La Mani dels Indignats [som una nació i tenim el dret de decidir !]

No sé si seríem un milió o solament setanta mil (jo mateix vaig comptar a ull un grup de mil i després 315 espais de similars dimensions, i encara quedava molta gent pels marges) però el clima no era pas tan festiu com comentava la ràdio; si un sentiment es palpava en l'ambient era la indignació massiva.

De tant en tant em trobava algun conegut de trenta anys enrere, quan al carrer sempre érem els cent mateixos i ens coneixíem tots, i comentàvem amb orgull com el nostre país ha normalitzat la dignitat. Em replica l'altre que potser ens cal més líders perquè és poc eficient que la gent només s'activi quan ja els té més que inflats.

Jo soc més optimista, penso que la indignació és un bon planter, i que els polítics de la vella generació ho han calculat malament, es pensaven que els catalans d'ara continuen sent com la generació dels nostres pares; CiU ha calculat malament, però també ICV, que mentre estic manifestant-me escolto per ràdio com critiquen la mani perquè consideren que ara no és moment de mobilitzar-se sinó d'impulsar justament això que la gent està rebutjant massivament, un estatut que ens tracta com menors d'edat.

Si ara, a més, els bascs aconsegueixen millor reconeixement que nosaltres em penso que tota la gernació del meu entorn arraconarà aquests polítics de pa sucat amb oli que ens ha tocat patir (què trist és que siguin els íntegres els que marxin!). En fi, no vull caure en allò de mirar-me el melic, però auguro que entre l'abstenció habitual i l'abstenció militant el resultat de plebiscitar l'actual estatut serà més significatiu en el sentit de que els catalans estem començant a dir prou.

Les mentides d'Artur Mas en mp3

Està corrent per la xarxa aquest mp3 de Les mentides d'Artur Mas que, quan l'escoltes, et provoca més vergonya que ràbia. El pitjor del cas és que tals reaccions són curiosament selectives; en una bona part de la població (suposo que a la gent més fidel) els provoca autisme. De fet ja m'he discutit amb uns quants que ho conceptualitzen totalment a l'inrevés, com un gran acte de COHERENCIA! Es increïble, em recorda les tertúlies de la cope on les interpretacions poden arribar a ser absolutament surrealistes tot i expressades amb una infinita seriositat!

Qui tindrà més pebrots?

No dubto de les habilitats periodístiques d'Antonio Franco i Lluís Foix, i menys del domini mediàtic de Carod-Rovira. Per una banda, els primers tenien avui la trista missió de fer veure que "allò normal" és donar el si a un estatut que "se suposa que la majoria vol" (però que ningú no ha llegit i que l'únic que sabem d'ell és que retalla vergonyosament i innecessària les capacitats pressupostàries del nostre país) donant per bones unes enquestes d'intencions també més que dubtoses; per l'altra banda, en Carod ha complert les expectatives, dient allò que tots sabem i que no llegim ni a El Periodico ni a La Vanguardia, és a dir, posant seny a les especulacions sobre l'actuació que podem esperar d'ERC.

Però allò que m'ha cridat l'atenció és que el debat està ja situat en clau electoral, i seria ruc qui no se n'adonés. De moment, i a diferència de les "opinions" que llegim a El Periodico i a La Vanguardia, la majoria dels meus coneguts, que fins ara votaven CiU, PSC i ICV-EUiA, s'estan estirant dels cabells. Els socialistes potser no tant, perquè els atreu la personalitat de Maragall i li tenen confiança a ultrança, però els altres... us asseguro que han partit peres per a futures votacions. L'incendi està servit, en Mas ha mogut fitxa sacrificant el país per la carta electoral, i potser ha perdut, però ha ficat a tothom en la partida. A partir d'ara no us cregueu cap missatge referent a l'estatut en clau constructiva, a partir d'ara ja és solament una qüestió de pebrots. Potser qui ho té ja més clar és el mateix Mas, els altres estan tot just adonant-se, i segurament qui viu més en la inòpia és ICV-EUiA.

Un nom per l'Estatut

Si els nostres veïns de ponent van batejar una de les seves constitucions amb el sobrenom de "La Pepa", nosaltres ens haurem d'escarrassar per a trobar un mot prou adequat per l'Estatut del 2006. En principi sembla evident que serà conegut popularment com "l'Estatut de la Baixada dels Pantalons d'en Mas", però després se m'acut que el poble no és tan prosaic, la gent és més donada als rodolins i als jocs de paraules. Segurament serà conegut com "la Mas-rxa enrere"? o potser "l'Estatut Mas-oquista" per allò de que ens putegem nosaltres mateixos i després sembla que estiguem obligats a gaudir votant-lo? O també "l'Estatut Mas-turbat" perquè ha eixit, amb poca substància, d'una insolidària iniciativa solitària"?

Expulsar ERC del govern

Això que segueix no és sols meu, està amanit amb les diferents elucubracions que he sentit al carrer... el carrer és més savi del que hom pensa!

-probablement l'electorat del PSC no podia assumir, al principi, un govern amb CiU;

-probablement els quadres de CiU no podien viure sense els recursos derivats del poder i garantits per la condició de ser socis del partit governant a Espanya;

-probablement el PSC-PSOE necessitava una retallada dràstica de l'Estatut si no volia perdre més sufragis espanyols;

-probablement CiU estava disposada a retallar l'Estatut, i tot el que fes falta, per tal de recuperar oxigen de poder, és a dir, governar;

-probablement els socialistes quedaven en deute amb els convergents davant d'un servei de tal magnitud, i estarien disposats a acceptar qualsevol condició, especialment amb una CiU presentada com a força centrista que ja ha purgat possibles corrupteles i excessius acomodaments;

-probablement la condició era expulsar ERC del govern...

Què és més patriòtic?

En anteriors posts comentava que el preu per la traïció de CiU a l'Estatut de Catalunya deu ser probablement el d'accedir a ser soci dels sociates a mig termini, però no deu ser solament això, perquè el desgast que patirà ara CiU serà considerable, per tant aquí hi deu haver més coses en joc, i alguna l'apuntava en Mas, com si haguessin de governar aviat, al temps que ha començat una campanya per intentar forçar ERC a abandonar el Tripartit. Per tant, estic convençut que la segona part de la jugada consisteix en alguna bateria de martingales per a precipitar alguna espècie de govern de suposada salvació nacional format per convergents i socialistes.

Em causa vergonya aliena una estratègia tan infantil, perquè no serà fàcil focalitzar responsabilitats en els socialistes. El PSC no té entitat pròpia i com a PSOE són coherents en l'escasa ambició per al nostre poble. Per tant, qui ha escenificat el rol de retallador de l'Estatut ha estat en Mas. El més patriòtic no és qui se'n diu, sinó qui ho demostra. Que en prenguin nota les ments esquemàtiques que continuen demanant als republicans un govern amb els convergents, perquè no es pot premiar qui ha quedat retratat com a principal responsable de la derrota. Al menys els espanyolistes saps de quin pal van i no te'n refies, en canvi la traïció és més perillosa. En aquests moments la gent té l'evidència de que allò MENYS patriòtic seria precisament ajuntar-se amb CiU. No hi ha gaire més alternatives de govern, o ERC fa president en Mas, o ERC abandona i facilita un govern CiU-PSC o ERC continua al govern i aprofita per a criticar que ha estat CiU qui s'ha carregat l'Estatut.

La butxaca o la pàtria!

Ja us anunciava, fa uns quants posts, que podíem esperar qualsevol traïció del partit "dels socis", perquè és una gent que, després de tants anys fent la mà, és més fàcil que, a l'hora d'optar entre la pàtria i la botigueta, acabin triant la botigueta. El dubte és saber quin ha estat el preu, però allò més probable és que sigui precisament el paper de "soci", a mig termini, dels socialistes espanyols.

S'ha notat que en Mas ha fet un pas en fals (...o no...!) perquè podria haver aconseguit millor resultat mediàtic si hagués fet el mateix que quan es va aprovar l'estatut al Parlament, és a dir, fer-se l'estret fins al darrer segon i llavors donar la sensació que ha salvat el país.

En canvi la sensació que ha donat ha estat de precipitació i de ser l'encarregat de posar els límits, retallant l'estatut que va sortir de nostre parlament i acceptant molt menys del que hauríem pogut aconseguir, a canvi de no se sap què. Les explicacions sobre terminis posteriors per a fer millores al cap d'uns anys, etc., etc., són massa intel·lectuals i tenen escassa transcendència mediàtica.

Aquesta és una oportunitat pels republicans. El seu paper decisori en el tema de l’aprovació de l'estatut és necessàriament limitat, perquè és un partit petit, però l'objectiu prioritari d'ERC és precisament créixer, i el creixement en l'espai de centre-esquerre amb requisits d'alts nivells de consciència nacional, en una societat com la nostra, només pot aconseguir-se "de vot en vot". Per tant, ara que ERC ja ha demostrat la seva vàlua havent impulsat la reforma de l'Estatut, podria preconitzar l'abstenció per dignitat.

L'Estatut sortirà igual i les millores que conté ens donaran una mica d'oxigen, però ara és també l'hora de la pedagogia i d'augmentar la consciència, i un partit sobiranista no pot dir que si a la baixada de pantalons en el tema del concert econòmic o a la negació de les conseqüències jurídiques que deriven de la nostra condició nacional.

He sentit que des de l'extrema esquerra independentista es vol demanar el no en el referèndum. No és adequat si hem de coincidir en el vot amb el PP, perquè això resta adhesions; fora de la militància estricta ningú no entendrà que es pugui coincidir en vot amb l'enemic.

Cal reconèixer que la consciència no ens ve tant de les nostres habilitats com de les agressions de l'enemic. He conegut en els darrers mesos força gent d'origen espanyol i anteriors votants de formacions espanyoles que, de tanta indignació pels atacs de la COPE estan decidits a votar ERC a les properes eleccions. Però només de vot en vot anirà creixent el centre esquerra catalanista a costa dels socialistes i, també de vot en vot, però demostrant-se més patriota que CiU, a costa dels convergents. Ara que CiU s'ha destapat cal evidenciar el paper de casdascú.