EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

EL PAPER PATRIÒTIC DE ESQUERRES DAVANT LES PLEBISCITÀRIES 2015

Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 4/9/2015

http://diarigran.cat/2015/09/el-paper-patriotic-de-esquerres-davant-les-plebiscitaries-2015/

FANTASSIN  MANEL.   Cal valorar que en un context crucial com el de 2015, les esquerres catalanes, que foren les creadores de l’independentisme modern ja fa prop de mig segle, han demostrat empenta i responsabilitat, arrossegant una bona part del centredreta vers el trencament de l’Estat capitalista Espanyol i transversalitzant l’independentisme; distribuïdes en dues candidatures: ERC dins la central i la CUP amb llista pròpia, estan exercint amb coherència el seu paper.

En canvi, les “Esquerres Espanyoles a Catalunya” (ICV, EUA, PSC) han acabat defensant l’Estat capitalista Colonialista Espanyol aliant-se amb la dreta cavernària al voltant del NO a la independència el 27S. El paper d’aquests darrers  no ha sorprès els lluitadors independentistes, coneixedors de les lluites d’alliberament nacional que han caracteritzat el segle XX, però sovint confonen molts ciutadans menys versats en història.

Aquesta setmana, membres  dels corrents partidaris de la independència d’ICV, EUiA, CCOO, la UGT i Unió de Pagesos que van decidir aquest estiu formar l’Acord d’Esquerres per a la República Catalana (AExRC), han promogut el manifest “Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure“. No cal dir que la polarització patriòtica de la campanya electoral l’ha convertit ja d’entrada en un brindis al sol.

Patriotisme i esquerra van tan indisolublement unides que no han sorprès mai les declaracions patriòtiques de Pablo Iglesias i de Podemos en general. El patriotisme és una condició del poble, els traïdors són els que es venen la pàtria per quatre duros, i des de la Revolució Francesa és paper de l’esquerra denunciar-ho. L’explicació de per què l’esquerra colonial pot aliar-se amb l’Estat capitalista per aixafar els pobles sotmesos no cal cercar-la enlloc més que en el propi patriotisme. Així de simple. I un bon exemple d’això pot ser el paper del PCF durant la Guerra d’Algèria.

El 15 de febrer de 1958, el Federació Francesa del FLN van publicar un document titulat “El PCF i la revolució algeriana”, on s’acusava l’esquerra colonialista de trair els principis de l’internacionalisme i de consentiment incondicional a la lluita antiimperialista dels pobles sotmesos. S’hi assenyalava que fins i tot en 1956 – és a dir, dos anys després de la insurrecció nacional algeriana- el PCF continuava reclamant el manteniment d’Algèria pels Francesos. N’hi va haver que ho van atribuir a la poca fermesa ideològica, l’esperit d’oportunisme o la vacil·lació en un context complicat. Tanmateix, al meu parer fou una simple motivació nacionalista que barrejava les complicitats transversals colonialistes amb la reacció patriòtica francesa front l’hegemonia americana.

La resistència a l’imperialisme americà passava per la repressió dels pobles sotmesos. Maurice Thorez ho justificava dient que el dret al divorci no implica l’obligació de divorciar-se. Si abans de la segona guerra mundial calia la unitat per fer front al feixisme, ara continuava sent necessari per fer front l’imperialisme americà. La conclusió dels algerians fou que aquell proletariat revolucionari que havia guanyat la independència als alemanys, quan confrontava el seu patriotisme amb els altres imperialistes, alemanys i anglesos, mai abandonava l’esquema de la superioritat colonial, exercint en realitat d’opressor des de la transversalitat en connivència dissimulada amb la dreta més ferotge.

Traslladant les reflexions novament a casa nostra, crec que les bones intencions del Compromís per una majoria parlamentària a favor de la República catalana lliure xoquen i xocaran amb una confrontació de patriotismes. Al meu parer, la clarificació vindrà amb l’extinció de les esquerres espanyoles a Catalunya quan els seus militants s’incorporin majoritàriament a les esquerres catalanes (en essència ERC i CUP).

Fantassin

http://diarigran.cat/author/fantassin/

http://www.blocgran.info/?author=27

Recuperar les rutes antifeixistes

Recuperar les rutes antifeixistes
Publicat a Llibertat.cat 13/08/2015
http://www.llibertat.cat/2015/08/recuperar-les-rutes-antifeixistes-31947

Quan he demanat rutes nord-pirinenques per visitar durant les vacances, que em permetin seguir les gestes de la resistència contra el nazi-feixisme, de seguida he aconseguit  prop d'un centenar d'indrets, entre les Corberes i el massís d’Alvèrnia , amb indicació d'on hi ha plaques commemoratives i amb tota mena d'explicacions. Tanmateix, al final he decidit cercar el mateix a casa nostra, però sense gaire èxit. Només he trobat un gran potencial històric patriòtic amb poca senyalització i escàs condicionament per ser visitat. Entenc que els principals impulsors de la memòria històrica haurien de ser els ajuntaments, juntament amb el Govern català, però també la societat civil. D'això darrer n'hi ha molt a Catalunya, però no podem menysvalorar els efectes de tants anys de repressió espanyola contra el record del nostre passat, de manera que sovint  aquestes entitats veuen limitades aquestes accions a simples commemoracions i poca cosa més.

Hi ha molta història a casa nostra, com arreu, però no sempre sabem gestionar-la. La recuperació de determinades troballes, com trinxeres, refugis antiaeris i búnquers, ha impulsat de vegades el condicionament d'una ruta turística.  En saben més, però, al nord de l'Albera, on s'acostuma a cercar a partir d'una temàtica prèviament definida, com la Ruta dels Càtars, per exemple. En el cas català, i en relació a la resistència contra el feixisme espanyol i els seus aliats, hi ha moments molt importants que podríem recuperar de la mateixa manera. D'entrada se m'acut tot allò que pot recordar  l'heroisme de les Cadenes d'Evasió (1939-1944); també alguns escenaris pirinencs de les Guerrilles Urbanes Llibertàries (amagatalls de Quico Sabaté a Costoja de Vallespir, a Banyoles, llocs on hagué enfrontaments amb la Guàrdia Civil, la detenció de “Floreal” a Cotlliure..), o les Guerrilles Rurals Llibertàries.

Fou quan acabava d'esclatar la Segona Guerra Mundial que els resistents catalans refugiats per Occitània, en col·laboració amb el contraespionatge francès i britànic restabliren els passos pirinencs (entr els quals els marítims que arribaven a la Platja d'en Garbet, entre Llançà i Colera). Els grups de fugitius que hi passaven no eren sols soldats allistats als exèrcits aliats, també hi havia els enllaços exteriors de les organitzacions polítiques clandestines. La cadena més coneguda fou la de Pat O'Leary que va passar 3000 persones en tres anys. Alguns noms no haurien de ser oblidats, com Francesc Ponzán (que seria detingut a Tolosa i afusellat), Manuel Huet Piera (que acabà participant en l'alliberament de París), o Marcel·lí Massana (cap de guerrilla que feu més de cent travesses dels Pirineus  fent-se càrrec de nens els pares dels quals havien estat assassinats pels feixistes).

Durant els anys quaranta i primers cinquanta, la resistència llibertària utilitzava set itineraris principals que estan perfectament identificats; tots tenien el seu nucli a Manresa i permetien creuar la frontera en quatre o cinc dies de marxa des de Barcelona fent aturades en bases de màxima seguretat entre pisos francs i prop de mig centenar de masies. A l'altra banda de l'Albera hi havia les bases principals d'en “Panxo” i d'en “Caracremada”. En total mes de 33 indrets principals, una munió de simples refugis, així com prop d'un centenar de punt de caiguda, molins, barraques i d'altres bases d'avituallament. No hauríem d'oblidar tampoc la visita als objectius militars d'aquests guerrillers (sovint simples torres d'alta tensió) ni els llocs que sofriren la repressió feixista, inclosa la dels “Contrapartides”, que eren agents espanyols que es feien passar per guerrillers antifranquistes terroritzant aquelles contrades (l'estratègia actual dels falsos independentistes que darrerament inunden les xarxes socials amb proclames racistes i feixistes és més antiga del que potser pensàveu).

En conjunt, la senyalització i condicionament d'aquests indrets és una assignatura pendent que cal desenvolupar al nostre país en forma de rutes educatives, tan dignes com les que en altres països d'Europa mantenen viva la memòria històrica. Enguany un conegut s'ha dedicat a visitar tots i cada un dels camps d'extermini alemanys de Polònia. No és solament record, ni homenatge, ni turisme, ni educació, no és sols un encadellat de tot plegat, sinó que també és una altra manera d'exercir la resistència contra el feixisme, que mai no dorm, només ho fa veure.

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional

Aportacions al Debat Social de l'Eix Nacional
Article publicat a Llibertat.cat 17/07/2015
http://www.llibertat.cat/2015/07/aportacions-al-debat-social-de-l-eix-nacional-31664

Avui comentava amb uns amics la sort que tenim pel debat ciutadà que està caracteritzant Catalunya. Molts països ho voldrien. Tanmateix, m'han respost amb una idea interessant: “Potser els espanyols tenen més sort que nosaltres perquè no s'han d'escalfar tant el cap, ni tan sols per triar quin film poden veure avui, atès que en tenen prou posant els canals generalistes espanyols. Nosaltres no podem fer-ho. Potser som més lliures, però segurament no som tan feliços”. Més endavant ho hem anat desenvolupant en relació a que, sovint, els conceptes són massa complicats pels desatents, de manera que les conclusions, equivocades, acaben generant més confusió. Aquest és el cas dels “eixos nacional i social”.

És veritat, els darrers dies he pogut veure com persones que porten anys en la lluita embarrancaven atribuint característiques espanyolistes als únics que han estat independentistes des del començament: les esquerres. I alhora, atribuint  característiques essencialment independentistes  als que només fa quatre dies que han desembarcat en el sobiranisme: la dreta. Alguns coneguts que fins ara els tenia qualificats d'intel·ligents han arribat a esbombar la conclusió que: “Atès que l'esquerra catalana és espanyolista (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) i la dreta es patriòtica (CDC), l'objectiu independentista actual requeriria aparcar l'eix social”. Dins d'aquestes conclusions, la CUP i ERC no existeixen. A més: “La dreta no pot exercir de dreta, perquè Catalunya no té competències per fer cap altra cosa que no sigui retallar en Salut per augmentar una mica els serveis socials, o retallar els serveis socials per augmentar en Salut”.

Paradoxalment, en aquest tema, l'argument més intel·ligent és el que va donar la setmana passada el President Mas a Josep Cuní, negant la dicotomia eix-nacional i eix-social i explicant que l'un i l'altre són en realitat el mateix. Això ja ho dèiem els comunistes catalans (o sigui, els independentistes) fa trenta anys. Els mateixos que reivindiquen ajornar els matisos socials fins aconseguir la independència es veuen desqualificats pel mateix Artur Mas, sabedor com és el President, que no en tenim prou amb el milió vuit-cents mil catalans de convicció independentista, sinó que necessitem els vots d'uns quants milions més que es troben mancats d'aquest sentiment.

Una bona conclusió del debat, doncs, seria que l'independentisme modern (nascut els anys seixanta del segle vint, que és d'esquerres i que té en la CUP  la seva continuació directa) ha estat capaç d'arrossegar vers l'independentisme fins i tot un sector de la burgesia (representat per CDC). Semblaria lògic reconèixer també que uns i altres, esquerra i dreta, tenen  interessos  de classe que requereixen la independència. Tanmateix, alguns d'aquests interessos de classe són antagònics, però això no treu que tinguin la seva solució en la independència, i penso que no cal negar-los sinó precisament  reivindicar-los per posar contra les cordes, tant els sectors burgesos que viuen a costa del nostre espoli, com els sectors pretesament d'esquerres que reivindiquen la gestió de les engrunes que ens concedeix Madrid.

La diferència és que, mentre els sectors socials reivindicats per les esquerres tenen interessos econòmics fàcils de valorar, els actors polítics que els reivindiquen actuen amb propostes diametralment distintes: els independentistes responen amb propostes coherents mentre els espanyolistes (ICV, EUA, Podem, CeC, etc.) acaben adoptant respostes identitàries (camuflades amb conceptes de solidaritat, origen espanyol de les famílies, etc), perquè el números no surten i es veuen obligats a mentir a l'electorat, fent-lo creure que a Catalunya tenim un apoder legislatiu en les grans activitats econòmiques que en realitat no tenim. En canvi, la dreta està composta de grups amb interessos més diversos, però a gran trets l'efecte és semblant.

Proposta de denominació: “Dreta espanyola a Catalunya; Dreta Catalana (per tant, independentista); Esquerra Catalana (per tant, independentista); i Esquerra Espanyola a Catalunya”.

Per una banda, tenim “suposats pensadors transversals” que no saben que l'Esquerra Catalana és la CUP i és ERC,  i atribueixen tal condició als que pretenen explotar l'odi a Mas, no pas com actor nacionalista sinó fent-lo responsable de la situació social. Per l'altra banda, el debat ciutadà acaba reaccionant a les mentides dels primers negant el paper de CDC i de Mas en una part dels negocis que depenen de la gestió de les engrunes del nostre espoli que ens retornen de Madrid. La conseqüència de tot aquest “debat de la confusió” és la dificultat que tenim per informar aquests milions de Catalans que no tenen sentiment independentista però sí que tenen interessos objectivament independentistes que ells mateixos desconeixen. Aquesta part tan important de la població catalana no és pas masoquista, sinó que sofreix alienadament el gran problema organitzatiu de l'esquerra catalana  (o sigui, l'independentista): que continuem mancats de capacitat per penetrar als ghettos conformats per casa seva i la TV espanyola que tenen dins.

La negació de l'eix únic només porta a caure en contradiccions que donen munició a l'enemic. Els números canten.Durant aquest any la sinistralitat laboral a Catalunya ha augmentat un 20% en la contractació  temporal, la qual cosa sols pot tenir relació amb els efectes de precarietat laboral derivats del les polítiques d'austeritat, la manca de prevenció de les empreses i l'escàs control sobre aquestes. Per part dels treballadors, hem intentat contrarestar les dificultats d'augment salarial derivades de la reforma laboral mitjançant els convenis col·lectius, apostant per un marc català de relacions laborals, però les organitzacions empresarials catalanes (Foment i Pimec) ens estan posant tants impediments com poden.

Però la part mes greu, la que dóna més munició a l'Esquerra Espanyola a Catalunya, i que requeriria més coherència per part de l'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la lluita contra el desmantellament sanitari català a mans del govern Mas. Aquests dies, que estem sentint falques publicitàries cantant les excel·lències del nostre sistema sanitari, els convergents voldrien amagar la seva privatització amb l'excusa de fer un parèntesi electoral. Al mateix temps, l'Esquerra Espanyola a Catalunya intenta amagar la necessitat que tenim de ser independents centrant-se en l'agressió sanitària, acusant Mas de voler amagar-ho amb l'Eix Nacional. El mateix Mas diu que l'eix és Social, mentre els pensadors catalanistes acaben coincidint amb l'espanyolisme afirmant que és Nacional, i el diferencien d'un suposat eix social. Tot plegat només contribueix a reforçar els dubtes (en Duran dient que CDC està sotmesa a la CUP  i l'Esquerra Espanyola a Catalunya dient que la CUP està sotmesa a Mas).

La realitat de les retallades en Salut no és altra que el desmantellament del sistema sanitari públic de Catalunya a costa de privatitzar-lo. La disminució de la qualitat assistencial, les llistes d'espera, o el col·lapse dels serveis d'urgència, no són solament retallades sinó l'efecte de posar en mans del  negoci privat la nostra Sanitat Pública, començant per la creació  de consorcis sanitaris privatitzadors: el de Lleida, el de les terres de l'Ebre, l'Hospital Clínic de Barcelona (on els estatuts no preveuen el principi d'universalitat i gratuïtat, però sí que assenyalen els de rendibilitat, economia  i productivitat), el projecte VISC+ (que contempla vendre les dades dels  pacients de la Sanitat Pública a entitats privades), i la instrucció 5/2015, que pretenia regular l'activitat privada a l'ICS i altres centres sanitaris públics en general. Curiosament, també hem vist aquests anys com els hospitals privats concertats han incrementat els diners públics que reben un 78% mentre als serveis  d'atenció primària, als hospitals públics i també als concertats sense ànim de lucre se'ls ha retallat el seu pressupost entorn del 20%.

Aquest és el nostre marc de relacions sociolaborals i aquests són els actors. N'hi ha que treballen l'explotació generant desigualtats (malgrat que parlen de cohesió), i n'hi ha d'altres que treballem per la justícia social i la igualtat. L'Esquerra Catalana (o sigui, independentista) és la que sempre ha estat independentista. Ara també hi ha una part de la dreta amb uns interessos de classe que també requereixen la independència. Això és transversalitat!  La Dreta Espanyola a Catalunya sembla seguir volent viure de les engrunes de l'espoli català. Finalment, l'Esquerra  Espanyola a Catalunya escapa del còmput dels interessos de classe. No és lògic, i probablement acabarà compartint arguments i nodrint-se de l'identitarisme espanyol.

L'Europa dels independentistes catalans

L'Europa dels independentistes catalans
Article publicat a Llibertat.cat 15/06/2015
http://www.llibertat.cat/2015/06/l-europa-dels-independentistes-catalans-31272

Passada la comèdia de consulta d’UDC, ni ells  mateixos es deuen recordar de les animalades que han estat dient sobre el perill de deixar Catalunya fora d’Europa. Al final, els grans debats han acabat girant entorn del “paper de Catalunya dins d’Europa” o del “paper del futur Estat català dins d’Europa”. Eus ací les dues sensibilitats que han xocat durant el procés  de clarificació democristià.  Tampoc ha estat cap gran sorpresa, perquè hi ha tants  discursos sobre Europa, dels del catalanisme, com partits. I tantes percepcions com persones. Tanmateix, totes elles són força ingènues perquè beuen de la propaganda dels Estats que formen part del club de Brussel·les.

La realitat del subcontinent no és pas la d’una proto-nació, sinó les eternes confrontacions de sempre, però ara controlades gràcies a haver posat les seves forces militars sota control americà a través de l’OTAN. La influència del conjunt europeu en el conjunt mundial només pot ser supèrflua, atesa la seva situació perifèrica. L’única preocupació seriosa, a curt termini, és la russa, que a la llarga (molt a la llarga) podria fer bascular el liderat europeu de Berlín a Varsòvia, malgrat que els “estats tap” (buffer states) d’Ukraïna i Biolorussia semblen prou sòlids per limitar la recomposició de l’Imperi rus. D’altres embolics, com el nord-africà i el del mig orient, són percebuts amb tranquilitat, atesa l’existència d’una la frontera marítima i la manca de cohesió arabo-musulmana. Finalment, l’eix turcòfon d’Assia central, cas d’acabar col·lisionant amb algú, serà amb l’expansionisme rus, i és veritat que la seva pertinença a l’OTAN pot generar intranquilitat però actualment només es troba a les beceroles.

Europa doncs, malgrat les seves institucions i el procés d’integració econòmica, amb més de 15 bilions de dòlars de producte interior brut,  no és cap Federació. En realitat, només és una Zona de Lliure Comerç basada en la competència entre els Estats que la formen. Un Estat català dins d’Europa no deixarà d’estar confrontat a Espanya ni d’enfrontar-se als altres veïns qual calgui, a canvi d’una engruna o d’una altra. La realitat d’Europa no és la de la cohesió i els drets socials sinó la del mercadeig.

No sé pas si els militats d’UDC s’han deixat influir gaire per “la por a vagar per la galàxia pels segles dels segles”, però l’acció europea de l’esquerra independentista ha d’estar vacunada d’aquestes pors. La nostra percepció està a anys llum del mite europeu i la nostra pràctica només pot ser “internacionalista”, perquè la realitat europea és internacional. Ara bé, també som un continuum separat per idiomes estatals però enllaçat cultural, social, industrialment, format per ciutats mitjanes i amb un gran potencial de coordinació. No se’ns ha perdut res a Brussel·les. On hem de procurar ser presents, en tant que “independentistes catalans”, és a totes les lluites socials del nostre continuum, d’Alacant a Perpinyà, Tolosa, Bordèu, Montpelhièr, Marselha…

Patriotes del contínuum

Patriotes del contínuum

Article publicat a Llibertat.cat 17/05/2015 

http://www.llibertat.cat/2015/05/patriotes-del-continuum-30903

No som lingüistes, la majoria ens dediquem majoritàriament a treballs poc qualificats en la construcció i la indústria, a feines administratives, serveis personals, restauració i comerç… fins i tot he conegut més agricultors que filòlegs dins de les xarxes socials on interactuem pel continuum lingüístic que va de Rimini i Venècia fins a Bordèu i Guardamar. Mentre el sentit comú sembla dir que per trencar fronteres cal saber idiomes o al menys un idioma comú, cada dia en som una bona colla que ens relacionem, conversem i fem amistat usant idiomes diversos i sense necessitat de tenir un nivell cultural o uns coneixements especialitzats.

On passa això? Precisament a casa nostra. Vivim damunt les restes d’una brillant civilització medieval encara perceptible per l’afinitat entre persones que s’estenen del Segura a l’Adriàtic. No ens estem referint als idiomes espanyol, francès italià, excessivament perifèrics, el coneixement dels quals ha deixat de ser senzill, sinó a un entorn de comunicació que no varia gaire d’un vilatge a l’altre i del que només es perceben les diferències amb perspectives territorials més àmplies.

Alguns podran dir que estem parlant de restes fòssils absolutament estèrils, atès que la divisió en estats nació i idiomes diversos ha tallat la possibilitat d’intercomunicació. Tanmateix, i si fos mentira que som tant diferents? La  intel·ligència ens feia sospitar que lligaven poc la percepció de tants punts en comú amb una extrema diversitat lingüística. De debò parlem tan rar que ens cal conèixer les llengües veïnes o recórrer als idiomes estatals o a l’anglès? Venim d’on venim i la conformació de relacions econòmiques i socials ha hagut de requerir en el passat suficients facilitats de comunicació per permetre el creuament biològic i cultural d’aquestes poblacions.

Posteriorment, els estats nació en aquests territoris han estandaritzat unes paraules eliminant les que confluïen amb les veïnes. Ens hem anat separant.  Les fronteres lingüístiques encara s’han endurit més arran de l’ocupació estrangera i la substitució dels idiomes autòctons pels forasters, la diglòssia i la “Vergonha” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Vergonha). La dialèctica de la nova situació no pot evitar barrejar-se amb els interessos polítics i econòmics que també prenen partit per un projecte nacional o un altre, i per les cultures respectives. La lògica dels partidaris dels estats imperialistes els acaba fent justificar la simplificació lingüística per facilitar la comunicació (“...es nuestra obligación moral trabajar para que el número de lenguas disminuya…”:  http://www.elmundo.es/opinion/2015/05/01/5543bf4fca4741e5458b456b.html) , mentre a Catalunya sovintegen les iniciatives espontànies per trencar les fronteres internes del nostre espai cultural més pròxim, com el Cercle d’Agermanament Occitano-Català (http://caoc.cat/).

Les afinitats estan sotmeses als atzars de la història i a les confrontacions polítiques. La cultura no és aliena als interessos de classe. Les veus que s’alcen dins del Continuum Romànic Central no són les restes d’un substrat històricolingüístic sinó una aliança entre resistències actuals pertanyents a un mateix espai de civilització:  una part dels gal·loitàlics oposats a la uniformització italiana, una part dels Occitans i dels Arpitans oposats al jacobinisme i una part dels Catalans (en sentit ampli) i dels Aragonesos oposats a l’estat capitalista espanyol. Els enemics de cada una de les parts són enemics de les altres, i això ens motiva a agermanar-nos, ens estimula a obviar els idiomes dels opressors i ens permet recuperar els mots comuns i l’antiga intercomunicació.

Partíem d’una situació de prestigi com fou la koiné occitana dels trobadors. Les necessitats administratives de l’antic Estat Català van permetre una certa estandarització inicial de la nostra llengua. També l’occità bearnès al Regne de Navarra. En canvi, l’aragonès, l’arpitan i la majoria de les  parles padanes tingueren una gran varietat de tractaments. Tot plegat ha contribuït a molt diferents graus de consciència i de prestigi de la llengua pròpia, així com a una diversitat de grafies que emmascara la intercomprensió parlada.

Un dels cassos extrems seria la Padània, on superen a França en la creença que els seus llenguatges són “patois” extremadament divergents (però fixeu-vos que moltes més diferències tenien entre sí alguns dialectes bàscs abans de ser unificats en l’Euskera batua!). L’actual independentisme d’aquelles contrades és més populista i xenòfob que real, atès el paper de representació i amplificació de l’idioma italià comú que excerceix la capital, però si es descobrís que totes les parles de la Padània constitueixen un únic protoidioma Rhaeto-Cisalpin qui sap si es podria potenciar un autèntic moviment d’alliberament que posés en perill de debò el poder de Roma. Aquest és un dels estudis que apunten la hipòtesi lingüística Rhaeto-Cisalpina:

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua07/03.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua08/07.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua09/03.pdf

http://www.romaniaminor.net/ianua/Ianua10/03.pdf

En aquesta koiné padana ens podríem preguntar: “Est-el possible l'intercomprension recíproca en plurilingüisme passiv?”  Doncs sí, i hem començat a fer-ho.

L’aparició de les xarxes socials ha facilitat les possibilitats d’interrelació, refent a nivell virtual la porositat de les fronteres lingüístiques i les afinitats culturals. No deu ser casualitat que no veiem gaires converses on el català o l’occità es barregen amb l’espanyol, el francès o l’italià als grups de Facebook catalans, però en canvi sí que hi sovintegen amb naturalitat les intervencions en occità, i també en menor mesura en aragonès, arpitan, piemontès, ligur i lombard. L’actual capacitat d’empenta catalana ha propiciat, en correspondència, l’impuls de publicacions com “Jornalet” (http://www.jornalet.com/), “a Vòste” (http://avoste.com/), la difusió de publicacions veïnes com “La Setmana” (http://lasetmana.fr/), i “Arredol” (http://www.arredol.com/), relacions d’amistat interfrontereres, així com diversos grups virtuals comuns: “Convèrsa cataloccitana” (https://www.facebook.com/groups/cataloccitan/), “DIALÈCTES” (https://www.facebook.com/groups/DIALECTES/) o “CONTINUUM Rhaeto-Cisalpin - Arpitan Occitan-Català - Aragonés” (https://www.facebook.com/groups/CONTINUUMLPOC/), entre altres.

El combat global ens obliga a coordinar-nos globalment. Les necessitats de la lluita d’alliberament nacional ens enquadra en marcs autònoms de lluita de classes. El nostre entorn i la interrelació entre els nostres enemics ens obliga a coordinar-nos més enllà de les fronteres, i seria incoherent usar els idiomes dels enemics quan els veïns en lluita som germans i parlem parles germanes. Els nostres interessos com a Catalans embarcats en la construcció d’un Estat independent ens orienten a impulsar arreu les llengües pròpies per tal d’estimular  presses de consciència nacional que permetin bastir eixos de germanor patriòtica i solidaritat internacionalista al llarg de tot el continuum “Rhaeto-Cisalpin - Arpitan - Occitan-Català - Aragonés”.

El desgel cubanoamericà i la resistència dels països petits

El desgel cubanoamericà i la resistència dels països petits
Article publicat a Llibertat.cat 12/04/2015
http://www.llibertat.cat/2015/04/el-desgel-cubanoamerica-i-la-resistencia-dels-paisos-petits-30461

La Cimera de les Amèriques ha escenificat molt més que la simple superació de l’agressió americana contra els Cubans, doncs també representa l’acceptació del futur control ianqui sobre la política, l’economia i la cultura cubanes. Digueu-me determinista però la geoestratègia és com és, i la necessitat dels grups econòmics dirigents de l’Habana de no perdre les oportunitats comercials del mercat nordamericà implica situar-se geogràficament on estan, o sigui, dins la regió liderada/dominada per Washington.

Quan el Regne Unit encara pintava alguna cosa en el control de l’Atlàntic Nord, els USA ja s’havien garantit la impossibilitat de ser envaïts des del Pacífic fagocitant Hawai i Alaska. Malgrat la guerra entre els Estats Units i Espanya, l’Illa de Cuba continuava tenint un valor estratègic per la seguretat americana, i els Russos ho van saber aprofitar. Actualment la situació s’ha capgirat de forma radical i, per tant, el desgel cubanoamericà no és ni un triomf ni una derrota de l’Habana, sinó política realista.

El nou estatus de Cuba encara implicarà anys de negociacions, mesures legislatives per resistir-se a un domini excessiu de Washington, acceptació per part d’aquest de fer favors econòmics als grups dirigents cubans, etc. Qui sap si en un futur el centre neuràlgic del món (al bell mig dels dos mars més estratègics, l’Atlàntic Nord i el Pacífic Nord) estarà liderat per Mèxic o per Canadà, però de moment el seu control està en mans de “la nació del mig”, els USA, la qual, per cert, també domina la resta dels mars del planeta amb la  seva armada expedicionària.

Després de les intervencions militars d’aquests darrers, que han desestabilitzat el mon islàmic impedint que esdevingui una potència regional, i sense alternatives competents (amb la Xina encotillada geogràficament, amb Europa dominada per una Alemanya conscient de que el vell continent ha quedat relegat a un paper secundari, amb Rússia confrontada amb Europa, i amb una Sudamèrica massa distant de les grans vies de comerç mundial), la nació cubana resta avui limitada a un paper d’escassa utilitat geoestratègica i, per tant, el sacrific de la seva població empobrida és innecessari.

Com he dit, realisme no és fatalisme; el capitalisme pot ser derrotat però només des de la veritat es pot lluitar pel canvi d’estructures. La lliçó serveix per Cubans i per Catalans. Actualment, el lideratgei alemany sobre Europa es percep a través de l’orientació cultural i econòmica de tota la regió. I no solament dins de la Unió Europea, també en països aliens com Suïssa i Noruega. Si en un futur fos Varsòvia qui acabés prenent el control d’Europa substituint un Berlín en decadència (els Polonesos tenen el potencial per fer-ho), segurament podríem observar matisos catòlics en les relacions polítiques i econòmiques de tot el continent.

De moment, la hipòtesi polonesa resta en la ficció. La influència alemanya determina la restricció de les polítiques socials i s’imposen les males arts neoliberals. Reconèixer la realitat geopolítica no implica haver-nos de plegar al designis de la classe dominant europea sinó fer més eficient la lluita amb l’objectiu posat en la seva derrota. Tant als Cubans com als Catalans ens tocarà fer més esforços en la defensa dels nostres trets d’identitat i haurem d’acostumar-nos a unir les reivindicacions locals amb la lluitar de classes a nivell dels respectius continents.

Desactivar l'enemic fent-lo inviable

Desactivar l'enemic fent-lo inviable
Article publicat a Llibertat.cat 09/03/2015
http://www.llibertat.cat/2015/03/desactivar-l-enemic-fent-lo-inviable-30025

“El tema del terrorisme islamista només serveix per emmarcar alguna salvatjada regional (guerres d’Irak i d’Afganistan incloses) i per guanyar vots a Europa, però no té cap interès estratègic perquè no pot tenir cap repercussió global més enllà del nivell conjuntural. En canvi, allò que ens durà a la guerra serà Rússia, i si no t’ho creus, pregunta-ho als polítics europeus!” Aquesta ha estat una de les sentències, a mode de conclusions, d’un debat virtual transatlàntic sobre anàlisis estratègiques on he participat com a únic europeu i, per tant, únic destinatari del missatge. A l’hora d’aportar el meu punt de vista, he tingut clar que els pronòstics històrics quasi mai l’encerten, però que no sols fallen per a preveure conflagracions  sinó també per poder assegurar que es mantindrà la pau. La gràcia de les anàlisis estratègiques és que sempre semblen poc possibles; la realitat és així, i la Gran Guerra fou tan imprevisible com el posterior creixement d’una Alemanya esclafada, la consolidació del comunisme a Rússia, la conquesta d’Europa per part dels Alemanys, el triomf Rus sobre Alemanya fins controlar mitja Europa, la caiguda de l’URSS, la pacífica conquesta alemanya d’Europa… cada episodi ha trasbalsat Europa molt pocs anys després de l’anterior.

En aportar el “procés català” als debats estratègics vaig reconèixer el caràcter insospitat de l’ascens independentista dels darrers anys. És cer que això ens ha aportat un avenç significatiu de la consciència nacional,  però sense garanties de no recular novament. En tot cas, no sembla que la tendència apunti vers un atac violent contra els Catalans, però cal acceptar que tampoc no existeixen garanties i que tot és possible. I aquest tema va obrir la reflexió sobre la “desactivació”  que vull transmetre en aquest article. El títol del debat era, en concret: les estratègies de “desactivació” de l’enemic en moments de pau. Segons la tesi dels amics americans, quan els Estats no poden fer la guerra (no saben si estan a pocs dies, mesos o anys del conflicte potencial, o potser aquest no succeirà mai) llavors, allò que fan és desactivar l’adversari amb formes diverses -dissimulades-  de sabotatge.

Mai no sabrem, fins que no ens hi trobem,  quan haurà guerra amb Rússia o si n’hi haurà, però mentrestant, tots els bàndols actuals es dediquen a neutralitzar-se, en tant que enemics potencials, amb èxit divers. En el cas de Rússia,  inhabilitant el funcionament  ple i autònom dels seus veïns fins convertint-los  en “estats tap” (buffer states): al Kazakstan el 30% de població russa del nord converteixen aquest país en una barrera front el mon turc per on es podria extendre l’OTAN; en el cas d’Ucraïna l’episodi de restitució de Crimea no té res a veure amb la tàctica actual que, malgrat la propaganda, no pretén cap independència; i el mateix podem dir de Geòrgia i de Moldàvia. Aquest mecanisme no és sols rus, el podem trobar a tot el mon, tant entre països sotmesos i les metròpoli, com entre Estats sobirans, i fins entre suposats aliats.

A nosaltres no ens toca posar gaire èmfasi ni en l’Islamisme radical  (poc rellevant estratègicament) ni en el conflicte d’Ucraïna (que no és la nostra prioritat) sinó en la relació Catalunya-Espanya. A Madrid no ha passat desapercebuda la coincidència de l’increment catalanista amb la crisi econòmica. Bé que recorden com érem de marginals els independentistes quan Espanya tenia prestigi econòmic i cultural, i estan convençuts que el “problema català” desapareixerà quan tornem a “lligar els gossos amb llangonisses”. Mentres esperen, la dinàmica de la Metròpoli és la mateixa que arreu del mon: tenir-nos dividits en comunitats territorials i lingüístiques, i posar-nos entrebancs administratius de tot tipus, en resum:  desactivar-nos i mantenir-nos en la inviabilitat. Tanmateix, aquesta dinàmica és universal i bidireccional, i segurament  les nacions sotmeses tard o d’hora deixen de “limitar-se a desitjar” que l’estat opressor no surti de la crisi. Deu haver un moment en que el pobles en lluita, en tant que protoestats,  passen del desig a l’exercici de polítiques actives, normals arreu, d’impuls de tàctiques orientades a entorpir i dividir les estructures polítiques, culturals, territorials, lingüístiques, morals, econòmiques… de la nació opressora.