ACORDAT MENTRE ENS EL PROHIBEIXIN

De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants

De Perpinyà a Montsegur passant pels Encants

Article publicat a Llibertat.cat el 12/11/2016
https://www.llibertat.cat/2016/11/de-perpinya-a-montsegur-passant-pels-encants-36787

Torno de Perpinyà una mica amoïnat per l’embranzida d’un catalanisme que em sembla més tendent al populisme que al progressisme. La presència d’alguns individus “identitaris” (pseudoracistes) carregats d’estelades però incòmodes amb la presència de tants independentistes d’esquerra arribats del Barcelona, em fa pensar que, a la llarga, la gran manifestació catalanista de Perpinyà acabarà desdoblant-se: per una banda els del 7 de novembre, que romandrem necessàriament minoritaris per les inclemències meteorològiques de la data i el tarannà netament sobiranista, i per l’altre costat (i segurament en alguna data estiuenca) una majoria que anirà creixent dins l’aiguabarreig de bona gent profundament catalana , tot i que orgullosament francesa, fans del rugbi departamental a ritme d’Al Chemist, d’indignats amb la Regió o amb el Departament, de populistes i pseudoracistes identitaris, i d’antiOccitans. Quan he comentat aquesta inquietud amb les meus amics perpinyanesos, aquests em diuen que és millor que l’independentisme d’esquerres tingui un coixí catalanista, on créixer en el futur (a l’estil del que a sud han estat els electorats tradicionals de CiU, PSC i PSUC), en comptes de continuar sent els quatre gats de sempre.

Sense tenir res en clar, l’endemà escolto comentaris sobre la manifestació, desdejunant dins d’un bar de Prats de Molló. Tres treballadors parlen amb els cambrers, dues àvies estan veient la televisió, un avi i una àvia llegeixen el diari, i un altre avi entra només a saludar després d’haver comprat el pa. Tots ells s’expressen en un francès amb fortíssim (fins diria que horrible) accent català i, per tant, no tinc cap dubte que les seves són les percepcions dels indígenes del Vallespir, i tots coincideixen a criticar les pancartes i les consignes contra França alhora que valoren positivament les performances antioccitanes que havien escenificat alguns joves. Aquesta anècdota m’ha fet recordar les converses de la nit anterior a Perpinyà amb els amics que em justificaven el fort creixement d’aquest catalanisme francès deslligat de l’independentisme, que anomenen “indignat”. Tot plegat, però, no fa que s’esvaeixin els meus dubtes.

Ara sóc als Encants Vells Nous de Barcelona, regatejant amb en Mohamed. M’interessa comprar-li un llibre molt vell que he vist d’entre els milers que té en un munt de quatre metres quadrats: “Le Bûcher de Montségur“ de Zoé Oldenbourg, de la col·lecció “Trente Journées qui ont fait la France”, pel qual em demana 10 € . Mohamed parla català com la majoria dels Marroquins de Barcelona, a diferència de la majoria dels Espanyols arribats durant el franquisme (ancestres meus inclosos), i això no és pas gràcies als Catalans, perquè cometem l’error de parlar en espanyol als nouvinguts, sinó degut als cursos de català per estrangers requerits per obtenir els Papers de Residència legal per arrelament . Tanmateix, Mohamed no se sent espanyol, atès que no ho és, i si els barcelonins som independentistes catalans, ell no serà menys. En canvi, si fos atacat per identitaris (pseudoracistes) com els que vaig conèixer fa uns dies a Perpinyà, que s’estan infiltrant dins del nou “catalanisme francès”, la integració de Mohamed dins l’independentisme seria tan difícil com la dels espanyols dels ghettos del cinturó barceloní, que és potser allò que interessa a París i a Madrid.

Finalment, li compro dos llibres més: “Cul-de-sac”, de Douglas Kennedy, dins la Série Noire de Gallimard, i “Les Nouvelles Complètes de Marcel Aymé”, perquè m’ha fet una proposta en els següents termes: “com que sóc Català, ni per tu ni per mi: el llibre que t’interessa de Montsegur són 10 €, ara bé si n’agafes dos més n’haurien de ser 30 però jo te’ls deixo tots tres per 15 €”. Escoltar això de ser català i deixar-ho a la meitat, “ni per tu ni per mi”, m’ha caigut com un plom a sobre, perquè he clos les meves reflexions pensant que si fer valdre els drets dels Catalans negociant implica quedar-se a la meitat, no m’estranya que tant a Perpinyà com en el conflicte entre la Generalitat i Espanya estiguem sempre avançant i reculant, sense fer passos ferms endavant. L’alternativa seria una revolució violenta amb la consegüent deserció de la burgesia, però el camí negociat és ple de contradiccions. Les contradiccions, malgrat l’avenç de consciència, generen a Perpinyà l’enfrontament amb els nostres germans Occitans i camp adobat per l’identitarisme pseudoracista més pendent dels magrebins que dels parisins, mentre que a Barcelona, la por a la incertesa econòmica per part dels representants polítics dels empresaris catalans manté sempre obert el perill de tornar a l’autonomisme.

En conclusió: penso que un perill típicament català és la cerca del camí del mig i crec que quan la negociació deriva de la moderació, sempre ens acaben donant morralla. Ens pot semblar que al final tinguem més drets, i més manifestants a Perpinyà, i més llibres als Encants, i més diners autonòmics, i més burgesos apuntats a l’independentisme..., però al final només ens omplim de contradiccions, acabem distraient-nos en xenofòbies (pensant més en Occitans i musulmans que en París i Madrid) i acontentant-nos amb autonomies. Al meu parer, la negociació té sentit quan cal posar fi a les barricades, però prèviament cal que estiguin les idees clares, les consignes clares, les reivindicacions clares i fermes, i clarament clarificats els interessos personals i polítics de tots els actors.

Fantassin

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista

La repressió anticatalana com indicador de l’avenç independentista 

Article publicat a Llibertat.cat el  23/10/2016

https://www.llibertat.cat/2016/10/la-repressio-anticatalana-com-indicador-de-l-avenc-independentista-36582

 

Jo crec que gairebé tots els Catalans han intuït, des del començament de l’anomenat Procés Sobiranista, que no és possible cap resposta per part d’Espanya diferent de la repressió en qualsevol de les seves formes. Segurament, allò de “parlem-ne” ho trobaríem en democràcies més avançades, com potser la britànica o la suïssa (que tenen polítics més espabilats i avesats als negocis que a l’atracament a ma armada institucionalitzat), però no pas en els espanyols. De fet, el mateix inici d’aquest gran canvi ideològic, que ha transformat en independentistes prop de la meitat de l’electorat català, es troba situat dins l’equació acció-reacció-acció, a partir de la ribotada de l’Estatut.

És veritat, com acaba de dir el ministre Margallo, que “el partido de Catalunya no se juega en casa, sino fuera”, però això només serveix per modular els nivells de violència espanyola que els seus creditors internacionals li toleraran en la repressió dels Catalans. Malgrat que l’Artur Mas, augurant la inevitable negociació amb Espanya,  faci el paper conciliador fins uns nivells que semblen absurds, l’Estat espanyol ja té una llarga tradició repressiva en la gestió de les independències de les seves colònies, i no és probable que precisament ara es transmuti com el plom dels alquimistes.

Potser acabarem reactivant, actualitzant-los a la nova realitat,  els vells CSPC, motor d’aquell primer independentisme que canalitzava la solidaritat de molts veïns del carrer que ni tan sols eren independentistes, però se’n feien tot seguit. Recordo un regidor convergent de Martorell amb qui vaig discutir la possibilitat que l’Ajuntament aprovés una moció de suport, arran d’un judici imminent (no recordo l’any ni el cas però devia ser entorn de l’any 1983), perquè ell em deia que no hi veia cap possibilitat, atès que es tractava de terroristes confessos i no pas de detinguts innocents acusats injustament. Finalment,  l’ajuntament acabà aprobant resolució de suport, perquè la resposta a la reacció espanyola motivava més que qualsevol altra consideració.

Desenganyem-nos! Tots els actors polítics ho saben, però la premsa no ho ha traslladat encara aquest futurible a la població: la repressió creixerà de manera continuada durant els propers mesos i segurament tindrà el seu punt àlgid coincidint amb la data del referèndum. Arribat el moment, no serà tan important si el podem fer o no com els efectes de la reacció espanyola, i si l’impediment de la votació acaba sent obra de les forces policials, permetent la visualització de la violència, el nivell de consciència dels Catalans creixerà exponencialment, fent-se determinant per encarar la revolta final.

 Fantassin

 

És pastoreig, no pas postureig

És pastoreig, no pas postureig
Publicat a Llibertat.cat el 09/09/2016
https://www.llibertat.cat/2016/09/es-pastoreig-no-pas-postureig-36163

Ara que s’ha posat de moda el mot postureig, no em sembla cap novetat, més aviat el remake d’un conjunt de conceptes molt vells, relacionats amb la dialèctica entorn de les necessitats d’aparentar sense que es noti, i de criticar els altres quan els enxampem aparentant. Pot semblar una frivolitat típica de les èpoques de benestar i estupidesa, però cauríem en un greu error si menysvalorem la potència de les modes, atès que conformen molt ràpidament les estructures mentals d’aquella població que és alhora víctima i potencial (en funció de les eines de què disposi) subjecte revolucionari.

Allò fotut que tenen els fenòmens socials de prestigi és que obliguen els partits polítics a fer malabarismes que no surten gratis. Per exemple, després d’anys d’apostar per una Espanya que havia recuperat prestigi identitari, l’explicitació del carnatge espanyolista contra Catalunya va situar en una posició molt incòmoda tots aquells partits catalans que  compartien marcs territorials  de  referència amb l’enemic. El resultat fou que d’independentisme es desplaçava des de l’extrema esquerra fins ocupar el centre polític, de manera que aquell postureig catalanista que, en major o menor mesura, tots el partits compartien, deixava d’abastar els dos projectes nacionals (estat català independent/estat espanyol plurinacional) enfrontats  a Catalunya.

Arran d’aquest canvi  sociopolític, caracteritzat per l’increment de la consciència sobiranista, s’imposava una clarificació que afectaria especialment els convergents  i l’esquerra imperialista. No n’hi havia prou amb el postureig inicial (aclucades d’ull a l’independentisme sense bellugar-se en la vida real), i per això, el primers, CiU, han pagat amb escreix la seva re-situació dins d’unes coordenades d’incomoditat i de risc. Malgrat tot, Convergència no s’ha vist excessivament perjudicada, atès que ja gaudia d’un electorat popular, de classes mitjanes i tarannà  més aviat socialdemòcrata (o, al menys, no tan liberal com alguns dirigents de l’actual PDC,  ni tant democristià com la quasi difunta UDC).

La clarificació de l’esquerra espanyola a Catalunya, en canvi, no ha estat tan traumàtica estructuralment, perquè després de la purga sobiranista interna,  el PSC creu atribuir-se com a marc d’influència potencial una massa electoral espanyolista que sobrepassa el 50% de la població, que només oscil·laria cíclicament en funció de fenòmens variables (abstenció, transfusions de vots a C’s, al PP i a ICV-EUA-Podem-EnComú). Tanmateix, han hagut d’abandonar aquell postureig progre catalanista que els donava un vot transversal, i ara fan part del bloc carpetovetònic, sense cap necessitat de fer gestos democràtics, apel·lant directament al pastoreig (tant per l’accepció cristiana de dirigir els fidels, com per la ramadera de vigilar que el ramat pasturi tranquil). Es tracta d’un espai contradictori i que inevitablement comparteix amb elements de la seva esquerra (dins d’En Comú-Podem) els quals, però, no poden encara permetre’s ser tan explícits.

Així doncs, el paper més ridícul no l’estem veient dins del PSC sinó a la seva esquerra. El postureig es deu a un mercat, però comet un greu error qui cregui que els mercats ideològics són tant estancs dins les xarxes socials informàtiques com ho eren als barris o als ateneus. Ho són els grups marginals, però no pas les idees quan han conquerit el centre de la consciència sociològica. Per això, partits com Podem, En Comú, ICV, EUA es troben en la contradicció d’haver de compartir postureigs  amb els uns i amb els altres. Per una banda, clicant l’ull a un identitarisme que, per molt que el vulguin matisar, comparteixen amb la dreta espanyolista de tradició antidemocràtica, i per l’altra banda intentant, alhora, captar vots populars, d’un poble que ja està cansat de gestos catalanistes (els que fa En Comú-Podem, que són idèntics als que feia abans CiU), d’un poble que, ara ja, vol fer la revolució sense haver d’esperar més.

 Fantassin

Impunitat, institucions i ensopiment

Impunitat, institucions i ensopiment
Publicat al Llibertat.cat el 16 d'agost de 2016
https://www.llibertat.cat/2016/08/impunitat-institucions-i-ensopiment-35983

Sovint cal aturar-se i fer comptes. Vivim prou enfeinats intentant evitar que baixi l’anomenat “souflé” independentista, fent esforços impossibles per pagar l’hipoteca malgrat estar a l’atur, per tal d’evitar no quedar-nos al carrer, i ens enganyem pensant que determinades comissions d’investigació i interpel·lacions parlamentàries poden tenir gaire transcendència pràctica. Després, quan l’enemic la fa molt grossa, ens il·lusionem veient com es generen moviments socials de masses, capaços –en altres èpoques- de capgirar la Història. Tanmateix, passen els dies, les setmanes i els anys;  el souflé va baixant, els líders polítics la caguen amb relliscades innecessàries, els grans moviments socials no sols no fan revolucions sinó que també innecessàriament ho espatllen innecessàriament (per posar un exemple, l’ANC s’ha carregat de forma força ben potinera la fira d’entitats del 11 setembre), després els bancs ens treuen de casa, cobrem uns salaris de misèria mentre el govern espanyol continua espoliant l’anomenada “guardiola de les pensions” (un atracament de 42.608 milions) ... i no passa de res de res de res !

Puc entendre les dificultats de l’independentisme. De fet, entre la població originària de la massiva immigració espanyola a Catalunya,  l’alienació i la manca de consciència de l’opressió que sofreixen per part del capitalisme espanyol és altíssima. A més, només fa quatre dies que el  centre-dreta català, votant de CiU, apostava per aconseguir la comoditat de Catalunya dintre de la Unitat d’Espanya, i per tant, és plausible pensar que encara  hi ha moltes “agendes B” disposades a aturar el Procés a canvi de beneficis personals. D’altra banda, una colla de nous polítics de l’esquerra espanyola a Catalunya, cercant feina al marge de l’endogàmia dirigent tradicional catalana, s’han dedicat a “fitxar” per les  sucursals de les noves empreses espanyoles (Podemos, En comú, etc), que els  garanteixen la nòmina sense necessitat que Catalunya s’independitzi. Fins aquest punt ho puc entendre tot.

Ara bé, és quan aconsegueixo aturar-me un moment i aixecar la vista, amb perspectiva, per damunt de les baralles de curta volada, que ja no ho entenc. No entenc com aguantem flegmàticament les agressions del dia a dia i en deleguem la solució als nostres polítics sabent com sabem que l’abordatge de tots els problemes per a la via institucional es fa a anys vista, llevat que els parlamentaris estiguin fortament pressionats (i entenem per pressió la pèrdua del sou).  Sabem que la indignació es demostra amb pressió (en aquest sentit, l’anomenat moviment dels indignats de 2011 va ser poc més que una inofensiva performance), i que sense pressió res no es belluga.

Aquest aprenentatge sobre les dinàmiques de la pressió l’hem conegut els independentistes per l’efecte d’acció-reacció-acció, que ha convertit les agressions del PP i del PSOE en un Procés independentista històric. Coneixem també l’efecte contrari (l’ensopiment sobiranista derivat dels períodes mancats de pressió espanyolista). I no dic pas que calgui desfer-se de la lluita institucional, però també hem de ser conscients que aquest àmbit no solament serveix per endegar i gestionar solucions sinó també per diluir la pressió sobre els polítics un cop els afectats creuen que el problema està sent abordat.

Per exemple, després de conèixer els inconvenients causats darrerament als usuaris per les greus deficiències de les línies ferroviàries catalanes, de quina manera  creieu que es gestionaran les solucions, des de la política, sense que aquests usuaris estiguin acampats davant les subdelegacions del govern? Ja us auguro jo que res no es bellugarà en mesos. Un procés revolucionari, com és evident que l’està menant Catalunya, no pot ser diferent de tots els moviments revolucionaris. És a dir, no pot limitar-se a gestions parlamentàries i un parell de performances, ha de continuar al carrer tibant de la corda.

En cas contrari, després de la desmobilització causada per la falsa sensació de que “ja  hi ha algú que des del Parlament s’està fent càrrec del problema”, quan ens adonem que els dirigents empresarials-financers-polítics continuen robant-nos amb impunitat i que el sobiranisme es troba inserit en aquest mateix àmbit institucional, anirem veient com el carrer es va distanciant de l’objectiu revolucionari independentista. La solució està allà fora, tornant-hi.

Fantassin

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Torna a ser hora de tibar de la corda i desobeir, via fora els adormits!

Article publicat a Llibertat. cat dilluns 13 de juny de 2016

http://www.llibertat.cat/2016/06/torna-a-ser-hora-de-tibar-de-la-corda-i-desobeir-via-fora-els-adormits-35359

De contradiccions n’hi ha moltes, i més que en veurem, però sortosament el Procés català està impulsat per forces que van més enllà de les voluntats. Forces econòmiques que els més babaus creuen conjunturals però que estan en la mateixa essència d’Espanya: el domini i l’espoli de les forces productives catalanes amb el suport de la burgesia catalana, la qual assumeix ser robada de forma moderada a canvi d’evitar incerteses polítiques.

El moment de la desobediència és un dels més destacats a l’hora de les contradiccions, perquè marca la clarificació principal, aquella que deixa la propaganda a un costat i visualitza els fets reals. La desobediència de les lleis espanyoles requereix de valentia i de sacrifici. En l’espiral “acció-reacció-acció”, l’empresonament del President de la Generalitat pot generar la clarificació definitiva de la població i, tot seguit, el pols definitiu amb l’Estat, deixant en evidència tots els que estan a un costat i a l’altre. Fins la desobediència, el teatre català només té públic, còmodes butaques, guions, disfresses, attrezzo i molta, molta comèdia.

Durant anys semblava que  les classes populars rebutjaven la independència de Catalunya, tot i ser les objectivament més interessades. La causa era un pacte més o menys implícit entre l’esquerra espanyolista catalana anomenada “catalanista” i la dreta espanyolista catalana anomenada “nacionalista”, un pacte que generava una cultura d’autosatisfacció catalanista dins de les limitacions que podia tolerar el Regne d’Espanya. 

L’anàlisi política segons el qual existia un “interès objectiu però alienat  en la independència” per part dels treballadors i front la traïció burgesa feu néixer l’independentisme modern dintre de l’extrema esquerra testimonial. Després d’aquells inicis de sang i sofriment es va acabar consolidant un electorat de centre-esquerra clarament independentista entorn d’una sigla, ERC, però la dinàmica electoral autonomista  l’abocava a la letargia i per tant, de facto, en el retorn a l’autonomisme.

Durant molts anys i  en diversos documents, sota la denominació de “sistèmica independentista” o “independentisme sistèmic”  he reiterat la meva creença en la necessitat dels extremismes a l’hora de tibar la corda. Arreu del mon capitalista la gestió del poder sol recaure en els massius partits de centre, però per no adormir-se els cal la crítica i  l’acció essencialista exemplar  dels seus extrems, els quals són necessàriament petits sinó marginals, perquè en democràcia burgesa la majoria de la població vota centrista.

Aquell soroll i aquella sang dels anys vuitanta, juntament l’efecte mediàtic de la migrada acció parlamentària republicana a partir dels noranta, havien trencat el tabú i reclamar-se obertament independentista passava a ser normal. La reacció espanyola liderada pel PP va afavorir el trencament del pacte implícit entre CDC i el sistema PSC-ICV facilitant que aquell sector de les classes populars votant de CDC optés per la independència i obligant els convergents a un posat molt contradictori: liderar-lo per aigualir-lo.

El truc consistia a condicionar la implicació convergent a la legalitat. La parròquia convergent requeria de seguretat jurídica, i això implicava posar al davant de tot l’obediència de les lleis espanyoles, de la mateixa manera que durant tants anys s’havia compaginat l’estètica “nacionalista” amb l’acatament a Espanya. Es tolerava un robatori “assumible” a canvi d’evitar incerteses polítiques com les derivades d’una secessió, però l’electorat convergent se sentia patriòticament satisfet.

Tanmateix, els anomenats “extremistes” continuaven tibant de la corda. De fet, eren tres forces ben diverses: PP,  l’ANC  i la CUP les que ens van dur a contracor l’univers convergent a l’INICI DE LA FASE DE DESOBEDIÈNCIA amb la Consulta del 9 de novembre de 2014. Malauradament, la traïció d’Artur Mas, trencant la unitat sobiranista al substituir la Consulta per un “procés participatiu” (en acatar  la suspensió que en feu el Tribunal Constitucional) va trencar la confiança entre l’independentisme i  els polítics convergents.  Malgrat que la CUP va abocar-se en l’organització del succedani de votació, i més tard també els altres hi  van participar, aquella ferida va tenir aturat el procés prop d’un any i ha mantingut fins avui la desconfiança sobre l’interès real dels polítics convergents d’arribar fins al final.

El posterior rebuig per part de CDC a una candidatura sense polítics, solament a efectes de plebiscit, va continuar enrarint la unitat independentista. Només els càlculs electorals permetien a ERC  treure rendiment al seu sotmetiment. El rebuig de la CUP a fer president Artur Mas, sense alternativa possible ateses les nefastes expectatives electorals convergents, continuava beneficiant el tacticisme republicà, gràcies també en part a la neutralització de l’ANC atès que molts dels seus membres més destacats formaven part de la  candidatura JxS.

Les eleccions plebiscitàries havien evidenciat l’actual sostre electoral del sobiranisme i la clarificació de la sucursal del PSOE a Catalunya. A les eleccions espanyoles de desembre 2015, la no presència de la CUP va fer retornar a l’espanyolisme el vot que aquesta havia conquerit a l’electorat tradicional d’ICV mentre que bona part del vot cupàire més tradicional feia el clàssic “vot útil dels extrems  vers el seu centre” optant per ERC. Les noves eleccions espanyoles  de juny 2016 semblen reforçar aquests mecanismes.

Una  CDC cada cop més afeblida  podria pactar fàcilment amb les noves forces espanyoles de l’entorn Podemos que parlen de federalisme i que ara ja es defineixen “socialdemòcrates”, com ja havia succeït abans a Catalunya entre CiU i el sistema PSC – ICV. A canvi els entramats d’influència convergent podrien recuperar aquella comoditat allunyada d’incerteses econòmiques secessionistes si es tornés a garantir la reducció de l’espoli i la tolerància lingüística a nivells  d’abans. De fet, la primera desobediència frustrada, el 9N en fou el primer avís de quins són els límits.

La negativa convergent a desobeir la legalitat espanyola implica perdre anys i panys i acabar combregant amb qualsevol  enganyifa federalista.  No podem perdre una nova i potser definitiva oportunitat i per això sembla que torna a ser l’hora dels extrems que han de tibar de la corda, obligant ERC a moure fitxa. Potser de retruc les bases convergents, abduïdes per la propaganda anticupàire, s’adonaran que els seus caps han primat més el tacticisme electoral que el patriotisme en la negociació dels Pressupostos.

Tibar de la corda des del carrer i des del radicalisme és la proposta cupàire d’un Referèndum Unilateral d’Indepèndència per avalar Puigdemont  i ho és la proposta de l’ANC que la Generalitat convoqui un referèndum vinculant sobre la independència al marge de la legalitat espanyola. Els dos grans partits de centre són els que hauran d’afrontar amb sacrificis personals  les conseqüències de la desobediència i també els que hauran de gestionar el poder, però no podem refiar-nos d’ells quan toca ser valents, atès que la seva lògica els limita als càlculs electorals i les dobles agendes. Ja s’ha vist que cal que siguin arrossegats pel Procés, no pas liderar-lo. I el pas final i més valent ha de ser la DUI, que tampoc no ens cal esperar veure-la dins les agendes parlamentària, sinó que també ens caldrà impulsar-la des del carrer.

Gràcia ,Can Vies i les tècniques de gestió de conflictes

GRÀCIA, CAN VIES I LES TÈCNIQUES DE GESTIÓ DE CONFLICTES
Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme divendres 27 de maig de 2016
http://diarigran.cat/2016/05/gracia-can-vias-i-les-tecniques-de-gestio-de-conflictes/

FANTASSIN  MANEL.  Diu l’Eulàlia Reguant (CUP) que “no hem après res de Can Vies”. S’equivoca, tothom n’ha après i l’Alcalde Trias més que ningú atès que tot seguit hi va aplicar tècniques de resolució de conflictes (res nou, atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb agents de resolució de conflictes intervenint a diari als barris). L’exalcalde ha explicat de forma clara a la premsa l’estratègia, que contemplava l’evitació del desnonament fins aconseguir el trasllat de les activitats culturals que es realitzaven al local de Gràcia i el convenciment que el desnonament generaria greus problemes de convivència. Ara que s’ha produït allò previsible, hem   vist com tenia raó l’exalcade en la previsió –ben òbvia, d’altra banda- de la conflictivitat que generaria una acció contra aquell centre social. Molt més, en un context d’integració veïnal (fins i tot una persona molt de dretes molt de dretes me’n feia una bona valoració perquè la seva filla hi participava), i en un moment en què pot ser molt útil exacerbar la violència policial, alhora que  infiltrar dins de les manifestacions  d’altres agents al servei de l’Estat, tot plegat per a desestabilitzar el Procés independentista.

La ciutat compta amb  força treballadors  municipals de resolució de conflictes.  Si mireu per la xarxa veureu centenars de mètodes, cursos i normes sobre aquestes tècniques de mediació. Les seves tipologies i es poden esquematitzar de vàries maneres segons la forma, la relació i/o qui ho expliqui. Pel tema tan concret que ens ocupa, jo les descriuria en tres tipus: 1-els sobrevinguts, 2-els crònics i 3-els artificials (generats per aconseguir objectius que no tenen res a veure amb el conflicte sinó amb les conseqüències derivades de la manipulació del mateix). Als països normals la policia acostuma a intervenir en els conflictes sobrevinguts, reservant  els crònics per a les  instàncies judicials i/o de mediació. Un conflicte sobrevingut (1) pot provocar violència cívica, per exemple entre comunitats, i la tasca policial pot servir per evitar-la fent ús de la violència legal. Un conflicte crònic (2) és, per exemple, el  que enfronta Espanya a Catalunya des de fa  més de 300 anys. Els ciutadans que defensen l’actuació policial contra els conflictes crònics són els mateixos que defensarien l’acció policial contra el catalanisme polític (bé, no tots, sempre hi ha l’excepció d’aquella claca convergent que s’esforça a culpar de tot la CUP dins  les xarxes socials, perquè en l’intent d’abanderar posicions molt carques, viuen en estat de contradicció permanent, criticant la gestió nacional de la violència però justificant-la en l’aspecte social, malgrat que els seus dirigents, com el mateix Trias, són moltíssim més assenyats).

El punt 3, sobre els conflictes artificials, és el que ens ha de preocupar. La perversió de les estructures de qui vol ser Estat, per a boicotejar el mateix Procés que vol construir, és un indicador d’un altre conflicte, aquest amagat i silenciós però  que actua com una quinta columna, infiltrant agents i executant una gestió policial injusta. És com voler justificar que es vol apagar un foc amb gasolina i després limitar-se a culpar el foc original, exonerant el piròman que l’ha magnificat. Si hi afegim l’acció dels serveis secrets d’aquell Estat que ens oprimeix, que mai no dormen, encara és més greu el problema, atès que posa en dubta si la gestió de la crisi és solament maldestre i si hi ha connivència amb l’enemic. En tot cas, quin moment millor per generar un conflicte artificial que el que coincideix amb la negociació dels  Presuposts de la Generalitat? Quin context millor que el que enfronta la voluntat independentista d’una part del Parlament (aquella que vol desobeir Espanya i requereix de fons que caldrà captar apuntant alguns impostos als més rics) amb aquella altra part que només s’ha enfilat a carro independentista per por de l’electorat, però que faran tot el possible per retornar a formes d’opressió nacional i d’espoli fiscal “moderades” i per tant “més assumibles que  les conseqüències econòmiques inicialment  incertes  de la independència”?

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27