diverses, però l’experiència Catalana actual comparteix algunes característiques interessants de coordinació dels moviments socials (em refereixo a la interacció d’àmbits i de formes de lluita molt diverses). Tanmateix, la pobresa extrema no en forma part encara. Sembla estrany si la situació és realment tan dramàtica. Però hi ha vàries raons que impedeixen que situacions tant greus i tan mal ateses no acabin d’esclatar: el coixins.

Catalunya sofreix la pèrdua d’una generació sencera, pertanyent majoritàriament als fills de l’immens contingent d’immigrants espanyols arribats a Catalunya des de la postguerra fins els anys setantes. Segurament els anteriors, descendents del mig milió arribat  abans de la guerra, han gaudit, gràcies al llarg període d’arrelament, d’uns nivells de formació acadèmica que els fa globalment més competitius, al menys per a poder emigrar a Europa. Tanmateix, la generació perduda és una generació escassament formada per raó de les facilitats que tenien, quan encara eren molt joves, d’aconseguir treball molt ben pagat en la construcció. La majoria viuen en grans concentracions per tota l’àrea metropolitana de Barcelona, tenen en torn dels quaranta anys i segurament ja no trobaran feina  mai o quasi mai. No és sols pobresa, és drama, aquesta població sofreix molt i més que sofrirà.. No és sols un camp adobat per les tragèdies humanes sinó també  per  a que hi puguin niar tota mena de populismes, començant pels espanyols. Per TOTES aquestes raons ha de ser un camp de treball prioritari de la Unitat Popular.

La situació no deu ser gran greu com ho pintes –m’han dit aquests dies-  atès que no hi ha senyals d’alarma social en aquestes zones. Aquesta frase semblava recolzar el debat parlamentari, on  també sonaven tranquil·les les argumentacions de tots els polítics, des de les referències genèriques a la solidaritat, passant per les idees de nous impostos, seguint per les apel·lacions al realisme i acabant en les proclamacions de que no hi ha peles (perquè Espanya ens roba).  Em recordava aquella frase del film “1 2 3” de Billy Wilder: “la situació és greu però no desesperada”. La situació hauria de ser desesperada atès que 1 de cada 3 Catalans vivim sota el llindar de la pobresa, que 225.000 famílies tenen tots els seus membres a l’atur i més de 95.000 d’aquestes són LLARS SENSE CAP INGRÉS. A més, durant el 2012 es van ordenar 25.422 desnonaments (72 per dia), mentre segueixen havent-hi 80.000 pisos buits. Per què no es desesperada? Diguem-ho clar, a Catalunya tots ens hem empobrit perquè els que treballem o percebem alguna prestació mantenim aquells dels nostres familiars que no tenen res. Estem repartint i fent de Coixí. Després, la pobresa extrema arriba quan fan acte de presència situacions de desarrelament personal i de malaltia. Aquí intervenen les entitats fent de coixí substitutiu de les famílies amb el suport d’alguns recursos de  l’administració i de la gestió de la caritat (menjadors socials, distribució d’aliments, colònies infantils, RMI, etc.).

Tornem a la Unitat Popular: dic que en la seva forma d’autoorganització dins del camp de la pobresa, és un actor necessari però encara inexistent, i dic que la raó de la seva inexistència és aquest “coixí” que no elimina el sofriment i en canvi sí que desactiva l’activisme, i posa en perill la cohesió social i nacional en zones importants de Catalunya. Després, les entitats socials permeten intervenir allí on no arriba l’administració, però per a gestionar bé els projectes d’atenció social no sempre s’aconsegueixen evitar formes que podrien semblar clientelistes. En tot cas, les relacions d’interdependència amb les administracions dificulten la reivindicació política oberta i també les accions directes més imaginatives. Sovint, dins les mateixes entitats, per molt que parteixin del treball voluntari, hi ha un moment que l’objectiu és la pròpia organització. Això és degut a que cal dirigir-la bé, la qual cosa requereix un sou; i després cal contractar personal tècnic i això implica aplicar convenis i associar-se a una patronal. Al final les relacions internes acaben sent laborals, dialèctiques i dedicades a una intervenció social limitada, pactada amb l’administració que aporta diners. Aquestes entitats són molt lloables, m’atreviria a dir que són fonamentals, però el paper de l’activisme social no s’hi ha d’assemblar en res (ni de lluny); aquest no ha de ser mai el camí de la Unitat Popular.

Allò que ha demostrat, al meu parer, el Ple monogràfic sobre la pobresa celebrat al Parlament de Catalunya és que aquí ningú s’atreveix a abordar un canvi radical i imaginatiu, arran de carrer. El que cal és “un bon cop de falç”, un abordatge original, nou i militant (sense cap sou, ni càrrecs ni salaris) de la lluita contra pobresa a Catalunya, a partir de l’autoorganització de les persones més necessitades (des de les que cerquen treball, fins als col·lectius més marginats), conjuntament amb els activistes polítics, combinant el radicalisme que requereix la realitat, les accions de solidaritat a nivell de veïnat (fins i tot olles populars si calgués), amb mecanismes pragmàtics de tipus sindical (per exemple de recerca laboral o de foment del cooperativisme), amb protestes al carrer i negociant amb els poders públics. Tot plegat, orientat amb criteris patriòtics (és a dir, a través de la Unitat Popular), perquè de l’organització del poble, en la recuperació de tot allò que li cal per satisfer algunes necessitats dramàtiques i alhora en la reivindicació, en depèn la cohesió social de les classes populars i per tant el nostre futur nacional.

30 anys de l’Assemblea Constituent del MDT

30 anys de l’Assemblea Constituent del MDT
Article publicat a Llibertat.cat 14/03/2014
http://www.llibertat.cat/2014/03/30-anys-de-l-assemblea-constituent-del-mdt-25380

Creieu que estaran les institucions i la premsa del nostre país a l’alçada de la importància que té aquesta efemèride per a reconèixer-la? No trigarem gaires dies a veure-ho, però d’entrada ens cal començar amb un record entranyable pels companys que ens han deixat, uns en la lluita durant aquells anys tan durs, i molts altres després,  alguns massa recentment.

No tinc cap intenció de discutir per enèsima vegada sobre el paper fonamental que va tenir el MDT, perquè estic cansat de polèmiques  amb nous independentistes que justifiquen en les contradiccions d’aquell moment les seves actituds patriòticament distretes d’aleshores. En tinc prou recordant la il·lusió i el sacrifici d’aquells anys, ja tan llunyans. Què feia jo aquell març de 1984?

No és fàcil fer un exercici de memòria, perquè guardàvem pocs papers i menys fotos, i el deteriorament cognitiu comença a treure el nas a partir dels cinquanta. Però recordo que durant l’any anterior en Toni Villaescusa, l’Antònia, el Josep, la Pilar, el Cesc, el Julià…  ens trobàvem immersos en la construcció del Moviment de Defensa de la Terra, entre Sant Boi i Martorell. En aquells primers mesos de 1984 érem sols quatre, però ens fèiem veure molt, o això deien els veïns. Precisament el verb “Fer” era una mena de lema del Grup de Defensa de la Terra de Martorell.

Tinc constància que aquell març havíem fet un petit homenatge particular al Xavier Romeu, mort uns mesos enrere, amb la lectura d’una de les seves obres. Una altra curiositat de l’època és que recordo que mentre preparàvem pancartes també sonaven cançons en espanyol, en concret nicaragüenques sandinistes: “Pàtria o Mort”.

Al sí dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans havíem estat treballant de valent tot 2013, i recordo que m’havia centrat especialment en els casos de Pere Bascompte, Jaume Llussà, Jordi Puig, Joan Ridaura, Carles Benítez i Xavier Montón, però la repressió havia estat molt més extensa, i a comarques eren pràcticament rutinàries les detencions d’independentistes per part de la guàrdia civil. A mi m’havien detingut a Bilbao per un pancarta i estava pendent de com aniria el procés judicial.

Havíem enllaçat el període nadalenc de solidaritat amb els presos amb el judici a diversos companys a València, amb actes en memòria de Puig Antich, i amb el període constituent del MDT que havia de ser entre els mesos de març i maig. Fins el 15 de gener s’havien anat recollint les esmenes que haurien de ser votades en l’assemblea de l’11 de març per a triar els principis fonamentals del moviment. Les ponències serien posteriorment debatudes a l’assemblea constituent de maig. La coordinadora celebrada a Cervera el mes anterior havia acordat la metodologia que regiria l’acte.

El dia 11 de març tingué lloc al Centre de Lectura de Reus la primera part de l’Assemblea Constituent del MDT. Ens havíem escarrassat en les esmenes, el debat havia estat profund, estens, il·lusionat i metòdic. La Declaració de Principis s’aprovà amb 7 punts i un annex. Recordo que en relació al quart punt vaig estar discutint força amb els companys que tenia al costat, d’un perfil més possibilista i que segurament provenien de l’autonomisme. No hi estaven gens d’acord perquè en aquell punt s’hi feia co-rresponsables de la nostra opressió als partits llavors denominats nacionalistes “perquè en la pràctica reforcen l’Estat opressor” (no sé com ho deia exactament perquè escric de memòria).

La meva discussió amb els companys de seient no va ser res comparada amb un grup d’unes quaranta persones que van abandonar l’assemblea després de constatar que la seva postura era minoritària a totes les votacions. En tot cas vam tornar de Reus diferents perquè érem diferents entre nosaltres, però ens sabíem tots part del front revolucionari d’alliberament nacional dels Països Catalans. S’havia acabat això de fer cadascú la guerra pel seu compte; sentíem que havíem posat la llavor d’una organització potent destinada a desvetllar l’independentisme popular.

A partir de l’endemà l’acció independentista a Martorell i comarca es multiplicà: accions de solidaritat amb els aturats de Sant Vicens dels Horts que romanien en vaga de fam, accions en solidaritat amb Carles Benítez i Xavier Montón, i mobilitzacions contra l’energia nuclear a Barcelona amb presència cada vegada major d’independentistes.

Aquest és el meu record d’aquell març de fa 30 anys. El mes següent l’acció independentista quedaria un xic silenciada per la campanya electoral al Parlament Catalunyès, però el judici contra el comitè executiu del PSAN, les tortures sofertes pels patriotes catalans de Sant Just Desvern, detinguts i alliberats, la instrucció del cas Berga o la condemna del cas RCAN, tingueren com a resposta una munió d’accions de resistència Catalana tant a Barcelona com a València. Cada dia que passava s’hi implicaven nous militants i arrossegàvem més gent al carrer.  Anàvem fent llavor… i aquest passat 11 de setembre ja hem estat dos milions els mobilitzats al carrer fent una cadena humana històrica. Algún dels nous indepes que esmentava a l’inici dirà que ambdós fenòmens no són la mateixa cosa, i és cert, són distints moments, sí, però d’una evolució que tingué el tret de sortida  justament aquell març de fa 30 anys.

*Aquest article ha aparegut publicat avui simultàniament al Diari Gran del Sobiranisme

Aliança Estratègica Catalano-Occitana i Lluita de Classes

Aliança Estratègica Catalano-Occitana i Lluita de Classes
Article publicat a Llibertat.cat 10/02/2014
http://www.llibertat.cat/2014/02/alianca-estrategica-catalano-occitana-i-lluita-de-classes-24913

La meva intenció d’entrada no és fer una tesi, sinó sols començar a apuntar la possibilitat d’adaptar la nostra lluita al nou marc resultant de la caiguda de fronteres, però amb la proposta de fer-ho d’una manera pràctica, és a dir, aprofitant afinitats i interessos mutus per aconseguir nivells efectius de col·laboració. En l’escrit explico que: 1-per diverses causes percebem com nostres uns determinats territoris, 2-els intents (nacionalistes) de consolidar aquests marcs territorials de lluita de classes de vegades fracassen i d’altres tenen èxit, i per què crec que succeeix, 3-per què el marc Països Catalans va tan endarrerit i quina responsabilitat va tenir l’esquerra l’independentista, 4-la caiguda de fronteres i l’oportunitat de cooperar des dels Països Catalans amb Occitània al marge del seu nivell de consciència nacional.

1-per diverses causes percebem com nostres uns determinats territoris

Molts barcelonins hem tingut, de xiquets i en ple Franquisme, fins i tot en entorns zero catalanistes i d’origen espanyol com el meu, la percepció de germanor amb els valencians i de cosinatge amb els Occitans. Després vingué la lluita per la democràcia i tothom tenia  idees de com havia de ser el seu país ideal: amics partidaris d’una sola Catalunya de Salses a Guardamar; amics partidaris de refer el “Somni Catalano-Occità” de Bordeus i Niça a Guardamar; amics gallecs que confiaven en la reunificació amb Portugal, amics d’Albarracín, a tocar de Conca, que havien après l’aragonès i s’imaginaven un Aragó independent amb la Fabla substituint arreu el castellà; fins i tot vaig tenir algun conegut anarquista de debò (perquè la majoria els meus col·legues de la CNT eren espanyolistes i, per tant, malgrat la seva fraseologia antiestatalista, de forma objectivament i alienada eren aliats del capitalisme imperialista que se sustentava en la idea jacobina d’Espanya).

2-els intents (nacionalistes) de consolidar aquests marcs territorials de lluita de classes de vegades fracassen i d’altres tenen èxit, i per què crec que succeeix

Els anys següents vaig veure com alguns grups culturals centrats en la unitat nacional fins al Segura (al meu parer amb excés d’elements antimarxistes), no aconseguien  cap avenç en els seus objectius de país. Això es devia, en part, a que els marcs nacionals sols són conformats per les classes socials en lluita. En concret per aquells grups socials i polítics que aconsegueixen ser vistos com els més ferms defensors del patriotisme popular (i dels seus interessos econòmics).  Això és  perquè els moviments territorials  es poden denominar tan “nacionals” com es vulgui, però no deixen de tenir  “necessitats socials” (és clar, tot i respondre a un sentiment de pertinença per afinitat, resulta que alhora han de menjar, han de d’alimentar els seus fills, han de pagar la hipoteca, etc.

En Josep Guia defineix “nacionalisme” (Annals de la UCE, Volum I) com “aquella ideologia  d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió  real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme”. En aquella Catalunya postfranquista el caràcter embrionari  de l’esquerra Catalana (CSPC, TAI, MDT, PSAN, IPC, TL, Maulets...) permeteren que l’esquerra Espanyola  (PSC, PSUC...) s’apropiés  de l’apel·lació al nacionalisme popular Català. La no submissió estatal orgànica de la dreta Catalunyesa  va permetre CiU liderar el catalanisme. Ni PSC ni PSUC ni CiU eren independentistes i per tant van sumar entre elles l’esforç d’amagar la nació sencera, els Països Catalans, tot consolidant  una percepció territorial  coincident amb el marc administratiu de l’autonomia Espanyola anomenada Catalunya. Un marc regional que no trencava l’estat capitalista Espanyol sols el consolidava.

3-per què el marc Països Catalans va tan endarrerit i quina responsabilitat va tenir l’esquerra l’independentista

Mentrestant, idees tan antigues com la d’un estat-nació independent de Salses a Guardamar romanien marginals (limitades als papers en algunes estructures acadèmiques, en  accions de propaganda de l’activisme residual i voluntarista, en revistes dels ghettos intel·lectuals de vegades antimarxistes, en actes de la resistència cultural...). En aquells temps la percepció de l’accés al poder polític havia canviat amb la caiguda de l’URSS, i el mapa polític Català també s’estava reestructurant. Després de les clarificacions  sofertes dins l’independentisme arran dels conflictes sectaris de 1987, s’anava consolidant un centre-esquerra nominalment independentista però abocat a l’autonomisme (especialment a partir de 1991).

En aquest període, també les restes de l’independentisme original  començaren a reestructurar-se, en el seu nou nínxol sistèmic en l’extrem esquerre, a partir de fer autocrítica del que havia estat el seu error principal: la escassa o nul·la incidència  en les lluites socials (sindicals, veïnals, ecologistes, feministes, internacionalistes, etc...). Sense incidència, el projecte independentista era impossible que arribés a capes de la població objectivament (sovint sense saber-ho) interessades. D’aquesta manera, es prengué consciència que la força sociopolítica de l’independentisme no podia residir exclusivament en els vots, perquè aquests es guanyen però també  es poden perdre si no hi ha una base social –el Poble Treballador dels Països Catalans- mobilitzada i compromesa amb el  projecte polític de l’alliberament nacional  indissociable de l’alliberament social.

Des de llavors hem impulsat i ens hem fet presents en totes les lluites socials  que tenen un contingut alliberador. Juntament amb el nostre compromís hi hem exercit  una funció d’alliberament de la nostra percepció territorial, desencotillada de la construcció regional catalano-espanyola i oberta a la Nació Catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Tot i això, tampoc no hem estat exemptes de contradiccions, també hem hagut d’adaptar-nos a fases i ritmes possibilistes, com quan, arran de la fusió de Maulets i les JIR, explica Joan Jubany que s’havia llevat a Catalunya i es va adormir als Països Catalans. Així doncs,  “principis fonamentals” de l’independentisme com “la nació sencera”, que havien restat adormits en ghettos culturals, solament van començar a créixer a partir de ser reclamats per grups socials en lluita (a través de l’esquerra independentista, que els reivindiquen específicament distingint-se de l’enemic de classe). No és una conclusió agradable, 50 anys després de “Nosaltres els Valencians”, però l’autocrítica mai ho és, tanmateix, és imprescindible el coneixement de la realitat per traduir-lo en estratègia.

4-la caiguda de fronteres i l’oportunitat de cooperar des dels Països Catalans amb Occitània al marge del seu nivell de consciència nacional

Parlem d’estratègia: hem vist que tots els marcs territorials són de confrontació de classe, des del protoestat Europa, passant pels vells estats-nació actuals, per les Euroregions, les províncies, les comunitats autònomes... Tots ells són també contradictoris, la seva reivindicació  obeeix a les aliances de classe que s’hi poden exercir, tots ells requereixen una identificació popular (per aconseguir reconeixement electoral) a la qual s’hi pot apel·lar per raons mítiques, històriques, culturals, econòmiques, climatològiques, de moneda, de llengua, de pesos, de mesures...  o, en cas contrari, requeriran la seva homogeneïtzació posterior. Això ens porta a la qüestió OCCITANA.

Ens interessa formar part d’un marc supranacional estès de Guardamar fins Bordeus i Niça? De fet, ja hi formem part a través de la UE, i també, en part, a través de l’Euroregió Pirineus  Mediterrània. Però hem dit que els marcs territorials requereixen afinitat i que sols avancen per interès econòmic, per tant, per avançar, cal que siguin reivindicats per algun dels grups socials en confrontació. També hem dit que són projectes contradictoris, és a dir, que poder ser reivindicats per grups socials que no n’estant interessats objectivament, o a l’inrevés (com el marc regional Espanyol,  favorable a la dreta Espanyola, que fou impulsat  tant per l’esquerra Catalana com pel nacionalisme Català durant la transició Espanyola). Tornem a la pregunta: ens interessa formar part d’aquest marc tot i els tímids i contradictoris intents capitalistes de potenciar-lo? Al meu parer, des de fa més de trenta anys, els independentistes en hem fet un tip d’anar 750 Km amunt  i avall  fent Nació Catalana, de les Corberes al Segura, i per la mateixa raó ens costa poc fer-ne 350 per anar a Tolosa o a Montpeller. Ho fem majoritàriament per turisme però no podem oblidar l’activisme (l’any passat m’explicaven, a la capital llenguadociana, que “...quan entra un mal educat parlant directament en occità dins la botiga sempre resulta que no és Occità sinó Català i de Barcelona...”). Però, quin interès podria tenir l’esquerra d’ambdós territoris en formalitzar una cooperació?

Crec que hi ha condicions per a una col·laboració mútuament beneficiosa. En la fase regional del capitalisme, prèvia a la consolidació de la globalització, ens cal alternatives a Espanya i a la UE. En aquest apartat haurà opinions pragmàtiques en contra: “atesa l’escassa consciència occitanista seria millor cercar aliats a Euskadi o a Sardenya”. També veurem opinions ètniques  a favor: “els que parlem francès percebem una afinitat de civilització, inexistent més enllà d’Occitània, i podem sentir-nos plenament com a casa quan trobem algú que parla occità, atès que els nostres idiomes són diferents per elaboració però un de sol per distància (http://opinion.jornalet.com/lenga/blog/perque-occitan-e-catalan-an-de-trajectorias-distintas-1)”. També tenim recursos que poden ser potencialment  interessants pels nostres veïns del nord, com la capacitat de la metròpoli barcelonina de difusió cultural de la llengua catalana (considerada per força intel·lectuals Occitans com la segona branca, juntament amb l’occità, de la Família Lingüística Occitano-Romànica). Però, al meu entendre, no es tracta de fer política-ficció, sinó, fonamentalment, d’aprofitar les afinitats existents amb un avantatge de proximitat geogràfica, de continuïtat territorial i d’intercomprensió idiomàtica, per a donar-nos suport en lluites concretes, fins i tot a nivell local, ecologistes, sindicals, antirepressives, etc.

El 70è aniversari de la penjada de la gran senyera a l’aeri del port de Barcelona

El 70è aniversari de la penjada de la gran senyera a l’aeri del port de Barcelona
Article publicat a Llibertat.cat 13/01/2014
http://www.llibertat.cat/2014/01/el-70e-aniversari-de-la-penjada-de-la-gran-senyera-a-l-aeri-del-port-de-barcelona-24468

MEMÒRIA HISTÒRICA

El 70è aniversari de la penjada de la gran senyera a l’aeri del port de Barcelona

Un article de Manel Fantassin recorda la penjada de la senyera l’Onze de setembre de 1944 a l’aeri del port de Barcelona per part de militants del Front Nacional de Catalunya (FNC)

13/01/2014 Història

Imatge de la senyera (convertida en estelada) penjada l'Onze de setembre de 1944 a l?aeri del port de Barcelona per part de militants del Front Nacional de Catalunya (FNC)

L'article, publicat al Diari Gran del Sobiranisme, amb el títol "Omplim l’any de banderes, 70 anys després de la primera", rememora i reflexiona entorn de la penjada de la gran senyera el setembre de 1944 a l’aeri del port de Barcelona.
A l'escrit s'apunta que anteriorment es va posar "una senyera a Solsona a inicis dels anys quaranta." Però que l'acció més espectacular de la resistència catalanista  "fou l’acció del Front Nacional de Catalunya de l’onze de setembre de 1944, col·locant una bandera a l’aeri del port de Barcelona. L’operació fou realitzada per Joan Ferrer i Ferran Murull després d’un estudi exhaustiu sobre el terreny."
L'acció es va intentar portar a terme en diversos intents, fins que "aquella senyera de vuit metres de llarg, formada per banderes espanyoles cosides per les franges vermelles (no havien pogut trobar cap senyera), va crear molts problemes a la policia perquè els bombers no s’hi volien enfilar,  i en tot el procés la va poder veure molta gent. Finalment, des d’una grua muntada en un vaixell de guerra, el policia que va intentar treure-la va acabar desistint, espantat,  en trobar-se encanonat per una pistola al costat d’un rètol que deia que es dispararia automàticament damunt de qui toqués la bandera.  La resposta franquista fou una foto en un diari falangista amb el títol “el separatismo y otras cosas.""
Fantassin reflexiona sobre aquesta efemèride i i apunta que per commemorar els 70 anys d’aquella acció "enguany hauríem d’omplir Catalunya d’estelades. Alguns menysprearan els esforços simbòlics en un any que determinarà el nostre futur.  En canvi, jo crec que està plenament justificat."  I que "de la mateixa manera que l’independentisme ha crescut exponencialment  de forma reactiva a la fatxenderia hispànica, també les al·lèrgies de la Villa y Corte són un bon indicador per orientar l’acció d’aquest  any  tan important. Els fot per damunt de tot l’omnipresència d’estelades als nostres murs i aquest any n’hi ha d’haver més que mai!"

Any 2014 de ferotges lluites socials

Any 2014 de ferotges lluites socials
Article publicat a Llibertat.cat 13/01/2014

La gravetat de les ferotges agressions que sofrim no permeten respostes menys dramàtiques. De fet, la història dels Catalans és més la història dels moviments socials que hem menat que no pas la dels comtes-reis.

Algú podria caure en l’error de pensar que el 2014 hauria de ser un any de treva social; que hauríem de deixar de banda la resistència a totes les injustícies, per cruels que siguin, en favor d’una consulta,  més aviat simbòlica i identitària. Aquest és també el missatge que està difonent l’esquerra espanyola imperialista per a dividir-nos. Si l’any 2014 fos un any de treva, seria molt perjudicial no sols per la lluita social sinó també per l’independentisme.

En política les etiquetes no són tan importants com l’anàlisi dels interessos als quals beneficies. Hi ha elements de l’esquerra imperialista que, per sort, no amaguen la seva vinculació a Ciutadans. D’altres, en canvi, ni tan sols saben que estan teledirigits pel CNI, els seus membres van de bona fe i es proclamen simplement “socials”, “indignats”, “llibertaris”, “internacionalistes”...  etiquetes que coincideixen amb l’independentisme combatiu.

La guerra ideològica  existeix, no podem menystenir-la. Fa dues setmanes un article a Cinco Días (http://cincodias.com/cincodias/2014/01/02/economia/1388692869_365316.html)  iniciava l’ofensiva  Espanyola per introduir  la zitzània entre els sectors progressistes Catalans contraris a les retallades de la llei de l’avortament, dels drets socials i de les prestacions sanitàries. Això, per a mi, no ha estat cap sorpresa. La sorpresa ha vingut quan  m’he trobat persones que conec i que sé que son honrades, reproduint els arguments de l’article espanyolista (explicant-me que havien arribat a la conclusió que el sobiranisme és una distracció al servei de l’oligarquia)  després de debats molts diversos. És massa coincidència. Cal prendre-ho com un indicador de l’existència de molts mecanismes  al servei de l’enemic en forma de xarxes  a través de les quals s’exerceix la guerra ideològica.

S’arriba a l’absurd quan escoltes que des de sectors populars  catalans es repeteixen frases tan alienes a la realitat que només poden haver-se dictat a Madrid, com que l’independentisme  és cosa de Mas i no se sap per quina raó oportunista  o circumstancial  s’hi ha apuntat  sectors d’esquerra; com si s’independentisme  no hagués sorgit de l’esquerra  mentre la dreta era partidària d’Espanya intentant rebre –de bades- una part del botí.

No cal que ens esverem. En sentirem de molt grosses i ho sentirem al nostre mateix costat de la trinxera. Ens ho em de prendre com indicadors  que ens alerten dels nostres dèficits en comunicació, i de com són de perillosos  els mitjans de propaganda  de l’adversari. Ens ha de servir  per identificar  qui, en oposar-se a la independència,  malgrat ho faci lluint banderes roges o anarquistes, està en realitat afavorint  els interessos de l’oligarquia  que sustenta  el projecte imperialista Espanyol.

La millor manera de combatre les mentides és demostrant que els independentistes  estem al davant de totes les lluites socials.  La crítica de  que el sobiranisme  fa la funció de “panem et circenses”  només podria ser legítima si les lluites socials es desactivessin  a Catalunya durant 2014. Mentre sigui tot el contrari, mentre nosaltres en siguem els impulsors, potser els mitjans espanyols podran convèncer algú però el nostre poble podrà contrastar la veritat veient-nos al peu del canó.

El “truc català del Dia que Recordem l’Alliberament Pendent”

El “truc català del Dia que Recordem l’Alliberament Pendent”
Article publicat a Llibertat.cat 18/12/2013
http://www.llibertat.cat/2013/12/el-truc-catala-del-dia-que-recordem-l-alliberament-pendent-24198

Aquests dies estic rebent moltes trucades d’amics bascs. Estan ben encuriosits amb el procés Català, potser perquè la seva cosmovisió ha canviat radicalment en trenta anys i, per postres, el seu lehedakari ja ha verbalitzat unes quantes vegades com estan de lluny els interessos d’ambdues nacions, nosaltres, en conflicte amb Espanya,  i Euskadi,  en col·laboració amb Madrid per interessos comuns. El mateix Iñigo Urkullu ha estat fent darrerament apologia de la Constitució Espanyola com a base de l’autogovern basc. Els meus amics són crítics amb el lehendakari però em fa molta ràbia la conclusió pessimista que m’etziben, a manera de conclusió, després de totes els converses que tenim:“...els Catalans esteu fent exactament el mateix que Ibarretxe, hauríeu de saber que és una via tancada i, atès que les revolucions a la soviètica ja no són possibles, acabareu com nosaltres, construint la nació des de dins, esteu segurs que val la pena i no us acabarà frustrant i desmobilitzant?...”.

Trenta anys enrere, tot semblava distint perquè l’independentisme Basc d’arrel “guerrillera tercermundista” era ampli i organitzat, mentre que el Català era residual. Recordo moltes converses a Euskadi, tant amb gent de dretes com d’esquerres, que sempre acabaven explicitant la mateixa percepció, per part d’ells, de tenir la independència  a tocar dels dits. Els arguments independentistes podien tenir justificacions  comunistes o ètniques, però sempre sorgia una explicació sentimental i una idea de “cultura diferenciada” que ells mateixos trobaven a faltar amb nosaltres, raó per la qual ens veien a punt de l’assimilació Espanyola. Una vegada, en una animada conversa en mig de l’Aste Nagusia, la Festa Gran de Bilbo, en presència d’amics de la Union do Povo Galego, vaig haver d’escoltar la bajanada de que tant Bascs com Gallecs ho tenien molt més fàcil que els Catalans. Des del punt de vista dels meus amics Euskalduns,  el procés d’espanyolització dels Catalans avançava molt ràpid “degut a l’abast de la vida urbana que impedia la continuació de les tradicions rurals (suposada essència de la Catalanitat), impedint així l’assimilació dels immigrants d’origen espanyol”.

Tanmateix, els Catalans no sabíem comparar-nos als companys bascs  a un nivell tan ètnic. Mentre els amics comunistes Abertzales  ens explicaven com s’havien fet independentistes després d’haver après la llengua euskera, nosaltres argumentàvem d’entrada, com a detonant de la consciència independentista,  la resistència a l’explotació que sofríem per part d’Espanya, i després l’ús de l’idioma Català com a eina de cohesió.  A l’hora de fer previsió de futur, els Catalans no fèiem tan cas a la realitat organitzativa del moment, i tendíem a un cert determinisme economista: “Euskadi no requereix la independència per sobreviure i nosaltres sí”. La resposta dels amics bascs era que, mancats de cohesió nacional,  les revoltes econòmiques a Barcelona i València acabarien fent-se en clau Espanyola i s’allunyarien de l’independentisme. Les nostres mancances organitzatives, especialment a nivell sindical, semblaven donar-los la raó.

Una vegada van reptar-me demanant-me indicadors amb els quals poder rebatre aquest futur tan pessimista que ells preveien pels Països Catalans. Reconec que vaig ser més metafísic que no pas materialista, però els vaig etzibar una cosa que ells m’havien criticat anteriorment: la commemoració de la derrota. Els vaig explicar que si una cosa tenia tatuada a foc la societat Catalans és “la necessitat de no oblidar que ens manca la revenja, que estem com estem per haver estat derrotats per la força de les armes, que tenim un alliberament pendent, i que en això coincidim tots els Catalans”,  tant al Nord (7 de novembre de 1659), al Centre (11 de setembre de 1714), al Sud (25 d’abril de 1705), i a l’Est (2 de juliol de 1715). Vaig acabar dient: “Quan serem independents segurament la Diada Nacional Catalana serà el Dia que ens haurem Independitzat, o potser Sant Jordi o Sant Joan, o qualsevol altre. Ja no serà l’onze de setembre. Però mentrestant, digueu-me què commemoreu i us diré si trigareu només dècades com els Catalans o qui sap si més temps, com vosaltres”. La meva resposta fatxenda, en mig de la festa, en un ambient  de camaraderia i solidaritat, feu riure. Aquest tema va durar el suficient com per analitzar les Diades Nacionals de molts pobles en lluita. Després vindria més riure, més debat i més lluita. Els vaig intentar convèncer que al final el principal motor de la lluita d’alliberament “sempre és l’economia”, però de vegades, encara que l’alienació impedeix que el poble no s’adoni de com és explotat, el “truc català del dia que recordem l’alliberament pendent” és més poderós que algunes característiques ètniques, no necessàriament determinants per avançar ràpidament vers la independència.

Coordinar la unitat nacional-popular

Coordinar la unitat nacional-popular
Article publicat a Llibertat.cat 26/11/2013
http://www.llibertat.cat/2013/11/coordinar-la-unitat-nacional-popular-23938

L’ANC estira del carro però després els partits s’adormen fins que la mateixa ANC ha d’acabar fent la proposta de Data i de Pregunta de la Consulta. Tanmateix, després de tantes “lentituds no raonables”,  la pregunta del Referèndum ja està  fixada; l'han fixada el nostre país i la mobilització social. Que potser ara ho hauran de tornar a discutir els partits polítics? Per a què? Per a frenar, moderar, retallar…? De la mateixa manera que la pregunta, molts dels altres aspectes d’aquest procés històric que ha iniciat el nostre Poble els ha delegat després als partits de l’arc parlamentari autonòmic degut a que no tenim suficients estructures de contrapoder popular. És inevitable que la  transcendència del procés independentista actual (l’anomenat “Procés Català”) ens faci analitzar, amb noves perspectives, algunes reflexions del passat. Per exemple sobre l’ampli contrapoder nacional popular Català (l’ANC entre d’altres), i sobre quin és el requisit per ser “unitat popular”. Al meu entendre aquest requisit és la coordinació i no pas el lideratge.

És al fil d’aquestes reflexions que he estat buscant les notes d’un article que vaig publicar a El Llamp fa un quart de segle sobre la necessitat d’estimular i de coordinar l’associacionisme cívicopatriòtic. Malauradament no conservo la versió editada, però tinc apuntat que va sortir en dues parts i amb el títol “Contrapoder Popular”. La primera, el 15 de gener de 1987 (pàgina 9 del número 65), començava dient “...l’experiència històrica ens mostra que hi ha dos elements bàsics a l’hora d’estructurar un procés d’alliberament: l’organització política i l’organització cívicopopular (per dir-les d’alguna manera)...”. La resta de l’article va sortir publicada el 29 gener 87 a la pàgina 5 del número 66, i començava dient que “...les organitzacions sectorials  són la més clara expressió de l’autoorganització  del Poble per a la resolució dels problemes específics  originats per una opressió   multilateral [...] i els independentistes que hi participen tenen la responsabilitat de dinamitzar-les, treballant-hi exemplarment i fent que progressivament l’alliberament nacional esdevingui el pol de referència de més i més membres del sector...”

És clar, eren altres temps, érem quatre gats, jo era el freak (l’únic independentista) del meu poble d’origen i ara tot ha canviat, ara som hegemònics. Tot i això no podem badar. És per això que torno a aquella reflexió de l’any 1987  que després encara vaig desenvolupar, per al debat polític en l’àmbit local (l’assemblea del MDT del barri del Poblet, a Barcelona), en desenes de fulls mecanografiats, fulls que no conservo però suposo que en deuen quedar exemplars perquè anys més tard, el recentment malaguanyat i enyorat Jordi-Carles Burillo em va regalar un resum que ell mateix havia fet d’un aquests texts. També recordo que alguns paràgrafs foren incorporats al document  aprovat per la Coordinadora Nacional del Moviment de Defensa de la Terra celebrada a Vinaròs el 30 d’agost de 1987.

En tot cas, l’espurna de la reflexió sobre la necessitat de la coordinació del moviment popular, com a clau per a convertir la unitat en un veritable contra-poder, havia sorgit en un dels viatges que havia fet a Euskadi: La frase “...la coordinación no sólo como motor cualitativo del proceso independentista sinó también por su capacidad de multiplicar las adhesiones de los vascos…” la vaig recollir apuntant-la en un tovalló de l’Herriko Taberna d’Uríbarri. Un amic meu, pertanyent a l’organització de KAS pel moviment popular, ASK, m’explicava a principis dels anys vuitanta que un moviment que no era de classe sinó policlassista,  la Unidad Popular, liderat per l’esquerra independentista basca, havia avançat de forma exponencial en pocs mesos a partir  de la incorporació de part del variat associacionisme  ciutadà (a través d’ASK i d’altres organitzacions assembleàries, dins  de la “coordinació estratègica” del bloc patriòtic socialista KAS).

Una altra frase apuntada al tovalló: “...sofríem una greu crisi econòmica i ni tan sols els sindicats abertzales eren capaços de mobilitzar la població, i sofríem repressió nacional sense que els partits aconseguissin  fer reaccionar el poble...” fins que van aconseguir la “Coordinació”. Atenció! He de reconèixer que potser als bascs els és més fàcil posar-se d’acord, ateses les diferències culturals amb nosaltres que vaig percebre aquell estiu, perquè amb posterioritat, després de tres dies sencers de reunió de la Taula Antinuclear i Ecologista, enyorava aquelles reunions de Bilbao on es coordinaven tan fàcilment militants joves de l’esquerra abertzale amb gent gran, alguns dels quals  em reconeixien que eren  votants del PNB i fins del PSE però que tot i així estaven implicats en l’associacionisme cívic i patriòtic.

Quantes vegades hem pronosticat que si la crisi fos molt dura la gent sortiria al carrer? Doncs hi hem arribat, aquí hi ha fam, a Barcelona hi ha fam... i els Moviments d’”Indignats” romanen ineficaços, quan no efímers. Hem sofert laboralment però amb els sindicats només hem aconseguit fer algunes vagues que semblaven que havien de ser simbòliques (gairebé folklòriques), tot un luxe per les nostres butxaques sabent que les hem fet sense esperances de canviar res, com s’ha demostrat després. Hem estat vexats greument com a Catalans però la ineficàcia dels partits Catalans per defensar-nos ha fet que hagués de ser el nostre Poble el que prengués el liderat a través de l’ANC i d’altres organitzacions de base. Visca! Però ara mateix els partits  formals  -els sobiranistes-  alternen el seguidisme en vers l’ANC (quan aquesta i altres organitzacions del poble alcen la veu), amb la mandra i l’entorpiment del procés a la mínima que badem. Em diu un amic amb qui he estat debatent aquest tema que el moviment popular,  per la seva pròpia essència, és dispers, de manera que és normal que acabi deixant als partits (a aquests partits tan poc fiables) la direcció del procés. Jo li he respost que això passarà llevat que aconseguim bastir organismes efectius de coordinació de tot el moviment nacional popular.