Desactivar l'enemic fent-lo inviable

Desactivar l'enemic fent-lo inviable
Article publicat a Llibertat.cat 09/03/2015
http://www.llibertat.cat/2015/03/desactivar-l-enemic-fent-lo-inviable-30025

“El tema del terrorisme islamista només serveix per emmarcar alguna salvatjada regional (guerres d’Irak i d’Afganistan incloses) i per guanyar vots a Europa, però no té cap interès estratègic perquè no pot tenir cap repercussió global més enllà del nivell conjuntural. En canvi, allò que ens durà a la guerra serà Rússia, i si no t’ho creus, pregunta-ho als polítics europeus!” Aquesta ha estat una de les sentències, a mode de conclusions, d’un debat virtual transatlàntic sobre anàlisis estratègiques on he participat com a únic europeu i, per tant, únic destinatari del missatge. A l’hora d’aportar el meu punt de vista, he tingut clar que els pronòstics històrics quasi mai l’encerten, però que no sols fallen per a preveure conflagracions  sinó també per poder assegurar que es mantindrà la pau. La gràcia de les anàlisis estratègiques és que sempre semblen poc possibles; la realitat és així, i la Gran Guerra fou tan imprevisible com el posterior creixement d’una Alemanya esclafada, la consolidació del comunisme a Rússia, la conquesta d’Europa per part dels Alemanys, el triomf Rus sobre Alemanya fins controlar mitja Europa, la caiguda de l’URSS, la pacífica conquesta alemanya d’Europa… cada episodi ha trasbalsat Europa molt pocs anys després de l’anterior.

En aportar el “procés català” als debats estratègics vaig reconèixer el caràcter insospitat de l’ascens independentista dels darrers anys. És cer que això ens ha aportat un avenç significatiu de la consciència nacional,  però sense garanties de no recular novament. En tot cas, no sembla que la tendència apunti vers un atac violent contra els Catalans, però cal acceptar que tampoc no existeixen garanties i que tot és possible. I aquest tema va obrir la reflexió sobre la “desactivació”  que vull transmetre en aquest article. El títol del debat era, en concret: les estratègies de “desactivació” de l’enemic en moments de pau. Segons la tesi dels amics americans, quan els Estats no poden fer la guerra (no saben si estan a pocs dies, mesos o anys del conflicte potencial, o potser aquest no succeirà mai) llavors, allò que fan és desactivar l’adversari amb formes diverses -dissimulades-  de sabotatge.

Mai no sabrem, fins que no ens hi trobem,  quan haurà guerra amb Rússia o si n’hi haurà, però mentrestant, tots els bàndols actuals es dediquen a neutralitzar-se, en tant que enemics potencials, amb èxit divers. En el cas de Rússia,  inhabilitant el funcionament  ple i autònom dels seus veïns fins convertint-los  en “estats tap” (buffer states): al Kazakstan el 30% de població russa del nord converteixen aquest país en una barrera front el mon turc per on es podria extendre l’OTAN; en el cas d’Ucraïna l’episodi de restitució de Crimea no té res a veure amb la tàctica actual que, malgrat la propaganda, no pretén cap independència; i el mateix podem dir de Geòrgia i de Moldàvia. Aquest mecanisme no és sols rus, el podem trobar a tot el mon, tant entre països sotmesos i les metròpoli, com entre Estats sobirans, i fins entre suposats aliats.

A nosaltres no ens toca posar gaire èmfasi ni en l’Islamisme radical  (poc rellevant estratègicament) ni en el conflicte d’Ucraïna (que no és la nostra prioritat) sinó en la relació Catalunya-Espanya. A Madrid no ha passat desapercebuda la coincidència de l’increment catalanista amb la crisi econòmica. Bé que recorden com érem de marginals els independentistes quan Espanya tenia prestigi econòmic i cultural, i estan convençuts que el “problema català” desapareixerà quan tornem a “lligar els gossos amb llangonisses”. Mentres esperen, la dinàmica de la Metròpoli és la mateixa que arreu del mon: tenir-nos dividits en comunitats territorials i lingüístiques, i posar-nos entrebancs administratius de tot tipus, en resum:  desactivar-nos i mantenir-nos en la inviabilitat. Tanmateix, aquesta dinàmica és universal i bidireccional, i segurament  les nacions sotmeses tard o d’hora deixen de “limitar-se a desitjar” que l’estat opressor no surti de la crisi. Deu haver un moment en que el pobles en lluita, en tant que protoestats,  passen del desig a l’exercici de polítiques actives, normals arreu, d’impuls de tàctiques orientades a entorpir i dividir les estructures polítiques, culturals, territorials, lingüístiques, morals, econòmiques… de la nació opressora.

100 anys del Genocidi Armeni oblidat

100 anys del Genocidi Armeni oblidat
Article publicat a Llibertat.cat 16/02/2015
http://www.llibertat.cat/2015/02/100-anys-del-genocidi-armeni-oblidat-29768

Diu que Adolf Hitler va invocar el Genocidi Armeni, executat sols un quart de segle enrere, per proclamar que la “solució final”, en l’obsessió antisemita alemanya, seria igualment oblidada. La Història  no ha reconegut Hitler com a futuròleg però li ha donat la raó en la descripció de la injustícia que el món ha comès en vers un dels més importants pobles de l’antiguitat, avui reduït al seu refugi postsoviètic, que no arriba als trenta mil kilòmetres quadrats i amb menys de tres milions d’habitants. No sé pas si l’actual República d’Armènia, que  va poder acollir una part dels supervivents de les matances de 1915, serà capaç d’organitzar una commemoració prou digna del centenari, ateses les dificultats polítiques i econòmiques que caracteritzen aquell país, però entenc que la història d’aquell genocidi ja és patrimoni de tots els pobles en lluita, entre els quals, el català. Tenim l’obligació moral de  participar i fins d’impulsar accions que reivindiquin el reconeixement internacional d’aquella atrocitat, el pagament d’indemnitzacions per part dels culpables i la restitució del seu territori nacional.

L’antiga Constantinoble grecocristiana s’havia caracteritzat per les seves massacres internes. D’entre tantes, tingué molta anomenada la matança de 60.000 Venecians, Genovesos, Pisans i Amalfitans  l’any 1182. Arribats els Turcs, la rebatejada Istambul no seria cap excepció i l’any 1896 hi hagué una matança terrible d’Armenis, continuació de la de dos anys enrere a mans dels Kurds, sumant 300.000 assassinats. Malgrat que l’imperi Otomà era una entitat política pluriètnica i plurireligiosa on els Armenis estaven reconeguts i respectats per la Constitució, anomenats “Millet-i Sadıka” ("nació lleial"), el règim autocràtic d’Abdul Hamid II, en connivència amb els democratitzadors “Joves Turcs”, va dur a terme el genocidi l’any 1915 amb l’excusa d’estar lluitant contra la sublevació separatista d’una milícia armènia recolzada pe Rússia.

El modern independendentisme català dels anys vuitanta expressà sovint la seva solidaritat amb la lluita armènia de la diàspora, i Catalunya ha reivindicat  el reconeixement internacional del Genocidi Armeni, que la majoria del mon (començant per Israel i Espanya) els ha negat. El Parlament de Catalunya, en la seva Ressolució 626/VIII, de 26 de febrer de 2010, reconeixia que “els fets patits per la població armènia entre els anys 1915 i 1921 tenen la consideració d’un veritable genocidi, d’acord amb la Convenció de les Nacions Unides per a la prevenció i el càstig del crim de genocidi”.

Personalment, he conegut força armenis de la diàspora, i també de l’Armènia actual. Curiosament, he percebut menys autoestima en els darrers. Fa poques setmanes, un d’ells, originari d’Erevan i immigrat a Barcelona, em deia: “vam ser el bressol de la humanitat i hem esdevingut un poble escarmentat i parapetat entre enemics”, i afegia: “el triomf sobre els ‘turcoides’ (es referiex a Azerbaidjan) en la guerra de l’Alt Karabak no ens ha deslliurat de la por, la ineficàcia i la corrupció política”.

En canvi, d’altres Armenis de la diàspora francesa i americana que vaig conèixer  a principis dels anys vuitanta, m’havien mostrat major orgull i contundència, prometent la recuperació del Mont Ararat, tot i apel·lar a la venjança per la sang vessada. Uns i altres, però, coincideixen en un cert fatalisme, el d’haver-se d’acontentar amb un país extremadament retallat i envoltat d’enemics. Tanmateix, allò que potser els dol més  que la pròpia sang vessada és la traïció de pobles que també han hagut de lluitar per la seva llibertat però que ara miren cap a un altre costat. No hauria de ser aquest el cas dels Catalans; crec que estem obligats a expressar les nostres màximes expressions de solidaritat coincidint amb els 100 anys d’aquell crim.

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular

Podemos en les fronteres de la Unitat Popular
Article publicat a Llibertat.cat 12/01/2015
http://www.llibertat.cat/2015/01/podemos-en-les-fronteres-de-la-unitat-popular-29304

Digueu-me determinista, però si l'estratègia populista està permetent l'ascens electoral de Podemos, a la llarga no tindrà més remei que situar-se en l'eix dreta-esquerra, i tinc el convenciment que finalment serà en posicions molt centristes. Tanmateix, la dialèctica actual davant d’un govern espanyol de dreta dura ha facilitat que aquest nou partit obtingués tant el suport d'una majoria electoral esquerrana de base com d'intel·lectuals de prestigi.

No ens quedarà més remei que esperar que passi el temps per saber com serà Podemos després de les inevitables clarificacions que sofrirà quan els interessos antagònics que conté entrin en lluita intestina; tanmateix, seria interessant, com tot coneixement, que féssim un seguiment d'aquesta evolució. En aquest sentit, trobo especialment útil per l'esquerra independentista la valoració autocrítica dels nostres punts forts i febles a partir de l'evolució de Podemos dins dels àmbits de col·lissió entre els nostres moviments respectius, així com les anàlisis dels intel·lectuals, tant dels que orienten l'acció de Podemos com dels que li són crítics.

M'he fixat en dues persones que s'han significat a nivell mediàtic en la comparació entre “ells” (el partit de Pablo Iglesias) i “nosaltres” (l'esquerra independentista): l'economista Vicenç Navarro i l'antropòleg Manuel Delgado. El primer ha participat en diverses propostes de Podemos mentre el segon s'hi ha manifestat crític públicament. Ambdós s'han gestat fora del nacionalisme català i sospito que, per tant, tenen un coneixement limitat dels principis ideològics socialistes de l'independentisme modern (els del PSAN, el MDT , Terra Lliure...). Crec que aquesta limitació és positiva perquè, sent obvi l'escàs lideratge de l'esquerra independentista entre les masses populars de Catalunya, massa sovint el nostre discurs emmascara l'anàlisi de la realitat.

El dia 23 de desembre, Vicenç Navarro escrivia al seu blog un article titulat "La diferència entre Catalunya i Escòcia", on assenyalava el caràcter socialista de l'electorat escocès que, orfes de partit arran de la dretanització del Partit Laborista, van abraçar un partit més esquerrà, el Partit Nacional Escocès. El dia del Referèndum la classe treballadora (en bona part immigrant) va votar massivament per la independència mentre molts escocesos amb font sentiment identitari escocès votaven continuar al Regne Unit.

Un parell de mesos abans, Manuel Delgado feia una xerrada a Valls on explicava la vinculació entre comunisme i independentisme. Militant d'una força espanyolista, Esquerra Unida i Alternativa, no va fer referències a la lluita menada pel Moviment Català d'Alliberament Nacional durant els anys vuitanta sinó que va centrar les referències històriques en el Partit Català Proletari (que havia estat ens els orígens del PSUC), i va referir-se també als Nacionalistes d'Esquerra (grup que va confluir en ICV). Amb referències a La ideologia Alemanya, de Karl Marx, l'antropòleg assenyalava com l'idealisme sempre és de dretes, i ho contraposava al materialisme.

Les perspectives de Navarro i Delgado són interessants per les raons que apuntava al principi i també perquè, malgrat que reflexionen sobre la realitat des de la seva perspectiva, demostren prou esforç per objectivar. També perquè mantenen un discurs honrat al reconèixer la component patriòtica de la lluita proletària. De la síntesi d'aquestes aportacions vull quedar-me amb aquelles percepcions que poden ser-nos útils per orientar la nostra lluita. Manuel Delgado assenyalava que “...els amics de la CUP, que aprecio moltíssim, són bàsicament un partit de gent jove i que té una presència relativa, escassa, jo diria que minsa, dins la classe obrera organitzada”.

Vicenç Navarro, per la seva banda, parlava del lideratge del descontentament, que, al contrari d'Escòcia, “...a Catalunya ho ha intentat liderar un govern (...) percebut pel mon del treball com a responsable d'aquestes polítiques d'austeritat. Això explica l'escassa participació de les classes treballadores de Catalunya en la consulta del 9N. L'abstenció (...) va ser massiva als barris obrers (...) i és més que probable que, si el moviment independentista no mobilitza la classe treballadora (...) no hi hagi independència”.

És possible criticar tant com vulguem ambdós punts de vista, no per això deixarem de reconèixer els nostres encerts però també els nostres dèficits. Aquests dos exemples no ens descobreixen pas la sopa d'all perquè sempre hem tingut clars els objectius. De fet, trenta anys enrere ja definíem quin hauria de ser el paper capdavanter de l’independentisme al sí de les Organitzacions de Classe en el moment de l’alliberament nacional, i mai hem abandonat tal ambició. Tanmateix, ens trobem en un moment històric on es fan més patents les nostres mancances en els àmbits obrers. És veritat que no podem deixar d'avançar al ritme de les nostres capacitats, però sí podem modular les nostres prioritats allí on no acabem de fer tots els esforços de que som capaços quan ens ho proposem.

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis

La generació sobiranista que depèn de la pensió dels avis
Article publicat a Llibertat.cat 09/12/2014
http://www.llibertat.cat/2014/12/la-generacio-sobiranista-que-depen-de-la-pensio-dels-avis-28948

Quan el 22 % de les llars catalanes viu de la pensió de l’àvia  i/o de l’avi, podem estar ben segurs que tal situació es reflecteix en l’independentisme, tant entre el milió vuit-cents mil sobiranistes actius com en el conjunt de la massa potencialment electoral de Catalunya.

Un any enrere hauríem pogut parlar de les situacions  desesperades que coneixíem, però reduïdes a l’anecdotari de familiars, veïns, amics o nosaltres mateixos, obligats a restar com menors d’edat, sota del sostre dels pares o dels avis jubilats. En alguns casos també hauríem parlat de persones conegudes que sofreixen malalties sobrevingudes per aquestes situacions en forma de frustració, conflictes de convivència, depressió; culpa per sentir-se responsables  de l’empobriment dels nostres vells en obligar-los a compartir la pensió amb nosaltres i amb els nostres fills.

Arran de les dades presentades aquest passat vint-i-sis de novembre (observatorio social de las personas mayores 2014) per comissions obreres, tenim un panorama nacional més greu que la mitjana espanyola, amb major pèrdua de poder adquisitiu dels nostres pensionistes (19 % front el 14 % espanyol), i també  sobrepassant en 2 punts el nombre de llars que depenen de la pensió d’un jubilat, que en el cas català s’enfila pràcticament al 22 %.

Si, a més, resulta que la meitat de les nostres pensions estan per sota dels 645 €, i que  en un 16,6 % (altre cop 2 punts més que la mitjana espanyola) estem per sota de l’índex de pobresa, les nostres conclusions no haurien de quedar-se limitades a parlar dels obstacles  que pateixen els nostres vells, sinó que cal comprendre els efectes  “patològics” en aquella generació  que fins ara era la referent i principal protagonista del procés català:  els adults, fils d’aquests avis. Es tracta d’una generació que hauria de ser econòmicament independent  però que va de camí a esdevenir  laboralment perduda. També els fills d’aquests, nets dels anteriors, que també veuran greument afectat el seu esdevenidor degut a la situació familiar de dependència econòmica.

No podem menystenir l’efecte d’aquesta situació en l’actual generació independentista, i menys encara a l’hora de valorar la dificultat de milions de catalans  d’incorporar-se al moviment sobiranista. Precisament, allò assenyat hauria de ser l’adaptació de la lluita independentista a l’autoorganització d’aquest perfil poblacional.  Només amb consciència  de les causes dels propis problemes i –sobretot–   sentint-se  protagonistes de les accions superadores, s’orienta la unitat popular. I això implica la necessitat de diversificar les activitats nacionalistes, afegint a les reivindicacions tot d’accions socials solidàries, formatives, d’inserció laboral... (fins i tot olles populars, si calgués), sempre des de l’òptica independentista i enfocades a l’objectiu de la sobirania nacional i popular.

Plebiscitàries i Eix Social

Plebiscitàries i Eix Social
Article publicat a Llibertat.cat 17/11/2014
http://www.llibertat.cat/2014/11/plebiscitaries-i-eix-social-28690

L’evidència sobre la vinculació de la lluita de classes i l’alliberament nacional és tan antiga com els que la neguen. No hem d’oblidar que la mateixa guerra ideològica i totes  les teories que intenten explicar la realitat, també formen part de la lluita de classes. Els propis humans som contradictoris, i al llarg de la Història hem vist com alguns autors atribuïen una clara dimensió social a l’alliberament nacional en indrets com Irlanda,  sense veure-ho a Euskadi, o a l’inrevés. I tals confusions, quan han estat aprofitades com a manipulació a favor de l’enemic nacional, també han esdevingut el triomf de l’enemic de classe. Quelcom semblant ens podria arribar a passar novament, en el futur, si aquestes contradiccions fossin hàbilment manipulades per part d’entitats com Podemos/Podem.

Durant el segon terç del segle XX, les experiències revolucionàries independentistes del Tercer Món van influir enormement a Europa i estigueren estretament interrelacionades amb la Guerra Freda. Euskadi, els Països Catalans i Bretanya van desenvolupar embrions de moviments anti-imperialistes (contra Espanya i França) influïts per estructures de tipus “front popular patriòtic” típiques dels satèl·lits soviètics. Però aquestes  organitzacions coexistíem amb d’altres grupuscles esquerranistes de plantejaments jacobins. Tot i això, el debat ideològic estava viu, entre uns i altres, doncs llavors la influència de les lluites d’alliberament nacional del Tercer Món eren referents comuns entre nosaltres i ells. En aquella època les apel·lacions  a la unitat d’Espanya que emanaven de l’ortodòxia d’aquestes formacions esquerranistes sucursalistes, xocaven amb la realitat d’una Espanya on el patriotisme restava monopolitzat pels hereus del feixisme falangista.

Del “Frente Revolucionario Antifascista i Patriota” a “Germania Socialista”, a moviments trotskistes i maoistes sorgits del mateix bressol que ETA, el debat sobre el patriotisme des del la perspectiva independentista catalana  (contra l’imperialisme espanyol) anava generant un lent degotall en favor de l’Esquerra Independentista formada per organitzacions de classe que exercien  la direcció política  d’un ampli moviment policlassista (seguin un esquema similar a la KAS basca amb influències soviètiques). Fou per aquella època que Josep Guia definia el concepte de nacionalisme com: “...la ideologia d’incidència policlassista esgrimida per una classe social al servei de la seva lluita pel poder (exactament: per a la formació i/o el manteniment del seu poder polític), en un determinat àmbit territorial on existeix un cert grup nacional, el recurs i l’apel·lació al qual (en una dimensió real o alienada) és la causa immediata del dit nacionalisme...”.

Fins i tot, havent acord en relació al dret d’autodeterminació en força debats, entre les organitzacions revolucionàries de classe catalanes i les sucursals de l’esquerranisme espanyol a Catalunya, aquestes  darreres li negaven la implementació pràctica, com tampoc ho feia el catalanisme regionalista de l’època.  Josep Guia ho explicava assenyalant que  “... el nacionalisme, doncs,  és una ideologia d’Estat: d’un Estat inexistent i reivindicat o d’un Estat existent i imposat”. En conseqüència, “...els nacionalistes que no es plantegen la qüestió de l’Estat (en una de les dues opcions esmentades abans) són els comparses que, en qualsevol  ideologia l’acompanyen, l’eixamplen i, alhora, la dilueixen. Per exemple l’esquerra ‘monàrquica' espanyola  respecte de l’espanyolisme  (burgès, no cal dir-ho) o l’esquerra republicana catalana respecte a l’independentisme  (proletari, és clar).

Amb la “caiguda del mur” va caure també un dels models d’accés al poder a través de la revolta, i l’independentisme  va iniciar el seu camí vers el centre-esquerra i el possibilisme regionalista. Mentrestant, l’Esquerra Independentista de combat es refeia de la repressió  i se centrava en el municipalisme i les lluites socials (i per tant nacionals) fins arribar als nostres dies. I ara, després de tant de temps, hem d’escoltar formacions posant en qüestió que l’alliberament nacional està imbricat en l’Eix Social? Doncs em temo que sí. Però en comptes de viure-ho amb fatalisme potser hauríem de ser més autocrítics. Alguna responsabilitat devem tenir (sobretot en quant a dèficits de comunicació amb el nostre propi poble) quan veiem que el missatge de Podemos/Podem, expandit des dels mitjans de comunicació  de l’enemic, aconsegueix convèncer gent del nostre entorn de que “el partit de Pablo Iglesias és respectuós amb el Dret a Decidir” i sols pretén “garantir un Eix Social” que les eleccions plebiscitàries suposadament no contemplen.

Contra la propaganda espanyolista  “programàticament  social i respectuosa amb Catalunya”, no podem permetre’ns ni el retorn als debats bizantins de fa quaranta anys, ni que la mentida  faci forat dins del nostre poble. Però en aquesta fase de la guerra ideològica  la nostra eina principal és l’exemple. Per tant, la reacció de l’Esquerra Independentista només pot ser  accentuar la nostra implicació personal en les lluites socials, impulsant-les arreu del territori, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Aquesta és la nostra força: la coherència en la lluita nacional  i de classe.

La tortura en la guerra subconscient

La tortura en la guerra subconscient
Article publicat a Llibertat.cat 12/10/2014
http://www.llibertat.cat/2014/10/la-tortura-en-la-guerra-subconscient-28137

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha tornat a condemnar Espanya per violar l'article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix que "ningú podrà ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants",  arran de no haver investigat la denúncia de dos militants bascs. Aquesta és la sisena condemna a l'Estat espanyol per tortures i vexacions perpetrades pels seus cossos i forces de seguretat, i una d’elles fou pel cas de 17 catalans arrestats durant l’anomenada Operació Garzón. Quanta gent coneix la notícia? A  diferència d’una petita part de l’esquerra independentista militant, sols uns quants coneguts recorden haver-ho sentit de resquitllada pel Canal 3/24, i cap dels meus amics revolucionaris madrilenys –especialment sensibles a aquestes temes– se n’ha assabentat.

En tot cas, tant se val, aquí no passa res. La percepció europea  d’aquesta peculiaritat  espanyola té dues vessants: incredulitat i tolerància. Per una banda, hi ha els ciutadans  que creuen que Espanya és una  democràcia homologable a les seves ; recordeu  quan des d’Europa  van aconsellar  l’autocensura del film “Fènix 11·23” en aquells fets reals que els espectadors considerarien impossibles i, per tant, mentides? Per una altra banda, hi ha la tolerància  dels Estats socis de la UE, sabedors que cada un d’ells  té trets específics,  tan intrínsecs que més val fer ulls clucs. És com quan detenen i multen amb 4000 euros algú que porta una estelada però no s’aprecia delicte en qui esgrimeix una esvàstica, que seria inimaginable  en altres països més civilitzats.

La rèplica espanyola front les denúncies de tortura es remet, sovint, a l’argument americà de que el sistema és bo malgrat que arreu hi ha delinqüents, i el mateix sistema té  mecanismes per a depurar les disfuncions. Els casos on ha hagut  mossos d’esquadra implicats  els serveixen d’exemple, és possible que la manca de sistemes de control  permetin la impunitat arreu. La policia interioritza l’objectiu primordial de la seva feina,  que és , juntament amb la prevenció del delicte, atrapar els delinqüents, i per això és fonamental que el mateix acusat decideixi declarar-se culpable dels delictes que li imputen. Per a confessar cal dues eines: l’element coactiu que faci entrar en raó el detingut, i mantenir la imatge de prepotència i intimidació davant del detingut. Suposadament  aquesta escenificació  implica sols  un curt període de vulnerabilitat del detingut, i la població benpensant ho accepta creient que la protecció de la llei imposa un límit acceptable als possibles actes d’impunitat policial.

Allò que caracteritza la tortura com un tret diferencial en relació als altres països europeus és la tolerància quan és usada en l’àmbit polític. Per exemple, a l’Alemanya actual  la política és un conflicte  propagandístic  entre opcions  percebudes com legítimes (ecologistes, socialistes, liberals...) i per algunes d’il·legals, com els neonazis. En cap cas s’entendria la necessitat de la tortura que requerís fer els ulls clucs com en temps de Hitler (recordareu la paròdia d’aquell personatge del film 1 2 3 del director Billy Wilder, que negava  haver sabut res del que passava a l’Alemanya nazi perquè treballava  sota terra, al Metro).  A Espanya i a Turquia els hipotètics adversaris polítics són percebuts en l’inconscient col·lectiu  com l’enemic estranger sotmès però rebel. En aquestes circumstàncies  no hem d’estranyar-nos  del poc cel de la premsa i de la justícia.

A principis dels anys vuitanta, sota pressió europea, es va crear una comissió del Parlament Espanyol encarregada d’investigar si realment existia la tortura a Espanya. El resultat  de l’estudi va concloure que es tractava d’una pràctica sistemàtica, però el Congrés espanyol, de forma gairebé unànime, decidí no fer-lo públic.  En diversos articles, en Justo de la Cueva  s’exclamava de com era de sorprenent, en tant que  fenomen sociològic, la ignorància dels castellans en relació a les tortures que tenien lloc a escassos quatre-cents kilòmetres al nord de Madrid.  Com podia ser? I posava exemples de la situació d’Euskadi que concordaven amb les cinc regles de la manipulació informativa: la simplificació i l’enemic únic;  l’exageració i la desfiguració; l’orquestració; la transfusió i la unanimitat.

Totes cinc regles són fàcilment identificables en els sis casos de tortura espanyola condemnats  pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Veiem també el desinterès de part de la població, i en això són clares les diferències territorials: ahir un comentarista radiofònic, en ocasió del 12 d’octubre que festegen l’assassinat de milions d’indis,  es queixava que molts espanyols es creuen la Llegenda Negra, i un altre puntualitzava que “no és cert, perquè fora de quatre hippies de Madrid, la Llegenda Negra sols se la creuen a Catalunya i a Euskadi”. Doncs, exactament igual que el genocidi amerindi, el desinterès pel  tema de la  tortura, continua sent generalitzat,  quan no conegut, però  tolerat pels que inconscientment  senten que en la guerra amb les colònies revoltades sovint cal  fer els ulls clucs.

Quines són les nostres condicions per romandre espanyols?

Quines són les nostres condicions per romandre espanyols?
Article publicat 18/08/2014
http://www.llibertat.cat/2014/08/quines-son-les-nostres-condicions-per-romandre-espanyols-27355

Vull compartir amb vosaltres una anècdota d’estiu que m’ha encuriosit. En tres converses amb gent espanyola diferent (amics, família i coneguts), que pertanyen a regions distintes (Andalusia, Madrid i Aragó), i dilatades prop d’un mes, se m’ha preguntat pel “procés català”, hem discutit, s’han interessat per les condicions a partir de les quals els polítics catalans podrien acceptar romandre a Espanya, han manifestat acceptació (en diferents graus) de condicions econòmiques similars a les basques, fins i tot de formes d’organització política molt pròximes a les confederals, però finalment han acabat escandalitzats i rebutjant algunes demandes simbòliques que m’han semblat essencials. És obvi que no es poden treure conclusions d’una anècdota, que té el valor que té, però potser podria orientar un camp d’anàlisi interessant.

D’entrada, he de dir que aquestes converses m’han fet adonar d’un possible canvi d’opinió entre la població espanyola sobre la natura del conflicte. Fins fa poques setmanes, el “desafío soberanista” era una simple estratègia del senyor Mas per aconseguir que els Catalans fossin “más españoles que los españoles”. Aquesta és una frase que em va dir un amic de Madrid que s’usava força en converses de bar per parlar dels Catalans. Ser “más españoles” voldria dir “pretendre tenir més drets que els ciutadans d’altres autonomies”, és a dir, més prestacions sanitàries, majors subsidis, etc.

Aquests amics i familiars són persones d’esquerres, però no són pas intel·lectuals, sinó que en els tres casos són treballadors industrials. Per tant, dono força valor a la seva percepció de que, d’un parell de mesos ençà, ja s’estan estenent tres percepcions: 1-els Catalans volen marxar de debò, 2-esdevenir un Estat surt econòmicament a compte als Catalans degut a la sobreexplotació de Catalunya per part d’Espanya, i 3-l’estratègia espanyola d’impedir una votació, que probablement sortiria positiva per Espanya i negativa per l’independentisme, és el que està fent créixer l’independentisme.

Aquest estiu allò que m’ha cridat més l’atenció de les preguntes que m’han fet els coneguts, amics i familiars espanyols ha estat que volien saber “quin és el nostre preu per romandre a Espanya”. Òbviament, els he respost parlant de drets i de principis. Tanmateix, davant la seva insistència, he fet un esforç per pensar, sols com exercici intel·lectual, quines condicions podríem acceptar els independentistes per veure satisfetes les nostres necessitats nacionals mentre no fos possible tenir un Estat propi.

Els meus interlocutors esperaven números, i semblaven disposats a acceptar un cert regateig en qüestió de diners. He fet algun esment a xifres econòmiques però m’he estès pel terreny simbòlic i això els ha sorprès, perquè en els tres casos, que componen l’anècdota que us estic explicant, es pensaven que ja estem més que satisfets amb la televisió en català, l’escola, la retolació, la megafonia en català al metro de Barcelona…

En tots tres casos acceptaven l’oficialitat del català a tot l’Estat. Gràcies a la informàtica, és una solució administrativament tan fàcil com ho és la situació actual d’oficialitat de l’occità a tota Catalunya. També tots ells consideraven factible l’aprenentatge obligatori del català per part de tots els espanyols, juntament amb el basc i el gallec (suposo que si a les aules espanyoles s’ensenya anglès durant tota l’escolaritat sense que els alumnes aprenguin aquesta llengua, no hi ha problema per afegir més assignatures “maries” a l’ineficaç sistema educatiu). La primera sorpresa ha estat que els grups andalús i madrileny no veien gaire possible que Espanya acceptés l’oficialitat del català al Parlament Europeu. Per què? “Perquè a nivell internacionals es donaria la imatge de ser dos estats independents”.

Ai, però hem acabat percebent quina és la frontera en tots tres casos, i això succeïa quan jo esmentava dues condicions que no sembla que constin gaires diners: 1-la necessitat incondicional de participar esportivament, en qualitat de Catalans i sols amb la nostra bandera, als Jocs Olímpics, i 2-el reconeixement oficial de la denominació del català en l’espai que comprèn València i Mallorca, i la seva condició de llengua vehicular als mitjans de comunicació i als sistemes educatius valencià i balear. Ha coincidit que aquestes dues qüestions depassen els límits de tolerància dels coneguts, amics i familiars andalusos, madrilenys i aragonesos.

Al meu parer, dins la cultura popular espanyola hi ha una certa facilitat per acceptar la negociació econòmica amb els Catalans però, alhora, uns límits simbòlics extremadament arrelats que dubto molt que sigui possible corregir en diverses generacions.