DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC

DE LA PERCEPCIÓ DE LA CUP A LA DE CDC

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 08 de gener de 2016

http://diarigran.cat/2016/01/de-la-percepcio-de-la-cup-a-la-de-cdc/

FANTASSIN  MANEL.   Hi ha veus dins l’independentisme que valoro per damunt d’altres, molt més aquelles amb qui vaig coincidir als anys vuitantes que no pas d’alguns nous independentistes que potser sols han envernissat el seu autonomisme per defensar-se d’anys de corrupció conxorxada amb Espanya. Una de les opinions valuoses per a mi és la del Joan Ridaura; del seu comentari d’avui m’ha quedat al pensament un paràgraf que m’està fent rumiar des de fa hores. Diu: “…sembla que ho hem oblidat però del que es tracta no és pas d’una investidura d’un President de la Generalitat autònoma. Ara estem parlant de, tots plegats, enfrontar-nos a l’Estat espanyol i tots els seus poders i aliats per a construir la República Catalana. I per anar a aquest combat cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”.

Crec que les raons del Joan per fer aquestes reflexions tenen molt a veure amb l’estratègia que ha menat ERC durant tot l’any passat, un cop fou sotmesa al xantatge convergent. Sense deixar de donar-li la raó a l’amic Ridaura, he de dir que el motiu del meu article no és pas demanar eleccions sinó un altre; el meu objectiu només és parlar sobre la diferència radical entre les cosmovisions de la CUP i de CDC, diferència que, al contrari del que podeu pensar, no té res a veure amb l’eix Esquerra-Dreta sinó amb el culte a la personalitat. Direu que no pot ser, perquè tenim la tendència a mirar-nos el melic i ens pensem que la interpretació de la realitat és una sola, però no, no és així.

Us posaré l’exemple d’aquest titular:  “algunes persones i/o interessos estan dinamitant el Procés des de dins”. No tothom el descodificarà de la mateixa manera. Pels fans d’Artur Mas, els quals identifiquen la seva persona amb el Procés, qui dinamita l’independentisme és qui no l’investeix com President, mentre que pels qui no li tenen cap confiança (majoritàriament per tres factors: 1-per haver traït la Consulta substituint-la amb un procés participatiu, 2-per haver impossibilitat la candidatura unitària en rebutjar una llista sense polítics que contaminaria –com així va succeir- el debat independentista amb el tema de la corrupció, provocant la pèrdua del Plebiscit, i 3-per haver condicionat la convocatòria electoral a una posició subordinada d’ERC dins d’una llista única), qui dinamita el Procés és el mateix President en Funcions, per condicionar-lo a la seva presidència.

També ahir, al Facebook, vaig veure com es difonia la idea que, “si la tria” de les persones més adequades per determinats càrrecs institucionals implicava posar Artur Mas en un paper diferent del de guia suprem, això suposaria “l’aniquilació política de President”. Sí,  ja sabem que el mon actual permet que la ximpleria d’un ximple es difongui massivament. Xarxes socials i medis de comunicació interessats han multiplicat exageracions anecdòtiques (tant d’individus pertanyents als sector que demanava un President de consens, com dels que havien segrestat el Procés amb l’objectiu de regenerar estructures sospitoses de corrupció). Malauradament, no és gaire fàcil conèixer les magnituds d’un fenomen social fins que no es fan estudis independents, i això requereix que passin uns anys. Quan això succeeixi, estic segur que l’any 2015 haurà estat molt llaminer per a dedicar-li tesis històriques, sociològiques i fins de psicologia social. Es més, quan els dirigents d’ERC es decideixin a parlar de l’Artur Mas probablement es generarà la mateixa incredulitat que ha provocat en part de l’opinió pública el cas Pujol.

A l’espera del necessari pas del temps que cal per fer estudis amb perspectiva, em crida l’atenció les estigmatitzacions que he escoltat en relació als votants de la CUP. Tant de bo que poguessin haver tants independentistes que es reconeguessin anticapitalistes , però no crec que tal proporció siguin probable a Catalunya (per molt que des dels canals de transmissió de la cosmovisió convergent ens bombardegin amb la imatge d’una gernació de més de tres-cents mil okupes antisistema, tipus Can Vies). Fins que no es facin els estudis sociològics, només puc fer-me’n una idea de qui són, quants són i com són per la gent que conec, i la gent que conec que ha votat CUP han estat, en la seva gran majoria, anteriors votants d’ERC indignats amb l’Artur Mas. D’altres votants, ex-partidaris d’Iniciativa o d’altres formacions d’esquerres, no n’he conegut, perquè aquells amb qui vaig parlar rebutjaven votar CUP, atès que, segons ells, “…el primer que farà la CUP serà investir President l’Artur Mas…”.

Soc conscient que la gran majoria d’aquests vots “prestats” tornaran ara a ERC. Potser també en pot haver alguns dels que haurien volgut la investidura de Mas i no comprenen formes de decisió assembleàries que impliquen assumir el criteri majoritari. D’altres, alguns fins i tot poden ser representants polítics, no són capaços de defensar aquelles decisions diferents de la pròpia que han resultats majoritàries. I també n’hi ha que s’hauran cregut les intoxicacions en forma de rumors sobre camarilles que prenen decisions al marge de l’assemblea. En resposta a aquella advertència que ens fa el Joan Ridaura al primer paràgraf d’aquest article (“…cal saber molt bé qui tens al teu costat i de qui te’n pots refiar i de qui no…”), tant la majoria de vots prestats a la CUP com els necessàriament pocs (per radicals) de perfil estrictament cupàire tenen en comú la mateixa visió de la realitat: interpreten que la persona que no és patriòticament de fiar és, en concret, la contrària de qui pensen els convergents. En canvi, com veiem, la percepció Republicana està en un interessat mode off, i finalment la cosmovisió JxS no existeix.

Hi ha solució? No pas pel problema òptic: la Història ens diu que el relat dominant acabarà sent el del grup dominant. Sota el principi-excusa de que “no es pot excloure ningú” es consolidarà el principi de “l’exigència d’acatament” en contra del principi del “consens”. En canvi, el problema polític, com molt bé diu el Joan Ridaura, està bé que es dirimeixi electoralment. Tinc la sensació de que l’única manera d’evitar noves eleccions seria que el President en funciona donés una pas al costat sota amenaça de l’ANC de presentar-se a eleccions directament com ANC (frustrant els interessos electorals de CDC i d’ERC), però per fer això l’Assemblea hauria de canviar els seus estatuts, i a més, els seus membres no haurien d’estar vinculat a convergents i republicans, ni l’ambient polític hauria d’estar tant fanatitzat en el sentit que Mas és el Procés. Sigui com sigui, amb aquest article només vull ressaltar un fenomen que, digui el que digui la Història, segurament acabarà mereixent algun estudi interessant: la coexistència a Catalunya de dues visions de la realitat diametralment oposades durant aquell 2015 en relació a la figura d’Artur Mas.

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

.

Fa un any el Procés estava encallat perquè no es convocaria cap Plebiscit si prèviament no s'estipulava que Mas seria Presidenciable en una llista unitària on ERC tingués un rol Subordinat. Ara el procés està encallat perquè la cup no vol votar Mas i aquest no té el seny patriòtic de permetre proposar un altre presidenciable. SEMBLA MENTIDA QUE, un cop detectada la dificultat (sigui aquesta per les causes que sigui), no s'imposi la lògica! Tant fàcil com seria esquivar la dificultat per tal d'aconseguir un Bé Major!

Em recorda una festa popular que s'havia de fer al poble on feia vacances, una festa a l'aire lliure que tenia el nom de l'indret on es feia: quan era a punt de començar, es fa fotre a ploure amb ganes. Les reaccions van ser 1-esperar a començar quan parés de ploure (la qual cosa era poc probable que passés) o 2-suspendre la festa fins l'altra setmana (passada la festa major, quan la majoria dels grups tampoc podrien venir per problemes d'agenda). La solució fàcil per esquivar el problema hauria estat fer-la dins d'un local tancat disponible a l'altre punta del poble, però els organitzadors ho rebutjaven perquè el nou indret ja no coincidiria amb el nom de concert. En conclusió: no future.

1515 partidaris d'anar a la independència amb valentia i claredat (sense autonomistes dubtosos com Mas), contra uns altres 1515 que creuen que la clarificació de que Mas quedi com un covard o com un traïdor serà el motor definitiu de la independència; són dues estratègies lícites per un mateix objectiu. Tanmateix, quines possibilitats havia d'aquest empat perfecte? Ja veureu que a partir d'ara passarem del hooliganisme convergent a la conspiranoia (...que si els tentacles del Mas, que si el CNI, que si l'ISIS..., i fins i tot al Canal Historia acabarem veient un documental preguntant-se quins interessos i quines raons van tenir els extraterrestres per induir telepàticament els votants). !!!!

El "purs" (catars) no volen que mani el diable, però l'església oficial s'ha apropiat de l'amor i el paratge sobiranistes, i els seguidors de l'aspirant, fanatitzats per la Fe en el massies, somnien convertir Sabadell el 27D en el Prat dels Cremats. La Massacre no sols afecta els purs sinó també els sospitosos ("ja triarem després quins eren dels nostres"). Mentrestant, el bon rei Oriol dorm, i qui sap si quan es desvetlli també serà víctima de la croada...

Aquell 27-S que podria haver estat triomfal i reconegut internacionalment...

Aquell 27-S que podria haver estat triomfal i reconegut internacionalment...
Article publicat el 15/12/2015 a  Llibertat.cat
http://www.llibertat.cat/2015/12/aquell-27-s-que-podria-haver-estat-triomfal-i-reconegut-internacionalment...-33393

Els espanyols diuen “lo que pudo haber sido y no fué”; nosaltres podríem parlar d’aquell “triomf que ens van furtar el 27-S”.

Havíem acumulat forces fins que el 9-N de l’any anterior entràvem de ple en la definitiva clarificació independentista que d’entrada ens era favorable. Quan el President Artur Mas va trair la unitat independentista, fent-se enrere en la Consulta sobiranista i substituint-la per una llei de Processos participatius pescada de l’anterior Tripartit, ens vam enfonsar en una greu aturada del Procés causada per la desconfiança envers la voluntat real del president de desobeir la legalitat espanyola, que seria allò que marcaria la diferència entre exercir la sobirania o gestionar indefinidament una autonomia caracteritzada per la verbalització eterna de la seva voluntat d’independitzar-se.

Després de la confusió inicial, la CUP van donar suport a l’organització d’aquella activitat; l’ANC també però exigint eleccions plebiscitàries en 3 mesos; ERC finalment hi va col·laborar; però la clarificació independentista va iniciar-se abandonant ICV el procés sobiranista. El mateix dia 9, Artur Mas va declarar que intentaria –ara sí- una consulta definitiva, legal, vinculant i pactada amb el govern espanyol, però si no pogués ser possible es faria en forma d’eleccions autonòmiques anticipades. ERC s’hi va oposar i exigia, per contra, un govern de concentració després d’aquestes eleccions i la proclamació unilateral de la independència (fet que implicaria “delicte de rebelió”, penat de 15 a 25 anys pels instigadors).

El debat acabà amb una proposta per part del President, consistent en una candidatura unitària que, en guanyar, hauria d’aconseguir la independència després de 18 mesos d’un govern autonòmic, presidit per Mas, que es dediqués a construir “estructures d’Estat”. No hi cabien altres consideracions, com per exemple què passaria si no ens deixessin crear cap d’aquestes estructures d’Estat; era “o caixa o faixa” perquè només el President té potestat per convocar eleccions anticipades. Unes eleccions que el mateix President mantindria a l’aire fins que no s’acceptessin les seves condicions; fou llavors quan l’incipient ciberhooliganisme començà a acusar ERC de tenir el Procés paralitzat per impedir que Mas convoqués el pseudo-plebiscit.

Durant la primera meitat de 2015 ens van estar arribant rumors des d’ERC i des de la CUP que les enquestes feien molt probable un triomf del Plebiscit. Les possibilitats de superar el 50% implicaven un potencial d’autèntica revolució i de reconeixement internacional. Jo crec que es va acollonir tothom davant d’aquesta possibilitat, especialment les forces espanyoles, però també aquells que es veurien obligats a fer una DUI l’endemà mateix (perquè superant el 50% hauria quedat molt lleig no fer-ho). Les propostes d’ERC i de la CUP de fer un Plebiscit “net”, sense polítics, sense formar govern, simplement per saltar-nos la prohibició espanyola i, un cop fet, convocar –llavors sí- les eleccions legislatives, foren rebutjades pel President impedint d’aquesta manera no sols una candidatura unitària del Sí, sinó també la possibilitat d’acumular prou forces per superar el 50%.

Aquestes eleccions, que haurien pogut confrontar favorables i detractors de la independència, van quedar condemnades a caracteritzar-se per una campanya electoral centrada en les acusacions de corrupció que afectaven diversos membres i formacions participants de la llista del Sí per la independència. Moltíssima gent tampoc no va votar la CUP (“perquè aquests de la CUP el primer que faran serà investir Artur Mas”). Guanyada la majoria parlamentària però perdut el Plebiscit no es podia fer una DUI. Junts pel Sí no en volia ni sentir a parlar fins passats els 18 mesos i el ciberhooliganisme s’activà novament culpant la CUP per que no es feia immediatament una Declaració d’Independència.

Fins aquí la percepció des del meu entorn relacional, caracteritzat per coincidir nous i vells amics en el treball independentista de base, raó per la qual, tot i que donem suport a uns o altres partits, no en som militants estrictes, i per això no tenim informació directa sobre molts dels esdeveniments que he esmentat. Segurament és per aquesta perspectiva que allí on tots plegats parlen de negociació nosaltres sols hem percebut “tacticisme i cap voluntat de negociar seriosament a l’espera de veure com afavoreix a convergents i/o a republicans la correlació de forces resultant de les eleccions espanyoles amb vistes a unes eleccions on ERC ja no estaria condicionada”.

Ara que la “llum i taquígrafs” s’ha canviat per la “discreció”, i mentre aquell anterior linxament en vers els Republicans que ara s’ha magnificat contra la CUP està mantenint tothom ben distret, pensem que la història haurà de jutjar per quines raons i a quins interessos haurà servit que ara estiguem gestionant el decebedor 47,8% del Plebiscit en comptes del triomf, percebut internacionalment, d’una “candidatura unitària i efímera, sense polítics” –sense cap ni un- i centrada en el concepte de la independència, en comptes d’en la corrupció, que hauria servit només per fer el referèndum que Espanya ens negava i que s’hauria dissolt tot seguit per a convocar novament eleccions, aquest cop per a triar els polítics que haurien d’executar el resultat del triomf plebiscitari.

Jo no crec que el David Fernandez tingui cap postura definida, crec que l'únic que va fer fou usar el seu ascendent mediàtic per introduir la possibilitat que l'assemblea pugui decidir allò que vulgui decidir. M'explicaré: l'assemblea és sobirana: pot decidir que no vol Mas, després pot fer un debat com el de l'altre dia que contempla les condicions de totes les opcions, i finalment, en funció del compliment d'aquestes condicions pot decidir qualsevol cosa, des de mantenir el no a Mas fins tot el contrari (a diferència dels capitostos dels partits normals que han de trair les bases o, pel contrari, obeir-les cegament, l'Assemblea no necessita matenir monolíticament la postura de l'anterior assemblea perquè Ella mateixa és Sobirana). Ara bé, quan et passes tres mesos dient que una cosa No passarà, estàs posant esculls a la mateixa assemblea. Per això en David, exterioritzant que "és possible el canvi" ha ajudat a desbloquejar la possibilitat que l'assemblea pugui decidir, Lliurement, el mateix que ha vingut dient fins ara o potser tot el contrari, en funció de la seva valoració de les circumstàncies.

si meitat tragèdia i meitat comèdia és una tragi-comèdia, a la vista dels diaris d'avui haurem de fer el titular dient: "tragi-miracle: la CUP s'enfonça i cau en la més absoluta marginalitat guanyant un diputat"